Anar al contingut

Guerra dels Ossos

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Othniel Charles Marsh & Edward Drinker Cope bw.jpg
La rivalitat entre Othniel Charles Marsh (esquerra) i Edward Drinker Cope (dreta) va desencadenar la guerra dels Ossos.

La guerra dels Ossos va ser un periodo d'intensa especulació i descobriments de fòssilés durant la Gilded Age (Edat Dorada) de la història dels Estats Units, marcat per una gran rivalitat entre Edward Drinker Cope (1840-1897, de l'Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia) i Othniel Charles Marsh (1831-1899, del Museu Peabody d'Història Natural de Yale). Els dos paleontòlecs varen utilisar métodos deshonestos per a superar-se en la seua disciplina, recorrent a soborns, robos i destrucció d'ossos. Els científics també es varen atacar mútuament en obres científiques, intentant arruïnar la credibilitat de l'atre i deixar-ho sense finançació.

Inicialment, Cope i Marsh eren colegues que es tractaven de manera educada, pero despuix de diverses disputes personals es varen convertir en enemics acérrimos. La seua busca d'ossos els va dur a l'oest, als rics jaciments paleontológicos de Colorat, Nebraska i Wyoming. Entre 1877 i 1892, abdós varen utilisar el seu patrimoni i la seua influència per a finançar les seues pròpies expedicions i obtindre servicis i ossos de dinosauris de caçadors de fòssilés. Al final de la guerra dels Ossos, abdós havien agotat el seu patrimoni en busca de la supremacia paleontológica.

Cope i Marsh varen quedar econòmica i socialment arruïnats pels seus esforços per a deshonrar al contrari, pero les seues contribucions a la ciència i a la disciplina de la paleontologia varen ser immenses, deixant en morir tonellades de fòssils guardades en caixes sense obrir. La disputa entre els dos va dur al descobriment i la descripció de més de 142 espècies noves de dinosauris. Les conseqüències de la guerra dels Ossos es varen plasmar en un millor coneiximent de la vida prehistòrica i va despertar l'interés del públic pels dinosauris, duent a continuar l'investigació de fòssils en Amèrica del Nort durant les décades següents. També s'han publicat diversos llibres històrics i adaptacions de ficció sobre este periodo d'intensa activitat paleontológica.

Història

[editar | editar còdic]

Context

[editar | editar còdic]

Durant un cert temps, Cope i Marsh varen ser amics. S'havien conegut en Berlín en 1864 i varen passar uns quants dies junts com a colegues. Inclús varen nomenar espècies en honor mutu.[1] No obstant, les seues relacions varen empijorar a mida que passava el temps, degut en part al caràcter temperamental d'abdós. Cope era conegut per ser beligerant i tenia un temperament irascible; Marsh era més llent, més metòdic i introvertit. Abdós eren pendencieros i desconfiats.[2] Les seues diferències també varen aplegar al pla científic: Cope era un ferm defensor del neolamarckismo, mentres que Marsh recolzava la teoria de Charles Darwin d'evolució per selecció natural.[3] Inclús quan eren amics, tenien una tendència a despreciar-se subtilment. Com explicava un observador: "El patricio Edward podria haver considerat que Marsh no era exactament un cavaller. L'acadèmic Othniel provablement considerava a Cope com no molt professional".[4]


Cope i Marsh tenien orígens molt diferents. Cope va nàixer en el sí d'una família cuáquera, rica i influent, de Filadèlfia. Encara que el seu pare volia que Cope treballara de granger, este es va distinguir com a naturaliste.[4] En 1864, Cope es va convertir en professor de zoologia en el Haverford College i es va unir a Ferdinand Hayden en les seues expedicions en l'oest. Marsh, fill d'una família de pocs mijos de Lockport, Nova York, hauria creixcut en la pobrea de no haver segut per l'ajuda del seu tio, el filántropo George Peabody.[5] Marsh va convéncer al seu tio per a que construïra el Museu Peabody d'Història Natural, i va conseguir el càrrec de director del museu. Això, junt en l'herència que va rebre de Peabody quan este va morir en 1869, va fer possible que Marsh gojara d'una cómoda posició financera encara que, degut en part a la visió estricta que tenia el seu tio del matrimoni, Marsh va permanéixer fadrí tota la vida.[6]

Archiu:Cope Elasmosaurus.jpg
Versió de Cope de Elasmosaurus platyurus en el cap emplaçat en el lloc incorrecte.

En una ocasió, els dos científics s'havien marchat a una expedició de recolecció de fòssils en els pous de marga de Cope en Nova Jersey, a on William Parker Foulke havia descobert el holotip del dinosauri Hadrosaurus foulkii, descrit pel paleontòlec Joseph Leidy; est va ser un dels primers descobriments de dinosauris en Estats Units i els pous encara eren rics en fòssils.[1] Encara que els dos varen ser amigablemente, Marsh va sobornar en secret als operadors dels pous per a que li dugueren els fòssils que descobrien a ell en lloc de Cope.[1] Els dos varen escomençar a atacar-se mútuament en documents i publicacions i la seua relació personal va empijorar.[7] Marsh va humiliar a Cope indicant que la seua reconstrucció del plesiosaurio Elasmosaurus era defectuosa, en el cap emplaçat a on tindria que anar la coa. Cope, a la seua volta, va escomençar a buscar en lo que Marsh considerava el seu terreny privat de caça d'ossos (Kansas i Wyoming), empijorant la seua relació.[7][8]

