Idioma valencià

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Valencià
'
Pronunciació: AFI:
Atres denominacions:
Parlat en: Espanya
Regió: Flag of Valencia.png Comunitat Valenciana

Flag of Murcia.png El Carche

Parlants:
  • natius:
  • atres:
 2 millons
  • 1,3 millons
  • 0,7 millons
Rànquing: 178º
Família: Indoeuropea

  Itàlica
   Romanç
    Itàlica Occidental
     Iberoromànic oriental
      Mossàrap-Pirinenc
       Valencià

estatus oficial
Llengua oficial de: Flag of Valencia.png Comunitat Valenciana
Regulat per: Real Acadèmia de Cultura Valenciana
còdics de la llengua
ISO 639-1
ISO 639-2
ISO/FDIS 639-3 [2]
SIL
Extensió del valencià.png
vore també: llengua

El valencià, la llengua valenciana o l'idioma valencià, és una llengua romanç parlada per més de 2 millons de persones en la Comunitat Valenciana. És oficial segons l'artícul 7.1 de l'Estatut d’Autonomia Valencià, junt al castellà i està inclosa en la Ratificació espanyola de la Carta Europea de Llengües Minoritàries calificada com a Idioma amenaçat per ser un idioma discriminat i perseguit en la Comunitat Valenciana.[1].

La gran majoria dels valencians (el 64,40%) considera al valencià una llengua diferent i diferenciada del català segons diversos estudis fets pel CIS, sent l'última publicació de l'any 2005.[2][3][4][5][6]

Història del valencià

Artícul principal → Història de la llengua valenciana.

Orige del valencià

El valencià és una llengua derivada del llatí, que prové, en menor mesura, de les diferents llengües arromançades que varen portar els repobladors cristians en época de la Reconquista, i en la seua majoria del mossàrap, llengua constituïda per diferents dialectes arromançats, derivats del llatí vulgar i en influència de l'àrap, que es parlava en l'històric Regne de Valéncia, tal i com va afirmar Jaume I en conquistar pacíficament la ciutat de Valéncia en la redacció dels Furs ("Per a que els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los" ordenà que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el romanç).

No obstant, existixen diverses teories sobre l'orige i l'evolució del valencià, com la teoria mossarabista, la del repoblament (o dialectal) i l'occitanista.

Artícul principal → Orige del valencià.
Harges del sigle X

Conforme a la teoria mossarabista (autòctonista) de l'orige de l'idioma valencià, este idioma evolucionà en les terres valencianes a partir del romanç parlat pels pobladors valencians autòctons (mossàraps) ans de la conquista de Jaume I, i incorporà influències de llengües d'estrangers que arribaren al Regne de Valéncia a lo llarc de la reconquista. Mostra d'això és que Jaume I en reconquistar pacíficament la ciutat de Valéncia afirmà en la redacció dels furs: "Per a que els valencians de tot el regne els entenga'n i pogueren complir-los", i ordenà que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el romanç valencià.

Aplegats ad este punt seria interessant concretar quina era la població autòctona valenciana que vixqué baix dominació musulmana mantenint el seu romanç valencià (d'a on evolucionaria l'actual llengua valenciana), ya que la teoria més estesa parla a soles de població "mossàrap" - iberorromans de llengua romanç que mantingueren la seua religió cristiana - deixant fora (o amagant l'existència) d'una ampla població iberorromana valenciana convertida a la religió islàmica (per la força o per conveniència) que també parlava en romanç valencià - els "muladís" - i que junt als iberorromans valencians cristians ("mossàraps") constituïren la massa social necessària i suficient com per a mantindre la llengua valenciana a lo llarc de la dominació musulmana en el Regne de Valéncia, i posteriorment fin a l'actualitat.

