Anar al contingut

Colós

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
La Gran Esfinge de Guiza.
Escultors en l'Antiga Roma, pintura històrica de Lawrence Ànima-Tadema (1877).

Es denomina colós[1] (del llatí colossus ‘estàtua de major tamany que el natural’, i este del grec kolossos ‘estàtua jagantesca’) a l'estàtua de gran magnitut, aquella que excedix molt del tamany natural, encara que també s'utilisa l'adjectiu «colossal» per a calificar un element arquitectònic de tamany desproporcionado (sellars ciclópeos, órdens jagantes o colossals) o un edifici de dimensions jagantesques (colosalisme arquitectònic).

L'etimologia de la paraula grega és desconeguda, i només apareix en els texts a partir de la descripció que fa Heródoto de les estàtues egipcíaques. Les fonts romanes varen utilisar la paraula per a designar a l'estàtua de bronze del deu Heli que s'alçava a l'entrada del port de Rodas (el colós de Rodas, que segons Plini el Vell tenia 70 colzes d'altura —uns 32 metros—), i també varen cridar aixina a la gran estàtua de l'emperador Nerón, junt a la que es va alçar posteriorment l'amfiteatre Flavio (el Coliseu).[2] El DLE arreplega com a segona accepció de «colós» en castellà ‘persona o cosa que per les seues qualitats descolla moltíssim’.[3]


Estatuaria colossal

Estàtua de Baal-Hadad provinent de Zinjirli (Sam'al), vinculada a les civilisacions hitita, fenicia i aramea. Museu de Pérgamo.

Próximo Oriente antic

La major part de les numeroses civilisacions del Próximo Oriente Antic varen desenrollar estatuaria monumental, des de les més primerenques (Göbekli Tepe, X-VIII mileni a. C., vinculat al megalitisme -algunes de les manifestacions megalítiques són figuratives i inclús antropomórficas-) fins a les més tardanes, com els gàlates, que la varen tindre a lo manco en la ciutat de Tavium, a on va haver una estàtua colossal d'un deu al que les fonts romanes equiparen a Júpiter (III)

[4]


Escultura egipcíaca

L'estàtua colossal del temple de Karnak. Representava inicialment a Ramsés II i va anar posteriorment usurpat per Pinedyem I.
Erro al crear miniatura:
Panorama de la sala XII del Museu del Louvre, en el cap d'una estàtua colossal d'Amenofis III.[5]

La cridada Esfinge de Giza, que podria representar a Kefrén

El cridat "jove Memnón" (younger Memnon) del Museu Britànic (la seua parella seguix en el Ramesseum de Tebas)
Colossos de Pi-Ramsés, dels que només queden vestigis

[6]


Escultura asiria i persa aqueménida

Vore també: Escultura asiria i Art persa

[10]


Escultura grega

Erro al crear miniatura:
Kurós de Flerio.
Còpia romana de el Serapis de Briaxis.
Erro al crear miniatura:
Thermenherrscher ("governant de les Termes" -per el Palazzo Massimo alle Terme, a on es conserva-), bronze a la cera perduda de 204 cm fins al cap, a on duria una corona hui desapareguda. S'ha propost identificar-ho en distints governants helenísticos, com Atalo II, o en el general romà Quint Cecilio Metelo Macedónico. Se li considera inspirat en un dels retrats d'Alejandro de Lisipo.
Erro al crear miniatura:
Model en escayola del cridat "Bou Farnese", de Taurisco i Apolonio de Tralles (ca. 130 a. C.), de 370×295×300 cm. Podria ser una còpia romana de l'original grec, pero en tot cas li la considera l'escultura en bulto redó de major tamany que s'ha conservat de l'época.

Des de l'época arcaica, molt influïda per l'estètica egipcíaca, destacades obres de l'escultura grega varen tindre dimensions colossals, com el Colós dels naxios en el santuari de Delos (un kurós d'entre 11 i 15 metros), el kurós de Flerio o de Melanes (trencat durant el seu transport, de 10,7 m), el kurós de Apollonas o Colós de Dionisos (abandonat a mig tallar en la pedrera, de 10 m), el kurós de Samos (més de cinc metros), el kurós de Sunión (més de tres metros), Cleobis i Bitón (216 cm) i la Hera de Samos (192 cm sense cap). Ya en l'época de l'estil sever, els atlants o telamones del temple de Zeus Olímpic en Agrigent medien més de sèt metros i el deu de la veta Artemisio 210 cm, mentres que els bronzes de Riace (197 i 198 cm), el grup dels tiranicidas (183 cm) o el auriga de Delfos (180 cm) no s'allunten molt de lo que pot considerar-se un tamany natural per a un home molt alt, encara que tals talles serien excepcionals entre els antics grecs.