1872-1877: primeres expedicions

[editar | editar còdic]

En la década de 1870, l'atenció professional de Cope i Marsh es va vore atreta pel oest nortamericà per notícies de grans descobriments de fòssils. Utilisant la seua influència en Washington, Cope va conseguir un lloc en el Servici Geològic dels Estats Units a les órdens de Ferdinand Hayden. Encara que el lloc no estava remunerat, oferia a Cope una gran oportunitat per a arreplegar fòssils en l'oest i publicar les seues troballes. El talent de Cope per a escriure de manera dramàtica complaïa a Hayden, que necessitava causar una impressió popular en els informes oficials del Servici. En juny de 1872, Cope va marchar en el seu primer viage, planejant observar les capes fosilíferas del Eoceno de Wyoming per sí mateixa. Això va provocar un distanciament entre Cope, Hayden i Leidy. Era Leidy qui havia rebut gran part dels fòssils de les coleccions d'Hayden fins que Cope va entrar en el Servici i ara Cope es trobava buscant fòssils en el territori marcat per Leidy al mateix temps que el propi Leidy.[9] Hayden va intentar aliviar la tensió en Leidy per mig d'una carta:

Li vaig demanar que no fòra a aquell camp a on vosté anava. Ell es va burlar de l'idea d'estar llimitat a qualsevol localitat i va dir que pensava anar, tant si ho ajudava o no. Yo estava angustiat per assegurar-me la cooperació de tal treballador com un honor per al meu equip. No podia responsabilisar-me del camp que triara, ya que no li pague cap salari i solament una part de les seues despeses. Per lo tant, vorà que, encara que no és alguna cosa plaenter treballar competint en uns atres, sembla casi una necessitat. Comprenga-ho.


Cope es va dur a la seua família conseguixc fins a Denver, mentres Hayden intentava evitar que Cope i Leidy feren prospeccions en la mateixa zona. Seguint una pista donada pel geólogo Fielding Bradford Meek, Cope també pensava investigar informes d'ossos que Meek havia trobat prop de l'estació de Black Buttes i la llínea férrea. Cope va trobar el lloc i els restants esquelètics d'un dinosauri que va cridar Agathaumas sylvestris.[10] Creent que contava en el ple respal d'Hayden i el Servici, Cope va viajar a Fort Bridger en juny, descobrint que no estaven els hòmens, els vagons, els cavalls i l'equipament que esperava trobar allí.[11] Cope va reunir un equip de la seua pròpia bojaca, que consistia de dos carreters, un cuiner i un guia,[12] junt en tres hòmens de Chicago que estaven interessats en estudiar en ell.[11] Finalment, va resultar que dos dels hòmens de Cope eren amprats de Marsh. Quan el paleontòlec rival va descobrir que els seus hòmens estaven acceptant diners de Cope, va enfurir. Encara que estos varen intentar assegurar a Marsh que encara eren els seus hòmens (un d'ells va sugerir que va acceptar el treball per a alluntar a Cope dels fòssils bons), el gos de Marsh a l'hora de demanar acorts en ferm i de fer pagaments podria haver-los incitat a buscar un atre treball.[13] El viage de Cope va dur a l'expedició per paisages agrests que solament Hayden havia reconegut i va descobrir decenes de noves espècies. Mentrestant, un dels hòmens de Marsh va enviar una part del seu material a Cope per equivocació. Quan va rebre els fòssils, Cope els va tornar a Marsh, pero este incident va danyar encara més la seua relació.[14]

En 1872 es va abandonar qualsevol pretensió de cordialitat entre els dos[15] i en la primavera de 1873 varen escomençar les hostilitats obertes.[16] Al mateix temps, Leidy, Cope i Marsh estaven fent grans descobriments de reptils i mamífers prehistòrics en les capes fosilíferas de l'oest. Els paleontòlecs tenien la costum d'enviar telegrames a l'Est escrits apresuradamente per a descriure les seues troballes i solament publicaven descripcions més completes quan tornaven del viage. Entre els nous eixemplars descrits es trobaven Uintatherium, Loxolophodon, Eobasileus, Dinoceras i Tinoceras. El problema és que molts d'estes troballes no eren diferents dels demés; de fet, Cope i Marsh sabien que alguns dels fòssils que arreplegaven ya havien segut descoberts pels atres.[17] Finalment, es va vore que molts dels noms de Marsh eren vàlits, mentres que cap dels de Cope lo era. Marsh també va situar les noves espècies dins d'un nou orde de mamífers, Cinocerea. Cope va quedar humiliat i incapaç de detindre els canvis del seu rival. En canvi, va publicar un estudi analític de gran alcanç a on proponia un nou model de classificació per als mamífers del Eoceno, a on descartava els gèneros de Marsh en favor dels seus. Marsh no va cedir en absolut i va continuar afirmant que tots els noms que Cope va propondre per als dinoceratos eren incorrectes.[18]

