Infern (Divina comèdia)

El Infern () és la primera de les tres cántiques de la Divina comèdia del poeta florentino Dante Alighieri. Les següents cánticas són el Purgatori i el Paraís. Està formada per 33 vores, més un d'introducció; cada vora està subdividido en tercets la rima dels quals és encadenada. De fet, la seua estructura doctrinal fa un us constant del número tres: els condenats estan repartits en tres categories, cada una localisada en una secció decreixent de la cavitat subterrànea. L'orde de les penes, com diu Virgilio en el vora XI, depén de la Ètica nicomáquea d'Aristóteles, i prefigura una jerarquia del mal basada en l'us de la raó. L'elecció de les penes seguix la llei del contrapaso, que castiga els pecadores per mig del contrari dels seus pecats o per analogia a ells. En eixe sentit els pecadores més "propencs" a Deu i la llum, és dir, posats en els primers círculs, són els incontinents, que inclouen als lujuriosos, els galimes, els avaros i els iracundos. Seguixen els violents, que varen ser cegats per la passió, si be a un nivell d'inteligència major que els primers. Els últims, ubicats en les Malasbolsas, són els fraudulents i els traïdors, que varen voler i varen realisar el mal conscientment. Entre els traïdors hi ha quatre categories: a Caína van els traïdors a la família; a Antenora, els traïdors a la pàtria; a Tolomea, els traïdors als hostes, i a Judeca, els traïdors als benefactors i a Deu. Tots els pecadores de l'Infern tenen una característica en comuna: senten la separació de Deu com el major castic. Quant major és el pecat, menor és l'espai físic en el que habiten les ànimes.

Infern (Divina comèdia)

Primera pàgina de la Divina comèdia.

Erro al crear miniatura:

La porta de l'Infern d'Auguste Rodin

Vestíbul de l'Infern

El poema comença el dia abans del Divendres Sant, en l'any 1300. El narrador, Dante Alighieri, té trentacinc anys, i per això es troba «a mitat del camí de la vida» (Nel mezzo del cammin vaig donar nostra vita), la mitat de l'expectativa de vida de setanta anys segons la Bíblia (Salm 90:10). El poeta es troba perdut en «una selva obscura» i és assaltat per tres bésties, un lleó, un lleopart (lonza en italià que pot referir-se també a una pantera o un gat cerval), i una lloba, als que no pot evadir, i és incapaç de trobar la «senda recta» (diritta via) a la salvació. Estos animals són una alegoria de la soberba, la luxúria i la codícia, tres pecats capitals. Conscient de que ell mateixa s'està fent mal i de que està caent en un «profunt lloc» (basso loco) a on el sol calla (l sol tace), Dante és finalment rescatat pel poeta romà Virgilio. Els dos comencen un viage al món de ultratumba (Vora I). Cada castic en el Infern és per contrapaso, una representació de la justícia poètica; per eixemple, els adivinos deuran caminar en els seus caps al revés, incapaços de vore lo que està enfronte, resultat de tractar de vore sempre el futur.

La barca de Dante, oli d'Eugène Delacroix.

Dante passa a través de la porta de l'infern, que té una inscripció, el text de la qual diu:

Per mi s'aplega a la ciutat doliente, / per mi s'aplega al plany durador, / per mi s'aplega a la perduda gent. / Em va fer el meu alt hacedor per justicier: / el diví poder em va donar semblança, / la suma ciència i l'amor primer. / Res hi ha creat que en edat m'alcança, / no sent etern, i yo eterna dur. / ¡Pergau quants entreu tota esperança! (D. Alighieri, Infern, III, 1-9)

