Uintatherium
Els uintaterios (Uintatherium) són un gènero extint de mamífers del orde Dinocerata que varen viure durant el Eoceno, concretament entre el Ypresiense i el Bartoniense, i inclou una sola espècie coneguda, O. anceps. Estos animals, per convergència evolutiva, eren semblats als rinoceronts actuals, tant en el tamany com en la forma, a pesar de no estar relacionats.
Els primers restants fòssilés varen ser descoberts en Fort Bridger, en Wyoming (Estats Units). Els seus fòssils són els més grans i impressionants dels que es varen descobrir en eixe jaciment, i varen ser un dels punts centrals de la «Guerra dels Ossos» entre Othniel Charles Marsh i Edward Drinker Cope.[1] S'han trobat fòssils tant en Wyoming com en Utah, prop dels monts Uinta, d'a on pren el seu nom el gènero —de fet, Uintatherium significa "béstia dels monts Uinta"—[1] aixina com en Àsia.[2]
Estos animals varen aparéixer a principis i mediats del Eoceno,[2] i varen viure en la regió que actualment és l'oest d'Amèrica. A diferència de lo que poden fer pensar les seues llargues dents caninas superiors, similars a les dels dents de sabre,[3] es tractava d'un animal herbívor que s'alimentava de fulls, arbustos i herba. Els uintaterios es varen extinguir fa uns 37 millons d'anys sense deixar descendència, a causa del canvi climàtic i de la competència de perissodàctils com els brontoterios i els rinoceronts.
Anatomia
[editar | editar còdic]La característica més destacada de Uintatherium era la seua cràneu, gran i robust, i de forma plana i cóncava —una traça que no es troba en cap atre mamífer, en la possible excepció d'alguns brontoterios—. El seu cavitat craneal era excepcionalment menuda a causa de la gruixa de les parets del cràneu. Com a conseqüència, la seua cervell era relativament menut i només ocupava el 10% de l'espai craneal. De fet, els uintaterios eren uns dels mamífers en un cervell més menut en relació en el seu pes corporal. El pes del cràneu era mitigat per numerosos sens nassals situats en les parets del cràneu, de la mateixa manera que en els elefants.
Els cràneus dels machos presentaven sis osiconos, provablement coberts de pell, que eixien de la regió frontal del cràneu. La funció d'estos osiconos es desconeix, pero és possible que anaren usats per a defendre's o per a atraure a les femelles durant el corteig.[1]
El esmalt dental de Uintatherium és particular; la majoria dels grans euterios actuals reforcen el seu esmalt gràcies a bandes travesseres de Hunter-Schreger, pero Uintatherium, de la mateixa manera que atres herbívors del Paleógeno, tenia bandes verticals i irregulars, proporcionant-li un esmalt en forma de zig-zag. La morfologia de les seues molarés estava adaptada per a mastegar vegetals. Per un atre costat, els seus caninos medien uns vinticinc centímetros de llongitut i estaven protegits per la vora robusta del maxilar inferior.[3] És possible que estos claus anaren una forma de dimorfisme sexual. En canvi, Uintatherium havia perdut els incisius superiors, i per a compensar la pèrdua d'estos possiblement posseïa un llavi superior molt mòvil o inclús una menuda #probòscide. Othniel Charles Marsh no estava d'acort en esta última teoria.[4]
Les seues proporcions corporals eren similars a les del rinoceront de l'Índia: feya entre 3 i 5 metros de llongitut, 1,60 metros d'altura i el seu pes podia alcançar els 4500 kg.[3] Els seus patas eren robustes per a soportar el pes de l'animal i estaven dotades de piteus. Per un atre costat, i a diferència dels actuals rinoceronts, que són perissodàctils, el esternó de Uintatherium estava compost de segments plans horisontals i no de segments comprimits i verticals.[4]
Comportament
[editar | editar còdic]Els uintaterios devien passar-se gran part del dia prop de rius o llacs, a la vora dels quals s'alimentaven de plantes aquàtiques, que eren el principal aliment de la seua dieta, i que arrancaven en els seus llarcs dents caninos. Tenien un estil de vida altament especialisat per a este tipo d'ecosistemas. És provable que es tractara d'animals relativament pacífics, que es llimitaven a pastar en les vores dels cursos d'aigua. Els osiconos del seu cap, a pesar de semblar banyes, no eren armes, sino que s'usaven per a atraure a les femelles en l'época de apareamiento. És possible que també anaren amprats en lluites entre machos per una femella.[5] Els seus claus tampoc servien per a atacar a atres animals, sino que la seua principal funció era la d'arrancar plantes, encara que podria haver-los usat en fins defensius. És provable, com sol passar en els animals altament especialisats per a un tipo d'hàbitat concret, que l'especialisació de Uintatherium haguera segut un factor determinant en la seua extinció, a lo manco en lo relatiu al canvi climàtic.