Archiu:OCmarsh.jpg
Marsh (en el centre de la fila atrassera), rodejat per ajudants armats. Marsh no passava molt temps en el camp, i solia delegar esta tasca en els seus agents.[19]

Mentres els científics discutien sobre la classificació i la nomenclatura, també varen tornar a l'oest en busca de més fòssils. Marsh va fer el seu últim viage patrocinat per Yale en 1873, en un gran grup de tretze estudiants i protegit per un grup de soldats que volien fer una demostració de força a la tribu dels siux. A causa de les preocupacions sobre les seues expedicions més luxoses i cares d'anys anteriors, Marsh va fer que els estudiants es pagaren les seues pròpies despeses i el viage solament li va costar a Yale 1857,50 $, una sifra molt inferior als 15 000 $ (més de 200 000 $ en el valor actual) que Marsh havia demanat per a l'expedició anterior. Esta expedició seria l'última de Marsh; durant el restant de la Guerra dels Ossos, Marsh va preferir contractar recolectors locals. Encara que tenia prou ossos com per a estar anys estudiant-los, la gana del científic per més ossos creixeria.[20] La recolecció d'ossos per part de Cope va ser inclús més prolífica que la de 1872, encara que la tendència de Marsh de contractar recolectors propis significava que el seu rival era persona senar grata en Bridger. Cansat de treballar a les órdens d'Hayden, Cope va conseguir un treball pagat en el Cos d'Ingeniers, pero va vore les seues accions llimitades per esta entitat federal; mentres que Cope tenia que seguir en les prospeccions, Marsh podia buscar allí a on volguera.[21]

A mitan de la década de 1870, l'atenció dels dos científics es va dirigir cap a Dakota del Sur, a on el descobriment d'or en les Black Hills va aumentar les tensions entre natius nortamericans i els Estats Units. Marsh, que desijava els fòssils que es trobaven en aquella regió, es va vore envolt en les polítiques eixèrcit-indis.[22] En l'objectiu de guanyar-se el respal del cap Núvol Roig dels siux per a poder fer prospeccions, Marsh va prometre pagar a Núvol Roig pels fòssils trobats i tornar a Washington a fer pressió allí a favor seu referent al tracte inadequat que rebien. Finalment, Marsh es escabulló del campament i, segons el seu propi relat (possiblement embellit), va acumular vagons plens de fòssils i es va retirar just ans que aplegara un grup hostil de miniconjous.[23] Sí que va intercedir en nom de Núvol Roig davant del Departament de l'Interior i l'administració, pero la seua intenció podria haver segut guanyar-se una reputació front a l'administració impopular d'Ulysses S. Grant.[24] En 1875, tant Cope com Marsh varen fer una pausa en les seues recolecció, ya que sentien la pressió financera i la necessitat de catalogar les seues troballes acumulades, pero nous descobriments els farien tornar a l'oest abans del final de la década.[25]

1877-1892: els descobriments en Com Bluff

[editar | editar còdic]
Archiu:Como Bluff.jpg
La formació Morrison en Com Bluff (Wyoming).

En 1877, Marsh va rebre una carta d'Arthur Lakes, un professor d'escola de Golden (Colorat), en la que li informava d'un descobriment. Lakes, fent senderisme en unes montanyes propenques a Morrison (Colorat) en un amic, H. C. Beckwith, havia descobert uns ossos enormes incrustats en les roques. Lakes va descriure en la seua carta que els ossos eren "aparentment una vèrtebra i un húmer d'algun saurio jagantesc".[26] Mentres esperava la resposta de Marsh, Lakes desenterró més ossos "colossals" i els va enviar a New Haven. Com Marsh tardava en respondre, Lakes també va enviar una remesa d'ossos a Cope.


Quan Marsh va respondre a Lakes, va pagar 100 dólars al prospector, instant-ho a guardar secret sobre les troballes. Despuix d'enterar-se de que Lakes havia tingut correspondència en Cope, va enviar a Morrison a Benjamin Mudge, el seu colector de camp, per a obtindre els servicis de Lakes. Al mateix temps, Marsh va publicar una descripció dels descobriments de Lakes en el American Journal of Science de l'1 de juliol i ans que Cope poguera publicar la seua pròpia interpretació de les troballes, Lakes li va escriure per a dir-li que els ossos serien entregats a Marsh, alguna cosa que resultava un greu insult per a Cope.[27]

Una segona carta va aplegar de l'oest, esta volta dirigida a Cope. O. W. Lucas era un naturaliste que es trobava arreplegant plantes prop de Cañon City (Colorat), quan va descobrir un conjunt d'ossos fòssils. Despuix de rebre més mostres de Lucas, Cope va concloure que els dinosauris eren herbívors grans, remarcant alegrement que l'espècimen era major que qualsevol un atre descrit fins a llavors, incloent el descobriment de Lakes.[27][28] Marsh es va enterar dels descobriments de Lucas i va ordenar a Mudge i a un antic estudiant, Samuel Wendell Williston, que establiren una pedrera prop de Cañon City de la seua part. Desgraciadament per a Marsh, es va enterar per mig de Williston de que Lucas estava trobant els millors ossos i havia rebujat abandonar a Cope en tal de treballar per a ell.[19] Marsh va fer retornar a Williston cap a Morrison, a on la menuda pedrera de Marsh es va afonar i casi va matar als seus ajudants. Este obstàcul hauria posat fi al suministrament d'ossos procedents de l'oest per a Marsh si no haguera segut per una tercera carta, dirigida a ell.[29]


