Guerres turc-bizantines

Guerres turc-bizantines

Les guerres bizantí-otomanes o guerres romà-turques varen ser una série de conflictes bèlics entre els pobles túrquicos i l'Imperi Romà d'Orient que es varen lliurar a lo llarc de quatre sigles, des de mediats del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) fins a la Caiguda de Constantinopla en 1453. Estes guerres varen influir en els estats beligerants, i també varen ser una de les causes de les Creuades, varen conduir a la destrucció del Imperi bizantí -nom que se li dona al Imperi romà d'orient per historiadors moderns— i varen permetre al Imperi otomà tornar-se una de les principals potències de l'época.

Les primeres escaramuzas entre bizantino i turcs es remonten a mitan del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), quan grups turcs composts d'oğuz i selyúcidas es varen assentar en la frontera oriental de l'Imperi bizantí. L'instalació permanent dels turcs en l'antic territori del Califato abasí del 1055 en avant va permetre als selyúcidas expandir-se a costa dels bizantino. La victòria selyúcida en la batalla de Manzikert junt en les guerres civils bizantines varen facilitar la colonisació turca d'Àsia menor. L'ascensió al tro bizantí de la casa dels Comneno i la Primera Creuada varen obligar als selyúcidas a cedir part del territori conquistat en la part occidental de la península, pero els bizantino no varen conseguir recuperar-la.

El decliu bizantí de finals del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) va conduir a la pèrdua de territoris dels que es varen apropiar els selyúcidas. Estos no varen poder aprofitar la divisió de l'imperi sorgida de la Quarta Creuada degut tant a la seua derrota en Antioquía del Meandre com a les invasions mongolas, que varen precipitar el repartiment dels seus territoris en diversos Estats.

A partir de 1261 i la reconquista bizantina de Constantinopla, arrebatada als llatins, els diferents emirs turcs que varen substituir als selyúcidas en la regió varen ser apoderant-se de territori bizantí de manera que, a principis del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), dominaven casi tota Anatolia, encara a pesar de l'intervenció de la Gran Companyia Catalana. Va ser l'Emirat otomà el que més profit va traure de les corruixes bizantines. Va conquistar Nicea i Nicomedia cap a 1330. Molt pronte els otomans varen travessar el Bósforo i es varen instalar també en Europa, a on varen sometre progressivament a tots els Estats cristians de la península balcànica. A partir de 1389, durant el regne de Bayaceto I, Contanstinopla va sofrir un bloqueig que solament alguns aventurers occidentals varen conseguir burlar en ocasions. Per llavors, l'Imperi bizantí havia quedat reduït a Constantinopla i les seues afores i al Despotado de Morea. La derrota de Bayaceto en la batalla d'Ankara de 1402 front a Tamerlán va debilitar l'imperi, que durant la década següent es va sumir en una guerra civil i va sofrir la rebelió dels emirats somesos fins a llavors. L'Imperi bizantí no va poder aprofitar a penes esta conjuntura i pronte la seua situació va tornar a la que tenia abans de la derrota otomana de 1402. Despuix d'un primer sege infructuós de Constantinopla en 1422, els otomans conduïts per Mehmed II varen conseguir apoderar-se de la capital bizantina en 1453, fet que va marcar el final de lo que encara subsistia del Imperi romà.

Causa de la confrontació entre selyúcidas i bizantino

Els turcs són originaris d'Àsia Central, dels territoris que corresponen modernamente als Estats de Kazakhstan, Uzbekistan, Turkmenistan, Kirguizistan i Tadjikistan. Durant varis sigles, les seues terres varen fer frontera en el Califato abasí. Estos pobles no pertanyien a una entitat política comuna, sino que s'agrupaven en vàries tribus que es repartien el territori descrit (com els qarluqs i oğuz). Alguns es varen convertir paulatinament al islam, encara que uns atres varen mantindre les seues pràctiques religioses ancestrals, similars al chamanisme. Els contactes entre musulmans i turcs eren escassos, pero els califes abasíes varen adoptar la costum de reclutar turcs per al seu guàrdia personal. Esta tradició, que va començar en el califa Mamun, va fer que poc a poc els turcs començaren a participar en les intrigues abasíes i a participar en les decisions polítiques del califato. Per una atra part, a finals del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) varen sorgir els primers Estats turcs realment cohesionados, que varen sofrir, no obstant, l'expansió del Imperi mongol, que va espentar als seus habitants a traslladar-se a l'oest.

Assentament dels turcs en territori musulmà

Els gaznávidas

Vore també: Imperi gaznávida

La dinastia samánida va contractar mercenaris turcs. Alguns es varen aprofitar d'això per a acréixer el seu poder i inclús apropiar-se de certs territoris. Va ser el cas de Sebuk Tigin de Gazni, fundador de la dinastia gaznaví, que va ampliar els seus dominis quan encara era súbdit dels samánidas. El seu successor, Mahmud de Gazni, que regne del 998 al 1030, va fer de Gazni la seua capital, va realisar incursions en territori indi —com lo havia fet ya el seu predecessor— i va afiançar la seua autonomia. Els seus successors es varen esforçar en consolidar el seu señorío, situat al sur del Amu Daria, en l'antic territori samánida. Els numerosos atacs que varen sofrir els varen obligar a acceptar el protectorat dels selyúcidas.

Els qarajánidas

Artícul principal → qarajánida.

Esta atra tribu turca va conseguir apropiar-se dels territoris samaníes de la conca del riu Tarim. Els qarajánidas es varen repartir les terres dels derrotats samaníes en els seus aliats els gaznávidas; varen ocupar Transoxiana. Al contrari de lo ocorregut en els dominis gaznávidas, en Transoxiana va tindre lloc una gran immigració oğuz, que va produir una espècie de sincretisme entre les tradicions iranís i les turques.

Sorgiment i ascens dels selyúcidas

Els selyúcidas varen adoptar el seu nom del cap oğuz Selyuq, un converso al islam. Este i els seus fills varen entrar al servici dels qarajaníes a finals del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE). Mahmud de Gazni va véncer a la tribu i va deportar gran part d'ella (l'encapçalada per Arslan-Israíl, un dels fills de Selyuq) al Jorasán; l'atra part es va refugiar en les terres a la vora del mar de Aral. Arslan-Israíl, enviat a l'oest per Mahmud, es va assentar en les fronteres del Imperi bizantí, a on va començar a supondre una amenaça per a est. Mentres, en el centre del Jorasán, els fills de Arslan-Mijaíl (un atre dels fills de Selyuq), Tugrïl Beg i Cagri Beg varen invadir el territori dels gaznávidas, del que es varen apoderar despuix de la batalla de Dandanaqan en 1040.

Tugrïl Beg (1040-1063) es va apropiar de la part occidental del territori gaznaví. Va preferir concertar-se en els turcomanos instalats cap a Azerbaiyan i Armènia, que suponien un perill, i conquistar les fortalees bizantines fronterices, sense amenaçar encara l'integritat de l'Imperi. Va entrar en Bagdad en 1055 i va obtindre el títul de sultà en recompensa per haver combatut contra els emirs de la dinastia búyida. Va devindre el protector del Califato abasí i va afiançar la llegitimitat dels selyúcidas.

Els turcomanos varen conquistar Armènia, inclosa la ciutat d'Ani, en la mateixa época, en 1064; després es anexionaron els territoris georgiàs en 1068. Penetraven cada volta més profundament en territori bizantí en busca de botí. Pese als intents de Tugrïl Beg i d'Alp Arslan per calmar l'ardor turcomano per Anatolia per a concentrar-se en la conquista d'Egipte, els senyors selyúcidas es varen centrar cada volta més en apoderar-se d'aquella.

Situació de l'Imperi bizantí abans de l'arribada dels selyúcidas

Despuix de les conquistes de Basilio II (976-1025), que robustecieron considerablement l'imperi a finals del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) i principis de el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), este es va ser desintegrant progressivament. Aixina i tot, els bizantino varen realisar encara algunes conquistes despuix de la mort de Basilio, entre elles la pren d'Edesa. Constantino VIII (1025-1028), germà i successor de Basilio, va deixar el poder en mans dels eunucs de palau, en detriment dels caps militars, que ho havien controlat en Basilio, lo que va produir un intens resentiment entre els dos grups. A la mort de Constantino en 1028, varen obtindre el tro una série de sobirans esposos i adoptats, que la seua política va contribuir a debilitar l'imperi. Aixina, el regnat de Romà III (1028-1042) es va caracterisar per confabulaciones palatines de les que ell mateixa va ser víctima. El fenomen es va repetir durant el regnat de Miguel V, derrocat per uns disturbis.

L'arribada al poder de Constantino IX (1042-1055) en 1042 va coincidir aproximadament en les primeres incursions selyúcidas en les fronteres orientals de l'Imperi. El regnat de Constantino IX va resultar desastrós per a Bizancio, en especial per la ruïna del tesor acumulat principalment per Basilio II. Com li'l va confessar a Pselos, Constantino considerava el càrrec imperial com una sinecura en la que podia dedicar-se a divertir-se. Front a esta situació els turcs s'acosten progressivament. Entre uns atres les conquistes recents (pren de Edesa, invasió progressiva de georgiàs i Armènia) varen destruir els estats tapó que separaven l'Imperi bizantí de l'Imperi turc per a constituir certament regions bizantines, pero debilitades per les guerres i per una administració deficient. Un eixemple d'esta carència administrativa és donat per una mida de Constantino IX preveent reemplaçar el servici de guàrdia de les fronteres caucásicas - que incumbía als iberos- per un nou impost. Pero com els aristócrates que es beneficiaven d'immenses dotacions en la regió vivien la majoria de les voltes en Constantinopla, els defensors no eren suficientment numerosos per a contindre les invasions turques; a açò se sumixca la degradació del sistema dels stratoias. Estos paisans soldats asseguren un servici militar a canvi de terres que ells exploten, lo que els permet la compra del material militar necessari. Pero poc a poc l'aristocràcia autòctona s'estén en detriment dels stratoias que veuen les seues terres comprades i es convertixen en siervo. La potència militar decau poc a poc baix el regnat dels succesores de Basilio II, que ya no busquen més frenar la progressió de l'aristocràcia de la terra. Al contrari, temerosa de la guerra, la noblea civil que governa procedix a una disminució dels efectius armats.

Primers conflictes entre turcs i bizantino

Dels primers combats a la derrota de Manzikert

En 1048 va ocórrer la primera incursió turca en territori bizantí. La lliga entre bizantino i georgiàs va permetre batre als selyúcidas acaudillados per Ibrahim Yinal en la batalla de Kapetrou. La captura del príncip georgià Liparit va motivar una treua entre l'Imperi bizantí i Tugrïl Beg, que va acceptar lliberar al captiu. La pau, no obstant, era fràgil. A partir del 1052, Tugrïl va aprofitar la guerra en que Bizancio estava enfrascada contra els pechenegos per a mamprendre una campanya pels territoris orientals de l'imperi. Va mamprendre una campanya militar entre 1053 i 1054 en Vaspurakan, pero va ser vençut de nou i no va poder conquistar Manzikert.

Alp Arslan, nebot de Tugrïl (1063-1072), va continuar les conquistes selyúcidas. A partir del 1067, les va accelerar; primer es va apoderar d'Armènia en el 1064 i després va marchar per a tractar de prendre Edesa, sense conseguir-ho. Es va beneficiar per a això de cert desorde que regnava en l'imperi, a pesar de la relativa estabilitat que va haver durant el regnat de Constantino X (1059-1067). La seua estratègia va consistir en eliminar per etapes les defenses fronterices imperials per mig d'assalts successius. L'estructura defensiva bizantino consistia en una ret de fortalees dissenyades per a resistir les envestides enemigues fins a l'arribada d'eixèrcits de recobre, método de defensa que hi havia resultat eficaç en les guerres en els emirats àraps i els hamdanida. Este sistema, no obstant, va resultar inútil per a detindre els assalts de les huestes selyúcidas, de gran movilitat i perfectament adaptades al combat en un clima semidesértico com el anatólico, molt semblat al de les estepas de l'Àsia central. En 1067, Alp Arslan va conquistar Cesarea i va assolar Cilicia. La pèrdua d'Ani havia desbaratat el sistema defensiu bizantino i creat en ell una brecha que facilitava les correries turques. No obstant, les incursions cada volta més extenses dels selyúcidas varen suscitar la reacció dels bizantino.

