Ceará

Ceará és un dels vintissís estats que, junt en el districte federal, formen la República Federativa de Brasil. La seua capital és Fortalea. Està ubicat en la regió Nordest, llimitant al nort en el oceà Atlàntic, a l'est en Riu Gran del Nort i Paraíba, al sur en Pernambuco i a l'oest en Piauí. En uns 9 240 580 habs. en 2021 és l'octau estat més poblat, per darrere de São Paulo, Mines Gerais, Riu de Janeiro, Baïa, Rio Grande do Sul, Paraná i Pernambuco. L'estat, que té el 4,3% de la població brasilera, solament genera el 2,1% del PIB brasiler. Fortalea, sèu de la Regió Metropolitana de Fortalea (RMF), és el municipi en el major PIB del nordest i el nové a nivell país —per darrere de São Paulo, Riu de Janeiro, Brasília, Curitiba, Belo Horizonte, Maneu-vos, Porto Alegre i Guarulhos—. Atres ciutats importants anara de la RMF són Juazeiro do Nort i Crato en la Regió Metropolitana de Cariri; Sobral, en el noroest, el nort d'Itapipoca; Iguatu en el centre-sur i Quixadá en l'interior. Ciutats com Eusébio, Horizon, Marazion, Marazion i São Gonçalo do Amarante, sèu del Port de Pecém, contribuïxen a l'increment del PIB a esta ciutat brasilera. En total, conta en 184 municipis. És el decimosegundo estat més ric de Brasil, el tercer més ric de la regió nordest.

Ceará

Etimologia

El topònim Ceará té varis significats, encara que el més conegut i acceptat significa, lliteralment, vora d'aratinga. Segons l'escritor José d'Alencar, Ceará és un nom compost de cemo - cantar fort, clamar, i llaura - guacamayo chicotet o periquito (en l'idioma indígena). També hi ha teories de que el nom de l'estat hauria segut derivat de Siriará, referint-se als carrancs dellitoral (cridats siri, en portugués).

Geografia

Vista de la Chapada do Araripe des de la seua falda en Crato

L'estat està rodejat per serres i chapades, estes últimes són relleus plans d'arenisca: el seu llímit oest és la Serra d'Ibiapaba, a l'est la Chapada do Apodi, al sur la Chapada do Araripe i al nort el oceà Atlàntic. Esta és la raó per la qual se li coneix a la regió central de l'estat pel nom de Depressió Sertaneja.

En Ceará predomina la Caatinga, un bioma semiárido exclusivament brasiler, caracterisat per tindre el seu periodo de pluges restringit en 3 a 4 mesos de l'any i una considerable biodiversitat. Donades les característiques del bioma, existix flora i fauna adaptada a les seues condicions ambientals. Al peu de les montanyes hi ha més humitat i la vegetació és més densa. En la Serra de Baturité, per eixemple, el 10% de les espècies d'aus són endèmiques. El saltarín d'Araripe va ser descobert en 1996 en la Chapada do Araripe, i solament ha segut trobat en eixa zona. D'entre les aus, encara són característics el saltarín taronja i la aratinga. En la zona, existixen els boscs de palma carnaúba, considerada com un dels símbols de l'estat, i també una important font econòmica. Les regions més àrides se situen en la Depressió Sertaneja, a l'oest i surest. Prop dellitoral, l'influència dels vents alisios propicia un clima subhúmedo, a on apareix vegetació més densa, en una forta presència de les palmes carnaúba, les quals caracterisen a alguns trams de la Mata dos cocais. El clima també és subhúmido, en caatinga més densa i més precipitació, en les zones pròximes a les chapades i les serres.

Vista panoràmica en la ciutat serrana de Guaramiranga, en el Massiç de Baturité

Les chapades i costeres són d'orige sedimentario, mentres que les serres i els inselbergs, que s'eleven de la Depressió Sertaneja, són formacions montanyoses d'orige cristalí. Entre les formacions sedimentarias, a penes la Chapada do Araripe (en altituts que van de 700m fins a més de 900m), i la Serra d'Ibiapaba (en una altitut mija de 750m), posseïxen una altura suficient per a permetre pluges orogràfiques freqüents, lo que els conferix una major precipitació. La precipitació anual, varia de 1000 mm a més de 2000 mm.

La palma carnaúba és un dels símbols de Ceará i ocupa gran part del sertón.

L'altitut de la Chapada do Apodi no sobrepassa els 300 m, de modo que les característiques semiáridas encara predominen en ella. De les serres d'orige cristalina, les que tenen més de 600m a 800m d'altitut mija (com és el cas del Mazizo de Baturité, la Serra de Meruoca i la Serra d'Uruburetama), també són favorides per les pluges orógráficas, donant lloc a una vegetació tropical densa, pluges més freqüents i major humitat, en especial en el seu alvertent de barlovent. En Catunda, en la Serra de les Matas, es troba el punt més elevat de l'estat, el Pico dona Serra Branca, en 1154 metros d'altitut. En les serres poc elevades, sorgix una vegetació similar a la caatinga, encara que prou més densa i en distincions en la fauna i la flora, coneguda com mata seca. Existix també el carrasco, una vegetació xerófila que sorgix en les zones més seques de la Chapada d'Ibiapaba i d'Araripe, la qual es caracterisa per una flora arbústea i arbòrea predominantment leñosa, al contrari que la caatinga. Ademés, el carrasco es distinguix de la caatinga per la casi inexistència de cactus i bromeliáceas. Alguns es referixen a esta vegetació com una espècie de transició entre el tancat, la selva tropical i la caatinga.

Hidrografia

El riu Jaguaribe, de 633 km de llarc, és el principal riu cearense

El territori cearense està dividit en sèt conques hidrogràfiques, la major de les quals és la del riu Jaguaribe. La seua conca hidrogràfica comprén més del 50% de l'estat. El riu té 610 km de llarc. Els dos majors depòsits d'aigua de Ceará són els embassaments d'Orós i de Castanhão, en el riu Jaguaribe, que tenen capacitats de 2,1 i 6,7 mil millons de metros cúbics, respectivament. Els afluents més importants del riu són els rius Salgado i Banabuiú.

Les atres conques són: la del riu Acaraú, en un dels majors embassaments de l'estat, la assut de Llaurares, en capacitat per a mil millons de metros cúbics; la del riu Coreaú; la del riu Curu; la dellitoral, que drena bona part dellitoral noroest, a on els rius principals són Aracatiaçu, Aracatimirim, Mundaú i Trairi; la de la regió metropolitana, a on els rius principals són Ceará, Cocó, Pacoti i Choró; i part de la conca del riu Parnaíba.

El 92,99% del territori de l'estat es troba dins del polígon de les sequies, segons senyes de la Organisació de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura.

Llitoral

Plaja de Águas Belas - Cascavel

En ellitoral, que s'estén per 573 km, predominen els manglars i les restingas, vegetació típicament llitoral, ademés de les àrees sense vegetació recobertes per dunas. La precipitació i la humitat de la costa són més altes que en la Depressió Sertaneja, encara estant esta zona al nivell del mar. Les temperatures miges varien de 22 °C a 32 °C. La planicie llitoral posseïx una geografia diversificada, lo que fa que l'estat continga plages en cocoteros, dunes, tallats, i àrees allargades de manglars, a on hi ha gran biodiversitat. Les plajas més famoses de Ceará són: la Plaja de Jericoacoara, la Plaja de Canoa Quebrada i la Plaja de Porte dones Dunes, entre unes atres, les quals es destaquen per haver alcançat fama internacional. Regionalmente, atres plages destacades són: la Plaja dones Fontes, Morro Branco, Icaraí, Presídio, Baleia, Flecheiras, Cumbuco i Lagoinha. Ellitoral cearense té dos carreteres: la de la Costa do Sol Nascente i la de la Costa do Sol Poente, les direccions del qual són, des de Fortalea, a l'est o a l'oest, respectivament.

Clima

Termografía promig de l'aire en casella meteo, 1896 a 2008, en la localitat de Quixeramobim, NASA.

El clima predominant de Ceará és semiárido. A lo manco durant 9 mesos de l'any no es registren pluges, i la temperatura mija alcança 21 °C en algunes regions de Crateús. Algunes voltes les sequias poden durar més d'1 any. En els mesos de pluja, que ocorren normalment de febrer a maig, les temperatures disminuïxen una miqueta, ronden una mija de 25 °C. Les regions més elevades i ellitoral gogen d'un clima menys insalubre, en una temperatura i humitat més favorable a la vegetació. La temperatura mija dellitoral varia de 23 °C a 28 °C, mentres que en les serres esta varia entre 10 °C i 20 °C. La temperatura en Fortalea presenta una mija mínima de 23 °C, mínima absoluta de 19 °C, mija màxima de 25 °C, i una màxima absoluta de 29 °C. La temperatura més baixa registrada en estat va ser 8 °C, en el municipi de Jardim.

Sequia

El clima de Ceará està marcat per l'aridez. Les sequies són periòdiques, i la població ha intentat resoldre el problema de la escassea d'aigua des dels temps de l'ocupació territorial. La sequia de 1606 va ser la primera en marcar l'història de la població del territori. Atres sequies importants varen ser registrades en 1777 i 1778, i varen causar un decliu en l'indústria de charqui que es va prolongar fins al periodo de les grans sequies entre 1790 i 1794.

Presa de Cedre

Durant les décades posteriors, Ceará es va mantindre en una relativa tranquilitat sense estiajes, fins que en 1877 i en els dos anys següents, una gran sequia va perjudicar sériament a l'agricultura de l'estat. Al principi d'esta sequia, el senador Tomás Pompeu de Sousa Brasil va publicar el primer llibre sobre este problema climàtic, titulat O clima i seques no Ceara (El clima i sequies en Ceará). En eixa época va ser iniciada la construcció de l'assut de Cedre, en Quixadá, com a mida per a minimisar la falta d'aigua. No obstant, l'obra solament es va finalisar en la Primera República. En 1909 va ser establida la Inspectoría d'Obres Contra les Sequies, en la finalitat de realisar estudis, plans i obres contra la sequia. Més tart es convertiria en el Departament Nacional d'Obres Contra a Seca, en sèu en Fortalea. Varis embassaments varen ser construïts en tots els estats del Nordest. En la década de 1930, es va crear el polígon de les sequies: en el qual es troba casi tot el territori cearense. Actualment, existixen molts òrguens del govern cearense destinats al problema climàtic de l'estat. La Companyia de Gestió dels Recursos Hídrics, en conjunt en la Superintendencia d'Obres Hidràuliques, són els òrguens que gestionen els assuts i la planificació de canals. La Fundació Cearense de Meteorologia és la responsable per la monitorisació climàtica. L'orgue central és la Secretaria de Recursos Hídrics, que estructura les metes i plans per a combatre a la sequia en Ceará.

Protecció del mig ambient

Monolits que caracterisen al sertón propenc a Quixadá.