En l'escultura clàssica es va seguir preferint el tamany natural llaugerament incrementat (còpies romanes de el Doriforo, el Diadumeno —en as de Policleto—, el Hermes en el chiquet Dioniso, la Afrodita Cnidia —abdós de Praxíteles— i el Apoxiomenos —de Lisipo—, medixen 212, 202, 212, 205 i 205 cm respectivament, mentres que el Apolo del Belvedere —potser de Leocares— medix 224 cm i el Llaures Ludovisi 156 cm assentat), pero les més destacades obres de Fídies eren de molt majors dimensions (dos crisoelefantinas: el Zeus d'Olimpia i l'Atenea del Partenón —de 26 colzes, uns 12 metros— i una de bronze: la Atenea Promacos —uns 15 metros—);[11] i també colossals varen ser les del Mausoleu de Halicarnaso (a on varen treballar Scopas, Leocares, Timoteo i Briaxis —qui també va realisar cinc escultures colossals per a Rodas i el Serapis del Serapeum d'Aleixandria)—.[12]

Entre les escultures colossals d'época helenística (el Bou Farnese de 370 cm, la Victòria de Samotracia, que encara descabezada medix 245 cm, el Laocoonte i els seus fills, de 245 cm, el Gal suïcida, de 211 cm —l'impressionant friso de l'Altar de Pérgamo està compost per figures de tamany propenc al natural—) va destacar pel seu tamany el Colós de Rodas (70 colzes, uns 32 metros), de l'escultor Cares d'Lindo. El seu mestre (Lisipo, que s'ubica cronològica i estilísticamente en la transició entre el periodo clàssic i el helenístico) havia realisat una escultura de Zeus de quaranta colzes (uns 22 metros) para el temple d'este deu en Tarento; i algunes de les seues escultures conegudes per còpies romanes també tenen grans dimensions, com la Flora i el Hércules Farnese (317 cm) o el Llaures Ludovisi.[13] El seu retrats d'Alejandro varen tindre una gran influen cia posterior. Deinócrates va proyectar una ciutat que s'ubicaria sobre la mà d'una escultura colossal d'Alejandro tallada en una montanya, i que no va aplegar a construir-se.

Les senyes citades de les escultures desaparegudes els proporciona l'obra de Plini el Vell (Naturalis història).


Escultura romana

Erro al crear miniatura:
Els Dioscuros de el Campidoglio. En el nom de Colossi es coneixien als dos grups escultòrics dobles, de cavall i domador, que hui s'identifiquen com Cástor i Pólux. Estos Dióscuros capitolinos es varen descobrir en 1560, mentres que els Colossi o Dioscuri del Quirinale es conservaven en la tossal d'eixe nom des de l'Edat Mija, en distintes identificacions.

Hi ha testimonis lliteraris de que en l'any 299 a. C. el cònsul Espurio Carvilio Màxim va manar realisar una estàtua de Júpiter en el Capitolio en les armadures capturades als samnitas. El seu tamany era tal que podia vore's des del mont Albano; i en el material sobrer que es va arreplegar despuix de polimentar-la se li va alçar ad ell mateixa una estàtua de bronze, que es va posar als peus de la del deu. Anterior inclús devia ser "el Colós de l'Apolo toscano" (és dir, etrusc) que, segons Plini el Vell "es veu en la biblioteca del temple d'August, en una altura de cinquanta peus, i que fa que dubtem si és més admirable el bronze o la bellea";[15] i el "Júpiter dels leontinos", de sèt colzes d'alt.[16]

El programa iconográfico d'Augusto, que va incloure el Ara Pacis (en retrats en relleu de tota la família imperial) i estàtues colossals d'Augusto[17] i de la seua esposa Livia, havia començat en una una estàtua ecuestre (43 a. C.) que es va erigir en el rostra (la tribuna d'oradors del Senat) junt a l'estàtua ecuestre de Sila. Es desconeix el seu tamany, pero les variacions en el seu plantejament formal es coneixen per les emissions monetàries. En les escultures d'Augusto es varen utilisar tot tipo de recursos iconográficos, especialment l'imitació dels models helenísticos, pero evitant la divinisació (apoteosis, que va obtindre en vida en algunes províncies orientals, pero en Roma només es va realisar despuix de la seua mort, fins a llavors era únicament el Divi filius —fill del diví Juli Cèsar—) i l'identificació en la monarquia (lloc que Octavio no era rex, sino princeps, imperator i augustus entre atres títuls).[18] "El gran cap de bronze d'Augusto trobada en Meroe havia segut arrancada del cos per ... les tribus meroítas que varen arrasar els campaments romans en l'alt Egipte, duta a l'emplaçament d'un temple de la victòria, i enterrada deliberadament baixe l'escala principal... de manera que qualsevol que entrara... ultrajaría a l'emperador romà en chafar-li lliteralment el cap".[19]

Entre les estàtues colossals de la dinastia Juliol-Claudia va estar l'acrolito colossal d'Antonia la Menor conegut com Juno Ludovisi. Els acrolitos només tenien de marbre el cap i el terme de les extremitats, quedant el restant del cos representat per un armassó de fusta que podia vestir-se de teles o en atres materials. La major va deure ser el cridat Colós de Nerón, de bronze i en més de trenta metros d'altura, que s'alçava en l'atri de la Domus Aurea. Despuix de la mue rte de l'emperador, es va substituir el seu rostre per a evitar l'identificació de Nerón en la divinitat representada (Heli). En les seues proximitats es va construir l'amfiteatre Flavio, denominat "Coliseu" per esta estàtua.

