Anar al contingut

Dialectes italians

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Dialectes italians
Est artícul o secció té referències, pero necesita més per a complementar la seua verificabilitat.
Busca fonts: «Dialectes italians» – notícies · llibres · acadèmic · imàgens
Este aviso fue puesto el 19 de octubre de 2020.
Mapa llingüístic d'Itàlia i Còrsega (França). Representa el conjunts de les llengües locals (o regionals) del país, dins de les que existixen dialectes.

Els dialectes italians (no es deuen confondre en les llengües d'Itàlia) són varietats regionals del idioma italià, nomenades més a sovint i de manera més precisa com a italià regional. Els dialectes tenen característiques (les més importants són les fonològiques i les lèxiques) que han segut heretades de les llengües de substrat. El toscano i l'italià central no s'allunten molt de l'italià estàndar per lo que a les seues característiques llingüístiques respecta: per l'història d'Itàlia, puix deriven d'una forma culta del florentino.

No obstant, el parla tradicional de la Toscana es considera part del conjunt dels dialectes italians. Varis dels dialectes poden considerar-se idiomes independents i, en alguns casos, constituïxen distintes branques de l'arbre genealògic de les lengues romançes.

Orige dels dialectes italians

Moltes de les regions d'Itàlia tenien ya diferents substrats llingüístics ans que els romans expandiren l'us del llatí per tota la península: el nort d'Itàlia tenia un substrat celta (esta part d'Itàlia, ans que fora anexada al territori de l'Itàlia romana, era coneguda com «Galia Cisalpina»), un substrat ligur i un substrat venético. El centre d'Itàlia tenia substrat etrusc i itálico (del com el mateix llatí formava part); el sur d'Itàlia substrat itálico (osco, samnita i lucano, entre uns atres), yapigio i grec antic; Sicília substrat itálico autòcton (sículo, estretament emparentat en el llatí), grec antic i púnico; mentres que, Cerdenya, substrat autòcton (paleosardo) i púnico.

Per la fragmentació política d'Itàlia, entre la caiguda del Imperi romà d'Occident i la reunificació de 1861, aixina com pel dilema filosòfic comú als intelectuals italians a partir de l'Edat Mija i conegut com Questione della lingua, va haver una considerable diversificació dialectal, si be les llengües usades per a la comunicació escrita i l'administració, en tots els antics Estats italians preunitarios, varen ser casi exclusivament el llatí (fins al XIII), el llatí junt en l'italià (des del XIV fins al XVI) i, des de la mitat del XVI,[1] exclusivament l'italià (en l'única excepció de les classes científiques universitàries, les quals varen seguir sent impartides en llatí fins a la segona mitat del XVIII, especialment en alguns Estats italians com el Regne de Nàpols, el Regne de Sicília i els Estats Pontificis).[2]

Durant este llarc periodo, la majoria de la població autòctona dels antics Estats italians parlava les seues pròpies llengües i dialectes del grup italorromance (en el centre i sur d'Itàlia) i del grup satèlit del primer conegut com galoitálico (en el nort d'Itàlia), o siga, les llengües vernàcules locals; en canvi, les classes cultes, utilisaven la llengua llatina i, a partir del XIV, també l'italiana (si ben repleta de térmens llatins), adoptada ya en el XV per a l'administració en algunes prestigioses cancelleries del temps, com la del Ducado de Milà, de la República de Venècia, del Ducado de Ferrara, de la República de Gènova, del Ducado d'Urbino, del Gran Ducado de Toscana, del Ducado de Mantua, entre unes atres i, a partir del XVI, per a l'administració en les cancelleries de tots els restants Estats italians, com el Regne de Nàpols, els Estats Pontificis, el Regne de Sicília, el Ducado de Savoya, etc.[3]

En aquella época, caracterisada també per la presència de les comunes (o ciutats-estat italianes), sobretot en el nort d'Itàlia, ... vorem el dialecte toscano eclipsant els seus rivals, com el grec àtic va eclipsar als dialectes rivals del grec antic i, al mateix temps, sent propagat al voltant de les costes del Mediterràneu per mercaders i constructors d'imperis veneciano i genoveses.[4] Com a resultat, es va desenrollar una estructura gramatical formal de l'italià i varen escomençar a aparéixer les primeres gramàtiques i diccionaris italians.[5] En la mateixa época, sobretot despuix de la reforma llingüística de Pietro Bembo, l'italià va deixar d'identificar-se en el vulgar florentino i,[6] gràcies a l'alt nivell de la seua lliteratura, es va impondre com una de les grans llengües de cultura en l'Europa del temps.[7] El seu espente cultural va ser tan selecte i apreciat que es va impondre com a llengua escrita sobre totes les demés parles que varen quedar ... relegades a la seua estricta condició d'orals.[8] Aixina mateix, mentres que els ciutadans alfabetizados utilisaven, a partir de l'edat moderna, l'italià i el llatí per a la comunicació escrita i com a mig d'expressió formal per part de la burguesia[9] i dels intelectuals, el poble no alfabetizado amprava els seus propis dialectes i llengües per a la comunicació oral i dins d'un àmbit exclusivament local, familiar i informal.