La teoria de la repoblació (pancatalanista), per contra, postula que el Regne de Valéncia fon colonisat íntegrament per catalans en regions costeres i aragonesos en comarques interiors. Conforme ad esta idea, l'invasió islàmica del sigle VII a la Península Ibèrica va produir un tallat polític i cultural de tal magnitut que la població valenciana, fon totalment exterminada i/o assimilada, perdent les seues arrels i la seua llengua, lo qual es contrapon en les jarches mossàraps en llengua valenciana i el parlar romanç dels iberorromans valencians. Posteriorment, en la conquista de Valéncia per Jaume I s'hauria produït una espècie de buit que fon omplit en l'arribada de pobladors d'orige aragonés, català i castellà, havent-ne per tant un ans i un despuix sense solució de continuïtat, a la reconquista. Per tant, esta teoria defén que la llengua valenciana no sería més que el parlar català (a pesar de ser l'idioma català posterior a la reconquista), portat pel chicotet i insuficient número de pobladors catalans, en ingredients aragonesos i castellans. Esta teoria presupon que a la Taifa de Valéncia, no en quedaven iberorromans (valencians autòctons de llengua romanç) una volta aplegà Jaume I, a pesar de ser una conquista totalment pacífica, i a pesar de quedar abundants evidències sobre la permanència d'estos iberorromans conversos i no conversos durant l'Edat Mija i els seus descendents en sigles posteriors. Baix esta idea, es troben grups pancatalanistes que s'encarreguen de desprestigiar i estigmatisar la llengua valenciana - escampant la falsa idea de que és una llengua "vulgar" o "mal parlada" i que parlar català es lo "correcte" - conseguint que molts valenciaparlants deixen de parlar-la en públic per la baixa auto-estima que li tenen als fer-los creure que és una "llengua incorrecta".

Conforme a la teoria occitanista, el valencià, supostament, forma part d'un grup de llengües íntimament lligades entre sí i entre les quals existix un cert grau d'inteligibilitat pel qual serien classificades baix la categoria de llengües occità-romàniques. Esta teoria, com la teoria catalanista, nega l'autoctonia de la llengua valenciana, pero tant una com atra no poden ser la resposta a l'orige de la llengua valenciana ya que si documentalment està demostrat que pobladors catalans en vingueren una minoria al Regne de Valéncia a lo llarc de la reconquista, pobladors occitans encara en vingueren manco que catalans. Els occitanistes pretenen fer creible la seua teoria en base a una suposta influència de la lliteratura provençal sobre la totalitat de la població autòctona valenciana (iberorromans), pero eixa explicació es del tot incoherent ya que uns pocs poetes provençals i les seues obres escrites mai podrien canviar-li la llengua a tot un poble valencià sancer, més encara quan en eixa época la gent era analfabeta i no existien mijos de comunicació o educatius adequats per a dur a cap eixa suposta "immersió llingüística occitana" que proclamen els occitanistes. [7]

Denominació

La primera vegada que trobem la denominació de llengua valenciana la tenim en el comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llatí, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, diu:

“Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335.

Que vol dir en valencià:

“Esta exposició fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”.

Es tracta d'una obra anònima, eixida de la producció de la primera escola luliana, que esclatà en Valéncia al poc de temps de la mort del mestre (1316)..

La primera referència documental que es té de l'utilisació del terme «valencià» per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es troba en la documentació referent a un procés judicial que va tindre lloc en Menorca entre els anys 1343 i 1346, on es fa constar que la mare de l'acusat, nomenada Sibila, parlava "valencianesch" al ser de Orihuela.[8] La dita denominació, de la que es tenia constància en l'ambient filològic balear des de l'any 1984 quan va ser publicat per Gabriel Llompart un estudi en una revista científica mallorquina sobre temes històrics, sobre eixe procés judicial i atres temes menorquins, estranyament no ha segut fins a l'any 2005 quan ha segut difòs eixa troballa en la Comunitat Valenciana, desplaçant aixina en el "honor" de ser considerada com la primera referència a la que tradicionalment s'havia cregut com a tal, com és la traducció del Valeri Màxim realisada per Antoni Canals en 1395, en la que diu:

perque yo, a manament de vostra senyoria, el l'he tret del lati en nostra vulgada llengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l'hagen tret en llengua cathalana[9].

