Sam'al

Sam'al

Sam'al o Samal (hitita: Yadiya, turc otomà: Zendjirli, turc: Hüyük Zincirli o Zengirli) originàriament fundada com a colónia hitita, va dependre d'este imperi de 1725 a 1200 a. C. En época posthitita es va erigir en principat arameo, despuix de la solsida del imperi hitita en el 1200 a. C. En 940 a. C., era un regne independent, fins a l'any 680 a. C., quan va ser conquistat per Asiria. Està localisat en la ciutat de Hüyük Zincirlik en Aladağlar (Antitauro), en la província turca de Gaziantep, a uns 105 km al nort d'Antioquía.

Història

Mapa històric dels estats neohititas entorn al 800 a. C. que mostra l'ubicació de Sam'a l'en l'actual Zincirli.

El lloc de Sam'al va ser originalment ocupat en l'Edat de Bronze inicial i més vesprada va devindre part del regne de Yamkhad (Alep) a principis de el II mileni a. C. Va ser absorbida per l'imperi hitita durant dit mileni. Despuix de la caiguda d'Hatti, va passar al control dels regnes luvio-arameos fins a l'arribada dels arameos, que varen establir la ciutat com el centre d'un regne cridat Sam'al. En l'auge del Imperi neoasirio, Sam'a l'es va convertir en un dels seus estats vassalls i més vesprada en una província d'aquell imperi. Esta dependència va terminar en el VII en la caiguda de l'Imperi neoasirio.

Regne de Sam'a el

El regne de Sam'al (en arameo Ya'idi) era una potència intermija d'Oriente Pròxim en la primera part de l'I mileni a. C. Situada prop del mont Amanus, Sam'a l'era la capital de la regió. Les fonts principals sobre senyes històriques d'este periodo són esteles reals i tablillas de pedra, de Kilamuwa i Panamuwa II.

Va ser una potència intermija a finals de el X Anteriorment Zincirli va florir com a centre autònom —potser d'un núcleu urbà més antic— en els sigles XI i X a. C. En este sigle era una ciutat-estat. Es va expandir i va conquistar territoris a Karkemish, des d'Adana de Quwê. Esta era una época que en atres llocs com la costa siri-palestina i Anatolia central, és denominada «obscura», no solament perque en ella es va produir la dissolució de grans estats com el hitita, i la destrucció violenta de ciutats-estat com Ugarit; els motius d'esta situació general seguixen generant discussions sobre la seua naturalea: invasions, causes naturals o socials. El fet és que al final de el XII, va tindre lloc una gran crisis en tot Oriente Pròxim. De la mateixa manera que atres ciutats de l'interior no la va sofrir, sino que inclús va conseguir l'autonomia política i la prosperitat econòmica. Del canvi de les condicions econòmiques generals i de la presència de rics depòsits de ferro, es varen beneficiar les ciutats més interiors de Síria septentrional, especialment Sam'al. En la regió es varen produir dos acontenyiments entre els sigles XII i X a. C., que determinarien el curs de l'I mileni a. C.: el primer és el començ de l'expansió territorial asiria en Tiglatpileser I, qui en breus incursions militars va alvançar fins a Síria septentrional. Va escomençar aixina la llarga lluita que conclouria, entre el 720 i el 717 a. C., en l'anexió de tota Síria a la potència asiria. Sam'al va ser un dels pocs estats que es va aliar des del començ en el futur vencedor. L'atre fenomen cardinal va ser la gradual sedentarizaació d'una població semita que parlava un dialecte del noroest: els arameos, tribus seminómadas formades per clans familiars, que de forma més o menys llenta i pacífica varen ocupar Síria septentrional. En la major part dels centres urbans governaven encara dinasties luvi, hereues per la llengua indoeuropea i l'escritura jeroglífica dels hititas de Anatolia que, com s'ha dit, dos sigles abans havien dominat política i militarment la regió. No obstant, Sam'al, una regió tradicionalment luvi, des de el IX va ser goberada per una casa reinante aramea, una de les primeres que, ademés de sedentarizarse, va assumir una miqueta del poder polític fragmentat en tantes singulars ciutats-estat pròpies de la fisonomia de la regió.. Aixina, va permanéixer independent i no va formar part de Cilicia. No va participar en la Batalla de Qarqar (853 a. C.), pero Asiria va ser bloquejada en la zona occidental. La campanya de Asiria en 825 a. C. va ocupar territoris vitals de Sam'al: Quwê va ser derrotat, pero es va reorganisar com Denyen. Despuix de la mort de Salmanasar III, Sam'al va ser una atra volta independent.

