Bronzes de Riace

Archiu:Reggio Calabria - Museo archeologico nazionale - Bronzi di Riace - 11.jpg

Bronzes de Riace

Archiu:Reggio calabria museo nazionale bronzi di riace.jpg

Els Bronzes de Riace, el Bronze A en primer pla i el Bronze B en segon pla.

Els Bronzes de Riace, coneguts també com Els Guerrers de Riace, són una parella d'estàtues gregues de el V a. C. que s'exponen en el Museu Nacional de la Magna Grècia de Regio de Calàbria. Són dos dels pocs eixemples en bronze que queden de l'art grec antic, junt al Poseidón del Museu Arqueològic Nacional d'Atenes i al auriga de Delfos. Les dos estàtues gregues varen ser trobades en les rodalies de la localitat de Riace, en la província de Regio, en 1972. Són coneguts com:

• Bronze A (el jove)
• Bronze B (el vell)

Els dos bronzes són obres d'art originals gregues de el V a. C. i el seu descobriment ha estimulat als estudiosos a investigar la seua identitat i els seus autors. No obstant, persistix la controvèrsia respecte a la datació, a la procedència i a l'autoria de les dos escultures.

Descobriment

El 16 d'agost de 1972 un submariniste aficionat, Stefano Mariottini, jove químic romà, es trobava bucejant a uns huit metros de profunditat i a una distància de la costa d'uns trescents metros, perseguint un mer, quan va descobrir lo que semblava una extremitat emergint del fondo marí. Esglayat i pensant que havia trobat un cadàver humà, va avisar als seus dos companyers. Finalment es va donar conte de que lo que va vore corresponia el braç dret de l'estàtua que després va ser coneguda com a bronze B. Al seu costat el propi Stefano va trobar una segona estàtua, el bronze A. Avisades les autoritats, les dos figures varen ser finalment recuperades pel cos de carabineros submarinistes de Mesina. Es va utilisar un baló plàstic que es va reblir d'aire. En este aparat el dia 20 d'agost de 1972 va emergir a la superfície el bronze B, i al sendemà el bronze A, despuix d'un primer intent infructuós en este últim.

Una pàgina web ha publicat la declaració oficial presentada el 17 d'agost de 1972 en Protocol 2232 de la Superintendencia d'Antiguetats de Calàbria, en Regio, a on Stefano Mariottini va dir:

...que havia trobat el dia 16 durant un bucege de peixca en la localitat de Riace, a una distància d'uns 300 metros de la costa i en una profunditat de 10 metros, un grup d'estàtues, provablement de bronze. Els emergents representaven dos nuets masculins, un estirat sobre la seua esquena, en la cara coberta en una barba rullada, els braços oberts i una cama alvançada respecte a l'atra. L'atra estàtua estava estirada en una cama doblada i tenia un escut en el braç esquerre (mai expost al públic). Les estàtues són de color marró obscur a excepció d'alguna part clara, perfectament conservats, en una modelació polida, sense incrustacions de brutea evidents. La mida és d'aproximadament 1,80 cm

Mariottini S.

Al costat esquerre d'esta declaració formal hi ha una nota escrita a mà, de color roig, i firmada per G. Foti (superintendente)

Este informe seguix a una conversació telefònica del 16 d'agost de 1972, rebuda a les 21 hores, que denuncia el descobriment.

A l'any següent un equip al mando de l'investigador Nino Lamboglia va tractar de trobar el derelicte del barco que hauria transportat les escultures, pero despuix de varis intents només es varen trobar vintihuit argollas metàliques, provablement pertanyents al velam d'una nau, aixina com un fragment de lo que podria ser l'empuñadura del bronze A. Una hipòtesis apunta a que els tripulants de la suposta nau varen poder haver tirat per la broda tant les dos escultures com a restants de l'aparelle, en ocasió d'alguna tormenta, naufragant posteriorment el barco en un atre lloc, o alcançant per fi la costa. Atres estudis realisats per Paolo Moreno, professor d'Arqueologia i Història de l'Art grec i romà de l'Universitat de Roma han aportat atres senyes. L'aparició d'algun restant de fusta de lo que poguera ser una nau romana d'época imperial, i el fet de que les dos figures anaren trobades a poca distància (fet este que difícilment hauria ocorregut en el cas de que hagueren segut tirades voluntàriament) fan que el hipòtesis del llançament per la broda es pose en dubte.

Restauració

Durant les primeres intervencions realisades pels tècnics del Museu nacional de la Magna Grècia de Regio de Calàbria es va fer evident l'excelent factura de les dos figures, i es varen confirmar les sospites que apuntaven a que es tractava de dos eixemplars de el V a. C.

Varen ser registrades en els números 12801 i 12802 i es va començar una pacient llabor de solsida dels restants de closques i concrecions calcáreas que s'havien adherit a la superfície de bronze a lo llarc dels molts sigles passats en el llit marí. Al més del seu descobriment, i en la publicació de les primeres diapositives, la comunitat científica va ser conscient de l'importància de la troballa. En seguida es varen donar conte de que en els llimitats mijos en els que es contava era impossible realisar una restauració completa, decidint-se pel seu trasllat a Florencia. En giner de 1975 les dos estàtues estaven a càrrec de Francesco Nicòsia, superintendente dels bens arqueològics de la Toscana, en el afamado taller del Offizio delle pietre dure. Despuix de cinc anys de restauració en els que es varen utilisar diverses tècniques, ademés de la neteja total de superfícies en instruments dissenyats específicament per a les estàtues, es varen sometre a anàlisis en ultrasòs, tractaments de benzotriazol en àrees localisades, rajos gamma i rajos X, necessaris per a conéixer la seua estructura interna, estat de conservació i el gros del metal (detectant-se un problema d'oxidació intern), les estàtues es varen expondre en el Museu Arqueològic de Florencia primer, i despuix en el Palau del Quirinal, residència oficial del president de la República Italiana en Roma, sent traslladades posteriorment a la seua ubicació definitiva: Regio de Calàbria.

A principi dels anys noranta es va observar l'aparició de numerosos fenomens de degradació que varen aconsellar el trasllat de les figures novament a Florencia per a ser buidades completament dels restants que en el seu interior es trobaven frut del procés de fundició, la cridada a la cera perduda. La corresponent al bronze B es va identificar com a provinent de l'Atenes de el V a. C., mentres que la del bronze A provenia d'Argos. Despuix d'un tractament anticorrosió les estàtues varen ser novament traslladades a la seua residència habitual, a on estan expostes en la gran sala, someses a una temperatura constant de 21-23 graus i a una humitat constant del 40-50 %.

Bibliografia

• Bernard Holtzmann, « Le Monde grec », dans Bernard Holtzmann (dir.), L'Art de l'antiquité, t. 1 : Els Origines de l'Europe, Gallimard et RMN, coll. « Manuels de histoire de l'art », París, 1995, p. 243.
• AA.VV., Il Museu Nazionale vaig donar Reggio Calàbria, Laruffa, Reggio Calàbria, 2004 ISBN 88-238-3
• Dukelsky, C. Els bronzes de Riace. Algunes conclusions del Simpòsium Internacional de 1981. Opfyl, Buenos Aires, 1993
• I BRONZI DI RIACE, RESTAURO COME CONOSCENZA ISBN 88-86291-73-6
• L' art dell'antichità classica / Grècia Bianchi Bandinelli Ranuccio, Paribeni Enrico. UTET 1976 ISBN 88-02-02620-3
• John Boardman. Escultura grega. Barcelona, Edicions Destine, 1999.