Les següents manifestacions de la dita denominació les trobem en documents notarials i llegals, l'acta notarial de 28 de juny de 1408, d'un pleit entre la vila d'Onda i la Orde de Montesa, ‘vulgar llengua valenciana' i l'acta de 6 de juny de 1412 dels diputats i notaris assistents al Compromís de Casp, ‘in ydiomate Valentino'.[10][11]

En l'Iglésia hi ha abundants referències; destacar la bíblia de fra Bonifaci Ferrer del sigle XIV escrita en llengua valenciana.[12] Entre els documents pontificis, trobem un corresponent al pontificat del Papa valencià Aleixandre VI, de 1504, a on podem llegir 'lingua vulgari valentini expeditarum'.[13]

En el sigle XV el valencià era la denominació usual de la llengua en el Regne de Valéncia, i la denominació de romanç havia caigut en desús.[14] Joanot Martorell, autor de la novela "Tirant lo Blanch" (enllaç extern), afirma:

me atreuire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nació don yo so natural sen puxa alegrar e molt aiudar [...].[15]

En la segona mitat del sigle XV, en 1472, tenim el primer diccionari, el Liber Elegantiarum de Joan Esteve que va ser publicat en Venècia en llengua valenciana.[16]

Sigle d'Or

Artícul principal → Sigle d'Or valencià.

La llengua valenciana tingué el primer sigle d'or Lliterari d’una llengua neollatina de la Península Ibèrica europea durant el qual centenars d’autors proclamaren en el pròlec o en el colofó de les seues obres el seu “estic escrivint en nostra vulgada llengua materna valenciana”.

El valencià tingué grans obres lliteràries algunes importants i reconegudes en tota Europa i per grans escritors com en Miguel de Cervantes. Una de les obres, provablement la millor mai escrita en valencià clàssic, és Tirant lo Blanch de Joanot Martorell.

Actualitat

Artícul principal → Conflicte llingüístic valencià.

Des de la transició democràtica espanyola, l'autonomia del valencià com a llengua romànica independent o la seua filiació respecte de la llengua catalana és motiu de debat i polèmica entre els valencians. La majoria dels valencians considera al valencià una llengua diferent del català (Estudis del CIS).

A nivell llingüístic, la condició que el valencià pertany al mateix sistema llingüístic que el català ho afirma l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no obstant això, hi ha atres entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana fundada en l'any 1915, integrada en l'Institut d'Espanya, Lo Rat Penat, centenària associació cultural, Cardona Vives, entre atres, discrepen en l'us d'atres normes ortogràfiques consensuades, que s'acosten més a la forma de parlar de la majoria dels valencians i recolzant teories diferents de la de la repoblació. També hi ha controvèrsia sobre la denominació de la llengua, ya que el terme valencià o llengua valenciana en els territoris de l'antic Regne de Valéncia és tradicional des del sigle XIV.

Fonètica

Sistema vocàlic

El valencià té un sistema vocàlic tònic en sèt vocals:

Vocal Escritura fonètica Escritura ortogràfica
a [a] a, à
e tancada [e] e, é
e oberta [ę] e, è
i [i] i, í
o tancada [o] o, ó
o oberta [ǫ] o, ò
u [u] u, ú

El sistema vocàlic àton, en canvi, presenta cinc vocals: a, e, i, o, u.

Dígrafs i pronunciació especial valenciana

  • La terminació -ig es pronuncia com a una "ch" o com "ich" per tant, "Despaig" s'ha de de pronunciar com a /Despat∫/.
  • El dígraf "ny" se pronuncia com a /ɲ/, es a dir, com la Ñ espanyola, la GN francesa i la NH portuguesa.
  • Les terminacions -ADA i -ADES s'han de pronunciar com a -À i -AES.
  • Els diminutius -ADET i derivats com -ADETA, -ADETS, -ADETES s'han de pronunciar sense "D", que es suprimix.

Gramàtica

Artícul principal → Gramàtica del valencià.
Artícul principal → Ortografia del valencià.

Alfabet valencià

Artícul principal → Alfabet valencià.

L'alfabet valencià se compon de 26 lletres simples. Ademés, existix la variació de la cedeta.

Lletra Nom Nota
A a a
B b be be baixa
C c ce variació ç
D d de
E e e
F f ef efe
G g ge
H h hac muda
I i i
J j jota
K k ka
L l el ele
M m em eme
N n en ene
O o o
P p pe
Q q cu
R r er erre
S s es ese
T t te
U u u
V v ve ve baixa
W w ve doble
X x eix xe
Y y i grega
Z z zeta

Els noms ef, el, em, en, er son recomanats perque són els noms llatins tradicionals. Les formes efe, ele, eme, ene, erre presents en la llengua oral són també aceptades. Igualment, el valencià posseïx els dígrafs que combinen dos lletres que representen un mateix sò.[17]

