Idioma nurago

El nurago, paleosardo o sardo antic (a voltes també impròpiament cridat protosardo) és una llengua (o conjunt de llengües) indirectament coneguda parlada pels Sardos nuragos abans del sigle III a. C. en les illes de Cerdenya i Còrsega.

Aspectes històrics, socials i culturals

Els primers testimonis informen que les tribus prerromanas de Cerdenya estaven dividides en diversos grups, entre ells els cors, els belar-vos i els yoleos o ilienses (alguns autors discutixen si estos dos últims són el mateix grup ètnic o si són grups diferents), es desconeix si tots ells parlaven la mateixa llengua, o parlaven llengües diferents no inteligibles entre sí.

Orige

Erro al crear miniatura:

Moviments de poblacions que varen originar el poblament de Cerdenya cap al 6000 a. C.

 De la península ibèrica

 De la península itálica

 D'Àfrica

La particular història de l'illa, pràcticament aïllada del continent durant mils d'anys, en comunicacions decorregudes possibles solament en els últims sigles, ha permés mantindre vives algunes traces de les natives llengües parlades en l'illa, és dir, les de les tribus associades a la cultura nurágica entre uns atres.

Els orígens de la llengua no es coneixen. Qualsevol intent d'investigació s'enfronta en la falta de documentació directa de la llengua. Solament a partir de l'Edat Mija apareixen testimonis escrits que permeten fer inferència indirectes. L'orige dels nuragos no pot per lo tant establir-se sobre una base purament llingüística, sino que deu recolzar-se en atres evidències arqueològiques i genètiques per a confirmar contactes entre Cerdenya i atres pobles. l'arqueogenética ha mostrat que la població de Cerdenya és molt semblada als primers agricultors europeus que s'haurien establit en l'illa entre el 6000 i el 5600 a. C., de fet encara a dia de hui la població de Cerdenya és la població europea més propenca a eixe component linaje arqueogenético. Cal subrallar les grans diferències entre les diverses investigacions, que apleguen a ser excloents entre sí.

Treballs de Areddu

Segons Alberto Areddu es troben relacions significatives, dels pocs elements que es consideren prelatinos, en alguns apelatius de l'Albània de hui; sobre esta base A. Areddu du la conclusió de que deuríem parlar d'un substrat paleoilirio per la llengua protosarda, sobrevixcut especialment en la part oriental de l'illa (les Barbagias i l'Ogliastra). Segons este erudit el mateix topònim de Cerdenya, es respon en les localitats Sarda (Iliria) i Serdica (Tracia). La ciutat sarda de Sàrdara alberga també un antic balneari, igual que Serdica en Tracia; totes elles proves més que suficients per a parlar d'un antic substrat comú. Atres apropiades conexions són:

• sardo eni, enis, eniu 'teixixc' = albanés enjë 'teixixc'
• sardo curma, cruma 'Ruta graveolens' (en sardo dita també erba de sos bermes 'herba dels cucs ') = alb. krym 'cuc'
• sardo matricusia 'granera' = alb. modriqi 'granera'
• sardo drèddula 'hedra' = alb. dredhëz 'hedra'
• sardo theraccu 'sirviente, aprenenta' = alb. çiraku 'aprenent' (erròneament considerats turquismes)
• sardo matzunga 'astrágalo' (os i planta) = alb. maçungë 'pal; fes-ho, pene'
• sardo rethi 'clematis, zarcillo' = alb. rrypthi, rethe 'zarcillo'
• sardo tzurunga 'feltre, torsió de seda, del fil' = alb. shtellungë 'pila de llana, llançadora', çurruga 'fem'
• sardo sarcone 'recint per a animals' = alb. thark 'entanca'
• sardo alase 'acebo, granera de carnicero, herba' (en sardo: laruspinosu 'llorer espinós') = alb. halë 'restants (de cereals); agulla de coníferes; pi negre ', halëz' aresta o restants de l'orella; ascló'
• sardo lothiu 'fangoso', topp: Lotzorai, Lothorgo, Loceri, Lotzeri = alb. lloç 'fanc', que no obstant és un préstam eslau, o del ločka macedonio-búlgar (лочка) 'toll d'aigua; forat de fanc', o, segons Orel, des de loj 'séu' del sur-eslau