Alguns governants de Sam'al varen portar a terme una política expansionista agressiva; uns atres varen accedir a formar part d'una coalició síria antiasiria. Les fonts asirias no són confiables sobre Sam'al. Va ser un dels Estats satèlit de Asiria segons les fonts cronològiques de Salmanasar III. Encara que cap al 830 a. C., Azitawadda, rei de Denyen, va afirmar que Sam'a l'era el seu país satèlit; al mateix temps, Kilamuwa menciona en la seua estela que va demanar ajuda a Asiria contra Denyen. Atres fonts del mateix periodo mencionen Sam'al com estat satèlit de Denyen i Asiria va voler ocupar este territori. Kilamuwa va oferir Denyen com Estat satèlit. Abans d'açò, va tindre que derrotar a Azitawadda, el seu major enemic. Els assiris varen conquistar Denyen i Sam'a l'en l'any 825 a. C. Sam'al va tornar a ser independent despuix de la mort de Salmanasar III.

Existix el hipòtesis de que Sam'al va lluitar contra els assiris en Alimus en l'any 859 a. C.; i en 853 a. C. es va convertir en membre de l'aliança asiria. Fet que sembla clar perque Salmanasar III ho considerava un Estat satèlit. El regne de Sam'al va intentar obrir un corredor entre Asiria i Denyen. Va ser impedit per les forces síries unides. Esta unitat va ser dissolta en l'any 825 a. C. En conseqüència va ser una victòria política de Sam'al. Despuix de la mort de Salmanasar III, es va convertir en un estat independent i Denyen ya no va poder ocupar-ho.

Al final, en 717 a. C. Asiria va ocupar el país durant el regnat de Sargón II.

Arqueologia

La topografia, l'arquitectura i l'art d'esta ciutat és mèrit sobretot de les excavacions alemanes en 1888, 1890 i 1890–1891, per una expedició de la Deutsche Orient-Gesellschaft (Societat oriental alemana) dirigida per Felix von Luschan i Robert Koldewey. continuades en 1894 per Karl Humann (qui ya havia excavat Pérgamo), campanyes concloses en la de 1902. Desafortunadament, els quaderns de camp de la missió arqueològica alemana es varen perdre durant la Segona Guerra Mundial.

En agost de 2006, l'Institut Oriental de l'Universitat de Chicago va escomençar un proyecte d'excavació a llarc determini en el lloc arqueològic de Zincirli baix la direcció de David Schloen. S'han succeït quatre campanyes d'excavació des de 2009.

La ciutat

Reconstrucció de la ciutat amurallada.

Sector excavat de la ciutadella.

Varen trobar una ciutat, desenrollada entorn a una fortalea que domina el curs del riu Karasu, important via de comunicació fluvial entre la vega de Antioquía i l'altiplà d'Anatolia central. En el desenroll topogràfic general, Zincirli és un bon eixemple de ciutat síria de l'I mileni a. C., en la ciutat baixa construïda al voltant de la ciutadella, estratègicament situada sobre la planura circumdant. Les condicions polítiques inestables de la regió varen determinar l'edificació de les dobles muralles circulares de 720 m de diàmetro i dotada en cent bastions. S'accedia per tres portes: al sur, noreste i oest. Estaven proveïdes de torreones i doble trànsit, arquitecturalment denominades «portes de doble tenaza». Els relleus dels palaus assiris mostren cóm eren estes portes i muralles en les seues contraforts. La porta principal era la meridional en el seu doble parell de tenazas que s'estenien fòra de la llínea de les muralles. De tornada de la seua campanya victoriosa en Egipte sobre Taharqo, Asarhaddón va entrar en Sam'a l'i va fer colocar la seua estela (estela de la victòria de Asarhaddón) en esta porta. S'ha sugerit que les muralles i per lo manco esta porta es construïren en el X

