Abadia de Sant Víctor (Marsella)

Abadia de Sant Víctor (Marsella)

Vista general de l'abadia de Sant Víctor. Frontera nort, dels sigles XI i XIV sobre el Port Vell de Marsella.

Torre fortificada.

La Abadia de Sant Víctor de Marsella (en francés: Abbaye de Saint-Victor de Marseille) va ser una abadia francesa fundada en el V per Saint Jean-Cassien. Es va edificar prop de les tombes dels màrtirs de Marsella entre els que es trobava Sant Víctor de Marsella (303 o 304) que li va donar nom a l'abadia. Des de fa més de 1700 anys és un dels llocs més importants del catolicisme situat en el sur de França i encara que el monasteri es va dissoldre durant la Revolució francesa, l'iglésia encara s'utilisa.

L'abadia va prendre importància considerable al voltant del mileni a través de la seua influència en tota la Provença. Un dels abadés, Guillaume de Grimoard, va ser elegit papa en 1362 baix el nom d'Urbà V. A partir del XV, l'abadia va escomençar un decliu irreversible.

En 1968, l'alcalde de Marsella, Gaston Defferre, va fer emplaçar en les criptas de l'abadia la rica colecció de sarcòfecs del IV fins a principis del V que contenia l'iglésia. Estos sarcòfecs varen ser prèviament exposts en el museu del castell Borély. Esta transferència va fer de l'abadia de Sant Víctor el museu d'art del primer mileni cristià més important de Provença despuix del d'Arlés.

Història de l'abadia

Necròpolis grega i romana

L'iglésia abacial va ser construïda en el lloc d'una antiga pedrera utilisada en el periodo helenístico. La galeria oberta va ser utilisada per la seua gran profunditat per als fonaments de l'actual capella de Sant Andrés, ubicada en la cripta de l'abadia realisada, baix la torre d'Isarn, a on es troba l'entrada actual. Este emplaçament s'utilisa en l'época grega i romana com a lloc de sepultures en un àrea lo suficientment gran com per a convertir-se en el tercer lloc d'enterrament de la ciutat en el costat sur de Port Vell. El nom del carrer Sainte conserva el recort d'eixe lloc. Varis llocs han segut descoberts no només en i al voltant de l'abadia, sino també en les seues proximitats, a on les tombes varen ser trobades en l'eixecució del pla d'aigües i de l'estació del túnel Prat-Carénage.

Primers assentaments cristians

Epitafi de Volusiano i Fortunato.

En este lloc, ocupat per la gran necròpolis, es va establir una fundació paleocristiana per a rebre els cossos dels màrtirs.

A partir de Gregorio de Tours, els inicis de la missió cristiana en la Gàlia es remonten a la mitat del III. El treball més recent dels historiadors confirma la presència dels cristians a partir del IV en Marsella, i considera les citacions que fan atres historiadors sobre l'arribada de María Magdalena, de Lázaro o els màrtirs en el primer i segon sigle, com a possibles llegendes.

El depòsit lapidario que ocupa l'antiga sacristia de la cripta de Saint-Victor té una llosa de marbre trobada en 1839, sobre la que hi ha una famosa inscripció, incompleta en abdós costats. Este ha segut un tema de controvèrsia durant molts anys, ya que pot, segons l'interpretació, demostrar l'antiguetat del martirologio marsellés.

Dos hipòtesis han segut considerades per a la restitució del text que falta. Per a alguns, seria una inscripció que recorda el martiri cristià de Volusiano i Fortunato que varen perir pel fòc durant la persecució de Decio a mitan del III. El símbol de l'ancora trobat va ser un dels adoptats pels cristians, i l'idioma utilisat no permeten cap dubte. Per a atres historiadors més recents, seria simplement una inscripció que commemora la memòria de dos mariners víctimes d'un naufragi.

En el cementeri paleocristiano podria haver segut enterrat Sant Víctor. Este personage, tan famós com a mal conegut, era un oficial cristià que va fallir al voltant del 290 per orde de l'emperador Maximiano. Alguns proponen la data del seu martiri el 21 de juliol del 303 o 304.