El nou emperador, Romà IV Diógenes (1067-1071), va reunir un gran eixèrcit compost per numerosos mercenaris per a acabar en les provocacions turques. Al principi de la campanya, va eliminar les correries enemigues pel Ponto i va véncer a un eixèrcit turc en Téphrikè. De camí a Síria, va recuperar Hierápolis, encara que no va poder impedir la pèrdua d'Amorio. Els turcs, per la seua banda, havien començat la conquista de Capadocia i s'havien apoderat de Amorio en el 1069, encara que Romà va conseguir fer-los retrocedir. En 1070 varen continuar les hostilitats entre selyúcidas i bizantino. Alp Arslan va tractar de nou infructuosament de fer-se en Edesa, mentres que Manuel Comneno, que manava l'eixèrcit bizantí, va ser derrotat en Sebastea i fet presoner, pero després lliberat per un rebel selyúcida. En 1071, l'emperador va decidir finalment acabar definitivament en l'amenaça turca. El 26 d'agost, abdós eixèrcits enemics varen batallar en Manzikert. El choc es va decidir en favor dels turcs, en part per la traïció dels Ducas, als que Romà havia apartat del poder. Els bizantino varen sofrir una derrota catastròfica, en la que el propi sobirà va resultar capturat.

Conquista selyúcida d'Àsia Menor

Alp Arslan va acabar per lliberar a Romà Diógenes i a concedir-li un acort de pau relativament favorable als derrotats bizantino. Açò es va deure a que aquell no desijava estendre la seua autoritat per Àsia Menor, sino apoderar-se d'Egipte fatimí. A canvi de la marcha dels turcs al sur, Romà els va entregar vàries fortalees fronterices (Manzikert, Argish i unes atres) i un gran tribut en or.

No obstant, durant l'absència de Romà, els Ducas s'havien fet en el poder en l'imperi, que es va sumir en una guerra civil quan aquell va recuperar la llibertat. La lluita, que va enfrontar fonamentalment al govern civil palatí en els caps militars, va esclatar en el 1071. La derrota de Manzikert havia desacreditat a Romà, lo que va facilitar que Miguel VII Ducas ho derrocara i rescindira l'acort alcançat en Alp Arslan. Les disensiones intestinas dels bizantino varen facilitar les conquistes turques; les diferents faccions varen amprar els seus servicis. Aixina, es varen estendre per l'interior de la Península Anatolia, en la que la població era escassa. El sistema defensiu bizantino, en crisis des de feya década, no va poder detindre l'alvanç turc. Les escasses ciutats que varen tractar d'opondre's a l'alvanç varen quedar aïllades i varen acabar per claudicar. Paulatinament, els selyúcidas es varen apoderar de la majoria de Anatolia i la població cristiana va quedar reduïda a dhimmi (subjecte protegit pero somés al pagament d'un impost afegit, la yizia); la desventajosa situació financera que comportava açò va espentar a la majoria de la població, pobra, a convertir-se al islam para zafarse del pagament del oneroso impost.

El decés de Alp Arslan en el 1072 no va detindre este procés, ya que el seu successor Malik Shah I ho va continuar. El tumult de Roussel de Bailleul va precipitar l'intervenció del selyúcida Artuj, que ho va capturar i després ho va lliberar. Encara que Allunte Comneno va acabar per capturar al cap normando, no varen ser les correries d'est, sino les guerres entre bizantins les que varen minar principalment el poder imperial i varen aplanar la colonisació turca de Anatolia.

La situació va empijorar novament per als bizantino en el 1077, quan els eixèrcits occidentals i orientals varen proclamar cada u per separat un nou emperador que devia substituir a Miguel. Nicéforo Brienio, el pretenent al tro triat per l'eixèrcit occidental, va traslladar a Europa algunes tropes turques. Vençut a pesar de tot, va anar el seu rival Nicéforo Botaniates qui es va alçar en el triumfo en la lluita i va derrotar als turcs. El seu regnat de tres anys va ser una successió de tumults militars, ent elles l'encapçalada per Constantino Ducas. A est, fill de Miguel VII, Nicéforo ho havia enviat a combatre als turcs, pero es va alçar en armes contra ell, encara que sense sòrt. En Antioquía, enclavament bizantí en el surest, Filareto Brajamio es va fer en el poder i va tractar de defendre la llínea dels monts Tauro dels embats selyúcidas, somés solament de manera teòrica a l'autoritat imperial.

Davant tal desorganisació, els turcs varen continuar alvançant territorialment. Alguns varen combatre com a mercenaris en els eixèrcits de Nicéforo Melisseno, que va intentar fer-se en el tro bizantí i va assentar contingents turcs en Nicea, Cízico i atres poblacions, de les que pronte es varen apropiar. Per primera volta, els selyúcidas no es varen llimitar a realisar correries per la península, sino que varen començar a poblar-la. A partir del 1074, en la cessió dels territoris peninsulars baix el control de Malik Shah al seu tio Suleiman ibn Kutalmish, es va crear un embrió d'estat selyúcida en la regió, antigament dominada pels bizantino. Teòricament, Suleiman seguia sent vassall del seu nebot, pero progressivament va ser sacsant-se la tutela d'est, ocupat en la conquista de Damasc i Jerusalem. En el 1077, es va declarar sultà independent, sobirà del Sultanato de Rum, i va establir la capital en Nicea, recent conquistada. Malik Shah va solicitar l'ajuda bizantina, demanant a l'emperador que capturara i li enviara als fills de Kutalmish, entre els que es contava Suleiman. El Govern de Constantinopla, convençut de que l'enemic principal no era est sino Malik Shah, es va negar.

Conflicte directe entre selyúcidas i bizantino (1081-1180)

Estabilisació de la situació bizantina (1081-1096)

Estabilitat fronteriça en Allunte I Comneno

Nicéforo III continuava intentant mantindre's en el tro mentres l'Imperi bizantí paulatinament perdia la major part dels seus territoris asiàtics, a excepció de Misia, Bitinia, el Ponto i Síria septentrional, conquistats pel nou sultanato de Rum. Aixina i tot, Nicéforo va ser derrocat en 1081 per Allunte I Comneno (1081-1118), un vell general que havia vençut als pretenents al tro Nicéforo Brienio i Nicéforo Basilakios. En Allunte I Comeno va començar una nova era d'estabilitat per a l'Imperi bizantí, encara que debilitat per varis anys de guerres civils.

Allunte es va tindre que enfrontar a un estat turc que havia aprofitat els errors dels seus predecessors en el tro imperial per a expandir-se: Suleiman havia obtingut vàries ciutats a canvi de la seua colaboració en diversos colps d'Estat. Per açò, els territoris regits per Filareto varen quedar cada volta més aïllats de la capital, que va deixar en la pràctica d'eixercir autoritat alguna sobre ells. Aixina, en pocs anys, els selyúcidas es varen apropiar de la majoria d'Àsia Menor. Pese a açò, el sultanato fundat per Suleiman caria de cohesió: les bandes turques assentades en la regió conservaven prou autonomia, de la mateixa manera que les poblacions cristianes, gregues o armènies.

En tot cas, la firma d'un tractat entre Allunte i Suleiman va permetre a Constantinopla eliminar l'amenaça del sitie enemic. El sultà, no obstant, no va abandonar les seues ambicions expansionista. En el 1081, es va apoderar d'Esmirna; tres anys més tart, va conquistar Antioquía, acte que va supondre el fi de l'efímer principat armeni establit per Filareto. La derrota de Suleiman en una batalla lliurada en les rodalies i Alep en juliol del 1085 i la seua mort l'any següent varen precipitar la crisis del seu principat, que va sofrir una gran ofensiva en el 1086 i va acabar desapareixent a l'any següent. En eixa data, el sultanato es va fragmentar en varis emirats. No obstant, Allunte, ocupat en conflictes en normandos i pechenegos, només va poder aprofitar la conyuntura per a recuperar Cízico. El minvat sultanato de Rum, en Abul Qasim (1086-1092) al cap, es va aliar a Allunte per a frustrar les pretensions de Malik Shah i conservar la seua independència d'est.

Amenaça dels emirats costers

La nova amenaça per als bizantino va provindre dels emirats sorgits a la mort de Suleiman: Tangripermes —o Tengribirmish—, que va fundar un señorío entorn a Éfeso i, principalment, Tzacas, emir de Esmirna, que no va quedar inclós en el tractat d'aliança entre Allunte i Abul Qasim. Decidit a reunir de nou els territoris desmembrados en fallir Suleiman, desijava aixina mateix conquistar Constantinopla, per a lo que va fer construir una flota, convençut per la seua estància com a captiu en l'urbs que sense ella l'empresa estava abocada al fracàs. Per a alcançar el seu segon objectiu, es va apoderar primer de diverses illes —Quíos, Samos, Rodas i Lesbos— i d'algunes ciutats costeres —Clazómenas i Focea—. L'Armada bizantina, reconstruïda per Allunte i manada per Constantino Dalaseno, va recuperar Quíos despuix d'un revés al principi de la campanya. Tzacas va reaccionar coligándose en els pechenegos, en la finalitat de poder sitiar Constantinopla per terra i mar. Per a desbaratar estos plans Allunte va cridar en la seua ajuda als cumanos, enemics tradicionals dels pechenegos.

La victòria d'Allunte sobre els pechenegos el 29 d'abril del 1091 en la batalla de Levounion va frustrar els plans de Tzacas. Encara que este no va abandonar les seues ambicions, va tindre que fugir perseguit per una esquadra bizantina al mando de Constantino Dalaseno i Juan Ducas. En el 1093, va sitiar Abido, pero l'aliança entre Kilij Arslan I, el nou sultà de Rum, i Allunte, li va obligar a abandonar el sege. Va morir després en un choc en Kilij Arslan.

Pese al tractat de pau, els selyúcidas no varen abandonar la seua hostilitat cap a Bizancio; Abul Qasim va llançar un atac contra Constantinopla, que va resultar infructuós. No obstant, Allunte es coligó en el sultà de Rum per a repelir l'incursió de Malik Shah, que va tractar de recuperar el control de Nicea. Si ben el general bizantí Tatikios va conseguir desbaratar el sege de la ciutat, no va conseguir recuperar-la. Va ser llavors quan Malik Shah va propondre a Allunte una aliança entre els dos, oferint-se a que Bizancio recuperara les ciutats de Bitinia —entre elles, Nicea— i del Ponto; la lliga entre abdós devia sagellar-se per mig del matrimoni d'una de les filles de l'emperador en el primogènit de Malik Shah. Est desijava tornar el tro del sultanato de Rum al linaje de Suleiman, el representant del qual era Kilij Arslan. El mateix any de la mort de Malik Shah, Kilij Arslan (1092-1107) es va fer en el poder en el sultanato.

Primera creuada i principi de la reconquista

Causes de la primera creuada i reacció d'Allunte I

Sorgiment de la creuada

Cap a 1090, la situació de la frontera oriental semblava estable. L'ascens al tro d'Allunte va desvanir l'amenaça turca de conquista total de l'imperi. Atizó per a això les desavenències entre turcs i va afrontar les amenaces més séries, com la que representava l'emir Tzacas. La mort de Malik Shah va debilitar l'imperi selyúcida, que es va dividir en vàries faccions; per la seua banda, el sultà Kilij Arslan es va mostrar favorable a cooperar en l'imperi. A l'est, els danisméndidas, també turcs, acossaven al sultanato de Rum. A pesar d'açò i de la recuperació d'algunes ciutats com Cízico i Apollonia, l'emperador no era lo suficientment fort com per a recuperar la majoria de la península, que considerava, no obstant, part de l'imperi. Encara que els pechenegos havien segut casi aniquilats, no va poder retirar completament les tropes de la frontera occidental per a amprar-les en l'est.

En esta situació, Allunte va considerar que l'única manera de recuperar Àsia Menor era recórrer als eixèrcits de les potències cristianes d'Europa occidental. Despuix de les males relacions entre l'emperador i el papa Gregorio VII, la situació va millorar en el successor d'est, Urbà II. Est desijava restablir l'unió de les iglésies, trencada en 1054, en la finalitat de lliberar als cristians orientals de la sumissió als turcs. La pren de Jerusalem pels turcs en el 1073, en la consegüent complicació del pelegrinage a la ciutat, va reforçar els desijos del papa en este sentit. Segons Bernoldo de Constanza, els embaixadors d'Allunte varen amprar la seua presència en el Concilie de Piacenza per a pregar l'ajuda dels cristians per a defendre l'imperi oriental.