Abans d'entrar completament a l'infern, Dante i la seua guia veuen aquells que mai es varen comprometre, les ànimes d'aquells que jamai varen fer alguna cosa bo o mal (entre ells, Dante reconeix a Celestino V, un papa que va renunciar al seu càrrec). En ells estan els exiliats que no varen prendre part en la rebelió dels àngels. Estes ànimes no estan ni en l'Infern ni fòra d'est, pero residixen en les vores del Aqueronte. El seu castic és el de perseguir eternament una bandera en blanc mentres són atacats per abelles i avespes que contínuament els piquen mentres cucs i atres insectes succionen la seua sanc i llàgrimes. Este castic es deu a que en vida no varen ser capaces d'abanderar cap causa; ara deuen córrer darrere d'un estandart buit i no per motivació pròpia, sino per evitar les picadures de les abelles. Com el Purgatori i el Paraís, el Infern té una estructura de 9+1=10, puix conta en un "vestíbul" de diferent naturalea que els atres nou círculs que ho componen, dels quals ho separa el Aqueronte.

Despuix d'afranquir el vestíbul, Dante i Virgilio apleguen a la barca que els permetrà creuar el Aqueronte i aplegar a l'infern pròpiament dit. Qui conduïx l'embarcació és Caronte, qui, en saber que Dante procedix del món dels vius, es nega a deixar-ho passar. Virgilio, no obstant, ho obliga a accedir pronunciant la frase Vuolsi così colà ove si puote (‘aixina es va dispondre allí a on es té l'autoritat’), indicant que el viage de Dante és desijat per Deu. Les protestes i blasfèmias de les ànimes condenades omplin l'atmòsfera (Vora III). No obstant, el poeta pert el coneiximent i en el seu poema no es descriu el creuament del riu pròpiament dit (Vora IV).

A continuació, Virgilio guia a Dante per els nou círculs de l'Infern, que són concèntrics, representant la progressió de la gravetat del pecat castigat, i culmina en el centre de la Terra, a on Satán és presoner. Els pecadores de cada círcul són castigats en penes eternes.

En un sentit alegórico, les tres bésties representen els tres tipos de pecats: l'autoindulgencia, la violència, i la perversitat, lo que és d'importància puix determina l'estructura del lloc, de modo que l'alt Infern (els primers cinc círculs) corresponen als pecats de autoindulgencia, el sext i el sèptim als caracterisats per la violència, i l'octau i el nové als marcats per la perversitat.

Els nou círculs de l'Infern

Artícul principal → Círculs de l'Infern.

La concepció de l'Infern segons Sandro Botticelli, obra realisada entre 1480 i 1490.

Primer círcul (Llim)

En el llim es troben els no batejats i els pagans virtuosos els qui, pese a no ser pecadores, no varen conéixer a Crist. Estos pecadores no són efectivament atormentats, pero aixina i tot estan condenats ya que estan separats de Deu, sense esperança de reconciliar-se en Ell. El llim compartix moltes característiques en els prats asfódelos grecs; «un lloc neutral, ni bo ni mal, a on esta gent estarà eternament sempre desijant a Deu pero sense poder tindre-ho mai». El llim inclou prats verts i un castell, el lloc a on estan els hòmens més sapients de l'antiguetat, incloent al mateix Virgilio, aixina com filòsofs islàmics com Averroes i Avicena. En este castell, Dante coneix als poetes Homero, Horacio, Ovidio i Lucano, a la reina amazona Pentesilea, al matemàtic Euclides, als filòsofs Sócrates, Platón i Aristóteles, i a molts uns atres, entre ells César en el seu rol de general de Roma («César en armes, d'ulls rapaces»). Curiosament, Dante també es troba en Saladino en el llim (Vora IV). Dante dona a entendre que tots els no cristians virtuosos es troben en eixe lloc, encara que després es troba a dos (Catón de Útica i Estacio) en el Purgatori i a atres dos (Trajano i Rifeo) en el Paraís.