Ceará conta en dos parcs nacionals. El Parc nacional d'Ubajara, fundat en abril de 1959, i que fins fa poc tenia solament 563 ha, té ara 6299 ha. En el seu interior es troba la Gruta d'Ubajara i un tramvia d'accés a la gruta, la seua major atracció. El segon parc és el Parc nacional de Jericoacoara, fundat en 2002 per a conservar a les plages i dunes de la regió, el principal atractiu de la qual és la Pedra Furada. Atres àrees de conservació ambiental importants són les selves nacionals d'Araripe (la primera Selva Nacional de Brasil, establida en 1946), i la de Sobral. També existix l'Àrea de Protecció Ambiental de la Chapada d'Araripe, en 10000 km², que comprén 38 municipis de Ceará, Pernambuco i Piauí.

La Depressió Sertaneja

El govern de Ceará manté 13 àrees de conservació protegides. El Parc Ecològic de Cocó i el Parc Estatal Marinho dona Pedra dona Risca do Meio són els únics parcs estatals de Ceará. El Parc de Cocó va ser el primer parc estatal creat, en 1989, dins de la zona urbana de Fortalea, acaronant al bioma de manglars. En tot Ceará existixen 58 zones de protecció ambiental, de les quals 20 són estatals, 11 són federals, 13 són municipals i 14 són zones privades.

Els ecosistemes de l'estat estan profundament danyats i molt poc conservats. Les regions de selva tropical i tancat, en les serres i chapades d'altitut elevada, posseïxen gran concentració demogràfica, us intens per a fins agropecuarios, i, comparativament, poca conservació i fiscalisació ambiental. Els crims ambientals són practicats constantment en zones com la APA Araripe – sobretot la crema i retirada de llenya – i no poden ser reprimits per la falta de recursos fiscals, entre atres motius. Actualment, la mata atlàntica ocupa a penes l'1,2% del territori de l'estat, havent segut molt més extensa en el passat. No obstant, 44% del restant està en zones protegides, lo que no ha garantisat la seua total conservació.

La caatinga està en una situació encara més greu, constant en solament el 0,45% de conservació, encara que represente, en les seues variades formes, el 92% del territori estatal. El 80% de la caatinga cearense està arruïnada, i moltes de les àrees restants, a pesar d'estar aparentment conservades, no passen de formes vegetals secundàries, menys riques i alterades per la substitució d'espècies vegetals, lo que carreja greus conseqüències per al sol i els ya escassos recursos hídrics. La desertificació alvança en l'estat i alcança nivells preocupants, sobretot en Irauçuba.

Història

Ceará a partir del mapa de 1629 per Albernaz I.

Els fets històrics sobre el territori cearense provablement varen escomençar a ser registrats en l'història moderna a partir del XVI. Els primers registres descriuen esta regió de Brasil, ya habitades per diverses ètnia indígenes, que vivien de l'extracció de recursos naturals, peixca, agricultura i comerç en els europeus. La formació històrica del Ceará actual és el resultat de diversos factors socials, econòmics i d'adaptació al sol i a la naturalea, tals com: l'interacció entre els natius, els europeus i els africans; i l'interacció d'estos pobles en el fenomen de la sequia. El desenroll independent de Ceará va ocórrer despuix de la seua segregació de Pernambuco en 1799, i la seua història va ser marcada per lluites polítiques i moviments armats. Esta instabilidad es va prolongar durant el Imperi i la Primera República, normalisant-se despuix de la reconstitucionalisació del país en 1945.

Ceará precolonial

Ceará estava habitat ancestralmente per tribus indígenes de llengües tupíes (Tabajaras, Potiguaras i Tapebas) i llengües ye (Karirí, Inhamum, Jucá, Kanindé, Tremembé, Karatius entre uns atres), les quals encara denominen varis topònims en Ceará. Estes tribus ya comerciaven fustes nobles, àmbar i atres productes en els estrangers que atracaven en les costes cearenses, abans de l'arribada dels portuguesos en 1603 a través dellitoral. A partir de 1603, els portuguesos varen intentar establir-se en les terres cearenses, pero no ho varen conseguir per l'intensa resistència dels natius i a la falta de coneiximent, per part dels portuguesos, de cóm sobreviure a la sequia. Solament a partir de 1654, en la partida dels dels neerlandesos i la debilitación política de les tribus indígenes locals, varen poder els portuguesos escomençar a tindre èxit en la colonisació del territori. Els esforços de població dels portuguesos tenien, com a meta principal, véncer a la resistència indígena i garantisar el domini lusità contra els estrangers. Els navegadors espanyols Vicente Yáñez Pinzón i Diego de Lepe varen desembarcar en la costa de Ceará abans del viage de Pedro Álvares Cabral a Brasil. Pinzón va aplegar a una veta identificada com Porte Formosso, que podria ser l'actual Port de Mucuripe, i Lepe, a la desembocadura del riu Ceará, en Fortalea. No obstant, estos descobriments no varen poder ser declarats oficialment pel Tractat de Tordesillas de 1494.

Les terres de l'actual Ceará varen ser donades a Antônio Cardoso de Fancs, qui no es va interessar en colonisar-les. Els francesos, els qui ya comerciaven àmbar gris, fustes nobles, pebre i cotó natiu en les tribus indígenes, varen anar els primers europeus que es varen establir en Ceará. En 1590, varen fundar l'establiment comercial colonial d'Ibiapaba. Els neerlandesos també negociaven en els natius cearenses, baix l'eixemple del capità Jean Baptista Sijens, qui va estar en Mucuripe en 1600.

Ceará Colonial

Gràcies als contactes mantinguts entre els indis potyguara i els portuguesos, estos últims varen planejar aplegar a Ceará i establir un punt de respal per als Maranhão. D'esta manera, el primer intent de colonisació ocorre en Pero Coelho de Sousa, qui mostra interés en colonisar el territori en dur a la seua dòna i fills en 1603; no obstant, en 1605 ocorre la primera sequia registrada en l'història, fent que Pero Coelho i la seua família abandone Ceará. Despuix de la partida de Pero Coelho, els jesuïtes Francisco Pinte i Luís Figueira varen aplegar a Ceará en l'intenció d'evangelizar als indígenes. Varen alvançar a la Serra d'Ibiapaba, a on varen permanéixer fins a la mort de Francisco Pinte en octubre del mateix any. El pare Figueira va tornar a Pernambuco en 1608, sense grans successos.

En 1612 és enviada una nova expedició portuguesa com a part dels esforços de conquista de Maranhão, encara dominat pels francesos. Eixe any, i baix la direcció de Martim Soares Moreno, va ser construït, en els màrgens del riu Ceará, el Fort de São Sebastião, en elloc que hui es coneix com a Barra de Ceará, entre els municipis de Fortalea i Caucaia. A la seua tornada, en 1621, es va trobar en el fort destruït. No obstant, el fort havia deixat els fonaments per a l'explotació econòmica per part dels portuguesos, i a la convivència en els natius.

Els neerlandesos, els quals ya estaven establits en Pernambuco des de 1630, varen intentar invadir Ceará en 1631, atenent el demanat de les nacions indígenes cearenses. El primer intent de conquista neerlandesa és un fracàs. En 1637 el territori és, finalment, pres pels neerlandesos, gràcies al treball conjunt en els indis natius. Els portuguesos varen ser capturats i duts a Recife. Durant l'ocupació neerlandesa, el fort de Barra de Ceará va ser reformat, i un atre forta va ser construït en Camocim. Es va investigar l'exploració de les salines en 1639, i va haver una expedició de Ceará per Georg Marcgraf. Esta expedició va partir del fortín de São Sebastião, passant per l'oest cearense, fins a la regió dels Inhamuns.

Els neerlandesos varen permanéixer en Ceará fins a 1644, quan Gedeon Morris i la seua tropa, que retornava de les batalles del Maranhão, varen morir en una emboscada organisada pels indis. En l'emboscada de 1644, el fortín de São Sebastião també va ser destruït. Entre 1644 i 1649, Ceará va ser administrat per les ètnia ya existents en la regió. La presència europea solament va tornar en 1649, despuix de negociacions entre els natius i Antônio Paraupaba en 1648.

En l'arribada de Matias Beck en 1649, el Siará Gran va entrar en un nou periodo històric: en la embocadura del Riu Pajeú va ser construït el fort Schoonenborch, i es va iniciar la busca de les supostes mines d'argent. Una volta més, els neerlandesos varen intentar establir-se en la zona en associant-se en els indígenes.

En 1654, els portuguesos varen prendre el fort neerlandés de Schoonenborch, al com varen canviar de nom pel de Fortalea de Nossa Senhora dona Assunção (Fortalea de La nostra Senyora d'Asunción). El fort es convertiria en la sèu de la Capitania. Una volta firmat el Tractat de Taborda, moltes de les nacions indígenes no protegides pel tractat varen fugir a Ceará, buscant refugi dels portuguesos. D'esta manera, Ceará es va convertir en el centre de batalla de la Guerra dels Bàrbars. En 1661, Països Baixos finalment va cedir els seus territoris brasilers a la Corona portuguesa, finalisant aixina el conflicte en la regió. L'influència dels jesuïtes en la colonisació pels portuguesos va ser dominant, resultant en la creació d'assentaments (Porangaba, Paupina, Viçosa, entre uns atres), molts altament militarisats, a on els indígenes es concentraven per a ser catequizados i assimilats a la cultura lusitana. Les tribus tupís aliades als portuguesos també es varen instalar en viles militarisades en la Capitania. D'estes reduccions varen sorgir les primeres ciutats de la Capitania, com Aquiraz i Crato. No obstant, el procés d'aculturación no es va donar sense grans influències en les creències i els productes natius. L'intensa resistència va donar lloc a episodis sanguinosos, notablement la Guerra dels Bàrbars, a lo llarc de vàries décades del XVIII, que va resultar en la fuga dels habitants de la capital Aquiraz, a Fortalea. Despuix de molta disputa política entre Aquiraz i Fortalea, esta es va convertir oficialment en la capital de Ceará el 13 d'abril de 1726.

Primer mapa de Fortalea, c. 1730.

Un atre front colonizador va sorgir en l'instalació de la ganaderia en la Capitania a través dels sertones de dins i sertones de fòra. Viles com Icó, Acarati i Sobral, entre unes atres, varen sorgir del creuament entre les rutes del ganado que era dut als mercats o compradors. Més tart, el costós transport de ganado va perdre importància a la producció de carn de charqui que, al final del XVIII, es va disseminar també a la Regió Sur de Brasil. En les zones de serra, va haver un gran fluix de persones que es dedicaven al policultiu. La vall de Cariri es va dedicar menys a la ganaderia, optant per la producció de canya de sucre, lo que va dur a una major entrada d'esclaus africans. Ellitoral, refugi de molts indígenes i negres lliures o fugitius, es va poblar de varis llogarets de peixcadors. Les viles principals de la Capitania de l'época charquiana varen ser Aracati, Crato, Icó i Sobral. La que va guanyar més importància va ser Aracati, pel comerç de cuiro i de carn de charqui. Entre els anys 1750 i 1800, Acarati viu el seu apogeu. No obstant, de 1790 a 1793 ocorre una gran sequia que causa la mort a les raberes vacunes. La producció de charqui és transferida a Rio Grande do Sul, ciutat que assumix la posició d'abastecedor principal de les atres regions.