Dígraf Nom
ch che, ce hac
gu ge u
ig ig
ll ell, elle, doble el
ny eny, enye, en i grega
qu cu u
rr doble er, doble erre
ss doble es, doble esse

Morfologia

Els determinants artículs funcionen com actualisadors i són: en singular, el per al masculí, la per al femení i lo per al neutre i en plural, els per al masculí i les per al femení. Els determinants demostratius tenen la funció de senyalar la possició de l'objecte respecte al parlant. Els numerals se dividixen en cardinals, ordinals, partitius, múltiples i colectius. Igualment, els determinants possessius indiquen pertenència i presenten formes tòniques i àtones.

En valencià hi ha dos tipos de pronoms personals els pronoms personals forts que poden actuar com a subjecte i els pronoms personals dèbils que sempre acompanyen al verp. El verp en valencià constituïx el núcleu de l'oració. Els verbs se dividixen en tres conjugacions, la primera conjugació acabada en -ar: parlar, donar; la segon conjugació acabada en -er, -re, -r: témer, vore; i la tercera conjugació acabada en -ir: fregir, dormir.

L'adverbi és una categoria gramatical heterogènea que sol actuar en l'acció verbal. Les preposicions tenen la funció de fer de nexe entre els elements de l'oració i són invariables. Ademés, les conjuncions també actuen com conectors d'elements equivalents.

Us del valencià

Extensió del predomini llingüístic oficial valencià (vert fosc) i del castellà (en clar)
"¿Quina llengua utilisa?"
Sondeig del CIS[18]
Us Valencià
Sempre 24.1%
No conec el valencià 19.2%
El valencià en casa, el castellà en el carrer i treball. 5.9%
Indistintament 50.8%
No contesta 0.1%

Segons un sondeig de la Generalitat Valenciana realisat en el 2005 en la zona de predomini llingüístic valencià, el castellà és utilisat "sempre" com a llengua vehicular domèstica pel 48,1% dels enquestats, mentres que al valencià li correspon el 32,6%, quasi un 3% correspon en atres llengües i, finalment, el percentage restant afirma utilisar abdós llengües oficials en diferents graus. No hi ha senyes oficials sobre usos llingüístics en la zona de predomini llingüístic castellà, en la que residix el 13% de la població de la Comunitat Valenciana, segons cens del 2006.

Seguint senyes oficials sobre l'us en l'àmbit domèstic, per zones dins del territori de predomini valenciaparlant, el valencià té un us minoritari en el àrea metropolitana de Valéncia i de la zona en la mitat sur de la província d'Alacant, on s'utilisa sempre per menys del 30%. En canvi, l'us continuat del valencià en la llar és majoritària en el restant del predomini llingüístic valencià, en percentages d'al voltant del 64% de la zona en la província de Valéncia i en la mitat nort de la d'Alacant, i el 46,2% de la zona en la província de Castelló.

Estes senyes revelen, per lo tant, que en els grans núcleus urbans l'us del valencià és minoritari, mentres que sol ser majoritari en les zones de concentració urbana mija o baixa de l'àrea, dins de la zona valenciaparlant. Finalment, el 6,2% dels enquestats afirma usar indistintament endòs llengües en la llar.

Extensió del valencià

Extensió del valencià

La llengua valenciana es parla en part de la Comunitat Valenciana, i en el El Carche.

La Comunitat Valenciana té declarats oficialment dos predominis llingüístics territorialment, el castellà i el valencià. Les àrees en predomini llingüístic valencià son los municipis estan definides per la Llei d'us i d'ensenyança del valencià i estan ubicats geogràficament en el nort, en la costa de la Comunitat Valenciana, i en l'àrea montanyosa de la província d'Alacant, comprenent aproximadament el 75% de la Comunitat Valenciana.

Dialectes del valencià

Artícul principal → Dialectes del valencià.
Dialectes del valencià
Portada del llibre del filolec valencià Manuel Gimeno, “Introduccio a la dialectologia valenciana. Els dialectes valencians”" (1996) Ed. Lo Rat Penat. ISBN 84-89069-21-2

Valencià de Transició

El valencià de transició es parla en El Maestrat i en Els Ports.