Despuix d'este primer círcul, tots els condenats per pecats "actius", és dir, que deliberadament han pecat danyant a algú, són jujats per Minos, qui sentencia cada ànima i li assigna el seu lloc, enrollando la seua coa sobre sí mateixa tants regressos com a círculs deu descendir. Els círculs més profunts estan estructurats d'acort en la concepció clàssica (aristotèlica) del vici i la virtut. Estan agrupats d'acort en els pecats d'incontinència, violència i frau (representats, segons diversos comentaristes, pel lleopart, el lleó, i la lloba, respectivament). Els pecats d'incontinència, és dir, l'incapacitat de controlar els desijos i instints propis, són castigats en un primer lloc, mentres que la violència i el frau apareixen despuix.

Gianciotto descobrix a Paolo i Francesca, oli de Jean Auguste Dominique Ingres.

Segon círcul (Luxúria)

En el segon círcul de l'Infern es troben aquells que han pecat de luxúria. Dante condena a estos «malefactores carnals» per deixar que les seues ganes sobrepassaren la seua raó. Ells són els primers en ser verdaderament castigats en l'Infern. Estes ànimes estan condenades a ser impelidas per un fort vent que les envist contra sol i parets, les agita i les fa chocar entre elles sense descans, de la mateixa forma que en vida es varen deixar dur pels vents de la passió.

En este círcul, Dante troba a Semíramis, Dido, Cleopatra, Helena, Aquiles, Paris, Tristán, i molts uns atres que no varen controlar l'amor sensual durant la seua vida. Francesca de Rímini li conta a Dante cóm ella i el seu cunyat Paolo varen cometre adulteri, i despuix varen morir de manera violenta, en el nom de l'Amor, en les mans del seu espós, Gianciotto Malatesta. Francesca li conta a Dante que el seu acte d'adulteri va ser inspirat per el història de Lanzarote i Ginebra (un episodi esculpido per Auguste Rodin en El Bes). No obstant, ella creu que el seu espós serà castigat per fratricidi en Caína, en el Nové Círcul (Vora V); a lo que Dante sembla trist, ya que per a ell l'amor és una força molt pura, i no entén cóm pot ser alguna cosa tan maligne i tràgic al mateix temps.

Tercer círcul (Gula)

Recobrant el sentit, el poeta es troba en el tercer círcul, a on es castiga als condenats pel pecat de la gula en la pena de ser batuts per una fortísima pluja freda mesclada en gros graniç, i ensordecido pels terribles lladrits de Cerbero, que ademés els esgarra en ungles i dents. Entre eixos infeliços troba a Ciacco.

El tercer círcul, ilustrat per Stradanus.

Quart círcul (Avarícia i Prodigalidad)

Aquells l'actitut de la qual cap als bens materials es va desviar de la mija inadequada són castigats en el quart círcul. Ací estan condenats els avaros, que varen acumular possessions, i els pròdics, que les varen balafiar. Abdós grups espenten grans pesos a lo llarc del círcul, pero cada u en direcció oposta. Quan es troben, chocant, s'injurien. Uns reprochen: «¿Per qué acapares?», els atres: «¿Per qué balafies?». A continuació cada grup dona el regrés per a recórrer el círcul en sentit contrari, fins a chocar de nou en l'atre.

El contrast entre estos dos grups, Virgilio conduïx al discurs sobre la naturalea de la fortuna, que resucita a les nacions a la grandea, i després els sumix en la pobrea, com ella canvia «eixos productes buits de nació a nació, clan a clan», expressió que ompli lo que d'un atre modo seria una brecha en el poema, ya que abdós grups estan tan absortos en la seua activitat que Virgilio li diu a Dante que seria inútil tractar de parlar en ells; de fet, han perdut la seua individualitat, i es convertixen en «irreconeixibles» (Vora VII).