Capitania de Siará Gran

Mapa de Ceará fet per Mariano Gregório do Amaral en 1800.

En 1799, Ceará va adquirir independència de Pernambuco, i Bernardo Manuel de Vasconcelos va ser nomenat primer governador, havent segut responsable pel principi de l'urbanisació de Fortalea. A finals del XVIII, i especialment en la guerra d'Independència dels Estats Units, el cotó va escomençar a prendre un paper més rellevant en les exportacions de Ceará. En el decliu del charqui, la distribució del qual estava centrada en Aracati, Fortalea es va convertir en la ciutat principal cearense per la seua condició de destí dels productes agrícoles cultivats en les diverses serres que s'eleven prop del municipi. En 1812 va ser nomenat governador de Ceará el portugués Manuel Inácio de Sampaio i Pina Freire, qui va reunir els liderages en el palau del govern i va incentivar a les arts i l'urbanisació de la capital, a través dels proyectes de Silva Paulet. A principis del XIX, Ceará va passar per moviments rebels com la República de Crato, en 1813, i també influències de la Revolució pernambucana de 1817, moviments republicà-lliberals liderats pels Alencar, una prominent família cratense. Tals moviments varen ser reprimits en durea pel governador provincial de Ceará, Inácio de Sampaio.

Ceará en l'Imperi

Image d'un molí de vent, en Aracati, de la Comissão Científica d'Exploração en 1859.

En 1825, Ceará va prendre part en la Confederació de l'Equador, en el lliberal Tristão Gonçalves aplicant un colp i convertint-se en el cap del govern. La Confederació va ser frustrada per les forces imperials, i Tristão va morir durant els combats contra les forces legalistas d'Imperi. El cicle de conflictes va terminar en l'insurrecció de Pinte Madeira, coronel de Jardim in Ceará, qui volia la tornada a la monarquia absoluta i representava interessos regionals oposts als de la ciutat de Crato, d'inspiració marcadament lliberal. A mitan de 1860, i per la Guerra de Secessió nortamericana, va haver un aument en la producció de cotó. Tal incremente no va durar molt temps, pero va causar un gran impuls a la modernisació de l'infraestructura de la província, incloent la construcció del primer ferrocarril de Ceará, inaugurat en 1873. En 1877 va ocórrer la cridada Gran Sequia de 1877-1879, un dels periodos més severs de sequia prolongada de l'història cearense. Esta va causar la mort de mils de persones, duent a moltes atres a emigrar de la zona. Fortalea va rebre una població de fugitius de la sequia quatre voltes major que la seua pròpia població. Poc despuix, la producció de goma en la Amazònia va aumentar dramàticament, i molts cearenses que varen ser víctimes de la sequia migraren a esta zona.

Redenção, en Ceará la primera ciutat de Brasil que aboliu l'esclavitut

La gravetat d'este estiaje va cridar l'atenció del govern central i inclús dels científics, els qui varen publicar texts científics i propostes de millora de la situació, la majoria de les quals no varen ser posades en pràctica, o varen resultar ineficaces. Per un atre costat, va haver un aceleramiento de les obres de l'embassament de Cedre, en Quixadá, el primer del Nordest brasiler. L'embassament va ser finalment terminat en 1906. La Gran Sequia i els subsecuentes estiajes varen impulsar l'aparició de l'anomenada indústria de la sequia, i va generar una tradició migratòria en l'estat. Entre 1869 i 1900, 300000 cearenses varen abandonar la regió, en el 85% marchant-se a l'Amazònia.

Despuix d'una intensa campanya abolicionista, l'estat de Ceará va ser el primer estat brasilero en abolir l'esclavitut el 25 de març de 1884, succeint açò abans de l'implementació de la Lei Áurea de 1888, llei que va suprimir l'esclavitut en el Brasil. El moviment va contar en la participació de vàries societats libertarias. Destaca la colaboració de Francisco José do Nascimento, cridat Dragó de la Mar, qui va impulsar al abolicionisme en negar-se a transportar esclaus en la seua barca. Dins de Ceará, el primer municipi en abolir l'esclavitut va ser el d'Acarape, que despuix d'este event va passar a ser cridat Redenção. Pel moviment, Ceará va rebre el renom de Terra de la Llum, escomençant per José do Patrocínio. L'esclavitut, que no havia segut molt estesa per l'estat, pràcticament es va extinguir en els anys 1880, de manera que no va haver cap resistència a la seua abolició de part de la elite agrícola.

Primera República i Estat Nou

Soldats de les forces juazeirenses.

Al principi de la Primera República, pese a les sequies que varen assotar Ceará, Fortalea va continuar desenrollant-se econòmica i políticament, al contrari del restant de l'estat. Un influix d'immigrants ocorre en les primeres décades del XX, encara que va ser menor que el de les atres zones, consistint principalment de portuguesos i siri-libanesos. Els descendents d'estos, en particular, varen ser reconeguts per les seues activitats comercials, i, posteriorment, la seua participació en la política cearense.

Durant este periodo, va haver un aument d'activitat dels cangaceiros, els qui actuaven en grups organisats, saquejant ciutats i propietats rurals. Açò va causar una instabilidad en la zona que va durar décades. La gran religiositat popular i la misèria estimulaven una profusió de líders mesiánicos i formes de fanatisme religiós. El cearense Antônio Conselheiro, de Quixeramobim, va aplegar a formar, en Baïa, el campament de Canudos, l'atracció poblacional del qual i ideològica, contraria als interessos de la elite agrària, va provocar la Guerra de Canudos. No obstant, l'influència dels líders religiosos no va ser extinguida. Entre 1896 i 1912, l'hegemonia política es va concentrar en les mans de Nogueira Accioly i la seua família, els qui varen establir una poderosa oligarquia que dirigia a la major part dels escalons del poder estatal. En 1912, Accioly va designar a Dumenges Carneiro com el seu candidat contra Franco Rabelo, representant de la política del salvacionisme del president Hermes dona Fonseca, lo que va generar una agitada campanya electoral. La dura repressió policial a una manifestació de chiquets a favor de Rabelo, que va causar la mort d'alguns d'ells i va ferir a atres chiquets, va desencadenar un tumult de tres dies de la població fortalecense. Açò va forçar al governador Accioly a dimitir, event ara conegut com la Sedició de Fortalea. Franco Rabelo es va convertir en governador de Ceará.

La Rede de Viação Cearense, empresa de ferrocarrils de Ceará, va sorgir en 1909 i va ser federalizada en 1915 per a ajudar en el combat a la sequia.

A finals del XIX, el carismàtic Pare Cícero va atraure a mils de persones del sertón a un chicotet districte de Crato, que es convertiria en Juazeiro do Nort en 1911, persuadits per la seua fama de milagrero, atribuïda a la suposta transformació a sanc d'una hòstia que la beata Maria d'Araújo va rebre del Pare. Encara despuix de la pèrdua de la seua ordenació, en virtut de les controvèrsia sobre el milacre, la popularitat de Pare Cícero era cada volta més alta, i a pesar del seu caràcter mesiánico, va ser hàbil en evitar grans conflictes en la elite local, convertint-se ell mateixa en un poderós cap polític. En 1914, va irrompre la Sedició de Juazeiro, oponent-se al governador interventor Franco Rabelo i al Pare Cícero, que havia conquistat elloc d'alcalde de Juazeiro do Nort i el de vicegovernador. Rabelo va escomençar una persecució delíder religiós. Aixina, liderats per Floro Bartolomeu, la gent del sertón fidel al Pare Cícero es varen reunir per a lluitar contra les tropes estatals, conseguint derrotar-les en la seua ciutat i forçant-les a retirar-se a Fortalea, a on les varen véncer i varen destituir al governador. Un equilibri relatiu es va establir entre les oligarquies cearenses, que va durar fins a la Revolució de 1930.

Supervivents del Caldeirão de Santa Creu do Deserte, un dels events més cruels de l'història cearense.

En 1915, Ceará va sofrir una gravíssima sequia que va dur a un nou èxodo de la població a la Amazònia, regió que, per l'intermitent pero significativa emigració, va tindre gran influència cearense. La gravetat de la sequia va inspirar a l'escritora Rachel de Queiroz en la seua famosa obra O Quinze. El sertón va sofrir un nou estiaje en 1932, i el govern estatal no va poder dispondre de l'Amazònia com a refugi per als desplaçats. Front a esta situació, els Campos de concentració de Ceará, que ya havien segut utilisats en 1915, varen ser reoberts. Coneguts com Currais do Governo (Corrals del Govern), tenien com a objectiu impedir que els desplaçats per la sequia i la hambruna aplegaren a les ciutats grans. La instabilidad política i social va ser aumentant en l'Estat. En els anys 1930, va sorgir en Crato el moviment mesiánico de Caldeirão de Santa Creu do Deserte, liderat pel beato José Lourenço. Igualitaria i agrària, la comunitat de Caldeirão perseguia la autosuficiencia, lo que va dur al govern i la elite agrària a vore-la com una mala influència. Acusada de comunisme, Caldeirão va ser invadida i somesa a bombardejos aéreus, resultat en la massacre d'aproximadament 400 individus. Despuix de la Revolució de 1930, Ceará va ser governat per interventors del Govern Federal. Va haver l'aparició de dos organisacions polítiques que varen dominar l'escenari estatal: la Legião Cearense do Trabalho, en clara influència fasciste, i la Lliga Eleitoral Catòlica, fortament religiosa, representant de la elite tradicional i del gran reclam popular. En 1943 va tindre lloc una atra sequia en Ceará, i, en la Segona Guerra Mundial i els Acorts de Washington, el govern de Getúlio Vargas va incloure a Ceará en el seu proyecte polític. L'instalació d'una base nortamericana en Fortalea, va dur ideals democràtics i antifascista que varen ser defesos en vàries manifestacions. baix una intensa propaganda governamental de migració (SEMTA), prop de 30 mil cearenses es varen fer Soldats de la Goma, produint goma en l'Amazònia per a abastir als eixèrcits aliats.

República Nova

Vista de l'actual sèu del Banc do Nordest, instalat en Fortalea en 1954.

La República Nova en Ceará es va iniciar en el nomenament successiu de sis interventors fins a les eleccions de 1947, i la subsecuente elecció de Faustino d'Albuquerque per la Unió Democràtica Nacional. Durant el seu govern, en les eleccions presidencials de 1950, el candidat udenista Eduardo Gomes va obtindre la majoria dels vots, i Getúlio Vargas va quedar en tercer lloc en l'estat. Raul Barbosa va ser elegit per a la direcció del govern estatal. En 1952, durant el seu govern, va ocórrer l'instalació del Banc do Nordest en Fortalea. En el mateix any, el govern federal va inaugurar oficialment el Port de Mucuripe, en l'entorn del qual varen ser instalades vàries plantes termoelèctriques. En els anys 1950, varen sorgir o es varen consolidar varis dels majors grups econòmics de Ceará, com Deib Otoch, J. Macêdo, M. Dias Branco, Edson Queiroz i Jereissati. Paulo Sarasate va ser el tercer governador electe en el periodo. Durant eixa década comença una nova ona migratòria a varis estats i regions. Entre les décades de 1950 i 1960, la població cearense passa de 5,1% a 4,5% de la població total brasilera. En 1958 va ser elegit José Parsifal Barroso, qui va contar en l'ajuda del govern federal per a combatre el problema de la sequia d'eixe any, sent la principal obra la del Embassament d'Orós, inaugurat en 1961. En Fortalea, el Grup Severiano Ribeiro va inaugurar el Cine São Luis. En 1962, es crea el Banc do Estat do Ceará.