  • Se elidix la -r final: cantar > cantà, fer > fe.
  • La primera persona del present pren la desinència -o: yo pense > yo penso. Ademés la -o s'estén de forma analògica a las conjugacions II y III: bat > bato, senc > sento, córrec > corro. No obstant, conforme a lo que diu el filolec Manuel Gimeno Juan en la seua obra d'investigació "Introduccio a la dialectologa. Els dialectes valencians" (Lo Rat Penat 1996), esta senya no es completament general, ni extensible a totes les conjugacions verbals.
  • Los artículs el/els solen conservar la forma clàssica lo i los, especialment en la zona costera del Baix Maestrat: el chiquet > lo chiquet, els pares > los pares.
  • Conservació progressiva de la -d- intervocàlica, excepte en les terminacions -ada, -ades, a on també desapareix.

Valencià castellonenc

El valencià castellonenc (o de la plana) es parla en les comarques d'Els Ports, el Maestrat, la franja septentrional de L'Alcalatén i la Plana. Les seues característiques son:

  • -o de la primera persona del singular del present d'indicatiu. Esta senya a soles es dona a la mitat nort de la província de Castelló i com s'ha comentat adés sense que siga de forma general i contínua.
  • Neutralisació de la b/v.
  • Manteniment dels artículs lo/los.
  • Relativa conservació de la -d- intervocàlica del sufix -ador (desaparegut en -ada, -ades).
  • No pronunciació de la -r final.
  • Acabament en -e de la tercera persona del singular del presente i del imperfecte d'indicatiu (ell cante, ell cantave).

Valencià Apichat

L'apichat es parla en les comarques del Camp de Morvedre, l'Horta de Valéncia, el Camp de Túria i la Ribera Alta. També es parla en les ciutats de Gandia i Onda.

  • Manteniment dels artículs lo/los.
  • El nom apichat aludix a l'ensordiment de les alveolars i palatals sonores com a casa, tretze i mege ['kasa, 'tret-se, 'meche]
  • L'àrea de l'apichat sol coincidir en la de la neutralisació de «b» i «v» en /b/.
  • Hi ha una certa tendència a la diftongació de la o inicial àtona (quan es constituïx en sílaba) per au: aulor [olor], aufegar [ofegar], aubrir [obrir].
  • Li conferix una certa personalitat a l'apichat el fet que mantinga encara, en notable vitalitat, l'us del perfecte simple.
  • Reducció del -mos i -vos a (se) Ex: canvieuvos = canvieuse , mos n'anem = se n'anem

Valencià Meridional

El valencià meridional es parla en les comarques centrals i les comarques de la Ribera de la Comunitat Valenciana en les que no es parla el dialecte Apichat. Té les següents característiques:

  • Predomini de la variant perifràstica del passat sintètic: yo aní > yo vaig anar. Excepte en les zones no apichades de la Ribera i la Safor.
  • El pronom de primera persona "et/te" passa a ser "el". "yo te done això" >> "yo el done això"

Cal destacar dos chicotets nuclis dins del dialecte meridional valencià, que són la Vall de Gallinera i la Vall de Tàrbena on encara es conserven característiques del mallorquí com l'articul salat "es" "sa", fruit de la repoblació d'estes terres en gent de les Illes Balears.

Valencià Alacantí

L'alacantí es parla en les comarques del Sur de la Comunitat Valenciana i en el Carche. Té les següents característiques:

  • Absorció de la i semivocal [j] en el conjunt -ix-: [ˈkaʃa] (caixa).
  • Pas del diftonc [ow] a [au]: [ˈbaw] (bou), [ˈaw] (ou), [ˈpaw] (pou).
  • Caiguda de la -d- intervocàlica que se estén al sufix -uda: grenyua (grenyuda), vençua (vençuda). Arbitràriament passa lo mateix en atres paraules: roa (roda), caira (cadira), poer (poder). En el Baix Vinalopó casi totes les -d- intervocàliques no es pronuncien.

