L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Minos

En la mitologia grega, Minos (en grec antic Μίνως, Mínôs) era el nom d'un rei semilegendario de Creta. La civilisació minoica rep de Minos el seu nom. No està clar si «Minos» és un nom o si era la paraula cretense que significava «rei». S'ha advertit la similitut entre Minos i els noms d'atres antics reis fundadors, tals com Menes d'Egipte, Mannus d'Alemània, Manu de la Índia, Moisés del judaisme, etc. Les versions historizantes nos conten que Minos va regnar en Creta i en les illes del mar Egeo. En les fonts antigues es considerava que Minos havia segut un gran llegislador i el primer artífex de la supremacia naval de l'illa.[1][2][3] Consideraven a Minos un benévolo gobernant, llegislador i supresor de la pirateria.[2] Es dia que la seua constitució havia format la base de la de Licurgo.[4] No obstant, en la tradició ática i en l'etapa ateniense, Minos és un cruel tirà, el demandant del tribut de jóvens atenienses que alimentaven al Minotaure. ya que posteriorment es va supondre que l'intercanvi en els fenicios va jugar un important paper en el desenroll de Creta, a voltes es diu que Minos era fenicio. No existixen dubtes sobre l'escenari històric de la llegenda: els restants arqueològics de la Edat del Bronze de Creta proven l'existència d'una civilisació poderosa en l'illa, i fa que resulte provable que no solament Atenes sino la pròpia Micenas estiguera una volta somesa als reis de Cnosos. A la vista de l'esplendor i l'àmplia influència dels restants arqueològics que va descobrir en Creta Arthur Evans en 1900, es va donar a la civilisació descoberta un nom derivat de Minos: la civilisació minoica. L'explicació solar de "Minos" com "deu-sol" ha passat a segon pla despuix dels últims descobriments. En qualsevol cas se li hauria reclamat naturalment un orige diví com a rei-sacerdot, i estava rodejat d'una atmòsfera divina. El nom de la seua esposa, Pasífae («la que lluïx per a tots»), és un epítet de la deesa de la lluna.[5]

Minos
Minos en el Promptuarii Iconum Insigniorum

Minos en la mitologia

editar

Ascendència i joventut

editar

Segons la versió més acceptada, Zeus, enamorat d'Europa, la filla de Fénix, es va transformar en un bou manso i sobre el seu llom la va dur per mar des de Fenicia fins a Creta. Unida allí a Zeus, va engendrar a Minos, Radamantis i Sarpedón.[6][7] Asterión, príncip dels cretenses, desposó a Europa i crie als fills d'esta. Quan ells varen créixer es varen barallar per l'amor d'un chicon cridat Mileto. Com el chicon preferira a Sarpedón, varen lluitar, va véncer Minos i els atres varen fugir. Uns atres diuen que l'objectiu del seu amor i de la seua querella havia segut Atimnio, fill de Zeus i Casiopea.[8] Heródoto diu que Sarpedón i Minos no varen lluitar per amor sino pel tro de Creta i finalment Minos va prevaldre.[9] Minos era un dels fills de Zeus als que ell més hauria desijat evitar la càrrega de la ancianidad, pero les Moiras no ho varen permetre.[10] Uns atres diuen que Minos va nàixer de Tauro i Europa.[11]