De la dinastia Flavia es conserven estàtues imperials, i testimonis lliteraris i numismàtics d'una estàtua ecuestre de Domicià, que va ser destruïda. Hauria medit 12 o 13 metros junt en el seu basamento. També associada a Domiciano hi ha testimonis de "una estàtua colossal en el cap d'Apolo". L'estàtua de Vespasià, de 30 colzes, es va situar junt al temple de la Pau.[16]

Entre les estàtues colossals de la dinastia Antonina va destacar la desapareguda estàtua ecuestre de Trajà que, junt en el seu pedestal, media provablement entre 10 i 12 metros d'altura. No es conserven més que testimonis escrits i una reproducció numismàtica, pero se sap que va servir de model per a l'estàtua ecuestre de Marco Aurelio, de dimensions un terç inferiors. El programa iconográfico de Trajà, que va incloure la columna trajana, també es va desenrollar a través d'estàtues destinades al cult imperial en ciutats de tot l'imperi, seguint la pràctica iniciada en els emperadors juliol-claudios. Sobre el programa iconográfico d'Adriano, va tindre com a característica pròpia la divinisació del seu amant Antínoo, fallit prematurament. La Mole Adriana (hui Castel Sant'Angelo) estava culminada per una estàtua colossal d'Adriano conduint una cuadriga[20] (en alguna font es diu que per "una cadira curul d'una desmesurada grandea i en proporció á aquella mole o vast monument").[16] Les estàtues colossals dels banys de Sagalassos eren possiblement de tres emperadors i les seues esposes, dels que s'han trobat parts de les de Marco Aurelio, Adriano i Faustina la Major (esposa de Antonino Pío).[21] La columna de Antonino Pío estava coronada per una estàtua d'eixe emperador, de qui també queden restants d'una estàtua colossal.[22]

Al Baix Imperi correspon el Colós de Constantino i el Colós d'Barletta (450 cm, representa provablement a Teodosio II, i va ser erigida en Rávena en l'any 439).

Entre les estàtues parlantes de Roma (denominació popular de les estàtues d'época romana presents en les calç els de Roma en les que tradicionalment es consentia la fixació de "pasquines") hi havia estàtues colossals o fragments d'elles, com la cridada Madama Lucrezia o el cridat Marforio.

Vore també: Escultura romana

[23]


Escultura persa partixca i sasánida

Vore també: Art partixc i Art sasánida

[25]


Escultura medieval

L'escultura bizantina va mantindre la tradició imperial romana d'estàtues colossals,[26] entre les que les fonts citen l'estàtua colossals de l'emperador Justino II i de l'emperatriu Sofia (565-578). La de l'emperador (que en alguns texts es confon en Justinià II) estava situada sobre una columna en el Deuteron de Constantinopla (lloc a on consturyó el seu palau) i va ser destruïda pel terremot de l'any 866.[27] En Roma es va alçar, sobre la cridada columna de Foques, que encara es manté in situ, una "enlluernant" estàtua dorada de l'emperador bizantí Foques, que només es va mantindre entre el 608 i el 610.

L'art carolingio no va produir manifestacions escultòriques de gran envergadura (l'estàtua ecuestre de Carlomagno és només una estatuilla), pero les descripcions lliteràries del palau d'Aquisgrà i el seu capella palatina manifesten la presència d'algunes escultures dutes d'Itàlia i unes atres que es va encarregar fondre en bronze, per a llegitimar a l'Imperi com una continuïtat del romà: "en el vestíbul de l'edifici sagrat s'erigia una lloba de bronze, en l'atri hi havia una font en forma de pinya rodejada per les personificacions de quatre rius i una estàtua ecuestre del rei ostrogodo Teodorico també embellia el palau";[28] coronant-ho, es va colocar un àguila de bronze en actitut de vol.[29]

Les figures esculpidas en les jambes dels pòrtics romànics i gòtics poden alcançar dimensions superiors al natural, lo que permet a algunes fonts denominar-les "escultures colossals".[30] Per raons òbvies, les figures de Sant Cristobalón es representaven a gran tamany; la del priorat de Norton, de 337 cm, datada entre 1375 i 1400, es considera la major de l'Anglaterra medieval.[31]

Vore també: Art de l'Edat Mija


Escultura precolombina

L'escultura olmeca es caracterisava pels caps de dimensions colossals.


Escultura oriental

Àsia Central, Indostán, Indochina, China i Japó

Erro al crear miniatura:
Els Budas de Bamiyán en un gravat alemà de 1885.
Erro al crear miniatura:
Estàtua colossal en Nungydeo, segons un gravat anglés de 1806.

Són numeroses les estàtues colossals de Buda, algunes d'elles en posició reclinada. La major part de les més grans són contemporànees (sigles XX i XXI). Entre les antigues, destaca el Buda de Kamakura (Japó), el Gran Buda de Leshan (China —atres antigues d'este país són les cridades Lashaosi Dafo i Xishan Dafo—) o els Budas de Bamiyán (Afganistan, recientente destruïts).