En vespres de l'Unificació italiana, o siga, en la primera mitat del XIX, Alessandro Manzoni, com tots els grans escritors italians del seu temps (Vittorio Alfieri, Ugo Foscolo, Giacomo Leopardi, etc.), seguia utilisant una llengua italiana prou conservadora i al mateix temps enriquida de neologismes, pero que no s'alluntava molt del model toscano clàssic. Esta mateixa forma d'italià va ser adoptada com a estandardisació definitiva de l'idioma nacional i, totes la demés formes no estandardisades d'expressió oral autòctona (llengües i dialectes), es varen convertir de sobte en dialectes italians (pero no de l'italià). Per esta raó, hui en dia, també se seguix utilisant el terme de "dialectes italians", a pesar de que la majoria d'ells no deriven de l'italià, sino, de la mateixa forma que l'italià, del llatí vulgar parlat en Itàlia.[10] Un fenomen paregut es va produir en França en un dels dialectes de la llengua d'oil, parlat en l'Illa de França, que es va convertir en llengua nacional en el XVI i, casi en la mateixa época, en Espanya, en l'espanyol, parlat origiariamente en una àrea llimitada de Castella la Vella.

Els dialectes varen seguir sent un parla prou comuna entre gran part de la població italiana fins a finals de la Segona Guerra Mundial. A partir d'eixe moment, l'italià estàndar, acceptat universalment des de varis sigles com a llengua escrita, administrativa, de la cultura i dels estudis, es va impondre com a principal llengua parlada també per les classes populars gràcies a una progressiva i millor alfabetisació i a la difusió dels mijos de comunicació de masses.

Us actual

La solució per a la cridada "qüestió de la llengua" que havia preocupat a Manzoni va vindre de la ràdio i, sobretot, de la televisió. La popularisació d'estos mijos de comunicació de masses va ser un dels principals factors que va dur l'italià parlat també entre les classes més desfavorides, o no alfabetizades, de tot el país. Durant el mateix periodo, molts sureño varen emigrar al nort, de la mateixa manera que molts norteño varen abandonar les zones rurals per a mudar-se en les ciutats més industrialisades del país, en abdós casos en busca de treball.[11]

Els sindicats de gran alcanç, que volien mantindre als treballadors units, varen fer una exitosa campanya per a promoure l'alfabetisació i l'us de l'italià parlat també en contexts informals. Esta campanya va permetre als treballadors no alfabetizados de tot el país integrar-se més fàcilment entre ells utilisant exclusivament l'italià estàndar. La gran cantitat de matrimonis entre italians provinents de distintes regions, especialment en les grans ciutats industrials com Milà i Torí, va donar lloc, principalment en el nort, a una generació que podia parlar solament italià estàndart i entendre, solament en part, alguns dels dialectes dels seus pares.

Com a resultat d'estos fenomens, els idiomes regionals estan, hui, més arraïlats en el sur (a on no es va produir el fenomen de l'immigració interna), en les àrees rurals (a on va haver menys influencia sindicalista) i entre les velles generacions de tot el país. El no poder parlar italià és, encara hui, un estigma social, per ser sinònim d'analfabetisme o d'escassa escolarisació.[10]

Per un atre costat, l'us dels idiomes locals en la lliteratura és considerable. Les obres de Carlo Goldoni, en véneto, són un bon eixemple d'això. En la música, el dialecte napolitano és la base de la música napolitana. Els diversos dialectes d'Itàlia també es parlen en atres llocs del món per una considerable població d'immigrants italians, com els citats anteriorment. També s'utilisen paraules aïllades o frases molt breus provinents d'alguns dels dialectes més parlats, com el siciliano, el napolitano, el romà o el milanés: puix estan incorporades en el parla del restant d'Itàlia, inclús en regions lluntanes al seu lloc d'orige, a causa de la difusió que personalitats de la televisió o diàlecs de películes varen fer d'elles.

