Idioma piceno meridional
El piceno, picénico o piceno meridional era una llengua itálica pertanyent al grup de les llengües osco-umbras, parlada en l'àrea habitada per picenos (en la costa d'Adriático, en les actuals Marques i la part septentrional d'Abruços) en l'I mileni a. C.. Esta llengua no deu confondre's en el piceno septentrional que és una llengua diferent no relacionada en el piceno meridional.
Aspectes històrics, socials i culturals
Distribució
La datació de les 50 inscripcions en piceno trobades ho daten entre el VI i el III. També s'han trobat inscripcions aïllades en la Campània, Lucania i Brucio, i en Cures, capital dels sabinos.
Descripció llingüística
Classificació
Els vestigis i la dificultat de la seua interpretació han fet dubtar durant molt temps de la seua pertinença a les llengües osco-umbras, i inclús a les llengües indoeuropeas; aixina, Francesco Ribezzo va considerar tals vestigis propencs al etrusc. Només en l'aparició de nous vestigis es va identificar clarament la seua filiació, traduint-se per primera volta en 1985. La situació llingüística de l'àrea a on va poder parlar-se el piceno meridional és complexa: just al nort de la zona d'a on provenen les inscripcions picenas s'han trobat atres inscripcions en una llengua no indoeuropea encara no dessifrada coneguda com piceno septentrional; aixina mateix en l'àrea picena també va haver poblacions samnitas, com pelignos i frentanos.[1][2]
En principi es va calificar al piceno com un dialecte propenc al umbro, pero en els últims temps li la considera una llengua sabélica independent del osco i de l'umbro. Les inscripcions de piceno mostren que en realitat s'estenia sobre una superfície major que el històricament ocupada pels picenos, entrant en el territori dels vestinos, pelignos i marrucinos, i que cronològicament és anterior als dialectes d'estos (anteriors al V). El marc llingüístic de la zona mija del Adriático, és encara confús i seguix sent investigat.[1]
Fonologia i escritura
El seu alfabet, decrifrado recentment, és una versió del alfabet llatí, presentant la particularitat d'usar sèt vocals (a, i, i, í, o, o, ú) i de caràcters no trobats en atres texts.[3]
Inscripcions
Un eixemple és l'inscripció (Sp TE 2) trobada en Bellante en una làpida:[4]
Piceno
meridionalLlatí Espanyol Posti viam videtas Tetis tokam alies esmen vepses vepeten. Post viam videtis Titus togam alius in hoc lapides lapidato. Despuix de la via, vés l'atre toga de Tito en estes làpides lapidado.
La traducció de la segona llínea no és clara sobre el significat exacte de tokam: si es pot identificar en forma i etimologia en el llatí (toga), el significat llatí pot estar fòra de lloc ací i alguns autors sugerixen que significa cobrir.[4]
Els dos punts s'han utilisat per a separar paraules, sent tres punts en l'inscripció original. La lletra v era pronunciada [w] i la k [g].
A continuació es mostra tres inscripcions més en piceno meridional comparades en el llatí i l'espanyol:
Piceno
meridionalLlatí Espanyol Mei Aniom ombrijen akren postiknam putii knuskem dunoi defia ufflu tefei. Mei Annium in umbre agro posticam potui noscere dono, debeat offula tibi. El meu Annio en el agro umbro posteriorment pot conéixer el dò, devia una peça a tu. Matereih patereih Qolof itur pirquoih arith imih puih pupunum estu fek apaius adstatuh suais manus meitinum. Matris patris Colus itur pulcris artis imaginis quis picenum açò hic principibus astatis suas manibus monumentum. La mare i el pare de Colus han anat bells a l'art i l'image, qui d'estos picenos ací presentarà al príncip en les seues mans el monument. Petruh pupuns suhuh suai pis eh ueli denu vaig poder peipe. Petris picenus suus, si quis ex veli deno quod quique. Les seues pedres piceno, si qui del vel cada decena com.
Observe's la mètrica similar de cada llínea i la repetició de sons. Les inscripcions varen ser estudiades per llingüistes indoeuropeus com un eixemple de les primeres poesias itálicas en un reflex d'una forma poètica protoindoeuropea.
Referències
Notes
- ↑ 1,0 1,1 Francisco Villar, Els indoeuropeus i els orígens d'Europa: llengua i història, pp. 484-485.
- ↑ Giacomo Devot, Gli antichi Italici, p. 13.
- ↑ Piceni popolo d'Europa, p. 136.
- ↑ 4,0 4,1 Fortson, Benjamin W (2010). Indo-European Language and Culture: An Introduction, 2nd edició, Chichester, U.K.; Malden, MA: Wiley-Blackwell, p. 301.
Bibliografia
- Giacomo Devot, Gli antichi Italici, 2a ed. Firenze, Vallecchi, 1951.
- Vittore Pisani, Li lingue dell'Itàlia antica oltre il llatí, Torino, Rosenberg & Sellier, 1964. ISBN 978-88-7011-024-1
- Francisco Villar, Els Indoeuropeos i els origenes d'Europa: llenguage i història, Madrit, Gredos, 1991. ISBN 84-249-1471-6
- VV.AA., Piceni popolo d'Europa, Roma, De Luca, 1999. ISBN 88-8016-332-9
- Helmut Rix (2004). Ausgliederung und der Sprachen Aufgliederung italischen. Les llengües en Europa prehistòrica. ISBN 3-8253-1449-9
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Idioma piceno meridional» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.