En 1963, Virgílio Távora va ser elegit governador de Ceará, eixercint el mandat fins a 1966, aun cuando la dictadura militar va escomençar en 1964. El seu govern va estar marcat per la creació del cridat “PLAMEG I”, el Pla de Metes del Govern, que va propondre la modernisació de l'estructura de l'estat en l'ampliació del port de Mucuripe i la transmissió d'energia del Complex Hidroelèctric de Paulo Afonso a la capital. Es varen crear o varen instalar, també, el Districte Industrial de Maracanaú, la CODEC i la Companyia DOCAS de Ceará. En l'Acta Institucional número Dos, Virgílio es va unir a la Aliança Renovadora Nacional, i Figuereido Correja al Moviment Democràtic Brasiler.

Govern militar

Vista dellitoral de Fortalea en els anys 1980, a on es veu el monument al Interceptor oceànic.

Plácido Castelo va ser elegit per la Assamblea Llegislativa de Ceará en 1966. Durant el seu govern va haver persecucions polítiques de diputats i vàries manifestacions, ocasionant la presó i tortura d'estudiants i treballadors, aixina com atentats de bomba en Fortalea. Va ser creat el Banc de Desenroll de Ceará (BANDECE) i pavimentada la carretera CE-060, la “carretera del cotó”. També es varen iniciar les obres del estadi Castelão. Durant el govern de César Cals (1971-1975), es produïx l'auge de la repressió militar. Varis cearenses d'esquerres varen estar implicats en la Guerrilla del Araguaia. Cals va buscar governar tecnocráticamente, formant la seua pròpia facció política i trencant en Virgílio Távora. El seu successor, José Adauto Bezerra (1975-1978), no provoca grans canvis. Adauto es concentra, políticament, en les zones rurals en la creació d'una secretaria d'assunts municipals. Finalment, dimitix del seu càrrec per a ser elegit diputat federal. El vicegovernador Valdemar Alcântara s'apodera del càrrec i termina el mandat. Virgilio Távora retorna al govern en 1979, sent l'últim elegit indirectament, i rescata el seu primer govern en la creació del PLAMEG II. Establix el Fondo de Desenroll Industrial per a complementar el sistema d'incentius regionals a l'indústria, impulsant una industrialisació molt concentrada en la Regió Metropolitana de Fortalea. També crea el PROMOVALE (proyectes d'irrigació), i la seua dòna, Luiza Távora, programa proyectes socials com la Central d'Artesanato de Ceará. El seu govern va estar marcat per l'absència, casi total, de l'oposició en l'Assamblea, nomenaments aproximats de 16000 persones a càrrecs públics, i vàries folgues. En 1983, Gonzaga Mota va ser elegit per vot popular, trencant en els coronels anteriors per a crear el seu propi grup polític. La seua ruptura va carrejar atacs del règim militar, en la suspensió de subvencions federals.

República actual

Tasso Jereissati va ser governador tres voltes, i va liderar el cridat “Govern dels canvis” en Ceará.

La nova república coincidix en Ceará en l'elecció de Maria Luíza al càrrec d'alcaldesa de Fortalea en 1985. Va ser la primera alcaldesa de la capital estatal elegida pel Partit dels Treballadors, i la primera dòna elegida per a eixe càrrec despuix del règim militar. L'insatisfacció en la política practicada durant la dictadura militar, i el moviment de redemocratisació, impulsen les transformacions en el poder polític, en la decadència de l'hegemonia tradicional del coronelisme.

Gonzaga Mota va deixar al govern en pagaments retardats al funcionalisme i descontrol en els contes públics. Trencant en els seus antics aliats, Mota, junt als partits d'esquerra i al PMDB, recolza a la candidatura oposicionista liderada pel jove empresari Tasso Jereissati, qui va conseguir ser elegit en la promesa de modernisar l'administració pública i les finances, combatre el clientelisme dels governs anteriors, moralizar l'administració pública i desenrollar l'economia estatal. La nova gestió es va autodenominar com a “Govern dels Canvis”. En les dos décades següents, el proyecte va alvançar en l'elecció de Ciro Gomes, seguida d'un segon mandat de Tasso Jereissati. En l'institució de la reelecció en el país, Tasso va governar l'Estat una tercera volta, convertint-se en el primer polític en conseguir tal guany en més de cent anys d'història republicana. En les següents dos décades, Jereissati i els seus aliats varen detindre l'hegemonia política de l'Estat, i varen perdre ràpidament l'aliança en els partits situats més a l'esquerra. Ciro Gomes, encara en el seu mandat com a alcalde de Fortalea, es va presentar com a candidat i va ser elegit en 1990 per al càrrec de governador, en el respal de Tasso. Els “Governs dels Canvis” varen priorisar l'aument dels ingressos, posant émfasis en les inversions públiques i privades en infraestructura i en els sectors industrials i de servicis, mentres que el sector agropecuario va permanéixer al marge. Políticament, va haver una relativa disminució de les despeses per mig de les reformes administratives i financeres, aixina com les dimissió i la reducció salarial en el funcionalisme públic. Açò va garantisar superàvits entre 1988 i 1994. No obstant, en la consolidació del Pla Real, es va tornar a una predominancia de dèficits.

Tasso va ser elegit una atra volta en 1994 i 1998, concentrant els esforços governamentals en grans obres, com el Port de Pecém, el Aeroport Internacional Pinte Martins, l'Embassament Castanhão, el Centre Cultural Dragão do Mar i el Cana dona Integração. El tercer “Govern dels Canvis” (1994-1997), es va caracterisar per la privatisació d'algunes empreses estatals i l'extinció d'òrguens públics, reformant la Previsió estatal i donant major racionalitat a les despeses públiques. Lúcio Alcântara, elegit com el respal de Tasso, va continuar, per lo general, el model polític anterior, pero no va conseguir ser reelegit en 2006, quan va trencar en el PSDB, canviant-se posteriorment al Partit de la República. Cid Gomes, del Partit Socialiste Brasiler, exalcalde de Sobral i aliat històric de Tasso, va véncer la disputa en el respal del PT. Este ya havia vençut en Fortalea en Luizianne Lins, elegida en 2004 sense respal real del partit, ya que el partit havia recolzat al candidat Inácio Arruda del PCB per les aliances partidàries nacionals. En 2008, Luizianne Lins va tornar a guanyar les eleccions. L'Estat es va beneficiar també d'una batalla fiscal, la qual, unida a la mà d'obra barata, va atraure a vàries indústries que es varen concentrar en algunes ciutats. El creiximent mig del PIB, de 4,6%, va ser superior a la mija nacional i del nordest en els anys 1990, continuant la tendència iniciada en la década dels 1970. Les accions del govern, aliat als esforços de l'empresariado local, i als incentius d'institucions de gran importància en l'història econòmica recent de Ceará, com el Banc do Nordest i la Sudene, varen ser determinants en tal rendiment. El va forrar electrònic es va popularisar en la década de 1990, i Ceará va escomençar a alçar-se, seguint la tendència dellitoral nordest com a gran pol del turisme. A lo llarc d'eixa década, en accions com el Programa de Saúde i dona Família, l'Estat va realisar grans alvanços en la reducció de la mortandad infantil. La migració en direcció a Fortalea va continuar en la mateixa intensitat. La seguritat pública es va convertir en un problema entre 1990 i 2003, en la taxa d'homicidis aumentant del 8,86 al 20,15 per cada 100000 habitants.

Pese a varis alvanços en sanitat i educació bàsiques, i al creiximent econòmic estable, la cridada Era Tasso no va alterar l'estructura socioeconòmica problemàtica de Ceará, especialment la concentració d'ingressos, que va empijorar entre 1991 i 2000, la mala distribució de fondos, i l'enorme disparitat regional, sobretot entre la capital i les zones rurals. En 1999, segons el Banc Mundial, la mitat dels cearenses vivien per baix de la llínea de la pobrea. Al principi del XXI, es va consolidar la tendència de caiguda de l'emigració tradicional dels cearenses, canvi que s'atribuïx a la millora de les condicions de vida i a la major estabilitat proporcionada pels programes socials, que permeten que la gent més pobra permaneixca en la seua terra, i que una part dels emigrants tornen a Ceará.

Demografia

Creiximent de la població

Cens	Pob.	%±
1872	721 686
1890	805 687	11,6%
1900	849 127	5,4%
1920	1 319 228	55,4%
1940	2 091 032	58,5%
1950	2 695 450	28,9%
1960	3 337 856	23,8%
1970	4 491 590	34,6%
1980	5 380 432	19,8%
1991	6 362 620	18,3%
2000	7 418 476	16,6%
2010	8 452 381	13,9%

La població cearense es va formar a partir del mestiçage d'indígenes catequizados i aculturados, colonizadores europeus, i negres que eren treballadors lliures o esclaus. El poblament del territori va ser prou influenciat pel fenomen natural de la sequia. Segons les estimacions del IBGE (2008), la població cearense és d'aproximadament 8778575 habitants, lo que conferix a l'estat una densitat de 58,99 hab./km². Existix una gran concentració en la microrregión de Fortalea (que inclou als municipis de la Regió Metropolitana de Fortalea), en 3 255 701 habitants; en la de Cariri, en 519 055 habitants; i en la de Sobral, en 418 703 habitants. En total, estes microrregiones comprenen un àrea de 7875,767 km² (5,3% de Ceará), i 3 873 146 habitants (46% del total de Ceará), lo que els conferix una densitat de població de 491,78 hab./km².

Les ciutats en major densitat de població de l'estat són: Fortalea (8001,4 hab./km²), Maracanaú (1908,2), Juazeiro do Nort (1005,1) i Pacatuba (542,5). La concentració de la població en la Regió Metropolitana de Fortalea es va seguir prolongant entre 1998 i 2008, creixent a un ritme més accelerat que la mija estatal (1,75% contra 1,25%, respectivament).

La transició demogràfica ha ocorregut ràpidament en l'estat: la taxa de natalitat, que en els anys 1970 era prou alta, va caure a 17,96‰ en 2008, i la taxa de mortalitat va ser, en eixe any, 6,41‰. La taxa de fecunditat va ser 2,15 fills per dòna en 2009, sifra llaugerament superior a la taxa de substitució de la població, lo que representa un aument sobre la taxa de 2008, fent que Ceará presente una taxa superior a la mija nordestina. La taxa de creiximent poblacional va caure d'una mija de 2,6% en la década de 1950, a 1,73% durant els anys 1990. En la transició demogràfica en curs, la proporció de vells en la població va aumentar de 2,4% en 1950 a 6,72% en 2004. En 2009, 10,5% dels cearenses tenien 60 anys o més. En canvi, els jóvens de 0-14 anys varen passar de ser el 47,7% de la població, en 1950, a 28,9% en 2006.