Quint círcul (Ira i gos)

Les ànimes dels iracundos estan encenagadas en l'espantosa i pantanosa estany Estigia. Rabiosas, es colpegen entre elles, i es dilaceren a mordiscos mentres s'ofeguen en els seus infectes aigües. Baixe l'aigua i afonats en el fanc, estan les ànimes dels acidiosos. De mala gana, Flegias transporta en el seu barco a Dante i a Virgilio a través de l'estany Estigia. En el camí un condenat els parla, Filippo Argenti, güelfo negre d'una prominent família, que en vida atropellava en la seua carrossa jalada per cavalls a tot aquell que se li creuara en el seu camí. Ofés despuix de vore la reacció de Dante al vore-ho, Filippo intenta sumergir Dante dins de les aigües del Estigia, pero Virgilio ràpidament ho espenta, tornant-ho a les infectes aigües i colpejant-se a sí mateixa com rabieta davant el seu fracàs. Quan Dante respon «en el plorar i en el luto queda't, esperit malaït», Virgilio ho besa. Lliteralment, açò mostra el fet de que les ànimes en l'Infern estan eternament fixades en l'estat que varen elegir pero, alegóricament, reflectix cóm Dante es "contagia" del pecat de l'ira (Vores VII i VIII).

Les parts més baixes de l'Infern es troben dins dels confines de la ciutat de Digues-te, que a la seua volta està rodejada per l'estany. Els castigats dins de Digues-te sò pecadores actius (no passius). Els murs de Digues-te estan custodiats per àngels caiguts. Virgilio no conseguix convéncer-los de que ho deixen passar en Dante i les Erinias i Medusa amenacen a Dante. Un àngel manat del Cel els deixa entrar, obrint la porta en ser tocada per una vara. Alegóricamente, açò revela el fet de que el poema està escomençant a tractar en pecats que ni la filosofia ni l'humanisme poden comprendre del tot (Vores VIII i IX).

El quint círcul, ilustrat per Stradano.

Sext círcul (Herejía)

En el sext círcul, els epicúreos, els qui varen negar en vida l'immortalitat de l'ànima, estan condenats a yacer en flamígeros sepulcros destapats. Dante parla en un epicúreo florentino, Farinata degli Uberti, un gibelino (condenat pòstum per herejía en 1283); i Cavalcante dei Cavalcanti, un güelfo i pare de Guido Cavalcanti, amic de Dante i poeta. Les afiliació polítiques d'estos dos hòmens creen una discussió sobre la política florentina (Vora X).

En resposta a una pregunta de Dante sobre la profecia que va rebre, Farinata explica que l'ànima en l'Infern pot vore el futur pero no el present. En conseqüència, quan «s'aproximen o són», és tot en va el seu intelecte.

Sèptim círcul (Violència)

• Anell exterior: Es castiga a els qui es varen deixar dur per la violència contra el pròxim (els assessins i tirans), afonats en el riu de sanc hirviente cridat Flegetonte, vigilats pels centauros armats d'arcs i fleches.

(Vora XI)

• Anell del mig: En este anell estan els suïcides (els violents contra sí mateixos) els qui, transformats en nudosos arbres, són picoteados i esgarrats per Harpías que anidan allí. Aplegat el dia del Juí Final, esta classe d'ànimes, en lloc de revestir-se en els seus cossos en recobrar-los, els penjaran de les seues branques, puix seria injust tornar a tindre lo que un s'ha llevat voluntàriament. Dante, en trencar una branca i començar a sagnar, sent una veu, la de Pier della Vigna, qui es va suïcidar despuix de perdre la confiança de Federico II (la seua presència ací, indica que Dante creu que l'acusació cap a ell és totalment falsa). Els arbres torçuts són metàfora de l'estat de la ment del suïcida. Els atres residents de l'anell són els derrochadores, els qui varen destruir les seues vides destruint lo que tenien de valor (per eixemple, diners i propietats). Són perpètuament perseguits i mossegats per gossos feroços (Vora XIII).