En l'época dels descobriments de Lakes, s'estava construint el Ferrocarril Transcontinental en una zona remota de Wyoming. La carta de Marsh era de dos hòmens que s'identificaven com Harlow i Edwards (els seus noms reals eren Carlin i Reed), treballadors de l'Union Pacific Railroad. Els dos hòmens afirmaven haver descobert grans cantitats de fòssils en Com Bluff i li avisaven de que hi havia atres persones en la zona "que buscaven estes coses",[30] alguna cosa que Marsh va interpretar com una referència a Cope. Marsh va enviar a Williston, qui acabava d'aplegar exhaust a Kansas despuix de la solsida de la pedrera de Morrison,[31] a Com Bluff. El seu antic estudiant li va enviar un mensage, confirmant-li la veracitat tant de les grans cantitats d'ossos com de la presència d'hòmens de Cope per la zona.[32] Tement repetir els mateixos errors que havia comés en Lakes, Marsh va enviar ràpidament diners als dos nous caçadors d'ossos i els va instar a enviar-li fòssils adicionals.[31] Williston va conseguir un acort preliminar en Carlin i Reed, que no havien pogut cobrar el chèc de Marsh ya que estava escrit a nom dels seus pseudónimo, pero Carlin va decidir anar a New Haven per a tractar directament en Marsh.[33] Este últim va redactar un contracte que incloïa un pagament mensual fix, en la possibilitat de primes adicionals per a Carlin i Reed, segons l'importància dels descobriments. Marsh també es va reservar el dret d'enviar als seus propis "superintendentes" per a supervisar les excavacions, si era necessari, i va aconsellar als hòmens que intentaren mantindre a Cope fora de la regió.[34] Pese a que varen mantindre una reunió cara a cara, Carlin no va conseguir obtindre millors condicions de Marsh. El paleontòlec va conseguir que Carlin i Reed treballaren baix els térmens fixats, pero varen quedar sembrades llavors de discòrdia i rencor en l'ànim dels caçadors d'ossos, ya que sentien que Marsh els hi havia coaccionado per a acceptar el tracte.[34] L'inversió de Marsh en la regió de Com Bluff pronte va donar bons resultats. Mentres que els recolectors de Marsh varen tornar a l'Est per a passar l'hivern, Reed va enviar vagons de fòssils per via férrea a Marsh durant tot 1877. En l'edició de decembre de 1877 de la revista American Journal of Science, Marsh va descriure i va donar nom a dinosauris com Stegosaurus, Allosaurus o Diplodocus.[35]

A pesar de les precaucions de Marsh per a evitar que el seu rival sabera dels rics jaciments de Com Bluff, pronte es varen estendre els rumors sobre els descobriments. Carlin i Reed varen estar implicats en l'expansió d'estos rumors, filtrant informació al Laramie Daily Sentinel, que va publicar un artícul sobre les troballes en abril de 1878. L'artícul va exagerar el preu que Marsh havia pagat pels ossos enviats a l'Est, possiblement per a aumentar el preu i la demanda de més ossos.[36] Marsh, intentant encobrir la filtració, es va enterar per mediació de Williston de que Carlin i Reed havien mantingut contactes en un home, que treballava para Cope, en el nom de "Haines".[36] Cope havia tingut notícia dels descobriments de Com Bluff i havia enviat "lladres de dinosauris" a la zona, en un intent de furtar discretament fòssils en la zona de Marsh.[37] En giner de 1878, el descontent per la infrecuencia dels pagaments per part de Marsh va aumentar i Carlin va escomençar a treballar para Cope.

Archiu:Othniel C Marsh and Red Cloud in New Haven Connecticut.jpg
Marsh i el cap lakota Núvol Roig en New Haven, Connecticut, c. 1880.