Hàbitat
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Eoceno.
Uintatherium va viure en ecosistemes subtropicales americans del Eoceno. Des del principi d'este periodo, la temperatura del planeta va aumentar en un dels calfaments globals més ràpits, en térmens geològics, i extrems registrats en la història geològica, i conegut com màxim tèrmic del Paleoceno-Eoceno. Va ser un episodi de calfament ràpit i intens (de fins a 7 °C en latitutés elevades) que va durar menys de cent mil anys.[6] El màxim tèrmic va provocar una gran extinció que servix per a distinguir la fauna del Eoceno de la del Paleoceno.
Provablement, el clima global del Eoceno va ser el més homogéneu del Cenozoico; el gradient tèrmic del equador als pols era la mitat que l'actual, i les corrents oceàniques profundes eren excepcionalment càlides. Les regions polars eren molt més càlides que hui en dia. Els boscs templats aplegaven fins als mateixos pols, mentres que els climes tropicals plujosos aplegaven als 45° de latitut nort. La diferència era més gran en les #latitut templades; el clima dels tròpics provablement era similar al de hui en dia.[7]
L'hàbitat de Uintatherium no tenia que ser molt distint al dels hipopótams actuals, en la diferència de que estos últims són animals que passen gran part del temps en l'aigua, i els uintaterios eren terrestres. Les vores dels rius eren ideals per a que prosperaren falagueres i plantes similars que servien d'aliment no només als uintaterios, sino també a una gran varietat d'animals ungulats, com Epihippus o Dolichorhinus, aixina com molts atres mamífers primitius.[8]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Junt a l'espècie O. anceps, varis paleontòlecs han descrit una série d'espècies i gèneros diferents que actualment són considerats sinònims de l'espècie O. anceps. Estes espècies són:[9]
|
|
Filogenia
[editar | editar còdic]Els fòssils de les espècies de Dinocerata més antigues s'han trobat en Àsia, com Prodinoceras en Mongòlia, #lo que fa supondre l'orige asiàtic de l'orde i la seua posterior evolució aïllada en Norteamérica.
La relació dels dinoceratos en general, en el restant de mamífers és discutida. Lo més provable és que anaren ungulats,[10] cosa que els definiria com laurasiaterios.
Una atra opció diferent, que no obstant continuaria significant que els uintaterios eren laurasinterios, és que és estaven relacionats en els pantodontes i tilodontes. Estos formaven part del orde dels cimolestos, possiblement un clado germà dels perissodàctils. Els pantodontes, que tenien el cervell més menut de tots els mamífers en relació en el pes total del cos,[11] compartien característiques morfològiques en els uintaterios. Si esta teoria anara certa els uintaterios estarien relacionats en els carnívors i els pangolines de hui en dia.[12]
Els xenungulados són un grup enigmàtic de mamífers d'Amèrica del Sur que podrien estar relacionats en els uintaterios. Un dels seus gèneros, Carodnia, compartia moltes característiques dels uintaterios: tenia una constitució robusta, grans dents caninos i dents posteriors en cims. Per tant, s'ha sugerit que els uintaterios i els xenugulados compartien un antepassat comú. Sembla ser que este supost antepassat comú estava relacionat en menuts mamífers asiàtics cridats anagálidos, que estaven relacionats en els rosegadors i lagomorfos.[3] Açò implicaria que els uintaterios estaven més o menys relacionats en els lepóridos.
