Dinosaura

Els dinosauris, del superorden Dinosauria (del grec δεινός deinós ‘terrible’ i σαῦρος sauros ‘fardacho’, ‘fardachos terribles’) són un clado de saurópsidos diápsidos arcosaurios que varen aparéixer durant el periodo Triásico, presentant una distribució cosmopolita. Encara que l'orige exacte i la seua diversificació primerenca és tema d'activa investigació, se situa el seu orige entre 245 i 231 millons d'anys arrere, entre el Triásico Mig al Superior.

Varen ser els vertebrats terrestres dominants durant 135 millons d'anys, des de l'inici del Jurásico —fa uns 200 millons d'anys, a partir de la extinció massiva del Triásico-Jurásico— fins al final del Cretácico —fa 66 millons d'anys—, quan la majoria dels grups de dinosauris es varen extinguir durant la extinció massiva del Cretácico-Paleógeno, que va posar fi a la Era Mesozoica. El registre fòssil indica que les aus varen evolucionar a partir de dinosauris terópodos durant el periodo Jurásico i, en conseqüència, el consens científic actual és que les aus formen un subgrup dins de Dinosauria. Algunes aus varen sobreviure a este acontenyiment, i els seus descendents continuen el linaje dels dinosauris fins als nostres dies. Per lo tant, els dinosauris es poden dividir en dinosauris avianos —les aus en un sentit estricte— i els dinosauris no avianos —tots extints—, que són tots dinosauris distints de les aus.

Els dinosauris són un grup divers d'animals des del punt de vista taxonómico, morfològic i ecològic. Usant l'evidencia fòssil, els paleontòlecs han identificat prop de 900 gèneros distints i més de 1000 espècies diferents de dinosauris no avianos. Els dinosauris estan representats en tots els continents tant per espècies existents, les aus, com per restants fòssils.

Els dinosauris varen desenrollar una notable diversitat d'adaptacions dietètiques a lo llarc del Mesozoico, sent alguns herbívors, atres carnívors o inclús omnívoros. Els primers dinosauris varen ser bípedos, pero molts grups varen incloure espècies cuadrúpedas, i alguns podien alternar els dos tipos de locomoció. Les banyes o crestes són comunes a tots els grups de dinosauris, i alguns grups varen desenrollar modificacions esquelètiques com armadures òssees i espines. L'evidència sugerix que la posada d'ous i la construcció de nius varen ser traces que compartien tots els dinosauris. Molts dinosauris eren de gran porte, el dinosauri saurópodo més gran va poder haver alcançat una llongitut de 40 m i 18 m d'altura i una massa estimada màxima de 140 t. No obstant, l'idea de que els dinosauris no avianos varen ser tots jagantescs és un error basat en el biaix de conservació, ya que els ossos grans i forts tenen més provabilitat de durar fins que es fosilicen. Molts dinosauris eren prou menuts, alguns medien solament uns 50 cm de llarc.

Encara que la paraula dinosauri significa ‘fardacho terrible’, el nom és una miqueta enganyós, ya que els dinosauris no són fardachos. En canvi, representen un grup separat de reptils que, com a moltes formes extintes, no mostren característiques tradicionalment vistes com a pròpies d'un reptil, com la postura estesa cap als costats de les extremitats o la ectotermia. Ademés, molts animals prehistòrics, inclosos els ictiosaurios, mosasaurios, plesiosaurios, pterosaurios i pelicosaurios, com Dimetrodon, són popularment concebuts com a dinosauris, pero no estan classificats taxonómicamente com a tals. A lo llarc de la primera mitat de el XX, ans que les aus anaren reconegudes com a dinosauris, la major part de la comunitat científica creïa que els dinosauris havien segut llents i de sanc freda. No obstant, la majoria de les investigacions realisades des de la década de 1970 han indicat que els dinosauris eren animals actius en un metabolisme més elevat del que es va pensar inicialment i exhibint numeroses adaptacions per a l'interacció social.

Des de que en el XIX es varen reconéixer els primers fòssilés de dinosauris i es va donar nom al grup, els esquelets fòssils montats, siguen originals o rèpliques, s'han convertit en la principal atracció de molts museus de tot lo món, convertint-se els dinosauris en part permanent de la cultura mundial. El gran tamany d'alguns grups ha assegurat aparicions regulars de dinosauris en els llibres de major venda i en películes com Parc Jurásico. El persistent entusiasme del públic per estos animals ha donat lloc a una important finançació per a l'investigació científica dels dinosauris, i els nous descobriments són donats a conéixer regularment en els mijos de comunicació.

Definició i descripció

Des del punt de vista de la taxonomia filogenético, els dinosauris es definixen generalment com el grup constituït per tots els descendents del més recent ancestro comú (ACMR) de Triceratops horridus i Passer domesticus, una au moderna. També s'ha propost que Dinosauria es definixca sobre el ACMR de Megalosaurus i Iguanodon, perque es tractava de dos dels tres gèneros citats per Richard Owen en reconéixer els Dinosauria. Abdós definicions inclouen el mateix grup d'animals: «Dinosauria=Ornithischia + Saurischia», que comprén els terópodos, en la seua majoria carnívors bípedos i aus, anquilosaurianos, cuadrúpedos herbívors acorazar, estegosaurianos, cuadrúpedos herbívors en plaques en l'esquena, ceratopsianos, herbívors cuadrúpedos en banyes i volants, ornitópodos, herbívors bípedos o cuadrúpedos, incloent als "picos d'ànet", i sauropodomorfos, en la seua majoria grans cuadrúpedos herbívors de coll i coa llarcs.

En el XXI, les aus es reconeixen com les úniques supervivents del linaje dels dinosauris terópodos. En la taxonomia tradicional, les aus eren considerades una classe separada que havia evolucionat a partir dels dinosauris, un superorden distint. No obstant, la majoria dels paleontòlecs contemporàneus relacionats en els dinosauris rebugen la classificació d'estil tradicional en favor de la nomenclatura filogenético; este enfocament requerix que, per a que un grup siga natural, tots els descendents dels membres del grup s'incloguen també en el grup. Les aus estan, per lo tant, considerades dinosauris, i estos últims, per tant, no s'han extinguit. Les aus es classifiquen com a pertanyents al subgrup Maniraptora, que són coelurosaurios, que a la seua volta són terópodos, que a la seua volta són saurisquios, i que a la seua volta són dinosauris.

Per una atra part, l'investigació realisada per Matthew Baron, David Norman i Paul Barrett en 2017 va sugerir una revisió radical de la sistemàtica dels dinosauris. L'anàlisis filogenético va establir a Ornithischia com més propenc a Theropoda que a Sauropodomorpha, en contraposició a l'unió tradicional de terópodos en sauropodomorfos. Açò faria que els saurópodos i els seus parents quedaren fora dels dinosauris tradicionals, per #lo que varen redefinir Dinosauria com l'últim ancestro comú de Triceratops horridus, Passer domesticus i Diplodocus carnegii i tots els seus descendents, per a garantisar que els saurópodos i els seus parents seguixquen inclosos com a dinosauris. També varen resucitar el clado Ornithoscelida per a referir-se al grup que conté Ornithischia i Theropoda. Esta hipòtesis va ser en posterioritat qüestionada i posada en dubte.

Descripció general

Els dinosauris es poden descriure generalment com arcosaurios en extremitats mantingudes erectas per baix del cos. Molts grups d'animals prehistòrics són popularment concebuts com a dinosauris, com els ictiosaurios, plesiosaurios, mosasaurios, pterosaurios i pelicosaurios, pero no es classifiquen científicament com a dinosauris, i cap tenia la postura característica de membre erecto dels verdaders dinosauris. Els pterosaurios estan relacionats lejanamente en els dinosauris, sent membres del clado Ornithodira. Els atres grups mencionats són, de la mateixa manera que els dinosauris i els pterosaurios, membres de Sauropsida, el clado de reptils i aus, llevat els pelicosaurios, que són sinápsidos. Cap d'ells tenia la postura empinada de les extremitats atrasseres característica dels verdaders dinosauris.

Els dinosauris eren els vertebrats terrestres dominants del Mesozoico, especialment en els periodos Jurásico i Cretácico. Atres grups d'animals estaven restringits en tamany i casetes. Els mamífers, per eixemple, rara volta superaven el tamany d'un gat, i es tractava generalment de rosegadors carnívors del tamany d'un menut assut. S'han identificat en certea més de 900 gèneros de dinosauris no avianos fins a 2018, i el número total de gèneros conservats en el registre fòssil s'ha estimat en al voltant de 1850, casi el 75% dels quals encara estan per descobrir, i es coneixen 1124 espècies per a 2016. Un estudi anterior va predir que existien al voltant de 3400 gèneros de dinosauris, incloent molts que no s'han conservat en el registre fòssil. En 2016, el número estimat d'espècies de dinosauris que varen existir en el Mesozoico era de 1543 a 2468. En 2021, es va estimar que el número d'aus modernes, els dinosauris avianos, era de 10806 espècies.

Alguns eren herbívors, uns atres carnívors, incloent granívoros, piscívoros, insectívors i omnívoros. Encara que els dinosauris eren ancestralmente bípedos, de la mateixa manera que totes les aus modernes, algunes espècies prehistòriques eren cuadrúpedas, i unes atres, com Ammosaurus i Iguanodon, podien caminar en la mateixa facilitat en dos o quatre pates. Les modificacions craneals com a banyes i crestes són traces comunes de dinosauris, i algunes espècies extinguides tenien armadura òssea. Encara que coneguts pel seu gran tamany, molts dinosauris del Mesozoico eren del tamany d'un ser humà o menor, i les aus modernes són en general de menut tamany. Hui en dia es troben dinosauris enterrats en tots els continents, i els fòssils mostren que havien conseguit la distribució global per lo manco durant el periodo Jurásico primerenc. Les aus modernes habiten en la majoria dels hàbitats disponibles, des de terrestres fins a marins, i existix evidència de que alguns dinosauris no avianos, com el Microraptor, podien volar o a lo manco planejar i uns atres, com els espinosáuridos, tenien hàbits semiacuáticos.

Característiques anatòmiques distintives

Si ben els descobriments recents han fet que siga més difícil presentar una llista universalment acceptada de les seues característiques distintives, casi tots els dinosauris descoberts fins ara compartixen certes modificacions en l'esquelet ancestral del arcosaurio, o són clarament descendents de dinosauris més antics que mostren estes modificacions. A pesar de que alguns gèneros varen desenrollar adaptacions que varen fer encara més pronunciades les diferències estructurals, eixes traces bàsiques són considerats com a típics del superorden Dinosauria, dites qualitats comunes als membres d'un grup taxonómico reben el nom de sinapomorfias de dit grup.