Cope i Marsh utilisaven el seu propi patrimoni per a finançar expedicions cada estiu, per lo que passaven l'hivern publicant els seus descobriments. Pronte, menuts eixèrcits de caçadors de fòssils en vagons tirats per mules o en trens es trobaven enviant tonellades de fòssils cap a l'est.[38] Els equips de Marsh eren els més extravagants; tenia un equip de com a mínim cinc treballadors que ho assistien en les ocasions en que es desplaçava ell mateixa a l'oest. Cope, per una atra part, tenia prou en dos companyers, un cuiner i un guia.[12] Les excavacions paleontológicas varen durar quinze anys, de 1877 a 1892.[37] Tant els treballadors de Cope com els de Marsh varen sofrir dificultats relacionades en el temps, aixina com sabotages i obstàculs provocats pels asalariado del rival. Reed va vore com el seu accés a l'estació de tren de Com quedava bloquejat per Carlin i va tindre que transportar els ossos risc avall i colocar els espècimen en el moll baix un intens fret.[39] Cope va ordenar a Carlin que construïra la seua pròpia pedrera en Com Bluff, mentres que Marsh va enviar a Reed a espiar al seu antic amic. Quan la pedrera n.º 4 de Reed es va agotar, Marsh va ordenar a Reed que retirara els fragments d'ossos del restant de pedreres. Reed va informar que havia destruït tots els ossos restants per a evitar que caigueren en mans de Cope.[40] Preocupat per la possibilitat de que forasters estigueren penetrant dins dels llímits de les pedreres de Reed, Marsh va enviar a Lakes a Com per a que prestara ajuda en les excavacions[41] i en juny de 1879 ell mateixa va visitar Com. Cope també va fer una gira per les seues pedreres en agost. Encara que els hòmens de Marsh continuaven obrint noves pedreres i descobrint més fòssils, les relacions entre Lakes i Reed varen empijorar i abdós varen dimitir en agost. Marsh va intentar calmar-los enviant-los als extrems oposts de les pedreres,[42] pero despuix de vore's obligat a abandonar una pedrera en mig d'una ventisca glacial, Lakes va presentar la seua dimissió i va retornar al seu lloc en l'ensenyança en 1880.[43] La marcha de Lakes no va aliviar les tensions entre els hòmens de Marsh; el substitut de Lakes, un home del món del ferrocarril cridat Kennedy, creïa que no tenia que rendir contes a Reed i les disputes entre abdós varen fer que el restant de treballadors de Marsh abandonaren. Marsh va intentar separar a Kennedy i a Reed, i va enviar a Com al germà de Samuel Williston, Frank, en un intent de mantindre la pau. Frank Williston va acabar deixant el treball de Marsh i es va anar a viure en Carlin.[44] Les excavacions de Cope en Com varen escomençar a decaure i els substituts de Carlin pronte varen abandonar el treball.[44]

Archiu:Stego-marsh-1896- caps block 7 geological survey.png
Ilustració realisada per Marsh en 1896 dels ossos d'un Stegosaurus, dinosauri descrit i nomenat en 1877.

A mida que progressava la década de 1880, els hòmens de Cope i Marsh varen haver d'enfrontar-se a una dura competència per part de l'atre bando aixina com de tercers també interessats en els ossos. El professor Alexander Emanuel Agassiz d'Harvard va enviar als seus propis representants a l'oest, mentres que Carlin i Frank varen fundar una empresa de venda d'ossos per a vendre els fòssils al millor postor.[45] Reed es va marchar i va començar a treballar com a pastor d'ovelles en 1884 i les pedreres de Marsh en Com varen produir poc material despuix de la seua marcha.[45] A pesar d'estos obstàculs, en aquell moment Marsh tenia més pedreres en funcionament que Cope; Cope, que al principi de la década de 1880 tenia més ossos dels que podia ficar en una casa, havia quedat ressagat en la carrera pels dinosauris.


Els descobriments de Cope i Marsh es varen vore acompanyats per acusacions provocadores d'espionage, soborns i robo de treballadors i fòssils. Abdós eren tan protectors en els seus jaciments que destruïen fòssils menuts o danyats per a evitar que caigueren en mans del seu rival, o omplien les excavacions en terra i roca.[46] En una ocasió, quan supervisava les seues pedreres de Com en 1879, Marsh va examinar troballes recents i va marcar alguns per a destruir.[41] Aixina mateix, en una ocasió els equips rivals dels científics es varen barallar a pedradas.[45]

Disputes personals i últims anys

[editar | editar còdic]

Al mateix temps que Cope i Marsh competien per fòssils en l'oest d'Estats Units, també feyen tot lo possible per arruïnar la credibilitat professional del contrari. Humiliat pel seu error a l'hora de reconstruir el plesiosauro Elasmosaurus, Cope va intentar encobrir la seua equivocació comprant cada còpia que podia de la revista en que va ser publicada la reconstrucció.[47] Marsh, el primer en senyalar l'error, es va assegurar de fer pública l'història. La ràpida i prodigiosa producció de Cope d'artículs científics significava que Marsh no tenia cap dificultat en trobar errors ocasionals en els que atacar a Cope.[8] Marsh no era en absolut infalible; va posar un cràneu equivocat en un esquelet de Apatosaurus i ho va descriure com un nou gènero, Brontosaurus.[48]

A finals de la década de 1880, l'atenció pública per la competició entre Cope i Marsh es va desvanir, més atreta pels assunts internacionals que per el "Salvage Oest".[49] Gràcies a John Wesley Powell, cap del Servici Geològic dels Estats Units, i als contactes de Marsh en els rics i poderosos de Washington, Marsh va ser posat al front d'un servici governamental consolidat i es va mostrar satisfet per eixir del centre d'atenció sensacionalista.[49] Cope es trobava en una situació prou pijor, havent gastat gran part dels seus diners comprant The American Naturalist i tenia dificultats per a trobar treball, degut en part al seu temperament, aixina com als aliats de Marsh en l'àmbit de l'educació superior.[49][50] Cope va escomençar a invertir en prospeccions d'or i argent en l'oest, enfrontant-se als mosquits de la malaria i a un clima dur en l'objectiu de buscar fòssils ell mateixa.[51] A causa de problemes en la mineria i una falta de respal per part del govern federal,[8] la situació financera de Cope es va ser deteriorant sense cessar, fins al punt de que la seua colecció de fòssils es va convertir en la seua única possessió significativa. Marsh, mentrestant, es va guanyar l'antipatia inclús dels seus ajudants lleals, incloent a Williston, en el seu rebuig a compartir les conclusions que havia obtingut de les seues troballes i els seus constants retarts en els pagaments.[52]