• Anell interior: Ací estan els violents contra Deu (blasfemadores) i els violents contra la naturalea (sodomitas i, com es va explicar en el sext círcul, els usureros), els qui estan en un desert ardent d'arena en una pluja de flames. Els blasfemadores estan tirats en l'arena, els usureros assentats i els sodomitas deambulen en grups. Dante conversa en dos florentinos sodomitas de diferents grups. Un d'ells és el mentor de Dante, Brunetto Latini. Dante està molt sorprés i tocat per la trobada i mostra gran respecte pel seu "mestre" ("m'ensenyàveu cóm s'immortalisa el home: / i quanta gratitut d'això guarde, mentres viva, / és necessari que la meua llengua ho discernixca."), açò refuta l'idea de que Dante solament posa als seus enemics en l'Infern. Els atres sodomitas són Jacopo Rusticucci, polític, que culpa a la seua esposa pel seu destí. Els castigats per usura inclouen als florentinos Catello vaig donar Rosso Gianfigliazzi, Ciappo Ubriachi, i Giovanni vaig donar Buiamonte; als paduanos Reginaldo degli Scrovegni i Vitaliano vaig donar Iacopo Vitaliani. Estan identificats no pel nom sino pel escut estampat en les bosses al voltant del coll, moneders en els que «els seus ulls semblaven delectar-se» (Vores XIV a XVII).

La família Gianfigliazzi estava identificada per un escut d'un lleó (blau sobre fondo groc).

Baix Infern, dins dels murs de Digues-te, ilustració de Stradano. En el sèptim círcul es troben els violents. La seua entrada és vigilada pel Minotaure, i es dividix en tres anells: Anell exterior: Esta ronda alberga als violents contra la gent i la propietat. Estan immersos en el Flegetonte, un riu de sanc hirviente, afonats segons la gravetat del pecats: Alejandro Magne està immers fins a les celles. Els centauros, liderats per Quirón, patrullen el lloc disparant fleches a els qui intenten escapar. El centauro Neso guia als poetes a través del Flegetonte (Vora XII). Este passage va estar potser influenciat per l'obra medieval Visio Karoli Grossi.

Octau círcul (Frau)

En els últims círculs de l'Infern es castiguen els pecats relacionats en el frau conscient o traïció. A estos círculs solament es pot aplegar descendint un gran penya-segat, que Dante i Virgilio fan en l'esquena de Gerión, un mònstruo alado tradicionalment representat en tres caps o en tres cossos units, pero descrit per Dante en tres distintes naturalea: humana, bestial i reptil. Gerión és l'image del frau, en la cara que sembla d'un home honest, el seu cos hermosament coloreat, pero en una punta venenosa en la coa (Vora XVII).

Jason i Medea, per John William Waterhouse (1907).

Els fraudulents de forma delliberada, a sabiendas de el mal que causen, estan localisats en un lloc cridat Malebolge («Males fosses»), dividit en dèu Bolgias unides per ponts:

• Primer recint: Rufianes (proxenetas i seductors) marchen en llínees separades en direccions opostes, colpejats per dimonis (Dante fa ací referència al tràfic del Jubileu de l'any 1300 en Roma: mantenint-se a la dreta). Ya que els rufianes i els seductors varen usar la passió d'uns atres per a dur-los a a on volien, estan ara guiats per dimonis a marchar per l'eternitat. En el grup dels proxenetas, el poeta distinguix a Venedico Caccianemico, qui, vençut pels diners i l'avarícia, va vendre el honra de la seua pròpia germana Ghisola al marqués Obizzo II d'Este, senyor d'Ancona, Ferrara, Mòdena i Reggio Emilia. En el grup dels seductors, Virgilio i Dante troben a Jasón, el capità dels Argonautas, qui va obtindre l'ajuda de Medea seduint-la i casant-se en ella, solament per a despuix deixar-la per Creúsa. Jasón també va seduir a Hipsípila, pero "la va abandonar, sola i embarassada" (Vora XVIII).

• Segon recint: Aduladores, que són descrits en un llenguage baix i vulgar. Estan immersos en excrements humans, que representen les paraules que varen produir. Dorothy L. Sayers, qui va treballar en l'indústria de la propaganda, comenta "Dante no va viure per a vore el desenroll de la propaganda política, la publicitat comercial i el periodisme sensacionaliste, pero va preparar un lloc especial per a ells" (Vora XVIII).