Documentació general sobre la llengua valenciana

Ortografia i Normativa de la llengua valenciana

Correctors de valencià

Diccionaris en llinea de valencià

Els Verps en valencià

Topònims en valencià

Els números en valencià

Els noms en valencià

Cites

Una llengua no mor perque els que no la saben no l'aprenen. Una llengua mor perque els que la saben no la parlen.
Anònim

Vore també

Referències

  1. ↑ http://www.elmundo.es/elmundo/2004/11/06/espana/1099759852.html
  2. ↑ Estudi Sociològic de la Comunitat Valenciana (III) - Valéncia
  3. ↑ Estudi Sociològic de la Comunitat Valenciana (III) - Castelló
  4. ↑ Estudi Dociològic de la Comunitat Valenciana - Alacant
  5. ↑ Estudi "La polemica identidad de los valencianos" de Joaquin Martin Cubas, Universitat de Valéncia, 2007.
  6. ↑ Estudi Sociològic de la Comunitat Valenciana.
  7. ↑ Orige del valencià, per idiomavalenciano.com
  8. ↑ artícul del Professor José Vicente Gómez Bayarri en Valéncia Hui, paràgraf 7
  9. ↑ Image del Valerio Màxim de A. Canals
  10. ↑ Image del Compromís de Casp.
  11. ↑ Artícul del Professor José Vicente Gómez Bayarri en Valéncia Hui, paràgraf 7
  12. ↑ Image de la Bíblia de Bonifaci Ferrer
  13. ↑ Artícul del Professor José Vicente Gómez Bayarri en Valéncia Hui, paràgraf 4
  14. ↑ Miquel Perez "Kempis" 1492
  15. ↑ Image de 'Tirant El Blanch' de Martorell.
  16. ↑ Image del 'Líber' de Joan Esteve.
  17. ↑ «Gramàtica de la Llengua Valenciana: L'alfabet».
  18. ↑ Font: [1]".

Bibliografia

Vore també: Anex:Bibliografia del valencià

Selecció de bibliografia sobre la llengua valenciana recomanada per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

  • Adlert Noguerol, M. En defensa de la llengua valenciana. Perqué i cóm s'ha d'escriure la que es parla. Ed. Del Cenia al Segura. Valencia, 1977. En El pensament valencianiste de Miquel Adlert. Ed. L'Oronella-AELLVA. Valencia, 1999
  • Agulló Pascual, B. Vida i obra de l'escritor Lluïs Fullana (1871-1948). Ed. Emili Miedes Bisbal. Valéncia, 1993

Biografia de Lluïs Fullana Mira O.F.M. Ed. Del Senia al Segura. Valéncia, 1998

  • Ahuir, A. i Palazón, A. Historia de la Lliteratura en Llengua valenciana (Sigle XIII). Ed. Diputacio de Valéncia. Valéncia, 2001
  • Almiñana i Vallés, J. El crit de la llengua. Ed. Lo Rat Penat. (2ª edicio). Valéncia, 1999
  • Bolleti de la Secció de Llengua i Lliteratura. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia, 2001
  • Boronat i Gisbert, J. Fono. Introducció a la fonologia valenciana. Ed. Lo Rat Penat. Valéncia, 2000
  • Calpe i Climent, A. V. La guerra insidiosa. Ed. Lo Rat Penat. Valéncia, 1995
  • Carreras Candi, F. "El lenguaje valenciano", en Geografía general del Reino de Valencia, Tom I. Barcelona, 1920-1927

"Orientaciones ortográficas XIII. Distintas fases de la ortografía valenciana", en Geografía del Reino de Valencia (edicio facsimil del capitul). Ed. RACV. Valencia, 1996

  • Cassany i Bates, J. Els valencians i la normativa catalana. Ed. Lo Rat Penat. Valéncia, 1997
  • Catalec general d'edicions en Llengua valenciana. Ed. L'Oronella. Valéncia, 1998
  • Costa Català, J. El ferro que desperta. Ed. Lo Rat Penat. Valéncia, 1998
  • Diccionari Valencià-Castellà i Castellà-Valencià. Real Academia de Cultura Valenciana. Ed. Del Senia al Segura. Valéncia 1992
  • Documentacio formal de l’ortografia de la llengua valenciana. Ed. Ajuntament de Valéncia. Valéncia 1994.
  • Escrig, J. I Llombart, C. Diccionario Valenciano-Castellano. Valéncia 1887. Edicio facsimil. Librería París-Valencia. Valencia 1987.
  • Faus i Sabater, S. Recopilacio historica sobre la denominació llengua valenciana. Ed. Ajuntament de Valéncia. Valéncia 1994

Diccionari General. Imprenta Fermar. Valéncia 1985.