Una evaluació detallada de les interrelacions entre arcosaurios portada a terme pel paleontòlec Sterling Nesbitt varen confirmar o varen trobar les següents dotze sinapomorfias inequívoques, sent algunes conegudes prèviament:

• En el cràneu es presenta una fossa supratemporal, una excavació per davant de la fenestra supratemporal, la principal obertura en la part superior del cràneu atrasser.
• En les vèrtebres cervicals anteriors, també cridades frontals, del coll, darrere del atles i el axis estan presents les Epipófisis, processos oblicuos en forma de puntes apuntant cap a arrere en els cantons superiors atrassers.
• En el húmer, os del braç, el vèrtiç de la cresta deltopectoral, una proyecció en la que els músculs s'unixen deltopectorales, situat al nivell o més del 30 % de la llongitut del mateix.
• El ràdio, un os del braç inferior, més curt que el 80 % de la llongitut de l'húmer
• En el fèmur, os de la cuixa, el quart trocànter, proyecció a on el múscul caudofemoralis s'unix a l'eix posterior intern, és una brida aguda.
• El quart trocànter és asimètric en el marge distal inferior formant un àngul més pronunciat en la diáfisis del fèmur.

• La faceta articular proximal per a la fíbula o peroné del astrágalo i el calcàneu, ossos superiors del turmell, comprén menys del 30% de l'ample travesser de l'element.
• Els exocciptiales, ossos en la part posterior del cràneu, no es toquen a lo llarc de la llínea mija en el sol de la cavitat endocraneal, l'espai interior de la caixa craneal.
• En la pelvis, les superfícies articulares proximals del ísquion en el ilion i el pubis estan separades per una gran superfície cóncava, en el costat superior de l'ísquion entre els contactes en l'os púbic de la cadera i el ilion es troba una part de l'articulació oberta.
• Les crestes cnémial, part sobreixent de la superfície superior en la tébea, s'estoven anterolateralmente, és dir, cap a la part superior d'un costat.
• Cresta orientada proximodistalmente distinta #present en la cara posterior de l'extrem distal de la tíbia.

Nesbitt va trobar una série de potencials noves sinapomorfías, i va descontar un número de sinapomorfías sugerides anteriorment. Algunes d'estes també estan presents en els silesáuridos, que Nesbitt va recuperar com un grup germà de Dinosauria, incloent un gran trocànter anterior, metatarsianos II i IV de llongitut subequal, reducció de contacte entre l'ísquion i el pubis, la presència d'una cresta cnemial en la tíbia i d'un procés ascendent en el astrágalo, i molts uns atres.

Una varietat d'atres característiques de l'esquelet són compartides pels dinosauris. No obstant, degut a que són comuns a atres grups de arcosaurios o no estaven presents en tots els dinosauris ancestrals, estes característiques no són considerats com sinapomorfías. Per eixemple, de la mateixa manera que els diápsidos, els dinosauris ancestrals tenien dos parells de fenestra temporal, obertures en el cràneu darrere dels ulls, i com a membres del grup diápsido Archosauria, tenien obertures adicionals en el hocico i la mandíbula inferior. Ademés, vàries característiques que es creïa eren sinapomorfías ara se sap que han aparegut abans dels dinosauris, o estaven absents en els primers dinosauris i varen evolucionar de forma independent per diferents grups de dinosauris. Estes inclouen una escàpula allargada o omóplato, un sacre compost per tres o més vèrtebras fusionades, en alguns atres arcosaurios es troben tres, pero en Herrerasaurus es troben solament dos i un acetàbul perforat, o cavitat de la cadera, en un forat en el centre de la seua superfície interior, que, per eixemple en Saturnalia, es presenta tancat. Una atra dificultat de determinar clarament les característiques dels dinosauris és que els primers dinosauris i atres arcosaurios del Triásico Tardà solen ser poc coneguts encara que varen ser similars en molts aspectes, estos animals en ocasions han segut mal identificats en la lliteratura.

Els dinosauris es colocaven de peu en les seues pates atrasseres erectas d'una manera similar a la majoria dels mamífers moderns, pero distinta de la majoria dels atres reptils, l'expansió dels quals extremitats a cada costat. també es presenten arguments i moltes de les imàgens. Esta postura és deguda al desenroll d'un rebaixe frontal lateral en la pelvis, normalment una conca oberta, i un cap distint corresponent cap a l'interior frontal del fèmur. La seua posició erecta els va permetre als primers dinosauris respirar en facilitat mentres es movien, #lo que provablement els va produir una resistència extra i nivells d'activitat que varen superar als dels "extensos" reptils. Provablement les extremitats erectas també varen ajudar a recolzar l'evolució de gran tamany per mig de la reducció dels esforços de flexión en les extremitats. Alguns arcosaurios no dinosaurianos, incloent als rauisuchianos, també varen tindre les extremitats erectas pero varen conseguir esta característica de «pilar erecto» de l'articulació de la cadera, a on el os de la pelvis superior, en lloc de tindre una proyecció de l'inserció del fèmur des d'una pren de la cadera, va ser girat per a formar una plataforma sobreixent.

Paleobiología

El coneiximent sobre els dinosauris ha segut obtingut a través d'una varietat de registres fòssils, gose-vos i no gose-vos, com a ossos fosilizados, chafades de chafades (icnitas), heces (coprolitos), pedres usades per a ajudar en la digestió (gastrolitos), plomes, impressions de pell, òrguens interns i teixit bla. Varis camps d'estudi contribuïxen al nostre coneiximent paleontológico dels dinosauris, incloent la física (especialment la biomecánica; massa dels dinosauris, velocitat i fluix sanguíneu), química, biologia i ciències de la Terra (de la que la paleontologia és una subdisciplina). Dos temes del seu particular interés i estudi han segut el tamany dels dinosauris i el seu comportament. En ser els dinosauris un linaje tan exitós que va sobreviure a dos extincions massives i estar representats hui en dia pel grup més divers de vertebrats terrestres, són molts els factors de reproducció i creiximent que influïxen en la capacitat de les espècie d'este grup per a prosperar, en especial despuix de periodos que succeïxen a un event d'extinció, quan aumenta dràsticament la pressió reproductiva.

Tamany

Artícul principal → Anexe:Tamany dels dinosauris.

L'evidència actual sugerix que el tamany promig dels dinosauris va variar a través dels periodos Triásico, Jurásico Inferior, Jurásico Superior i Cretácico. Els dinosauris terópodos depredadors, que ocupaven molts de les casetes de carnívors terrestres durant el Mesozoico, freqüentment s'ubicaven en la categoria de 100 a 1000 kg (quilograms) quan són classificats pel seu pes estimat en categories basades en el orde de magnitut, mentres que els depredadors mamífers del Holoceno s'ubiquen en la categoria de 10 a 100 kg. La moda estadística de les masses corporals dels dinosauris mesozoicos es troba entre una a dèu tonellades mètriques Açò contrasta fortament en el tamany dels mamífers a lo llarc del Cenozoico, la massa del qual va ser estimada pel Museu Nacional d'Història Natural de l'Institut Smithsoniano entre els 2 a 5 kg.

No obstant, el significat de «tamany promig» no és tan senzill de precisar. Les observacions actuals sugerixen diferents valors per a cada u dels periodos geològics involucrats.

Els [pesos] estimats de dinosauris mijans oscilen entre 500 kg i 5 tonellades […] Huitanta per cent de la biomassa de la Formació de Morrison de l'oest dels Estats Units consistia en Stegosaurus i saurópodos; estos últims promediaban les 20 tonellades […]. El típic gran porte dels dinosauris i el comparativament menut tamany dels mamífers moderns ha segut quantificat per Nicholas Hotton. Basant-se en 63 gèneros de dinosauris, les senyes de Hotton mostren una massa promig que excedix els 395.9 kg (el pes d'un orso grizzly mijà), i una massa genèrica mijana de prop de dos tonellades (comparable a una girafa). Açò contrasta marcadament en mamífers extints (788 gèneros) la massa dels quals promig és de 631 grams (la d'un rosegador menut). El dinosauri no aviano més menut trobat fins a hui era major que dos terços de tots els mamífers actuals; la majoria dels dinosauris eren majors que tots els mamífers vivents en excepció d'un 2 % dels individus.

Els saurópodos varen ser els dinosauris més grans i pesats. Durant la major part de l'era dels dinosauris, inclús els menors saurópodos eren més grans que qualsevol atre animal en els seus hàbitats, i els majors eren per un orde de magnitut més massius que qualsevol atra criatura que haja caminat sobre la Terra. Els mamífers prehistòrics jagants tals com Paraceratherium (el major mamífer terrestre conegut) eren nanos junt als saurópodos jagants, i solament les ballenes modernes alcancen o sobrepassen als saurópodos en tamany. Hi ha vàries ventages propostes per al gran tamany dels saurópodos, incloent la protecció de la depredación, la reducció en l'us d'energia i la longevitat, pero pot ser que la més important d'elles tinguera relació en la seua dieta. Els animals grans són més eficients digerint que els menuts, ya que el menjar passa més temps en els seus sistemes digestius. Açò també els permet subsistir en menjar de valor nutritiu més baix que els animals menuts. Els restants de saurópodos són trobats principalment en formacions rocoses que són interpretades com d'ambients secs o secs estacionalmente, per #lo que l'habilitat de menjar grans cantitats de plantes en pocs nutrients haguera segut ventajosa en eixa classe d'ecosistemes.

Grans i menuts

Provablement els científics mai sabran cuales varen ser els dinosauris més grans i més menuts que hagen existit. Açò es deu a que solament un menut percentage dels animals aplega a fosilizarse, i molts d'estos permaneixen enterrats. Pocs dels #espècimen que es recuperen són esquelets complets i les impressions de pell i atres teixits blans són molt rares. Reconstruir un esquelet complet a través de comparar el tamany i la morfologia dels ossos de les espècies millor conegudes i que més s'assemblen és un art inexacto, i la reconstrucció dels músculs i atres òrguens de la criatura viva és, com a molt, un procés d'establir suposicions fonamentades.

El dinosauri més alt i pesat conegut d'esquelets complets és Giraffatitan brancai (prèviament classificat com una espècie de Brachiosaurus). Els seus restants varen ser descoberts en Tanzània entre 1907 a 1912. Ossos de varis individus de tamany paregut varen ser incorporats en l'esquelet ara montat i expost en el Museu d'Història Natural de Berlín; este esquelet medix 12 m d'alt i entre 21.8 i 22.5 m de llarc, i li pertanydria a un animal que pesaria entre 30 000 i 60 000 kg (quilograms). El dinosauri complet més llarc és un espècimen de 27 m de llarc d'un Diplodocus, el qual va ser descobert en Wyoming en els Estats Units i s'expon en el Museu Carnegie d'Història Natural en Pittsburgh des de 1907.

Va haver dinosauris molt majors, pero el coneiximent d'estos es basa en un menut número de fòssils fragmentarios. Molts dels majors #espècimen registrats d'herbívors varen ser tots descoberts en la década de 1970 en avant, i inclouen a l'enorme Argentinosaurus, el qual va poder haver pesat entre 80 000 i 100 000 kg; alguns dels més llarcs inclouen a Diplodocus hallorum de 33,5 m (abans conegut com Seismosaurus) i a Supersaurus de 33 m de llarc; i entre els més alts, es troba a Sauroposeidon en 18 m d'altura, el qual va poder haver alcançat la finestra d'un sext pis. El més pesat i llarc de tots ells va poder haver segut Amphicoelias fragillimus, conegut sol per una vèrtebra parcial (el arc neural) descrita en 1878 i a la data decembre de 2016 desapareguda. Extrapolando a partir de l'ilustració d'este os, l'animal va poder haver medit 58 m de llarc i pesat uns 120 000 kg. El major dinosauri carnívor conegut va ser Spinosaurus, alcançant una llongitut de més de 16 metros, i en un pes de 8150 kg.