L'oportunitat de Cope d'aprofitar-se de la vulnerabilitat de Marsh va vindre en 1884, quan el Congrés dels Estats Units va escomençar a investigar el funcionament del servici geològic. Cope s'hi havia fet amic d'Henry Fairfield Osborn, llavors professor d'anatomia en l'Universitat de Princeton.[53] Osborn era com Marsh en molts aspectes, llent i metòdic, pero demostraria tindre una influència perjudicial sobre Marsh.[54] Cope va buscar treballadors descontents que alçaren la veu contra Powell i el Servici. Pel moment, Powell i Marsh serien capaços de refutar en èxit les acusacions de Cope i les seues alegacions no varen aplegar a oïts de la prensa de masses.[55] Osborn semblava indecís a l'hora d'endurir la seua campanya contra Marsh, de manera que Cope va acodir a un atre aliat que havia mencionat a Osborn, un "home de la prensa de Nova York" cridat William Hosea Ballou.[56][57] Pese als obstàculs interposts als intents d'expulsar a Marsh de la seua presidència de l'Acadèmia Nacional de Ciències,[58] Cope va rebre una gran ajuda financera en acabant de que l'Universitat de Pennsilvània li oferira un lloc com a professor.[8] Poc despuix va aparéixer l'oportunitat de Cope per a donar un colp crític a Marsh.

A lo llarc dels anys, Cope havia mantingut un diari elaborat en els errors i maldats que havien comés Marsh i Powell; els errors i equivocacions d'abdós serien apuntats i guardats en el caixó inferior de l'escritori de Cope.[59] Ballou va planejar la primera série d'artículs, que es convertirien una série de debats en la prensa entre Marsh, Powell i Cope.[57] Encara que la comunitat científica coneixia la rivalitat de Marsh i Cope des de feya temps, el públic es va donar conte de la conducta vergonyosa dels dos hòmens quan el New York Herald va publicar una història en el titular "Scientists Wage Bitter Warfare" ("Científics lliuren una guerra amarga").[46] Segons l'autora Elizabeth Noble Shor, la comunitat científica es va vore galvanizada:

La majoria de científics d'aquell temps varen recular d'horror —i varen continuar llegint en interés—, descobrint que l'enemistat de Cope i Marsh havia aplegat finalment a les portades. Aquells més pròxims als camps científics que es discutien, la geologia i la paleontologia dels vertebrats, certament es varen estremir, particularment quan varen vore que se'ls havia citat, mencionat o que el seu nom havia segut escrit mal. L'enemistat no era notícia per a ells, ya que s'hi havia fet palés en les seues reunions científiques des de feya vint anys. La majoria d'ells ya havien triat un bando.

En els artículs de prensa, Cope va atacar a Marsh per plagi i mala gestió financera, i va atacar a Powell pels seus errors de classificació geològica i per malversar els diners otorgats pel govern.[61] Marsh i Powell varen poder publicar la seua visió de l'assunt, llançant les seues pròpies acusacions contra Cope. Els artículs de Ballou estaven poc estudiats, escrits i llegits, i el propi Cope va escarmentar despuix d'un artícul de The Philadelphia Inquirer que sugeria que els mandataris de l'Universitat de Pennsilvània demanarien la dimissió de Cope a menos que presentara proves per a les seues acusacions contra Marsh i Powell.[62] El mateix Marsh va mantindre vixca l'història del Herald en una feroç rèplica, pero a finals de giner l'història va desaparéixer dels diaris i poc havia canviat entre els acérrimos rivals.[63]


No es va celebrar cap juí del congrés per a investigar la malversació de fondos de Powell i ni Cope ni Marsh varen haver de respondre sobre la seua responsabilitat en els errors, pero part de les calúmnia de Ballou contra Marsh varen quedar associades en el Servici. Davant un sentiment antiservicio enardit per la sequia en l'oest i la preocupació sobre l'apropiació de les granges abandonades en la mateixa zona, Powell es va trobar baix una estreta vigilància per part del House Appropriations Committee.[64] Dut a actuar pel supost malbarat de Marsh sobre els fondos del Servici, el Appropriations Committee va exigir que el presupost del Servici fora detallat.[64] Quan es va posar fi a la seua apropiació en 1892, Powell va enviar un lacónico telegrama a Marsh indicant-li que esperava la seua dimissió, una afronta personal ademés de financera.[65] Al mateix temps, molts dels aliats de Marsh s'estaven retirant o havien mort, reduint el seu crèdit científic.[66] Just quan l'extravagant estil de vida de Marsh escomençava a passar-li factura, Cope va conseguir un càrrec en el Servici Geològic de Texas, encara que, encara tambalejant-se pels atacs personals que havia rebut durant l'assunt del Herald, no va continuar en els seus.[67] La sòrt de Cope va millorar durant la primera part de la década de 1890, quan va ser promogut en el lloc de Leidy com a professor de zoologia i va ser elegit president de la American Association for the Advancement of Science el mateix any que Marsh va deixar el seu càrrec al front de l'Acadèmia de Ciències. No obstant, a finals de la década la seua sòrt va tornar a empijorar, a mida que Marsh recuperava part del seu prestigi, conseguint la Medalla Cuvier, el guardó paleontológico més important.[68]

