Anar al contingut

Llengües d'Itàlia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Llengües d'Itàlia
Idiomes en Itàlia. No es mostren els canvis en les fronteres provincials posteriors a 1992.
Percentage de persones que usen la llengua regional en el context familiar, per regions (1982-1984).

Les llengües d'Itàlia constituïxen un dels patrimonis llingüístics més rics i variats d'Europa.[1]

En l'excepció d'algunes llengües estrangeres vinculades als fluix migratoris moderns, les llengües parlades en Itàlia són exclusivament de tronc indoeuropeu i pertanyen en gran mida a la família de les lengues romançes. Les minories llingüístiques constituïdes per les varietats albanés, germàniques, gregues i eslaves també componen el paisage llingüístic.

L'idioma italià és una llengua romanç procedent del llatí parlat, especialment de la variant toscana arcaica,[2] pertanyent a la família italorromance de les llengües itálicas. A partir del XIV, fins al XIX, va ser, junt en el llatí, la principal llengua lliterària, cultural i de l'administració en tots els antics Estats italians anteriors a la reunificació política del país. Conseguida la reunificació en l'any 1861, l'italià toscanés va seguir sent llengua oficial també del nou Regne d'Itàlia.[3]

En el moment de la recuperada unitat política - i a pesar d'haver segut idioma oficial de l'administració també en els antics Estats italians preunitaris - l'italià estàndar era parlat pero principalment per una minoria d'italians cults, és dir, pels italians que havien pogut permetre's una formació escolar.[4] Es va difondre a nivell popular en rapidea gràcies a l'educació obligatòria i, a partir dels anys 50 del sigle passat, també en la difusió dels mijos de comunicació de masses. En l'actualitat l'italià és la llengua materna del 95 % de població resident en el país,[5] o siga, de la casi totalitat dels italians i d'una part dels estrangers empadronats en Itàlia. Es tracta d'un colectiu de 57 700 000 parlants[6] sobre una població total d'uns 60 millons.

Despuix de l'italià, el segon idioma per número de parlants, en Itàlia, és una atra variant italorromance de la mateixa família de l'italià: el napolitano (cridat «dialecte», aixina com les demés variants italorromances parlades en Itàlia, per carir d'estandardisació), parlat per uns 11 millons de persones en certes regions centre-meridionals del país.[7]

En el territori de la República italiana l'idioma italià és parlat a sovint conjuntament en un dels seus numerosos dialectes o, fòra del centre d'Itàlia, junt en un dels varis idiomes regionals autòctons, aixina com, en específiques zones del país, en atres idiomes reconeguts oficialment per l'Estat italià, siga idiomes romançades parlades exclusivament en Itàlia (com el friulano en el Friul i el sardo en l'illa de Cerdenya, que constituïx la major minoria llingüística d'Itàlia sobre número de parlants), siga idiomes romançades parlades també en atres Estats (com el franc-provençal, parlat en certes valls alpines de l'Itàlia nort-occidental, o l'alguerés - dialecte català - parlat exclusivament en un poble sardo); pero també conjuntament a chicotetes minories llingüístiques no romançades circumscrites i llimitades a determinades zones (com el sudtirolés - dialecte alemà - parlat en la província de Bolzano, l'eslové, parlant en alguns municipis fronteriços en Eslovènia, una variant del grec antic - cridada griko - i l'arbëreshë - dialecte italoalbanés - abdós parlats en alguns municipis del sur d'Itàlia).

Segons l'ISTAT,[8][9] en el 45,9 % dels italians parlava l'italià de forma exclusiva o predominant, el 32,2 % ho alternava en una varietat local, el 14 % s'expressava exclusivament en l'idioma local, mentres que el 0,79 % restant recorria a una atra llengua.