• Tercer recint: Dante ací expressa la seua condena als que varen cometre la simonia. Estan posats en el cap cap a avall (com en la pila bautismal), en flames que els cremen els peus. Un dels simoníacos, el papa Nicolás III, denúncia a dos dels seus successors, Bonifacio VIII i Clemente V, per la mateixa ofensa. La similitut en la font bautismal li dona a Dante l'oportunitat per a netejar el seu nom de l'acusació de dany intencionat a la font en l'iglésia de Sant Giovanni dei Fiorentini (Vora XIX).

• Quart recint: Bruixos, astròlecs, i falsos profetes tenen el cap mirant cap a arrere. Ya que varen voler vore cap a avant sense mirar el present, ara estan obligats a no poder vore cap a avant, solament cap a arrere. En esta Bolgia, Dante veu a Anfiarao, Tiresias, Miguel Escoto, i Guido Bonatti, entre uns atres (Vora XX).

• Quint recint: Polítics corruptes estan immersos en alquitrà hirviente, que representa els dits bruts i obscurs secrets dels seus tractes corruptes. Els truhanes són els anàlecs polítics dels simoniacos, i Dante els dedica vàries vores a ells. Són custodiats per diables cridats Malebranche (malasgarras), que proporcionen una salvage i satírica comèdia negra. El líder dels Malebranche, Malacoda, els assigna una tropa a Virgilio i Dante per a dur-los a la següent Bolgia. La promesa d'un salvoconducte als poetes resulta ser una mentira, ya que els dimonis s'estan aprofitant d'ells (i no hi ha "pròxim pont"), i llavors els poetes es veuen obligats a trepar cap a la sexta Bolgia. (Vora XXI a XXIII).

• Sext recint: En la sexta Bolgia, els poetes troben als hipòcrites, que duen aparents capes dorades que resulten ser de plom, de manera que els fan anar inclinats baix el seu pes. Se simbolisa la seua falsetat contrastant l'apariència dorada que els hipòcrites mostren, en un interior innoble, agobiat pels mals pensaments. Dante parla en Catalano i Loderingo, dos flares gaudentes, una orde que havia adquirit reputació per no viure d'acort en els seus vots, i que va ser en el temps suprimida pel papa Sixto V. Una subcategoría particular de hipòcrites està representat pels membres del Sanedrín, que varen dur a Crist a la mort «en benefici de tot el poble», pero causant la ruïna dels judeus: en evident contrapaso estan crucificados en terra, en mig del camí, de modo que els hipòcrites que caminen pel círcul els chafen al seu pas.

• Sèptim recint: Dos vores estan dedicats als lladres, els qui estan custodiats pel centauro Caco, que escopinya fòc (en la mitologia romana, Caco no era un centauro, sino un mònstruo que tirava fòc assessinat per Heracles). Els lladres són perseguits i mossegats per serps. El horror de la pena dels lladres es revela poc a poc: de la mateixa manera que varen furtar la substància d'atres persones en vida, ací ells són objecte del robo de la seua pròpia identitat, i en ser mossegats per una serp sofrixen una transformació. Vanni Fucci és convertit en cendres i revixcut, Agnello es mescla en el reptil de sis pates que és Cianfia, i els canvis de Buoso formen les quatre pates de Francesco: «L'ànima que s'havia fet fera / chiulant fuig per la vall, / i l'atre tras de ell parlant escopinya». (Vores XXIV i XXV).

