Caatinga
La caatinga o catinga[1] (del tupí: "bosc blanc" o "vegetació blanca", kaa = bosc, vegetació, tínga = blanc) és un tipo de vegetació i una ecorregió caracterisada per eixa vegetació en el Brasil nordestino. És un bioma exclusiu de Brasil. Cobrix entre 700 000 i 1 milló de quilómetros quadrats (depén de la font), prop d'un 10 % del territori brasiler.
La regió de Caatinga és un chaparral semiárido molt similar a la regió del Chaco en molts aspectes, pero en diferents espècies.
La caatinga es caracterisa per una flora desértica i xerófila, i bosc espinós, bàsicament d'arbres espinosos i menuts, caducifolios, cactos, plantes de grossa corfa, arbusts espinosos, i pastures adaptats a l'aridez en la base. Moltes plantes anuals són efimerofitos, creixen, florixen, i moren durant la curta estació plujosa.
Ubicació
La Caatinga ocupa el 11 % del territori brasiler i s'estén a lo llarc de 777 000 quilómetros quadrats de la zona subecuatorial de la porció nordest de Brasil. Està localisada entre 3°S 45°W i 17°S 35°W, per mig de huit estats brasilers: Piauí, Ceará, Rio Gran do Nort, Paraíba, Pernambuco, Alagoas, Sergipe, Baïa i part de Mines Gerais. La Caatinga inclou varis enclavaments de bosc humit tropical, coneguts com els Enclavaments de bosc humit de Caatinga.
La Caatinga està rodejada pel palmeral de Maranhão pel noroest, els boscs secs de l'Atlàntic i per les sabanes del Tancat per l'oest i el suroest, la humida Mata Atlàntica a lo llarc de la costa Atlàntica a l'est i pel oceà Atlàntic al nort i al noreste.
La Caatinga és un lloc molt sec de Brasil. Els pocs brasilers que viuen allí tenen dificultats per a conseguir aigua i menjar. La poca aigua que tenen freqüentment està bruta i la gent pot morir en beure-la.
Clima
El clima és uniformemente càlit, en temperatures de 24 a 26 °C. Les precipitacions de 500 a 700 mm són similars a les del nort del Chaco. En la Caatinga es distinguixen solament dos estacions, estes són l'estiu, que és càlit i sec i l'hivern que és càlit i plujós. Estes dos estacions poden variar la seua duració en periodos llarcs de 7 anys en els fenomens meteorològics vinculats a les oscilacions d'el Chiquet i de la Chiqueta. Els mesos humits s'estenen des de febrer a maig, el periodo sec dura 8 mesos. Són els vents alisios del NE, I i SE els que bufen en major intensitat en l'época seca. Durant els periodos secs de l'hivern no hi ha fullage ni maleza. La vegetació característica de la Caatinga és molt xerófita i les raïls escomencen a descollar a la superfície per mig de la terra pedregosa, per a absorbir l'aigua ans que s'evapore. A l'inici de l'estació seca tots els fulls dels arbres cauen per a reduir la transpiració i disminuir la cantitat d'aigua que es pert. Durant els picos dels periodos de sequia el sol de la Caatinga pot alcançar temperatures de més de 60 °C. En tot el fullage i la maleza morta i tots els arbres sense fulls, durant la llarga estació seca la Caatinga té una apariència de desert gris.
La sequia finalisa al final de l'any i escomença a ploure en l'inici de l'any. En l'arribada de la pluja, el paisage desértico gris escomença a transformar-se en una terra molt més verda. Les chicotetes plantes escomencen a créixer en l'ara sol humit i dels arbres broten fulls verts. En este moment l'aigua de pluja escomença a omplir els rius i les corrents escomencen a circular una atra volta. Els trams del caixer dels rius que estaven secs en l'estació humida fluïxen de nou.
Ecologia
La vegetació ha segut molt modificada per la densa colonisació que ha tingut lloc. Caatinga abriga una biota única en mils d'espècies endèmiques.
La Catinga conté al voltant de 1000 espècies de plantes vasculars en adició a 187 espècies d'abella, 240 espècies de peixos, 167 espècies de reptils i amfibis, 516 espècies d'aus i 148 espècies de mamífers, en un nivell d'endemismes del 95 en aus i el 57 % en peixos.[2] Este ecosistema es troba tan alterat que queden solament algunes poques àrees de l'hàbitat original. Lo més sorprenent és que la Caatinga solament existix en Brasil i a penes el 1 % del seu territori està protegit. Sols profundament meteorizados alternen en sols inmaduros. Els arenencs predominen i estan mesclats en porcions a voltes predregosas, a voltes limosas. L'acumulació de sales es produïx en depressió sense desaiguador.
Flora
La Caatinga es pot dividir segons els tipos de vegetació en huit zones distintes.