Durant el Concilie de Clermont, el 24 de novembre del 1095, Urbà va arreplegar la petició bizantina i va animar als soldats cristians a marchar a Orient. La magnitut del moviment que es va desencadenar a continuació va sorprendre tant al papa com a l'emperador. Si be la motivació religiosa primava, l'acicat de molts cavallers, en especial francs, va ser l'esperança de conseguir terres en Orient, de les que carien en els seus països. La sorpresa d'Allunte va ser gran: espera reclutar tropes mercenàries que amprar per a reforçar el seu propi eixèrcit, pero, en lloc d'això, eixèrcits sancers varen marchar cap a Constantinopla. Com a estadiste, era conscient del risc que per a l'imperi suponien estes huestes. La gran riquea de Constantinopla suscitava enveges, i l'emperador tampoc podia contar en que els caps dels eixèrcits occidentals li cediren sense més els territoris que conquistaren. L'actitut de les dos parts eren molt distintes: els bizantino desijaven amprar als creuats com a auxiliars, mercenaris com dels que se servia des d'antany (com els gasánidas, la guàrdia varega i uns atres) per a recuperar territoris que els havien pertanygut des de feya sigles. El concepte de creuada els era desconegut. Pel contrari, els creuats rebujaven l'autoritat de l'emperador bizantí i desijaven establir els seus propis Estats.

Cooperació entre bizantino i creuats i reconquista de Nicea

Artícul principal → Sitie de Nicea (1097).

La creuada popular acaudillada per Walter l'Indigent i Pedro el Ermitaño va ser la primera en alcançar els territoris de l'imperi. Havia partit de Colónia i estava formada per una mescla d'hòmens, dònes i chiquets. El primer grup estava dirigit per Gautier. Despuix d'alguns altercats en Hongria, va alcançar Niš, ya en l'imperi, a on va obtindre víveres. Uns creuats encapçalats per Pedro el Ermitaño varen saquejar la població poc despuix. Els bizantino varen reaccionar ajusticiando als cabecilla dels saquejadors. Els trenta mil peregrins de Pedro varen alcançar Constantinopla en agost del 1096. A pesar dels contactes inicials, Allunte va rebre be a Pedro, li va fer afranquir el Bósforo en els seus seguidors, i ho va enviar a Civitot (prop de Nicea). Allunte, plenament conscient de que este grup no tenia possibilitat alguna de véncer als turcs, li va aconsellar que esperara a l'atre. No obstant, Walter l'Indigent va conduir als seus hòmens cap a Nicea, en l'esperança de batre's en els turcs. Estos varen esclafar als vinticinc mil peregrins, dels que pocs varen conseguir sobreviure. Este revés a penes va tindre conseqüències. Allunte va afirmar que una atra creuada, la dirigida pels barons, devia aplegar pronte a Constantinopla. Les esperances de la cristiandat depenien d'esta.

Estos nous creuats varen aplegar escalonadamente a Constantinopla, entre finals del 1096 i maig del 1097. De camí, varen obtindre víveres dels bizantino. Godofredo de Bouillón, el primer en alcançar la capital, va anar calorosament rebut per Allunte, que contava en ell i els seus seguidors per a reconquistar Àsia Menor. Pese a les tensions per la negativa d'alguns dels caps creuats a jurar llealtat a l'emperador bizantí i als contactes entre els creuats i algunes tropes bizantines que els escoltaven, els primers finalment varen acceptar tornar als segons els territoris que els havien pertanygut i que recuperaren dels turcs. Aixina, les forces creuades varen devindre una sòrt de mercenaris imperials.

En maig del 1097, els creuats, respalats pels bizantino, varen posar sege a la capital del Sultanato de Rum, Nicea. El tractat entre els creuats i l'emperador estipulava que esta ciutat seria la primera en recuperar-se. Kilij Arslan, despuix de la seua victòria sobre la creuada popular, havia marchat a combatre en atres senyors musulmans, en l'esperança d'apropiar-se de Melitene. Para quan va alcançar Nicea el 21 de maig, el sege ya havia començat i no contava en les forces necessàries per a desbaratar-ho. En conseqüència, es va retirar, permetent que els creuats rodejaren per complet la ciutat el 2 de juny. La ciutat estava ben defesa, i podia abastir-se d'aigua d'un llac propenc. Finalment, els creuats varen decidir solicitar l'ajuda de l'emperador per a privar als sitiats d'esta. Una floteta al mando de Manuel Butumites es va encarregar d'això. La situació es va tornar llavors desesperada per als turcs, que varen acceptar claudicar, pero solament a l'emperador bizantí. Per fi, el 19 de juny, l'estandart bizantí va tornar a onejar en Nicea, ocupada per l'eixèrcit imperial, succés que va sorprendre als creuats. Els senyors varen acceptar el fet consumat, pero els soldats es varen indignar perque este els privava de l'esperat botí; precisament lo que desijava Allunte. Este acontenyiment, encara que no va desencadenar chocs entre els dos aliats, va suscitar un cert resentiment entre ells.

Reconquista parcial d'Àsia Menor en ajuda dels creuats

Artícul principal → Batalla de Dorilea.

Despuix de la renovació del jurament de llealtat a Allunte per la junta de caps creuats, la campanya es va recomençar el 26 de juny. A Va acompanyar als creuats un contingent bizantí manat per Tatikios, encarregat tant d'abastir-los com de prendre possessió en nom de l'emperador de les ciutats recuperades a l'enemic. La pèrdua de Nicea va debilitar notablement als turcs selyúcidas; per això, es varen aliar els danisméndidas que, en morir Suleiman, havien creat un señorío independent en el norest de la península. Estos varen tendir una celada als creuats en les afores de Dorilea l'1 de juliol del 1097, que va acabar en derrota turca; les forces d'estos varen tindre que retirar-se. Esta nova derrota va accentuar el carpiment dels territoris turcs de Anatolia.

Aprofitant la conjuntura, Allunte va enviar al seu cunyat Juan Ducas a conquistar per terra i mar els territoris selyúcidas. L'emperador barruntaba que, a pesar de la seua debilitat, els territoris turcs no s'unirien per a fer-los front. Ducas va invadir Jonia i Frigia i l'antic territori de l'Emirat de Esmirna, i va véncer a Tengribirmish en Éfeso, entregant-li llavors el govern al duc Petzeas. L'almirant bizantí Kaspax va recuperar algunes illes del Egeo, de les que antany s'havia apoderat Tzacas; l'autoritat bizantina va tornar a estendre's també a algunes zones de l'interior, en Brega i Frigia.

Ademés d'açò, l'alvanç creuat per territori turc li va permetre a Allunte albergar l'esperança de recuperar la ciutat d'Antioquía, perduda feya quinze anys. Abans d'unir-se en persona a l'ofensiva, va enviar al general Tatikios al front d'un eixèrcit per a cooperar en els creuats. Antioquía va quedar pronte sitiada, pero la marcha de Tatikios a Chipre va fer que Bohemundo declarara inválidos els seus compromisos per a en l'Imperi bizantí. La ciutat cercada, defesa pel turc Yaghi Siyan, vassall del emir d'Alep Ridwan (1095-1113), resistia el sege creuat. Finalment, el 3 de juny, va caure en mans dels sitiadores per la traïció d'alguns dels seus habitants.

Per la seua banda, Allunte marchava ya per Àsia Menor per a cooperar en els creuats quan es va trobar en Esteban II de Blois, que havia desertat el 2 de juny, poc ans que la ciutat anara cercada per Kerbogha. Esteban li va comunicar que la situació dels creuats era desesperada. Com a conseqüència d'esta informació, Allunte va decidir desandar el camí fet, ya que creïa que les seues forces eren insuficients per a véncer als turcs. Per a previndre noves invasions turques, va assolar el territori que recorria, destruint tot lo que #poder servir a l'enemic per a abastir-se.

A pesar de la retirada, la campanya va permetre a Allunte consolidar la seua posició en Àsia Menor. En el sur, Kerbogha va tindre per fi que replegar-se de Antioquía el 28 de juny, derrotat pels creuats. Estos, no obstant, es varen negar a entregar la plaça a l'emperador, encara que a penes quinze anys abans havia pertanygut als bizantino. Godofredo va sostindre que la retirada de l'emperador suponia un abandó dels seus drets sobre la ciutat. Este contratemps, entre uns atres, va posar fi als anhels bizantins de recuperar els territoris siris perduts durant l'invasió selyúcida que va seguir a la batalla de Manzikert.

Fi del regne d'Allunte Comneno i tornada dels conflictes fronteriços

La primera creuada va resultar un èxit indiscutible per a l'Imperi bizantí, que va restablir la seua sobirania en les regions occidentals i meridionals d'Anatolia. A pesar del contratemps sofrit en Antioquía i de la supervivència del Sultanato de Rum, que va fixar la seua capital en Iconio, Constantinopla va deixar d'estar amenaçada pels turcs. L'imperi, que semblava a la vora de la destrucció, s'havia salvat.

Per als turcs, la prioritat ya no era la conquista de Constantinopla, sino la lluita en els Estats llatins d'orient. Despuix del decés de Malik Shah I, sultà de l'Imperi selyúcida, en el 1092, es va desencadenar una guerra civil, que va debilitar este considerablement. El Sultanato de Rum, pel contrari, va guanyar en cohesió, que va reforçar encara més l'aliança entre Kilij Arslan i els danisméndidas, sorgida despuix de la primera creuada.

A pesar de tot, persistien les tensions en Àsia Menor, en la que Allunte tractava de reorganisar els territoris recent recuperats. Per llavors, la Anatolia bizantina englobava el Ducado de Trebisonda, part del thema de armeníacos, la zona occidental de la península llimitada per l'est per una llínea que anava de Sinope a Filomelio, i la costa meridional, en el port d'Antalya.

Els turcs varen reprendre l'iniciativa en el 1113, atacant infructuosament en direcció a Nicea. En 1115, el nou sobirà del Sultanato de Rum, Malik Shah I, va tractar de recuperar les províncies septentrionals de la península. En 1117, no obstant, els bizantino varen conseguir la victòria en la batalla de Filomelio, que va conduir a un tractat de pau ventajós per a l'imperi. Est, empero, no va impedir que els turcs recomençaren pronte les incursions contra el territori imperial i que conseguiren reprendre Laodicea i aïllar Antalia del restant de l'imperi. Esta era la situació de la regió a la mort d'Allunte en 1118

Juan II i la continuació de les conquistes bizantines (1118-1143)

El nou emperador, Juan II (1118-1143), va continuar la política d'intentar recuperar els territoris anatolios; abans de la seua mort, Allunte preparava en efecte una gran ofensiva contra els turcs, que el seu decés va truncar. Juan va reprendre les campanyes a partir del 1119 i reconquistó Laodicea despuix d'un llarc sege per a convertir-la en una gran fortalea. Progressivament, va ser reconquistando tota la vall del Meandre. La pren de Sozópolis li va permetre restablir les comunicacions per terra en Antalya. Únicament l'ofensiva contra els danisméndidas dirigida per Constantino Gabras, el duc de Trebisonda, va resultar un fracàs. Estos alvanços bizantins es varen deure primordialment al creixent caos que regnava en la Anatolia turca. En efecte, el successor de Melikshah en el tro del Sultanato de Rum, Masud I (1116-1155), va tindre que fer front als emirs que desijaven aumentar la seua autonomia respecte del sultà o inclús independisar-se. Aixina, en el 1124, va conquistar Melitene a l'emir Togrul, que va buscar refugi en Constantinopla. En el 1126, va anar el mateix germà del sultà, 'Arab, el que va tractar de derrocar-ho. Despuix d'apoderar-se d'Ankara i Kastamonu, 'Arab va conseguir arrebatar el tro al seu germà, que també va marchar a buscar ampar en la capital bizantina. En esta situació cada volta més confusa Gümüştekin (1104-1135), l'emir danisméndida, es va fer més poderós. Va recolzar a Mas'ûd contra 'Arab i va coadjuvar per a que recuperara el tro del sultanato i va conquistar la costa de Paflagonia, que li va entregar el governador bizantí Kasanios, aixina com les ciutats d'Ankara i de Kastamonu, que els bizantino havien pres gràcies a la guerra civil entre Masud I i 'Arab.

