Fráncico ripuario

El fráncico ripuario o franconio ripuario (en alemà Ripuarisch, en ripuario Ripoaresch; del llatí ripa 'vora') és un conjunt de dialectes del alemà, part del grup central occidental. Junt en el luxemburgués, el fráncico moselano i el fráncico renano constituïx la família dialectal del fráncico central, sent la seua varietat més nort-occidental. El seu nom prové dels francs ripuarios, un poble franc que es va establir a la vora del Rin a partir de el IV.

Es parla principalment en l'estat federat de Renania del Nort-Westfalia, al sur de la llínea de Benrath, des del noroest de Düsseldorf i Colónia fins a Aquisgrà a l'oest, i Waldbröl a l'est. També s'estén al nort de Renania-Palatinado, l'àrea d'Eupen (est de Bèlgica) i alguns municipis limítrofs dels Països Baixos (Kerkrade, en el Limburgo neerlandés).

Les varietats que conformen el ripuario s'autodenominen Platt: aixina, el Öcher Platt és el parla d'Aquisgrà, el Eischwiele Platt la d'Eschweiler, el Bönnsch Platt la de Bonn, etc. D'entre totes elles, la més coneguda és el ripuario de Colónia, el Kölsch.

Orige

Archiu:Meuse-Rhenish-nl.png

Àmbit geogràfic del limburgués i el ripuario

El nom "ripuario" deriva del llatí ripa ("vora"). Els ripuarios (és dir, els "habitants de les vores") eren les tribus franques que es varen establir a partir de el IV en el Rin central i les seues afores (Mosa superior, Sieg inferior, Ahr, Erft i Ruhr).

En el V, els ripuarios varen conquistar Colónia i la varen convertir en la seua capital, acabant en el domini romà en esta part d'Alemània. La població de Colónia —descendent d'ubios romanizados i de galorromanos— va ser assimilada als francs renanos. És possible que els francs de Frankfurt, Reims i Colónia parlaren en eixe moment una forma relativament uniforme de fráncico antic. La progressiva ruralización de la població llauradora va influir en la diferenciació regional del fráncico.

Històricament, va haver una equiparació entre els térmens "fráncico renano" i "ripuario": aixina, la Lex ripuaria (Llei ripuaria), publicada en els sigles VII i VIII, era vàlida en tota la regió fráncica renana. No obstant, esta equivalència no es pot aplicar al camp llingüístic, puix només es denomina "ripuarios" als dialectes propis de la zona compresa entre el suroest del Bergisches Land, Colónia i Aquisgrà.

Definició

El ripuario va ser definit en 1877 pel llingüiste alemà Georg Wenker com l'àrea situada entre la llínea de Benrath (machen/maken) i la llínea de Bad Honnef (Dorf/Dorp), dins del conjunt d'isoglossas denominat "palmito renano" (Rheinischer Fächer). La llínea de Benrath (o llínea machen/maken) marca el llímit entre les àrees llingüístiques del fráncico central i el baix fráncico. No obstant, la transició es produïx de forma més gradual. Entre les grans àrees dialectals del limburgués i el ripuario hi ha una llarga i relativament estreta zona de transició que s'estén fins a la regió del Ruhr.

Bibliografia

• Ferdinand Münch: Grammatik der ripuarisch-fränkischen Mundart. Verlag Friedrich Cohen, Bonn 1904 (online). Nachdruck mit Genehmigung, Saendig Reprint Verlag, Vaduz 1970. ISBN 3-50021670-6.

• Georg Heike: Zur Phonologie der Stadtkölner Mundart. Eine experimentelle Untersuchung der akustischen Unterscheidungsmerkmale. (Deutsche Dialektgeographie Band 57), N. G. Elwert Verlag, Marburg 1964.
• Claudia Froitzheim: Artikulationsnormen der Umgangssprache in Köln - Continuum Schriftenreihe zur Linguistik Band 2. Gunter Norr Verlag, Tübingen, 1984. 223 Seiten, Graphiken. (Zugl.: Univ., Diss., Köln 1983) ISBN 3-87808-332-7.
• Jürgen E. Schmidt: Die mittelfränkischen Tonakzente (Rheinische Akzentuierung). Mainzer Studien zur Sprach- und Volksforschung 8. Stuttgart 1986. ISBN 3-515-04803-0
• Jürgen E. Schmidt: Die sprachhistorische Genese der mittelfränkischen Tonakzente. In: Auer/ Gilles/ Spiekermann: Silbenschnitt und Tonakzente. Niemeyer, Tübingen 2002, S. 201-233. ISBN 3-484-30463-4