Espanyol cubà

Varietats de l'espanyol del Carib i nort de Sudamérica.

El espanyol cubà (és-CU) és la varietat del idioma espanyol amprat en Cuba. És un dialecte del espanyol caribeny en chicotetes diferències regionals, principalment d'entonament i lèxic, entre l'occident i l'orient de l'illa. Conté moltes paraules de l'anglés nortamericà, de llengües africanes com el yoruba, i de llengües natives desaparegudes com el taino i el siboney. Com atres dialectes hispanoamericans, és derivat del dialecte andalús.

Història

Com en el restant de l'Antilles, l'influència llingüística dels indígenes americans manté encara una certa presència en l'espanyol de Cuba. Servixen d'eixemple paraules amprades sobretot en el registre coloquial o en la designació de realitats específiques cubanes com ajiaco, anón, arique, oreig, bajareque, batey, bejuco, bija, bohío, caimà, caney, casabe, cimarrón, comején, cobo, conuco, curiel, cutara, fotuto, guajiro, guanábana, guanajo, guararey, guasasa, guayaba, guayo, güije/jigüe, güira, hamaca, jaba, jagüey, jíbaro, jicotea, jimagua, jutía, majá, mamey, mangle, manigua, manjuarí, totí, yagua, yarey i yuca, ademés d'aportacions lèxiques comunes a l'espanyol general o inclús a atres llengües com ají, barbacoa (ingl. "barbecue"), batos (ingl. "bat"), cacic, canoa, caoba, cayo (ingl. "cay"), huracà (ingl. hurricane), dacsa, manatí (ingl. manatee), maracas, papaya, sabana, tabac i taburó.

L'extermini o els matrimonis mixts varen conduir a la pràctica extinció de la població indígena precolombina (taínos), de la que no obstant queden chafades, tant en la cultura psíquica i material com en la llengua. A la desaparició dels primitius habitants de l'illa es va unir l'arribada de mils d'esclaus provinents d'Àfrica. A mitan del sigle XIX el número d'africans en Cuba era altíssim, només comparable al percentage existent en Sant Dumenge (a on la població blanca era una minoria). Es creu que l'intercanvi de * [l] i [r] ( millor ([emˈxoɾ]) > [emˈxol], [ˈKaldo]/ > [ˈKardo]), la geminació de [r] més consonant ([ˈθerdo] > [ˈsede], [ˈpwert̪a] > /[ˈpwetta]/) o l'entonament del cubà podrien ser d'orige africà, encara que cap d'estes hipòtesis ha segut lo suficientment comprovada (l'intercanvi de /l/ i /r/ es troba en Múrcia i en zones aïllades d'Andalusia i l'entonament cubà és semblant a la de zones de les Canàries i Andalusia).

De l'idioma espanyol parlat i escrit en Cuba ixen els cubanismes. En l'espanyol de Cuba han influït moltes llengües a través de l'història. Entre les influències llingüístiques més marcades en la variant de l'espanyol de Cuba estan l'anglés, el francés, en menor medida el portugués i el rus.

Morfosintaxis

L'espanyol cubà compartix la majoria de les característiques de l'espanyol caribeny, entre les que podem destacar:

• Predomini del tuteo o tracte de tu. El pronom de respecte vosté és usat segons la norma panhispánica, denota respecte i distància entre els interlocutors, pero igual que ocorre en Espanya s'observa una pèrdua de terreny de vosté en benefici de tu que és sentit com més igualitario i sense la càrrega jeràrquica que té vosté.
• El pronom de segona persona vosatres no existix en el parla cubana actual, encara que el seu us no era desconegut en el sigle XIX per les grans emigració des d'Espanya.
• Com en la República Dominicana i Puerto Rico, és comuna l'inserció redundante dels pronoms subjecte en l'oració: Susana diu que demà ella no va a vindre. Esta inserció del subjecte salva el possible sincretisme generat originalment per la caiguda de la -s final i que iguala les formes verbals de la segona i tercera persona en els registres familiars: tu treballa(s) = ell treballa.
• Tal volta relacionat en lo anterior, en les preguntes els subjectes es coloquen davant del verp: ¿Cóm tu estàs?, ¿On ella va?, en lloc de donar-se l'inversió verp-subjecte de l'espanyol general: ¿Cóm estàs (tu)?, ¿On va ella?. Esta inversió característica de l'orde de subjecte i verp era coneguda en l'espanyol canari i encara queden restants en La Gomera i Las Palmas, d'a on va poder ser duta a les Antilles.
• L'us dels pretéritos indefinit (ell va ser) i compost (ell ha anat) es resolen segons la norma predominant en Amèrica Llatina i en zones occidentals d'Espanya (Canàries, Galícia, León, Astúries), és dir, el pretérito indefinit s'usa sempre que una acció té lloc en un moment anterior per recent que esta siga: ¿Qué va passar? Vaig sentir un raig. (Espanya: ¿Qué ha passat? He sentit un raig.). El pretérito perfecte compost es reserva a una acció la vigència de la qual s'estén al moment present: he treballat ací tot el dia (el dia encara no ha conclós).

És hartament conegut l'us de les característiques locucions interjectivas sent-me tu el meu germà i cosa més gran (pronunciat /cosa má gran/).

• Elisió de sílabes, com pa'lante i pa'trás (para alvance i per a arrere).

Vore també

• Espanyol caribeny

Bibliografia

• Arias, Álvaro (3 de agost 2019). “Fonètica i fonologia de les consonante geminadas en l'espanyol de Cuba”. Moenia. 25, 465-497.
• Fernández de Castro, Félix (2022). «Texts fonètics de Cuba (1965-2006)», Nova Revista de Filologia Hispànica. 70/1, 273-300.
• Guitart, Jorge M. (1997), "Variability, multilectalism, and the organization of phonology in Caribbean Spanish dialects", in Martínez-Gil, Fernando; Morales-Front, Alfonso, Issues in the Phonology and Morphology of the Major Iberian Languages, Georgetown University Press, pp. 515–53