La rivalitat entre Cope i Marsh va durar fins a la mort de Cope en 1897, quan abdós ya s'havien arruïnat. Cope va sofrir una malaltia debilitante als seus últims anys i va tindre que vendre part de la seua colecció de fòssils i llogar una de les seues cases per a conseguir aplegar a fi de més. Marsh va tindre que hipotecar la seua residència i demanar un sòu a Yale per a poder subsistir.[8] No obstant, la rivalitat entre els dos va permanéixer intensa, pero cansada. Cope va llançar un últim desafiu abans de morir.[1] Donó el seu cràneu a la ciència per a que es poguera medir el seu cervell, en l'esperança de que fora major que el del seu adversari; en aquell temps, es creïa que la mida del cervell era l'autèntica mida de l'inteligència. Marsh no va acceptar el desafiu, i supostament el cràneu de Cope encara es conserva en l'Universitat de Pennsilvània.[1] Es discutix si el cràneu almagasenat en l'Universitat és el de Cope; l'Universitat ha afirmat que creu que el cràneu autèntic es va perdre a la década de 1970, encara que Robert Bakker ha dit que fractures superficials del cràneu i els informes del forense verifiquen l'autenticitat del mateix.[69]

Llegat

[editar | editar còdic]
Archiu:AllosaurusA caps block 8 .jpg
Un Allosaurus casi complet (AMNH #) descobert pels caçadors de fòssils de Cope en Com Bluff en 1879. La troballa no va ser desempaquetado fins al cap de la mort de Cope.[70]

Basant-se purament en les sifres, Marsh "va guanyar" la Guerra dels Ossos. Abdós científics varen fer descobriments d'un valor científic increible, pero mentres que Marsh va descriure un total de 80 espècies noves de dinosauri, Cope solament va descriure 56.[38][71] En l'última part de la Guerra dels Ossos, Marsh simplement tenia més hòmens i més diners a la seua disposició que Cope. Cope també tenia un palmito d'interessos paleontológicos més ampli, mentres que Marsh pràcticament solament buscava reptils i mamífers fòssils.[72]


Alguns dels descobriments de Cope i Marsh es troben entre els dinosauris més coneguts, incloent gèneros com Triceratops, Allosaurus, Diplodocus, Stegosaurus, Camarasaurus i Coelophysis. Els seus descobriments acumulats varen definir el llavors naixent camp de la paleontologia; abans dels descobriments de Cope i Marsh, solament s'havien descrit nou espècies de dinosauri en Amèrica del Nort.[71] Ademés, algunes de les seues idees, com aquella de Marsh que afirmava que els pardals descendixen dels dinosauris, han segut confirmades; mentres que unes atres, incloent la "Llei de Cope", que postula que les espècies tendixen a fer-se més grans en el temps, són considerades de poc o cap mèrit científic.[73] La Guerra dels Ossos també va dur al descobriment dels primers esquelets complets i l'aument de la popularitat dels dinosauris entre el públic. Com va dir el paleontòlec Robert Bakker, "els dinosauris provinents de Com Bluff no solament varen omplir museus, també varen omplir artículs de revistes, llibres de text i la ment de la gent".[37]

La Guerra dels Ossos va tindre un impacte negatiu no solament sobre els dos científics sino també sobre els seus companyers i l'equip sancer.[74] L'aversió pública entre Cope i Marsh va danyar la reputació de la paleontologia nortamericana en Europa durant décades. Ademés, el supost us de dinamita i del sabotage per part dels treballadors d'abdós científics va destruir o va enterrar centenars de restants fòssils potencialment crítics. Joseph Leidy va abandonar les seues excavacions, més metòdiques, en l'oest, ya que vea que no podia mantindre el ritme de l'investigació temerària d'ossos de Cope i Marsh.[3] Leidy també es va cansar de les disputes constants entre els atres dos científics, lo que va provocar que la seua retirada del camp marginara el seu propi llegat; despuix de la seua mort, Osborn no va trobar ni una sola menció de Leidy a les obres dels seus dos rivals.[75] En la seua pressa per superar-se mútuament, Cope i Marsh varen montar a l'encert els ossos dels seus propis descobriments. Les seues descripcions d'espècies noves, basades en estes reconstrucció, varen dur a una confusió i creències equivocades que perdurarien durant décades despuix de la seua mort.[76]

Una excavació realisada entre 2007 i 2008 en diverses pedreres de Cope i Marsh sugerix que els danys causats pels dos paleontòlecs varen ser menors de lo que s'havia afirmat. Utilisant els dibuixos de camp de Lakes, investigadors del Museu d'Història Natural de Morrison varen descobrir que en realitat Lakes no hi havia dinamitado les pedreres més productives de Colorat; sino que lo que havia fet era reblir-les. El director del Museu, Matthew Mossbrucker, teorizó que Lakes va estendre la mentira "perque no volia que la competència en la pedrera jugara a jocs mentals en la banda de Cope".[77]

Adaptacions

[editar | editar còdic]