Boscs
Bosc sec tancat. Bosc de Caatinga. En les zones més humides, que coincidixen en l'ala oriental dels monts en orientació nort-sur, que rep la majoria de les escasses pluges, el bosc de la Caatinga té arbres tropicals caducifolios en abundants fulls. Les copes del bosc cobrixen sobre el 60 % del sol. Este tipo de vegetació està present en les zones més humides en més pluges.
Boscs secs oberts: bosc espinós, bosc sec en cactàcees, bosc estacional en arbres barrigudos, bosc serrà, bosc de galeria en Tabebuia, bosc sec semicaduco, bosc agrest estacional.
La zona arborescente. És un àrea composta fonamentalment de arbusts en alguns arbres en menys del 60 % de cubrimiento.
La Caatinga arborescente tancada. És un bosc en arbusts de prats i arbres que cobrixen menys del 60 %.
La Caatinga arborescente oberta. És similar pero en més arbusts i cactus. La Caatinga arborescente oberta apareix en sols plans i afloraments rocosos, esta àrea conté arbres, cactus i Bromeliaceae.
La sabana de la Caatinga. És una zona herbosa de praderies en alguns arbres i alguns arbusts.
La sabana rocosa de Caatinga. Conté menys del 10 % de cobertura de arbusts tropicals, en ella estes plantes descollen dels clavills de les roques i els paviments.
La gent utilisa moltes espècies de plantes de la regió de Caatinga. Les palmas són molt importants per a l'economia en el Noreste de Brasil. La gent d'esta àrea són molt depenents de l'extracció de babaçu, carnaúba, tucúm i macaúba, de les que s'obtenen els olis lauricos i oleicos. Molts arbres s'utilisen també per a fusta en esta zona, incloent espècies com: Anadenanthera macrocarpa, Ziziphus joazeiro, Amburana cearensis, Astronium fraxinifolium, Astronium urundeuva, Tabebuia impetiginosa, Tabebuia caraiba i Schinopsis brasiliensis, Cedrela odorata, Dalbergia variabilis, Didymopanax morototoni i Pithecellobium polycephalum. Algunes plantes també s'utilisen per a propòsits mèdics.
Fauna
La Caatinga alberga vàries espècies endèmiques de pardals com el guacamayo de Lear (Anodorhynchus leari), el guacamayo de Spix (Cyanopsitta spixii), el trepatronco bigotudo (Xiphocolaptes falcirostris), el perico caatinga, Dendroscansor decurvirostris, Tangara carirroja i el Jilguero de Yarrel.
Moltes espècies s'han extinguit a nivell local i unes atres com el armadillo de tres bandes, l'orso mielero, el jaguar i la mona capuchino robust, estan en grups reduïts.
Població
La població més pobra de Brasil viu en el Nordest. Més de 60 millons de persones sobreviuen en la mínima vegetació de la Caatinga. Més de la mitat dels ingressos d'una gran part de la població depenen de l'agricultura o de les indústries forestals. S'ha reduït la collita de la caraiba en el bosc per a fusta. Esta reducció pot haver contribuït al perill d'extinció del guacamayo de Spix.
Agricultura
En alguns llocs la Caatinga té sols molt fèrtils. Les plantes frutales es cultiven en els sols fèrtils tant per al seu consum local, com per a exportar-los processats o no. Algunes regions escomencen a desenrollar cultius de regadiu, principalment àrees del ric São Francisco. Estos llocs són els millors per als grangers, encara que la salinisació del sol s'està convertint en una amenaça ya que les terres s'estan regant en aigua salina. Si es produïx un excedent en mercaderies com a resultat de les noves zones de irrigació l'àrea escomençarà a exportar molts més productes fòra de Brasil. Les granges a lo llarc del ric São Francisco estan exportant actualment raïms, papayes i melons.
La possessió i utilisació de tots estos recursos té algunes coses negatives. l'agricultura intensiva, junt en les pastures excessives per a les vedellas i cabres està afectant a l'estructura de la població d'algunes de les espècies de plantes i animals més importants. La deforestació per a utilisació industrial com el petròleu i el carbó vegetal destruïx la vegetació. La combinació de sequia i abús de la terra s'estan convertint en una gran amenaça. Si estes pràctiques continuen a la taxa actual, la desertificació és possible.
Galeria
-
-
Prosopis juliflora, una espècie invasora en la caatinga
-
-
Caatinga
-
.jpg){kind=link}
.JPG){kind=link}
Referències
- ↑ Moliner, María Diccionari d'us de l'espanyol
- ↑ (2011).«Caatinga: the scientific negligence experienced by a dry tropical forest».Tropical Conservation Science.4(3)
- 276–286.
Vore també
Enllaços externs
- Caatinga (World Wildlife Fund)
- IBAMA
- Brazil Nature
- Caatinga: Brazilian national heritage threatened [1] archivat en Wayback Machine.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Caatinga» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.