Història
[editar | editar còdic]Descobriment i la «Guerra dels Ossos»
[editar | editar còdic]Els doctors James Van Allen Carter i Joseph Corson varen descobrir els primers fòssilés de Uintatherium en juliol de 1872, durant la primera visita de Joseph Leidy a Fort Bridger. Carter i Corson, colaboradors habituals de Leidy en les seues excavacions en Wyoming, li varen mostrar un fragment de cràneu, fragments dels maxilars superior i inferior (junt a algunes dents), un húmer casi complet i fragments d'atres ossos de les patas. Junt a un clau de vint centímetros que va definir com Uintamastix atrox, Leidy va descriure estos fragments, donant-los el nom de Uintatherium robustum, i va anunciar el descobriment a la Academy of Natural Sciences.[1]
Edward Drinker Cope i Othniel Charles Marsh també havien estat explorant la zona de Fort Bridger, i este últim va presentar a finals de 1872 informes sobre quatre espècies diferents: Dinoceras mirabile, Dinoceras lacustris, Tinoceras anceps i Tinoceras grandis. Per la seua banda, Cope va fer públic el seu descobriment de Loxolophodon cornutus, que posteriorment renombró com Eobasileus cornutus.[1]
Durant 1873, Leidy va poder examinar i fer un informe sobre Eobasileus, Dinoceras i Tinoceras. Mentres que va aplegar a la conclusió de que Eobasileus era un gènero propenc pero distint als uintaterios, també va descobrir que tant Dinoceras de Marsh com el seu propi Uintamastix eren en realitat eixemplars de uintaterio. També va sospitar que Tinoceras era el mateix animal, pero no ho va poder determinar en certea. Més alvance es va acabar revelant que la majoria d'espècies de dinoceratos descrites per Marsh pertanyien al gènero Uintatherium.[1]
A pesar de que Leidy havia descrit el uintaterio, Cope i Marsh posseïen més fòssils i de millor calitat que ell. Cap dels dos va donar crèdit als descobriments de Leidy, llevat quan era per a criticar-se l'u a l'atre. Leidy va acabar per abandonar la seua exploració paleontológica en el Oest d'Estats Units.[13]
===
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
===
Décades més vesprada, en 1940, Charres L. Gazin va descobrir un fòssil de Uintatherium particularment complet i ben conservat al sur de Wyoming. A este esquelet, que va ser descrit com "el descobriment paleontológico més important de l'any", només li faltaven una pata posterior, part d'una de les pates davanteres i les vèrtebres del coll. Junt a este esquelet, Gazin va descobrir un segon cràneu en els incisius intactes.[14] Els fòssils varen ser enviats a Washington D. C., a on tenien que ser montats per a ser exposts en el Museu Nacional d'Història Natural dels Estats Units, gestionat pel Institut Smithsoniano.
Vejau també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 . The Academy of Natural Sciences. Archivat des d'el original, el 23 de setembre de 2008. Consultat el 21 de juliol de 2008.
- ↑ 2,0 2,1 . Britannica Online Encyclopedia. Consultat el 6 d'octubre de 2008.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 . Paleocene mammals of the world. Consultat el 21 de juliol de 2008.
- ↑ 4,0 4,1 (pdf). Archivat des d'el original, el 5 de giner de 2009. Consultat el 21 de juliol de 2008.
- ↑ . Susquehanna University. Archivat des d'el original, el 3 de juliol de 2008. Consultat el 1 d'octubre de 2008.
- ↑ (pdf). PALEOCEANOGRAPHY. Archivat des d'el original, el 20 d'octubre de 2011. doi:10.1029/2002PA000757. Consultat el 1 d'octubre de 2008.
- ↑ Stanley (1999). Earth System History, Nova York: W.H. Freeman and Company. ISBN 0716728826.
- ↑ . Worldwide Church of God. Consultat el 5 d'octubre de 2008.
- ↑ . The Paleobiology Database. Consultat el 6 d'octubre de 2008.
- ↑ McKenna, M. C,; S. K. Bell (1997), Classification of Mammals Above the Species Level, Columbia University Press. ISBN 0-231-11012-X.
- ↑ Amblypoda, Encyclopædia Britannica, 11ª edició.
- ↑ BMC Evolutionary Biology.9(93)doi:10.1186/1471-2148-6-93.Consultat el 6 d'octubre de 2008.
- ↑ Warren, Leonard (1998), Joseph Leidy: The last man who knew everything, New Haven: Yale University Press. ISBN 0-300-07359-3.
- ↑ The Science News-Letter.Society for Science & the Public.38(18)
- 278-279.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1882).O.S. Proceedings of the Academy of Natural Sciences of Philadelphia.34(3)
- Cruz (1979). Analysis of the masticatory apparatus of Uintatherium anceps, Yale University, Dept. of Geology and Geophysics.
- PaleoBios.University of Califòrnia Museum of Paleontology.Berkeley:12
- (1873).O.S. Geological Survey of the Territories.Estats Units:1
- Marsh, Othniel Charles (1886). Dinocerata: A Monograph Of an Extinct Order of Gigantic Mammals, Government Printing Office.
- (1923).Bulletin of the American Museum of Natural History.American Museum of Natural History.Nova York:18(18)
- 599-604.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Uintatherium.