Diàspora

Alguns dialectes italians que casi s'han extinguit en Itàlia; s'han conservat, no obstant, en vàries de les principals ciutats de Canadà i Estats Units, entre les comunitats italianes que varen emigrar en Amèrica del Nort. Això es deu, en gran part, als immigrants de major edat, normalment en una escolarisació i educació escasses, que varen abandonar Itàlia durant i despuix de les guerres mundials, de manera que varen mantindre poc contacte en el seu país natal i en l'italià parlat de forma estàndar. Un gran número de dialectes en perill d'extinció han sobrevixcut, passant de generació en generació, i han mantingut innumerables arcaisme, aixina com han adoptat les característiques llingüístiques i els préstams lexicals del anglés americà, l'anglés canadenc, el francés canadenc o l'espanyol hispanoamericà, depenent del lloc de residència dels immigrants.

Alguna cosa similar succeïx en atres comunitats italianes com les d'Argentina, Uruguay, Veneçola i Brasil, en Amèrica del Sur, i unes atres molt més chicotetes situades en Orient Mig, com en Egipte i el Líban. La diàspora d'italians en Europa tendix a mantindre molt contacte en Itàlia i té un major accés als mijos de comunicació italians, les emissions de la qual són pràcticament en llengua estàndar. En Argentina, en les migracions italianes de finals del XIX i principis del XX, els dialectes italians varen contribuir al lunfardo, una espècie d'argot primer usat per les classes de menors recursos i després estés a les classes altes principalment en les ciutats portuàries de Rosario i Buenos Aires, encara que també, en menor mida, en la també portuària Montevideo, en el veí país d'Uruguay. Sent el lunfardo (terme que es creu prové de «lombardo») profusamente utilisat pels autors del tango, els dialectes italians, per extensió, es troben presents en moltes d'estes obres.

Dialectes italians i llengües d'Itàlia

Les lengues romançes pròpies d'Itàlia - i, dins de cada una d'elles els numerosos dialectes que estes posseïxen - pertanyen a dos grups principals: el grup italorromance i el grup galoitálico, este últim considerat de transició entre les llengües italorromances pròpiament dites i les llengües galorromances; ademés d'estos dos, existixen llengües d'atres dos grups romançades minoritàries i aïllats entre sí: el de les llengües retorromances i el de les lengues romançes insulars. La majoria d'estes varietats romançades d'Itàlia són cridades dialetti (dialectes, en italià), no perque són dialectes de l'italià estàndar, sino perque no posseïxen una pròpia forma estandardisada.

En el temps, l'us de la llengua italiana estàndar ha adquirit accents particulars en cada regió, per lo que estes variants d'italià estàndar, en accent regional, sí són dialectes en sentit usual, és dir, són dialectes de l'italià o derivats de l'italià, pero estes formes diferixen notablement de les llengües regionals - i dels dialectes d'estes -, les quals són lengues romançes a tots els efectes, en la majoria dels casos de la mateixa família que l'italià, pero diferents de l'italià estàndar. Per això l'us del terme «dialecte» és confús i és preferible evitar-ho, ya que pot conduir, als llectors no familiarizados en la situació diglòsica d'Itàlia, a confondre els térmens.

Reconeiximent oficial

Per les raons anteriorment expostes i, sobretot, per l'absent estandardisació, la majoria dels dialectes i llengües d'Itàlia no rep reconeiximent oficial, ni particulars tuteles, per part de l'Estat italià. La llegislació italiana reconeix solament els següents dialectes i llengües: el friulano (uns 650 000 parlants) i el sardo (aproximadament 1 000 000 de parlants), abdós considerats idiomes autòctons regionals i en règim de cooficialitat en l'italià (respectivament en les regions de Friuli-Venècia Julia i en la de Cerdenya); mentres, el patois (dialecte galorromance del Valle d'Aosta), els dialectes provençals, el dialecte alguerés, els dialectes grecs i albanesos, tots ells no autòctons, són tutelats en les seues respectives àrees de difusió. En canvi, l'alemà, el francés i l'eslové, gogen d'un règim de plena cooficialitat en l'italià respectivament en la Província autònoma de Bolzano, en el Valle d'Aosta i en varis municipis del Friuli-Venècia Julia.[12]