Història

Antigues llengües d'Itàlia

Des de la prehistòria en l'actual Itàlia es va parlar multitut de llengües diferents, gran part d'elles pertanyents a la família indoeuropea, especialment a la branca itálica, subdivididas a la seua volta en les llengües osco-umbras (com l'umbro, l'osco o el picénico) i les llengües llatí-faliscas (com el falisco i el llatí). També es parlaven atres llengües pertanyents a la branca indoeuropea: algunes llengües paleobalcánicas, com el venético i el mesapio, relacionada esta última en les llengües ilirias, i en la regió nort el lepóntico i alguns dialectes del gal, pertanyents les dos a la branca celta.

Aixina mateix, en estes llengües coexistien unes atres d'orige no indoeuropeu, destacant l'etrusc, pero també el rético (relacionat possiblement en l'anterior), l'antic ligur,[10] el piceno de Novilara, l'elimio (el qual es discutix si era o no indoeuropeu) i el sicano. En les illes de Cerdenya i Còrsega es parlava una llengua autòctona del lloc, el nurago.

Per la colonisació púnica i grega, també eren parlades les llengües grega - en el sur d'Itàlia, conegut com Magna Grècia - i púnica i grega en Sicília i Cerdenya.

En l'auge de la civilisació romana, una de les llengües pertanyents a la branca itálica: el llatí, va acabar imponent-se a totes les demés, originant posteriorment les lengues romançes i, dins d'Itàlia, les actuals llengües italorromances, galoitálicas, retorromances i romançades insulars parlades en el país.

Orige de les llengües d'Itàlia

Moltes de les regions d'Itàlia tenien ya diferents substrats llingüístics ans que els romans expandiren l'us del llatí per tota la península: el nort d'Itàlia tenia un substrat celta (esta part d'Itàlia, ans que fora anexada al territori de l'Itàlia romana, era coneguda com «Gallia Cisalpina»), un substrat ligur i un substrat venético. El centre d'Itàlia tenia substrat etrusc i itálico (del com el mateix llatí formava part); el sur d'Itàlia substrat itálico (osco, samnita i lucano, entre uns atres), yapigio i grec antic; Sicília substrat itálico autòcton (sículo estretament emparentat en el llatí), grec antic i púnico; mentres que, Cerdenya, substrat autòcton (paleosardo) i púnico.

Per la fragmentació política d'Itàlia, entre la caiguda del Imperi romà d'Occident i la reunificació de 1861, aixina com pel dilema filosòfic comú als intelectuals italians a partir de l'Edat Mija i conegut com Questione della lingua, va haver una considerable diversificació dialectal, si be les llengües usades per a la comunicació escrita i l'administració, en tots els antics Estats italians preunitarios, varen ser casi exclusivament el llatí (fins al XIII), el llatí junt en l'italià (des del XIV fins al XVI) i, des de la mitat del XVI,[11] exclusivament l'italià (en l'única excepció de les classes científiques universitàries, les quals varen seguir sent impartides en llatí fins a la segona mitat del XVIII, especialment en alguns Estats italians com el Regne de Nàpols, el Regne de Sicília i els Estats Pontificis).[12]

Durant este llarc periodo, la majoria de la població autòctona dels antics Estats italians parlava les seues pròpies llengües i dialectes del grup italorromance (en el centre i sur d'Itàlia) i del grup satèlit del primer conegut com galoitálico (en el nort d'Itàlia), o siga, les llengües vernàcules locals, en canvi, les classes cultes, utilisaven la llengua llatina i, a partir del XIV, també l'italiana (si ben repleta de térmens llatins), adoptada ya en el XV per l'administració en algunes prestigioses cancelleries del temps, com la del Ducado de Milà, de la República de Venècia, del Ducado de Ferrara, de la República de Gènova, del Ducado d'Urbino, del Gran Ducado de Toscana, del Ducado de Mantua, entre unes atres i, a partir del XVI, per l'administració en les cancelleries de tots els restants Estats italians, com el Regne de Nàpols, els Estats Pontificis, el Regne de Sicília, el Ducado de Savoya, etc.[13]