També hi ha estàtues colossals en el hinduisme i el jainisme (estàtua Gommateshwara, any 983, 17 m), i continuen fent-se en l'actualitat (estàtua Kailashnath Mahadev, Nepal, estàtua de Murugan, Malàsia).

Vore també: Art budiste


Indonèsia i illes del Pacífic

Megalits de Pasemah

La replanell de Pasemah (dels pasemah, al sur de Sumatra) és la tercera regió megalítica del món en térmens quantitatius, en 26 ubicacions disperses sobre una zona de 80 km². Les datacions per carbono 14 donen una antiguetat de fins a 3600 anys abans del present.


Tiki de Polinèsia

Plantilla:Extracto


Moáis de l'Illa de Pasqua
Artícul principal → Moái.

Els moáis de l'illa de Pasqua apleguen a medir més de dèu metros; pero algun dels que varen quedar sense terminar, abandonats en la seua pedrera, medix més de vint.


Escultura de l'Edat Moderna

La Plaça de Sant Pedro del Vaticà està rodejada de 162 (o 140)[33] escultures de sants, realisades per colaboradors de Bernini, presidides per la de Jesucrist, de mà del propi Bernini, i els dotze apòstols, més Sant Pedro i Sant Pablo en un pla inferior. En el primer pla de l'image, Sant Pablo, d'Adamo Tadolini. Les dimensions de les figures dels sants (uns 310 cm d'altura) són la mitat de les dels apòstols.

Les dimensions d'alguna de les escultures de la Renaixença són colossals. Alguna d'elles no es varen aplegar a completar, com l'estàtua ecuestre de Milà que preparava Leonardo da Vinci i hauria tingut més de sèt metros, superant a tots els seus precedents. Entre les més destacables escultures colossals de el Cinquecento estan el David (517 cm) i el Moisés (235 cm —assentat—) de Miguel Ángel, el Perseo de Cellini (320 cm) i el Neptú de Giambologna (335 cm).

També ocorre lo mateix en algunes de les el Barroc|escultures del Barroc (Bernini -Sant Longino, de 440 cm, Estàtua ecuestre de Luis XIV, de casi quatre metres) i les del Neoclassicisme (Canova —Hércules i Licas, 335 cm, Monument fúnebre de María Cristina d'Àustria, de casi sis metros—).


Escultura de l'Edat Contemporànea

Erro al crear miniatura:
Estàtua ecuestre del duc de Wellington, de 8,5 metros (la major estàtua ecuestre feta fins a llavors), de l'escultor Matthew Cotes Wyatt, 1846. Inicialment es va colocar sobre l'Arc de Wellington en Londres, actualment arrematat per una cuadriga. Hi ha atres notables eixemples de colosalisme en l'escultura urbana en Londres.
Erro al crear miniatura:
Cuadriga (5 metros) sobre la Porta de Brandeburgo (Berlín), de Johann Gottfried Schadow, 1791.
Erro al crear miniatura:
Cap colossal per al Monument de Balzac (270 cm), per Rodin, 1897.
Erro al crear miniatura:
Electra, símbol de la companyia de telégrafs "Gran Nort", en Copenhague, de Stephan Sinding, ca. 1893.
Erro al crear miniatura:
Inauguració del Crist Redentor dels Vages, 1904.


1789-1918

Des de la Revolució francesa va canviar el sentit polític de la estatuaria monumental, que es va vincular al nacionalisme, pero es va seguir utilisant el recurs al tamany major que el natural; en criteris estètics neoclàssics o romàntics, seguint les directrius oficials de l'academicisme i l'historicisme.[34]

Proyecte de font conegut com Elefant de la Bastilla, de Jean-Antonie Alavoine (1812, no es va aplegar a finalisar), que anava a realisar-se en els canons presos "als insurgents espanyols" en 1810.[36]

Grups escultòrics en bajorrelieve de l'Arc de Triumfo de París, 1836.

  • Monument a Beethoven. Hi ha busts anteriors, pero la primera estàtua colossal dedicada a Beethoven (d'Ernst Hähnel i Jacob Daniel Burgschmiet, encara que un dels impulsors, el músic Liszt, havia exigit que l'escultor fora Lorenzo Bartolini) es va erigir en Bonn en motiu del 75 aniversari del seu naiximent; es venia patrocinant des de poc despuix de la seua mort (1827), en un moment en que no hi havia tradició de dedicar monuments a figures de la cultura (

monument a Schiller es va alçar en 1839 i un a Mozart en Viena en Salzburc en 1842, el Monument a Goethe i Schiller en Weimar -d'Ernst Friedrich August Rietschel, 3,7 m- es va alçar 1857). En Viena es va alçar un monument a Beethoven (de Caspar von Zumbusch) en 1880, en la Beethovenplatz.

Estàtua ecuestre de Víctor Manuel II (Roma, 1910, 12 × 10 m, 50 tonellades de bronze, d'Enrico Chiaradia), presidix el Vittoriano, que inclou moltes atres escultures colossals.

