Alfabet fonètic internacional

Este artícul conté caràcters especials. Si no es visualisen correctament, és possible que necessiteu un tipo de lletra compatible.

El Alfabet Fonètic Internacional (AFI en espanyol, API en francés, IPA en anglés i en braille AFI ⠘ ⠷⠁⠌⠏⠈⠓⠊⠒⠑⠌⠘ ⠾ ) és un sistema de notació fonètica. El seu propòsit és establir, de forma regularisada, precisa i única, la representació dels sons del parla de qualsevollengua, i en l'àmbit professional ho usen freqüentment llingüistes, logopedas, terapeutes, mestres de llengua estrangera, lexicógrafos, traductors, actors, creadors de llengües artificials, músics i vocalistes. En la seua forma bàsica (en 2005) té aproximadament 107 símbols bàsics i 55 modificadores.

Els símbols de l'Alfabet Fonètic Internacional estan dividits en tres categories: lletras (que indiquen sons “bàsics”), diacrítics (que especifiquen eixos sons) i suprasegmentals (que indiquen qualitats tals com a velocitat, to i accentuació). Estes categories estan dividides en seccions menors: les lletres estan dividides en vocals i consonants i els diacrítics i els suprasegmentals estan dividits segons si indiquen articulació, fonació, to, entonament o accentuació.

Encara que el AFI va ser creat per a representar solament aquelles qualitats del parla que són rellevants per a l'idioma en sí (com la posició de la llengua, el modo d'articulació i la separació i l'accentuació de paraulas i sílabas), s'ha creat un conjunt nou de símbols com extensions de l'Alfabet Fonètic Internacional per a marcar qualitats del parla que no tenen un efecte directe en el significat (com per eixemple el crujir de dents, el sigmatisme i els sons efectuats per persones en fissures labiopalatinas).

El AFI pot utilisar-se per a transcribir qualsevollengua del món. És l'alfabet fonètic més utilisat en tot lo món, encara que en Estats Units molts llingüistes seguixen usant, en preferència, els símbols del alfabet fonètic americanista.

Història

Artícul principal → Història de l'Alfabet Fonètic Internacional.

L'història del AFI escomença en 1886, quan un grup de mestres francesos i britànics, dirigits pellingüiste francés Paul Passy, varen formar la que seria despuix coneguda com l'Associació Fonètica Internacional (en francés, Association Phonétique Internationale). La seua intenció original era crear un conjunt de símbols que podien tindre valors diferents per a cada idioma. Per eixemple, el sò /ʃ/ (sh) es representava originalment en la lletra 'c' en anglés pero en la lletra 'x' en francés. No obstant, finalment es va decidir crear un sol alfabet per a tots els idiomes. La primera versió oficial del AFI es va publicar en 1888, dos anys despuix de la formació de l'Associació Fonètica Internacional, basada en l'alfabet rómico d'Henry Sweet, que a la seua volta es va inspirar en l'alfabet fonotípico anglés d'Isaac Pitman i Alexander John Ellis.

Des de la seua creació, l'organisació de les vocals i les consonante en el AFI ha segut bàsicament la mateixa. No obstant, l'alfabet en sí ha experimentat unes quantes modificacions. La convenció de Kiel de 1989 va fer molts canvis a la versió anterior de 1932. En 1993 va tindre lloc una modificació menor en l'adició de quatre símbols per a vocals miges centrals i l'eliminació de símbols per a implosivas sordes. Finalment, en maig de 2005 es va tornar a modificar, afegint-se el símbol per a la vibrant simple labiodental. Aparte de l'adició i l'eliminació de símbols, les modificacions del AFI han consistit en la seua major part en renombrar els símbols i les categories i en modificar les fonts d'eixemple. Les extensions de l'alfabet, ideades principalment per a la transcripció de trastorns de la paraula, són relativament recents, creades en 1990 i modificades en 1997.

Descripció

Diagrama ilustrant l'Alfabet Fonètic Internacional

El principi general del AFI és otorgar un símbol per cada sò (o segment del parla). Açò significa que el AFI no usa combinacions de lletres a menos que el sò representat puga ser vist com una seqüència de dos o més sons. El AFI usualment tampoc té lletras separades per a dos sons si cap idioma conegut distinguix entre ells, i no usa lletres que representen múltiples sons, en el modo en que [x] representa el conjunt de consonante [ks] en espanyol. Ademés, en el AFI cap lletra té valors que depenguen del context, com la [c] en la majoria dels idiomes europeus. Els símbols del AFI són 107 lletras per a consonants i vocals, 31 diacrítics que especifiquen eixos sons, i 19 suprasegmentals, que indiquen qualitats tals com a duració, to, accent i entonament.