En aquella época, caracterisada també per la presència de les comunes (o ciutats-estat italianes), sobretot en el nort d'Itàlia, «... vorem el dialecte toscano de l'italià eclipsant als seus rivals, com el grec àtic va eclipsar als dialectes rivals del grec antic i, al mateix temps, sent propagat al voltant de les costes del Mediterràneu per mercaders i constructors d'imperis veneciano i genoveses».[14] Com a resultat, es va desenrollar una estructura gramatical formal de l'italià i varen escomençar a aparéixer les primeres gramàtiques i diccionaris italians.[15] En la mateixa época, sobretot despuix de la reforma llingüística de Pietro Bembo, l'italià va deixar d'identificar-se en el vulgar florentino i,[16] gràcies a l'alt nivell de la seua lliteratura, es va impondre com una de les grans llengües de cultura en l'Europa del temps.[17] El seu espente cultural va ser tan selecte i apreciat que es va impondre com a llengua escrita sobre totes les demés parles que varen quedar «... relegades a la seua estricta condició d'orals».[18] Aixina mateix, mentres que els ciutadans alfabetizados utilisaven, a partir de l'edat moderna, l'italià i el llatí per a la comunicació escrita i com a mig d'expressió formal per part de la burguesia[19] i dels intelectuals, el poble no alfabetizado amprava els seus propis dialectes i llengües per a la comunicació oral i dins d'un àmbit exclusivament local, familiar i informal.

En vespres de l'unificació d'Itàlia, o siga, en la primera mitat del XIX, Alessandro Manzoni, com tots els grans escritors italians del seu temps (Vittorio Alfieri, Ugo Foscolo, Giacomo Leopardi, etc.), seguia utilisant una llengua italiana prou conservadora i al mateix temps enriquida de neologisme, pero que no s'alluntava molt del model toscano clàssic. Esta mateixa forma d'italià va ser adoptada com a estandardisació definitiva de l'idioma nacional i, totes la demés formes no estandardisades d'expressió oral autòctones (llengües i dialectes), es varen convertir de sobte en dialectes italians (pero no de l'italià). Per esta raó, hui en dia, també se seguix utilisant el terme de «dialectes italians», a pesar de que la majoria d'ells no deriven de l'italià, sino del llatí vulgar.[4] Un fenomen paregut es va produir en França en uns dels dialectes de la llengua d'oil, parlat en l'Ile de France, que es va convertir en llengua nacional en el XVI i, casi en la mateixa época, en Espanya, en l'espanyol, parlat originàriament en un àrea llimitada de Castella la Vella.

Els dialectes varen seguir sent un parla prou comuna entre gran part de la població italiana fins a la Segona Guerra Mundial. A partir d'eixe moment, l'italià estàndar, acceptat universalment des de varis sigles com a llengua escrita, administrativa, de la cultura i dels estudis, es va impondre com a principal llengua parlada també entre les classes populars gràcies a una progressiva i millor alfabetisació i a la difusió dels mijos de comunicació de masses.

Us actual

Freqüència d'us dels idiomes regionals en Itàlia (ISTAT, 2015).

La solució per a l'anomenada «qüestió de la llengua» que havia preocupat a Manzoni va vindre de la ràdio i, sobretot, de la televisió. La popularisació d'estos mijos de comunicació de masses va ser un dels principals factors que va dur l'italià parlat també entre les classes més desfavorides, o no alfabetizades, de tot el país. Durant el mateix periodo, molts sureño varen emigrar al nort, de la mateixa manera que molts norteño varen abandonar les zones rurals per a mudar-se en les ciutats, en abdós casos en busca de treball.

Els sindicats de gran alcanç, que volien mantindre als treballadors units, varen fer una exitosa campanya per a promoure l'alfabetisació i l'us de l'italià parlat també en contexts informals. Esta campanya va permetre als treballadors no alfabetizados de tot el país integrar-se més fàcilment entre ells utilisant exclusivament l'italià estàndar. La gran cantitat de matrimonis entre italians provinents de distintes regions, especialment en les grans ciutats industrials com Milà i Torí, va donar lloc, principalment en el nort, a una generació que podia parlar solament italià estàndart i entendre, solament en part, alguns dels dialectes dels seus pares.