Entre els objectes notables trobats entre les dos portes de la ciutadella es varen descobrir sepultades estàtues d'esfinges i cinc estàtues jagantes de lleons excavades en la roca, que originalment varen deure estar colocades sobre els pilars de les portes, símbol de protecció en l'arquitectura tradicional hitita i asiria. És provable que els lleons anaren enterrats ritualment junts dins de la ciutadella. Estes estàtues procedixen de la pedrera de Yesemek, a on encara hui queden blocs basálticos, molts en chafades de llaura antiga, molts atres esculpidos i esbossats en el lloc i encara sense separar, en formes de lleons, esfinges i divinitats tutelares de la mitologia hitita. A principis de el IX, la ciutadella va ser fortificada en tres quartes parts del seu circuit adquirint caràcter monumental. Este sector contava en contraforts externs. En la quarta part, la meridional, en direcció de la porta sur, es va construir un mur doble, cada u en una porta de doble tenaza. La porta externa es va decorar en ortostatos o blocs basálticos de l'altura d'un home, esculpidos en escenes diverses. Servixquen com a eixemple estes escenes en altorrelieve: l'escena que representa un carro de guerra i un home caigut baix el cavall, davant una figura oferent en un cabrit sobre els muscles i, a la dreta, davant els deus de la guerra i de la tempestat en les seues armes i la deesa Kuhaba en el seu espill. L'atra escena, per la part interior de la porta conté figures de dignatarios, un convit i la caça d'un cérvol. Per la part externa de la porta s'aprecien vàries figures, un home-aixeta, dos moltons pasturant, l'arbre de la vida, tañedores, soldats, aixetes i esfinges alades. Dos lleons acompanyats de figures amenazadoras en caps de lleó, resaltaven en la tenaza exterior. En la tenaza interna hi havia relleus en soldats, caçadors, bous, diversos animals i deïtats tutelares. En el plantejament general dels temes narratius es reflectix l'art siri-hitita de el IX, en esta unió d'escenes de celebracions i mitològiques, i en l'aïllament de l'escena en cada llosa. L'estil reflectix la tradició local, carent de tradicions artístiques. En els monuments posteriors, els primers en inscripcions, esta tradició escultòrica, iconográfica i estilística es va abandonar per a adoptar l'estil assiri.

• 
  Escena en un carro de guerra i un home caigut baix el cavall.
• 
  Ortostato en el museu de Pérgamo de Berlín.
• 
  Un lleó de Sam'al, actualment en el Museu de Pérgamo.
• 
  Soldat i esfinge alada.
• 
  Carro de guerra en arquero i auriga i guerrer alvançant davant del carro.

Inscripcions, edificis i escultures

Estela del príncip Kilamuwa de Sam'al. Museu de Pérgamo.

Les excavacions alemanes en la ciutadella varen recuperar gran cantitat de ortostatos tallats en relleu, junt en inscripcions en arameo, fenicio i acadio. S'exhibixen en el Museu de Pérgamo (Berlín) i en Estambul.