La taxa d'urbanisació, que en 1940 era de 22,7%, va ser estimada en 2006 en 76,4%, havent-se accelerat molt en les últimes décades (solament en 1980, la població urbana es va convertir en majoritària, en 53,1%).

La religió és molt important per a la major part de la població cearense. Ceará és el tercer estat més catòlic del país, en térmens proporcionals, en el 86,7% de la població seguint el catolicisme. El 9,01% es declara protestant, mentres que solament un 2,82% diuen no tindre religió. Per últim, 1,34% de la població cearense seguix una de les atres religions.

Quixadá és una de les principals ciutats de l'interior semiárido de Ceará.

La esperança de vida en Ceará era de 71,0 anys en 2009, en una de les majors diferències del país entre els varons (66,8 anys, 0,1 any menys que la mija nordestina) i les dònes (75,4 anys, 1,3 any més que la mija nordestina). La sifra actual representa una millora de 5,3% en relación a la de 1999, que era de 67,4 anys. L'estat va seguir, i inclús va superar, a l'aument general de l'esperança de vida de Brasil, que va anar de 4,4%, o un canvi de 70 a 73,1 anys, en el mateix periodo. Aixina i tot, continua sent inferior a l'esperança de vida més alta de Brasil, la del Districte Federal, de 75,8 anys.

Ceará va ser l'estat en el va haver el major descens en la mortalitat infantil en el periodo de 1980 a 2006, de 111,5 per mil a 30,8 per mil. Va haver, per lo tant, una reducció de 72,4%. No obstant, en 2008 Ceará encara estava per damunt de la taxa de mortalitat nacional de 24,9 per mil. Per un atre costat, dels estats nordestinos, solament Piauí té una taxa més baixa que Ceará, de 29,3 per mil. El seu desenroll humà, no obstant, encara és molt incipient, encara que ha anat alvançant gradualment: el IDH de 0,604 en 1991 va alcançar la sifra de 0,723 en 2005. El component del IDH que més va créixer va ser el de l'educació, que va pujar de 0,604 a 0,808 en el mateix periodo, sobretot pel gran aument de la matriculació dels jóvens.

En 2008, Ceará va alcançar índexs socials més alts que la mija del Nordest en diversos aspectes, com l'esperança de vida, l'escolaritat mija i el analfabetisme funcional. També va presentar una tendència a la disminució de la seua disparitat en relación a la mija de Brasil, superant ya a l'índex nacional de desocupació, al coeficient de Gini, i a la raó entre els 10% més rics i els 50% més pobres de la població, denotant una desigualtat de renda que va passar de ser major que la brasilera, a ser llaugerament menor a partir de 2006. Segons l'Índex Firjan de Desenroll Municipal (IFDM) de 2011, Ceará es va convertir, en 2009, en l'estat en el desenroll més alt de la Regió Nordest, i el 12.º de Brasil, en un índex de 0,7129.

Ètnia

Mapa indicant la presència indígena contemporànea en Ceará

En 2008, la distribució de la població cearense per color de pell era la següent: el 33,05% es autoconsideraba blanca, un aument sobre la sifra de 1998, que era de 30,02%; 3,03% es dia negra, molt per damunt de l'1,22% de 1998; i va haver una disminució de la proporció de mestizos, de 68,69% en 1998 a 63,39% en 2008. En conjunt, Ceará té més gent de raça blanca i menys de raça negra que la mija nordestina.

Per les característiques econòmiques que sempre han predominat en Ceará (l'agricultura i la producció de cotó), i als aspectes naturals de la terra (com el règim periòdic de les sequies, que generava greus situacions d'escassea d'aliments en vàries zones del sertón), la esclavitut africana no va prosperar en l'estat. D'esta manera, la població negra cearense sempre va anar relativament chicoteta. No obstant, alguns negres migraren a Ceará despuix d'haver obtingut la llibertat. Estudis indiquen que la major part dels negres cearenses tenien orige en els pobles bantú i en Benín.

En 1864, hi havia a penes 36 mil cearenses esclaus, número que es va reduir a 108 mil en 1887 (note's que en 1872, la població total era de 721 686 habitants).). En 1813, els esclaus representaven 11,5% dels cearenses, dels quals, 63% eren negres. En comparació als estats esclavistes propencs, l'esclavitut tenia poca importància en la societat de Ceará: en 1864, Pernambuco tenia 260 mil esclaus, i Baïa contava en 300 mil esclaus. Ya en 1887, encara hi havia, en estos estats, 41 122 i 76 838 esclaus, respectivament.

La constitució ètnica del poble cearense es remonta a fa molts sigles. El cens de 1813 mostra una configuració que ya tendia a l'actual, en predominancia de mestizos: 28% de blancs, 6% d'indígenes, 16% de negres i 50% de mestizos. Aixina, predominen els mestizos, descendents, en la seua major part, de blancs i indis, mulatos i caboclos que vivien com a vaquers, habitants de facendes, i peixcadors, entre uns atres. Els blancs, en la seua gran majoria, varen descendir dels portuguesos, en una chicoteta contribució dels neerlandesos, espanyols, siri-libanesos (en una estimació de 5000 descendents en l'estat), i uns atres, pero gran part dels blancs també posseïxen una ancestralidad multiétnica, com en tot Brasil. Segons les senyes publicades en l'estudi Frequência d'Antígenos HLA em uma Amostra dona População Cearense, realisat pel professor Henry Campos, titular de la disciplina de Medicina Clínica de la Facultat de Medicina de la Universitat Federal de Ceará, «hi ha un predomini nítit d'un antígeno en el grup de cearenses, que no és el mateix present en les poblacions de negres i portuguesos». Comparant este estudi en atres semblants realisats en Pernambuco i Baïa, es confirma que la predominancia indígena en Ceará és rellevant. Actualment, es reconeixen oficialment quinze ètnia indígenes natives en Ceará. La població estimada d'estes ètnia és de 22 500 indis, segons senyes del Districte Sanitário Especial Indígena do Ceará (FUNASA). En Ceará, molta gent desconeix l'existència dels indis, ya que les polítiques oficials, durant molt temps, varen obligar als indígenes a amagar la seua identitat. Un decret de l'Assamblea Provincial de Ceará, en data de 1863, va declarar que no hi havia indis en la província. En conseqüència, els indígenes varen ser perseguits i les seues terres, invadides. Solament va ser en la década de 1980 que els indis cearenses varen escomençar a reivindicar els seus drets de possessió de terres, i el reconeiximent de les seues ètnia.

Política

Palau Iracema, l'antiga sèu del governo estatal

El poder eixecutiu de Ceará és eixercit pel governador i totes les secretaries de l'estat, òrguens vinculats, i administració indirecta. El governador actual és Camilo Santana, elegit en 2014 per un periodo de quatre anys. Alguns eixemples dels òrguens que integren eixa administració són: la Secretaria de Ciència i Tecnologia de l'Estat de Ceará i el Departament d'Edificacions i Carreteres de Ceará. L'administració indirecta és eixercida per autoritats, empreses públiques i fundacions com l'Escola de Salut Pública de Ceará, la Companyia d'Aigua i Aigüeral de Ceará, i la Fundació Cearense de Respal al Desenroll Científic i Tecnològic.

L'Assamblea Llegislativa de l'Estat de Ceará, composta per 46 diputats, eixercix el poder llegislatiu. Ellegislatiu estatal fiscaliza els contes públics de l'eixecutiu, i també aprova i regula totes les lleis en jurisdicció en el territori de Ceará. La TV Assembleia és l'orgue de comunicació de l'assamblea de Ceará que transmet i informa sobre les accions d'esta institució. Per a la funció fiscal de les activitats del poder eixecutiu, l'Assamblea de Ceará és auxiliada per dos Tribunals de contabilitat presupostària: el Tribunal de Contes de l'Estat de Ceará, fiscal del govern estatal, i el Tribunal de Contes dels Municipis de l'Estat de Ceará, fiscal dels ajuntaments, que també ajuda a les cambres municipals en eixa tasca. Encara en l'activitat dels dos tribunals i del poder llegislatiu, la corrupció és una preocupació marcada en la societat i els mijos de comunicació, que es queixen constantment d'activitats sospitoses en época d'eleccions.

El poder judicial cearense té com a instància màxima al Tribunal de Justícia de l'Estat de Ceará, compost per 27 desembargadors. El Fórum Clóvis Beviláqua, de la comarca de Fortalea, és el major fòrum llegal subordinat al Tribunal cearense. Actualment, 139 municipis són sèus de la comarca, de les quals hi ha 45 vinculades, 49 de primera instància, 40 de segona instància, 49 de tercera instància, i Fortalea, que és una comarca especial. El Ministeri Públic de l'Estat de Ceará és l'institució que ajuda autónomamente a l'estat a garantisar la justícia i del dret. El sistema correccional està compost per quatre penitenciarías, dos presidis, dos colónies agrícoles, un centre de presó en règim obert, dos cases de custòdia, dos hospitals, i 131 presons públiques. En 2008, el sistema albergava un contingent total de 8101 persones. La major unitat del sistema és l'Institut Penal Paulo Sarasate, que alberga a 940 presidiarios.

Subdivisions

Ceará va sorgir com a unitat administrativa en 1799 en catorze municipis. El més antic és el municipi d'Aquiraz, fundat en 1699, i l'últim d'eixe periodo va ser el de Guaraciaba do Nort, creat en 1791. En l'independència de Brasil, les províncies es varen organisar en 1823, i en eixe any el territori ya estava dividit en atres quatre ciutats. Durant tota l'época imperial de Brasil, es varen crear més de 44 ciutats a partir dels llogarets ya existents. En poc més d'un sigle, l'estat va passar de tindre 62 a 184 municipis que, despuix de la constitució de 1988, es varen convertir en elements constitutius de l'unió en el mateix nivell que els estats. El Institut Brasiler de Geografia i Estadística va dividir al territori cearense en sèt mesorregiones, i estes en 33 microrregiones, constituint-se bàsicament en divisions estadístiques. El Govern de Ceará va dividir a l'estat en huit macrorregiones de desenroll, i vint regions administratives.

Encara existixen dos regions metropolitanes en l'estat: la de Cariri (RMC) i la de Fortalea (RMF). La primera va ser creada per la Lei Complementar Estadual n.º 78, sancionada pel governador Cid Gomes el 29 de juny de 2009, i està formada per nou municipis del sur de Ceará: Barbalha, Caririaçu, Crato, Farias Brito, Jardim, Juazeiro do Nort, Missão Velha i Santana do Cariri. La Regió Metropolitana de Fortalea, a on es localisa la capital, va ser creada per la Lei Complementar Federal n.º 14 el 8 de juny de 1973, que instituïa, també, atres regions metropolitanes en el país: al principi, la regió metropolitana estava formada per a penes cinc municipis: Fortalea, Caucaia, Maranguape, Pacatuba i Aquiraz. Posteriorment, es varen afegir els municipis de Maracanaú (1983), Eusébio (1987), Itaitinga i Guaiuba (1992); Chorozinho, Pacajus, Horisó i São Gonçalo do Amarante (1992), i Pindoretama i Cascavel (2009).