Com a resultat d'estos fenomens, els idiomes regionals estan, hui, més arraïlats en el sur (a on no es va produir el fenomen de l'immigració), en les àrees rurals (a on va haver menys influencia sindicalista) i entre les velles generacions de tot el país. El no poder parlar italià és, encara hui, un estigma social, per ser sinònim d'analfabetisme o d'escassa escolarisació.[4]

Situació llegal

L'italià és l'idioma oficial del país, encara que no existix un artícul de la Constitució d'Itàlia que ho reconega explícitament com a tal. El reconeiximent expresse es troba en l'estatut de la regió Trentino-Alt Adigio, que formalment és una llei constitucional de l'Estat. L'artícul 99 de l'estatut diu textualment:

...[La lingua] italiana (...) è la lingua ufficiale dello Stato.

Traduït al espanyol, la llengua italiana és la llengua oficial de l'Estat.

Ademés, l'original de la Constitució italiana està redactat en italià. Per un atre costat, en els processos penals i civils és obligat l'us de l'italià.

Sobre les atres llengües, la Constitució expressa en l'artícul sext lo següent:

... La República protegirà, per mig de les normes adequades, a les minories llingüístiques.

Actuant d'acort a eixe artícul, el Parlament ha concedit estatus oficial, a nivell regional o municipal, en una llei de 1999, a atres onze idiomes: ladino, alemà, francés, català, occità, franc-provençal, eslové, arbëreshë, griko, sardo i friulano. Estes llengües, en les zones en les que es parlen, deuen ser usades en igualtat de condicions en l'italià, deuen ser ensenyades en les escoles i deuen usar-se en retransmissions de la RAI. Ademés de les lleis nacionals, varis estatuts regionals han reconegut l'oficialitat de diverses llengües en els seus territoris. Aixina, el ya mencionat estatut de Trentino-Alt Adigio, reconeix, junt a l'italià, a l'alemà (solament en la província de Bolzano) i, l'estatut de la regió Valle d'Aosta, dona cooficialitat al francés. Per la seua banda, en l'estatut de Piemont, es fomenten l'occità, el franc-provençal i el walser, una variant de l'alemà, en específiques valls alpines de frontera.

Número de parlants

Grup Parlants Llengua original Domini llingüístic
Napolitano 11 000 000 napolitano Campània, sur de Lacio, centre i nort d'Apulia, Basilicata, Molise, Abruços, sur de Marques i Calàbria septentrional.
Sicilià 8 000 000 siciliano Sicília, centre i sur de Calàbria i sur d'Apulia.
Lombardo 7 000 000 lombardo
(occidental i oriental) 		Lombardía, Trentino occidental i Piemonte oriental.
Véneto 3 318 000 Vèneto Véneto, Trentino oriental i Friul occidental.
Sardo 1 348 000 Sardo Centre i sur de Cerdenya (80,72 %)
Emiliano-Romañol 1 250 000 Emiliano-romañol Emilia-Romaña i nort de Marques.
Friulano 653 000 Friulano Friul-Venècia Julia (43 %) i Véneto oriental.
Tirolés 251 000 Alemà tirolés Alt Adigio (69,15 %).
Occità 178 000 Occità Alguns municipis en les províncies de Cuneo (4,76 %) i de Torí (Piemont) i un municipi en la província de Cosenza (Calàbria).
Gallurés 100 000 Gallurés Província de Sácer (Cerdenya).
Francoprovenzal 90 000 Francoprovenzal Alguns municipis en la província de Torí (Piemont), alguns municipis en la província d'Aosta (Valle d'Aosta) i dos municipis en la província de Foggia (Apulia).
Arbëreshë (Italoalbanés) 80 000[20] Arbëreshë Alguns municipis de les províncies de Cosenza, Crotona i Catanzaro (Calàbria), tres municipis en la província Potenza (Basilicata), tres municipis en la província de Campobasso (Molise), tres municipis en la província de Palermo (Sicília), dos municipis en la província de Foggia i un en la província de Taranto (Apulia), un municipi en la província d'Avellino (Campània) i un municipi en la província de Peixcara (Abruços).
Ladino 55 000 Ladino Alguns municipis en les províncies de Bolzano i Trento (Trentino-Alt Adige) i alguns municipis de la província de Belluno (Véneto).
Eslové 50 000 Eslové Alguns municipis en les províncies de Trieste, Gorizia i Udine (Friul-Venècia Julia)
Català 26 000 Alguerés Un municipi en la província de Sácer (Alguer), en Cerdenya.
Francés 20 000 Francés Valle d'Aosta (17,33 %).
Griko/Grecanico (Grec antic) 20 000 Griko/Grecanico Alguns municipis de la província de Regio de Calàbria (Calàbria) i alguns municipis de la província de Lecce (Apulia).
Cimbro/Mocheno (Bávaro antic) 3100 Bavar (Cimbro/Mocheno) Dos municipis de la província de Vicenza (Véneto) i un municipi de la província de Trento (Trentino-Alt Adigio).
Croata 2600 Croata Un municipi de la província de Campobasso (Molise).