Des de llavors, l'emir danisméndida, ya senyor de la majoria de Anatolia, es va tornar el principal enemic de l'Imperi bizantí en la zona. A partir del 1130 o del 1132, l'imperi va mamprendre una série d'atacs contra Gümüştekin, en els que Kastamonu va canviar vàries voltes d'amo abans de quedar finalment en possessió dels bizantino. En el 1134, la mort de Gümüştekin va facilitar la tasca de reconquista bizantina, ya que els turcs es varen sumir en una nova guerra civil que va permetre a Juan II fer-se en Gangra en Galacia, que va protegir en una guarnició de dos mil soldats; a continuació, va firmar un tractat de pau en Masud I. Esta campanya bizantina va privar als turcs de la majoria dels seus territoris costers, i la costa del mar Negra va tornar a poder de Constantinopla fins a la llínea del Chorokhi, a l'est de Trebisonda. Estes conquistes varen fer de l'Imperi bizantí novament una potència marítima, que es va reflectir en la sumissió del regne armeni de Cilicia. En el 1139, Juan II va mamprendre una última campanya en la península contra l'emir danisméndida Mehmed Gazi III (1134-1142), aliat en Constantino Gabras qui, com en el cas de Filareto, tractava d'eixir de la sumissió a l'emperador. L'emir es va apoderar de la fortalea de Vahka, pero Juan li va impedir invadir Bitinia i Paflagonia. L'emperador no va conseguir, empero, fer-se en la ciutat de Neocesarea pese a sitiar-la durant sis mesos.. La mort de l'emir danisméndida en el 1142 va marcar el fi de la lluita.

El punt d'inflexió: la batalla de Miriocéfalo (1143-1180)

Els proyectes de Manuel I

Artícul principal → Manuel I Comneno.

Des del principi del seu regnat, Manuel I Comneno (1143-1180), successor de Juan II, va recomençar les campanyes en Àsia Menor. Es va aliar a l'emir danisméndida per a enfrontar-se al sultà Masud. La retirada bizantina despuix del fallanc sege de Neocesarea havia permés als turcs alvançar fins a Antalya, a l'hora que el decés de Gümüştekin va desnugar lluites pel poder entre els danisméndidas que varen favorir als selyúcidas. La població turcomana del sultanato va ser exntendiéndose per les valls del Meandre i del Gediz. Manuel va reaccionar enviant dos expedicions de represàlia contra Masud en el 1144 i en el 1146. Va conseguir repelir als turcs, infligirles una derrota en Akşehir i assolar els arravals d'Iconio. La capital del sultanato es va salvar per l'intervenció del sultà i per la inminencia d'una nova creuada, que va dur a selyúcidas i bizantino a firmar la pau.. Els anys següent varen ser de relativa calma en la regió. Manuel es va concentrar principalment en reconquistar Itàlia i en tractar en els creuats, que, durant la segona creuada, varen travessar l'imperi. No obstant, entorn al 1150, la situació es va tornar crítica en Anatolia: els armenis de Cilicia es varen rebelar contra l'autoritat bizantina, mentres que els creuats varen eliminar l'influència política imperial en els seus territoris.

Per una atra part, Nur ad-Din (1146-1174), l'emir zenguí d'Alep, es va aliar en Masud. Nur ad-Din, l'emirat del qual es trobava prop de Antioquía, entre Àsia Menor i Egipte, impelió en això a Manuel a sospesar accions en territoris molt alluntats de Constinantinopla, ya que el seu concert en Masud suponia una greu amenaça per als Estats llatins d'Orient. El Comtat de Edesa va ser destruït, inclosa la part que Beatriz de Edesa havia cedit als bizantino. La plaça de Turbessel, controlada per l'imperi, va ser presa per un lloctinent de Nur ad-Din en 12 de juliol del 1151. Despuix d'haver restablit el domini bizantí en Cilicia, Manuel va poder per fi intervindre en la zona en el 1158, despuix d'haver-se-li somés Reinaldo de Châtillon. Manuel va firmar un pacte en Balduino III de Jerusalem (1143-1162) per a marchar contra Alep, pero el proyecte es va frustrar per la firma d'una treua entre els bizantino i l'emir de la ciutat, per la que Nur ad-Din va lliberar a mils de captius. De camí a Constantinopla, Manuel es va batre en Kılıj Arslan II (1155-1192), nou sultà de Rum, que va tractar de véncer al seu eixèrcit prop de Iconio. El sultà va resultar derrotat en el 1161, i va tindre que firmar un tractat per mig del qual es va fer vassall de l'imperi.. El tractat estipulava també l'enviament de contingents per a servir com a auxiliars en l'Eixèrcit imperial i la devolució a Manuel de vàries ciutats. La pau establida pel tractat, no obstant, era precària. En el 1164, Nur ad-Din va mamprendre nous atacs contra Antioquía, mentres Amalarico I de Jerusalem (1163-1174) estava enfrascado en la conquista d'Egipte. La ciutat es va salvar únicament pel recobre bizantí i Amalarico es va convéncer de que necessitava aliar-se en Manuel per a evitar que, durant les seues campanyes en Egipte, els enemics s'apoderaren del Principat de Antioquía.

Manuel va acceptar la proposta de Amalarico. Esperava aumentar aixina la seua influència en els estats llatins, i convertir-se de certa manera en el seu protector. Ademés, el tractat estipulava el repartiment d'Egipte, lo que devia permetre a l'imperi recuperar part d'esta regió, conquistada pels àraps a mitan del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE). No obstant, Amalarico no va esperar l'arribada de les tropes bizantines i va començar la campanya contra Egipte en el 1168. Al-Adid (1160-1171), califa fatimí d'Egipte, va demanar ajuda a Nur ad-Din a canvi de cedir-li un terç del seu territori. L'arribada de Shirkuh i de Saladino va dur com a conseqüència la derrota franca. Com a resultat del conflicte Egipte es va tornar una província turca de Nur ad-Din. A pesar d'este revés, Manuel va decidir continuar en els plans de campanya i va enviar al megaduque Andrónico Contostefano al mando d'una gran flota (d'uns doscents bajeles) i un eixèrcit. Este eixèrcit va participar junt en les huestes de Amalarico en el sege de Damieta (setembre-decembre de 1169). Les desavenències entre Andrónico i el rei de Jerusalem varen frustrar el sege i va acabar en la retirada dels soldats bizantins a les seues naus. En el 1170, Saladino es va independisar de Nur ad-Din, que va continuar les ofensives contra els estats llatins. Est va fallir en el 1174; en la seua mort es va desintegrar l'Estat turc d'Alep, que va acabar per caure en poder de Saladino. Poc despuix, Manuel va abandonar definitivament els seus proyectes d'invasió d'Egipte.

Batalla de Miriocéfalo i les seues conseqüències

Artícul principal → Batalla de Miriocéfalo.

Mentres l'Imperi bizantí es enfrascaba en proyectes de conquista lluntans i costosos —tant en soldats com en diners—, els selyúcidas s'enfortien, aprofitant la calma que regnava en Anatolia. Kilij Arslan II va començar per eliminar al seu principal rival en la regió, l'emir danisméndida. Va tractar inclús de coligarse en Nur ad-Din, pero va tindre que renunciar a això davant la preocupació que açò va causar als bizantino. El tractat del 1162 es va renovar en 1173, pero pronte va quedar palés que el sultà selyúcida no estava dispost a pagar l'estipulat tribut en or ni a cedir a l'imperi algunes ciutats fronterices, com Sebastea.

Estes provocacions varen suscitar una campanya punitiva bizantino que Manuel va enviar contra la capital del sultanato, Iconio. Els turcs es avinieron a renovar la pau, pero l'emperador es va negar a fer-ho, pese al consell de fer-ho d'alguns dels seus generals. Manuel va dividir els seus huestes en dos grups: el primer, en Andrónico Vatatzés al front, es va dirigir cap a Amasea, pero va caure en una emboscada en la que Vatatzés va perdre la vida. El segon grup, en Manuel al mando, va continuar cap a Iconio, travessant colls a sovint boscosos, ideals per a una celada. En un d'ells, prop de la fortalea de Miriocéfalo, els selyúcidas varen acometre als bizantino el 17 de setembre del 1176. Els atacants es varen encarniçar principalment en l'ala dreta bizantino, acossada durament pels arqueros turcs, als que Manuel finalment va conseguir repelir. Les pèrdues d'abdós bandos varen ser abundants; els bizantino, no obstant, varen perdre en el combat no sol hòmens, sino també els seus màquines de sege, lo que frustrava tota possibilitat de prendre la capital selyúcida. A pesar d'això, la pau firmada finalment a proposta de Kilij Arslan va ser relativament favorable als bizantino i estos únicament varen tindre que desmantellar les fortalees de Dorilea i Sublaion.

La victòria va permetre als turcs consolidar la seua posició en la regió i tornar-se una potència en la zona: unificats en un sol Estat, havien demostrat capacitat per a resistir els embats bizantins. Encara que l'imperi havia conseguit recuperar territoris des de l'establiment de la dinastia comnena en el tro bizantí, en la seua majoria conservats inclús despuix de la derrota de Miriocéfalo, a partir d'esta va tindre que acceptar l'existència d'un estat rival en la regió que dominava algunes de les comarques de més antiga tradició bizantina.

A la derrota bizantina en Miriocéfalo, empero, no li va seguir una invasió turca del territori imperial. En el 1177, els bizantino varen rebujar una incursió turca en la batalla de Hyelion i Leimocheir, i varen arrebatar algunes terres als turcs. No obstant, a la mort de Manuel, ocorreguda en el 1180, les fronteres imperials eren més dèbils que quan va ascendir al tro. En l'est, els selyúcidas varen eixir reforçats del choc de Miriocéfalo, frustrant els plans bizantins de recuperar el domini complet d'Àsia Menor. La batalla va marcar el fi del vassallage selyúcida a Constantinopla, que s'havia mantingut durant la major part del regnat de Manuel.

Implosió de l'Imperi bizantí

La caiguda de Constantinopla (1180-1204)

De la mateixa manera que havia succeït abans en la batalla de Manzikert, no va anar tant la derrota mateixa de Miriocéfalo lo que fon un descalabro per a l'Imperi bizantí com lo que li va seguir. En efecte, la mort de Manuel I va originar un nou periodo d'inestabilitat per a l'Imperi bizantí. En 1182 el jove Allunte II Comneno (1180-1182) va ser derrocat per Andrónico I Comneno, qui també va anar després derrocat a la seua volta per Isaac II Ángelo (1185-1195) en 1185. Kilij Arslan II va aprofitar la situació per a apropiar-se de les costes meridionals de Anatolia i de Cotieo i de Sozópolis abans de fer la pau en Isaac II.

Pero la situació es va degradar també per al Sultanato de Rum. Cap al fi del seu regnat, Kilij Arslan II va repartir el seu regne entre els seus dèu fills. Ademés, els creuats de Federico I Barbarroja varen entrar en territori selyúcida despuix d'haver causat estralls en l'Imperi bizantí. Es varen apoderar de la ciutat d'Iconio i Kilij Arslan va haver d'acceptar el pas de Federico Barbarroja pel seu territori, si ben després el seu fill va posar en qüestió esta exigència despuix de la seua mort en 1192. Este periodo de disturbis va seguir al decliu general dels selyúcidas. L'imperi iraquí dels grans selyúcidas va desaparéixer en 1194. En el sultanato mateix, l'arribada al poder de Kaikosru I (1192-1197) no va canviar la situació i les disputes entre germans varen continuar.

Del costat bizantí, l'arribada al poder d'Isaac II Ángelo tampoc va detindre el decliu de l'imperi. Bulgària es va sublevar i es va constituir en Estat independent, mentres que Teodoro Mangaphas es va apoderar de cert territori en Brega. Finalment vençut per Basilio Vatatez, es va refugiar en el sultà de Konya, que li va otorgar tropes per a devastar les terres bizantines, encara que finalment va ser fet presoner. El poder va canviar de mans en els dos camps a finals de el XII: Allunte III Ángelo (1195-1203) va prendre les regnes del poder en l'Imperi bizantí en 1195 mentres que Kaikosru I va ser vençut per Solimán II (1197-1204) en 1197 i va deure refugiar-se en Damasc, i despuix en Constantinopla.