• sardo: dròb(b)alu 'intestí de porc' = alb.droboli 'budells, vísceres de tot el ganado' (que resulta ser préstam eslau, del drebolija macedonio (дреболиjа) 'minutaglia', o de la drobolina regional búlgara (дроболина ) 'budells picats, en rodajas; taca', pero vore també els topònims tracios Drobeta, Drubeta
• sardo duri 'tronc d'arbre dur en branques acurtades que s'utilisa com a percha en els apriscos' = alb. druri 'fusta, pal'
• sardo urtzula 'clematis', top. Urtzulei = alb. (h)urth, hurdh 'hedra'
• sardo amadrina 'cierva' = alb. drenje, drenushe 'cierva'
• sardo élimu sardo 'rencor, resentiment' = alb. helm 'verí, dolor'
• sardo tzìrima, tzérrima 'rencor, ofensa' = alb. çirrma 'amenaces estridents, insult', çirrmë 'crit fort, crit estrident'
• sardo càstia 'ret per a arreplegar palla' = alb. kashtë 'palla'
• sardo thùrgalu 'torrent, raudal' = alb. çurg 'riera, corrent d'aigua'
• sardo thiòccoro, ithiòccoro, iscioccoro 'planta de aspraggine' = alb. hith 'ortiga; sabor amarc'
• sardo madérria 'grandea, boria' = alb. madhëria 'la grandea, l' arrogància'
• sardo theppa 'punta, cim pedregosa', top. Zèppara = alb. thep 'punta, cim'

Treballs de Pittau

Molts estudis interessants han segut realisats per a descobrir l'orige d'algunes raïls de paraules que hui es poden classificar com a endèmiques. Per a escomençar la raïl sard-, present en molts topònims i distintiu de grups ètnics, s'ha relacionat en el misteriós poble dels Shirdana, un dels pobles de la mar que apareixen en inscripcions egipcíaques dels ss. IX i VIII a. C.; en orige potser en l'Orient Mig o el Mediterràneu. El professor Massimo Pittau identifica el seu orige en Brega, basant la seua teoria en la notable analogia entre elements arqueològics i religiosos en la regió central d'Anatolia. Uns atres posen l'accent en les similituts entre el desenroll de trages i ritos antics entre la part central de Cerdenya i algunes àrees dels Balcans. Este últim estudi no pot ser separat, en un estudi realisat ex post, de les influències de les migracions caucásicas i balcàniques que varen dur a diversos pobles a la península ibèrica.

Els treballs de Pittau també són interessants perque en un text de 1984 propon haver trobat en l'etrusc l'etimologia de moltes paraules llatines, despuix de haver-ho comparat en la llengua paleosarda. La conseqüència de l'estudi seria que, per esta profunda influència de l'etrusc en la cultura de l'illa, molts dels elements habitualment considerats influència del llatí, podrien ser-ho directament de l'etrusc. Aixina, l'etrusc i el paleosardo provindrien abdós del bregue, sent abdós pobles per lo tant indoeuropeos provinents de Lidia (la capital dels quals es dia Sardes) tal com indica Heródoto. Esta teoria necessita de ser completada en proves de major solidea per a guanyar acceptació en la comunitat científica.

Descripció llingüística

Sobre els contactes dels sardos en atres pobles, s'ha indicat a sovint que el paleosardo posseïx coincidències en la llengua ibèrica i les llengües primitives de Sicília. En concret, el sufix -’llaura en paraules esdrújulas, per al que Bertoldi i Terracini proponen que és una marca de plural podria ser un indici d'esta relació.^{cita requerida}

Un atre tant és vàlit per als sufixos -àna, -ànna, -énna, -ònna + -r + "vocal final" (com en el topònim Bonnànnaro) segons Terracini. Rohlfs, Butler i Craddock afigen el sufix -/ini/ (com en el topònim Barùmini) com a característic del paleosardo. A la seua volta, els sufixos -arr-, -err-, -orr-, -urr- sembla que tenen correspondències en el nort d'Àfrica (Terracini), en Iberia (Blasco Ferrer), en el sur d'Itàlia i en Gasconya (Rohlfs), en relacions en el vasc (Wagner, Hubschmid).

Terminacions en -ài, -éi, -òi, -ùi són comunes en llengües del nort d'Àfrica (Terracini). Pittau subralla el fet de que moltes d'estes terminacions tenen una vocal accentuada més una vocal final, costum que inclús va sobreviure a la conquista romana i al llatí en alguns topònims que posseïxen raïl llatina i terminació paleosarda. Alguns dels topònims terminats en -ài i -asài se suponen de procedència anatolia (Bertoldi). El sufix -aiko, àmpliament usat en Iberia i potser d'orige celta, i els sufixos etnónimos -itani i -etani (com en sulcitani) han segut senyalats com a elements paleosardos (Terracini, Ribezzo, Wagner, Hubschmid, Faust i molts uns atres).