Govern en Creta i descendència

editar

Minos va residir en Creta, va promulgar lleis[8] i va anar el primer dels grecs en dominar la mar, una volta que va haver organisat una considerable força naval.[12] Vivia en Cnosos per periodos de nou anys, al final dels quals es retirava a una cova sagrada a on rebia instruccions de Zeus sobre el govern que havia de donar a l'illa. Segons una atra interpretació, nou va ser el número total d'anys que va estar Minos regnant en Cnosos.[13][3] Com és fama es va casar en Pasífae, filla d'Heli i Perseide, encara que segons Asclepíades, la seua esposa va ser Creta, filla d'Asterio.[8] O be Pasífae era filla d'Heli i de Creta.[12] Siga com fora Minos va engendrar quatre fills, Deucalión, Catreo, Glauco i Androgeo, i també el mateix número de filles, Fedra, Acacálide, Jenódice i Ariadna.[8] També va nàixer d'esta unió Eurigies, si és que no és el mateix que Androgeo.[14] Uns atres diuen que Asterio o Asterión, el Minotaure, passava públicament per fill de Minos i Pasífae.[15] Minos va ser el yayo del rei Idomeneo, caudillo del contingent dels cretenses durant la guerra de Troya.[16] Pero a Minos també se li cita pare d'una atra descendència, sense especificar l'identitat de la consorte. Euríale, per eixemple, va ser la mare, per Poseidón, d'Orión.[17] O be la chicona es dia Brile o Híeles, i va ser mare, de nou per Poseidón, d'Orión.[18] Una atra filla, resident de Quíos, va ser Mérope, l'esposa d'Enopión, assaltada per Orión.[19] Folegandro, el epónimo de l'illa de Folégandros, també era fill de Minos.[20] En una versió en la que s'invertixen les genealogia es diu que la seua filla Idea, va ser la mare, per Zeus, d'Asterión.[21] També se cita a Satiria o Satirión, que era una nimfa o era una filla de Minos que, per Poseidón, va ser mare de Tares o Tarante, epónimo de Taranto.[22] I inclús alguns aleguen que Hebe, la primera copera dels deus, era filla de Minos.[23]


Glauco

editar

Un dia Glauco, el fill de Minos, estava jugant en una pilota o un rata i va desaparéixer de sobte. Els seus pares varen consultar a Apolo o als Curetes, i va rebre la resposta de que «un prodigi s'ha produït entre vosatres: qui ho aclarixca vos tornarà al vostre fill». Este oràcul va ser interpretat com una referència a un vedell recent naixcut en la manada de Minos. Tres voltes al dia, el vedell canviava de color de blanc a roig i de roig a negre. En una versió alternativa, en lloc d'un vedell es tractava d'una vaca. Poliído va advertir la similitut en la maduració del frut de la zarzamora i Minos ho va enviar a buscar a Glauco. Buscant-ho, Poliido va vore a una lechuza alluntant abellas d'una celler del palau de Minos. Dins d'esta hi havia un tonel de mel, dins del com va trobar mort a Glauco. Minos va exigir que se li tornara la vida a Glauco, pero Poliido va dir que ell no podia fer tal cosa. Llavors Minos ho va tancar junt al seu fill. Va aparéixer una serp, a la que Poliido va matar en una espasa o d'una pedrada. Posteriorment va aparéixer una atra serp que, al vore la primera morta, es va marchar i va tornar en una herba en la que la va resucitar. Seguint este eixemple, Poliido va usar la mateixa herba per a resucitar a Glauco. Minos va refusar permetre a Poliido abandonar Creta fins que haguera ensenyat a Glauco tot lo que sabia. Poliido aixina ho va fer, pero llavors, en l'últim segon abans de marchar-se, va demanar a Glauco que li escopinyara en la boca. Glauco aixina ho va fer, tornant a Poliido tot lo que li havia ensenyat.[24]

El bou de Creta i el Minotaure

editar

El rei Minos va prometre a Poseidón que sacrificaria lo primer que ixquera d'el mar. Poseidón va fer eixir un bou, pero Minos ho va trobar tan bell que ho va incorporar a les seues raberes. El deu, enfurit, va fer que Pasífae, esposa del rei Minos, s'apassionara per l'animal. La reina va demanar a Dédalo que l'ajudara a satisfer els seus desijos i l'artesà va construir una vaca hueca de fusta a on es va ubicar Pasífae en posició supina. El bou va cobrir a la reina, qui nou mesos despuix va donar a llum a el Minotaure, un horrible mònstruo, mitat humà, mitat bou, a qui es va cridar Asterio.[25] Dédalo va construir llavors un complicat llaberint, en el que Minos va tancar al Minotaure. Posteriorment Minos va autorisar a Heracles a capturar el bou en el que s'hi havia apareado Pasífae, lo que va constituir un dels seus dotze treballs.