El monument més antic en inscripció és l'estela de Kilamuwa, vestit a l'asiria. L'inscripció redactada en fenicio proporciona el nom dels predecessors del rei: Gabbar, BMH, Haija i Saíl. Per mig d'este text s'ha identificat la ciutat en la Sama'l o Bit Gabbar dels texts assiris, que el seu sobirà Hajanu va pagar tribut al seu homòlec Salmanasar III de Asiria entre el 857 i el 852 a. C. L'estela s'erigia junt en una estàtua de casi 3 m d'altura d'un deu assentat en una base decorada en dos lleons sostinguts sobre la front per un héroe agenollat en la «carrera de genolls», en l'entrada d'un palau de la ciutadella, denominat J pels arqueòlecs. L'edifici és d'una singular tipologia el nom original de la qual es deu als assiris, que els imitarien en els seus palaus: bit bitani, palau en una frontera monumental constituïda per una escalinata i un pòrtic. La tipologia que va sorgir provablement en Síria i que va existir en Ugarit i Emar en els sigles XIV i XIII a. C., deu el seu desenroll a l'us de columnes de fusta, pero correspon també a una concepció funcional totalment local de la residència ceremonial. Esta no es tancava com en Mesopotamia i en Asiria en una unitat autosuficient que comprenia la zona sagrada i ceremonial; s'obria a les places (que no eren públiques) de les ciutadelles, proponent fronteres aïllades, en l'evidència de que quedaven reflectits aspectes i funcions distints de la vida pública i social.

Junt al palau Hilani J es va construir més vesprada un edifici similar, pero de major tamany, el Hilani K, en l'escala i el pòrtic de tres columnes.

Hadad, deu de la pluja i el tro. Museu de Pérgamo (Berlín).

El major desenroll de Zincirli se situa a mitan de el VIII, durant la dinastia de Barrakib. Es coneix a este rei per una inscripció en arameo gravada en una estàtua dedicada per ell al seu pare Panamuwa, fill de BRSR, en la qual afirma haver-se lloc baix la protecció asiria durant el regnat de Tiglatpileser III. En atres esteles, estes de fundació, el mateix rei es declara servidor d'este sobirà assiri. Tres inscripcions reals de Ya'udi o Sam'al són particularment ilustrativas de l'història de la regió. La més antiga és del regnat del rei Panamuwa I, les atres del 730 a. C. Les peculiaritats dialèctiques d'estes inscripcions reals de Sam'al (Ya'udi) han dut a alguns erudits incloent a P.-E. Dion. i S. Moscati, a cridar ___protected_title_0___ o ___protected_title_1___ a esta varietat distinta del arameo antic.

Barraquib assentat davant un escriga.

En tot cas, el creiximent i la prosperitat experimentats per Sam'a l'és provable que naixqueren de la sagaz política de Barrakib. De fet, mentres que entre el 732 i el 717 a. C. totes les grans ciutats síries, de Damasc a Hama i Karkemish varen caure en mans asirias i varen anar violentament destruïdes, Sama'al va escapar d'este destí. El engrandecimiento i la reconstrucció de la ciutat i de la ciutadella es remonten en tot cas a este rei. Es va construir en la ciutat una àmplia zona de pòrtics en tres Hilanis. Al nort, el Hilani IV, el més menut, es va decorar de forma tradicional, en el pòrtic d'una columna sustentada en una base que representa la figura d'una esfinge esculpida a bulto redó. En els laterals del portal es varen fixar lloses esculpidas. En la de la dreta està representat el propi Barrakib assentat davant d'un escriga en punzón i tablilla, assistit per un flabelífero (un portador de palmito). A l'esquerra, el mateix personage està assentat davant una taula servida, mentres una fila de músics i dignataris li acompanya.

Poc despuix, a l'atre costat del gran pòrtic, es va edificar el Hilani III, cap a l'oest. De la seua frontera sur, fòra de la llínea del pòrtic cridat P, solament queda de l'antiga decoració una llosa esculpida en altorrelieve en una esfinge. Al sur, el pòrtic P estava decorat en una estela en dos funcionaris i un lleó en altorrelieve.

• 
  Esfinge esculpida en al tècnica de bulto redó sobre una base.
• 
  Altorrelieve en dos dignatarios.
• 
  Lleons.
• 
  Ortostato en un home que du una gasela a muscles. Relleu del sigle VIII a. C.