Primeres construccions del V

L'iglésia va ser estructurada a principis del IV com ho demostra la presència d'un bisbe de Marsella, Oresius, en el Concilie d'Arlés del 314. Un dels seus successors, Próculo (380-430) va construir un edifici constituït per l'actual capella de La nostra Senyora de la Confessió i que es va transformar en el XI en cripta per a la construcció de l'iglésia abacial. L'eix general d'este edifici és de nort a sur, puix perpendicularmente està en orientació este-oest de l'iglésia superior actual. Michel Fixot ha propost una restitució d'este monument cristià primitiu. Próculo va voler afirmar el paper de liderage de Marsella sobre Arlés, principal plaça religiosa en la comuna de Vienne del Ducado de Borgoña. Esta rivalitat religiosa i política entre Marsella i Arlés va marcar l'història de Sant Víctor en l'integració de la Provença, en el regne de França durant el XV, a la mort d'el rei Renato.

Segons la tradició, el monasteri va ser fundat per Juan Casiano qui despuix d'una llarga estància en els monges anacoretas d'Egipte, va desembarcar en Marsella, el 416, conduït provablement per Lázaro, bisbe d'Aix que s'haurien trobat l'any anterior en Palestina en el concilie de Diospolis. Casiano es va quedar en Marsella fins a la seua mort, entre el 433 i 435. Va conseguir discípuls i va escriure obres importants que varen servir com a norma de vida i de reflexió per als aspirants al monacato. Com les Instructions cénobitiques ou els conférences dones pères, les seues obres tenen un reconeiximent molt alt i varen ser recomanades per Sant Benito als seus discípuls.

Si no va ser el creador dels monasteris en Galia, (ya que Honorato d'Arlés va fundar, abans, l'abadia de Lerins prop del 410 o Sant Martín de Tours en el nort, l'abadia de Saint-Martin Ligugé, prop de Poitiers (361) o l'abadia de Marmoutier, prop de Tours en 372), és no obstant la de Sant Víctor, la primera abadia fundada en zona urbana.

Hauria fundat també dos monasteris en Marsella, un per a dònes, l'Abadia de Saint-Sauveur, que es troba al sur de la Plaça de Lenche, i una atra per a hòmens al sur del vell port, l'Abadia Sant Víctor. Per a alguns historiadors, es desconeix l'ubicació exacta d'estos monasteris. Estes instalacions són possibles pero no estan provades, pero és certa la construcció en Sant Víctor d'un edifici de pelegrinage.

Per estar en llocs urbans i per la seua visibilitat, les obres es varen realisar en rapidea i gran prestigi, contribuint a la reputació de la vida espiritual de Marsella en el V. Les posicions doctrinals, inspirades en el semipelagianisme, han ajudat a crear una verdadera escola de pares de Marsella i generar numerosos debats teològics. La riquea espiritual de la ciutat, l'impacte de les seues delliberació despuix de les discussions plantejades per Casiano, duen les doctrines de Salviano de Marsella; tot açò succeïx en el cor d'una ciutat que seguix creixent en el temps dels bàrbars a lo llarc de tot el VI.

Decadència i abandó des del VIII fins a mediats del X

Despuix d'este periodo lluent, l'Iglésia de Marsella va entrar en una etapa de turbulència. Durant dos terços del VI, no es poden citar noms de cap bisbe. Despuix del bisbe Pierre, nomenat a principis del VII, no hi ha cap nom durant un sigle i mig. Esta és la prova d'un desorde generalisat que va afectar a l'Abadia de Sant Víctor.

Per una atra part, durant el VII i fins a mediats del X, el monasteri de Sant Víctor no va tindre vida pròpia i per tant història. El bisbe de Marsella es va establir en Sant Víctor, i l'abad ya no era necessari. L'abadia ya no tenia bens en propietat i es va fusionar a l'iglésia episcopal de Marsella els prelats de la qual la varen regentar.

En el VIII, s'entra en un periodo de moviment; en el 736, Carlos Martel va prendre la ciutat de Marsella, a on alguns francs s'havien aliat en els sarracenos per a salvar la seua autonomia. Durant l'época carolingia, l'abadia de Sant Víctor va deure prendre millor rumbo. Si haguera estat situada al nort del Loira, s'hauria convertit en un centre d'humanisme, pero les regions mediterrànees que durant tant temps varen dur l'antorcha de la cultura antiga, varen experimentar un decliu irreversible en eixe moment.