Des de començos del XX es varen alçar en distintes parts del món, dispostes en eminències orogràfiques, images colossals de Jesucrist: Crist Redentor dels Vages (frontera chilé-argentina, 1904, Mateo Rufino Alonso, 6 m -7 en la creu-), Monument al Sagrat Cor de Jesús del Cerro dels Àngels (1919, Madrit, Aniceto Marines 28 m, als que corresponen 9 de l'escultura pròpiament dita), Crist del Corcovado (Rio de Janeiro, 1931, Paul Landowski i Gheorghe Leonida, 38 m); Crist de l'Otero (Palència, 1931, Victorio Macho, 21 m) o de la Verge: Monument a la Verge de la Pau (Trujillo, 1983, Manuel de la Font, 46,72 m), Inmaculada Concepció de Chignahuapan (interior de la basílica del mateix nom, José Luis Silva, 1972, 14 m),[40] monument a la Verge Candelaria (Oruro, 2013, Jorge Azeñas, 45 m), monument a la Verge de Guadalupe (Cerro del Tabacal, Xicotepec de Juárez, 20 m[41] -hi ha un atre en Ecatepec, 16 m-[42]), proyecte de monument a la Verge de l'Antiga (Panamà, pospost des de la commemoració del quint centenari en 2013).[43]

Erro al crear miniatura:
Estàtues colossals de el Stadio dei Marmi ("estadi dels marbres") de la Accademia fasciste maschile vaig donar educazione fisica ("Acadèmia fascista masculina d'educació física") en el Fòrum Italico o Fòrum Mussolinni, 1928-1932, proyectat per Enrico Del Debbio.
Erro al crear miniatura:
Erecció de l'estàtua de Lincoln de Daniel Chester French en l'interior de el Lincoln Memorial, 1920. La seua altura és de 30 peus (9,1 m) dels que 19 peus (5,8 m) corresponen a la figura assentada. És freqüent el recurs a l'escultura colossal en els numerosos memorials i atres eixemples d'escultura urbana en la ciutat de Washington, especialment en el National Mall (Monument a Jefferson, un tholos que acull una estàtua de 6 m (Rudolph Evans, 1947). També és notable l'escultura urbana en la ciutat de Nova York.
Erro al crear miniatura:
Estàtua colossal del monument a José Martí en La Habana, 1943-1959, Juan José Sicre (18 m).[44]
Erro al crear miniatura:
Monument a Ramos de Azevedo, Galileo Emendabili (1934), São Paulo. Altura total, 23,7 m.


1918-1989

En el periodo que va de la posguerra de l'I Guerra Mundial a la caiguda del mur de Berlín; des del periodo de entreguerras, la estatuaria colossal va ser un dels instruments expressius més utilisats per al denominat "Realisme heròic", art oficial dels règims nazi, fasciste i soviètic, paradòxicament convergents en la seua estètica. En les democràcies populars es va desenrollar un verdader "cult a la personalitat": estàtues de Lenin, (la major de les estàtues de Lenin és la del canal del Volga en Volgogrado, 1952-1969, que inicialment anava a representar a Stalin i va canviar de titular com a conseqüència de la desestalinisació -la ciutat es denominava fins a llavors Stalingrado-), estàtues de Mao[45] (Mao Zedong). No obstant, el colosalisme escultòric no va estar absent dels programes iconográficos de països en sistemes polítics oposts, com és el cas d'Estats Units, a on es va realisar el proyecte de tallar els rostres de quatre presidents en el Mont Rushmore (1927-1941). Estàtues colossals de el Stadio dei Marmi ("estat dels marbres") de la Accademia fasciste maschile vaig donar educazione fisica) en el Fòrum Italico o Fòrum Mussolinni, 1928-1932, proyectat per Enrico Del Debbio.

Mestres de l'escultura contemporànea, com Henry Moore (part de la producció de la qual consistix en obres que, en el seu aspecte figuratiu, han de considerar-se com a escultures colossals), reflexionen explícitament sobre el concepte de l'escala i el tamany.[47] Reflexions semblants, des de plantejaments artístics molt diferents, va fer en els seus últims anys el pintor Salvador Dalí (Dolmen de Dalí, Madrit, 1986, concebut com un monument a la ciència i la tècnica i inclou una gran figura masculina que representa a Newton davant un dolmen de 13,3 m).

Entre les numeroses escultures colossals de Madrit destaquen dos retrats ecuestres del XVII (Felipe III i Felipe IV) i dos fonts monumentals del XVIII (Cibeles i Neptú), ya en Edat Contemporànea, les del Parc del Retir, l'eix Prat-Castellana i les que coronen edificis del carrer d'Alcalà i la Gran Via; alguns d'ells icons publicitaris, com el Fénix de l'Edifici L'Unió i el Fénix Espanyol (que només és una de les moltes escultures colossals en les que es promocionaven els edificis d'eixa empresa).[48] Un impacte molt major va alcançar un icon bidimensional de la publicitat espanyola: el bou de Osborne (14 m).