L'escola escultòrica local va alcançar un grau de madurea artística. Va evolucionar des dels bajorrelieves de contorns precisos, en rics matisos de claroscuros en els detalls interiors, en els cabells, en les franges de les vestimentes del Hilani IV, al relleu volumètric dels altorrelieves del Hilani III i del lleó del pòrtic P o al bulto redó de les esfinges de les columnes. Esta volumetria massiça de totes estes figures la funció de les quals és la decoració escultòrica dels llocs de pas, oferix punts de vista diversos, segons la tendència estilística seguida en atres tallers escultòrics, com el taller de Karkemish, en els relleus de la Gran Escalinata, i en Sakçagözü, a on va estar actiu a finals de el VIII Per estes característiques estilístiques i per motius temàtics es diu que procedixen de Sama'l alguns dels més refinats marfil del nort de Síria, trobats en la capital asiria de Nimrud, en Forta de Salmanasar: es tracta d'un dels numerosos botins que afirmen els reis assiris en els seus anals haver obtingut en les ciutats síries, famoses per la fabricació de mobles de marfil: En la pròpia Sama'l subsistix un número llimitat d'objectes d'esta artesania, trobats entre els Hilanis J i K. Es tracta d'un dels pocs casos, junt en Hama, de marfil descoberts en Síria, que es varen salvar de la rapa asiria. Estos varen ser els últims hereus de la tradició artística del nort de Síria, que la conquista asiria va eliminar definitivament cap al 700 a. C. Sam'al va ser de les poques ciutats supervivents i va ser ampliada en un atre palau, el D o «superior», que va unir el hilani siri en la planimetria del palau siri de pati central, en una zona destinada a l'almagasenage a lo llarc del costat este de les fortificacions. Que es tracta d'un últim impuls arquitectònic estretament vinculat a Asiria, ho demostra el fet de que en el VII, va desaparéixer qualsevol plasmació d'art commemoratiu en Sam'al. Art que en el sigle precedent havia constituït l'orgull i l'expressió directa dels reis arameos locals, encara autònoms.

Estela de Kuttamuwa

Artícul principal → Estela de Kuttamuwa.

Kuttamuwa va ser un magistrat de el VII, de Sam'al que va ordenar una inscripció en una estela, que va ser erigida a la seua mort. L'inscripció demana a les seues deudos que commemoren la seua vida i la seua mort en festes «per a la meua ànima que està en esta estela». És una de les primeres referències en una cultura d'Oriente Pròxim a l'ànima com una entitat separada del cos. L'estela de basalt d'uns 363 kg, medix 91 cm d'alt i 61 cm d'ample. Va ser descobert en la tercera temporada d'excavacions de l'expedició de Neubauer del Institut Oriental de Chicago, d'Illinois.

Bibliografia

• Parker, Simon B.(1996).The Biblical Archaeologist.(59 (4)): 213-224.(en anglés)
• Ussishkin, David(1970).Journal of Near Eastern Studies.(29 (2)): 124-128.(en anglés)
• Wartke, Ralf-B (2005). Sam'al: Ein aramäischer Stadtstaat dones 10. bis 8. Jhs. v. Chr. und die Geschichte seiner Erforschung (en alemà), Philipp von Zabern.

• (1967) J. P. Francev (ed.). Világtörténet tíz kötetben, I. kötet (en hongarés), Kossuth K.. K.
• U. Bahadir. Alkim (1965). The Road from Samal to Asitawandawa: Contributions to the Historical Geography of the Amanus Region, Anadolu Arastirmalari (vol. 2) (en anglés), pp. 3–41.
• Pardee, Dennis(2009).Bulletin of the American Schools of Oriental Research.356: 51–71.(en anglés)
• Schloen, David J.; Fink, Amir S.(2009)., Near Eastern Archaeology.vol. 72/4: 203–219.(en anglés)
• Struble, Eudora J.; Herrmann, Virginia Rimmer(2009).Bulletin of the American Schools of Oriental Research.356: 15-49.(en anglés)
• VV. AA.(1986).«Próximo Oriente».Salvat.Pamplona:1: 218-221.