Ademés de ser el tema de llibres històrics i paleontológicos, la Guerra dels Ossos ha segut el tema d'una novela gràfica, Bone Sharps, Cowboys, and Thunder Lizards, de Jim Ottaviani. És una obra de ficció històrica, ya que Ottaviani presenta al personage de Charles Robert Knight a Cope per raons de la trama i atres acontenyiments han segut reestructurats.[78] La Guerra dels Ossos va ser tractada de manera més fantàstica, en el llibre Bone Wars de Brett Davis, en el que també hi ha extraterrestres interessats en els ossos.[79] És també la base del joc de cartes Bone Wars: The Game of Ruthless Paleontology,[80] produït per Zygote Games i creat per l'escritor de ciència ficció James Canvies i la professora de biologia Diane Kelly. En el joc, els jugadors competixen per a reconstruir els esquelets de dinosauri.[81]


En abril de 2013, es va confirmar que els actors James Gandolfini i Steve Carell produirien i protagonisaran una adaptació en clau de comèdia per a la televisió sobre la disputa entre Cope i Marsh (interpretats per Carell i Gandolfini respectivament), baix la tutela de la HBO i el títul de la qual serà Bone Wars. El proyecte seguix estancat, no obstant, inicialment per atres proyectes cinematogràfics d'abdós actors, i posteriorment pel decés de Gandolfini, encara que ya estan buscant un guioniste per al telefilm.[82]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Dodson, entrevista en Brown i White, 1992.
  2. ↑ Bryson, 92.
  3. ↑ 3,0 3,1 Academy of Natural Sciences.
  4. ↑ 4,0 4,1 Limerick et al., 7.
  5. ↑ Preston, 60.
  6. ↑ Bryson, 93.
  7. ↑ 7,0 7,1 Preston, 61.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Penick.
  9. ↑ 9,0 9,1 Thomson, 217.
  10. ↑ Thomson, 218.
  11. ↑ 11,0 11,1 Thomson, 219.
  12. ↑ 12,0 12,1 Western History Association, 56.
  13. ↑ Thomson, 221–222.
  14. ↑ Thomson, 225–228.
  15. ↑ Wilford, 87.
  16. ↑ Thomson, 229.
  17. ↑ Thomson, 235.
  18. ↑ Thomson, 237.
  19. ↑ 19,0 19,1 Wilford, 107.
  20. ↑ Thomson, 245.
  21. ↑ Thomson, 250.
  22. ↑ Thomson, 264.
  23. ↑ Thomson, 267.
  24. ↑ Thomson, 269.
  25. ↑ Thomson, 271.
  26. ↑ Wilford, 105.
  27. ↑ 27,0 27,1 Wilford, 106.
  28. ↑ Wallace, 147.
  29. ↑ Wallace, 148.
  30. ↑ Wilford, 108.
  31. ↑ 31,0 31,1 Jaffe, 228.
  32. ↑ Preston, 62.
  33. ↑ Jaffe, 229.
  34. ↑ 34,0 34,1 Jaffe, 230.
  35. ↑ Wallace, 149–150.
  36. ↑ 36,0 36,1 Wallace, 152.
  37. ↑ 37,0 37,1 37,2 Bakker, entrevista en Brown i White, 1992.
  38. ↑ 38,0 38,1 Brown i White, 1992.
  39. ↑ Jaffe, 237.
  40. ↑ Jaffe, 238.
  41. ↑ 41,0 41,1 Wallace, 153–154.
  42. ↑ Jaffe, 244.
  43. ↑ Wallace, 156.
  44. ↑ 44,0 44,1 Jaffe, 246.
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 Wallace, 157.
  46. ↑ 46,0 46,1 Preston, 63.
  47. ↑ Jaffe, 15.
  48. ↑ Rajewski, 22.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 Wallace, 175–177.
  50. ↑ Jaffe, 324.
  51. ↑ Wallace, 183.
  52. ↑ Wallace, 195.
  53. ↑ Sterling, 592.
  54. ↑ Wallace, 201.
  55. ↑ Wallace, 203.
  56. ↑ Wallace, 204.
  57. ↑ 57,0 57,1 Osborn, 403.
  58. ↑ Farlow, 709.
  59. ↑ Osborn, 585.
  60. ↑ Shor.
  61. ↑ Osborn, 404.
  62. ↑ Wallace, 238–239.
  63. ↑ Wallace, 252.
  64. ↑ 64,0 64,1 Wallace, 256–257.
  65. ↑ Jaffe, 329.
  66. ↑ Wallace, 260.
  67. ↑ Wallace, 261.
  68. ↑ Wallace, 267.
  69. ↑ Baalke.
  70. ↑ Norell, 112.
  71. ↑ 71,0 71,1 Colbert, 93.
  72. ↑ Colbert, 88.
  73. ↑ Trefil, 95.
  74. ↑ Limerick, 8.
  75. ↑ Wallace, 84.
  76. ↑ Jaffe, 248.
  77. ↑ Rajewski, 21.
  78. ↑ Mondor.
  79. ↑ Waggoner.
  80. ↑ New Scientist (2006) «Feedback: The stranger the battle». New Scientist, 2533: 64
  81. ↑ Johansen, 45.
  82. ↑ «Artícul del periòdic "El Món"» (en espanyol).
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_dels_Ossos&oldid=771829»