Procedència dels signes del AFI

Els símbols triats per al AFI estan fets per a harmonisar en l'alfabet llatí. Per esta raó, molts símbols es representen en lletres llatines o gregues, o modificacions d'estes. No obstant, hi ha símbols que no ho són: per eixemple, el símbol per a l'oclusiva glotal [ʔ] té la forma d'un signe d'interrogat "truncat", i va anar originalment un apòstrof. De fet, alguns símbols, com el de la consonante faríngea sonora [ʕ], encara que modificada per a semblar llatina, varen ser inspirats per glifos d'atres sistemes d'escritura (en este cas, la lletra àrap <ﻉ>, 'ain).

A pesar de la seua preferència per lletres que harmonisen en l'alfabet llatí, l'Associació Fonètica Internacional ha admés ocasionalment símbols que semblen no tindre relació en les lletres romanes. Per eixemple, abans de 1989, els símbols del AFI per als esclafits eren <ʘ>, <ʇ>, <ʗ>, i <ʖ>, els quals són clarament derivats de lletres llatines i gregues, aixina com signes de puntuació. No obstant, llevat per [ʘ], cap d'estos símbols era representatiu de la pràctica contemporànea entre els especialistes en llengües joisanas i alguns especialistes en llengües bantú (els qui usen els símbols per a esclafits més freqüentment). Com a resultat, varen ser reemplaçats pels símbols més icònics <ʘ>, <ǀ>, <ǃ>, <ǂ>, i <ǁ> en la Convenció en Kiel d'AFI en 1989.

Símbols i sons

L'Alfabet Fonètic Internacional ha segut basat deliberadament en les lletres de l'alfabet llatí, usant tan poques formes no llatines com siga possible. L'Associació va crear el AFI per a que els sons de la majoria de les consonants preses de l'alfabet llatí correspongueren a "us internacional". Estes consonante són [b], [d], [f], [ɡ], [k], [l], [m], [n], [p], [s], [t], [v], i [z]. Les atres consonante de l'alfabet llatí, [c], [h], [j], [q], [r], [w], [x], i [i], corresponen als sons que representen en atres idiomes:

AFI	pronunciat com en
c	kinyarwanda, IAST transliteración del sánscrito, irlandés (en alguns contexts)
h	La majoria de les llengües germàniques; la «j» en vàries varietats de l'espanyol com el d'Andalusia, el de les Illes Canàries, de Cuba, de Puerto Rico o de Veneçola.
j	La majoria de les llengües germàniques i eslaves. Com la i del francés yeux o del anglés yes, i el sò i del espanyol viuda.
q	quechua de Cuzco-Collao, aimara i àrap
r	Llengües eslaves, la majoria de les lengues romançes, com en espanyol rr en Gos.
w	anglés. Com la o en l'espanyol folga
x	<х> russa en l'alfabet cirílico; la «j» en la pronunciació estàndar de l'espanyol.
i	alemà, neerlandés, finlandés, anglosaxó i les llengües escandinaves; grec antic <Υ> (ípsilon, úpsilon), com en la o francesa i en la majoria dels casos com la *ü alemana.

Les vocals de l'alfabet llatí ([a], [i], [i], [o], [o]) , excloent [i], corresponen a les vocals de l'espanyol, llevat per les vocals [i], [a] i [o] que en espanyol són més obertes (centralisades en cas de la [a]) i tenen que ser escrites en un signe diacrític per a una correcta transcripció (encara que per a usos pràctics açò s'ignora), aixina quedant [i̞], [*ä], [o̞]. Els símbols presos del alfabet grec són [β], [ɣ], [ɛ], [θ], [ɸ], i [χ]. D'estos, els que corresponen a l'us de les lletres gregues de les que es varen prendre són [ɣ] i [θ], mentres que [β], [ɛ], [ɸ] i [χ], encara que indiquen sons semblats a beta, épsilon, fi (phi) i ji (chi), no corresponen exactament. La lletra [ʋ], encara que visualment semblada a la vocal grega [υ], ípsilon (upsilon), és en realitat una consonante.