Atres grans dinosauris carnívors inclouen als terópodos Giganotosaurus, Carcharodontosaurus i Tyrannosaurus. Therizinosaurus i Deinocheirus varen estar entre els més alts entre els terópodos.

Sense incloure a les aus (Avialae), els dinosauris més menuts coneguts eren del tamany de colomes. No resulta sorprenent que els dinosauris no avianos més menuts foren aquells més cercanamente relacionats en les aus. Anchiornis huxleyi, per eixemple, tenia un esquelet la llongitut total del qual era de menys de 35 cm. A. huxleyi és reconegut com el dinosauri no aviano més menut descrit d'un espècimen adult, en un pes estimat de 110 g. Els dinosauris herbívors no avianos més menuts inclouen a Microceratus i a Wannanosaurus, en prop de 60 cm de llongitut cada u.

Comportament

Moltes aus modernes són molt socials, vivint en freqüència en bandadas. Hi ha un consens generalisat de que alguns comportaments que són comuns en les aus, aixina com en els cocodrils (els parents vius més propencs de les aus), eren també comunes entre els grups extints de dinosauris. Les interpretacions del comportament de les espècies animals conegudes per restants fòssils es basen generalment en la postura dels seus esquelets i el seu hàbitat, les simulacions per computadora de la seua biomecánica, i les comparacions en animals moderns que tinguen casetes ecològics similars.

La primera evidència de que el comportament en manada era comú en varis grups de dinosauris aparte de les aus es va produir en 1878 en el descobriment de 31 eixemplars de Iguanodon bernissartensis, ornitisquios que es pensa varen perir junts en un jaciment en Bernissart, Bèlgica, despuix d'haver caigut en una profunda solsida inundada que es varen ofegar. Atres llocs de mort en massa varen ser descoberts posteriorment. Estos, junt en vàries chafades fosilizadas, sugerixen que el comportament gregario era comú en vàries espècies de dinosauris. Les chafades de centenars o inclús mils d'herbívors indica que els hadrosáuridos poden haver-se mogut en grans grups, com ocorre en el bisonte americà o la gasela saltarina. Les chafades de saurópodos documenten que estos animals viajaven en grups composts de diferents espècies, a lo manco en Oxfordshire, Anglaterra, encara que açò no és evidència d'una estructura específica de les manada. El congregar-se en grups va poder haver evolucionat per a defendre's, per a propòsits de migració, o per a proporcionar protecció a les crío. Hi ha evidència de que molts tipos de dinosauris de creiximent llent, incloent a varis terópodos, saurópodos, anquilosaurios, ornitópodos i ceratopsios, formaven #agregació d'individus inmaduros. Un eixemple és un lloc en Mongòlia Interior en que s'han trobat els restants de prop de 20 Sinornithomimus, d'entre un a sèt anys d'edat. S'ha interpretat que esta associació correspon a un grup social que va quedar atrapat en el fango. L'interpretació dels dinosauris com a animals socials també s'ha estés als terópodos carnívors, representant-los com caçadors grupales que cooperaven per a derribar assuts de gran tamany. No obstant, este estil de vida no és comuna entre les aus modernes, cocodrils i atres reptils, i l'evidència tafonómica sugerix que la suposta cacera en grup al

estil dels mamífers sugerida per a dinosauris com Deinonychus i Allosaurus pot interpretar-se també com el resultat de disputa fatals entre animals que es trobaven alimentant-se, com s'ha observat en varis diápsidos depredadors moderns.

Les crestes i golas d'alguns dinosauris, com els marginocéfalos, terópodos i lambeosaurinos, poden haver segut massa fràgils per a haver segut usades com a defensa activa, i per tant provablement eren usades per a exhibicions sexuals o d'agressió, encara que poc se sap sobre el apareamiento i el territorialismo en els dinosauris. Ferides en el cap per mossegades sugerixen que per lo manco els terópodos lluitaven en confrontacions agressives.

Des del punt de vista del comportament, un dels més valiosos fòssils de dinosauris va ser el trobat en el desert de Gobi en 1971. Est inclou a un Velociraptor atacant a Protoceratops, la qual cosa proporciona evidència de que els dinosauris certament s'atacaven entre sí. Evidència adicional d'atacs a assuts vius es troba en la coa parcialment curada d'un Edmontosaurus, un dinosauri hadrosáurido; la coa va ser danyada de tal manera que mostra que l'animal va ser atacat per un tiranosáurido pero va conseguir sobreviure. El canibalisme entre algunes espècies de dinosauris va ser confirmat per marques de dents trobades en Madagascar en 2003, en el terópodo Majungasaurus.

Les comparacions realisades en els anells escleróticos de dinosauris, aus i reptils moderns han segut utilisades per a inferir els patrons d'activitat diària dels dinosauris. Encara que s'ha sugerit que la majoria dels dinosauris eren actius durant el dia, estes comparacions han mostrat els menuts dinosauris depredadors com els dromeosáuridos, Juravenator i Megapnosaurus eren provablement nocturns. Els dinosauris herbívors i omnívoros de tamany mig i gran com els ceratopsios, sauropodomorfos, hadrosáuridos i ornitomimosaurios poden haver segut catemeralés, és dir actius durant intervals curts a lo llarc del dia, encara que es infiere que el menut ornitisquio Agilisaurus haguera segut diürn.

Basant-se en l'evidencia fòssil disponible de dinosauris com Oryctodromeus, sembla que algunes espècies de ornistisquios semblen haver adoptat un estil de vida parcialment fosorial (en caus). Moltes aus modernes són arborícolas, i açò era igual per a moltes aus del Mesozoico, especialment les enantiornites. Encara que algunes espècies de dinosauris similars a aus semblen també haver segut arborícolas (incloent a dromeosáuridos tals com Microraptor ) molts dinosauris no avianos semblen haver segut davant tot de locomoció terrestre. El bon enteniment de com els dinosauris es desplaçaven en terra és clau per a modelar el comportament dinosauriano; la ciència de la biomecánica, en particular, ha proveït un significatiu enteniment en esta àrea. Per eixemple, els estudis de les forces eixercits pels músculs i la gravetat en l'estructura esquelètica dels dinosauris han indagat cuan ràpit podien córrer els dinosauris, si els diplodócidos podrien crear boom sónicos a través d'agitar les seues coes paregudes a trallas, i si els saurópodos podien surar.

Comunicació

Les aus modernes es comuniquen per mig de senyals visuals i auditives, i l'àmplia diversitat d'estructures d'exhibició visual entre els grups de dinosauris fòssils, com a banyes, volants, crestes, vés-les i plomes, sugerix que la comunicació visual sempre ha segut important en la biologia dels dinosauris. La reconstrucció del color del plomall de Anchiornis sugerix l'importància del color en la comunicació visual en dinosauris no avianos. Una revisió de 2009 va indicar que els no avianos usaven exhibicions visuals i possiblement sons no vocals, com a chiulits, rechinar o aplaudir les mandíbules, chapotear i batre d'ales (possible en dinosauris maniraptores alados).

S'han identificat laringes o caixes de veu fosilizadas en dos dinosauris; el anquilosáurido Pinacosaurus i el neornitisquio Pulaosaurus, les estructures del qual sugerixen que els dinosauris eren capaços de vocalisacions complexes similars a les de les aus. Un estudi de 2016 conclou que alguns dinosauris poden haver produït vocalisacions en la boca tancada, com arrullos, ululatos i tamborinades. Estos ocorren tant en reptils com en aus i impliquen inflar l'esòfec o les bosses traqueals. Dites vocalisacions varen evolucionar de forma independent en els arcosaurios existents numeroses voltes, despuix d'auments en el tamany corporal. Les crestes d'alguns hadrosáuridos i les cambres nassals dels anquilosáuridos poden haver segut ressonadors. Les aus han desenrollat un nou orgue per a la vocalisació, la siringe, els primers restants del qual es varen trobar en un eixemplar de Vegavis iaai, semblat a un ànet, que data de fa 69–66 millons d'anys. La siringe pot haver complementat i després reemplaçat a la laringe com a orgue vocal durant l'evolució de les aus.

Biologia reproductiva

Artícul principal → Ou de dinosauri.

Tots els dinosauris depositen ous amnióticos en clafolls durs composts principalment de carbonat de calcio. Els ous són usualment deixats en un niu. Moltes espècies creen nius elaborats, en forma de bol, domo, replanell, llits, montículs, o caus. Algunes espècies d'aus modernes no fan nius; una espècie que viu en penya-segats, el arao comú deixa els seus ous en la roca nueta, i el macho del pingüí emperador cuida dels seus ous colocant-los entre la seua pancha i les seues pates. Les aus primitives i molts dels dinosauris no avianos en freqüència depositaven els seus ous en nius comunals, en els que els majorment els machos incubaban els ous. Encara que les aus modernes solament tinguen un oviducte funcional i depositen un ou al mateix temps, les aus més primitives i els dinosauris tenien dos, com els cocodrils. Alguns dinosauris no avianos, com Troodon, presentaven posades repetitives, en les que els adults podien depositar un parell d'ous cada dia o dos, i després s'asseguraven de que eclosionaran simultàneament en pospondre la seua incubació fins que tots els ous hagueren segut depositats.

Quan depositaven els ous, les femelles desenrollaven un tipo especial d'os entre la capa òssea dura externa i la mèdula de les seues extremitats. Este os medular, el qual és ric en calcio, és usat per a fer el clafoll de l'ou. El descobriment d'esta característica en un espècimen de Tyrannosaurus rex va proporcionar evidència de l'os medular en els dinosauris extints i, per primera volta, va permetre als paleontòlecs establir el sexe d'un eixemplar fòssil de dinosauri. Investigacions posteriors han trobat os medular en el carnosaurio Allosaurus i el ornitópodo Tenontosaurus. Degut a que el linaje de dinosauris que inclou a Allosaurus i a Tyrannosaurus es va separar del que conduïx a Tenontosaurus molt tempranamente en l'evolució dels dinosauris, açò sugerix que la producció de teixit medular és una característica general de tots els dinosauris.