cita requerida

Classificació de les llengües d'Itàlia

lengues romançes

Les lengues romançes pròpies d'Itàlia pertanyen a dos grups principals: el grup italorromance i el grup galoitálico, este últim considerat de transició entre les llengües italorromances pròpiament dites i les llengües galorromances; ademés d'estos dos, existixen llengües d'atres dos grups romançades minoritàries i aïllats entre sí: lo de les llengües retorromances i lo de les lengues romançes insulars. La majoria d'estes varietats romançades italianes són cridades dialetti (dialectes, en italià), no perque són dialectes de l'italià estàndar, sino perque per molt temps no varen posseir una pròpia forma estandardisada.

En el temps, l'us de la llengua italiana estàndar ha adquirit accents particulars en cada regió, per lo que estes variants d'italià, en accent regional, sí són dialectes en sentit usual, és dir, són dialectes de l'italià o derivats de l'italià, pero estes formes diferixen notablement de les llengües regionals, les quals són lengues romançes a tots els efectes, en la majoria dels casos de la mateixa família que l'italià, pero diferents de l'italià estàndar. Per això l'us del terme dialecte és confús i és preferible evitar-ho, ya que pot conduir, als llectors no familiarizados en la situació diglòsica d'Itàlia, a confondre els térmens.

Llengües germàniques

Es parla alemà estàndar i varietats altogermánicas en certes específiques àrees en el noreste d'Itàlia, és dir, en alguns municipis de les regions Friul-Venècia Julia, Véneto i, sobretot, de la província de Bolzano, en la regió Trentino-Alt Adigio. Totes les minories llingüístiques germàniques del noreste d'Itàlia pertanyen al grup bávaro. En Véneto també es troben dos municipis en parlants de cimbrio. Per últim, en Piemont, existix una chicoteta comunitat parlant de walser, una variant de l'alemà de tipo alemànic, similar al dialecte parlat en el cantón suís del Valais.

Llengües albaneses

En alguns municipis de l'Itàlia meridional i de Sicília, hi ha vàries minories llingüístiques de llengua arbëreshë. Descendents directes dels albanés que es varen refugiar en Itàlia en els sigles XV i XVI, despuix de la mort de Skanderbeg i l'invasió del territori albanés per part del Imperi otomà, en 1478.

Llengües gregues

En parts de l'històrica regió de la Magna Grècia (sur d'Itàlia), i més exactament en part del sur de Calàbria (Bovesia) i del sur d'Apulia (Grècia Salentina), es parla un dialecte del grec antic cridat griko (o grecanico). El principal enclavament es troba en la província de Lecce i, l'atre, en la província de Reggio Calàbria.[22]

Llengües eslaves

En Itàlia existixen chicotetes minories llingüístiques eslaves, de tipo eslové, en alguns municipis de les províncies de Trieste, Udine, i Gorizia, en la regió de Friul-Venècia Julia, i en una molt chicoteta comunitat de parla slavisana (dialecte croata) en un únic municipi de la província de Campobasso, en la regió de Molise.