AFI	pronunciat com en
β	Kinyarwanda, limburgués, portugués, turc, ripuario, espanyol…
ɣ	Àrap, danés, espanyol, neerlandés belga, vasc…
ɛ	Inglés, gallec, català, italià, francés, alemà, hongarés, portugués, polac, espanyol…
θ	Albanés, córnico, anglés, gallec, espanyol, grec…
ɸ	Ainu, japonés, turcomano…
χ	Abjasio, afrikáans, alemà, àrap, espanyol, neerlandés estàndar, portugués, suec de Malmö…
ʋ	Alemà, danés, feroés, finlandés, neerlandés, noruec, suec…

Els valors fònics de les modificacions dels grafema dels caràcters llatins poden inferirse fàcilment de les lletres originals. Per eixemple, les lletres en un gancho girat a la dreta en la part inferior representen consonante retroflejas; les mayúscules chicotetes generalment denoten consonants uvulares. Aparte del fet de que certes classes de modificacions en la forma de les lletres corresponguen a certs tipos de modificacions del sò que representen, no hi ha manera de deduir el valor fònic que representa un símbol solament per la forma d'eixe símbol (per contrast en lo que succeïx en visible Speech). Ademés de les lletres mateixes hi ha varietat de símbols secundaris que es poden usar en transcripció. Es poden combinar diacrítics en les lletres del AFI per a transcribir valors fonètics d'articulacions secundàries. Hi ha també símbols especials per a traces suprasegmentals, tals com a accentuació i to.

Alfabet (símbols)

L'Alfabet Fonètic Internacional dividix els seus símbols de lletra en tres categories: consonante infraglotals o egresivas (pulmónicas), consonante supraglotals o ingresivas (no pulmónicas) i vocals.

Consonante infraglotals o egresivas (pulmónicas)

Les consonante egresivas són aquelles que s'articulen exhalando aire des dels pulmons. En molts idiomes, per eixemple l'espanyol, és l'únic tipo de consonante existent. Casi totes les consonante es troben en esta categoria, ordenades en la següent taula de manera que les columnes indiquen el punt d'articulació; les files, el modo d'articulació. Les consonante a l'esquerra representen sons sorts i les consonante a la dreta, un sò sonor, i aquelles consonante murmurades, estan en la part dreta inferior.

 

Gràfic oficial del AFI revisat en el 2020

Els autors de llibres de text o publicacions similars a sovint creen versions revisades de la taula IPA per a expressar les seues pròpies preferències o necessitats. L'image mostra una d'eixes versions. Totes les consonante pulmonars es mouen a la taula de consonante. Solament els símbols negres estan en la taula oficial d'IPA; els símbols adicionals estan en gris. Les fricatives grises són part de la extIPA, i les lletres retroflexas grises es mencionen o estan implícites en el Manual. El clic gris és una lletra IPA retirada que encara està en us.

En octubre de 2005, l'Associació Fonètica Internacional va aprovar un nou símbol fonètic per primera volta en 12 anys; es tracta de la vibrant simple labiodental, un sò present en llengües parlades en el centre i surest d'Àfrica que fins a llavors es transcribía com [v̆] (símbol de labiodental fricatiu en diacrític d'extra curt). El símbol es descriu com "v en gancho dret" i pot ser vist en la pàgina del AFI. [2]. En Unicode 5.1 es definix este símbol en O+2C71: <smallATIN SMALlETTER V WITH RIGHT HOOK.

Coarticulación

Les consonants coarticulades són sons en els que dos consonante individuals són pronunciades al mateix temps.

Vore esta taula com una image
ʍ	Aproximante velar labializada sorda
w	Aproximante velar labializada sonora
w̃	Aproximante nasalizada labiovelar sonora
ɥ	Aproximante palatalabializada sonora
ɥ̊	Aproximante palatalabializada sorda
ɕ	Fricativa postalveolar palatalizada (alveolo-palatal) sorda
ʑ	Fricativa postalveolar palatalizada (alveolo-palatal) sonora
ɧ	Fricativa "palatal-velar" sorda

Notes

• [ɧ] és descrit com un "[ʃ] i [x] simultàneu". No obstant, este anàlisis és controversial. Existixen atres consonante coarticulades usualment denotades per mig de diacrítics.