En l'any 838, una flota de sarracenos provablement provinents d'Espanya varen saquejar la ciutat i varen prendre en captivitat sacerdots i monges. El monasteri de Sant Víctor va ser destruït. En el 848, varen ser els pirates grecs els qui varen devastar la ciutat. Despuix d'este periodo, només el chicotet castell fortificado cridat Baboni situat en la plaça de la Tourette va constituir un abric eficaç. En el 923 els sarracenos, desembarcats en el massiç dones Maures, no varen poder apoderar-se de la ciutadella, pero de nou varen devastar l'abadia de Sant Víctor. El bisbe de Marsella, va deixar la ciutat per a buscar refugi en Arlés.

Este llarc periodo de destrucció i abandó dels monasteris va terminar quan Guillermo I de Provença, comte de Provença i Arlés, malnomenat el "Libertador" va rebujar definitivament als sarracenos de La Garde-Freinet en el 972 i la pau va retornar a la Provença.

Des de l'any 750 i fins a l'any 960 Sant Víctor va ser la residència dels bisbes de Marsella. Carlomagno va fer una donació (confirmada per Ludovico Pío i pel seu fill Lotario I) a l'abadia per mig de la qual obtenia el dret sobre la sal i atres mercaderies, aixina com els drets d'aduana i d'anclaje de tots els navío que aplegaren al port de Marsella. Garantisada l'espenta de l'Abadia per esta protecció, Lotario va assumir el control imperial de les regions del Sur de França. Cap a finals del IX – principis del X, la potència de l'abadia benedictina de Sant Víctor de Marsella es va vore greument mermada a causa de les incursions bàrbares que la varen dur a la ruïna. Honorato II, a càrrec de l'episcopado de la ciutat en 948, parent del primer vescomte de Marsella, va reconstruir l'abadia i va restablir la vida monástica. La data de la carta del bisbe de Marsella Honorato, introduint la regla de Sant Benito en l'abadia de Sant Víctor ha segut objecte d'una llarga controvèrsia. Per al pare Paul Amargier, la data de referència és el 31 d'octubre de 977. Esta regla requerix l'establiment de “llibertes” sobre tots els nivells, tant jurídics com a econòmics; ademés, en 1005 abans de renunciar al seu càrrec i de transmetre-li-ho al seu nebot Pons I, Honorato va separar les mensas episcopals de les abacials. Els monges llavors varen elegir a Guifred com a abad, que anteriorment havia segut responsable de la comunitat de l'abadia de Psalmodie, en Gard.

Sant Víctor, el poder provençal

L'apogeu del monasteri (1005-1150)

Esta instalació de benedictinos va inaugurar un periodo lluent per a Sant Víctor, varen entrar hòmens notables com els abat Guifred Wilfred (1005-1020) i Isarn (1020-1047). Este últim està estretament relacionat en Odilon, abat de Cluny: «estos dos allumenats del món varen formar un sol cor, una sola ànima».

La forta influència de l'abadia es va deure també als vínculs entre els abat de Sant Víctor en els vescomtes de Marsella i l'aristocràcia de la Provença, que va promoure el creiximent del seu poder temporal i dels seus bens patrimonials. Durant este periodo, és quan l'abadia va tindre una profunda influència espiritual i cultural dins d'una Provença en plena reorganisació política i religiosa, les possessions territorials de l'abadia varen créixer considerablement: en la diòcesis de Marsella, 440 iglésies i convents depenents de Sant Víctor, en els sigles XI i XII. L'abadia contava en dependències en les arquidiócesis d'Aix-en-Provence, Fréjus-Toulon, Riez, Gap, Embrun i Vaison-la-Romaine. L'abadia de Sant Víctor tenia també àrees de les diòcesis d'Auvergne (Saint-Flour, Mende Rodez), del Llenguadoc (Nîmes, Béziers, Agde, Narbona, Albi, Toulouse) i fins al Bigorre. S'obté la possessió en Cerdenya, (Cáller, Sácer) i Espanya, (Barcelona i Toledo).

En Marsella, tota la partix sur del Port Vell va pertànyer als monges, i en especial la zona surest fins a l'actual carrer Beauvau, a on es trobaven les riques salines, que les varen conservar fins que Francisco I, en l'any 1518 les va anexar per a engrandir l'atarassana de galeras. Varen rebre el privilegi de l'aigua a partir de Saint-Menet fins a la mar, poc a poc ells varen ser creant a través de tot el vizcondado, xixanta priorats, convertint-se en un dels principals planificadores agrícoles de tot el sur de Provença. Més de xixanta monges i vint novicios vivien en l'abadia, Sant Víctor es va convertir en un gran centre espiritual i de formació.

