Auriga de Delfos

Auriga de Delfos

Auriga de Delfos (, ‘qui du les regnes’) és la denominació historiográfica d'una escultura grega del denominat estil sever (transició entre l'escultura arcaica i la clàssica). Es va realisar en bronze en l'any 474 a. C. per a commemorar la victòria del tirà Polizalo de Gela en la carrera de cuadrigas dels Jocs Píticos (els que se celebraven en honor d'Apolo en el santuari de Delfos). La figura formava part d'un grup més ampli del que solament queden fragments de quatre o sis cavalls i un chicotet esclau que se situaria davant ells. El conjunt va ser trobat en 1896 durant unes excavacions en eixe mateix lloc arqueològic. En l'actualitat s'expon en el Museu Arqueològic de Delfos.

Théophile Homolle afirma que va ser esculpida esta estàtua al V basant-se en el seu estil i en el nom gravat en la base que la sostenia. Va ser danyada durant un terremot i una esmonyida de terra, provablement en el 373 a. C.

En el seu llibre Fruehgriechische Bildhauerschulen (1927), Ernest Langlotz (1895-1978) la va atribuir a Pitágoras de Regio, pero François Chamoux, en el seu estudi de 1955, pensa que més be prové d'un taller àtic d'estil sever, tal volta el de Critio. Esta hipòtesis va ser criticada per Luigi Polacco, qui la va calificar de «obra indubtablement colonial».

Descripció

Erro al crear miniatura:

Els fragments disposts sobre una reconstrucció teòrica del seu estat originari.

L'escultura medix 1'80, altura que, tradicionalment, s'ha pensat com de tamany natural, pero devem tindre en conte que els aurigas, per a tindre més estabilitat i conseguir major velocitat sobre el carro, provablement eren d'una estatura menor. Es tracta d'una de les escasses escultures originals en bronze que es conserven del món grec. El grup estaria format segurament pel auriga que sosté les regnes de la cuadriga, els quatre o sis animals, un guerrer darrere d'ell, ademés d'un mosso de quadra. L'escultura està fosa en vàries peces separades i soldadas posteriorment, tal i com era costum en representacions que incloïen un número important de figures.

Es conserva en tres parts: el tors superior i el cap, el tors inferior i la mà dreta. Solament falta la mà esquerra del propi auriga. El grup escultòric original també incloïa quatre cavalls i un carro, dels quals solament es conserven alguns fragments.

Detall del rostre.

Encara que vista de forma aïllada presenta un aspecte diferent al que devia donar en el conjunt, és possible senyalar algunes traces essencials. A primera vista, la figura empinada, en el llarc corfoll i l'actitut impasible, recorda molt les escultures arcaiques. No obstant, elements com la marcada frontalitat que va caracterisar a les escultures arcaiques exentes, especialment en els primers temps, tendix ací a desaparéixer gràcies a l'introducció de matisos que doten a la figura d'una major tridimensionalitat: els peus se situen oblicuament respecte al cos, el qual accentua lleument la torsió lateral, d'acort en els braços i cap; esta torsió es manifesta en el joc dels plecs del corfoll, cenyits en la cintura i solts en el tors, creen un volum que trenca en el hieratisme propi d'époques passades. Este moviment és, no obstant, mínim, molt llunt del que realment podia mostrar un auriga sobre un carro, és dir, no es tracta d'una obra realista, naturalista o representativa. El rostre està d'acort en eixa disposició corporal; manté un gest seré en el que ha desaparegut la somriure (pròpia també del periodo arcaic), per a donar pas a una expressió centrada, que destaca en unes faccions geometrizadas, pero en una forta "carnositat" en els elements propis del rostre. Com en atres escultures del periodo, a banda del bronze, s'han utilisat atres materials nobles, tant en els ulls, elaborats en incrustacions de pedres de color, com en la diadema, que conserva restants d'argent. El coure és el material amprat en els llavis, aixina com en les pestanyes, conferint una major riquea cromàtica.

La base, feta de pedra calcàrea, originalment duya la dedicatòria: “[Μνᾶμα Πολύζαλος με Γ]έλας ἀνέ[θ]εκε[ν] ἀ[ν]άσσ[ον]”, «Policelo, senyor de Gela, va dedicar [este] monument commemoratiu». Posteriorment, l'inscripició va ser borrada, provablement perque proclamava la tirania de Policelo. Va ser reemplaçada per una inscripció més neutral, com faria un simple individu: “[Νικάσας ἵπποισι Π]ολύζαλός μ’ἀνέθηκ[εν] / ὑιος Δεινομένεος, τ]όν ἄεξ’, εὐόνυμ’ Ἄπολλ[ον]”, «(Policelo, victoriós en els seus cavalls, em va consagrar / el fill de Dinómenes de Gela a qui tu, honorable Apolo, vares fer prosperar».

• Detalls de l'estàtua
• 
  Cap i diadema.
• 
  Cara.
• 
  Nuc de la diadema.
• 
  Esquena i tirants del quitón.
• 
  Part inferior del quitón i peus.

Vore també

• Oràcul de Delfos
• Art en Delfos
• Bronzes de Riace
• Molege la cera perduda
• Escultura grega arcaica

Bibliografia

• Boç, V. (1992), L'escultura. Vol. 2 de l'Història de l'art. Barcelona. Carroggio, S.A. d'Edicions

• Richter, G.M.A. (1980), L'art grec. Una revisió de les arts visuals de l'antiga Grècia. Barcelona. Destí, pág. 96 i ss

• Robertson, M. (1993), L'art grec. Madrit. Aliança ed. pág. 104 i ss

• Blanco Freijeiro, A. (1982), Art grec. Madrit. Bibliotheca Archaeologica, pág. 162

• Psalti et al., Nancy(2018).Li journal du Louvre, hors série La recherche au Musée du Louvre,.: 80-87.ISSN 1959-1764.Consultat el 2026-07-05.(en fr)