Diccionari de la rima. Ed. Imprenta Fermar. Valéncia 1980 (2ª edicio).

  • FONTELLES, A. GARCíA, L. LANUZA, J. Gramàtica de la llengua valenciana. Ed. Del Senia al Segura. Valéncia 1.987.
  • FONTELLES FONTESTAD, A. La flexió verbal en la llengua valenciana. Ed. Lo Rat Penat. Valéncia 1984.
  • FULLANA MIRA, LL. Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà. Valencia 1921. (Edicio fascimil). Ed. Grup d’Accio Valencianista. Valéncia 1979.

Gramàtica elemental de la llengua valenciana. Ed. Centre de Cultura Valenciana. Valencia 1915.

  • GIMENO JUAN, M. El parlar apichat de la comarca de l’Horta de Valencia. Ed. Lo Rat Penat. Valéncia 1993.

El lexic valencià proscrit a traves dels classics. Ed. Lo Rat Penat. Valencia 1998.

  • GINER I FERRER, J. Aportacions bibliogràfiques en torn a l’identitat de la llengua valenciana. Ed. Artes Gráficas Soler. Valéncia 1979.
  • GINER I MARCO, J. La conjugació dels verbs en valencià. Ed. Societat Castellónenca de Cultura. Castelló 1933.
  • GÓMEZ BAYARRI, J.V. ¿Evolución o rupturismo en la Valencia migeval?. Ed. Ajuntament de Valéncia. Valéncia 1993.

Carlos Ros. Apologista de la lengua valenciana. Discurs d'ingres en la RACV. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valéncia 1998.

Carlos Ros i Hebrera. Vida y obra d'un ferviente apologista de la lengua valenciana. En Serie Fílologica nº 23. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia 2001.

Una aproximación a Carlos Ros y la lengua valenciana del siglo XVIII. Ed. ??? Valencia 1999.

  • Gramàtica de la llengua valenciana. Ed. Institut d'Estudis Valencians. Valéncia 1980.
  • Gramàtica de la llengua valenciana. Ed. Lo Rat Penat. Valéncia 1976.
  • GUINOT I GALÁN, J.Mª. Gramàtica normativa de la llengua valenciana. Ed. Lo Rat Penat. Valéncia 1987.

La llengua valenciana entre els sigles XVI i XVII (Un capitul de l'historia de la llengua valenciana). En Revista de Filologia Valenciana, nº 1. Valéncia 1994.

  • GULSOY, J. “Lexicologia valenciana". En Revista Valenciana de Filologia. Tom VI, nº 2-3. Valencia 1964.
  • LAMARCA, L. Ensayo d'un Diccionario Valenciano-castellano. Valencia 1859.
  • LANUZA ORTUÑO, Chimo. Valencià ¿llengua o dialecte?. Una aproximació des de la sociollingüistica. Ed. Lo Rat Penat. Valéncia 1983.
  • LÓPEZ I VERDEJO, Voro. "Introduccio a la lexicografia valenciana". En Serie Filológica, nº 13. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valéncia 1994.

Proposta d’un "standar" oral valencià. Ed. L'Oronella. Valéncia 1997.

Les normes de l’Academia o normes ortografiques del Puig. En Serie Filologica nº 19. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valéncia 1998.

Tractat de metrica valenciana. Ed. Del Senia al Segura. Valéncia 1999.

"Aproximacio a la lexicografía valenciana dels sigles XVI I XVII: el vocabulari Valencià-Castellà de Juan de Resa". En Serie Filologica nº 22. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valéncia 2001.

La filosofia llingüistica de Carles Salvador, Lluïs Revest i Josep Giner. Discurs d’ingres en la RACV. Ed. Real Academia de Cultura Valenciana. Valéncia 2001.

  • MARÍ, X. Revisio al conflicte valenciá. (Es possible el futur). Ed. Marí Montañana. Valéncia 1983.
  • MARTÍ GADEA, J. Diccionario General Valenciano-Castellano. Valencia 1891.

Vocabulari Monosilábich valenciá-castellá. Valéncia 1915.