• Octau recint: En l'octava Bolgia, es castiga als consellers fraudulents, que van revestits en una flama que els abrasa. Ulises i Diomedes estan ací condenats per l'engany del cavall de Troya. Ulises també conta el història del seu final i últim viage (una invenció de Dante), a on ell va deixar la seua llar i família per a aplegar al fi de la Terra, sent que es va afonar junt als seus hòmens en aplegar al mont del Purgatori. Poc despuix, el comte Guido dona Montefeltro conta el seu consell al papa Bonifacio VIII per a capturar el fort de Palestrina, oferint-li a la família Colonna que es trobava adins un fals armistici, i arrasant el sol quan es varen rendir. Guido es va transformar en franciscano en 1296, i va morir dos anys despuix. Guido descriu cóm va vindre Sant Francisco a dur la seua ànima al Cel, pero un dimoni va demanar abans la seua ànima. A pesar de que Bonifacio lo va absoldre dels seus pecats, Dante remarca l'invalidea d'açò, ya que l'absolució requerix l'arrepenediment i un home no pot ser perdonat per un pecat, al mateix temps que desija cometre-ho (Vores XXVI i XXVII).

• Nové recint: En la novena Bolgia, dimonis armats en espases en mans dividixen a els qui en vida varen dividir a les persones. En curar-se les seues ferides, els dimonis tornen a lastimarlos. Dante troba a Mahoma, qui li diu que es cuide del cismático i hereje Flare Dolcino. Dante descriu a Mahoma com un cismático, que va vore al Islam com una branca del Cristianisme, i d'un modo similar Dante sembla condenar a Ali per la divisió entre Sunitas i Chiís. En este Bolgia, Dante troba també a Bertran de Born, qui du el seu cap en la mà, com a castic per (Dante creu) fomentar la rebelió d'Enrique el Jove contra el seu pare Enrique II (Vores XXVIII i XXIX).

• Dècim recint: En l'última Bolgia, estan varis tipos de falsificadors (alquimistes, falsificadors, perjuris, i imitadors), els qui estan malalts. L'esposa de Putifar és mencionada ací per la seua falsa acusació de José, de la mateixa manera que Sinón, l'espia grec que va enganyar als troyanos a deixar entrar el cavall de Troya a la ciutat. En les notes de la seua traducció, Dorothy L. Sayers remarca que el descens a través de les Malebolge "inicia en la venda de la relació sexual, i aplega a la venda de l'Iglésia i de l'Estat; ara, els diners està corrompido, cada afirmació és perjuri, i cada identitat una mentira;" és dir cada aspecte de l'interacció social es va anar progressivament destruint (Vores XXIX i XXX).

Dante parla en els traïdors en el gèl, Vora XXXII.

Nové círcul (Traïció)

El nové círcul està rodejat de jagantes clàssics i bíblics, els qui potser simbolisen l'orgull i atres defectes espirituals que s'amaguen darrere dels actes de traïció. Els jagants estan tirats en el sol i per això es poden vore des de més dalt. Entre ells està Nemrod i Efialtes, qui en el seu germà Otus va tractar de derrotar a l'Olimp. El jagant Anteo està en el pou que forma el nové círcul (Vora XXXI).

Els traïdors es diferencien dels "simples" fraudulents pel fet de que les seues accions envolen l'enganyar a algú en qui es té una relació especial. Hi ha quatre zones concèntriques (o "rondes") de traïdors, corresponents, en orde de serietat, a les traïcions cap a algun familiar, cap a algú en llaços de comunitat, cap als hostes, i cap al senyor feudal. En contrast en l'image popular de l'Infern com a ardent, els traïdors estan congelats en un llac de gèl conegut com Cocito, en a on cada grup està encaixat a profunditats cada volta majors, sent este nové círcul de l'infern més similar al Helheim (infern nòrdic).

• Ronda 1 és cridada Caina, el nom prové de Caín, qui va matar al seu germà Abel. Els traïdors als seus propis familiars estan immersos en gèl fins a la cara: «fins a a on el rubor alvança, / estaven les ombres dolientes en el gebre». Mordred, qui va atacar al rei Arturo, és un dels traïdors que es troba ací: «ni la d'aquell a qui va ser trencat el pit i l'ombra / en ell, d'un colp de la mà d'Arturo» (Vora XXXII).