Les infidelitats de Minos

editar

Alguns diu que Minos es trobava sumit en el dolor que li produïa el no haver tingut fills a pesar d'estar casat en Pasífae. Va succeir que en este moment Procris va acodir a la cort de Minos. Ella li va prometre curar-li i li va ensenyar la manera de procrear. Puix Minos eyaculaba serps, escorpiones i escolopendras, i les dònes a les que s'unia morien. Pero Pasífae era filla d'Heli per lo que era immortal i una temuda hechicera. Procris va idear el següent remei per a que Minos poguera tindre fills: va introduir en el sexe d'una dòna una bufa de cabra, i Minos eyaculaba primer les serps en la bufa i, despuix, introduint-se en Pasífae, s'unia a ella. Quan abdós varen tindre fills, Minos va regalar a Procris la javalina i el gos lape. semblants instruments no deixaven escapar una sola peça: totes les feres sucumbien al seu domini.[26] Pero uns atres diuen que despuix de rebre els regals Procris es va gitar en Minos, que va usar una raïl circea per a curar-ho i que per por a Pasífae va decidir marchar-se a Atenes.[27] Entre les atres aventures extramatrimonials de Minos se citen les següents. En una nimfa paria va ser pare Crises, Eurimedonte, Filao i Nefalión.[8] Estos varen habitar l'illa de Desocupacions i varen ser morts per Heracles.[28] En una atra nimfa, Pironia, va anar el pare de Yasión segons vàries versions tardanes.[29] I en Dexítea, que tenia la sanc dels telquines, va anar el pare d'Euxantio.[8] També, en Androgenea de Festo, va ser pare d'Asterión, qui comandó el contingent cretense entre Dioniso i els indis.[30] També va perseguir a Britomartis, sense tindre sòrt.[31] A Minos també se li associen amoríos en efebos, entre els que es troben: Atimnio,[8] Ganimedes,[32] Mileto[8] i Teseo.[32]


Teseo

editar

Androgeo, fill de Minos, havia guanyat els jocs panatenienses, moment de gran glòria que va aprofitar Egeo, rei d'Atenes, per a reptar-li a lluitar contra el bou de Marató, que estava assolant eixa part del Ática. La terrible béstia va acabar en la vida del príncip, o segons una atra versió, est va morir a mans dels atres competidors dels jocs, celosos de la seua victòria.[33] El rei Minos va utilisar l'excusa de la mort del seu fill per a llançar la seua poderosa flota contra les costes de Grècia, conquistant Megara i condenant en l'aïllament a Atenes, que va sofrir la fam i les epidèmies. Els atenienses varen realisar sacrificis humans per a tractar de que les divinitats aliviaren els seus mals pero com no varen tindre resultat varen consultar a l'oràcul i est els va aconsellar que acceptaren lo que els proponguera Minos si volien acabar en la guerra. Aixina, varen acceptar el humillante tribut que els va impondre el rei de Creta per a firmar la pau: cada any devien enviar sèt jóvens i sèt donzelles per a que foren devorats pel Minotaure, que es trobava en el llaberint, un lloc d'a on ningú que entrara conseguia eixir.[34] Per a lliurar a la seua ciutat d'esta càrrega, Teseo, fill únic d'Egeo, va partir a Creta. Una volta allí, es va enamorar d'ell Ariadna, la filla de Minos, que li va oferir la seua ajuda: un ovillo de fil o una corona lluminosa que li servixca de guia per a eixir dellaberint. Va agarrar el fil i seguint l'estratègia, Teseo va matar al Minotaure i va terminar aixina en el tribut impost per Minos.[35]

Niso

editar

Minos també va prendre part en l'història del rei Niso. Niso era rei de Mégara, i invencible sempre que conservara un mechón de pèl roig, amagat en el seu cabellam blanc. Minos va atacar Mégara pero Niso sabia que no podia ser derrotat perque seguia tenint el seu mechón de pèl roig. La seua filla, Escila, es va enamorar de Minos i va demostrar el seu amor tallant el mechón de pèl roig del cap del seu pare. Niso va morir i Megara va caure davant Creta. Minos va matar a Escila per haver desobedit al seu pare. Escila va ser transformada en un au marina, perseguida sense descans pel seu pare, que era un àguila marina.[36]