Encara en les dificultats que els dos bandos sofrien, els turcs varen conseguir arrebatar territoris als bizantino: Kaikosru I, emir d'Ankara, va prendre possessió de vàries ciutats pergamenas en 1197 en les que la població grega va fugir i va ser reemplaçada per una atra turca. En 1198, el sultà de Rum es va apoderar de dos cavalls que Saladino havia enviat a l'Imperi bizantí, lo que va tirar llenya al fòc. Allunte III va replicar arrestant a tots els comerciants que hagueren comerciat en Konya. En represàlia, la vall del Meandre va ser talat impunement pel sultà.

El principi del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) va estar marcat per la quarta Creuada i la pren de Constantinopla pels creuats, que no varen poder evitar ni Allunte III ni Allunte V de Trebisonda. En 1203 Allunte III va preferir fugir davant l'assalt de les tropes creuades a Constantinopla, lo que va permetre que Allunte IV (1203-1204) i Isaac II obtingueren el tro. Els creuats varen conquistar Constantinopla en 1204, despuix de l'usurpació del tro imperial per Allunte V. Este acontenyiment va tindre enormes conseqüències per a l'Imperi bizantí. Constantinopla va devindre la capital del Imperi llatí de Constantinopla.

La pren de la ciutat pels creuats va dur a l'implosió de l'Imperi bizantí: este es va dividir en tres territoris. El Despotado de Epiro es va formar en les terres de l'oest i va tindre per primer senyor a Miguel I Comneno Ducas. En la regió de l'antic Regne del Ponto es va conformar l'Imperi de Trebisonda, regit primer per Allunte I (1204-1222) i després per David Comneno (1204-1214), dos nets d'Andrónico I Comneno. Teodoro I Láscaris (1204-1222) va fundar l'Imperi de Nicea a l'oest de la península anatolia, en el respal del sultà de Iconio: era lo que quedava de l'Imperi bizantí.

Lluita entre turcs i els estats grecs de Nicea i de Trebisonda

La pren de Constantinopla va tindre conseqüències capitals en la lluita entre els turcs i els bizantino. Des de llavors els bizantino varen estar dividits en tres estats diferents, dels quals dos es trobaven exclusivament situats en la península anatoliana. Sobre el Sultanato de Rum, va retornar en 1205 Kai Khrosro I (1205-1211) al poder, qui va depondre al jove Kılıç Arslan III (1204-1205). Les relacions entre grecs i turcs es varen tornar llavors més complexes, perque els selyúcidas combatien a dos adversaris que a voltes bregaven entre ells mateixos.

A partir de 1210 les relacions pacífiques que existien entre Nicea i Iconium es varen degradar. En 1207 els selyúcidas varen reprendre Laodicea de Frigia. Kaikosru I es va aliar en l'emperador llatí en 1209, i va prevore atacar l'Imperi de Nicea, pretextando la seua voluntat de restablir a Allunte III en el tro, no obstant ell va sofrir una derrota en la batalla de Antioquía del Meandre en 1211 i va morir en mans de Teodoro durant la batalla.

Esta victòria va permetre a Teodoro consolidar la seua frontera oriental i va ser l'última gran confrontació entre bizantino i selyúcidas. En efecte, la successió de Kaikosru va suscitar conflictes entre els seus germans. Kaikaus I (1211-1220) va conseguir prendre la davantera i firmar la pau en l'Imperi de Nicea. Teodoro va aprofitar els conflictes interns dels selyúcidas per a conquistar territoris en Caria, Capadocia i en Galacia, sobre els costa de la Mar Negra. L'Imperi de Trebisonda no va traure profit dels problemes dels turcs; pel contrari, Allunte I va ser capturat per Kaikaus I en una partida de caça en 1214. Encara que va anar finalment lliberat, l'Imperi de Trebisonda va ser obligat a cedir la ciutat de Sinope i l'emperador va ser posat baix la tutela del sultà. Esta adquisició, junt en la pren d'Antalya en 1207, va permetre als selyúcidas convertir-se en un important creuament comercial en la regió. Ademés els dos imperis grecs de Anatolia es trobaven definitivament separats.

Els anys que varen seguir no varen ser alterats per cap conflicte distintiu entre els selyúcidas i l'Imperi de Nicea. Juan III Ducas Vatatzés (1222-1254) solidificó els llaços comercials en els selyúcidas mentres que al mateix temps va formar un sistema de feus per a defendre la frontera. És l'Imperi de Trebisonda el que va sofrir les veleidades ofensives dels turcs. Aixina Kaikubad I (1220-1237), el successor de Kaikaus I, va deure dirigir una ofensiva contra l'Imperi de Trebisonda l'emperador del qual, Andrónico I de Trebisonda (1222-1235), va buscar desfer-se dels vínculs de vassallage per a en el sultà. Va intentar reprendre la ciutat de Sónope i va atacar Samsun. La flota selyúcida va replicar atacant una part de la costa de l'imperi, mentres que Trebisonda era sitiada. El sege va ser finalment alçat, pero despuix d'haver recolzat sense èxit als adversaris dels selyúcidas, Andrónico no va tindre més opció que renovar el tractat de vassallage i pagar un tribut al sultà. No obstant el Sultanato selyúcida va vore les seues fronteres orientals amenaçades per l'alvanç dels mongoles dirigits per Gengis Kan (1206-1227) i despuix per Ogodei (1229-1241), en qui ell va firmar un tractat de pau.

Encara en eixa precaució, Kaikosru II (1237-1246), el successor de Kaikubad I, va afrontar a un eixèrcit mongol en 1243. El seu eixèrcit va tindre un contingent provinent de Trebisonda. L'emperador Manuel I (1238-1263) va honrar aixina el seu títul de vassall. Encara en la seua superioritat, Kaikosru va ser derrotat en la batalla de Köse Donağ el 26 de juny de 1243. Esta batalla va marcar el principi del fi de l'Imperi selyúcida quan encara estava en el seu apogeu a la mort de Kaikubad I en 1237. Un event tal va canviar la situació. Els mongoles eren per llavors la major potència d'Àsia Menor i Juan III Ducas Vatatzés, el nou emperador de Nicea, va firmar una aliança en el Sultanato de Rum. Mentres que l'emperador de Trebisonda es va convertir en vassall dels mongoles, de la mateixa manera que el seu antic sobirà Kaikosru I.

Fins a juliol de 1261 i la pren de Constantinopla per Miguel VIII Paleólogo, el Sultanato de Rum no era més una amenaça. La mort de Kaikosru en 1246 va ser l'orige d'una nova crisis de successió que va finalisar en una sòrt de triumvirat governant el sultanato. Tal divisió beneficiava als mongoles que poc a poc varen ser interferint en els assunts interiors turcs. Del costat bizantí, les fronteres orientals no interessaven als emperadors de Nicea, els quals es varen concentrar en la pren de terres europees, en l'objectiu de reconquistar Constantinopla. Les relacions entre els dos estats varen ser, per lo tant, relativament pacífiques i inclús quan Miguel Paleólogo (el futur emperador Miguel VIII) va ser acusat de conspiració per Teodoro II Láscaris (1254-1258), va trobar refugi en Iconium. Ell es va convertir en una sòrt de mercenari i el sultà de Iconium li va donar el control de tropes per a combatre als mongoles. A pesar d'esta ajuda, el sultanato es va venjar per una expedició turca i el sultà de Iconium va solicitar a Teodoro que li cedira tropes d'acort al tractat firmat entre Juan II i Kay Khusraw. A canvi d'açò, el sultà va oferir a l'emperador les ciutats de Laodicea i de Colosas. No obstant, Teodoro II no va enviar més que un chicotet contingent de tropes, la seua lluita contra el Despotado de Epiro no li permetia enviar molts soldats cap a campanyes de risc alt.

Esta situació de calma va perdurar fins a la reconquista de Constantinopla per Miguel VIII Paleólogo (1261-1282) en 1261. Per a esta data, l'Imperi bizantí semblava en una situació paradojal de força contrària a la dels turcs. La seua lliberació i la seua divisió no li varen impedir sobreviure mentres que el Sultanato de Rum va tindre el seu apogeu baix el regnat de Kay Qubadh I. Les invasions mongolas varen produir pràcticament una destrucció de l'hegemonia seléucida en el sí de la comunitat turca que es desmembraba molt ràpidament, lo que va permetre a l'Imperi bizantí conservar els seus territoris asiàtics a pesar de les numeroses guerres que sostenia en el front europeu.

Incursions turques en temps de Miguel VIII (1261-1282)

Despuix de la caiguda de Constantinopla en 1204 a mans dels catòlics occidentals de la Quarta Creuada, l'Imperi Romà d'Orient va quedar dividit i en el caos, aprofitant la situació el sultanato de Rum va començar a ocupar els territoris bizantins d'Àsia Menor (actualment Turquia). l'Imperi de Nicea, el més poderós dels estats grecs successors de l'Imperi bizantí i radicada en l'actual Turquia, va poder detindre l'invasió turca i finalment, en 1261, reconquistar Constantinopla, restablint aixina l'Imperi bizantí. No obstant la posició de l'Imperi bizantí en el continent europeu permaneixia incerta per la presència dels atres estats grecs successors de l'Imperi bizantí i que ara es resistien a reintegrar-se al restaurat Imperi bizantí, destacant per damunt de tots el despotado de Epiro. L'Imperi bizantí no només va tindre que fer front a l'hostilitat del despotado de Epiro, sino també als emergents del Regne de Sèrbia i el Segon Imperi búlgar. Açò va provocar que l'Imperi bizantí centrara la seua atenció en Europa i traslladara gran número de tropes des de l'Àsia Menor.

Per la seua banda, el sultanato de Rum, el principal rival de l'Imperi bizantí en Àsia Menor, es va debilitar progressivament, pero este fet, no va significar cap notícia positiva pels bizantino. Miguel VIII Paleólogo va buscar reintegrar el despotado de Epiro en l'imperi i evitar una nova creuada contra ell, deixant a un costat Àsia Menor a pesar de la desintegració del sultanato de Rum. Al contrari, va fer la pau en el mongol Hulagu Kan per a previndre eventuals atacs del sultanato de Rum, aixina com en el musulmà Baybars (1260-1277). Els selyúcidas, dirigits des de 1265 per Mu'in ad-Din Suleyman (també cridat Pervane o Parwâna) (1265-1277), el regente de Kay Khusraw III (1265-1284), ambicionaban expulsar als mongoles de Anatolia i es varen aliar secretament en Baybars. Els mongoles varen ser derrotats per Baybars en la batalla d'Elbistan i varen eixercir una pesada repressió sobre els seljúcidas, culpables d'haver fugit en la batalla. A la mort de Pervane, en 1277, el Sultanato de Rum a penes tenia poder. Kay Khusraw va ser somés als mongoles i les tribus turkmenas es varen desapegar de l'autoritat seljúcida, infiltrant-se pel seu conte en Anatolia. És l'época dels beylicatos, inaugurada per la batalla de Köse Donağ.

Entre eixos principats, el dels karamánidas es va apoderar de Konya el 12 de maig de 1277. Atres beilicatos importants varen ser el dels germiyanidas, el de Saruhan, el d'Aydin que es varen independisar a fins de el XIII. La tribu Kayi, de la que naixeran els Otomans, es va establir en la frontera entre els territoris turcs i bizantino. Söğüt, presa als bizantino en 1265, es va convertir en la primera capital de l'emirat otomà. El major error de Miguel VIII va ser descuidar la defensa de la frontera, fortament amenaçada pel sorgiment d'estos menuts principats. D'esta manera, Miguel VIII va suprimir els privilegis a canvi dels quals els #colon asseguraven la defensa de la frontera contra les incursions dels turcs. Miguel VIII desijava disminuir les despeses per a concentrar els seus esforços en la reconstrucció de Constantinopla, despuix de l'ocupació llatina, i en les seues lluites en Europa.

Els emirats turcs ho varen aprofitar per a multiplicar les incursions en la vall del Meandre i en Caria. Davant el perill Miguel va enviar al seu germà Juan Paleólogo que va organisar la defensa i va repelir els raids turcs, que es varen recomençar en la seua partida i varen aplegar a prendre Tralles. Com a reacció, Andrónico, fill de Miguel, va ser enviat contra els turcs en 1281. Va recuperar Tralles, pero els turcs varen tornar a prendre-la i varen instalar allí un emirat que amenaçava les possessions asiàtiques de l'imperi. En realitat, les possessions bizantines varen ser progressivament travessades per hordes turques; i si les viles varen conseguir resistir en ocasions, no va ocórrer lo mateix en els campaments ataados per bandes turques. A pesar d'açò, Miguel VIII va conseguir rebujar als turcs de Bitinia en una campanya en 1281 i fortificó les vores del riu Sakarya.