Africades i oclusivas de doble articulació

Les africades i les oclusivas de doble articulació es representen per dos símbols units per una barra de lligam, avall o dalt dels símbols. Les sis africades més comunes són representades alternativament per lligam, encara que no representa l'us oficial del AFI, pel gran número de lligam que es requeriria per a representar totes les africades d'esta forma. Una tercera forma de transcripció de les africades que es veu en ocasions és l'us de caràcters volats, verbigracia t^s per a t͡s, seguint el model de k^x k͡x. Els símbols per a les oclusivas palatals, [c, ɟ] s'usen a sovint per conveniència per a [t͡ʃ, d͡ʒ] o africades similars, inclús en les publicacions oficials en AFI, per lo que deuen ser interpretats en molt conte.

Barra de lligam	Lligam	Descripció
t͡s	ʦ	africada alveolar sorda
d͡z	ʣ	africada alveolar sonora
t͡ʃ	ʧ	africada postalveolar sorda
d͡ʒ	ʤ	africada postalveolar sonora
ʈ͡ʂ	ʦ̢	africada retrofleja sorda
ɖ͡ʐ	ʣ̢	africada retrofleja sonora
t͡ɕ	ʨ	africada alveopalatal sorda
d͡ʑ	ʥ	africada alveopalatal sonora
t͡ɬ	𝼢	africada lateral-alveolar sorda
k͡p	–	oclusiva vel-labial sorda
ɡ͡b	–	oclusiva vel-labial sonora
ŋ͡m	–	oclusiva vel-labial nassal sonora
c͡ç	–	africada palatal sorda
q͡χ	–	africada uvular sorda
ʔ͡h	–	africada glotal sorda
d͡ɮ	𝼠	africada lateral-alveolar sonora
k͡ʟ̝̊	–	africada lateral-velar sorda
χ͡ʀ̥	–	vibrant africada uvular sorda
ʡ͡ʢ	–	africada epiglotal sonora
q͡ʡ	–	oclusiva uvular epiglotal sorda
t̪ʙ̥	–	vibrant-post oclusiva bilabial dental sorda
tr̥	–	vibrant múltiple africada alveolar sorda
n̼d̼	–	Oclusiva linguolabial prenasalizada sonora
t͡p	–	Oclusiva llavi-alveolar sorda
d͡b	ȸ	Oclusiva llavi-alveolar sonora
n͡m	–	Nassallavi-alveolar sonora
q͡p	ȹ	Oclusiva llavi-uvular sorda

Consonante supraglotals o ingresivas (no pulmónicas)

Vore esta taula com una image
Clics		Implosivas		Eyectives
ʘ	Bilabial	ɓ	Bilabial	ʼ	Per eixemple:
ʖ	Lateral alveolar (Obs.)	ƭ	Alveolar (Obs.)
ǀ	Laminal alveolar ("dental")	ɗ	Alveolar	pʼ	Bilabial
ǃ	alveolar	ʄ	Palatal	tʼ	Alveolar
ǂ	Laminal postalveolar ("palatal")	ɠ	Velar	k'	Velar
ǁ	Lateral coronal ("lateral")	ʛ	Uvular	sʼ	Fricativa alveolar
!!	Retroflejo			ʃʼ	Fricativa alveolo-palatal
ʞ	velar (Obsolet)

Vocals

Artícul principal → Vocal.

Posicions de la llengua de vocals frontals cardinals en el punt més alt indicat. La posició del punt més alt és usat per a determinar altura i fondo.

Radiografia mostrant l'articulació dels sons [i, o, a, ɑ]

El AFI definix una vocal com un sò que ocorre en el núcleu d'una sílaba. Davall està una taula representant les vocals en signe propi en el AFI. El AFI ubica les vocals en un gràfic bidimensional segons la posició de la llengua. Les dos dimensions segons este gràfic són l'anterioritat (vocal anterior/central/posterior) i l'altura o obertura (vocal tancada/semicerrada/semiabierta/oberta, etc.). Estes dos dimensions es corresponen respectivament en el segon formante i el primer formante, trobats en l'espectrograma de dits sons:

• L'eix vertical de la taula està determinat per l'altura de la vocal. Les vocals pronunciades en la llengua baixa estan en la base, i les vocals pronunciades en la llengua alçada estan en el cim. Per eixemple, [ɑ] està en la base perque la llengua està baixa en esta posició. No obstant, [i] està en el cim perque el sò és pronunciat en la llengua alçada cap al sostre de la boca.
• De manera similar, l'eix horisontal està determinat pel fondo de la vocal. Les vocals en la llengua moguda cap al front de la boca (com [ɛ]) estan a l'esquerra de la taula, mentres que aquelles en que es mou cap a arrere (com [ʌ]) són colocades a la dreta de la taula.
• A on les vocals estan en parells, la dreta representa una vocal redonejada mentres que l'esquerra és l'equivalent no redonejada. Este redondeamiento s'associa al tercer formante (que és menys prominent en la majoria de llengües).
• En alguns idiomes com el guaraní o el francés existixen vocals nassals (vocals idèntiques pero pronunciades en el nas).

Vore la taula de vocals com una image

Diacrítics

Diacrítics de silabicidad
ɹ̩ n̩	Silàbica	i̯ ʊ̯	No silàbica
Diacrítics de realisació consonàntica
tʰ dʰ	Aspirada	d̚	Sense soltamiento perceptible
dⁿ	Soltamiento nassal	dˡ	Soltamiento lateral
Diacrítics de fonació
n̥ d̥	Sorda	s̬ t̬	Sonora
b̤ a̤	Veu murmurada	b̰ a̰	Veu rechinada
Diacrítics d'articulació
t̪ d̪	Dental	t̼ d̼	Consonant linguolabialinguolabial
t̺ d̺	Apical	g̻ d̻	Consonant laminalaminal
o̟ t̟	Alvançada	i̠ t̠	Retreta
ë ä	Centralisada	i̽ ɯ̽	Mig centralisada
i̝ ɹ̝	Alçada (ɹ̝ = fricativa no-sibilant alveolar sonora)
i̞ β̞	Baixada (β̞ = aproximante bilabial)
Diacrítics de co-articulació
ɔ̹ x̹	Més redonejada		Menys redonejada
tʷ dʷ	Labializada	tʲ dʲ	Palatalizada
tˠ dˠ	Velarizada	tˁ dˁ	Faringealizada
ɫ ᵶ	Velarizada o faringealizada
i̘ o̘	Raïl de la llengua alvançada	i̙ o̙	Raïl de la llengua retreta
ẽ ɾ̃	Nasalizada	ɚə˞ ɜ˞	Rotización

Els diacrítics són chicotetes marques que es coloquen al voltant de la lletra AFI per a mostrar una certa alteració o descripció més específica en la pronunciació de la lletra. Sub-diacrítics (marques normalment posades baix una lletra o símbol) poden posar-se dalt d'un símbol en descendent, v. g. ŋ̊.

La i sense punt, <ı>, és usada quan el punt interferiria en el diacrític. Atres símbols AFI poden aparéixer com a diacrítics per a representar detall fonètic: tˢ (eixida fricativa), bʱ (veu murmurada), ˀa (començ glotal), ᵊ (schwa epentético), oᶷ (diptonguización). Diacrítics més alvançats varen ser desenrollats en l'AFI estés per a codificació de pronunciació més específica. L'estat del glotis pot ser ben transcrito en diacrítics. Una série d'oclusivas alveolars des d'una fonació de glotis oberta a una tancada són:

[t]	sorda	[d̤]	veu murmurada	dz	ʣ
[d̥]	veu fluixa	[d]	veu modal	ts	ʦ
[d̬]	veu dura	[d̰]	veu rechinada	fŋ	ʩ
[ʔ͡t]	tanque glotal

Notes

Suprasegmentals

Artícul principal → Suprasegmental.

Duració, accent, i ritme
ˈ	Accent primari (usat abans de sílaba accentuada)	ˌ	Accent secundari (usat abans de sílaba accentuada)
ː	Consonant geminada o vocallarga	ˑ	Semilarga
˘	Extra breu	.	Ruptura silàbica
‿	Absència de ruptura
Entonament
|	Ruptura menor	‖	Ruptura major
↗︎	Pujat global	↘︎	Baixat global
Tons
i̋ o ˥	Extra alt	*ê	Caiguda
é o ˦	Alt	ě	Pujada
ē o ˧	Mig
è o ˨	Baix	↓i (i)	Descendent
ȅ o ˩	Extra baix	↑i (i)	Ascendent

Extensions i lletres obsoletes

Artícul principal → Extensions de l'Alfabet Fonètic Internacional.