Una atra traça estesa entre les aus modernes és el conte paternal per a les crío recent naixcudes. Jack Horner en 1978 va descobrir una zona d'anidación de Maiasaura (el "fardacho bona mare") en Montana, Estats Units, demostrant que el conte paternal continuava per un bon temps despuix del naiximent entre els ornitópodos, #lo que indica que este comportament pot haver segut comú entre els dinosauris. Hi ha evidència de que atres dinosauris no terópodos, com els titanosaurios de la Patagonia també anidaban en grans grups. Un espècimen trobat en Mongòlia del ovirraptórido Citipati osmolskae va ser descobert en una postura d'incubació similar a la de les gallines en 1993, la qual cosa indica que usaven una capa aïllant de plomes per a mantindre la calor dels ous. La suposició de que el conte paternal fora una traça comuna en els dinosauris és recolzat per atres troballes. Per eixemple, un embrió de dinosauri pertanyent al prosaurópodo Massospondylus va ser trobat sense dents, indicant que es requeria que les crío anaren alimentades pels seus pares. Les senderes de chafades també han confirmat conte paternal entre ornitópodos de la Illa de Skye en el noroest d'Escòcia. Nius i ous han segut trobats per a varis dels principals grups de dinosauris, i sembla provable que tots els dinosauris cuidaren de les seues crío en alguna mida abans o poc despuix de l'eclosió. Recentment s'han reconegut, gràcies als estudis de l'àmbar, la relació

estretix d'alguns grups de dinosauris emplumados en artròpodes que viurien en l'interior dels seus nius. Aixina es coneixen garrapatas que s'alimentarien de la sanc dels dinosauris, i escarabats derméstidos que menjarien els seus restants de plomes i pell.

Fisiologia

Artícul principal → Fisiologia dels dinosauris.

Degut a que tant els crocodilianos com les aus modernes tenen cors dividits en quatre cambres (si ben modificats en els crocodilianos), és provable que siguen una traça compartida per tots els arcosaurios, incloent als dinosauris. Encara que totes les aus tenen #metabolisme alts i són de "sanc calenta" (endotèrmic), ha existit un vigoroso debat des de la década de 1960 sobre que tant es remonta esta característica en el linaje dinosauriano. Els científics han diferit en si els dinosauris no avianos eren endotèrmics, ectotérmicos o una combinació d'abdós coses.

Despuix del descobriment dels primers dinosauris no avianos, els paleontòlecs inicialment varen considerar que eren ectotérmicos. Esta suposta condició de "sanc freda" va ser usada per a implicar que els dinosauris eren organismes relativament llents i pereosos, encara que molts reptils moderns en realitat són ràpits i àgils a pesar de dependre de fonts externes de calor per a regular la seua temperatura corporal. L'idea dels dinosauris llents va continuar sent la predominant fins que Robert Bakker, un dels primers en propondre la endotermia dels dinosauris, va publicar un influent artícul sobre el tema en 1968.

L'evidència recent indica que inclús els dinosauris no avianos i les aus varen prosperar en climes frets, i a lo manco algunes de les primeres espècies deuen haver segut capaces de regular la seua temperatura corporal per mig biològics interns (ajudat per la massa dels animals en les espècies més grans i les plomes o atres elements aïllants en les espècies més menudes). L'evidència d'endotermia en els dinosauris mesozoicos inclouen el descobriment dels «dinosauris polars» en Austràlia i Antàrtida aixina com l'anàlisis d'estructures de gots sanguíneus dins dels ossos fòssils que són típics dels endotermos. El debat científic ha continuat pel que fa als modos específics en que va evolucionar la regulació de temperatura en els dinosauris.

En els dinosauris saurisquios, els #metabolisme actius són recolzats per l'evolució del sistema respiratori aviano, caracterisat per un extens sistema de sacs aéreus que s'estén als pulmons i invadix a molts dels ossos en l'esquelet, #lo que ho fa més llauger. Els primers sistemes respiratoris de tipo aviano en sacs aéreus poden haver segut capaços de sostindre majors nivells d'activitat que en els mamífers de tamany i constitució similar. Ademés de proveir un molt eficient suministrament d'oxigen, el ràpit fluix d'aire va poder haver segut un efectiu mecanisme de refredat, la qual cosa és essencial en animals que són actius pero massa grans per a dissipar tot l'excés de calor a través de la seua pell.

Com uns atres reptilés, els dinosauris són principalment uricotélicos, #lo que significa que les seues renyons extrauen els rebujos nitrogenats del seu fluix sanguíneu i lo excretan com àcit úrico en lloc de la urea o amoníac com en atres animals, a través dels uréters als intestins. En moltes espècies actuals, l'àcit úrico és excretado junt en les heces com un rebuig semisólido. No obstant, a lo manco algunes aus (com els colibríes) poden ser facultativamente amoniotélicas, excretando la major part dels rebujos nitrogenats com a amoníac. Estes també excretan creatina, en lloc de creatinina com en els mamífers. Este material, aixina com el rebuig dels intestins, ix per la cloaca. Aparte d'açò, moltes espècies regurgitan egagrópilas, i es coneixen fòssils de egagrópilas possiblement procedents de dinosauris que es remonten fins al periodo Cretácico.

Història evolutiva

Artícul principal → Evolució dels dinosauris.

Orígens i inicis evolutius

Els dinosauris varen divergir dels seus ancestros arcosaurios entre mediats a finals del periodo Triásico possiblement en una regió de Gondwana, fa aproximadament 245-235 millons, uns 20 millons d'anys en acabant de que la extinció massiva del Pérmico-Triásico acabara en un estimat del 95 % de tota la vida en la Terra. La datació radiométrica de la formació rocosa que contenia els fòssils del gènero primitiu de dinosauri Eoraptor ha tirat una data de 231.4 millons d'anys, establint la seua presència en el registre fòssil del Triásico. Els paleontòlecs creuen que Eoraptor s'assembla al ancestro comú de tots els dinosauris; és dir, que de ser aixina els primers dinosauris eren animals depredadors menuts i bípedos.

Els fòssils de dinosauris ben coneguts més antics coneguts a partir de restants substancials daten de l'época Carniense del periodo Triásico i s'han trobat principalment en les Formacions Ischigualasto i Santa María d'Argentina i Brasil respectivament, i en la Formació Pebbly Arkose de Zimbabue.

La Formació Ischigualasto, datada radiométricamente entre 231 i 230 millons d'anys, ha produït el saurisquio primerenc Eoraptor, originalment considerat un membre d'Herrerasauridae pero ara considerat com un sauropodomorfo enjorn, junt en els herrerasáuridos Herrerasaurus i Sanjuansaurus i els sauropodomorfos Chromogisaurus, Eodromaeus i Panphagia, aixina com el tentativo ornitisquio primerenc Pisanosaurus. El provable semblat de Eoraptor en el ancestro comú de tots els dinosauris sugerix que els primers dinosauris haurien segut depredadors menuts i bípedos. La Formació Santa María, datada radiométricamente com més antiga, en 233,23 millons d'anys, ha produït els herrerasáuridos Gnathovorax i Staurikosaurus, junt en els sauropodomorfos Bagualosaurus, Buriolestes, Guaibasaurus, Macrocollum, Nhandumirim, Pampadromaeus, Saturnalia i Unaysaurus. La Formació Pebbly Arkose, que és d'edat incerta pero provablement era comparable a les atres dos, ha produït el sauropodomorfo Mbiresaurus, junt en un herrerasáurido sense nom. Restants menys ben conservats dels sauropodomorfos Jaklapallisaurus i Nambalia, junt en el saurisquio primerenc Alwalkeria, es coneixen en les formacionesb Maleri Superior i Maleri Inferior de la Índia. La Formació Chañares d'Argentina, d'edat Carniense, preserva ornitodiranos primitives semblances a dinosauris, com Lagosuchus i Lagerpeton, #lo que la convertix en un atre lloc important per a comprendre l'evolució dels dinosauris. Estos ornitodiranos recolzen el model dels primers dinosauris com a depredadors menuts i bípedos. Els dinosauris poden haver aparegut ya en l'época anisiana del Triásico, fa aproximadament 243 millons d'anys, que és l'edat del Nyasasaurus de la Formació Mana de Tanzània. No obstant, els seus fòssils coneguts són massa fragmentarios per a identificar-ho com un dinosauri o només com un parent propenc. La referència de la Formació Mana al Anisiano també és incerta. Independentment, els dinosauris varen existir junt en els ornitodiranos no dinosauris durant un periodo de temps, en estimacions que oscilen entre 5 i 10 millons d'anys a 21 millons d'anys.

Quan els dinosauris varen aparéixer, ells no eren els animals terrestres dominants. Els hàbitats terrestres eren ocupats per varis tipos d'arcosauromorfos i terápsidos, com els cinodontes i també estaven els rincosaurios. Els seus principals competidors eren els pseudosuquios, com els etosaurios, ornitosúquidos i els rauisuquios, els quals eren més exitosos que els dinosauris. Molts d'estos animals desapareixerien a lo llarc del Triásico, en algun dels dos events d'extinció que va haver. El primer, fa prop de 215 millons d'anys, va vore la desaparició d'una gran varietat de arcosauromorfos basalés, incloent als protorosaurios. Açò va ser seguit per la extinció massiva del Triásico-Jurásico, fa uns 200 millons d'anys, en la qual es varen extinguir varis atres grups de arcosaurios primitius, com els etosaurios, els ornitosúquidos, els fitosaurios i els rauisuquios. Els rincosaurios i els dicinodontes varen sobreviure, a lo manco en algunes àrees, tan tardíamente com l'inici del Noriense i inicis del Rhaetiense, respectivament, pero la data exacta de les seues extincions és incerta. Estes pèrdues varen deixar com resultat una fauna terrestre composta per crocodilomorfos, dinosauris, mamífers, pterosaurios i tortugas. Els primers linajes de dinosauris primitius es diversificaron durant les époques del Carniense i el Noriense en el Triásico, possiblement en anar ocupant els casetes dels grups que s'extinguien.

Evolució i paleobiogeografía

L'evolució dels dinosauris despuix del Triásico va ser acompanyada dels canvis en la vegetació i la posició dels continents. En el Triásico Superior i el Jurásico Inferior, els continents estaven conectats a una única massa continental coneguda com Pangea, i hi havia virtualment solament un tipo de fauna de dinosauris compost majorment per carnívors celofisoides i herbívors sauropodomorfos primitius (prosaurópodos). Les plantes gimnosperma (particularment coníferes), una font potencial de menjar, es varen difondre en el Triásico Superior. Els sauropodomorfos primitius no tenien mecanismes sofisticats per a processar el menjar en la boca, per #lo que varen deure amprar atres mijos per a trossejar l'aliment a lo llarc del seu tracto digestiu. L'homogeneïtat general de la fauna de dinosauris va continuar durant el Jurásico Mig i el Jurásico Superior, époques en les que moltes localitats tenien depredadors tals com els ceratosaurianos, els megalosauroideos i els carnosaurios, mentres que els herbívors per lo general eren ornitisquios estegosaurios i grans saurópodos. Eixemples d'estes #fauna es troben en la formació de Morrison en Norteamérica i Tendaguru en Tanzània. Els dinosauris de China mostren algunes diferències, en especialisats terópodos com els metriacantosáuridos i saurópodos de colls inusualment llarcs com Mamenchisaurus. Els anquilosaurios i els ornitópodos s'estaven tornant més comuns, pero els prosaurópodos s'havien extinguit. Les coníferes i les pteridofitas eren les plantes més comunes. Els saurópodos, com els seus antecessors prosaurópodos, no processaven l'aliment oralment, pero els ornitisquios estaven evolucionant vàries formes per a tractar el menjar en les seues boques, incloent possibles estructures paregudes a galtas per a mantindre el menjar dins de la boca i moviments mandibulars per a mastegar-la. Un atre notable event evolutiu del Jurásico va ser l'aparició de les aus pròpiament dites, descendents dels celurosaurios manirraptores.