Estàtues colossals de Kim Il-sung i Kim Jong-il. Estudi Artístic Mansudae.
Erro al crear miniatura:
Una dels dos escultures colossals denominades Dia i Nit (3 metros), d'Antonio López García, en l'Estació d'Atocha (Madrit), 2008.[49]


Finals del XX i XXI

Entre els escultors dels últims anys caracterisats per la seua opció pel colosalisme estan Fernando Botero, Antonio López García, Jorge Jiménez Deredia,[50] Zurab Tsereteli (estàtua de Pedro el Gran, Sant Petersburgo, 1997, 98 m, Naiximent del Nou Món, Puerto Rico),[51] Igor Mitoraj (Colós de Mitoraj o Colós de la Défense, París, 2001 -forma partix d'un grup de quatre escultures colossals: Icare, Ikaria, Tindaro i Li Grand Toscano-),[52] Marque Cianfanelli (Monument a Nelson Mandela, Natal Midlands, Suràfrica, 2012, de làmines d'acer tallat a làser i pintat, que reproduïxen el rostre des d'un determinat punt de vista; 5,19 m d'esgambi, 9,48 m d'altura, 20,8 m de llongitut)[53] o Tamar Kvesitadze (Sekhvarulis Kandakaeba o "estàtua de l'amor", escultura mòvil de 7 m -Batumi, Geòrgia-, que representa l'història d'amor impossible d'un musulmà i una cristiana reflectida en un clàssic de la lliteratura georgiana -Ali i Nino, de Kurban Said-).[54]