Disputa territorial

Ceará de 1861 sense Crateús i Independência

En el govern colonial del Governador Sampaio, l'ingenier Silva Paulet va presentar un mapa de la província, en 1818, que mostrava ellímit oest dellitoral aplegant fins a la desembocadura del riu Igaraçu. D'esta manera, la localitat de Amarração, actual ciutat de Luís Correia, formaria part de Ceará. Durant el XIX, la localitat va contar en l'assistència de la ciutat cearense de Granja, fins que en 1874, els parlamentares estatals varen decidir elevar a la localitat a la categoria de vila. Esta actitut va cridar l'atenció dels polítics de Piauí, que varen reivindicar el seu territori. La solució va ser proporcionada pel Decret General n.º 3012, del 22 de novembre de 1880, que va decidir que hi hauria un intercanvi en el qual Piauí restabliria la totalitat del seu llitoral, i Ceará incorporaria als municipis de Crateús i Independência.

Des d'eixa época, entre Ceará i Piauí existixen varis punts a on els llímits de cada estat estan indefinits. La zona total en disputa és d'aproximadament 2500 hectàrees. Despuix de la Constitució de Brasil de 1988, es va propondre que en 1991 es resolgueren les qüestions dels llímits entre els estats. No obstant, solament en 2008 es va aplegar a presentar un acort entre ells, en Piauí quedant-se en 1500 hectàrees, i Ceará en 1000. Este acort encara està per ser confirmat pel govern federal.

Economia

Casi la mitat de l'economia de Ceará es concentra en Fortalea, la capital de l'estat.

Exportació en Ceará - (2012)

En 2008, el PIB cearense, en preus de mercat, va anar de R$ 60 098 877 000, dels quals un 47,17% estan concentrats en la capital, Fortalea, segons un estudi del IPECE. No obstant, s'observa un llauger procés de desconcentració de riquea en l'estat, ya que en 2004 la capital representava el 47,80% del PIB estatal. Per un atre costat, les ciutats més riques, en general, les ciutats més riques seguixen aumentant la seua porció del PIB total. Algunes d'estes ciutats són: Maracanaú (5,19%), Juazeiro do Nort (3,31%), Caucaia (3,25%), Sobral (2,83%), Eusébio (1,56%), Horisó (1,39%), Maranguape (1,07%), Crato (1,07%) i São Gonçalo do Amarante (1,02%). Els cinc municipis en el PIB per càpita més alts en Ceará són: Eusébio (R$ 23 205), Horisó (R$ 15 947), Maracanaú (R$ 15.620), São Gonçalo do Amarante (R$ 14 440) i Fortalea (R$ 11 461), tots molt per damunt de la mija estatal, que és de R$ 7112. Els dèu municipis en el major PIB acumulaven el 67,86% del PIB total.

A partir de la década de 1960 varen succeir uns processos d'industrialisació i urbanisació progressius, que varen guanyar impuls a partir de la década de 1980, en part per la política de concessió de beneficis fiscals a les empreses que s'instalaren en l'estat. Actualment, encara que seguix sent una economia sub-industrialisada en relación a uns atres estats de Brasil, l'economia cearense ya no està basada principalment en les activitats agropecuarias. De fet, predominen el sector terciario de comerç i servicis, aixina com el turisme. No obstant, l'agricultura, i especialment la ganaderia, continuen la seua rellevància en l'economia de l'estat, i l'importància de cultius no tradicionals va en aument. Alguns eixemples d'estos cultius són la producció de frutes i llegums en la vall del Riu Jaguaribe, i la de flors en la Serra d'Ibiapaba i en Cariri. Des de 2004, l'economia de Ceará passa per un periodo de creiximent moderat, d'entre 3,5% i 5% a l'any. En 2007 el creiximent va ser de 4,4%, inferior a la mija brasilera; i en 2008 de 6,5%, prou superior a la mija, principalment per la gran recuperació del sector agropecuario (24,59%), ademés del sosteniment dels alts nivells de creiximent de l'indústria (5,51%) i del sector terciario (5,21%). En 2009, a pesar de la crisis econòmica internacional i de pèrdues en el sector primari, el PIB cearense va créixer 3,1%, superior al canvi en el PIB brasiler, que va anar de -0,2%, principalment pel bon rendiment del sector de servicis. Aixina, el PIB cearense va alcançar per primera volta més del 2% de la producció nacional. Una estimació feta pel IPECE revela que el PIB de Ceará va tindre un creiximent nominal récort, quan va créixer a 10 mil millons de 2009 a 2010. En 2010 també es va produir una participació récort de l'economia cearense en l'economia nacional. Tal participació, que era d'1,89% en 2007, va aumentar a 2,04% en 2010. En 2011, l'economia cearense va continuar en un creiximent superior a la mija nacional. El PIV cearense va aplegar a 84 mil millons, un aument de 10 mil millons comparant en l'any anterior, segons senyes preliminars del IPECE.

Sector primari

Arbre del anacardo, d'a on es retira un dels principals productes agrícoles de Ceará.

En agricultura, els productes més importants són: Frijol, dacsa, arròs, cotó, anacardo, canya de sucre, mandioca, ricino, tomata, banana, taronja, coco, i més recentment la raïm són els productes principals. Recentment hi ha hagut un inclinament cap a l'agricultura irrigada dirigida principalment a l'exportació, en zones propenques a la Chapada del Apodi, dedicant-se especialment al cultiu de frutes com el meló i la pinya. El cultiu de flors també ha guanyat importància en temps recents, especialment en la Serra d'Ibiapaba. En ganaderia, es manté principalment el ganado vacú, porcs, cabress, cavalls, aus, asnos i ovellas.

Els principals recursos minerals extrets en sol cearense són: ferro, aigua mineral, calcáreo, argila, magnesi, granit, petròleu, gas natural, sal marina, grafit, algeps i urani brut. El municipi de Santa Quitéria posseïx la major reserva d'urani de Brasil.

Sector secundari

Els principals sectors de la indústria cearense són la fabricació de roba, l'indústria alimentícia, metalúrgica, textil, química i de calcers. La majoria de les indústries estan instalades en la Regió Metropolitana de Fortalea, especialment en Fortalea, Caucaia i Maracanaú, a on es troba el Districte Industrial de Maracanaú, un important complex industrial que estimula a l'economia de l'estat. La Zona d'especial protecció per a les aus de Ceará serà instalada en Caucaia i São Gonçalo do Amarante, en el Complex Industrial i Portuari de Pecem, a on també s'instalaran una siderúrgia i una refineria de petròleu. La Federació d'Indústries de l'Estat de Ceará (FIEC) és l'entitat sindical dels amos d'empreses. L'entitat congrega a la majoria d'amos i dirigents industrials. Algunes de les grans empreses de Ceará en alcanç nacional vinculades a la FIEC són: Aço Cearense, Companhia d'Aliments do Nordest, Grendene, Café Santa Clara, Gran Moinho Cearense, Grup Edson Queiroz, Indústria Naval do Ceará, J. Macêdo, M. Dias Branco, Troller i Ypióca.

Sector terciario

El comerç té gran importància en l'economia de Ceará, representant més del 70% del PIB de l'estat. La principal institució comercial en l'estat és la Federació de Comerç de l'Estat de Ceará (Fecomercio). Algunes cadenes comercials afiliades al Fecomercio en destaque nacional són Rede de Farmácias Pague Menys, Cone Pizza, Otoch i Esplanada. En 2009 va escomençar la construcció del segon centre de suministraments de l'estat (Ceasa), en la regió de Cariri, el qual complementarà la distribució d'aliments, junt en el Ceasa de la Regió Metropolitana de Fortalea. Ademés de l'activitat comercial de Ceasa, totes les ciutats mantenen mercats municipals. En Fortalea existixen varis centres comercials: Iguatemi Fortalea, North Shopping, Shopping Benfica, Shopping Center Um, Shopping De la Passejada i Shopping Via Sul. A penes tres centres comercials es troben fòra de la capital: Maracanau Shopping Center, en Maracanaú; North Shopping Sobral, en Sobral; i Cariri Shopping, en Juazeiro do Nort.

Turisme

Actualment Ceará rep turistes de varis països, oferint, d'entre unes atres, les següents opcions:

Plaja de Canoa Quebrada, una de les més conegudes de l'estat.

• Plages: es destaquen les plages de capital, Fortalea (en especiala Praia do Futur), i també Jericoacoara, Canoa Quebrada, Aracatí, i atres localitats costeres.

• Turisme cultural: L'estat posseïx una rica artesania en teixit, fusta, ceràmica, brodats, palla, bambú, tricot i encaixs. Les pedres semipreciosas també són explorades, transformades en joyes, sobretot en Juazeiro do Nort, Quixadá i Quixeramobim. En Fortalea, es destaca la Casa de José d'Alencar, els museus (destacant-se el Museu de l'Image i Sò del Ceará, el Museu del Ceará, el Memorial de la Cultura Cearense), el Centre Dragó de Mar d'Art i Cultura, d'entre uns atres. Diverses ciutats tenen construccions que formen part del Patrimoni Històric i Arquitectònic Brasiler. La ciutat d'Aquiraz és de més antiga de l'Estat, i va ser primera capital de la província.

• Turisme religiós: en incontables manifestacions de fe, les ciutats més destacades són Juazeiro do Nort, Canindé i Quixadá.

• Turisme d'aventura: pot ocórrer en les regions montanyoses, en el sertão o en la plaja, són ells: campeonats de volliure, rápel, escalada, senderisme, ralíes, windsurf, kitesurf, vela, surf, i encara el sandboard.

• Ecoturisme: La diversitat d'ecosistemas fa en que el ecoturisme siga practicat en tot l'Estat, destacant-se el Massiç de Baturité, que conta en cascades, molt verda i senderes per a observació de pardals, plantes i atres bellees naturals. El parc nacional d'Ubajara, en la Regió d'Ibiapaba, el Sertão Cèntric, en la Vall Monumental, la regió del Cariri, en senderes en la Floresta Nacional d'Araripe-Apodi, són els principals.

Infraestructura

Ciència i tecnologia

Image aérea de Sobral en vista a l'Iglésia del Patrocínio i el Museu do Eclipse, un important museu científic de Ceará.