La mort de Minos

editar

Minos havia encarcerat a Dédalo i al seu fill, Ícaro, en ellaberint, en considerar al primer com a responsable de la fuga de Teseo, pero abdós varen fugir usant unes ales que Dédalo va inventar. No obstant Ícaro va volar massa alt, molt prop del sol i les seues ales es derritieron. Ícaro va caure a la mar i es va ofegar. Minos va buscar a Dédalo de ciutat en ciutat, proponent un acertijo: oferia una caracola espiral i demanava que anara enfilada completament. Quan va aplegar a Camico, en Sicília, el rei Cócalo, sabent que Dédalo seria capaç de resoldre el acertijo, va buscar al vell. Est va nugar un fil a una formiga que va recórrer tot l'interior de la closca, enfilant-la completament. Minos va saber llavors que Dédalo estava en la cort del rei Cócalo i va exigir que li anara entregat. Cócalo va conseguir convéncer-ho de que prenguera primer un bany, i les seues filles li varen matar llavors cremant-ho en aigua hervir.[37][38] Posteriorment, els restants de Minos varen ser tornats als cretenses, els qui els varen posar en un sarcòfec en el que es va fer esta inscripció: «La tomba de Minos, el fill de Zeus».


Juge del inframón

editar

Platón diu que Zeus va nomenar a tres dels seus fills com els juges del inframón. Estos, en acabant de que els hòmens hagen mort celebraran els juïns en la praderia en l'encreuament de la que partixen els dos camins que conduïxen l'un a les Illes dels Bienaventurados i l'atre al Tàrtar. Als d'Àsia els jujarà Radamantis i als d'Europa, Éaco, pero Minos pronunciarà la sentència definitiva quan els atres tinguen dubtes, a fin de que siga lo més just possible el juí sobre el camí que han de seguir els hòmens.[39] En la Eneida de Virgilio, Minos era el juge d'aquells als que s'havia aplicat la pena de mort despuix de ser acusats falsament. Minos se senta en una urna jaganta, i decidix si les ànimes deuen anar al Elíseu o al Tàrtar en l'ajuda d'un jurat mut. Radamantis, el seu germà, és un juge del Tàrtar que decidix els castics adequats per als pecadores allí destinats.[40] Fòra de la mitologia clàssica, en la Divina comèdia de Dante, Minos se senta en l'entrada al segon círcul del Infern, que és el començ de l'infern pròpiament dit. Ahí juja els pecats de cada ànima i li assigna el seu just castic indicant el círcul al que deu descendir. Fa açò donant el número apropiat de regressos a la seua coa al voltant del seu cos. També pot parlar per a aclarir l'ubicació de l'ànima dins del círcul indicat pels regressos de la seua coa.[41]


Els dos personages Minos

editar

La major part dels mitólogos considerava que solament va haver un rei cridat Minos; no obstant existix una tradició que tractava de conciliar alguns aspectes contradictoris de la seua personalitat, aixina com també pretenia explicar cóm Minos va governar Creta durant un periodo que semblava comprendre vàries generacions: esta versió assumia que va haver dos reis en el nom de Minos. Diodoro Sículo dona conte d'això i és com seguix. Téctamo, fill de Dore, el fill d'Helén, el que era fill de Deucalión, es va fer a la mar rumbo a Creta en companyia d'eolios i pelasgos, es va convertir en rei de l'illa, es va casar en la filla de Creteo (o Cres, segons corrigen alguns) i va engendrar a Asterio. En l'época en que era rei de Creta, Zeus, segons conten, va raptar a Europa en Fenicia i li la va dur a Creta montada en un bou, es va unir a ella i va engendrar tres fills, Minos I, Radamantis i Sarpedón. Minos va ser el successor del tro, es va casar en Itone, la filla de Lictio, i va engendrar a Licasto, que li va succeir en el poder i es va casar en Anada, la filla de Coribante, en la que va engendrar a Minos II, que alguns historiadors tenen pel fill de Zeus.[12]

En l'art

editar

En la monedes cretenses es representa a Minos en barba, duent una diadema, en el pèl rullat, altiu i solemne, com els retrats tradicionals del seu supost pare, Zeus. En les vasijas pintades i els bajorrelieves dels sarcòfecs apareix freqüentment en Éaco i Radamantis com a juges del inframón i relacionat en el Minotaure i Teseo.