Per un atre costat, en diversos criteris estètics, s'ha continuat la tradició d'alçar estàtues colossals en propòsits ideològics o religiosos (tant del cristianisme com de les religions orientals), les dimensions de les quals són objecte d'emulació competitiva.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ «Online Etymology Dictionary».
  3. ↑ Diccionario de la lengua española
  4. ↑ Arqueólogos desentierran una colosal escultura humana en Turquía - Creen que llegó a medir 4 metros y que formaba parte de la puerta de entrada a un reino 1.000 años antes de Cristo, ABC,31/07/2012
  5. ↑ «Ficha en el Louvre».
  6. ↑ Estatua colosal de la reina Tuya - ficha en la web de los Museos Vaticanos. Colossal statue of Mentuhotep II - ficha en la web del Met
  7. ↑ «Ficha en el Louvre». Archivat des de l'original, el 30 de septiembre de 2015. Consultat el 12 de octubre de 2015.
  8. ↑ «Ficha en la web del Louvre».
  9. ↑ en:Gate of All Nations
  10. ↑ «León colosal, guardián de la entrada de templo de Ishtar, Nimrud -Kalhu-, neo-asirio, ca. 883-859 a. C. Ficha en la web del British». Archivat des de l'original, el 18 de octubre de 2015. Consultat el 14 de octubre de 2015.
  11. ↑ Minerva Ingres (260 cm sin cabeza), Louvre
    • Archivat el 6 de març de 2021 archivat en Wayback Machine.: Cette statue colossale conte parmi une série nombreuse de répliques romaines inspirées des créations du sculpteur athénien Phidias (actif entre 460 et 435 avant J.-C.). Le type statuaire, qui dérive de celui de l'Athéna Parthénos, reproduirait l'Athéna Promachos en bronze de l'Acropole d'Athènes ou l'Athéna Areia de Platées. La technique des pièces rapportées adoptée par le copiste afin, probablement, d'imiter la technique acrolithe de l'original, conforte volontiers cette dernière hypothèse. Palas de Veletri (305 cm), Louvre: Cette statue colossale d'Athéna, trouvée à Velletri au XVIIIe siècle, reproduit une effigie de bronze, disparue, dont des répliques romaines et des fragments de moulages antiques découverts à Baïes près de Naples gardent le souvenir. Créé vers 430 avant J.-C., l'original est généralement attribué à Crésilas : le sculpteur crétois est l'auteur d'un portrait de Périclès dont une copie, conservée au British Museum, présente un visage ovale et une acuité des traits identiques à ceux de la déesse.
  12. ↑ Miguel Ángel Elvira: Leócares y Briaxis tras el Mausoleo contexts/2958.htm Archivat] el 10 de maig de 2016 archivat en Wayback Machine. en Artehistoria: "... d'ell [Briaxis] se citen estàtues colossals en Rodas, un gran Apolo en Dafne (junt a Antioquía), un retrat de bronze de Seleuco Nicátor, rei de Síria, i atres obres més, que acrediten una activitat profusa. Lo que ocorre és que, per desgràcia, cap còpia ha pogut ser identificada fins a hui. Inclús la seua escultura més famosa, l'image de cult que serà adorada com Serapis en Aleixandria, es troba subjecta a discussió: front a la teoria tradicional, que volia reconstruir-la a través de les múltiples representacions romanes del deu, en bucles verticals caent sobre la front, sembla que deu adoptar-se un criteri distint: el Serapis romà no és l'elaborat per Briaxis, puix este es trobava més prop dels Asclepios o atres deus barbados de la seua época: el cridat Asclepio d'Aleixandria és potser el millor candidat a l'identificació, i nos donaria una obra d'estètica grandiosa, pero suau al mateix temps, casi més propenca a Praxíteles que a Escopas."
  13. ↑ «Ficha en Artehistoria». Archivat des de l'original, el 2 de mayo de 2017. Consultat el 28 de septiembre de 2015.
  14. ↑ «Comentario en homines.com».
  15. ↑ Naturalis historia, 73, citado en Giovanni Battista Piranesi, De la magnificencia y arquitectura de los romanos, y otros escritos, pg. 95
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Bastús, op. cit.
  17. ↑ Ficha en Artehistoria al d'Augusto en el teatre de Arlés]
  18. ↑ Ninón Guzmán, Reposicionamiento de la imagen de Augusto a través de las monedas , 2006.
  19. ↑ Susan Walker, Arte romano, Akal, 1999, pg. 31
  20. ↑ Lawrence Richardson, Jr., Mausoleum Hadriani, A New Topographical Dictionary of Ancient Rome, JHU, 1992, ISBN 0-8018-4300-6
  21. ↑ Hallan en Turquía una estatua colosal del emperador romano Marco Aurelio, ABC, 26-08-2008; In pictures: Giant Roman statues Sagalassos Archaeological Research Project, BBC 26-08-2008.
  22. ↑ John Henry Middleton, XIII - Column of Antoninus, en Ancient Rome in 1885, 1885: "On the summit of the column stood a colossal statue of Antoninus in gilt bronze."
    • Mariano Vasi, A new Picture of Rome, and its Environs, in the form of an Itinerary, pg. 438-439: "Museo Chiaramonti - The reigning pontiff Pius VII... has formed this superb museum, and it completes the one called Pio Clementino, to which it joins. ... a large collection of statues... Opposite the iron door, between two Augustus' sacrificing, is a capital colossal statue of Antoninus Pius."
    • Barbara Burrell, Neokoroi: Greek Cities and Roman Emperors, 2004, pg. 104-106: "Fragments from the statue of Antoninus Piius indicate that he (or another of the male colossi) was about four times life size, nude, and seated. His head, turned strongly to his left, was diademed with a plain fillet, and he likely held a sceptre or spear in his left hand. The pose and attributes are those of Zeus, wich recalls the fact already mentioned, that Antoninus was called by the epithet Olyimpios at Sardis. ... As on the colossal portrait of Titus from Ephesos, the mouth is slightly open, conveying the ideal of an inspired ruler; that and the turn of heas produced a dynamic effect. ... This idiosyncratic portrait does not correspond exactly with any one portrait type of any Antonine or Severan emperor. Still, the colossus of Antoninus Pius shows that idiosyncratic likenesses conforming to no exact type should be no surprise here. The physiognomy is quite dissimilar to Marcus Aurelius'mature portraits, in which an abundant moustache (like that of his reidentified Sardian colossus) always covers the upper lip."