• Ronda 2 es diu Antenora, en honor a Antenor de Troya, qui segons la tradició medieval va traïcionar a la seua ciutat en favor dels grecs durant la guerra. Traïdors a les entitats polítiques, tals com a partit, ciutat, o país, estan ací. El Comte Ugolino deixa de mossegar el cap del seu rival, l'arquebisbe Ruggieri per a descriure cóm Ruggieri ho va tancar en una torre en els seus fills, condenant-los a morir de fam. Una série de correspondències, com a alusions al mateix passage del Eneida, unixen este passage a el història de Paolo i Francesca del segon círcul, indicant que el gèl de l'infern de la traïció és el resultat final del consentiment del pecat (Vores XXXII i XXXIII).

• Ronda 3 és cridada Ptolomea, provablement en honor a Ptolomeo, fill d'Abobi, qui va invitar a Simón Macabeo i al seu fill a un convit i despuix els va matar, o també en honor al faraó Ptolomeo XIII quí va traïcionar al cònsul Pompeyo. Els traïdors als seus hostes estan castigats ací, tirats supinos en el gèl, que els cobrix tot llevat la cara. Estan castigats més severament que els anteriors traïdors, perque la relació en les persones traïcionades és per pura voluntat. Fra Alberigo, que havia armat a soldats per a que mataren al seu germà en un convit, explica que a voltes l'ànima aplega ací abans que Atropos brot el fil de la vida. Els seus cossos en la terra són immediatament posseïts per un dimoni, i llavors lo que semblava ser un home que caminava passa a ser un home incapaç d'arrepenedir-se (Vora XXXIII).

• Ronda 4 es diu Judeca, en honor a Judas Iscariote, el traïdor a Crist. Ací estan els traïdors als seus benefactors. Tots els castigats ací estan completament immersos en el gèl, distorsionats en totes les posicions imaginables. Ya que ací no parlen en ningú, Dante i Virgilio es mouen ràpit cap al centre de l'Infern (Vora XXXIV).

Lucifer està atrapat en la zona central de gèl del Nové Círcul, Vora XXXIV.

En el centre de l'Infern, condenat per cometre l'últim pecat (la traïció cap a Deu), està Lucifer. Lucifer és descrit com un jagant, espantosa béstia en tres cares:

L'una, en el front, per bermeja lluïx; / les atres dos, que van unides a esta / a abdós costats per cim de l'esquena, / es junten en la part alta de la cresta: / la destra semblava blanca i gualda; / l'esquerra es mostrava en tons cuales / complixen als que el sol del Nilo escalda (D. Alighieri, Inferno, XXXIV, 39–45).

Lucifer està immers en el gèl fins a la cintura, plorant i babeando. Aletea com si intentara escapar, produint un vent que gela tot el Cocito. Cada boca té un famós traïdor, en Brut i Casio en les boques de l'esquerra i dreta, respectivament. Estos dos hòmens varen estar involucrats en l'assessinat de Juliol César, un acte que para Dante significa la destrucció de l'unificació d'Itàlia ya que varen matar a el home que devia governar al món. En el centre està Judas. A ell se li aplica la pijor de les tortures, el seu cap és rosegat per la boca de Lucifer. Lo que es veu ací és una perversió de la trinitat: Lucifer és impotent, ignorant, i està ple d'odi, en contrast en l'omnipotencia, omnisciencia i amor de Deu.

Els dos poetes ixen de l'Infern escalant sobre Lucifer, passant a través del centre de la terra (en un canvi del sentit de la gravetat), i emergixen en l'atre hemisferi (descrit en el Purgatori) just abans de l'amanecer en Pasqua, baix un cel ple d'estreles (Vora XXXIV).

Vore també

• Círculs de l'Infern
• Personages de l'Infern
• Purgatori
• Paraís
• Hades
• Regne dels Narakas