Durant el Cretácico Inferior i en el successiu rompimiento de Pangea, els dinosauris es varen escomençar a diferenciar més en cada continent. La primera part d'esta época va vore l'expansió dels anquilosaurios, els iguanodontianos i els braquiosáuridos a través d'Europa, Norteamérica i el nort d'Àfrica. Estos últims varen ser complementats o reemplaçats en Àfrica pels grans terópodos espinosáuridos i carcarodontosáuridos, i els saurópodos rebaquisáuridos i titanosaurios, també trobats en Suramérica. En Àsia, els celurosaurios manirraptores com els dromeosáuridos, trodóntidos i ovirraptorosaurios es varen convertir en els terópodos més comuns, mentres que els anquilosáuridos i els ceratopsios primitius com Psittacosaurus es varen convertir en herbívors dominants. Mentrestant, Austràlia va ser llar d'una fauna de anquilosaurios basalés, "hipsilofodóntidos" i iguanodontianos. Els estegosaurios semblen haver-se extint en algun punt entre el final del Cretácico Inferior i l'inici del Cretácico Superior. Un canvi important que es va produir durant el Cretácico Inferior, i que s'amplificaria en el Cretácico Superior, va ser l'evolució de les plantes en flor. Al mateix temps, varis grups de dinosauris herbívors varen desenrollar formes més sofisticades per a processar el menjar en la boca. Els ceratopsios varen amprar un método per a trozar el menjar en dents apilades en bateries dentals, mentres que els iguanodontianos varen refinar el seu método per a triturar els aliments en bateries dentals, que serien dutes a l'extrem pels hadrosáuridos. Alguns saurópodos també varen desenrollar dites bateries, dels quals el millor eixemple és el rebbaquisáurido Nigersaurus.

Va haver tres tipos principals de #fauna de dinosauris en el Cretácico Superior. En els continents septentrionals de Norteamérica i Àsia, els principals terópodos eren els tiranosáuridos i varis tipos de terópodos manirraptores menuts, mentres que els herbívors eren predominantment ornitisquios com els hadrosáuridos, ceratopsios, anquilosáuridos i paquicefalosaurios. En els continents del sur que varen resultar del rompimiento de Gondwana, els terópodos més comuns eren els abelisáuridos, i els saurópodos titanosaurios eren els herbívors més comuns. Finalment, en Europa, la fauna es componia de dromeosáuridos, iguanodontianos rabdodóntidos, anquilossaurios nodosáuridos, i els saurópodos titanosaurios eren predominants. Les plantes en flor es irradiaron en molt èxit, i els primers tipos de pastures varen aparéixer al final del Cretácico. Els hadrosáuridos i els ceratopsios es varen tornar sumament diversos en Norteamérica i l'orient d'Àsia. Els terópodos també varen desenrollar formes omnívoras i herbívores, destacant entre estes als tericinosaurios i els ornitomimosaurios.

La extinció massiva del Cretácico-Terciario, la qual va ocórrer fa aproximadament 66 millons d'anys al final del Cretácico, va causar l'extinció de tots els grups de dinosauris exceptuant a les aus modernes (Neornithes) (o potser casi tots, vejau sobre açò més avall). Alguns atres grups de diápsidos, com els crocodilianos, els sebecosuquios, les tortugues, els fardachos, les serps, els esfenodontes i els coristoderos, també varen sobreviure a l'event d'extinció.

Els linajes supervivents d'aus modernes, incloent als ancestros dels Paleognathae, els ànets, gallines i afins (Galloanserae) i linajes pertanyents al clado Neoaves (la major radiació adaptativa d'aus modernes), es diversificaron ràpidament al principi del periodo Paleógeno, omplint les casetes ecològiques que varen quedar vacants despuix de l'extinció dels grups de dinosauris mesozoicos com les aus arborícolas enantiornites, les aus aquàtiques hesperornitiformes, i inclús els grans terópodos terrestres (que seria el cas de Gastornis, els dromornítidos, i Phorusrhacidae). No obstant, els mamífers també varen evolucionar en rapidea en eixa época, i varen superar a les aus neornites en la dominació de la majoria de les casetes terrestres.

Classificació

Artícul principal → Anexe:Classificació dels dinosauris.

Els dinosauris són arcosaurios, de la mateixa manera que els cocodrils moderns. Els cràneus diápsidos dels arcosaurios tenen dos forats localisats a on es nuguen els músculs de la mandíbula, cridat fenestra temporal. La major part de reptils (incloent a les aus) són diápsidos. Els mamífers, en solament una fenestra temporal, són cridats sinápsidos; i les tortugues, sense fenestra temporal, són anápsidos. Anatómicamente, els dinosauris compartixen moltes atres característiques de arcosaurio, inclosos els dents que naixen d'alvéolos més be que com les extensions directes de les mandíbules. Dins del grup Archosauria, els dinosauris són diferenciats més perceptiblemente pel seu pas. Les pates dels dinosauris s'estenen directament baixe el cos i són rectes, mentres que les pates de fardachos i cocodrils s'estenen cap a fòra, descollant.

Moltes atres classes de reptils varen viure en la era Mesozoica, en convivència en els dinosauris. Alguns d'estos són comunament, pero incorrectament, considerats com a dinosauris, incloent als plesiosaurios (que no estan relacionats estretament en els dinosauris) i els pterosaurios, que es varen desenrollar separadament d'antepassats reptils de finals del Triásico.

Els dinosauris estan dividits en dos órdens, Saurischia i Ornithischia, els quals es basen en l'estructura de la cadera. Els saurisquios (del grec per a Pelvis de fardacho) són dinosauris que al principi varen conservar l'estructura de la cadera dels seus antepassats. Ells inclouen tot els terópodos (carnívors bípedos) i saurópodos (herbívors de coll llarc). Els ornitisquios (del grec per a Pelvis d'au) són l'atre orde de dinosauris, la majoria d'estos eren cuadrúpedos herbívors.

• Estructura pèlvica en Saurischia (lateral esquerre).
  Estructura pèlvica en Saurischia (lateral esquerre).
• Pelvis saurisquia de Tyrannosaurus (lateral esquerre).
  Pelvis saurisquia de Tyrannosaurus (lateral esquerre).
• Estructura pèlvica en Ornithischia (lateral esquerre).
  Estructura pèlvica en Ornithischia (lateral esquerre).
• Pelvis ornitisquia de Edmontosaurus (lateral esquerre).
  Pelvis ornitisquia de Edmontosaurus (lateral esquerre).

El següent és un cladograma simplificat de les relacions filogenético dels distints grups de dnosauriosque va propondre Michael Benton el 2015.

Orige de les aus

Artícul principal → Orige de les aus.

La possibilitat de que les aus anaren dinosauris va ser sugerida per primera volta en 1868 per Thomas Henry Huxley. Despuix del treball de Gerhard Heilmann a principis de el XX, la teoria de les aus com a descendents dels dinosauris va ser abandonada en favor d'antepassats tecodontes, sent la prova clau la suposta falta de clavícula dels dinosauris. No obstant, com ho varen demostrar descobriments posteriors, les clavícules (o una única fúrcula fusionada, derivada de dos clavícules separades) no estaven realment absents; ya s'havia trobat en 1924 en Oviraptor, pero havien segut identificades erròneament com interclavícula. En la década de 1970, John Ostrom va recuperar la teoria dels dinosauris com a antepassats de les aus, que va guanyar impuls durant les décades següents en el advenimiento de l'anàlisis cladístico, i un gran aument dels descobriments de menuts terópodos i aus primitives. Han segut d'especial rellevància els fòssils de la formació de Yixian, a on s'han trobat múltiples terópodos i aus primitives, moltes voltes en plomes d'algun tipo. Les aus compartixen més d'un centenar de traces anatòmiques distintes en els dinosauris terópodos, a el XXI considerats generalment els seus parents prehistòrics més propencs.

Una minoria de científics, destacant Alan Feduccia i Larry Martin, han sugerit atres camins evolutius, incloent versions revisades de la proposta de Heilmann dels arcosaurios basals, o que els terópodos manirraptores eren els antepassats de les aus, pero que no eren dinosauris, sino convergents en ells.

Plomes

Artícul principal → Dinosauris en plomes.

Les plomas són una de les característiques més reconeixibles de les aus modernes, i una traça que va ser compartida per tots els atres grups de dinosauris. Basat en la distribució actual de l'evidencia fòssil, segons pareix les plomes varen ser una traça dinosauriano ancestral, encara que un que es pot haver perdut de forma selectiva en algunes espècies. Han segut descobertes evidencies fòssil directa de plomes o d'estructures similars a plomes en una gran varietat d'espècies en molts grups de dinosauris no avianos, tant entre els saurisquios com els ornitisquios. Les estructures simples i ramificados, com a plomes es coneixen d'heterodontosáuridos, neornitisquianos primitius terópodos, i ceratópsidos primitius. Solament s'ha trobat evidències de plomes verdaderes, #paleta similars a les plomes de vol de les aus modernes en el subgrup terópodo Maniraptora que inclou oviraptorosaurios, troodóntidos dromeosáuridos, i aus. Les estructures similars a plomes conegudes com picnofibras també s'han trobat en els pterosaurios, lo que sugerix la possibilitat de que filaments similars a plomes podrien haver segut comunes en el linaje d'aus i evolucionat abans de l'aparició dels propis dinosauris. L'investigació sobre la genètica dels cocodrils americans també ha revelat que els escuts cocodrilianos posseïxen plomes-#queratina durant el desenroll embrionari, pero estes #queratina no són expressades pels animals abans de l'eclosió.

Archaeopteryx va ser el primer fòssil trobat que va revelar una possible relació entre els dinosauris i les aus. Es considera una forma de transició, en que es mostra característiques d'abdós grups. Tret a la llum dos anys despuix seminal de Darwin L'orige de les espècies, el seu descobriment va estimular el debat incipient entre els partidaris de la biologia evolutiva i el creacionisme. Esta au és tan antiga com lo són els dinosauris, sense una clara impressió de plomes en la roca circumdant, a lo manco un espècimen va ser confòs en Compsognathus. Des dels anys 1990 s'ha trobat un número creixent de dinosauris no avianos en plomes, la qual cosa va proveir noves proves adicionals sobre la relació directa existent entre dinosauris i aus modernes. La majoria d'estos #espècimen han segut exhumats en la província de Liaoning en el noreste de China, que va ser part d'un continent aïllat durant el Cretáceo. A pesar de que rastres de plomes han segut trobats solament en la formació Yixian i atres pocs llocs, és provable que dinosauris similars en atres parts del món també hagen estat coberts per plomes. La falta de restants fòssils de plomall a escala planetària pugues deure's al fet de que les estructures delicades com a pell, pèl i plomes no són preservades per les usuals condicions de fossilisació, #lo que dificulta la seua presència en el registre fòssil.