  23. ↑ Fiches en la web dels Museus Capitolinos:Estatua colosal de Roma residente: "Roma Cesi", Fiches en la web del Louvre: Augusto (207 cm) 48 Archivat] el 19 de setembre de 2019 archivat en Wayback Machine., Cabeza de Julia Domna, esposa de Séptimo Severo (62 cm) Cabeza de Séptimo Severo (66 cm) Cabeza de Adriano (43 cm) Fiches en la web del British: Fragmento de estatua colosal (pie), procedente de Nápoles, siglo I o II En l'Olympeion d'Atenes, dedicat per Adriano l'any 132, l'estàtua crisoelefantina de Zeus "excedix a totes les demés estàtues en magnitut, llevat als colossos rodio i romà" (Pausanias, Guide to Greece: Central Greece, pg. 63; citat en Nigel Wilson, Encyclopedia of Ancient Greece, pg. 332, i en Geroge Boys-Stone, The Oxford Handbook of Hellenic Studies)
  24. ↑ «Datos».
  25. ↑ Rostovtzeff, fuente citada en en:Parthian art. Erdmann, fuente citada en en:Sasanian art
  26. ↑ Last Statues of Antiquity (base de datos), Oxford.
  27. ↑ Simon Malmberg, Triumphal Arches and Gates of Piety... en Using Images in Late Antiquity, pg. 171.
  28. ↑ Enrico Castelnuovo, Arte e historia en la Edad Media I: Tiempo, espacio, instituciones, pg. 602 Jorge García, Breve historia de la arqueología, pg. 31
  29. ↑ Ricario de Reims, citado por Richer, Histoire de France, pg. 89.
  30. ↑ «Gotoarte».
  31. ↑ Statue of saint tops treasure charts, en Echo, 8 de mayo de 2013.
  32. ↑ Así calificada en Orígenes de la museología mexicana.
  33. ↑ «stpeterbasilica.info».
  34. ↑ Eric J. Hobsbawn y Terence Ranger, The invention of tradition, 1983. Del mismo Hobsbawn, su serie The Age of Revolution, The Age of Capital, The Age of Empire. Virginia Tovar, La escultura en Alemania 1789-1848
  35. ↑ fr:Claude Dejoux
  36. ↑ Correspondance de Napoléon Ier, t. 20, París, 1866, pg. 197
  37. ↑ Mirror, op. cit., pg. 389.
  38. ↑ Web oficial del gobierno francés.
  39. ↑ en:William Penn (Calder)
  40. ↑ e-tlaxcala.mx.
  41. ↑ «puebla.travel». Archivat des de l'original, el 17 de agosto de 2016. Consultat el 14 de julio de 2016.
  42. ↑ El Universal ota34431.html Archivat] el 22 de agost de 2016 archivat en Wayback Machine..
  43. ↑ Gaudium Press, 15-08-2012, El Siglo, 4 de abril de 2016
  44. ↑ Monumento a Antonio Maceo (16 m), d'Alberto Lescay Merencio, en la Plaza de la Revolución de Santiago de Cuba (1991) -ecured-.
  45. ↑ Una estatua gigante para Mao - Una efigie dorada de 37 metros en una zona rural china, El País, 5 de giner de 2016: "Una jagantesca estàtua dorada que representa a “el “Gran Timonel” assentat en actitut de repòs està rebent estos dies els últims tocs en lo que fins ara havia segut terra de cultiu en el comtat rural de Tongxu, en la província de Henan. L'image, de 37 metros d'altura —a penes nou menys que l'estàtua de la Llibertat en Nova York— ha costat tres millons de yuanes (uns 423.000 euros) i ha segut sufragada principalment per empresaris de la regió, encara que els habitants del poble també han participat, segons el Diari del Poble. La construcció de la efigie, fabricada en acer i ciment, ha durat nou mesos." La estatua gigante de Mao es derribada por carecer de “permiso”, El País, 8 de giner de 2016. China levanta en Tíbet la mayor estatua en tributo a Mao: "en el centre de la ciutat tibetana de Gonggar, a cent quilòmetros al sur de la capital de la regió autònoma de China, informa l'agència oficial Xinhua. ... El monument és el de major tamany en tota China en tribut a Mao. Medix 7 metros d'altura i descansa baix un pedestal d'atres 5 met ros. Pesa 35 tonellades i està preparat per a resistir els embats de qualsevol fenomen de la naturalea, des d'un terremot fins a una tormenta de rajos. "Per a protegir l'estàtua, hem afegit un pararrayos i reforçat la base, per a que el president Mao puga resistir terremots de fins a 5,5 en l'escala Richter", ha explicat un responsable del Partit Comuniste en la zona. L'estàtua va aplegar a Gonggar fa un més procedent de la província de Hunan, pero només hui han escomençat els obrers a erigir-la en la seua plaça de Shangcha. "Té un gran significat perque es tracta de la primera estàtua de Mao Zedong en el Tibet", ha declarat un funcionari del govern del districte de Gonggar."" (possibles images [1][2][3]
  46. ↑ Lizzy Davies, Row over fascist-era statue reveals schism in how Italians deal with past - Brescia's rightwing mayor wants to reinstate a marble figure praised by Mussolini, because it is art. But he faces opposition from those who believe it represents something best forgotten, The Guardian, 5 de abril de 2013.
  47. ↑ Rachel Wells, Scale at Any Size: Henry Moore and Scaling Up
    Yet, according to Moore, when holding a maquette in this way, he was ‘seeing and feeling it as life-size’: ‘in my mind there’s never any change of scale at all’. The difference in scale between hand-held object and towering final sculpture is denied, and equally the difference in scale between small maquette and sculptor’s hands is overlooked. This paradoxical holding of the life-size within his hands is indicative of an apparent contradiction within Moore’s approach to the issue of scale. On the one hand, there i s Moore’s persistent use of enlargement, which from the clapix 1960s was often achieved through the use of polystyrene models. On the other, there is the declaration from Moore that to him as sculptor, no change of scale occurred between a hand-held model and its colossal counterpart.2 Scale was paradoxically the same at any size. This essay will propose that there llaure several explanations for this apparent contradiction – explanations that reveal much about Moore’s attitude to scale, artistic vision, distance, and the soci-historical conditions in which he worked.
  48. ↑ Antiguos edificios coronados por el grupo escultórico de esta Compañía.
  49. ↑ La Estación de Atocha tiene ya dos esculturas del pintor Antonio López, El Mundo, 02/07/2008.
  50. ↑ «Exhibirán la escultura colosal de Jiménez Deredia en espacios públicos de la Ciudad - Del 27 de noviembre de 2015 al 31 de marzo de 2016, las esculturas serán exhibidas en la explanada del Palacio de Bellas Artes, en Avenida Paseo de la Reforma, en la Alameda Central y en la Plaza de la República». Archivat des de l'original, el 9 de agosto de 2016. Consultat el 13 de junio de 2016.
  51. ↑ THE WEST’S BIGGEST STATUE: A TALL TALE - How a monstrous monument that nobody wanted finally found a home in Puerto Rico
  52. ↑ «Igor Mitoraj a la Défense».
  53. ↑ Web del autor
  54. ↑ [http://erasmusu.com/en/erasmus-tbilisi/what-to-see/statue-of- love-1129 Love Story And The Motion Statue]
  55. ↑ Ficha en The Sculptors Society
  56. ↑ Noticia en El Mundo, 5 de noviembre de 2016.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Colós&oldid=1656743»