Acceleració del decliu bizantí (1281-1304)

A partir de 1290 Andrónico II va començar a construir forts i va intentar reconstituir el sistema dels akritoi o #colon suprimit per Miguel VIII a lo llarc de la frontera en els turcs, pero sense èxit. A continuació, va ordenar al general Alexis Philanthropénos rebujar als turcs per mig d'una campanya en la vall del Meandre i en Caria; el general, victoriós, va intentar rebelar-se, pero va ser vençut, a pesar del respal de les poblacions lliberades; lo que va dur a l'abandó de la campanya en decembre de 1296. Juan Tarchaniotes, nou general de la regió, va conseguir èxits pero va ser obligat a renunciar per diferències financeres en atres autoritats. Per la seua banda, els emirats de Sarukan, Kermian i Karaman varen ocupar les províncies marítimes i es varen estendre a costa dels bizantino. En 1302, en la batalla de Bafea, l'eixèrcit bizantí dirigit per Miguel IX Paleólogo va ser vençut per les tropes otomanes d'Osman I (1281-1326), que varen capturar forts situats entre Nicea i Nicomedia. Dos anys despuix, Progonos Sgouros va ser vençut en la région de Kaitokia. Les viles de Bitinia varen intentar resistir als assalts turcs. La defensa de Filadèlfia va ser assumida pel bisbe, Magnesia va ser dirigida de manera cuasi independent per Attaliotes, i Miguel IX va conseguir mantindre's en Pérgamo uns mesos abans de replegar-se cap a Constantinopla.

Andrónico va demanar ajuda a Ghazan, el kan mongol de Pèrsia, pero est va morir en 1304. El seu successor en 1305 va prometre enviar 40000 hòmens contra els turcs. Pero els otomans varen prendre una fortalea bizantina, lo que va contribuir a suprimir les comunicacions entre Nicea i Nicomedia. Per un atre costat, Andrónico II va rebre el respal d'una companyia de catalans que es varen posar al servici de l'imperi contra els turcs.

Episodi català

Artícul principal → Campanya Catalana en Àsia Menor.

Vore també: Gran Companyia Catalana

Esta companyia, dirigida per Roger de Flor, és reclutada per Federico II de Sicília per a combatre a Carlos II d'Anjou i queda lliure en la pau entre abdós. Roger de Flor oferix llavors els seus servicis a Andrónico a canvi del títul de megaduque, la mà d'una princesa bizantina, i un sòu per als seus soldats dos voltes superior al d'atres mercenaris. Enviats a Anatolia contra els turcs, en giner de 1304, els sis mil catalans obliguen als turcs a alçar el lloc de Cízico. En abril, esclafen als turcs que sitien Filadèlfia. Vencent a les tropes turques que s'oponen al seu alvanç, pronte Roger de Flor i els seus hòmens alcancen els monts Tauro, a on vencen a un eixèrcit turc en les Portes de Ferro. Pero eixes conquistes són reduïdes a res per l'antipatia creixent entre els catalans i els habitants de Anatolia. Aixina, en Magnesia, els habitants saquegen el botí acumulat per Roger de Flor i quan este retorna posa lloc a la ciutat. Finalment, no pot continuar la seua campanya contra els turcs puix Andrónico li reclama en Europa, a on està en guerra contra els búlgars. No obstant, les relacions es degraden, i davant el risc d'una gresca en les seues pròpies files Andrónico no envia als catalans a batre's junt als bizantino contra els búlgars. Els turcs sitien Filadèlfia i Andrónico acorda en Roger de Flor per a que els combata en les seues 3000 hòmens abans de ser assessinat per orde de Miguel IX (7 d'abril de 1307).

La reacció catalana no es fa esperar. Saquegen inpunemente una gran part de les terres europees prop de dos anys, arrastrant en ells a soldats de diverses nacionalitats, inclosos turcs. Finalment, despuix d'haver-se dividit, els catalans funden el ducado de Neopatria. Els turcs s'aprofiten d'eixos successos i, a excepció de Bitinia, prenen casi totes les viles anatolias de l'Imperi bizantí. Aixina, la ciutat de 'Éfeso és presa per Sasa Bey, del beylicato de Mentşi, el 24 d'octubre de 1304, despuix de prendre el control de la vall del Caistro, i Magnesia cau en mans dels Saruhanidas en 1313; i un atre tant per a numeroses ciutats bizantines.

L'imperi entre guerres civils i assalts turcs

En quant els bizantino varen perdre les seues últimes fortificacions en Àsia, els turcs varen començar les seues incursions europees. Aixina varen començar de modo paralel als #pillage liderats per la Gran Companyia Catalana en Tracia. Pero la partida d'ella cap a Atenes no va implicar la tornada de la pau per a la península de Galípoli i les seues afores. Numerosos turcs varen aprofitar l'oportunitat del descans dels catalans i varen conquistar Tracia. Miguel IX va ser per primera volta vençut pels turcs dirigits per Halil en 1311. Recent en 1314 un nou eixèrcit bizantí, sostingut pels serbis, va conseguir cercar i derrotar als 1800 turcs presents en la península de Galípoli. Al mateix temps, els otormanos varen prendre el control de l'illa d'Imrali, situada en la mar de Marmara, per l'acció de l'almirant Emir Ali. Esta va ser la primera de les illes d'esta mar en ser ocupada pels turcs, que varen instalar allí una base naval que els permetera interceptar les comunicacions entre Bursa i el restant de l'Imperi bizantí.

Ademés, en 1321 comença una guerra civil, desastrosa per als bizantino, entre Andrónico II i el seu net Andrónico III que dura fins a 1328. La major plaça forta bizantino en Anatolia, Bursa cau, reduïda per la fam, el 6 d'abril de 1326. Els otomans, un dels emirats, fan d'ella la seua capital a partir del regnat d'Orkhan (1326-1360), el successor de Osman I. No obstant, Andrónico II conseguix salvar de nou Filadèlfia per mig del general Philanthropenos, que, a pesar de la seua ceguera i la seua edat alvançada, conseguix rebujar als turcs.

El nou emperador Andrónico III (1328-1341), davant l'impossibilitat de fer front a serbis, búlgars i turcs, firma en 1329 un tractat en l'emir Saruhan de Magnesia, el més poderós dels emirs turcs que residix en Kütahya, i en Umur Bey, emir d'Esmirna. Pero això no impedix als otomans proseguir les seues incursions. En 1328, posen lloc a Nicea. Andrónico intenta alçar-ho enviant un eixèrcit de dos mil hòmens que ell dirigix en Juan Cantacuzeno; pero és batut el 10 de juny de 1329 en la batalla de Pelekanon..

Despuix d'esta derrota, el governador de Nicea comprén que no va a rebre recobres i rendix la vila als turcs el 2 de març de 1331. A continuació la ciutat de Nicomedia és presa a l'assalt. En 1333, Andrónico III tracta directament en Orkhan a qui entrega dotze mil hiperpirons d'or a canvi de salvaguardar les últimes terres bizantines d'Àsia. No obstant, la ciutat de Nicomedia cau en 1337 i només viles com Filadèlfia o Heraclea del Ponto són encara bizantines en Àsia.

Andrónico III i els emirats turcs de Anatolia

Vore també: Beylicatos de Anatolia

Els otomans, obligats a fer front a la resistència bizantina, mantenen una gran combativitat, atraent tropes a voltes indisciplinadas (els ghazis) que, instalats en les fronteres de l'Imperi bizantí, poden saquejar-ho. Osman (sultà, fill del sultà dels ghazis, ghazi, fill de ghazis), conseguix disciplinarlos per a que el seu emirat no perga.

Els atres emirats turcs són també perillosos adversaris de l'imperi, especialment els que disponen d'una força marítima important; com les manades per Saruhan emir de Magnesia (que en 1333 saqueja les costes de Tracia), Umur Bey, emir de Aidin en Esmirna i Khidr beg, emir de Éfeso.

De les illes de la mar Egeo unes estan baix domini llatí, unes atres són bizantines i unes atres pertanyen a l'orde dels Hospitalaris, lo que dificulta el seu defensa. Els Hospitalaris conseguixen defendre les seues possessions dels turcs, pero no conseguixen detindre'ls. Andrónico permet a Benedetto i Martino Zaccaria convertir-se en senyors de l'illa de Quíos. Estimulat per les seues victòries contra els corsaris turcs, Martino s'allunta de la tutela bizantina i actua com a sobirà; per lo que Andrónico envia un centenar de navío que prenen l'illa en 1329.

A partir de 1332, Andrónico forma part de la lliga naval de potències cristianes composta de bizantino, venecians, hospitalaris i francs de Chipre. El seu objectiu és Esmirna d'a on partixen les expedicions de Umur bey, pero no ataquen la ciutat i s'acontenten en algunes victòries sobre l'emir de Karasi ans que la mort del papa Juan XXII, iniciador del moviment, pose fi a les activitats de la lliga.

Els Turcs comencen a assaltar Europa; Andrónico, que té que dirigir una expedició per a expulsar als turcs de Rodosto, deu rebujar-los una volta més en Tesalónica despuix prop de Constantinopla.

Paradòxicament, és en l'ajuda de Saruhan de Magnesia i de Umur bey que Andrónico pot reprendre el control de l'illa de Lesbos i de la vila de Focea als italians en 1335. Saruhan li envia hòmens i avitualla a l'eixèrcit imperial en el lloc de Focea. Umur bey firma un tractat d'aliança defensiva en Andrónico contra els otomans i els italians i veu el seu estat reconegut per Andrónico, que li proporciona ademés una suma de cent mil hiperpirons.

Primers passos dels otomans en Europa (1341-1355)

A la mort de Andrónico III en 1341 esclata una Guerra entre Juan Cantacuzeno, nomenat regente de Juan V Paleólogo (1341-1376) i Ana de Saboya, la dòna de Andrónico III, quan esta, baix l'influència del patrairca Juan Calecas, va depondre a Juan Cantacuzeno de totes les seues funcions. Com a resposta, este es proclama emperador el 26 d'octubre de 1341 sense per això posar en dubte el lloc sobre el tro de Juan V. Per a conseguir els seus fins, Juan Cantacuzeno apela a Umur bey pero este eixèrcit fracassa en prendre Salónica i deu retornar a Didimótico en novembre de 1343,. Juan Cantacuceno es troba acorralat per les tropes sèrbies i búlgares que recolzen a Ana de Saboya. Pero els sodados de Umur bey, que seguixen presents en Tracia, els rebugen. Umur bey deu fer front a la creuada de l'Archipèlec instigada pel papa Clemente VI i composta per Venècia, Rodas i Chipre que conseguix prendre Esmirna en 1343 o 1344 i, quan tracta de reprendre-la, Umur bey mor en 1348. Juan Cantacuzeno demanda l'ajuda de Orkhan a fins de 1344 i li dona la seua filla Teodora en matrimoni. A canvi, Orkhan li proporciona sis mil hòmens que nega a Ana de Saboya. Esta obté de Saroukhan l'enviament de sis mil hòmens per a combatre a Juan Cantacuzeno, pero que preferixen saquejar les afores de Constantinopla i atacar a Bulgària més rica. Finalment, en 1347, Juan Cantacuzeno penetra en Constantinopla. En la mateixa época, els otomans prenen el control del beylicato dels Karesioğulları en el noroest de Anatolia. En Europa, les tropes turques que sostenen a Juan Cantacuzeno —coronat com Juan VI (1347-1354)— amenacen l'integritat de l'Imperi bizantí. Juan VI i Juan V Paleólogo, els dos emperadors són obligats a combatre'ls en 1348 quan es tornen cap a Constantinopla.