L'iglésia superior va ser completament reconstruïda, i consagrada pel papa Benedicto IX el 15 d'octubre de 1040, en un acte que ha segut objecte de numerosos estudis. Si ben este acte és lliteratura apócrifa, Paul Amargier aplega a la conclusió de que els escrigues, els autors de la falsificació, han utilisat l'original, modificant-ho per a enfortir el paper de Sant Víctor, a costa d'Arlés, acordant la concessió a l'abadia del títul «Secunda Roma»; la data de 1040 seguix sent vàlida per a la consagració.

Durant la segona mitat del XI, els abat de Sant Víctor varen ser Pierre (1047-1060), Durand (1060-1065), Bernard de Millau (1065-1079) i Richard Millau (1079-1106). Este últim ya va ser moradura designada pel papa per a succeir al seu germà Bernard, constituint-se en un dels més actius de la reforma gregoriana i un dels millors auxiliars dels papes Gregorio VII i Urbà II.

Sant Víctor es va beneficiar d'una ventaja excepcional en ser rellevada directament per la Santa Sèu i no pel bisbe a través d'una bula del papa León IX. Esta exenció de la jurisdicció del bisbe va ser confirmada pels papes següents, donant un mandat a l'abadia per a reformar molts monasteris antics. Moradura en la seua elecció del 1079, Richard de Millau, es convertix en llegat del papa Gregorio VII i és nomenat arquebisbe de Narbona, encara que seguirà dirigint a la comunitat. Els abat de Sant Víctor es varen convertir en el XI en els hòmens més poderosos de la regió. En 1073, va ser Raymond, un monge de l'abadia, qui va ser nomenat bisbe de Marsella.

De fet, a pesar de que la bula de León IX va ser redactada en certa vaguetat sobre el compromís dels abad, Bernard i Richard de Millau al servici del papa Gregorio VII varen ser els que realment varen marcar la lliberació de Sant Víctor vis-à-vis de les estructures polítiques i eclesiàstiques locals i la seua conexió directa a Roma La realisació del gran cartulario de Sant Víctor en 1070-1080 servix per a commemorar la culminació del procés pel qual l'abadia va trencar tota relació formal en el bisbe de Marsella i la família de vescomtes, i es va erigir en sobirania monástica directament sumisa al papa. No obstant, a la mort de Gregorio VII, els monasteris reformats per Sant Víctor varen recuperar la seua independència.

Crisis de mitan del XII a mitan del XIII

Des de mediats del XII, les dificultats varen sorgir quan la Provença es va convertir en un repte entre els comtes de Toulouse i els reis d'Aragó. Els ingressos de les iglésies i convents varen ser empijorant. L'abadia va deure recórrer a préstams i es va trobar en l'últim quarto del XII en grans deutes. Al voltant de 1182, el papa Lucio III va permetre les alienació de la propietat. El monasteri es va vore obligat a demanar fondos econòmics els prestamistes judeus que serien indemnisats pel bisbe de Frejus.

Una atra dificultat va sorgir en la reivindicació d'un poder econòmic i polític per part de la burguesia, en la formació que va crear en 1188 la Confraria de l'Esperit Sant. Poc a poc es va involucrar en els jocs de poder antigament reservats per a l'abad, el bisbe i el vescomte.

En data 25 de juny de 1188, una bula pontifícia prescriu una millor administració, pero la situació seguix deteriorant-se i es debilita la disciplina: l'absència de vida en comuna, un vot de pobrea que no s'observa i la biblioteca saquejada.

Epitafi d'Hugo de Glazinis.

Els papes Celestino III i Inocencio III varen intentar restaurar la disciplina en l'abadia. De fet, les preocupacions materials superaven a la celosia religiosa, els diferents abat varen reclamar els seus drets precisant que necessiten diners per a la construcció dels edificis de l'abadia. Encara depenien d'ells tota la vora sur del Vell Port en les salines i una zona compresa entre Saint-Michel (Marsella) i el tossal de Notre-Dona'm de la Garde aixina com partix de la vall de l'Huveaune en els seus canals i els molins de vent.