Llengües indoarias

En Itàlia, el poble gitano (itinerant), és en la seua majoria del grup sinti i parla dos llengües d'orige indi. En el nort i centre d'Itàlia l'idioma sinti, mentres, en Abruzo i en el sur de la península, l'idioma romaní; a abdós grups de gitanos italians se'ls coneix, en idioma italià, simplement com zingari (del grec atziganoi, 'egipcíacs').

Galeria

Vore també

Referències

  1. ↑ Francesco Avolio, Lingue i dialetti d'Itàlia, 4ª ristampa, Roma, Carocci, 2015, p. 11: «[...] il paese europeu più ricco i differenziato dal punt vaig donar vista delle varietà vaig donar lingua».
  2. ↑ De Mauro, Tullio. Storia linguistica dell'Itàlia unita, Laterza, Roma-Bari, 1979, vol. 2, pág. 305
  3. ↑ «narod. ru/download/storia2. pdf Profilo vaig donar storia linguistica italiana: unificazione, normalizzazione ed espansione dell'italià».
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 «treccani. it/enciclopedia/storia-della-lingua_(Enciclopedia-dell'Italiano)/ Enciclopèdia Treccani: Storia della lingua italiana».
  5. ↑ «europa. eu/public_opinion/archives/ebs/ebs_243_sum_en. pdf Comissió Europea (2006).».
  6. ↑ «ethnologue. com/language/ita Ethnologue».
  7. ↑ «it/cosa-intende-lunesco-lingua-siciliana-lingua-napoletana/ Patrimoni linguistici: Cosa si intende per lingua napoletana».
  8. ↑ «istat. it/it/archivio/207961 L'us de la llengua italiana, dels dialectes i d'atres llengües en Itàlia».
  9. ↑ istat. it/it/files/2017/12/Report_Uso-italiano_dialetti_altrelingue_2015. pdf «L'us de la llengua italiana, dels dialectes i de les llengües estrangeres».Istat. it.Consultat el 10 d'abril de 2025.
  10. ↑ És important no confondre, l'antic ligur, una llengua segons pareix no indoeuropea, en el modern ligur que és la llengua neolatina de la Ligúria moderna.
  11. ↑ «docsity. com/it/storia-della-lingua-italiana-il-primo-cinquecento-di-paolo-trovato/5071463/ Università degli Studi vaig donar Milano: Storia della lingua italiana. Il primer cinquecento", vaig donar Paolo Trovato, Sintesi vaig donar Storia della lingua italiana».
  12. ↑ En la principal biblioteca de Nàpols, màxim centre urbà peninsular i capital d'un Regne que incloïa la tercera part de l'Itàlia del temps, d'un total de 2800 llibres conservats i publicats en el sigle XVII, o siga durant la dominació espanyola, 1500 estaven escrits en italià (53,6 % del total) front a 1086 escrits en llatí (28,8 % del total) i solament 26 en napolitano (0,9 % del total). Santoro, Marc (direcció). Li secentine napoletane della Biblioteca Nazionale vaig donar Napoli, Istituto Poligrafico i Zecca dello Stato, Roma, 1986, pág. 43.
  13. ↑ Marazzini, C. Breu storia della lingua italiana, Il Mulino, Bolonya, 2004, pág. 104, ISBN 978-88-452-4961-7)
  14. ↑ Cita extreta de: Arnold J. Toynbee, Estudis de l'història. Compendio V/VIII, Tom II, V edició, Aliança Editorial, Madrit, 1981, pág. 164, ISBN 84-206-1248-0 (Tom II), ISBN 84-2061992-2 (Obra completa) / Títul original: Arnold J. ToynbeeA study of History, Abridgement, Royal Institute of International Affairs and Oxford University Press de Londres, Londres, 1960