La descripció dels dinosauris emplumados no ha estat exent de polèmica; tal volta els majors crítics han segut Alan Feduccia i Theagarten Lingham-Soliar, que han propost que alguns fòssils similars a plomes supostament són el resultat de la descomposició de les fibres de colágeno que està baix de la pell dels dinosauris, i que els dinosauris maniraptoranos en plomes #paleta no eren en realitat dinosauris, sino convergents en els dinosauris. No obstant, les seues opinions en general no han segut acceptades per atres investigadors, fins al punt de ser qüestionada la naturalea científica de les propostes de Feduccia.

Esquelet

Com les plomes estan generalment associades a les aus, els dinosauris emplumados són tildats i descrits en freqüència com el esclavó perdut entre les aus i els dinosauris. No obstant, les múltiples característiques esquelètiques que compartixen els dos grups també són un indici important per als paleontòlecs. Les àrees de l'esquelet en semblances importants són el coll, el pubis, la nina (carp semilunar), el braç i la cintura escapular, la fúrcula i la quilla. La comparació dels esquelets de dinosauri i de les aus per mig de l'anàlisis cladístico reforça la teoria de la relació entre abdós grups.

Teixits blans

Els grans dinosauris carnívors posseïen un complex sistema de sacs d'aire similars als que tenen les aus modernes, segons una investigació de 2005 dirigida per Patrick O'Connor de l'Universitat d'Ohio. És provable que els pulmons dels dinosauris terópodos carnívors bípedos en pates (similars a les de les aus) bombegen aire en sacs buits del seu esquelet, com ocorre en les aus. Lo que en el passat es considerava formalment una traça única de les aus estava present en certa forma en els antepassats d'estes, va dir O'Connor. En 2008, els científics varen descriure a Aerosteon riocoloradensis, l'esquelet del que ha proporcionat les proves més clares fins ara d'un dinosauri en un sistema de respiració similar a la de les aus. Una tomografía computarizada va posar de manifest la presència de sacs d'aire dins de la cavitat corporal de l'esquelet de Aerosteon.

Evidències de comportament

Els fòssils de troodóntidos Mei i Sinornithoides demostren que alguns dinosauris dormien en el cap baixe el braç. Este comportament, que poden haver contribuït a mantindre el cap calent, també és característic de les aus modernes. Varis #espècimen deynonsaurianos i oviraptorosaurios també s'han trobat conservats en la part superior dels seus nius, incubando provablement d'una manera similar a les aus. La relació entre el volum de l'ou i la massa corporal dels adults entre estos dinosauris sugerixen que els ous són incubados principalment pel macho, i que els jóvens varen ser molt precoços, similars a moltes aus modernes que habiten en el sol.

Alguns dinosauris se sap que usen pedres de molleja, com les aus modernes. Estes pedres són ingerides per animals per a ajudar a la digestió i descompondre els aliments i fibres dures una volta que entren en l'estòmec. Quan es troba en associació en fòssils, estes pedres es diuen gastrolitos.

Extinció dels dinosauris no avianos

Artícul principal → Extinció massiva del Cretácico-Paleógeno.

Tots els dinosauris no avianos, aixina com varis linajes d'aus es varen extinguir sobtadament fa aproximadament 66 millons d'anys, en lo que es coneix com la extinció massiva del Cretácico-Paleógeno (K–Pg), que va ocórrer a finals del periodo Cretácico. Esta franja de temps és definida per una elevada presència d'iridi en els estrats. S'ha sugerit que degut a que els menuts mamífers, squamatas i aus varen ocupar les casetes ecològiques aptes per al seu tamany corporal menut, els dinosauris no avianos mai varen evolucionar una diversa fauna d'espècies de cos menut, #lo que va conduir a la seua caiguda, quan es varen vore afectats pels tetrápodos terrestres de gran cos, com a conseqüència de l'event d'extinció massiva. Molts atres grups d'animals també es varen extinguir en este moment, incloent les amonitas (moluscs similars a nautilus), mosasaurios, plesiosaurios, pterosaurios, i molts grups de mamífers. De manera significativa, els insectes no varen sofrir cap pèrdua apreciable en la seua població, #lo que va deixar aliment a disposició per a atres sobreviviente. La naturalea de l'event que va causar esta extinció en massa ha segut àmpliament estudiada des de la década de 1970; a el XXI, vàries teories relacionades conten en el respal dels paleontòlecs. Encara que el consens és que un event d'impacte va ser la causa principal de l'extinció dels dinosauris, alguns científics citen atres causes possibles, o recolzen l'idea de que una confluència de varis factors va ser responsable de la repentina desaparició dels dinosauris del registre fòssil.

Diversitat abans de l'extinció

Just abans de l'event d'extinció K-Pg, el número d'espècies de dinosauris no avianos que existien globalment s'ha estimat entre 628 i 1078. Seguix sent incert si la diversitat de dinosauris estava en decliu gradual abans de l'event d'extinció K-Pg, o si els dinosauris realment estaven prosperant abans de l'extinció. S'ha descobert que les formacions rocoses del Maastrichtiense, que va precedir directament a l'extinció, tenen una diversitat menor que el Campaniense precedent, #lo que va dur a la visió predominant d'un decliu a llarc determini de la diversitat. No obstant, estes comparacions no varen explicar ni el potencial de conservació variable entre unitats rocoses ni els diferents graus d'exploració i excavació. En 1984, Dona-li Russell va portar a terme un anàlisis per a explicar estos #biaix i no va trobar evidència d'un decliu; Un atre anàlisis de David Fastovsky i els seus colegues en 2004 inclús va mostrar que la diversitat de dinosauris va aumentar contínuament fins a l'extinció, pero este anàlisis ha segut refutado. Des de llavors, diferents enfocaments basats en estadístiques i models matemàtics han recolzat de diverses maneres una extinció repentina o un decliu gradual. Les tendències del Cretácico Final en la diversitat poden haver variat entre els linajes de dinosauris: s'ha sugerit que els saurópodos no estaven en decliu, mentres que els ornitisquios i els terópodos sí ho estaven.

Colisió d'un asteroide

Artícul principal → Cràter de Chicxulub.

La teoria de la colisió en un asteroide, que va ser popularisada en 1980 per Walter Alvarez i els seus colegues, relaciona la extinció de finals del periodo Cretácico en un impacte en un bòlit fa aproximadament 66 millons d'anys. Alvarez i uns atres varen sugerir que un aument repentí dels nivells d'iridi, registrat en tot lo món en els estrats rocosos d'este periodo, era una prova directa de l'impacte. La majoria dels indicis sugerixen que un bòlit d'entre 5 i 15 km de diàmetro va impactar en la Terra prop de la península de Yucatán, creant el cràter de Chicxulub, de 170 km de diàmetro, i desencadenant la extinció massiva. Els científics no saben en certea si els dinosauris estaven prosperant o en decliu abans del impacte astronòmic. Alguns científics sugerixen que el meteorit va causar una baixada de la temperatura atmosfèrica llarga i no natural, mentres que uns atres, en canvi, afirmen que hauria provocat una ona de calor fòra de lo habitual.

Alguns científics proponen que l'impacte del meteorit va provocar extincions tant directament (per la calor de l'impacte meteòric) com indirectament (per un refredat global pel fet de que la matèria eyectada del cràter d'impacte reflectia la radiació tèrmica del Sol). Encara que la velocitat d'extinció no pot ser inferida solament del registre fòssil, varis models sugerixen que l'extinció va ser extremadament ràpida, sent d'hores en lloc d'anys.

Traps del Decán

Artícul principal → Traps del Decán.

Abans de 2000, els arguments que les Traps del Decán varen causar la extinció estaven generalment relacionats en la teoria de que l'extinció va ser gradual, puix es pensava que les Traps varen començar fa uns sesenta y ocho millons d'anys i varen durar uns dos millons. No obstant, hi ha proves de que dos terços de les Traps del Decán varen ser creades en un periodo d'un milló d'anys, fa aproximadament 65,5 millons d'anys, per #lo que estes #erupció haurien provocat una extinció prou ràpida, possiblement en un periodo de mils d'anys, pero igualment un periodo més llarc que el que caldria esperar d'un únic impacte meteòric.

Les Traps del Decán podrien haver causat l'extinció per mig de diversos mecanismes, incloent la lliberació de pols i d'aerosols sulfúrics en l'aire, que podrien haver bloquejat la llum solar, reduint la capacitat fotosintética de les plantes. Ademés, el vulcanisme de les Traps del Decán podria haver provocat emissions de diòxit de carbono que haurien aumentat el efecte hivernàcul una volta la pols i els aerosols hagueren desaparegut de l'atmòsfera. Abans de l'extinció massiva dels dinosauris, la lliberació de gasos volcànics durant la formació de les Traps del Decán varen contribuir a un calfament global aparentment massiu. Algunes senyes indiquen un aument mig de la temperatura d'aproximadament 8 °C (graus Celsius) en l'últim mig milló d'anys abans del impacte en Chicxulub.

En els anys en que la teoria de les Traps del Decán estava relacionada en una extinció més llenta, Luis Walter Álvarez (que va morir en 1988), responia que els paleontòlecs estaven sent enganyats pels poques senyes de que disponien. Encara que en principi la seua afirmació no va ser ben rebuda, estudis de camp intensius posteriors dels estrats fosilíferos varen reforçar el seu argument. Finalment, la majoria de paleontòlecs varen començar a acceptar l'idea de que les extincions en massa de finals del Cretáceo es varen deure principalment, o a lo manco en part, a un impacte massiu de la Terra contra un bòlit. No obstant, inclús Walter Alvarez va admetre que va haver uns atres grans canvis en la Terra inclús abans de l'impacte, tals com un descens del nivell de la mar i grans #erupció volcàniques que varen crear les Traps del Decán en la Índia, i que estos canvis podrien haver contribuït a les extincions.

Falta d'adaptació a les condicions canviants

El Cretácico mig, les plantes en flor es varen convertir en una part important dels ecosistemas terrestres, que anteriorment havien segut dominats per gimnospermas com les coníferes. Els coprolitos (femta fosilizado) de dinosauri indiquen que, mentres que alguns menjaven angiosperma, la majoria de dinosauris herbívors s'alimentaven principalment d'gimnosperma. Anàlisis estadístics de Lloyd et al. varen aplegar a la conclusió de que, a diferència de lo que afirmaven estudis anteriors, els dinosauris no es diversificaron molt en el Cretáceo superior. Lloyd et al. varen sugerir que el fracàs dels dinosauris a l'hora d'adaptar-se a ecosistemes canviants els va condenar a l'extinció.

Possibles supervivents del Paleoceno

Ocasionalment es troben restants de dinosauris no avianos en #sediment per damunt del llímit K-T. En 2000, Fassett i colaboradors varen comunicar el descobriment del fòssil d'un os d'una pata d'un hadrosaurio en la conca del Sant Joan (Nou Mèxic), i varen descriure esta única troballa com a prova de dinosauris del Paleoceno. La formació en la que es va descobrir l'os va ser datada de principis de l'época del Paleoceno, fa aproximadament 64,5 millons d'anys. Si l'os no va ser redepositado en eixe estrat per l'acció de la reelaboración de materials més antics, seria una prova de que algunes poblacions de dinosauris podrien haver sobrevixcut a lo manco mig milló d'anys en l'era Cenozoico. Atres proves inclouen el descobriment de restants de dinosauris en la formació de Hell Creek fins a 1,3 m per damunt del llímit K-T (equivalents a 40 000 anys despuix). Han aplegat descobriments similars d'atres llocs del món, incloent China. No obstant, molts científics rebugen que hi haguera hagut dinosauris en el Paleoceno, argumentant que estos ossos varen ser reelaborados, és dir, que l'erosió els va traure de la seua ubicació inicial i varen quedar enterrats de nou en #sediment posteriors, o pensen que, encara que fora cert, la presència d'un grup de dinosauris en el Paleoceno inferior no canviaria gran cosa a efectes pràctics.