	Bilabial		Labiodental		Llavi-alveolar		Dento-labial		Bidental		Linguo-labial		Interdental		Alveolar		Retrofleja		Palatal		Velar		Velodorsal		Velofaríngea		Faringeal superior
Plosiva			p̪	b̪	p͇	b͇	p͆	b͆			t̼	d̼	t̪͆	d̪͆									𝼃	𝼁			ꞯ	ɢ
Nassal					m͇̊	m͇	m̥͆	m͆			n̼̊	n̼	n̪̥͆	n̪͆										𝼇
Vibrant múltiple												r̼		r̪͆											𝼀	𝼀̬
Fricativa mijana					f͇	v͇	f͆	v͆	h̪͆	ɦ̪͆	θ̼	ð̼	θ̪͆	ð̪͆	θ͇	ð͇									ʩ	ʩ̬
Fricativa lateral											ɬ̼	ɮ̼	ɬ̪͆	ɮ̪͆			ꞎ	𝼅	𝼆	𝼆̬	Ɬ	𝼄̬
Fricativa lat + mijana															ʪ	ʫ
Fricativa nassal	m̥̾	m̾	ɱ̥̾	ɱ̾											n̥̾	n̾	ɳ̥̾	ɳ̾	ɲ̥̾	ɲ̾	ŋ̥̾	ŋ̾
Aproximante lateral														l̼		l̪͆
Percusiva	ʬ										ʭ				¡

Mecanisme aerodinàmic
p↓	Ingresiva	ǃ↑	Egresiva
Fonació
p˭	Sense aspiració	ạ	Fonació murmurada
aꟸ	Veu faucalizada (en la faringe estesa, com en badallar)	a!	Veu pressionada, (veu estrident asprosa; involucrant les cuerdo vocals falses, com en alçar un poc pesat)
ʰp	Preaspiración	a‼	Vibració ventricular
Nasalización
n͋    v͋	Fricativa nassal	m͊	Denasal (com en tindre catarro)
Força articulatòria
f͈	Articulació forta	v͉	Articulació dèbil
Articulació
v͆ ʙ͆	Dentolabial (pronunciada en ellavi superior i les dents inferiors)	n̪͆    h̪͆	Interdental o bidental
s͇    f͇	Alveolar(issada)	s͎	Chiulada
Articulació secundària
s͍	Extensió labial (vore vocal redonejada)	ʒꟹ	Labialisació oberta i redonejada
kᶹ	Labiodentalizada	s͌	Fricció velofaríngea
Cadència
s͢θ	Articulació "borrosa/arrastrada"	ppp	Tartamudez (articulació reiterada)

Notació prosódica

(.)	Pausa curta	(..)	Pausa mija	(...)	Pausa llarga	(1.2)	1.2-segona pausa
f	Parla forta ('forte')	[{f ˈfweɾet f}]		ff	Parla més forta ('fortissimo')	[{ff ˈmes ˈfweɾet ff}]
p	Parla suau ('piano')	[{p ˈswaβi p}]		pp	Parla més suau ('pianissimo')	[{pp ˈmes ˈswaβi pp}]
allegro	Parla ràpida	[{allegro ˈrapiðo allegro}]		llent	Parla llenta	[{llent ˈllent llent}]
crescendo, rallentando, i atres térmens musicals també poden usar-se.

En les extensions del AFI també es troba un us de la notació musical italiana per al temps i la dinàmica del parla seguida. Esta s'escriu com a subíndexs dins de {claus} per a indicar que són comentaris sobre la prosòdia. Les pauses s'indiquen en punts o números dins de paréntesis.

Bibliografia

• International Phonetic Association. (1999). Handbook of the International Phonetic Association: A guide to the use of the International Phonetic Alphabet. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-65236-7 (hb); ISBN 0-521-63751-1 (pb).

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Alfabet fonètic internacional en el Viccionari. En anglés:

• la International Phonetic Association
• Taula del AFI i archius sonors pelaboratori de Fonètica de l'Universitat de Torí, Itàlia
• Editor de transcripcions AFI pelaboratori de Fonètica de l'Universitat de Torí, Itàlia.