Dialecte salentino

El dialecte salentino (dialettu salentinu) és una variant diatópica romançada pertanyent al grup sicilià o italià meridional extrem, parlat en Salento, territori de l'Apulia meridional. Distint de l'els dialectes pulleses pròpiament dits (pertanyents al grup napolitano o italià meridional mig), pertany a la família italorromance i està classificat entre les varietats de tipo extrem-meridional junt als dialectes parlats en Sicília, en la Calàbria centre-meridional i en l'extrem sur de Cilento.

L'àrea del dialecte salentino comprén tota la província de Lecce, el terreny de la província de Brindisi i la porció sur-oriental de la província de Tarento (excloent la ciutat de Tarento).

Aspectes històrics, socials i culturals

Història

El història dels dialectes salentinos, de substrat mesapio, és molt complexa i articulada, presentant, com qualsevol atra varietat llingüística, influències d'adstrato derivades tant de les demés variants italorromances com d'atres continuïtat llingüístiques neolatinas més lluntanes i també de continuïtat no romançades (principalment helenófonas); d'estes influències de adstrato tenim evidència sobretot a nivell lexical i en l'onomàstica (especialment derivada de l'idioma grec antic i del grec bizantí).

Hi ha vàries teories sobre el desenroll d'este llenguage, pero també hi ha molts desacorts entre els acadèmics, que a sovint no tenen una image ben definida de la situació; una cosa, no obstant, és certa: es tracta d'un dialecte derivat d'un bilingüisme ben arraïlat entre la romançada (llatí vulgar) i el grec bizantí.

Ya en el periodo de la Magna Grècia, en la creixent importància de l'agricultura sobre l'indústria, les àrees fins a llavors rurals adquirixen importància urbana; com a resultat, es vares agarrar a una reestructuració de les classes socials que implica una reorganisació també a nivell llingüístic: el grec antic, llengua vulgar parlada solament en àrees rurals, en l'época romana, pansa a formar part de la vida urbana, superponent-se aixina al llatí (la llengua oficial) i influint sobre este últim a nivell fonètic, lèxic i morfosintàctic. Este procés continua en el advenimiento del Imperi bizantí, favorint el naiximent d'una variant salentina romançada i un variant salentina grec-bizantina.

Seguixen els préstams i les influències recíproques entre una i una atra llengua. No obstant, segons lo que diu Fanciullo (1996), en general es pot notar una influència major del bizantino sobre la romançada, com demostra en l'eixemple del vocalisme tònic siciliano, molt amat per ell. Respecte al vocalisme tònic romançada, constituït per 7 vocalés i 4 graus (alt, mig-alt, mig-baix, baix: /i/, /o/, /i/, /o/, /ɛ/, /ɔ/, /a/), el siciliano confon les vocals miges i, per tant, es caracterisa per 5 vocals i 3 graus. Aixina que es produïx el tancament de totes les /i/ en /i/ i les /o/ en /o/, típic del parla salentina. Per eixemple, la paraula ( en espanyol) és en salentino central, aixina com (esta nit) > (sal. central). El vocalisme tònic siciliano és testic clar i directe de l'influència bizantina en la romançada, perque era precisament el bizantino el que tenia estes característiques.

Ademés, en un artícul escrit per R.Coluccia: , s'afirma que en molts texts salentinos de el XV es troben uns traços gràfics propis del nort de Apulia o d'atres regions de l'extrem Sur; igualment, molts texts romançades s'escrivien utilisant l'alfabet grec. Esta és una atra prova de la copresencia de diferents tradicions llingüístiques i no romançades dins de la regió (i del Salento sobretot), lo que implica també un procés d'afirmació del grafisme italià més llent i més difícil ací que en atres regions.

Una de les fonts lliteràries més importants i útils per a l'estudi del dialecte salentino és sense dubte el , o siga, la vulgarización salentina de el És un dels escrits inclosos en el menut volum , presa d'obres procedents de vàries regions d'Itàlia, i presenta característiques pròpies del Salento centromeridional, ademés d'algunes traces típiques septentrionals.

Descripció llingüística

Fonètica

Per lo que concernix al vocalisme, destaquen alguns aspectes en particular: la vocal A tònica, en qualsevol posició, sempre dona ( per ; per ; per ; etc.), com l'átona final. Des del sufix llatí -ARIU, normalment, resulta ; per eixemple, G.B.Mancarella (1974) menciona el vocablo salentino pel llatí JANUARIU, o també, per GRANARIU.