Ceará manté la Fundació Cearense de Respal al Desenroll Científic i Tecnològic com a principal institució de foment científic i tecnològic de l'estat. Encara formen part del sistema de ciència i tecnologia de Ceará la Fundació Cearense de Meteorologia, la Fundació Núcleu de Tecnologia Industrial de Ceará, i les universitats estatals. El govern federal té dos unitats de la EMBRAPA en l'estat: Embrapa Agroindústria Tropical, en Fortalea, i Embrapa Caprino en Sobral. Algunes institucions privades importants són l'Institut Atlàntic i l'Institut de Tecnologia de l'Informació i Comunicació. El principal espai de desenroll científic de l'estat és el Campus do Pici, en Fortalea, que abriga gran part dels laboratoris de l'Universitat Federal de Ceará i atres institucions com el Centre Nacional de Processament d'Alt Eixercite en el Nordest, la sèu de la ret GigaFOR i varis cursos de postgrau. En total, s'oferixen en l'estat 108 cursos de postgrau, 69 dels quals són de mestrage i 29 de doctorat.

Ceará es destaca en l'història i l'investigació astronòmica de Brasil. El Radi-Observatori Espacial de Nordest del INPE, instalat en Eusébio, és el major radiotelescopio de Brasil. La Societat Brasilera d'Amics de l'Astronomia (SBAA), en sèu en Fortalea, és una de les principals institucions difusoras de l'astronomia en el país.

Esquelet del Anhanguera en el "North American Museum of Ancient Life".

En 2009, Any Internacional de l'Astronomia, Ceará es va integrar en la Ret Internacional de Centres per a Astrofísica Relativística (Icranet). Esta integració té com a objectiu orientar als cursos de grau en física de les universitats UVA i UECE, respectivament en Sobral i Fortalea, per a estudis en les àrees d'astrofísica i astronomia, aixina com i crear un programa de postgrau específic en la UECE.

El primer registre de fòssils en Brasil es va donar en ellibre “Viage per Brasil” (Reise in Brasilein), publicat entre 1823 i 11831, relatant el descobriment d'un peix Rhacolepis en l'actual ciutat de Jardim. La conca sedimentar de la Chapada do Araripe conta en una formació molt rica en fòssils de la flora i fauna del Cretácico, bona part de la qual es troba en excelent estat de conservació, principalment en la ciutat de Santana do Cariri. Els fòssils de la zona han segut importants per a comprovar la deriva dels continents africà i suramericà.

En esta zona ha segut establit el Geoparque Araripe, el primer del seu gènero en el Hemisferi Sur, en l'objectiu de protegir la seua gran importància geològica i paleontològica. El tram més important del geoparc és la Formació Santana, la qual es destaca per contindre els primers registres de teixits blans (no òsseus) de pterosaurios i tiranosaurios del món, les primeres fanerógama fòssils de Sudamérica i vàries espècies de peixos fosilizados. En la ciutat de Santana do Cariri existix el Museu de Paleontologia de l'Universitat Regional de Cariri, que ajuda en l'estudi i difusió científica paleontològica.

Educació

Universitat d'Integració Internacional de la Lusofonia Afro-Brasilera edifici de l'ensenyança.

La primera institució d'ensenyança de Ceará va ser eliceu de Ceará, fundat en 1845 en Fortalea. Esta ciutat concentra el major número d'escoles particulars de l'estat. El Institut Federal d'Educació, Ciència i Tecnologia de Ceará, que comanda les unitats d'ensenyança tècnica en vàries ciutats de l'interior de l'estat, i el Colege Militar de Fortalea, són unitats importants de l'educació federal en l'estat.

Image de la Biblioteca pública de Sobral.

En Ceará, la taxa d'analfabetisme de persones de 15 o més anys d'edat era, en 2007, de 19,2%; la d'analfabets funcionals era de 30,7%, valors superiors a la mija nacional. La mija d'estudis dels cearenses de més de 10 anys és de 5,9 anys, superior a la mija nordestina, pero molt per davall a la nacional. La gran disparitat entre la capital i l'interior és clara, en la Regió Metropolitana de Fortalea obtenint una mija molt més alta, de 7,2 anys. Senyes de 2008 demostren de les generacions més antigues varen sofrir en l'escàs accés a l'educació, comparat en els jóvens: la mija d'anys d'estudis d'adults de 20-24 anys d'edat aplega a 8,9 anys, i cau abruptament a 2,8 anys en els adults de més de 60 anys d'edat. Sobre el Índex de Desenroll d'Educació Bàsica (IDEB), l'estat va obtindre en 2009 les millors notes de la Regió Nordest en totes les categories: per a alumnes de 4.º i 5.º d'educació fonamental, 4,4 (posició número 11 en el rànquing nacional), seguida per Pernambuco (4,1); per als de 8.º i 9.º, la nota 3,9 (posició 10 en el rànquing nacional), seguida per Piauí (3,8); i per als de 3.º d'ensenyança mija, 3,6 (posició 8 nacional), seguida per Paraíba (3,4).

Resultats en l'Examen Nacional d'Ensenyança Mija

Any	Portugués	Redacció
2006 Mija	34,74 (12.º) 36,90	51,59 (10.º) 52,08
2007 Mija	46,73 (15.º) 51,52	55,10 (14.º) 55,99
2008 Mija	38,13 (13.º) 41,69	59,15 (9.º) 59,35

La ret d'ensenyança de l'estat en 2007 estava composta per 17234 coleges, dels quals 7668 eren preescolars, 8773 d'ensenyança fonamental, i 793 d'ensenyança mija. Estos coleges varen rebre 2290213 matrícules, 261030 en preescolar, 1624943 en ensenyança fonamental i 15997 en ensenyança mija. En total, hi havia 92636 docents, en 12988 en preescolar, 63651 en fonamental, i 15997 en ensenyança mija.

En 2005, Ceará contava en 47 institucions d'educació superior, en 6797 docents i 99597 alumnes matriculats. L'Universitat Federal de C donarà, fundada en 1954, va ser la primera de l'estat. Actualment existixen la Universitat Federal de Ceará, l'Universitat Estadual de Ceará, l'Universitat Regional de Cariri, l'Universitat Estadual Val do Acaraú, la Universitat d'Integració Internacional de la Lusofonia Afro-Brasilera, l'Universitat Federal de la Regió de Cariri i la Universitat de Fortalea.

Energia

L'estat va estar, fins al fi del XX, totalment desprovisto de grans unitats generadores d'energia. En la década de 2000 es varen fer proyectes pesats en la generació d'energia eòlica, en possibilitats de que Ceará genere tota la seua demanda energètica en el seu propi territori.

En l'actualitat, la major part de la demanda energètica elèctrica està proporcionada per la Companyia Hidroelèctrica de São Francisco, per mig de generació en les centrals hidroelèctriques de Paulo Afonso, Xingó, Sobradinho, Itaparica i Moxotó. Ceará també rep energia elèctrica generada en la central hidroelèctrica de Tucuruí, en Pará. La Companhia Energètica do Ceará és l'empresa responsable per la distribució d'energia en l'estat. El consum mig de l'estat gira en torno de 650 gigavatios per més. En 2007, 99,3% dels domicilis urbans, i 90,4% dels domicilis rurals estaven servits per la ret de distribució elèctrica, un total de 2688746 clients.

L'estat és el major productor d'energia eòlica del país, ademés de tindre la millor producció mundial.

Mijos de comunicació

Els periòdics varen ser el primer mig de comunicació en massa de l'estat. El primer periòdic cearense va ser el Diário Oficial, publicat en 1825. A finals del XIX, hi havia centenes de diaris i publicacions periòdiques en tot el territori, en mensages polítics i socials. En 1881, varen aplegar a la costa cearense els cables submarins de The Western Telegraph Company, enllaçant a Brasil i Europa per mig de la telegrafia. Estos cables es varen entrellaçar en els que ya existien en Ceará, i d'allí al restant del país. La primera estació de ràdio va sorgir en la década de 1930. Era una entitat de radi aficionat cridada Ceará Rádio Clube. En 1959 es va escomençar a emetre TV Ceará Tupi, el primer canal de televisió de Ceará. En el 31 de març de 1972 va aplegar a l'estat la televisió en color, i en 2009 va escomençar la transmissió de la senyal de televisió digital. Actualment, el sistema de radi i televisió conta en 143 emissores de radi i 13 de televisió. Els diaris principals de l'estat són O Povo, Diário do Nordest i O Estat. La telefonia en Ceará va escomençar en Fortalea, en 1891, en la fundació de la empresa telefònica do Ceará. En 1938 el servici va passar a ser automàtic en l'instalació equips d'Ericsson en Brasil. La Companyia Telefònica de Ceará va sorgir en 1971, i va ser privatizar en 1998. Actualment, existixen 2490224 llínees telefòniques en l'estat.

Sanitat

Durant en XIX, solament huitanta cearenses tenien titulació otorgada per les dos facultats de medicina existents en Brasil. D'ells, solament trenta varen tornar a Ceará. En 1861 es va completar el primer hospital de l'estat, la Santa Casa de Misericórdia de Fortalea, que es va convertir en el foc de combat de les vàries epidèmies que varen assolar a l'estat: pigota, febra groga i còlera en la década anterior. En els primers anys del XX va ser untada la primera entitat mèdica de Ceará, la Associação Mèdica Cearense, en 1913. En 1925 varen escomençar les activitats de la Santa Casa de Misericórdia de Sobral, la qual és encara el major hospital de l'interior cearense. Durant tota la década de 1930, va haver un brot de malaria en l'estat. Els hospitals públics principals de l'estat estan concentrats en la capital. Actualment, el sistema de salut pública cearense està compost de dos hospitals municipals i estatals, totalisant 164 unitats hospitalàries en internación, i 2198 sense internación. El Hospital Geral de Fortalea és el major hospital públic. L'Institut Doutor José Frega és el major hospital d'urgències. Dos hospitals de gran porte seran construïts durant l'actual govern de l'estat en les regions de Cariri i Sobral, per a disminuir els problemes de capacitat de sistema cearense actual. El sistema també conté centenars de llocs de salut, i centenars d'equips del Programa de Saúde dona Família, en casi tots els municipis. El Servici d'Atendimiento Mòvil d'Urgència està sent implantat en totes les regions de Ceará. L'assistència mèdica privada està prou desenrollada, en un total de 127 hospitals, incloent els hospitals São Mateus, Antônio Prudent, Unimed i Malnom Klinikum.

Existix una gran disparitat en l'accés a meges i a llits d'hospitals. Els municipis en més mèdics per mil habitants són Barbalha (3,6 per mil), Guaramiranga (2,6) i Aracoiaba (2,3). Fortalea és el nové en més mèdics en térmens proporcionals en 1,5 per mil. Els que posseïxen menys són Varjota, Granja i Pires Ferreira, tots en a penes 0,2 mege per mil. Barbalha també es destaca com la ciutat en més llits d'hospital per mil habitants (8,1), seguida per Brejo Sant (6,0), Jati (5,9) i Crato (5,4), mentres que les que presenten menys llits posseïxen índexs molt inferiors: Forquilha (0,1), Pacatuba (0,3) i Beberibe (0,5).

