Anar al contingut

Prosopis juliflora

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Prosopis juliflora (Prosopis juliflora)


Prosopis juliflora comunament cridat mezquite en Mèxic, és una espècie de planta leguminosa. Conegut com «cují yaque» (en Veneçola),[1] «trupillo» (en Colòmbia), “algarrobo” (en Equador) i aipia (en llengua indígena Wayuunaiki). És un dels arbres emblemàtics de Veneçola sent l'arbre emblemàtic del estat Falcón[1] de La Guajira en Colòmbia, aixina com d'Equador (zona de bosc tropical sec), especialment la província de Manabí. És usat per a donar ombra i per la seua fusta utilisada en fusteria i ebanisteria.[1]

Descripció

[editar | editar còdic]

És un arbre espinós, de comportament caducifolio.[2] Baixe condicions favorables de sol creix fins a alcançar una altura de 20 metros, en DAP de 50 cm.[2] Copa irregular de fullage ralo estés. Fulls compostes, alternes, pinnadas, bipinnadas de 10 a 20 cm de llongitut, peciol eixamplat des de la base de 2 a 8 cm, compost per 12 a 16 parells de folíols per full, de 20 a 22 mm de llarc.[2] Fuste irregular, bifurcado des de la base, en espines en les seues branques jóvens.[2] Inflorescència de color groc disposta en arracada cilíndric espigat, de 5 a 8 cm de llarc; càliç diminut, ample campanulado d'1,3 a 1,5 mm de llarc de corola groguenca en 3 a 5 mm de llarc, pétals lliures llineal elíptics.[2]

Fruts leguminosos fibrosos i indehiscentes, d'11 a 21 cm de llongitut per 0,8 a 12 mm de gruixa, grocs violáceos, en estrías rojoses llongitudinals.[2] Llavors aplanadas, rodejades per una membrana dolça.[2] El seu tamany va de 6 a 9 mm de llarc per 4 a 6 mm d'ample.[2] De comportament radicular freatófito, molt eficient, de ràpit desenroll, capaç d'aprofitar l'aigua disponible en el subsol.[2] En sols àrits desenrolla la raïl a gran profunditat (20 metros).[2] De comportament hermafrodita.[2] Són plantes autoincompatibles, per lo que el seu entrecreuat és necessari. Número cromosomico 2n = 28 (Diploide i tetraploide).[2]

Planta de fullage caducifolio, florix generalment de decembre a febrer, fructifica de febrer a abril i la seua polinisació és entomófila.[2] Es pot propagar per les llavors, el rizoma, acodo aéreu, brots, esqueixos i esgall.[2]

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

Arbre originari d'América Central i nort d'Amèrica del Sur, és comuna zones àrides de Norteamérica encara que s'ha estés fins a algunes regions àrides i semiáridas de Centre i Sudamérica (fins a Perú).[2] És una espècie pantropical i creix de manera selvada en els boscs tropicals caducifolios. S'ha propagat en Àfrica i Àsia per a cultivar el mezquite pels seus usos múltiples i la seua adaptació al clima àrit.[2][3]

Creix en varis tipos de sols inclús pobres, en un pH de 6.5 a 8.3, requerix poca precipitació, des de 150 a 250 mm/any i en certs llocs en 500 a 1000 mm/any, es dona des del nivell de la mar fins als 1500 m s. n. m., resistix temperatures altes entre els 23 °C i 29 °C i una insolació intensa.[2][3] És resistent a vents forts i moderadament resistent a les termites, el fòc i a les gelades encara que mor a temperatures de -4 °C.[2]

Ecologia

[editar | editar còdic]

Esta planta servix d'alimentació a les larvas de lepidòpters, inclosos: Apodemia palmerii, Bulia mexicana, Hemiargus ramon, Hemileuca tricolor, Melipotis ochrodes, Ministrymon leda.[4] Generalment creix en associació en Pithecellobium sp., Parkinsonia sp., Haematoxylum sp., Bursera microphylla, Larrea sp., Agave sp., Yucca sp., Acacia greggii.[2]