Una atra particularitat fonètica es troba en les vocals O i O pretónicas que solen donar sempre o (puddicaru < lat. POLLICARIU o puddara < lat. PULLARIA), llevat alguns casos, en que poden mudar-se en a (brindisino canoscu per COGNOSCO o otrantino caniatu per COGNATU) o en i per dissimilació (brindisino diluri per DOLORES). Les mateixes vocals O i O átonas finals, no obstant, sempre donen un resultat i es fonen en o: per tant, tenim manu per “mà” o liettu per “letto” 'llit'.

Sobre el consonantisme, el salentino es caracterisa per la presència d'uns sons deguts a particulars grups consonàntics i que no existixen en la llengua italiana. Primer, el resultat cacuminal o retroflexo del grup -LL-, que dona el sò ḍḍ ([ɖ] en IPA) en tot el Salento centre-meridional (mentres que en la zona septentrional i part de la meridional només hi ha un resultat dental, pero no retroflexo: dd). D'esta manera, “cavallo” (cavall) és cavaḍḍo en Lecce, Ótranto, Galípoli, etc. (cavaddu en Brindisi i el seu entorn). El mateix resultat s'obté en el grup -TR-, que és ṭṛ en tot el Salento centre-meridional (mentres que es queda dental en el Nort del Salento): “pietra” (pedra), puix, es diu peṭṛa (petra en Brindisi i afores).

Una atra característica important és la palatalisació intensa del grup -STR- intervocàlic, aixina que es produïx el sò šš ([ʃ:] en AFI): noššo (“nostro”, nostre), finešša (“finestra”, finestra), etc.

L'assimilació de -ND- i -MB- analisada per D’Elia (1957) és una atra senya peculiar del dialecte salentino i no es produïx uniformemente en tot el Salento: de fet, en algunes ciutats esta assimilació no existix per a res, d'ahí que els dos grups consonàntics permaneixquen ( ; , plom). És el cas de Galípoli, Alezio, Tuglie, Sannicola, Aradeo, Seclì, Galatone, Cutrofiano, Soleto, Galatina, Noha, Sternatia, Zollino, Martano, Martignano, Calimera. No obstant, en localitats com Lecce, Squinzano, Surbo, Collepasso, Parabita, Galugnano, Strudà, Lizzanello, Cavallino, S. Pietro Vernotico l'assimilació ocorre solament en -MB- que es torna -- (). Finalment, en Castrignano del Cape, Ugento, Ruffano, Francavilla Fontana, Melendugno, Trepuzzi, Casarano, Mur, S. Vito dei Normanni, Acquarica del Cape, Gagliano, Galugnano, Melissano, Palmariggi, Vernole, S. Cesario l'assimilació apareix en abdós grups -ND- i -MB- ().

Per últim, cal fixar-se en algunes oclusivas: en particular, la dental sonora -D- en posició intervocàlica es torna sorda (pete < PEDE, nutu < NUDU). La bilabial sonora -B-, no obstant, pansa a una fricativa sonora -v- (vaššo < BASSU, freve < FEBRE) o cau (ucca < BUCCA, tàula < TABULA).

Sons no presents en italià:

Grafema	IPA	Descripció
ḍ	/ɖ/	Oclusiva retroflexa sonora: sò postalveolar que presenta una retroflexió de la llengua. En el salentino, sol presentar-se geminada (eixemple: beḍḍa /bɛɖɖa/, bella it. bonica esp.) o de grau mig, pero relacionada en fenomens de africaació (és: ḍṛoca /ɖɽoka/, droga).
ṭṛ	/ʈɽ/	Oclusiva retroflexa sorda: sò postalveolar que presenta una retroflexió de la llengua relacionada en fenomens de africaació (és: ṭṛenu /ʈɽɛnu/, treno it.  tren esp.).

Sintaxis

A nivell sintàctic, el dialecte salentino es caracterisa per uns resultats per als quals Rohlfs (1968) traça l'influència grega. Entre estos, l'infinitiu depenent només del verp ( , puc anar), pero reemplaçat per atres construccions en els atres casos ( , m'ha dit que em vaja; , sense posar). Ademés, és important també la distinció entre dos conjuncions que introduïxen una subordinada: si es tracta del verp , s'utilisa ( , vullc anar); si no, s'utilisa ( , crec que vindré).

D'influència grega és també el periodo hipotètic construït en l'imperfecte d'indicatiu. Un eixemple pot ser “es avessi fame, mangerei” (si tinguera fam, menjaria), que es transforma en či tinìa fame, manğava.

Una atra característica de procedència grega és el clim a colocar el verp al final de la frase: “ecco, è il dottore!” (¡Ací està el doctor!) es torna en na’, lu tuttore ete! Aixina mateix, els temps progressius es construïxen utilisant l'indicatiu en lloc del gerundi (sta bbae “sta anant”, està anant; sta ššìa “stava anant”, estava anant).