Descobriment i investigació

Artícul principal → Paleontologia de dinosauris.

Història precientífica

Els fòssils de dinosauri són coneguts des de fa milenis, encara que la seua naturalea autèntica no fora entesa. Els chinencs, que criden als dinosauris konglong, 恐龍, o ‘dragó terrible’, els consideraven oss de dragó i els varen documentar com a tals. Per eixemple, Hua Yang Guo Zhi, en chino tradicional, 華陽國志, un diccionari geogràfic compilado per Chang Qu en chino tradicional, 常璩 durant la Dinastia Jin Occidental, documentava el descobriment d'ossos de dragó en Wucheng, en la província de Sichuan. Els poblats de China central han excavat ossos de dinosauris des de fa décades, pensant que pertanyien a dragons, per a fer medicines tradicionals. En general, en Europa es creïa que els fòssilés de dinosauris eren els restants de jagantes i atres criatures que varen morir en el Diluvi universal.

Investigació primerenca sobre dinosauris

Les descripcions acadèmiques de lo que ara es reconeixerien com a ossos de dinosauri varen aparéixer per primera volta a finals de el XVII en Anglaterra. Part d'un os, que ara se sap que va ser el fèmur d'un Megalosaurus va ser el primer dinosauri en ser descrit formalment, en 1677, quan es va recuperar una part d'un os d'una pedrera de roca calcàrea en Cornualles, prop de Chipping Norton (Anglaterra). Este fragment òsseu va ser identificat correctament com l'extrem inferior del fèmur d'un animal més gran que qualsevol ser vivent de temps moderns. Va identificar correctament l'os com l'extremitat inferior del fèmur d'un animal gran, i va reconéixer que era massa gran per a pertànyer a qualsevol espècie coneguda. Per lo tant, va concloure que es tractava del fèmur d'un humà enorme, tal volta un titán o un atre tipo de jagant que apareix en les llegendes. Edward Lhuyd, amic d'Isaac Newton, va publicar Lithophylacii Britannici ichnographia en 1699, el primer tractament científic de lo que ara seria reconegut com un dinosauri quan va descriure i va nomenar a una dent de saurópodo, Rutellum implicatum, que s'havia trobat en Caswell, prop de Witney, Oxfordshire.

Entre 1815 i 1824, el reverent William Buckland, primer llector de Geologia de la Universitat d'Oxford, va recolectar més ossos fosilizados de Megalosaurus i es va convertir en la primera persona en descriure un dinosauri no aviano en una revista científica. El segon gènero de dinosauri en ser identificat, Iguanodon, va ser descobert en 1822 per Mary Ann Mantell, l'esposa del geólogo anglés Gideon Mantell. Est va reconéixer les semblances entre els seus fòssils i els ossos de les iguanas modernes i va publicar les seues troballes en 1825.

L'estudi d'estos «grans fardachos fòssils» va passar a ser de sum interés per a científics europeus i nortamericans i en 1842 el paleontòlec anglés Richard Owen va crear el terme «dinosauri». Va reconéixer que els restants que havien segut trobats fins a eixe moment, Iguanodon, Megalosaurus i Hylaeosaurus, compartien un número de traces distintives, de manera que va decidir agrupar-los com un grup taxonómico propi. En el respal del príncip Alberto de Sajonia-Coburgo-Gotha, marit de la Regna Victoria, Owen va establir el Museu d'Història Natural en Kensington Sur, Londres, per a exhibir la colecció nacional de fòssils de dinosauris i atres artículs sobre biologia i geologia.

El tàxon Dinosauria va ser formalment nomenat en 1842 pel paleontòlec Richard Owen, que ho va utilisar per a referir-se a la «tribu distinta o sub-orde dels reptils saurio» que després va ser reconegut en Anglaterra i en tot lo món. El terme deriva de les paraules gregues δεινός, deinós, que significa ‘terrible’, ‘potent’, o ‘gran temor’ i σαῦρος, sauros, que significa ‘fardacho’ o ‘reptil’. Encara que el nom taxonómico ha segut freqüentment interpretat com una referència a les dents, les garres i atres característiques temibles dels dinosauris, Owen pretenia simplement evocar el seu tamany i majestuosidad.

Descobriments en Amèrica del Nort i la "Guerra dels Ossos"

En 1858 es va descobrir el primer dinosauri en lo que hui és el territori nortamericà en uns pous de marga en el menut poble d'Haddonfield, Nova Jersey. Encara que ya s'havien trobat fòssils abans, no s'havia discernit correctament la seua naturalea. La criatura va ser denominada Hadrosaurus foulkii, per l'autor de la troballa, William Parker Foulke. Va ser un descobriment sumament important: el primer esquelet de dinosauri trobat casi complet, el primer havia segut descobert en 1834 en Maidstone (Anglaterra) i demostrava una postura clarament bípeda. Era un descobriment revolucionari, ya que fins a llavors, la majoria de científics pensaven que els dinosauris caminaven en quatre pates, com atres reptils. Els descobriments de Foulke varen desencadenar una onada de «mania de dinosauris» en Estats Units.

Aquella obsessió pels dinosauris va ser ejemplificada per la gran rivalitat entre Edward Drinker Cope i Othniel Charles Marsh que competien per a vore quí descobria més dinosauris, enfrontament que posteriorment va ser conegut com la Guerra dels Ossos. La lluita provablement es va originar quan Marsh va indicar públicament que la reconstrucció de Cope de l'esquelet de Elasmosaurus tenia un defecte. Cope sense voler havia colocat el cap d'un plesiosaurio en el lloc a on deuria haver segut l'extrem cabal de l'animal. Aquella lluita entre els dos científics cavadores va durar més de 30 anys, finalisant en 1897 quan Cope va morir despuix d'haver gastat tota la seua fortuna en la busca. Marsh va guanyar la competició principalment perque estava millor finançat per la seua relació en la United States Geological Survey. Desafortunadament, molts #espècimen valiosos varen ser destruïts pels toscos métodos d'abdós paleontòlecs, per eixemple, els seus excavadors moltes voltes usaven dinamita para desenterrar ossos, un método que els paleontòlecs moderns trobarien atroç. A pesar del seu métodos burdos, les contribucions de Cope i Marsh a la paleontologia varen ser enormes. Marsh va descobrir 86 noves espècies de dinosauris i Cope va trobar 56, un total de 142 espècies noves. La colecció de Cope es troba a 2016 en el Museu Americà d'Història Natural en Nova York, mentres que la de Marsh està exposta en el Museu Peabody d'Història Natural, en la Universitat de Yale.

Renaixença dels dinosauris

Artícul principal → Renaixença dels dinosauris.

La Segona Guerra Mundial va provocar una pausa en l'investigació paleontológica. Despuix de la guerra, el centre d'atenció de l'investigació es va desviar cada volta més cap als mamífers fòssils en lloc dels dinosauris, als que es considerava llents i de sanc freda. No obstant, a finals de la década de 1960, el camp de l'investigació dels dinosauris va experimentar un aument en l'activitat que continua. Açò va ser provocat, en part, pel descobriment de John Ostrom de Deinonychus, un depredador actiu que va poder haver segut de «sanc calenta», endotermia, en contrast marcat en l'image, encara predominant, de dinosauris com a animals llents i de «sanc freda», ectotermia. Al mateix temps, Robert Bakker va publicar una série d'estudis que també advocaven per estils de vida actius en els dinosauris basats en evidència anatòmica i ecològica, que posteriorment es varen resumir en el seu llibre de 1986 The Dinosaur Heresies.

La paleontologia dels vertebrats es va convertir en un camp de la ciència global. Nous i importants descobriments de dinosauris han segut fets per paleontòlecs que treballen en regions abans inexploradas, incloent Índia, Sudamérica, Madagascar, la Antàrtida, i la més considerable, China, els dinosauris emplumados sorprenentment ben conservats de China han consolidat encara més la relació entre els dinosauris i els seus descendents vivents, les aus modernes. L'extensa aplicació de la cladística, que analisa rigorosament les relacions entre els organismes biològics, s'ha revelat com extremadament útil a l'hora de classificar als dinosauris. Els anàlisis cladísticos, junt en atres tècniques modernes, ajuden a compensar el fet de que el registre fòssil està moltes voltes incomplet i fragmentario.

Entre terópodos, sauropodomorfos i ornitisquios, el número de gèneros nomenats va començar a aumentar exponencialment a partir de la década de 1990. A partir de 2008, cada any es nomenaven més de 30 noves espècies de dinosauris. A lo manco els sauropodomorfos varen experimentar un aument adicional en el número d'espècies nomenades en la década de 2010, en un promig de 9,3 noves espècies nomenades cada any entre 2009 i 2020. Com a conseqüència, es varen nomenar més sauropodomorfos entre 1990 i 2020 que en tots els anys anteriors combinats. Estes noves localitats també varen conduir a millores en la calitat general dels #espècimen, i les noves espècies reben cada volta més noms no de fòssils fragmentats sino d'esquelets més complets, a voltes de varis individus. Millors #espècimen també varen conduir a que les noves espècies anaren invalidades en menys freqüència. Les localitats asiàtiques han produït els #espècimen de terópodos més complets, mentres que les localitats d'Amèrica del Nort han produït els #espècimen de sauropodomorfos més complets.

Abans de la renaixença dels dinosauris, els dinosauris es classificaven principalment utilisant el sistema tradicional basat en rancs de la taxonomia de Linneo. La renaixença també va estar acompanyat per l'aplicació cada volta més estesa de la cladística, un método de classificació més objectiu basat en l'ascendència i les traces compartides, que ha demostrat ser tremendament útil en l'estudi de la sistemàtica i l'evolució dels dinosauris. L'anàlisis cladístico, entre atres tècniques, ajuda a compensar un registre fòssil a sovint incomplet i fragmentario. Els llibres de referència que resumixen l'estat de l'investigació sobre dinosauris, com The Dinosauria de David B. Weishampel i els seus colegues, varen fer que el coneiximent fora més accessible i va estimular un major interés en l'investigació dels dinosauris. La publicació de la primera i segona edicions de The Dinosauria en 1990 i 2004, i d'un artícul de revisió de Paul Seré en 1998, varen estar acompanyades d'un aument en el número d'arbres filogenético de dinosauris publicats.

