Art naíf

La denominació naíf, naif o naïf (del francés naïf, 'ingenu') s'aplica a la corrent artística caracterisada per l'ingenuïtat i espontaneïtat, l'autodidactisme dels artistes, els colors lluents i contrastats i l'interpretació lliure de la perspectiva o inclús l'absència d'ella. Quan esta estètica és emulada per un artiste capacitat, el resultat a voltes es diu primitivisme, art pseudonaíf,^[1] o fals art naíf.^[2]

Concepte

El concepte naíf aludix no solament a cert estil, aplicat en l'art, sino que es formalisa en una graciosa falta de coneiximents tècnics i teòrics: en alguns casos sol faltar un sistema de perspectiva o un punt de fuga, aixina com un ajustat criteri de les proporcions o un elaborat treball cromàtic, per lo que podríem dir que els autors pintaven lo que ells desijaven o els semblava més adequat sense atindre's a cap norma. En este sentit lo naíf pot estar donat per dos motius distints encara que no excloents; en primer lloc una ingenuïtat (que ronda la "ignorança" respecte a les tècniques i teories per a realisar obres d'art) i, en segon lloc, una busca (conscient o no) de formes d'expressió que evoquen a l'infància. En el primer cas, la senzillea aparent és un elaborat esforç de evocació; en el segon, per a que el naíf siga autèntic, l'intenció prístina ha de ser precisament expressar formalment lo que evoque a una infància supostament ingènua. Este punt és clau: un art pseudonaíf revela un objectiu materialiste comercial dedicat a un públic-meta que pot ser potencial comprador.^{cita requerida}

Generalment, esta ignorança de tendència infantil s'intensificaria com una sintetisació dels objectes components de la realitat, a partir d'una intuïció no minuciosa i primària.

Motiu

Encara que el genuí naíf per definició no pot tindre motius predeterminats, solen donar-se (per l'ambient cultural en que sorgix) temàtiques relacionades en la vida llauradora, la vida famíliar, les costums, les tradicions i la religió, representats sempre en gran imaginació i vivacitat. Per extensió sol donar-se impròpiament el nom de "art naíf" a aquell en que intencionadament s'emulen aspectes de l'art naíf pròpiament dit (l'art espontàneament ingenu).

Terme

En 1870, en el seu poema Au Cabaret-Vert, 5 heures du soir, Arthur Rimbaud utilisa la paraula naïf per a designar representacions pictòriques "terramaner”: "Yo vaig contemplar els temes molt ingenus del tapís", que tal volta siga el cas de l'orige de l'ocupació naïf en Guillaume Apollinaire algun temps despuix.

Història

El coleccioniste i crític d'art alemà Wilhelm Uhde és conegut com l'organisador principal de la primera exposició d'art naíf, que va tindre lloc en París en 1928. Els participants varen ser Henri Rousseau, André Bauchant, Camille Bombois, Séraphine Louis i Louis Vivin, coneguts colectivament com els pintors del Sagrat Cor.

L'interés per la frescura i el lirisme, es desenrolla primer majorment en França a fins del XIX, de la mà d'artistes com "L'Aduanero" Henri Rousseau (Li Douanier Rousseau), que influïx en la pintura presuntament naíf de Grandma Moses en els Estats Units i Alfred Wallis en Anglaterra. En Argentina, coetáneo al francés Rousseau, Cándido López va aplegar a una expressió formal molt pròxima al naíf encara que abdós pintors jamai varen tindre coneiximent de les seues respectives vides i obres, i per això no va haver influix mutu. Un atre ilustrador argentí que ha segut inclós freqüentment en este estil és Florencio Molina Campos.

El naíf pròpiament dit se sol trobar en certes pintures populares o folklòriques. D'estes les més conegudes durant el XX s'han produït en Haití, incloent figures com Hector Hyppolite i Wilson Bigaud i en Croàcia, sent en Croàcia coneguts els seus autors, destacant Ivan Generalić.^[3] En Bulgària, Radi Nedelchev s'ha conegut com el representant de l'art naíf.^{cita requerida}

Bibliografia

Vallejo-Nágera, Juan Antonio, Naifs espanyols contemporàneus, Més Actual, 1975 (ISBN 978-84-400-9199-4).
Oto Bihalji-Merin, Die Naiven der Welt, Wiesbaden, 1973.
VV. AA., Madrit en ulleres naïf, Ajuntament de Madrit/Eboli Galeria Art, Madrit, 2002...
Granados Valdés, Antonio, Sobre l'art naif, Tecnovic AG, Madrit, 2009.
VV. AA., La pintura naïf en Espanya, Cajastur, Oviedo, 1994.

Referències

↑ Risatti, Howard. «Aesthetics and the Function/Nonfunction Dichotomy», A Theory of Craft: Function and Aesthetic Expression, Chapel Hill: University of North Carolina Press, p. 223. OCLC 793525283. ISBN 978-0-8078-8907-7.
↑ Levy, Silvano (2008). Lines of Thought: The Drawings of Desmond Morris, Kettlestone: Kettlestone Press, p. 138. OCLC 377804527. ISBN 978-0-9560153-0-3.
↑ Oxford Reference

Enllaços externs

Commons

Art naif. Pilar Sala Artiste naif Argentina

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «arte naíf» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[Risatti-1] Risatti, Howard. «Aesthetics and the Function/Nonfunction Dichotomy», A Theory of Craft: Function and Aesthetic Expression, Chapel Hill: University of North Carolina Press, p. 223. OCLC 793525283. ISBN 978-0-8078-8907-7.

[Levy-2] Levy, Silvano (2008). Lines of Thought: The Drawings of Desmond Morris, Kettlestone: Kettlestone Press, p. 138. OCLC 377804527. ISBN 978-0-9560153-0-3.

[3] Oxford Reference

[1]

[2]

[3]