  15. ↑ . La primera, o una de les primeres gramàtiques del florentino vulgar, va ser la Grammatica della lingua toscana de Leon Battista Alberti. En el sigle XVI, despuix de la reforma de Pietro Bembo, es varen escomençar a escriure gramàtiques i vocabularis italians destinats a estrangers i a sovint escrits per estrangers. La primera gramàtica d'eixe tipo va ser La grammaire italienne de Jean-Pierre de Mesmes, publicada en França en 1549. Varen seguir Principals rules of the italian grammar, de William Thomas (1550) i la Italica grammatica praecepta ac ràtio, de Scipio Lentulo Neapolitano publicada en París en 1567 en llatí. El mateix autor va publicar també en Frankfurt en 1590 una Grammatica italica et gallica, sempre en llatí. Entre els vocabularis i diccionaris que varen eixir en aquella época se senyalen un Vocabolario italià i spagnolo de Lorenzo Franciosini (1620), un Dictionnaire françois et italien de Gian Antonio Fenice, els Recherces italiennes et françoises d'Antoine Oudin (1640), Worlde of wordes (un diccionari italià-anglés) de 1598 i un Teutsch-Italiänisch und Italiänisch-Teutsch de Levinus Hulsius, publicat en Frankfurt en 1605 [enllaç trencat]
  16. ↑ «treccani. it/enciclopedia/italiano-standard_(Enciclopedia-dell'Italiano)/ Eniclopedia Treccani: Pietro Bembo i la standardizzazone dell'italià».
  17. ↑ Dos sigles més tarde Voltaire va posar de relleu que abans de convertir-se en la primera llengua d'Europa, el francés va tindre que impondre's sobre atres idiomes i «... sobre la llengua italiana mateixa que per les seues creacions immortals del sigle XVI hauria pogut dominar Europa» (en fr: ... sur la langue italienne même, que pour ses ouvrages immortelles du XVIe siècle était en possession de dominer l'Europe ). Voltaire. Dictionnaire philosophique, Oeuvres complètes, Garnier, París, 1878, vol. III p. 558.
  18. ↑ cita extreta de: Rafael del Moral, Breu història de les llengües del món, Edhasa (Castalia) Edicions, Barcelona i Buenos Aires, 2014, pág. 248, ISBN 978-84-9740-591-1
  19. ↑ La burguesia napolitana va ser una de les primeres en acceptar de buen grado la supremacia de l'italià des de l'época de Sannazzaro (1457-1530), siga com a llengua escrita siga en l'oratòria forense. De Mauro, Tullio. Storia linguistica dell'Itàlia unita, Laterza, Roma-Bari, 1979, vol. 2, pág. 303.
  20. ↑
    Fiorenzo Toser, Li minoranze linguistiche in Itàlia, Il Mulino, Bologna 2008
    p. 149-151
    .
  21. ↑ «treccani. it/enciclopedia/alghero/ Enciclopèdia Treccani: Città vaig donar Alghero».
  22. ↑ «treccani. it/magazine/lingua_italiana/speciali/minoranze/Romano. html Enciclopèdia Treccani: In Salento i Calàbria li voci della minoranza linguistica greca».

Bibliografia

  • Maiden, Martin and Parry, Mair: The Dialects of Italy, London 1997.
  • Maiden, Martin: A Linguistic History of Italian, London 1995.
  • Hall, Robert A. Jr.: External History of the romanç Languages, New York 1974.
  • Comrie, Bernard, Matthews, Stephen and Polinsky, Maria: The Atles of Languages: The Origin and Development of Languages Throughout the World. Rev. ed., New York 2003.
  • Grimes, Barbara F. (ed.): Ethnologue: Languages of the World. Vol. 1, 2000.
  • Giacomo Devot and Gabriella Giacomelli, I Dialetti delle Regioni d'Itàlia, Florence: Sansoni Editore, 1971 (3rd edition, Tascabili Bompiani, 2002).

Enllaços externs

Commons

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Llengües_d%27Itàlia&oldid=1527573»