Llengües osco-umbras

Les llengües osco-umbras o sabélicas són un subgrup de les llengües itálicas que es va desenrollar des de la mitat de l'I mileni a. C. fins als primers sigles de l'I mileni d. C.. Eren parlades pels pobles osco-umbros o sabélicos, també són conegudes com a llengües sabélicas.

Aspectes històrics, socials i culturals

l'osco va ser un dels numerosos idiomes parlats en el cor de la península itálica, com l'umbro i a atres idiomes pertanyents a les llengües sabélicas, com el volsco, marso, ecuo, sabino i el piceno meridional.

No obstant també va haver colónies que parlaven el osco, escampades per llocs de l'Itàlia meridional i de Sicília. Bàsicament el osco era l'idioma de les tribus samnitas, els qui varen anar uns poderosos enemics dels romans, els quals varen necessitar anys per a sometre'ls (les guerres samnitas que varen tindre lloc del 370 a. C. al 290 a. C.).

Estes llengües es coneixen per alguns centenars d'inscripcions que se situen entre el 400 a. C. i el I. En Pompeya es troben numeroses inscripcions oscas, com les dedicatòries en edificis públics i les senyals indicadores.

l'umbro va començar un procés de decliu quan els umbros varen ser somesos pels romans i el procés de romanización va conduir a la seua desaparició. De totes les llengües osco-umbras és la que millor es coneix, gràcies sobretot a les Taules Eugubinas.

Distribució

Es parlaven en el Samnio, Umbría, Campània, Lucania i en parts d'Apulia, Brucio, Piceno i Lacio, aixina com pels mamertinos en la colónia siciliana de Mesana (Mesina).

Descripció llingüística

Les llengües osco-umbras són llengües flexivas fusionantes en uns 5 casos morfològics diferents en el singular, similars als del llatí.

Este grup s'aparta del llatí i les llengües llatí-faliscas per algunes evolucions fonètiques no compartides. Ademés, les llengües osco-umbras tenen un percentage de vocablos no compartits en el llatí. Les principals característiques que definixen a este grup són:

• Evolució del fonema /kʷ-/ a /p/ per eixemple (a) en protoitálico kʷaneu, llatí quid, en osco pid i en umbro piři; (b) en protoitálico kʷod en llatí quod, en osco pud i umbro puři.
• Fricatización de fonema /b, p, d/ del protoitálico. Per eixemple, (a) en protoitálico albos, en llatí albus, en osco i umbro alfu, (b) en protoitálico medjom, en llatí medium, en osco i umbro mefium, (c) en protoitálico kapjad en llatí capiat, en osco kafad.
• Fricatización o aspiració dels grups /*-kt, *-pt-/ i /*-ks-/. Per eixemple (a) el protoitálico *sanktom, dona en llatí sanctum, en osco sahtum, en umbro sahatam, (b) en protoitálico i llatí septem, en osco seften, en umbro sehtem, (c) en protoitálico seks, llatí sex, en osco i umbro sehs).
• Betacisme del fonema /gʷ/ del protoitálico que en les llengües llatí-faliscas es reduïx a /w/: Per eixemple, (a) el protoitálico gʷiwos, dona en llatí vivus, en osco i umbro bivus, (b) el protoitálico gʷeros, dona en llatí verus, en osco i umbro berus).
• Fricatización de les /*-d-/ del protoitálico que en llatí es varen convertir en /-b-/ i /-l-/. Per eixemple, (a) el protoitálico dʷenos, dona en llatí bonus, en osco fuons i en umbro foner, (b) el protoitálico dengʷa, dona en llatí lingua, en osco i umbro fangua).
• Reducció dels grups /*-nd-/ i /*-mb-/ corresponents de les llengües llatí-faliscas a /-n-/ i /-m-/. Per eixemple, (a) el protoitálico kʷvaja, dona en llatí quando, en osco pun, en umbro punne, (b) en protoitálico kolomba, en llatí columba, en osco i umbro columa).
• Conservació de la /*-s-/ davant /n/ a diferència de les llengües llatí-faliscas. Per eixemple (a) en protoitálico *kersna, dona en llatí sopa, en osco kersna, en umbro sesna, (b) el protoitálico *aeznos, en llatí aenus, en umbro ahesnis).

• Els grups /*-tn-/ i /*-tl-/ del protoitálico evolucionen a /-kn-/ i /-kl-/. Per eixemple, (a) el protoitálico *atnos, dona en llatí annus, en umbro acnu, en osco aceneis, (b) el protoitálico *putlos, dona en llatí putus, en umbro pucles, en osco puclois).
• Les paraules que en llatí es corresponen en in- i im-. En les llengües osco-umbras varen evolucionar a an- i am- derivades de les formes protoitálicas en- i -em. Per eixemple, (a) en protoitálico emprobed, en llatí improbe, en osco amprufid, (b) en protoitálico enter, en llatí inter, en osco i umbro anter).
• Conservació dels diptongos /ei-, *-ou, we-/ que en llatí es varen reduir. Esta característica està present en el osco, el piceno meridional i les llengües osco-umbras més relacionades en estes que en el umbro. Per eixemple, (a) el protoitálico *geike, dona en llatí hic, en osco eice, (b) el protoitálico *swezor, dona en llatí soror, en osco svesor, (c) el protoitálico *louderos, en llatí liberis, en osco lovfreis).
• Conservació en certs casos de sons /h/ que el llatí-falisco va perdre. Per eixemple, (a) el protoitálico *xendra, dona en llatí infra, en osco huntrus, en umbro hondra, (b) el protoitálico *pihom, dona en llatí pium, en osco i umbro pihum).
• Absència de la preposició en (llatí i atres llengües in).

Referències

Bibliografia

• (1997) Gli Indoeuropei i li origini dell'Europa (en italià), Bologna: Il Mulino. ISBN 8815057080.