Cap a el III el llatí vulgar va començar a substituir el paleosardo com a principal llengua de Cerdenya. Actualment en l'illa es parla el sardo, llengua romançada descendent del llatí. El paleosardo solament s'ha conservat en algunes traces del sardo, en els sufixos mencionats, en alguns topònims i noms de plantes.

Classificació llingüística

Tribus nurágicas.

No existixen inscripcions o testimonis epigràfics directes de la llengua nuraga, per tant qualsevol proposta de parentesc filogenético deu basar-se en evidències indirectes. A pesar d'açò diversos estudiosos i investigadors han alvançat hipòtesis sobre el parentesc del nurago:

• Hipòtesis paleoindoeuropea existixen dos subhipótesis que relacionen la llengua en Llengües paleobalcánicas indoeuropeas:
  • Hipòtesis ilírica: les conexions en la zona dels Balcans són tan àmplies en especial en lo concerniente a noms de plantes. Esta hipòtesis mencionada prèviament es deu a l'estudiós Alberto Areddu, desenrollant l'idea de que el "poble de la mar" dels Shardana era d'orige ilirio, basant-se en diversos elements lèxics comunament reconeguts com a pertanyents al substrat, ha sostingut que per a l'antiga Cerdenya, i en particular per a les zones més conservadores de l'illa, com l'Ogliastra i la Barbagia, deu parlar-se d'una branca particular del indoeuropeo. Esta branca mostra fortes correspondències formals i semàntiques en les escasses evidències del ilirio (o del tracio) i, sobretot, en la seua continuació llingüística actual, l'albanés. Estes correspondències s'estenen ademés a varis topònims i microtopónimos de la zona central.
  • Hipòtesis brega: El llingüiste Massimo Pittau sosté que la llengua paleosarda, a la que l'autor crida "sardiana" perque es va originar en la ciutat brega de Sardes, i la llengua etrusca estaven estretament relacionades, sent abdós emanació de la branca anatólica del indoeuropeo. El hipòtesis de Pittau també està vinculada en l'idea de que els antics sardos i etruscs formaven part de la coalició dels cridats Pobles de la Mar, que varen dur guerra i devastación al mar Mediterrànea durant el segon mileni a. C. Les concordancias senyalades per Pittau comprenen, de fet, un panorama més ampli en l'àrea brega, ya que s'estenen, encara que sense ser concloents, a tota l'àrea egeo-anatólica.
  • Hipòtesis greco-micéncia: El professor Marcello Pili, docent de l'Universitat La Sapienza, ha teorizado que el poble nurágico hauria parlat un idioma del tipo micénico. La seua tesis es basa en senyes llingüístiques i en l'anàlisis de les narracions mitològiques de Yolao i Sardo, aixina com en les similituts arquitectòniques entre el món nurágico i el micénico. El hipòtesis greco-micénica també ha segut considerada per l'acadèmic M. Ligia.
• Hipòtesis preindoeuropea, sobre la base de térmens toponímics i fitonímicos de Cerdenya. Max Leopold Wagner conclou que la llengua o llengües reflectides en dits térmens no mostren parentesc en el indoeuropeo. Atres autors com J. Hubschmid i Jürgen Heniz Wolf han sugerit que el nurago podria ser una llengua aglutinant. Existixen vàries propostes dins de l'orige preindoeuropeo:

• • Hipòtesis de l'ibèric-ligur-libia, sobre la base de l'arqueologia Giovanni Ugas ha conjeturado que la població antiga de Cerdenya tenia orígens diversos i per tant podria conjeturarse que cada u dels tres grups principals parlava una llengua diferent. Els belar-vos podrien ser d'orige proto-ibèric:
• Els cors d'orige ligur.
• Els ilienses d'orige libio o númidico-bereber. D'acort en esta hipòtesis la diferenciació moderna del idioma sardo en els tres blocs dialectals logudureses, galureses i campidaneses podria estar relacionat en la diversitat del substrat llingüístic. En conexió en esta proposta els ilienses podrien identificar-se en els navegants-guerrers cridats Shirdana. Encara que sugerent esta proposta i les seues variants, no aporta cap evidència llingüística rellevant que la respale.
  • Hipòtesis sardo-etrusca, que postula que ya que els paleosardos apareixen lligats a les migracions d'alguns dels primers pobladors neolítics d'Europa occidental, estos podrien tindre un orige similar al dels etruscs i atres llengües no-indoeuropeas d'Itàlia.

Vore també

• Idioma sardo