Seguritat pública

El Govern de Ceará, des del principi de la década de 1990, realisa accions per a l'integració de les forces policials: militar, civil i bomber. La primera acció va ser la reformulación del sistema de cridades 190, que va passar a funcionar integrat en el nom de Centre Integrat d'Operacions de Seguritat (CIOPS), i que en la capital de l'estat integra també el sistema municipal de control de tràfic i la Guàrdia Municipal. El pas més recent en l'integració de les forces policials de l'estat va ser la creació de la Acadèmia Estadual de Segurança Pública do Ceará (Acadèmia Estatal de Seguritat Pública de Ceará), que entrenarà conjuntament el personal de totes les forces de seguritat.

La Policia Militar de Ceará té un contingent d'aproximadament 13 mil policies, dividits en sèt batallons, un batalló de choc, un batalló de seguritat patrimonial, un esquadró de policia montada, una companyia de policia vial, un centre integrat d'operacions aérees, una companyia de policia del mig ambient, un pilot de motos i una unitat de policia de turisme. L'efectiu de la Policia Civil és d'aproximadament 2200 policies, distribuïts en 34 districtes policials, huit comissaries metropolitanes, 19 comissaries regionals, 23 comissaries municipals i 18 comissaries especialisades. El Cos de Bombers Militars està compost per efectius d'aproximadament 1400 bombers, distribuïts en 5 agrupamientos: un en Fortalea, en onze seccions de comando, i els atres quatre en l'interior, subordinant 13 seccions. La criminalitat és un problema creixent en l'estat. La taxa d'homicidi va ser de 24,0 per 100 mil habitants en 2008, un expressiu aument de 79,1% comparat a la taxa de 13,4 per 100 mil en 1998. En funció a l'aument encara major del número d'assessinats en atres Unitats Federatives, Ceará posseïx 18.ª taxa més alta d'homicidis de Brasil, mentres que en 1998, estava en 17.ª posició. A la seua volta, Fortalea, en 35,9 homicidis per 100 mil habitants, va passar de 20.ª a 17.ª posició entre les capitals més violentes del país, pero continua per baix de la mija entre les capitals del Nordest. Ceará té a 7 dels seus 184 municipis entre els 500 en taxes més altes d'homicidi de Brasil.

En 2007, va ser implantat en Fortalea el programa Ronda do Quarteirão, un programa de seguritat pública del govern de l'estat que té com a objectiu la disminució del temps de resposta a ocurrències policials. En 2008, el programa va ser expandit a Caucaia i Maracanaú, i subsecuentemente a atres municipis de l'interior. En 2008 es va crear la policia científica de l'estat, cridada Perícia Forense do Estat do Ceará, que actua en la seua àrea de forma autònoma i desvinculada en atres forces policials. A pesar dels esforços, el combat a la violència no ha surtir solament en accions policials, i la criminalitat seguix en aument. Solament entre 2008 i 2009, va haver un alarmant aument de la taxa total de robos, la qual més que es va triplicar de 219,8 a 771,0 per 100 mil habitants, aixina com un aument del número de violacions, de 6,9 a 7,8 per 100 mil. La taxa d'homicidis també va en aument, de manera llenta pero preocupant, de 22,2 a 22,5 per 100mil entre 2008 i 2009.

Transport

Mapa dels mijos de transport de Ceará.

En Ceará existixen dos aeroports administrats per Infraero. El Aeroport Internacional Pinte Martins, en Fortalea, és el major de l'estat. Per ell passen més de 5 millons de passagers a l'any. L'Aeroport Regional de Cariri, en Juazeiro do Nort, és el major de l'interior de l'estat i un dels més bulliciosos de l'interior del Nordest. El govern de Ceará ha registrat 68 aeroports i pistes d'aterrisage. L'Aeroport d'Aracati, en la costa este, i l'Aeroport de Camocim, en la costa oest, l'Aeroport de São Benedito en la Serra d'Ibiapada, i l'Aeroport de Quixadá en el sertón cearense es destaquen per donar accés a les regions turístiques. Atres aeroports regionals importants són l'Aeroport de Sobral, i l'Aeroport d'Iguatu. El sistema de ferrocarrils de l'estat està operat en conjunt en el del restant del Nordest per l'empresa Transnordestina Llogística, que està construint la llínea de ferrocarril Transnordestina. L'estat conté 1431 km de vies de ferrocarril, comunicant el nort en el sur, i l'est en l'oest de l'estat, entre la capital i l'interior. També existixen dos sistemes de metro en construcció. El Metrofor és el metro de Fortalea, que enllaça a varis barris de la ciutat i també les ciutats de Maracanaú i Caucaia. El metro de Cariri enllaçarà a les ciutats de Crato i Juazeiro do Nort. A lo llarc dels 570 km dellitoral de Ceará, es troben instalats 13 fars en punts estratègics per a auxiliar la navegació de cabotaje, els quals són controlats per la Capitania dos Portos do Ceará. Els ports principals de l'estat són: el port de Mucuripe, en Fortalea, que és administrat pel govern federal, i el Terminal Portuário do Pecém, inaugurat en 2002, construït per a estructurar el Complex Industrial i Portuari de Pecém per a us siderúrgic i de refineria de petròleu. La carretera més important de Brasil, la BR-116, escomença en Fortalea. Esta conecta a la capital de Ceará en les regions del surest i del sur del país, fins a Rio Grande do Sul. En Fortalea també escomença la BR-222, que conecta a la regió nort en Pará. La BR-020 conecta a Brasília en Fortalea. La carretera BR-230 Transamazónica travessa l'estat en la regió sur i la BR-304 conecta a Ceraá en Riu Gran del Nort. Les carreteres estatals sumen un total de 10657,9 km, dels quals 5767,6 km estan pavimentados. L'extensió total de la ret de carreteres, incloent les carreteres municipals, estatals i federals, és de 53325,5 km, segons el Departament d'Edificacions i Carreteres de Ceará. Totes les sèus dels municipis tenen accés per carreteres pavimentades. Actualment, el sistema es troba en algunes carreteres danyades per les forta precipitació i conseqüents inundacions que varen ocórrer en 2009 en Brasil. No obstant, la majoria de les carreteres presenten bona condició de transitabilidad.

Cultura

El govern de Ceará va crear la primera secretaria estatal de cultura de Brasil en 1966. L'institució organisa i fomenta la cultura cearense i auxilia a atres institucions particulars en el manteniment de les tradicions de la població de l'estat.

Art popular

La jangada és un dels símbols principals de Ceará. Frut del treball artesanal, representen la tenacitat i l'esperit nómada.

La cultura cearense està basada essencialment en les cultures europees i indígenes, en forta tradició sertaneja i influències afro-brasileres. Abans de l'introducció de la cultura portuguesa en Ceará, ocorreguda a lo llarc del XVII, els indis ya feyen diversos productes artesanals a partir de plantes com el cipó i la carnaúba. També coneixien tècniques primitives de teixit de cotó, incloent el teñir dels teixits utilisant la corfa de la aroeira. En la colonisació, moltes tècniques europees varen ser agregades a eixa base cultural, formant un art popular de renom, tant nacional com internacionalment. En orígens portuguesos i rellevant influència indígena, es destaca la producció d'hamacas brodades i decorades en encaix de bollos, tradicional en Ceará des de mediats del XVIII. Descollen els productes d'encaix de les zones llitorals, mentres que en l'interior es destaquen més els brodats. Les pedres semipreciosas també són utilisades en la confecció de joyeria, sobretot en Juazeiro do Nort, Quixadá i Quixeramobim.

La ciutat de Guaramiranga, en la Serra de Baturité, és, pel seu clima fret i la seua agitada escena cultural i artística, un important centre turístic en l'estat.

L'artesania de fusta i argila té gran importància, consistint principalment en la producció d'escultures humanes, bajorrelieves tallats en fusta i gerros adornats. També són importants les botelles d'arenes de colors, en les quals són reproduïts, manualment, paisages i diversos temes locals. Encara es troben en vàries ciutats – especialment en Massapê, Russas, Aracati, Sobral i Camocim – cestería, capells i vímens, de vàries formes i dissenys fets de la palla de la carnaúba, del bambú i del cipó. Com a conseqüència natural d'una economia que va ser, durant sigles, essencialment ganadera, el cuiro és treballat artesanalmente, en especial per a la producció de capells i atres vestimentes dels vaquers, mobles i escultures. Les ciutats més importants en l'artesania del cuiro són Morada Nova, Juazeiro do Nort, Crato, Jaguaribe i Assaré.

En vàries zones de l'interior cearense, la lliteratura de cordel, aixina com els repentistas i poetes populars, especialistes en l'improvisació de rimes, encara estan presents i actius, seguint una tradició que es remonta als trobadors i poetes populars de la Edat Mija portuguesa. Una atra forta influència portuguesa es troba en la gran importància de les festes religioses en les ciutats de tot l'interior, particularment les festes dels patrons, que estan entre les festivitats principals de la cultura cearense, comprenent no solament les cerimònies religioses, sino que també els balls, musicals i atres formes d'entreteniment, en una complexa mescla d'aspectes sagrats i profans. Molt coneguda és la Festa de Sant Antônio en Barbalha, famosa pel pau dona bandeira (pal de la bandera, en portugués), que es du celebrant en el mateix format des de fa més de 80 anys.

Arts plàstiques

Centre Cultural Banc do Nordest, en la ciutat de Juazeiro do Nort.

El moviment més important de l'història de la pintura cearense va ser el del modernisme, en l'aparició de la Societat Cearense d'Arts Plàstiques en 1944, que va reunir a varis pintors com Antônio Bandeira, Otacílio d'Azevedo, Aldemir Martins, Inimá de Paula, Zenon Barreto, entre uns atres. Bandeira és considerat un dels pintors abstractes més importants de Brasil. Abans del moviment abstracte, alguns pintors de renom cearenses varen ser Raimundo Cela i Vicente Leite, els qui, a principis del XX, varen pintar varis paisages del sertón i ellitoral de l'estat. En la segona mitat del XX, el suís Jean-Pierre Chabloz, de pas per Ceará, va descobrir l'art del acreano d'orige cearense Chic da Silva en Pirambu, el qual consistia en figures primitives de dragons i atres animals, fets en carboncillo i gouache. El seu estil va ser classificat com art naíf i va tindre gran reconeiximent fins a la década de 1980. A finals del XX, el pintor Leonilson va ser el de major destaque en la pintura cearense. Actualment, atres noms s'han destacat, com Roberto Galvão i Bruno Pedrosa, entre uns atres.

Municipis més poblats

Els municipis llistats estan en la població actualisada en l'estimació de 2016

Municipis	Població	Municipi	Població
1.'Fortalea'	2.609.716	11. Pacatuba	81.627
2.Caucaia	358.164	12.Aquiraz	78.438
3.Juazeiro do Nort	268.248	13. Quixeramobim	77.931
4. Maracanaú	223.188	14.Canindé	77.261
5. Sobral	203.682	15. Russas	75.762
6.Crato	129.662	16. Crateús	74.350
7.Itapipoca	126.234	17. Tianguá	74.107
8.Maranguape	125.058	18.Aracati	73.188
9.Iguatu	102.013	19. Cascavel	70.574
10. Quixadá	85.991	20. Pacajus	69.877

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ceará.
• br Pàgina del Govern de l'estat de Ceará