  • MARTÍ I GRAJALES, F. “El notario Carlos Ros y Hebrera. Biobibliografía”. En El Archivo. Revista de Ciencias Históricas. Tom V. Valencia 1891.
  • MIEDES BISBAL, E. Vocabulari elemental de la llengua valenciana. Ed. Valéncia 2000. Valéncia 1983.
  • NEBOT PÉREZ, J. Tratado de ortografía valenciana clásica. Ed. Angel Aguilar, Editor. Valencia 1910.
  • Normes d’ortografia valenciana. Ed. Ajuntament de Valéncia 1933 (edicio facsimil de 1981).
  • Ortografia de la llengua valenciana. Ed. Ajuntament de Valéncia. Valéncia 1994.
  • PEÑARROJA TORREJÓN, L. El mozárabe de Valencia. Ed. Gredos. Madrit 1990.

Cristianos bajo el Islam. Ed. Gredos. Madrit 1993.

  • PUIG, R. La conjugacio verbal valenciana. Ed. Lo Rat Penat. Valéncia 1981 (quarta edicio).
  • RAGA, F. Mosatros, veus del valencià viu. Ed. Egisa. Valéncia 1998.
  • REVEST I CORZO, LL. La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. Ed. Societat Castellónenca de Cultura. Castelló 1930.
  • Revista de Filologia Valenciana. Ed. Accio Bibliografica Valenciana. Valéncia 1994 en avant.
  • Revista de la Real Academia de Cultura Valenciana. Al voltant de la llengua valenciana. Ed. RACV. Valéncia 1994 en avant.
  • RIBELLES COMÍN, J. Bibliografía de la lengua valenciana. (5 volums). Madrit 1915 en avant.
  • ROS I HEBRERA C. Diccionario Valenciano-Castellano. Valencia 1764. Edicio facsimil. Librería París-Valencia. Valencia 1979.
  • ROSANES, M. Miscelánea que comprén d'un vocabulario valenciano- castellano, dividido en grupos para facilitar la memoria de las palabras en él contenidas. Imprenta José Mª Ayoldi. Valencia 1864.
  • RUIZ NEGRE, A. Diccionari de sinonims, idees afins i contraris. Ed. Del Senia al Segura. Valéncia 1994.
  • SANCHO GEA, J.B. Llengua valenciana. Situació política actual. Analisis sintetic de la Llei de creació de l’Academia Valenciana de la Llengua -AVLL- apunts de futur. Ed. Plataforma Normes d'El Puig. Valéncia 2000.
  • SIMÓ SANTONJA, V. ¿Valenciano o catalán?. Ed. Artes Gráficas Soler. Valencia 1979.
  • SOBREQUÉS VIDAL, S. “La repoblación del Reino de Valencia después de la Reconquista”. En Historia social y económica de España y América dirigida por J. Vicens Vives. Barcelona 1957.
  • S. REIG, E. Valencià en perill d’extinció. Ed. Arts Grafiques Soler, S.L. Valéncia 1999.
  • UBIETO ARTETA, A. Origenes del Reino de Valencia. Tom I. Valencia 1975, Tom II. Saragossa 1979.
  • VENDRELL I MATOSES, S.J. Iniciació al valencianisme. Ed. Lo Rat Penat. Valéncia 1998.
  • VIVES CISCAR, J. Los diccionarios y vocabularios valencianos. Valencia 1882. Edicio facsimil. Colección Biblioteca Valenciana. Valencia 1987.

Enllaços externs

Commons

v · d · eRegne de Valéncia
Història
Senyera historica.png
Geografia
Política
Economia
Societat
Simbols
Llengües romàniques
Aragonés · Asturià · Balear · Castellà · Català · Cors · Dalmàtic (llengua morta) · Extremeny · Francés ·
Francoprovençal · Gallec · Italià · Lleonés · Napolità · Occità · Portugués · Retoromànic · Rumà · Sart · Sicilià · Valencià · Venecià
Idiomes d'Espanya · Flag of Spain.svg
Aragonés · Aranés · Asturià · Balear · Català · Càntabre · Castellà · Extremeny · Gallec · Lleonés · Valencià · Vasc
v · d · eLlengua Valenciana
HistòriaExtensió del valencià.png
Gramàtica
Lliteratura valenciana
Dialectes
Normativa
Atres
Anex:Bibliografia del valencià
v · d · eArtículs destacats
Llengua valencianaDestacat.png
Geografia valenciana
Biografies
Païssos
Ciència
Història
Cultura valenciana
Monuments
Atres
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Idioma_valencià&oldid=343926»