Per últim, en el dialecte salentino no existix el temps futur. Per a expressar una acció futura s'ampren dos construccions en particular: el verp “estar” + indicatiu, com per als temps progressius (cagnàtuta sta bbene crai “tuo cognato verrà domani”, el teu cunyat va a vindre matí); o el verp “tindre (que)” (“avere”) + infinitiu (cagnàtuta ha bbinire crai).

Morfologia

Parlant morfològicament, el dialecte salentino oferix una àmplia gama de peculiaritats. Ací intentarem analisar els aspectes més difosos i comuns en tota l'àrea del Salento.

Per a escomençar, en italià existixen alguns noms que terminen per -i i el gènero dels quals, per tant, no es reconeix en seguida (“il fiore” la flor, “la fronte” la front). Per això, el dialecte salentino tendix a substituir eixa desinència ‘ambigua’ per una atra per a no crear confusió. Açò es produïx només en els sustantius i els adjectius masculins (lu fiuru “il fiore”; moḍḍo “molle”, bla). Sempre a propòsit de l'ambigüitat de gènero que implica la desinència -i, existixen uns noms que tenen gènero diferent en dialecte respecte a l'italià (“il ventre” la pancha > la veuenṭṛi; “il cape” el cap > la capu; “la parete” la paret > lu parite).

Una atra peculiaritat sorgix de l'us de meju/pešo (“meglio/peggio”) en lloc de “migliore/peggiore” (millor/pijor). Per lo que es deduïx que estos térmens dialectals procedixen dels neutres llatins MELIUS/PEJUS i no MAIOR, PELIOR, PEJOR. Aixina que en dialecte es diu li meju fiuri per “i fiori migliori” (les flors millors).

En el dialecte salentino no existix l'us del pronom partitivo per a expressar una cantitat indeterminada; en el seu lloc, se sol amprar doi: aḍḍo ccattatu ddoi mile “ho comprato delle mele” (he comprat unes pomes). Cal destacar també que, mentres que en italià el pronom possessiu sol antecedir al sustantiu al que es referix, en dialecte es pospon; d'ahí que l'italià “il mio cane” (el meu gos) corresponga al salentino lu cane meu. Ademés, l'us del pronom en posició enclítica està molt estés. Uns eixemples de Rohlfs (1967): sòruta, fràtuta, sirsa, cagnàtuta,…

Sobre els pronoms personals, seria millor esquematizar la situació:

	Pron. Pers. Subjecte		Pron. Pers. Objecte
			Forma tònica		Forma átona
	It.	Sal.	It.	Sal.	It.	Sal.
1a p. sg.	io	jeu, jou, iu, mìe	mìe, meve	el meu	em
2a p. sg.	el teu	tìe	tìe, teve	tu	et
3a p. sg.	lui, egli, esso lei, ella, essa	iḍḍo iḍḍa, iḍḍa	lui, sé lei, sé	iḍḍo iḍḍa, iḍḍa	lo, gli, si la, li, si	lu, li, ndi, nde, ni, ne la, li, ndi, nde, ni, ne
1a p. pl.	noi	nui	noi	nui	ci	ne (nde)
2a p. pl.	voi	vui (ui)	voi	vui	vaig vore	veu
3a p. pl.	loro, essi loro, esse	iḍḍi iḍḍi, iḍḍi	loro, sé loro, sé	iḍḍi iḍḍi, iḍḍi	li, si li, si	li li

Com es pot notar en el quadro, dins de la funció subjecte la primera persona singular deriva del llatí EO, corresponent a la forma popular EGO; pero a voltes (rarament) s'utilisa la forma MIHI en el seu lloc (mìe). La segona singular procedix de TIBI, i en la tercera singular i plural destaquen els directes continuadores de ILLU/A. Dins de la funció complemente, en la forma tònica els pronoms es mantenen casi invariados, llevat les primeres dos persones, d'ahí que en unes zones de Lecce s'ampren les formes meve i teve també (a mmève, cu ttève). En la forma átona, és interessant observar els diferents tipos pronominals en la tercera persona singular: en varis llocs del Salento (província de Lecce o Galípoli), en efecte, la funció dativa s'expressa en ndi, nde, ni, ne (< INDE) en lloc de li. Uns eixemples: dinni “digli” (digues-li), ni disse “gli disse” (li va dir), vaig donarčìmunde “diciamogli” (digamosle),…

Per últim, igualment peculiar és la manera d'expressar respecte cap a algú en qui parlem: en lloc de l'italià “lei” (o de l'antic “voi”) corresponent a l'espanyol “vosté”, el dialecte salentino se servix del sustantiu signurìa mantenint el verp en la segona persona singular: signurìa oi na fetta et pane? “vuole (/volete) una fetta vaig donar pane?” (¿vosté vol una rebanada de pa?).