L'arbre tendix a millorar la fertilitat del sol, controlar l'erosió i a la fixació de nitrogen.[2] Oferix ombra, refugi i aliment a la fauna selvada i als animals domèstics.[2] Alguns insectes poden danyar a la planta com Tetranychus pacificus que pot danyar els fulls i defoliar la planta, Alphalaroida sp. que invadix el cogollo i Algarobius prosopis que destruïx les llavors.[2] L'arbre té tendència a una propagació invasora per lo que en alguns llocs se li considera una espècie indesijable i se li combat.[2]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Prosopis juliflora ha tingut una varietat de #sinonímia des de la primera descripció en 1788.[5] Originalment es coneixia com a Mimosa juliflora Sw., després es va convertir en Algarobia juliflora (Sw.) Benth. ex Heynh. i Neltuma juliflora (suec) Raf.[5] Bentham en 1875 va senyalar vàries espècies similars baix el nom de Prosopis juliflora açò va ser mantingut, encara que actualment és rebujat per la majoria dels taxonomistas i investigadors, pero encara s'usa ocasionalment fins al dia de hui.[5]

Etimologia

[editar | editar còdic]

Prosopis nom genèric otorgat en grec per a la bardana, pero es desconeix per qué s'aplica a esta planta.[6] Prosopis significa 'cap a l'abundància' de la paraula grega 'pros', que significa 'cap a', i 'Opis', per Ops la deesa romana de l'abundància i l'agricultura.[5]

El nom juliflora prové de julus, que significa tralla, que fa referència a les llargues #inflorescència i la paraula flora que significa flor.[5]

Relació en el ser humà

[editar | editar còdic]

El seu us inclou forraje, fusta i maneig ambiental.[7] És utilisat per a donar ombra al ganado i a l'home, els seus fruts tenen un alt valor proteic i són consumits pels animals. La fusta s'utilisa com combustible i en la fusteria i ebanisteria, ademés la fusta té una gran cantitat de tanino i s'usa per a curtir pells.[1] La goma que del tronc és similar a la goma aràbiga i s'ampra com a pegament.[2] En alguns llocs s'ha usat per a reforestar zones seques i àrides en regions tropicals i subtropicals.[2]


Les baïnes dolces són comestibles i nutritives, i han segut una font tradicional d'aliments per als pobles indígenes de Perú, Chile i Califòrnia.[8] Les baïnes es mastegaven una volta durant els viages llarcs per a evitar la sigau.[8] Es poden menjar crues, hervir, seques i mòltes en farina per a fer pa,[8] almagasenades baix terra o fermentades per a fer una beguda llaugerament alcohòlica.[9] Abans de la colonisació espanyola, el poble guaraní d'Amèrica del Sur elaborava una cervesa en puré de baïnes de algarrobo i mel selvada.[10] Les baïnes verdes són tòxiques, estudis varen trobar que el consum excessiu de baïnes com a font única d'aliment va tindre efectes adversos en el ganado, va reduir la gana i va provocar pèrdua de pes, debilitat, alopècia, síntomes nerviosos, diarrea, febra, deshidratació i mort del ganado, per lo que solament es deuen consumir les baïnes madures.[11]

Història

[editar | editar còdic]

Investigadors suponen que va haver introduccions de varietats en baïnes dolces realisades per l'home primitiu durant les seues travessies a través d'Amèrica, o pels animals domèstics.[5] Les rutes d'introduccions induïdes per l'home durant la prehistòria possiblement inclouen la costa del Pacífic d'América Central, Perú i Chile, i el Carib.[5] Les illes del Pacífic tenen poblacions naturalisades que provablement es varen introduir des d'àrees costeres del Pacífic de Perú i América Central, d'a on són natives.[5]

En índia va ser introduïda en el XIX pels anglesos pel clima similar del Carib, per l'utilitat de la seua fusta i baïnes dolces.[5] Les introduccions de Prosopis en Àfrica estan mal documentades, pero semblen haver començat en 1822 en Senegal i d'ahí es varen estendre pel continent.[5]

El mezquite en l'Índia

[editar | editar còdic]

