Guàrdia varega
La Guàrdia varega (en grec: Τάγμα των Βαράγγων, Tágma tōn Varángōn) va ser una unitat d'èlit del Imperi Romà d'Orient entre els sigles X i XIV, els membres dels quals servien com la guàrdia personal dels emperadors romans.
De procedència nòrdica, la guàrdia va ser formada per primera volta durant el regnat de l'emperador Basilio II en 988, despuix de la cristianisació de la Rus de Kiev pel príncip Vladímir I de Kiev, despuix dels acorts alcançats entre el príncip Vladímir I de Kiev i Basilio II de Bizancio.[1] Vladímir, que havia usurpat recentment el poder en Kiev en un eixèrcit format per soldats varegos, va enviar 6000 hòmens a Basilio com a part d'un acort d'assistència militar.
La desconfiança de Basilio en els guàrdies natius bizantino, les llealtats dels quals a sovint canviaven a atres pretenents al tro, i la provada llealtat dels varegos, molts dels quals havien servit en l'eixèrcit bizantí en anterioritat, varen dur a l'emperador a prendre la decisió d'amprar-los com a guàrdia personal. A lo llarc dels anys, reclutes procedents de Suècia, Dinamarca, Noruega o Islàndia mantindrien el caràcter predominantment nòrdic de la guàrdia fins a finals de el XI.
De fet, va haver una emigració tan gran d'escandinaus per a unir-se a la guàrdia que una llei migeval sueca de Västergötland va dispondre la prohibició de que un ciutadà poguera heretar cap ben mentres es trobara en "Grècia" (terme escandinau utilisat per a fer referència a l'Imperi bizantí).[2] En el XI hi havia també atres dos corts europees reclutant soldats escandinaus:[3] la Rus de Kiev c. 980-1060 i Londres 1018-1066.[3]
Composta principalment de nòrdics durant els primers 100 anys, la guàrdia va ser gradualment incloent reclutes anglosaxons que emigraven de les illes britàniques despuix de l'invasió i conquista dels normandos. En l'época d'Allunte I Comneno, a finals de el XI, la guàrdia estava principalment composta per estos reclutes i per "uns atres que havien sofrit a mans dels vikingos i dels seus cosins els normandos". Els anglosaxons i atres pobles germànics compartien la tradició vikinga d'extrema fidelitat (fins a la mort si fora necessari), i despuix de la conquista normanda molts d'ells havien perdut les seues terres i havien tingut que buscar la seua subsistència com a mercenaris.
La guàrdia varega no solament proporcionava seguritat a l'emperador, sino que també va participar en moltes de les guerres bizantines, jugant en molts casos un paper crucial en les batalles, en ser utilisats normalment en els moments crítics. A finals de el XIII, la guàrdia varega havia segut ètnicament assimilada pels bizantino, encara que va continuar operant fins a mediats de el XIV. En 1400 encara apareixen escrits de persones que s'identifiquen a sí mateixes com "varegos" en Constantinopla.
Creació
Entre la segona mitat de el IX i la primera del X els vikingos varen fundar vàries colónies a lo llarc del riu Volga, des de les que varen organisar numerosos atacs contra Constantinopla aplegant inclús a saquejar-l'en l'any 860. Un sigle més vesprada, en l'any 988, el príncip (kniaz) Vladimiro I de Kiev, d'orige vikingo, es va aliar en l'emperador bizantí Basilio II i, a canvi de la mà de la seua germana, li va proporcionar un eixèrcit de 6000 hòmens, l'autèntic embrió de la guàrdia varega.[4]
Basilio, donada el seu ben fundada desconfiança cap a la canviant llealtat dels seus guàrdies natius, i coneixent la profunda llealtat dels varegos, va decidir amprar-los com a guàrdia personal. A esta nova força li la va conéixer com la Guàrdia Varega (en grec Tagma ton Varangion, Τάγμα των Βαραγγίων).
En un astral de doble tall com a arma principal (anys despuix es varen adaptar a l'espasa), el seu comés era lluir uniformes i armes en cerimònies i festejos, ademés colaborar en la protecció de la família imperial, per a després ser el principal i més important cos en esta llabor.
Característiques
El núcleu fundacional de la guàrdia estava format per vikingos varegos, també cridats rus', encara que en el temps es va incloure en ella a normandos, sajones, danesos i anglesos i a atres hòmens procedents del nort.[5]
La força l'integraven uns 6000 hòmens entre els millors pagats del eixèrcit bizantí i va existir durant 300 anys.[1]
El més renomenat de tots els seus comandants va ser Harald Haardrade, qui va conquistar per als bizantins territoris d'Àfrica, Àsia Menor i Bulgària (a on va ser malnomenat Boklgara brennir o «devastador de búlgars»[6]), ademés de Lombardía (Langbarðaland) i Sicília. Posteriorment, este comandant va retornar a Noruega i es va convertir en Harald III, qui va morir tractant de conquistar Anglaterra, en la batalla de Stamford Bridge; en eixa derrota va terminar pràcticament l'Era Vikinga.[7]
Els mercenaris varegos, a banda de protegir a l'emperador, solien acompanyar-ho en la guerra. Tenien fama de hòmens hàbils i de grans recursos, excelents lluitadors i, sobretot, molt lleals. Els historiadors bizantins (especialment Miguel Psellos) els mencionen com «els portadors d'astral» (pelekuphoroi).[8]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Romero, Javier. Cossos d'èlit, Missió Impossible, Círcul Digital, Madrit, 2005, ISBN 84-609-6758-1.
- ↑ Jansson 1980:22.
- ↑ 3,0 3,1 Pritsak 1981:386.
- ↑ Velasco, Manuel (2008) Breu història dels vikingos, ISBN 84-9763-198-6, p. 198.
- ↑ Jones, Gwyn. A History of the Vikings, Oxford University Press, 1973, p. 266.
- ↑ Velasco, Manuel (2012) Breu Història dels Vikingos (versió estesa), Ed. Nowtilus, ISBN 978-84-9967-345-5 p. 254.
- ↑ Federico Marazzi, Ruta cap a Occident. Conquista, nº 95 de L'aventura de l'Història, Arlanza Edicions, Madrit, setembre de 2006.
- ↑ Velasco, Manuel (2012) Breu Història dels Vikingos (versió estesa), Ed. Nowtilus, ISBN 978-84-9967-345-5, p. 255.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guardia varega» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.