editar
  • En el mànega i anime japonés Saint Seiya Minos de Griffon junt a Aiacos de Garuda i Radamanthys de Wyvern conforma els 3 Juges de l'Infern, els guerrers d'èlit del eixèrcit d'Hades. També apareix en la série animada Sora no Otoshimono com el antagonista principal.
  • En el videojoc de la consola PlayStation 3 God of War III fa aparició Minos com un dels 3 juges dels morts en el Hades, junt en Éaco i Radamantis.
  • En el videojoc conegut com Dante´s Inferno, el rei Minos és el juge dels morts qui decidix a quin lloc de l'infern deu anar l'ànima que venja davant la seua presència.
  • En ellibre La batalla dellaberint, de la saga Percy Jackson i els deus de l'Olimp, Minos és el guia de Nico vaig donar Angelo dins dellaberint i és un dels enemics principals dellibre en buscar venjança contra Dédalo.
  • En el videojoc Ultrakill el rei Minos és un ex rei del círcul de la luxúria de l'infern, qui es va encarregar de reformar el círcul de la luxúria per mig d'una revolució pacífica. Per açò, Gabriel ho va acabar i ho va degradar, i el seu clafoll es va reduir a un cadàver títaro de paràsits mentres la seua ànima estava atrapada en la Presó de Carn pels àngels.

Vore també

editar


Referències

editar
  1. ↑ HERÓDOTO: Històries III, 122.
  2. ↑ 2,0 2,1 TUCÍDIDES: Història de la Guerra del Peloponeso I, 4.
  3. ↑ 3,0 3,1 ESTRABÓN: Geografia X, 4, 8.
  4. ↑ PAUSANIAS: Descripció de Grècia III, 2, 4.
  5. ↑ Descripció de Grècia III, 26, 1.
  6. ↑ Homero: Ilíada XIV, 312
  7. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica III 1, 1
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica III 1, 2
  9. ↑ Heródoto: Històries I 173,2
  10. ↑ Ovidio: Les metamorfosis IX, 426 i ss
  11. ↑ Juan Malas § 2.31
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 60 2-4
  13. ↑ Homero, Odissea XIX,178.
  14. ↑ HESÍODO: Catàlec de dònes fr. 146 (West), citat en Hesiquio I 4499
  15. ↑ Hesíodo: Catàlec de dònes, fr.145 (en el Papir de Tebtunis, 690). Pausanias: Descripció de Grècia II 31, 1
  16. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica III 1, 3
  17. ↑ HIGINO: Astronomia poètica (d'Astronomica) 2. 34. ERATÓSTENES: Catasterismes 32.
  18. ↑ Natalis Menges, Vol II, p. 752, n 98. Cita al escolio a Arato, Vetera 322; escolio a Hesíodo, Treballs i dies, fr. 63. Gaisford, PMG 1:194.
  19. ↑ Kerenyi, Gods of the Greeks, pp. 201–204
  20. ↑ ESTEBAN DE BIZANCIO: Ètnica (Ἐθνικά / Ethnika) s. v. «Pholegandros».
  21. ↑ Pseudoclementinas: Reconeiximents X, 21
  22. ↑ Tarante: Τάρας; Probo sobre Virgilio, Geórgiques 2.197
  23. ↑ Primer Mitógrafo Vaticà, 181
  24. ↑ Biblioteca mitològica III, 3, 1-2. HIGINO: Faules (Fabulae) 136.
  25. ↑ Biblioteca mitològica III, 1, 3-4.
  26. ↑ ANTONINO LLIBERAL: Metamorfosis 41
  27. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica III 15, 1
  28. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica II 5, 9
  29. ↑ Escolio sobre Teócrito, Idilis III, 30; Servio, a Virgilio, Eneida III, 167; Eustacio, sobre Homero p. 1528
  30. ↑ NONO DE PANÓPOLIS: Dionisíacas 13. 220 ss.
  31. ↑ Calímaco, Himne a Artemisa 189
  32. ↑ 32,0 32,1 Ateneu: Convit dels erudits XIII, 77
  33. ↑ Biblioteca mitològica III, 15, 7.
  34. ↑ Biblioteca mitològica III, 15, 8.
  35. ↑ Biblioteca mitològica: Epítomes 1, 7-9. ERATÓSTENES: Catasterismes V.
  36. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica III 15.8
  37. ↑ Biblioteca mitològica: Epítome 1, 14-15.
  38. ↑ Biblioteca històrica IV, 79.
  39. ↑ Platón, Gorgias 524A.
  40. ↑ VIRGILIO: Eneida VI, 568 – 572.
  41. ↑ DANTE: Divina Comèdia, Infern V, 4 - 24; XXVII, 124 - 127.

Enllaços externs

editar

Commons




Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Minos&oldid=1413703»