Paraceratherium

Archiu:Indricotherium.jpg

Esquelet de P. transouralicum, Museu Nacional de Ciència de Japó.

Paraceratherium (grec: "béstia casi cornuda") és un gènero extint de mamífers perissodàctils, suborden Ceratomorpha de la família Hyracodontidae. S'han descrit cinc espècies diferents, pero tant les relacions entre dites espècies com les relacions a nivell de gènero han generat una controvèrsia que encara dura actualment, un sigle despuix del descobriment dels primers fòssilés.

Estarien entre els mamífers terrestres més grans de tots els temps (solament menors en tamany al elefant prehistòric de claus rectes) en una altura de cinc metros i mig en la creu i de sèt metros i mig en el cap, i huit metros de llongitut (sense contar la coa). Les estimacions del pes dels paraceraterios varien, pero oscilen entorn a les quinze tonellades. Els paraceraterios, en ser ceratomorfos, estan relacionats en els rinoceronts actuals. No obstant, a diferència del rinoceront blanc, s'alimentaven arrancant els fulls dels arbreés. Tampoc tenien banyes. Els animals d'este gènero varen aparéixer en Àsia central durant la primera mitat del periodo Oligoceno, fa aproximadament trenta millons d'anys, i es varen extinguir a mitan del periodo Mioceno, fa 16,6 millons d'anys.

Morfologia

Archiu:Indricotherium11.jpg

Reconstrucció

Els paraceraterios són els majors mamífers terrestres coneguts. Els machos eren llaugerament més grans que les femellas i estaven dotats d'un cràneu cóncau reforçat, cosa que podria indicar que combatien de manera parecida a les girafes actuals. Com és en el cas dels rinoceronts actuals, la seua vista no estava tan desenrollada com el olfat; de fet, els seus passages nassals eren majors que el seu cervell.

Archiu:Paraceratherium bugtiense incisors.jpg

Dos vistes d'un incisiu de Paraceratherium bugtiense. Esquerra: superfície interna. Dreta: superfície exterior.

Archiu:Rhino sizes.png

Tamanys comparatius d'un humà, Paraceratherium (en negre) i atres mamífers.

Els paraceraterios es diferencien d'atres ceratomorfos del seu temps en la forma i posició inusuals de les seues dos incisius superiors, que tenen l'aspecte de menuts claus inclinats cap a avall. Per un atre costat, els incisius inferiors s'inclinaven cap a avant. Esta adaptació dels incisius era molt útil per a arrancar fulls dels arbres. El premolar P1 havia desaparegut, i la P2 era de forma triangular. La boca dels paraceraterios també es caracterisava per la gran movilitat del seu llavi superior.

Els seus patas i la seua coll eren llarcs i, havent-se adaptat per a aplegar a les fulls més altes dels arbres. Ademés de permetre'ls aplegar a la vegetació més alta, les seues robustes pates els podrien haver servit per a defendre's dels depredadors. Una de les diferències clau entre les pates dels paraceraterios i les d'atres ceratomorfos és que les articulacions del turmell dels paraceraterios eren més flexibles.

Pel seu gran tamany i, per conseqüent, menor relació superfície-volum, és molt provable que tingueren molt poc pèl i una pell clara com la dels rinoceronts actuals, per a facilitar la pèrdua de calor i evitar sobrecalentarse. Finalment, la gestació dels paraceraterios durava al voltant de dos anys. En nàixer, les crío pesaven aproximadament mija tonellada.

Comportament

A partir de l'estudi del comportament dels rinoceronts moderns, la morfologia corporal dels paraceraterios i el tamany del seu cervell, es pot sugerir un provable patró de comportament d'estos enormes animals del Oligoceno. Les dimensions del seu cervell indiquen que era un animal sense el complex comportament social dels elefants, i que per lo tant no vivia en manades.

Les femelles demostraven que estaven receptives per mig de feromonas en la femta. En el moment de lluitar pel dret a aparearse en una femella, els mascles rivals combatien envestint-se l'un en l'atre en el coll i el cap, de manera similar a cóm combaten les girafas hui en dia. Est és el motiu pel qual els mascles tenien un cràneu més reforçat i més cóncau que el de les femella. Estos combats podien durar vàries hores. En canvi, el apareament en sí devia durar poc, a causa del gran pes que tenia que soportar la femella.

Les crío s'alimentaven en llet de la seua mare durant un periodo d'un any, despuix del com tenien que escomençar a deprendre a menjar aliment vegetal. Aproximadament al mateix temps, la mare s'escomençava a convertir en fèrtil de nou, la qual cosa atrea els machos. El apareament hauria segut un fet perillós per a les crío, ya que els mascles podien fer-los mal o inclús matar-les si les crío intentaven interpondre's entre ells i la seua mare. Encara que es quedara embarassada, la mare permetia a la seua crío quedar-se en ella i continuar creixent al seu costat mentres durara la gestació. No obstant, una volta naixia la nova crío, la mare tirava a l'anterior, que es vea obligada a escomençar a viure en solitari. Això és perque les dures condicions del seu hàbitat feyen que les mares dels paraceraterios tingueren que concentrar-se en una sola crío al mateix temps per a maximizar les possibilitats de supervivència.

Per a eliminar els paràsits que s'acumulaven en la seua pell, els paraceraterios varen deure confiar en aus com el gruiforme Eogrus, que s'alimentaven d'estos paràsits. Això és similar al comportament simbiòtic que tenen els rinoceronts i hipopótams actuals en certes espècies d'aus.

Finalment, els paraceraterios contaven en un parell d'adaptacions clau que els permetien resistir les àrides condicions del seu hàbitat; ademés de poder permanéixer periodos llarcs sense beure aigua, es creu que els paraceraterios tenien una gran memòria que els ajudava a recordar on es trobaven els pous i oasis del desert. D'esta manera, podien retrobar el camí de regrés si hi havia escassea d'aigua.