Quan Juan V, que posseïx el territori dels Ródopes, i Mateo Cantacuzeno que ha degut cedir-los en lloc del territori al voltant de Adrianópolis entren en guerra, és Juan VI qui intervé en l'ajuda dels otomans dirigits per Solimán, fill de Orkhan per a restablir a Mateo en els seus drets. Pero els territoris de Mateo són no obstant saquejats pels otomans que conseguixen rebujar a un serbo-búlgar aplegat per a recolzar a Juan V. En 1350, quan la rebelió zelote amenaça en separar Salónica de l'Imperi bizantí, Juan VI obté l'ajuda de 22 barcos pirates turcs, que li permeten mantindre Salónica en el. En 1350, Juan VI utilise navío turcs que remonten el riu per a reprendre Beroia, caiguda en mans dels serbis alguns anys abans. Quan els serbis aliats de Juan V ataquen l'Imperi bizantí, dèu mil otomans els qui apleguen en apoyo de Juan VI i rebugen als serbis en 1352. De nou, els territoris bizantins són saquejats i els turcs aprofiten per a instalar-se en Tracia i ocupar la fortalea de Tzimpé prop de la península de Galípoli. El 2 de març de 1354 una tremolació de terra devasta la ciutat de Galípoli i els turcs aprofiten la situació per a apoderar-se d'ella i fer d'ella un cap de pont per a les seues conquistes europees. Les gestions de Juan VI a Orkhan per a que abandone la ciutat són inútils. Des de llavors l'aliança bizantí-otomana es trenca; la població considera que la seua aliança en els turcs és la font dels problemes de l'imperi i tem que Constantinopla estiga amenaçada. A fins de 1355 Juan V es posa al front de l'imperi i Juan VI es retira a un monasteri.

Les incursions turques en Europa (1355-1389)

Conquista de la Tracia bizantina (1355-1370)

Al adveniment de Juan V, l'Imperi bizantí està arruïnat i dividit: Mateo Cantacuzeno, coemperador en el seu pare a partir de 1352, posseïx Andrinópolis des de l'arribada al poder de Juan V fins a 1357. En Morea, un atre fill de Juan VI, Manuel, és déspota de Mistra; casi independent de Constantinopla, lluita contra els pirates turcs. L'emirat otomà en el noroest de Anatolia no és el més poderós dels estats turcs, pero la pren de Galípoli li oferix un trampolí per a conquistes europees. En 1352 Orkhan es fa amo de Calcedonia en la vora asiàtica del Bósforo front a Constantinopla, lo que dona als venecians l'idea de prendre Constantinopla per a impedir la seua caiguda en mans dels turcs. Orkhan acusa a Juan V de ser culpable de la captura del seu fill pels pirates foceanos, obligant-li a pagar un rescat i a reconéixer la tutela otomana sobre les viles de Tracia de les que s'ha apoderat Orkhan.

De Galípoli, els otomans dirigits per Solimán, fill de Orkhan, despuix d'haver recolzat si èxit a Mateo contra Juan V, es presenten en 1359 davant Constantinopla pero no intenten prendre-la. En 1361, prenen Didimótico. Estes conquistes, aixina com una batalla guanyada pels otomans prop de Lulle Burgas, òbrin als otomans el camí de Adrianópolis, de la que s'apoderen en 1361, pero que no ho és definitivament fins a 1369 puix és presa i perduda vàries voltes. Murad I (1360-1389), el successor de Orkhan continua eixa política d'expansió europea obligant a Juan V a reconéixer la seua sobirania sobre Tracia. Els otomans, en el concurs de diferents bandes turques, prenen Filipópolis en 1363. Per a reforçar la seua presència els otomans instalen en els territoris conquistats #colon turcs junt a les poblacions indígenes transformades en esclaves.

Front al perill, Juan V intenta dels príncips occidentals una creuada contra els turcs per ad açò apela al papa Inocencio VI. Resorgix puix el proyecte d'unió, front al rebuja del seu clero d'acceptar l'autoritat papal. L'expedició del llegat no conseguix més que la pren transitòria de Lampsaco. En1366 Amadeo VAIG VORE de Saboya, primer de Juan V, intervé quan els búlgars aprisionan a Juan V en viage per a demandar l'ajuda dels estats cristians. Amadeo VI conseguix bloquejar l'alvanç dels turcs prenent a l'assalt Galípoli, lo que permet obrir l'accés marítim a Constantinopla. Despuix d'haver obligat als búlgars a lliberar a Juan V, Amadeo expulsa als turcs de vàries fortalees del Helesponto abans de tornar a Saboya. Esta expedició victoriosa és insuficient per a que els bizantino recuperen Tracia encara que els otomans d'Europa estiguen aïllats d'Àsia. Ademés, Luis I d'Hongria rebuja intervindre contra les possessions europees dels otomans.

L'Imperi bizantí a la busca de respal exterior (1370-1389)

En 1369, Juan viaja a occident i es troba en Urbà V renunciant a tots els dogmes contraris al rito catòlic. Pero no ho fa el clero i no es produïx cap creuada. Només Venècia està interessada per a impedir que Constantinopla siga turca. Juan V cedix l'illa de Tenedos pero el rebuig del seu fill Andrónico que assegura la regència bloqueja l'acort. Finalment, Juan V obté un préstam de 30000 ducados. Esta intervenció veneciano és tant més urgent quant que Murad recomença les seues ofensives europees. Pronte, Iván Alejandro de Bulgària es convertix en vassall dels otomans que alcancen les vores del Danubio; els Serbis són esclafats en la batalla de Maritza, i els bizantino s'aprofiten per a reprendre Serres que els otomans intenten prendre en 1372 sense èxit, com intenten apoderar-se de Tesalónica.

Aixina, des de 1372, Bulgària i Sèrbia es convertixen en vassalls de l'imperi otomà. En l'esperança d'ajuda perduda, Juan V és obligat a firmar un tractat humillante en Murad I en 1374; Juan es convertix en vassall del sultà, i poc despuix deshereda al seu fill Andrónico de la successió en benefici del seu atre fill Manuel. És el començ d'un nou enfrontament fratricida en benefici de Murad. Andrónico intenta rebelar-se i obté el respal de Saudj, fill del sultà. Pero Saudj és cegat pel seu pare. Obligat a fer lo mateix en Andrónico, Juan V li deixa tòrt. Això no deté a Andrónico que s'aprofita de l'ajuda de Gènova per a evadir-se i a continuació obté el respal de Murad a canvi d'un pesat tribut. En 1376, Andrónico conseguix fer-se en el tro com Andrónico IV (1376-1379). Una de les seues primeres mediades és entregar Galípoli als turcs. En 1379, són Juan V i Manuel els qui recuperen el poder gràcies al respal de la marina veneciano i de l'eixèrcit otomà, renovant el seu vassallage davant Murad II gràcies a la promesa d'un tribut major que el pagat per Andrónico IV i un compromís sobre la cessió de la vila de Filadèlfia.

L'imperi otomà vassall de Bayaceto I (1389-1402)

L'aïllament de Constantinopla (1389-1396)

L'Imperi bizantí posseïx alguns territoris en les afores de Tesalónica, dirigits per Manuel, fill de Juan V. Despuix d'haver pres Serres en 1383, Hayr-ad-Din, un general otomà, sitia Tesalónica fins a 1387, en que la ciutat cau. Els otomans progressen també en Albània; en 1386, prenen possessió de Sofia obrint-se pas al Danubio. No obstant, la pesada derrota dels otomans en la batalla de Pločnik marca el començ d'un periodo de #sublevació dels príncips búlgars, serbis i válacos. Finalment, despuix d'haver somés Bulgària, Murad I perix en la batalla de Kosovo Polje en 1389 que termina en una victòria otomana i la sumissió definitiva de Sèrbia.

El seu fill Bayezid I li succeïx (1389-1403). La seua política s'orienta en tres direccions: enfortir-se sobre els seus vassalls europeus, prendre Constantinola i sometre els atres emirats turcs. Bayezid ajuda a Juan VII Paleólogo, fill de Andrónico IV a prendre el tro que conserva alguns mesos (abril de 1390-setembre 1390). Quan és depost per Manuel II i Juan VII, obté del sultà el territori de Selymbria. Eixe mateix any es produïx la caiguda de Filadèlfia l'última possessió bizantina en l'oest d'Àsia Menor a mans de Bayezid sostingut en l'empresa per un chicotet contingent bizantí enviat per Manuel II i Juan V. Este és en seguida conminado a destruir una fortalea que acaba de construir prop del Banya d'Or. La seua mort en 1391 du a que el seu successor Manuel (1391-1425) s'escape de Brusa per a cenyir la corona imperial, lo que disgusta a Bayezid, que reacciona en el Lloc de Constantinopla (1391-1392) que finalment abandona en 1392.

Despuix del rebuig de Manuel II de pagar tribut al sultà, Constantinopla sofrix a partir de 1394 un bloqueig otomà de huit anys (1394-1402). Durant eixe temps un dels últims territoris bizantins, el Despotado de Morea (en el Peloponeso), és obligat a acceptar guarnicions turques en vàries fortalees. Teodoro Paleólogo, el déspota de Morea, intenta obtindre assistència veneciano, sense resultat, i Bayezid s'acontenta en una expedició punitiva que venç a l'eixèrcit del despotado prop de Corinto i pren possessió de les fortalees de Leontation i Akova (començos de 1395).

Durant eixe temps, Bayezid reduïx la resistència dels atres emirs turcs, especialment els emirs marítims (Saruhanidas, Aydinidas, etc.) i l'emir Karamanida en 1392. En Europa, Bayezid acaba conquistant la península balcànica: Bòsnia i Valaquia.

De Nicópolis a Ankara

La situació desesperada de Constantinopla va determinar l'organisació d'una nova creuada per a alçar el bloqueig de la ciutat. La acaudilló Segismundo d'Hongria, que va manar un eixèrcit de dèu mil soldats francesos, alemans, válacos, cavallers teutónicos i búlgars del regne d'Iván Esratsimir. A pesar d'eixa movilisació, els creuats varen ser vençuts en la batalla de Nicopolis. Bayaceto es va tornar llavors contra Constantinopla i va prendre la vila de Selimbria, una de les últimes possessions bizantines. També Morea va sofrir una incursió de saqueig; els trenta mil habitants d'Argos varen ser deportats a Àsia Menor, i l'eixèrcit del despotado va ser derrotat el 21 de juny de 1397 prop de Leontarion, mentres Atenes va ser ocupada temporalment. L'eixèrcit otomà es va retirar després a Tesalia.

Durant eixe temps, el bloqueig de Constantinopla es va estretir fins a ser un sege en regla. Un dels embaixadors enviats per Manuel II a Occident va conseguir obtindre de Carlos VI de França l'enviament de mil doscents hòmens dirigits pel mariscal Boucicaut. Este va acometre als turcs, que varen ser expulsats de les vores del Bósforo i de la mar de Mármara, i va desembarcar en Constantinopla, socorrent l'urbs i desbaratant el bloqueig. Manuel va acompanyar a Boucicaut quan este va retornar a França en l'objecte d'organisar una nova creuada; un chicotet destacament francés va quedar en Constantinopla. El viage de l'emperador a penes va obtindre resultats. No obstant, quan Manuel va tornar a Constantinopla en 1403, va rebre la notícia de la greu derrota que havia sofrit Bayaceto en la batalla d'Ankara en 1402 a mans de les huestes mongolas de Tamerlán. Eixa derrota va causar la recalcada de l'Imperi otomà i va donar una oportunitat de supervivència inesperada a Constantinopla.

L'imperi otomà, entre destrucció i la renaixença (1403-1425)

Una pau precària (1403-1422)

La derrota de 1402 té greus conseqüències per a l'imperi otomà que sembla completament destruït. Els emirs turcs i els vassalls europeus reprenen la seua independència, i els fills de Bayezid (mort en 1403) es disputen la seua successió. Manuel s'aprofita d'este acontenyiment inesperat per a recuperar territoris dels otomans: Tesalónica, una part de l'actual costa búlgara i alguns territoris propencs a Constantinopla. Ademés, Suleyman, al front de la part europea de l'imperi otomà, es transforma en vassall de l'Imperi bizantí. La guerra civil otomana opon sobretot a Suleyman i al seu germà Musa. Despuix de huit anys de guerra, Suleyman mor durant una batalla en 1411, i l'imperi otomà queda dividit entre una part europea dirigida per Musa i una part asiàtica dirigida per Mehmed. Musa intenta una demostració de força davant Constantinopla en agost de 1411, abans d'intentar sense èxit recuperar Selymbria i Tesalónica. Poc despuix, és Mehmed (1413-1421) qui impedix a Musa sitiar Constantinopla.