El mezquite s'ha convertit en una font de combustible important en el sur de l'Índia, a on cobrix una bona part de les terres comunitàries, especialment en les regions àrides i semiáridas de Tamil Nadú i Karnataka. Va ser introduït per l'administració colonial britànica en 1877, com a part d'una estratègia de reforestació en l'àrit Tamil, i també va ser plantat en massa en regions àrides del nort, com Rajastán, a principis de el XX. En Karnataka va ser introduït més tart, a mida que aumentava el temor a la falta de llenya, per culpa de la deforestació, per a proporcionar una font de combustible a les zones rurals abans l'escassea de biomassa. El mezquite, conegut en esta zona com el mezquite del Govern (Sarkara juli) és molt adaptable i agressiu com a espècie invasora, i s'estén fàcilment per terres cultivables encara que siguen pobres en nutrients.[12]


P. juliflora s'ha convertit en una planta invasora en varis països a on es va introduir. Es considera un invasor nociu en Etiopia, Hawái, Sri Lanka, Jamaica, Kènia, Mig Orient, Índia, Nigèria, Sudan, Somàlia, Senegal, Suràfrica, Namíbia i Botswana.[13][14][15]

Us medicinal

[editar | editar còdic]

No existix àmplia evidència mèdica dels seus usos, no obstant, tradicionalment s'ha utilisat en la creència de que servix com a tractament per a diverses afeccions, la resina en cocimiento s'usa per a tractar la disenteria i alguns problemes visuals.[2] l'infusió del cocimiento dels fulls s'utilisa per a inflamacions dels ulls i la corfa s'usa com astringente.[2] La cocció de les flors i la corfa de la raïl, com vomitivo i purgante, per a sanar ferides, antihelmíntico i per a tractar el dolor d'estòmec.[2]

Noms comuns

[editar | editar còdic]

L'arbre és conegut per una varietat de noms en vàries parts del món, incloent: algarrobe, algarrobo, cambrón, anacardo, épinard, mezquite, mostrenco o mathenge.[2][16]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Clots, Jesús. «Falcón», , Veneçola: Societat de Ciències Naturals La Salle, pp. 38-40. ISBN 978-980-235-044-5.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 2,19 2,20 2,21 2,22 2,23 2,24 2,25 2,26 2,27 2,28 «Prosopis juliflora».conabio.Consultat el 12-11-2022.
  3. ↑ 3,0 3,1 «El cují yaque».PDVSA Bolletí ecològic.
  4. ↑ Prosopis juliflora en at funet.fi
  5. ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 «Prosopis juliflora (mesquite)» (en en). CABI Compendium. doi:10.1079/cabicompendium.43942. Consultat el 2022-11-26.
  6. ↑ «Page PI-PY». www.calflora.net. Consultat el 2022-11-15.
  7. ↑ «Prosopis juliflora» (en anglés). ILDIS Legume web. Consultat el 7 de març de 2019.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Prance, Ghillean T.; Nesbitt, Mark (2005). [1], Routledge. OCLC 57480711. ISBN 0-203-02090-1.
  9. ↑ Peattie, Donald Culross (1959). (en Inglés), New York: Bonança Books, pp. 559-562.
  10. ↑ Whigham, Thomas (©2002-). [2], University of Nebraska Press. OCLC 48003348. ISBN 0-8032-4786-9.
  11. ↑ «Prosopis juliflora - Tropical Forages». www.tropicalforages.info. Consultat el 2022-11-26.
  12. ↑ «Disingenuous forests: A historical political ecology of fuelwood collection in South Índia».Journal of Historical Geography.
    10-12.Consultat el 7 de març de 2019.
  13. ↑ «Long-thorn Kiawe» (en en). Hawaii Invasive Species Council. Consultat el 2022-11-12.
  14. ↑ Lalith Gunasekera, Invasive Plants: A guide to the identification of the most invasive plants of Sri Lanka, Colombo 2009, pp. 101-102.
  15. ↑ «Will Katu-Andra - Destroy The Biodiversity Of Bundala Wet Land?». Sri Lanka Guardian. Consultat el 2022-11-12.
  16. ↑ «Factsheet - Prosopis juliflora (Prosopis or Mesquite)». keys.lucidcentral.org. Consultat el 2022-11-12.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Prosopis_juliflora&oldid=1307184»