Història de l'Alfabet Fonètic Internacional

La història del Alfabet Fonètic Internacional i de la Associació Fonètica Internacional arranca a finals de el XIX, en la constitució de dita associació i la seua proposició expressa de crear un sistema fonètic vàlit per a transcribir els sons del llenguage parlat. L'associació va ser fundada per un grup de professors de llenguage de França i Anglaterra dirigit per Paul Passy, i es va establir oficialment en París en 1886. El primer alfabet fonètic va ser publicat en 1888 en Passy. Per a la seua configuració l'associació es va basar en l'Alfabet Rómico creat per Henry Sweet, que a la seua volta s'inspirava en l'Alfabet Fonotípico creat per Isaac Pitman i Alexander John Ellis (Kelly 1981).

Taula de el AFI en 2020.

El AFI ha anat sofrint numerosos canvis a lo llarc de la seua història i de les successives revisions practicades entre 1932 -una versió que es va mantindre durant més de mig sigle- i la reforma de la Convenció de la IPA en Kiel (1989). Des de llavors s'han realisat canvis menors, en 1993 i 1996, fins a la versió vigent definida en l'any 2005.

Paralelament, l'extensió de la IFA per a desórdens del parla va ser creada en 1991 i revisada per última volta en 1997.

Dhi Fonètik Tîtcerz' Asóciécon

L'Associació Fonètica Internacional (en avant IFA) va ser fundada en París en 1886 baix el nom de Dhi Fonètik Tîtcerz' Asóciécon (transcripció del títul en anglés de The Phonetic Teachers' Association), com a extensió de la ya existent Association Phonétique dones Professeurs d'Anglais (l'associació fonètica de professors d'anglés), en l'objectiu de crear un alfabet fonètic internacional vàlit principalment per a l'anglés, el francés i l'alemà.

Esbós de 1887

Originàriament, els símbols tenien un valor fonètic distint que podia variar entre un i un atre llenguage. No obstant, en el temps es va decidir restringir cada símbol a una pronunciació única. En 1887 es va publicar el primer alfabet estandardisat, en la següent forma:

	Blab.		Ldent.		Dent.		Alv.		Palv.		Pal.		Velar		Uvular		Glot.
Oclusiva	p	b					t	d					k	g			'
Nassal	m						n				ɴ		ɴ
Lat. aprox.							l				ʎ
Vibrants							r								ʀ
Semivocal	w	ɥ	O								j
Fricativas			f	v	θ	ð	s	z	c	ʒ	ç		x	q			h

	Alta		Mija		Baixa
Tancada	i • i				o
Semicerrada	i • ɶ				o
			ə
Semiabierta	ɛ • œ				ɔ
	æ
Oberta	a |			A |} Nota: Esta versió primitiva de el AFI va ser presentada en forma de llista (en eixemples de diversos idiomes europeus) en lloc de la clàssica taula utilisada en l'actualitat. Diacrítiques i suprasegmentales El primer catàlec de diacrítiques definit per la AFI va ser com el que seguix: hl, lh l muda o: o llarga ã a nassal û o llarga i estreta -o, o- o accentuada dèbil ·o, o·, ù o accentuada forta Declaració de propòsits Cap a setembre de 1888, es varen formular un llistat de sis regles definitorias del futur alfabet fonètic internacional, a saber: Cada signe deuria tindre un sò distintiu associat. Cada signe deuria ser usat de la mateixa manera en qualsevol idioma. Sent que molts caràcters llatins podien aprofitar-se per al nou alfabet, l'us de caràcters inventats devia minimisar-se. El consens internacional decidiria el sò de cada lletra de el AFI. L'aspecte de les noves lletres deuria sugerir el sò que representen. Devia evitar-se en lo possible l'us de diacrítics, en tant es varen considerar difícils d'interpretar i d'escriure. Ademés d'estes polítiques, l'associació preconisava la transcripció de texts segons fonema, aixina com que cada colaborador enviara les seues transcripcions en la manera en que pronunciaven els seus respectius idiomes. Alguns dels nous símbols eren simples caràcters llatins girats (o invertits) (com ʎ ɥ ə ɔ ɹ ᴚ), lo que facilitava l'impressió en tipos d'imprenta. Referències i bibliografia International Phonetic Association. (1949).The principles of the International Phonetic Association, being a description of the International Phonetic Alphabet and the manner of using it, illustrated by texts in 51 languages. London: University College, Department of Phonetics. International Phonetic Association. (1989). Report on the 1989 Kiel convention. Journal of the International Phonetic Association, 19 (2), 67-80. International Phonetic Association (1999). Handbook of the International Phonetic Association: A guide to the use of the International Phonetic Alphabet, Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-65236-7 (hb); ISBN 0-521-63751-1 (pb). Albright, Robert W. (1958). The International Phonetic Alphabet: Its background and development. International journal of American linguistics (Vol. 24, No. 1, Part 3); Indiana University research center in anthropology, folklore, and linguistics, publ. 7. Baltimore. (Doctoral dissertation, Stanford University, 1953). Ellis, Alexander J. (1869–1889). On early English pronunciation (Parts 1 & 5). London: Philological Society by Asher & Co.; London: Trübner & Co. Hultzen, Lee S. (1958). [Review of The International Phonetic Alphabet: Its backgrounds and development by R. W. Albright]. Language, 34 (3), 438-442. Kelly, John. (1981). The 1847 alphabet: An episode of phonotypy. In R. E. Asher & E. J. A. Henderson (Eds.), Towards a history of phonetics. Edinburgh: Edinburgh University Press. Kemp, J. Alan. (1994). Phonetic transcription: History. In R. E. Asher & J. M. Y. Simpson (Eds.), The encyclopedia of language and linguistics (Vol. 6, pp. 3040–3051). Oxford: Pergamon. Passy, Paul. (1888). Our revised alphabet. The Phonetic Teacher, 57-60. Pullum, Geoffrey K., and William A. Ladusaw (1996). Phonetic Symbol Guide, 2nd edition. Chicago: Chicago University Press. ISBN 0-226-68536-5. Sweet, Henry. (1880–1881). Sound notation. Transactions of the Philological Society, 177-235. Sweet, Henry. (1971). The indispensable foundation: A selection from the writings of Henry Sweet. Henderson, Eugénie J. A. (Ed.). Language and language learning 28. London: Oxford University Press.