Finalment, en juliol de 1413, Musa mor durant una batalla que li opon a Mehmed, lo que fa d'est l'últim supervivent dels fills de Bayezid. En els anys següents, els emirs de Anatolia són de nou somesos a l'autoritat de Mehmed. Manuel aprofita les seues relacions pacífiques en el nou sultà per a confirmar la sobirania bizantina sobre els territoris cedits per Suleyman. Conseguix especialment reafirmar la sobirania bizantina sobre el conjunt del Peloponeso que es convertix en una província bizantina, a a on el jove Juan VIII, fill de Manuel és enviat per a sostindre al déspota Teodoro II.

Durant eixe temps, els otomans reafirmen la seua hegemonia sobre els Balcans. L'oposició entre la república de Venècia i el regne  d'Hongria arruïnen l'esperança d'una creuada, encara que Manuel conseguix calmar les relacions entre els dos estats. Venècia, despuix de la victòria sobre la marina otomana en 1419, té raons per a opondre's al Sultà. Pese a les seues bones relacions en el sultà, l'emperador bizantí no dubta en consolidar les defenses dels seus territoris, com l'Hexamilion que protegix l'istme de Corinto, en 1415. Manuel II intenta sostindre a Mustafá, un pretés fill de Bayezid, que vol derribar a Mehmed. Fracassat Mustafá en 1416 Manuel II es nega a entregar-ho a Mehmed i accepta guardar-ho presoner si Mehmed paga la seua pensió. A la mort del sultà en 1421, les relacions entre els dos imperis són pacífiques.

Els bastions bizantins en perill (1422-1425)

El nou sultà Murad II (1421-1451) propon renovar la pau entre el seu pare i Manuel II i inclús cedir Galípoli a l'Imperi bizantí. El fill de Manuel, Juan VIII (1425-1448), preferix sostindre a Mustafá, pres dels bizantino i desijós de ser sultà otomà. Manuel pacta en Mustafá que li assegura amistat i l'entrega de Galípoli, tota la costa de la mar Negra fins a la frontera válaca i atres ciutats de Tracia. Mustafá lliberat sitia Galípoli conjuntament en l'eixèrcit bizantí. Quan Galípoli cau, Mustafá impedix l'entrada als bizantino, en contra de l'acort. Mustafá, víctima de la defección d'una part de les seues tropes, és capturat i mort per Murad.

Murad decidix castigar als bizantino per haver recolzat a Mustafá i sitia Constantinopla; pero deu alçar el lloc en agost de 1422. Ademés Murad deu fer front a una nova rebelió, la de Küçük Mustafa, animada pels bizantino. Acabada el tumult, els otomans saquegen Morea, despuix d'haver destruït l'Hexamilion reconstruït per Manuel, per a castigar als bizantino, sense prendre Mistra; partixen deixant al príncip de Acaya en guerra en el déspota de Morea. El nou objectiu otomà és la ciutat de Tesalónica, sitiada en 1422, i en 1423; els bizantino preferixen cedir la ciutat i les seues afores als venecians, pero els turcs no cedixen fins al seu pren en 1430. Murad preferix consolidar les seues posicions en Àsia Menor, especialment contra els Karamanidas i contra l'emir de Kastamuni, que el somet cap a 1425. El més de juny del mateix any, Manuel II abandona el seu títul d'emperador per a convertir-se en monge i morir dos mesos més tart. El seu fill Juan VIII Paleólogo li succeïx.

Constantino XI i la caiguda de Constantinopla (1448-1453)

Artícul principal → Caiguda de Constantinopla.

En aplegar en poder (1448) Constantino XI (anteriorment déspota de Morea) firma un acort en Murad II. Murad no dubta en recolzar a Demetrio quan este lluita en Tomás Paleólogo per la sobirania de Morea. Constantino XI conseguix un acort entre els dos germans, que recomencen la lluita en 1451 en els turcs recolzant de nou a Demetrio que obté un canvi de territoris. Per la seua banda els turcs es troben en la resistència de Scanderbeg en Albània (1443-1468).

Mort Murad II en 1451 el seu successor Mehmed II assegura la pau als bizantino i accepta pagar la pensió de Orkhan (net de Suleyman) detingut en Constantinopla. Aixina mateix assegura el seu respal a Demetrios com lo havia fet Murad. Firma també una treua en Juan Hunyadi. en Àsia deu fer front a un tumult dels Karamanidas, que se someten abans de l'arribada del sultà. Pese a una forta oposició, Constantino XI envia embaixadors a Roma acordant l'unió religiosa en l'Iglésia catòlica. El 12 de decembre de 1452 es proclama l'unió en la basílica de Santa Sofia.

Mehmed II, despuix de sometre als Karamanidas prepara la conquista de Constantinopla aïllant-la diplomàticament per mig de tractats en Venècia i en Juan Hunyadi. Morea és saquejada per un raid turc i Scanderberg, pese als seus nous èxits, no pot assistir a Constantinopla. Per a impedir el recobre marítim a Constantinopla es construïx sobre el Bósforo la fortalea de Rumeli Hisarı. Les relacions entre els dos estats es degraden quan els bizantino reprochen a Mehmed el no pagar la pensió acordada de Orkhan i amenacen en lliberar-ho. La massacre de llauradors de les afores de Constantinopla fa que Constantino XI manifeste la seua desaprovació, i en resposta, Mehmed II declara la guerra als bizantino. Constantino demana una volta més el respal dels Estats occidentals, pero sense èxit. Només el genovés Giovanni Giustiniani aplega a Constantinopla en setcents hòmens. A principis de 1453 els otomans prenen les últimes ciutats bizantines propenques a Constantinopla com Epibatai prop del mar de Mármara o Anchialos i Mesembria junt a la mar Negra i el 5 d'abril comença el lloc. Els efectius bizantino són molt dèbils. Phrantzes parla de 4973 hòmens sostinguts per prop de 2000 o 3000 estrangers. Menys d'una decena de navío defenen el Banya d'Or tancat per una cadena tendida per constantino el dos d'abril. Enfront, els otomans disponen d'efectius variables segons les fonts. 200 000 hòmens segons Phrantzes pero solament uns 80 000 són verdaders soldats. Nicolò Barboro parla de 160 000. Esta superioritat numèrica es repetix en la flota i en l'artilleria; un dels seus canons, fabricat per l'hongarés Orban, pot llançar bales d'1,86 m de circumferència (encara que termina explotant). A pesar d'eixa superioritat els assalts turcs són rebujats. Mehmed II, usant una vella tècnica russa, transporta navío sobre rodells a la Banya d'Or. Encara en el bloqueig quatre navío cristians conseguixen evitar el bloqueig i apleguen a Constantinopla. El 29 de maig, dia del segon assalt general, les tropes turques conseguixen penetrar en la ciutat per una chicoteta poterna i els resistents s'enteren de la ferida i partida de Giustiniani. El mateix Constantino XI mor en el curs dels últims combats. És el fi d'una guerra de quatre sigles i la caiguda final de lo que quedava del Imperi romà en orient.

Conseqüències

La caiguda de Morea

El despotado de Morea persistix pese a la caiguda de Constantinopla; pero en situació inestable despuix de l'invasió turca de 1452, i la població busca desfer-se dels déspotas de la família Paleólogo. Un alçament albanés provoca l'intervenció del general turc Umur Pasha en decembre de 1453. En 1454, Tomás i Demetrio demanen l'intervenció de Turahan Beg, pare de Umur Pasha, per a restablir l'orde. Els dos déspotas, vassalls del sultà, s'aprofiten de la benevolència de Mehmed II per a conservar els seus territoris. No obstant, busquen també suscitar una creuada en Occident, lo que provoca l'intervenció del sultà en 1458, mentres que Atenes havia caigut en mans dels otomans dos anys abans.

Mehmed II part d'Edirne i deixa una part del seu eixèrcit sitiant Corinto mentres saqueja el territori de Morea, i inclús la ciutadella de Patrás és obligada a capitular. En agost de 1458, Corinto cedix i la partix noroest de Morea es convertix en otomana. Tomás i Demetrio són obligats a repartir-se el restant del territori i a pagar un tribut anual al sultà. Els dos déspotas es barallen despuix de la partida de Mehmed II; Tomás busca el respal del papa, mentres Demetrio espera l'ajuda otomana. La situació en Morea precipita que Mehmed II la conquiste. En abril de 1460, part d'Edirne i obté el 29 de maig la sumissió de Demetrio i de Mistra. Tomás fuig a Itàlia, i les seues terres són invadides pels otomans. Només Constantino Graitzas conseguix mantindre en sus a les tropes turques fins que en juliol de 1461 la fortalea de Salmenikon, prop de Patrás, acaba per rendir-se.

Fi de l'imperi de Trebisonda

l'Imperi de Trebisonda, separat de el bizantino des de 1204, va sofrir en el transcurs del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) problemes polítics freqüents que ho varen debilitar. Els seus territoris els desijaven tant els turcs, com els genoveses i venecians, per l'estratègica posició comercial de la ciutat de Trebisonda. En 1456, el governador otomà d'Amasya va tractar de prendre la ciutat, pero es va acontentar en fer alguns captius i obtindre un oneroso tribut. L'emperador Juan IV de Trebisonda va intentar aliar-se a Uzun Hasan i que este s'enfrontara als otomans, pero va fallir en 1458. El seu successor David II Comneno va contribuir a la caiguda de l'imperi en provocar l'ira del sultà per demanar l'anulació del tribut que li paga i intentar suscitar una creuada en Occident. Mehmed II va vore en la destrucció de l'Imperi de Trebisonda l'ocasió de posar fi definitivament a l'Imperi bizantí. En juny de 1461, Mehmed II va mamprendre la campanya de sumissió al front d'un eixèrcit de xixanta mil ginets i huitanta mil infants recolzat per una flota important. L'emir de Sinope i Uzun Hasan, els dos aliats de David, no es varen atrevir a intervindre davant el poder del sultà otomà. Durant prop d'un més, Trebisonda va resistir a l'eixèrcit otomà, pero quan va aplegar Mehmed II va exigir la rendició de la vila. David va acceptar i la ciutat va capitular el 15 d'agost de 1461.

Conseqüències per als otomans

En esta victòria, els turcs i en especial l'Imperi Otomà es convertixen en una de les més grans potències en el món Mediterràneu. Esta guerra contra l'Imperi bizantí permet als otomans de convertir-se en la potència dominant entre els emirats turcs sorgits del decliu selyúcida despuix de l'invasió mongola. Aprofitant els errors de llectura política oriental duta per Miguel VIII Paleólogo i Andrónico II Paleólogo, els primers sultans otomans varen poder estendre el seu territori en tota la partix noroest de la península anatoliana, abans de llançar-se a la conquista de la península balcànica a la mitat de el XIV. La conquista de Constantinopla els assegura la dominació de lo que abans varen ser els territoris principals de l'Imperi bizantí. Ademés a partir de 1453, varen poder proseguir en el seu progrés en Europa i Àfrica. Mehmed II fa de Constantinopla la seua nova capital atribuint-se de facto l'herència de l'Imperi bizantí. Els otomans varen poder dedicar-se a proseguir la seua expansió, fins al fracàs del lloc de Viena en 1529.

Conseqüències per al món cristià

El papa Pío II va intentar una nova creuada en 1464, pero es va quedar en intent. La caiguda de Constantinopla, en 1453, és una data que simbolisa el pas de l'Edat Mija al Renaixença, al que varen contribuir els erudits bizantins que es varen refugiar en Itàlia. El sar Iván III de Rússia, espós de Sofia Paleóloga, la filla de Tomás Paleólogo, va intentar reprendre l'antiga herència fent de Moscou el nou centre de l'ortodòxia, la tercera Roma.

L'expansió de l'imperi otomà tanca al comerç la via mediterrànea entre Europa i Àsia.

Bibliografia

• Bréhier, Louis (2006). Vie et mort de Byzance, Pariu: Albin Michel. ISBN 2-226-17102-9.
• Grant, R. G. (2005). Battle: A Visual Journey Through 5,000 Years of Combat, Dorling Kindersley Publishers Ltd.
• Madden, Thomas F. (2005). Crusades the Illustrated History. Ann Arbor: University of Michigan Press.
• Mànec, Cyril (2002). The Oxford History of Byzantium. Nova York: Oxford UP.
• Parker, Geoffrey (2005). Compact History of the World. Londres: Claves Books, 4.ª edició.
• Sherrard, Philip. Great Ages of Man Byzantium. Clave-Life Books.