Llista de dialectes

Vore també

Referències

  1. ↑ «Università degli Studi vaig donar Milano: Storia della lingua italiana. Il primer cinquecento", vaig donar Paolo Trovato, Sintesi vaig donar Storia della lingua italiana».
  2. ↑ En la principal biblioteca de Nàpols, màxim centre urbà peninsular i capital d'un Regne que incloïa la tercera part de l'Itàlia del temps, d'un total de 2800 llibres conservats i publicats en el sigle XVII, o siga durant la dominació espanyola, 1500 estaven escrits en italià (53,6 % del total) front a 1086 escrits en llatí (28,8 % del total) i solament 26 en napolitano (0,9 % del total). Santoro, Marc (direcció). Li secentine napoletane della Biblioteca Nazionale vaig donar Napoli, Istituto Poligrafico i Zecca dello Stato, Roma, 1986, pág. 43.
  3. ↑ Marazzini, C. Breu storia della lingua italiana, Il Mulino, Bolonya, 2004, pág. 104, ISBN 978-88-452-4961-7)
  4. ↑ Cita extreta de: Arnold J. Toynbee, Estudis de l'història. Compendio V/VIII, Tom II, V edició, Aliança Editorial, Madrit, 1981, pág. 164, ISBN 84-206-1248-0 (Tom II), ISBN 84-2061992-2 (Obra completa) / Títul original: Arnold J. ToynbeeA study of History, Abridgement, Royal Institute of International Affairs and Oxford University Press de Londres, Londres, 1960
  5. ↑ . La primera, o una de les primeres gramàtiques del vulgar florentino, va ser la Grammatica della lingua toscana de Leon Battista Alberti. En el sigle XVI, despuix de la reforma de Pietro Bembo, es varen escomençar a escriure gramàtiques i vocabularis italians destinats a estrangers i a sovint escrits per estrangers. La primera gramàtica d'eixe tipo va ser La grammaire italienne de Jean-Pierre de Mesmes, publicada en França en 1549. Varen seguir Principals rules of the italian grammar, de William Thomas (1550) i la Italica grammatica praecepta ac ràtio, de Scipio Lentulo Neapolitano publicada en París en 1567 en llatí. El mateix autor va publicar també en Frankfurt en 1590 una Grammatica italica et gallica, sempre en llatí. Entre els vocabularis i diccionaris que varen eixir en aquella época se senyalen , un Vocabolario italià i spagnolo de Lorenzo Franciosini (1620), un Dictionnaire françois et italien de Gian Antonio Fenice, els Recherces italiennes et françoises d'Antoine Oudin (1640), Worlde of wordes (un diccionari italià-anglés) de 1598 i un Teutsch-Italiänisch und Italiänisch-Teutsch de Levinus Hulsius, publicat en Frankfurt en 1605 [enllaç trencat]
  6. ↑ «Eniclopedia Treccani: Pietro Bembo i la standardizzazone dell'italià».
  7. ↑ Dos sigles més tarde Voltaire va posar de relleu que abans de convertir-se en la primera llengua d'Europa, el francés va tindre que impondre's sobre atres idiomes i «... sobre la llengua italiana mateixa que per les seues creacions immortals del sigle XVI hauria pogut dominar Europa» (en fr: ... sur la langue italienne même, que pour ses ouvrges immortelles du XVIe siècle était en possession de dominer l'Europe ). Voltaire. Dictionnaire philosophique, Oeuvres complètes, Garnier, París, 1878, vol. III p. 558.
  8. ↑ cita extreta de: Rafael del Moral, Breu història de les llengües del món, Edhasa (Castalia) Edicions, Barcelona i Buenos Aires, 2014, pág. 248, ISBN 978-84-9740-591-1
  9. ↑ La burguesia napolitana va ser una de les primeres en acceptar de buen grado la supremacia de l'italià des de l'época de Sannazzaro (1457-1530), siga com a llengua escrita siga en l'oratòria forense. De Mauro, Tullio. Storia linguistica dell'Itàlia unita, Laterza, Roma-Bari, 1979, vol. 2, pág. 303.
  10. ↑ 10,0 10,1 «Enciclopèdia Treccani: Storia della lingua italiana».
  11. ↑ «Enciclopèdia Treccani: Migrazioni internazionali i migrazioni interne».
  12. ↑ «Senato della Repubblica, Llegislatura 17ª - Dossier n. 493: La tutela nelle regioni ad autonomia speciale».

Bibliografia

  • Comrie, Bernard, Matthews, Stephen and Polinsky, Maria: The Atles of Languages: The Origin and Development of Languages Throughout the World. Rev. ed., New York 2003.
  • Manlio Cortelazzo, Carla Marcato, Dizionario etimologic dei dialetti italiani, Torino: UTET libreria, 2005, ISBN 88-7750-039-5.
  • Giacomo Devot and Gabriella Giacomelli, I Dialetti delle Regioni d'Itàlia, Florence: Sansoni Editore, 1971 (3rd edition, Tascabili Bompiani, 2002).
  • Grimes, Barbara F. (ed.): Ethnologue: Languages of the World. Vol. 1, 2000.
  • Hall, Robert A. Jr.: External History of the romanç Languages, New York 1974.
  • Maiden, Martin: A Linguistic History of Italian, London 1995.
  • Maiden, Martin and Parry, Mair: The Dialects of Italy, London 1997.
  • Andrea Rognoni, Grammatica dei dialetti della Lombardia, Oscar Mondadori, 2005.

Enllaços externs

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dialectes_italians&oldid=1515213»