Preservació molecular i de teixits blans

Els fòssils de dinosauris no es llimiten a ossos, sino que també inclouen chafades o restants mineralizados de cobertes de pell, òrguens i atres teixits. D'estos, els #revestiment cutàneus basats en proteïnes de queratina es conserven més fàcilment per la seua estructura molecular hidrófoba i reticulada. Es coneixen fòssils de cobertes de pell a pur de queratina o cobertes de pell òssees de la majoria dels grups principals de dinosauris. Des de el XIX s'han trobat fòssils de dinosauris en impressions de pell escamosa. Samuel Beckles va descobrir una extremitat anterior de saurópodo en pell conservada en 1852 que es va atribuir incorrectament a un cocodril, Marsh ho va atribuir correctament en 1888 i va ser objecte de més estudis per part de Reginald Hooley en 1917. Entre els ornitisquios, en 1884 Jacob Wortman va trobar impressions de pell en el primer espècimen conegut de Edmontosaurus annectens, que varen anar en gran part destruïdes durant l'excavació de l'espècimen. Owen i Hooley varen descriure posteriorment impressions de la pell de Hypsilophodon i Iguanodon en 1885 i 1917. Des de llavors, les impressions de escamas s'han trobat en major freqüència entre els hadrosáuridos, a on les impressions es coneixen de casi tot el cos en múltiples #espècimen.

A partir de la década de 1990, importants descobriments de fòssils excepcionalment conservats en depòsits coneguts com Lagerstätten de conservació varen contribuir a l'investigació sobre els teixits blans dels dinosauris. Principalment entre elles estaven les roques que varen produir les biotas Jehol, datads del Cretácico primerenc i Yanliao, del Jurásico mig a tardà, del noreste de China, de les quals centenars de #espècimen de dinosauris en impressions d'estructures paregudes a plomes han segut descrits per Xing Xu i els seus colegues. En els reptils i mamífers vius, les estructures celulars que almagasenen pigments conegudes com melanosomas són parcialment responsables de produir la coloració S'han informat rastres químics de melanina i melanosomas de formes característiques en les plomes i escamas dels dinosauris Jehol i Yanliao, inclosos terópodos, ornitisquios i saurópodos. Açò ha permés múltiples #reconstrucció de cos complet de la coloració dels dinosauris, com les de Sinosauropteryx i Psittacosaurus per Jakob Vinther i colegues, i tècniques similars també s'han estés a fòssils de dinosauris d'atres localitats. No obstant, alguns investigadors també han sugerit que els melanosomas fosilizados representen restants bacterians. El contingut de l'estòmec en alguns dinosauris Jehol i Yanliao estretament relacionats en les aus també ha proporcionat indicacions indirectes de la dieta i l'anatomia del sistema digestiu. S'ha informat més evidència concreta de l'anatomia interna en Scipionyx del Plattenkalk Pietraroja d'Itàlia. Preserva porcions dels intestins, el còlon, el fege, els músculs i la tráquea.

Al mateix temps, una llínea de treball dirigida per Mary Higby Schweitzer, Jack Horner i els seus colegues varen informar varis casos de proteïnes i teixits blans conservats dins de fòssils d'ossos de dinosauris. Schweitzer i uns atres havien trobat vàries estructures mineralizadas que provablement representaven glòbuls rojos i fibres de colágeno en ossos de tiranosáuridos ya en 1991. No obstant, en 2005, Schweitzer i els seus colegues varen informar un fèmur de Tyrannosaurus que en el seu interior es conservava teixit bla i flexible, inclosos gots sanguíneus, matriu òssea i teixit conectivo,fibres òssees, que havien conservat la seua estructura microscòpica. Este descobriment va sugerir que els teixits blans originals podrien conservar-se a lo llarc del temps geològic, havent-se propost múltiples mecanismes. Més vesprada, en 2009, Schweitzer i els seus colegues varen informar que un fèmur de Brachylophosaurus conservava #microestructura similars, i les tècniques inmunohistoquímicas, basades en l'unió d'anticossos, varen demostrar la presència de proteïnes com colágeno, elastina i laminina. Abdós #espècimen varen produir seqüències de proteïnes de colágeno que eren viables per a anàlisis filogenético moleculars, que els varen agrupar en aus com era d'esperar. També s'ha informat de l'extracció d'ADN fragmentario para abdós fòssils, junt en un espècimen de Hypacrosaurus. En 2015, Sergio Bertazzo i els seus colegues varen informar sobre la preservació de fibres de colágeno i glòbuls rojos en huit #espècimen de dinosauris del Cretácico que no varen mostrar cap signe de preservació excepcional, #lo que indica que el teixit bla pot preservar-se en més freqüència de lo que es pensava anteriorment. S'han rebujat les sugerències de que estes estructures representen biopelículas bacterianes, sent rebujades, pero la contaminació creuada seguix sent una possibilitat difícil de detectar.

Representacions culturals

Segons la visió generalisada, els dinosauris eren criatures d'apariència fantàstica i a sovint d'un enorme tamany. Aixina que, han atret l'imaginació del públic i s'han convertit en una part duradora de la cultura. Solament tres décades despuix de les primeres descripcions científiques de restants de dinosauris, se'ls varen erigir unes escultures en el Crystal Palace Park de Londres que varen agradar tant al públic que es varen vendre rèpliques a chicoteta escala lo que es va convertir en un dels primers eixemples de merchandeig de productes derivats. En les décades posteriors, s'han fet exhibicions de dinosauris en parcs i museus de tot lo món, responent a l'interés públic i reforçant-ho. Des de fa temps la popularitat dels dinosauris també ha tingut un efecte recíproc sobre el coneiximent dels dinosauris. La competició entre els museus per a l'atenció del públic va dur directament a la Guerra dels Ossos de les décades de 1880 i 1890, i la contribució resultant al coneiximent d'estos animals va ser enorme.

Els dinosauris ocupen un lloc important en la cultura moderna. La paraula "dinosauri" s'utilisa coloquialmente per a referir-se a alguna cosa molt vell o molt gran. L'interés del públic per estos reptils va dur a la seua entrada inevitable en la cultura popular. Començant en una menció de passada del megalosaurio en el primer paràgraf de Casa desolada de Charles Dickens en 1852, els dinosauris han aparegut en una gran varietat d'obres de ficció. El llibre de 1864 de Juliol Verne en Viage al centre de la Terra, el llibre de 1912 d'Arthur Conan Doyle en El món perdut, l'icònica película de 1933 King Kong, la destacada cinta de 1953 The Beast from 20,000 Fathoms, la película japonesa de 1954 Godzilla i les seues múltiples seqüeles, el best seller de 1990 Parc Jurásico i el seu versió en película, que va anar durant un curt temps la película més taquillera de l'història, són solament alguns eixemples prominents de la llarga tradició dels dinosauris en la ficció. Els dinosauris estan omnipresents en la publicitat, i moltes companyies intenten utilisar els dinosauris per a vendre els seus propis productes o per a tachar als seus rivals com de moviments llents, difumados o obsolets.

Els dinosauris també han aparegut en els dibuixos animats, des de la primera adaptació animada dels mateixos en Gertie the Dinosaur (1914) fins a en la célebre cinta animada de 1940 Fantasia. Els dinosauris també han fet aparicions en distintes séries televisives documentalés com Walking with Dinosaurs, When Dinosaurs Roamed America o Prehistoric Planet.

Al començ de el XXI, les excavacions paleontológicas les varen començar a organisar activament en China i Mongòlia, a on va ser trobada una multitut d'atres espècies de dinosauris alados que habitaven durant el periodo Cretácico. Este periodo es pot cridar condicionalmente la segona renaixença que va seguir despuix del primer, en els anys 1970.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Dinosauris|20px|Vore el portal sobre Dinosauris]] Portal:Dinosauris. Contingut relacionat en Dinosauris.
• Fòssil
• Història de la vida
• Paleontologia
• Llista de gèneros vàlits de dinosauris
• Dinosauri vivent

Bibliografia

En espanyol

• John Malam & Steve Parker. 2002.
• Andrés, J.A. i Pérez-Lorente, F. (2005): «La declaració dels jaciments de icnitas de dinosauri de la Península Ibèrica com a patrimoni mundial (IDPI)». XXI Jornades de la Societat Espanyola de Paleontologia. Gestió i Investigació de la Paleontologia en el XXI. Sevilla 4-8 d'octubre de 2005.
• Bravo, A.M., Vila, B., Galobart, A. i Oms, O. (2005): «Restants d'ous de dinosauri en el Cretácico superior del sinclinal de Vallcebre (Berguedà, província de Barcelona)». Revista Espanyola de Paleontologia, Número extraordinari, 10: 49-57.

• Li Loeuff, J. i Martínez, A. (1997): «Aflorament de icnitas de Titanosauridae en la zona de Fumanya (Maastrichtiense, Pirineu oriental): estudi preliminar». Geogaceta, 21: 151-153.
• Sanz, J.L. (1999): Els dinosauris voladores. Història evolutiva de les aus primitives. Edicions Libertarias/Prodhufi, S.A. Món Viu. 239 pp. ISBN 84-7954-493-7.
• Sanz, J.L. (1999): Mitologia dels dinosauris. Editorial Taurus. Pensament. 206 pp. ISBN 84-306-0348-4.
• Sanz, J.L. (2007): Caçadors de dragons. Història del descobriment i investigació dels dinosauris. Editorial Ariel. 420 pp. ISBN 978-84-344-5316-6.
• Sanz, J.L. i Buscalioni, A.D. (Coords.) (1992): Els dinosauris i el seu entorn biòtic. Ajuntament de Conca, Institut «Juan de Valdés». Actes acadèmiques, 4. 397 pp. ISBN 84-86788-14-5.
• Sanz, J.L., Buscalioni, A.D., Moratalla, J.J., Francés, V. i Antón, M. (1990): Els reptils mesozoicos del registre espanyol. C.S.I.C. Museu Nacional de Ciències Naturals. Monografies, 2. 79 pp. ISBN 84-00-07036-4 [en els eixemplars figura el ISBN 84-7476-133-6].

En anglés

• Padian, K., i Currie, Ph.J. (1997): Encyclopedia of Dinosaurs. Academic Press. ISBN 0-12-226810-5.
• Paul, G.S. (2000): The Scientific American Book of Dinosaurs. St. Martin's Press. ISBN 0-312-26226-4.
• Paul, G.S. (2002): Dinosaurs of the Air: The Evolution and Loss of flight in Dinosaurs and Birds. The Johns Hopkins University Press. Baltimore. ISBN 0-8018-6763-0.
• Weishampel, D.B. (2004): The Dinosauria. University of Califòrnia Press. Califòrnia. [2.ª edició] ISBN 0-520-24209-2.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Dinosaura.
• Wikispecies té un artícul sobre Dinosaura.
• DinoDatabase.com |Centenars dels dinosauris i temes relacionats en estos (anglés)
• The Science and Art of Gregory S. Paul Influència de l'art i pintures de l'anatomia paleontológica (anglés)
• Skeletal Drawing Restauracions professionals de numerosos dinosauris, i els debats sobre l'anatomia de dinosauris (anglés).
• BBC Nature: Veja dinosauris cobren vida i trobe interpretacions dels experts en videos de programes de la BBC, incloent Caminant entre dinosauris (anglés).
• BBC Explainer - Dinosauris - una història completa en 4 minuts, animació (anglés).