La mort en 1192 del vescomte de Marsella, Geoffrey Raymond III, cridat Barral, que no tenia cap hereu varó, va produir un verdader embrollo polític-religiós. Barral va deixar una sola filla, Barrala, casada en Uc IV de Baux (o Hugo de Baux). Este últim aportat pel comte de Provença, Alfonso II d'Aragó, va reivindicar el señorío de Marsella. Barral també tenia dos germans, els dos eclesiàstics Geoffrey IV, bisbe de Béziers i Roncelin monge i despuix abat de Sant Víctor.

Els marselleses, tement provablement que la casa dels Baux no fora molt favorable a Arlés, ataquen en 1193 l'abadia de Sant Víctor, cometent tot tipo de danys i traent a l'abad Roncelin per a nomenar-ho vescomte de Marsella. Roncelin es va casar en una dòna el nom de la qual presenta dubtes entre Audiarz o Alasacie. Esta situació no va semblar en principi molestar a ningú, ya que Roncelin va assistir a diverses reunions com a vescomte, pero ràpidament esta situació es va deteriorar i en setembre de 1209, el papa Inocencio III excomulgó a Roncelin que es va sometre en 1211, es va divorciar de la seua dòna i va retornar a l'abadia el 22 de juliol de 1212 a on va rebre la totalitat del patrimoni de l'abadia.

En els anys següents a la mort de Roncelin ocorreguda en 1215, es varen reemprendre els conflictes i la rebelió de la ciutat contra el comte i el bisbe, que es varen unir a Raymond VI de Tolosa, comte de Toulouse, sospitós de complicitat de l'assessinat del llegat papal en 1208. D'això es deduïx l'excomunió de la ciutat en 1218 i la dissolució de la Confraria de l'Esperit Sant. Despuix de moltes vicissituts, els conflictes varen desaparéixer poc a poc, el bisbe va reconéixer l'existència de la ciutat en 1220, els seus privilegis i drets es varen vore confirmats pels dos sobirans rivals, Raymond VII de Toulouse i Raymond Berenger IV, el nou comte de Provença, en 1225. Per últim, l'abadia va realisar un acort en el municipi, que va reconéixer els seus drets i va obtindre una renda anual retroactiva per sis anys. Des de llavors els tres poders varen ser el municipi, l'abad i el bisbe. Pero durant tot el XIII, els conflictes es varen succeir, en la transferència gradual a la municipalitat de tots els drets senyorials que havia mantingut l'abadia.

L'antic accés a la cripta.

En 1201 va escomençar la reconstrucció, d'una nova iglésia de l'abadia estava baix el liderage d'Hugo de Glazinis, enterrat en 1250 «en el temple que ell va construir casi en la seua totalitat des dels seus fonaments» aixina ho afirma el seu epitafi i la crònica precisa de Sant Víctor. L'altar de Notre Dona'm en l'iglésia superior va ser dedicat el 3 de maig de 1251. La construcció no es va terminar fins a 1279, les construccions migevals es varen convertir en les criptas actuals, i es va alçar la torre d'Isarn.

En 1214, un sacerdot de Marsella, Pierre, va tindre l'idea de construir sobre el tossal anomenat "La Garde", una capella dedicada a la Verge María. En este tossal, pertanyent a l'abadia de Sant Víctor, Pierre li va demanar permís a l'abad per a mamprendre els treballs. L'abad va permetre cultivar vinyes, plantar un jardí i construir una capella que després es va convertir en Notre-Dona'm de la Garde.

Reordenamientos d'Urbà V

Volta de l'àbsit central de l'iglésia del monasteri.

Guillermo de Grimoard, abat de Sant Víctor en 1361, va ser nomenat papa en 1362 baix el nom d'Urbà V. Va ordenar l'ampliació de l'iglésia a Rastin, mestre albañil, que des del 9 de giner de 1363 va escomençar en vintidós treballadors per a realisar treballs en l'iglésia superior. Sant Víctor va eixercitar un paper important en el sistema de fortificacions de la ciutat de Marsella, l'abadia va tindre i té un aspecte defensiu: una torre construïda en el transepto nort servix com un calabós i quatre contraforts al voltant del àbsit, tenen el paper de torreones. La part superior de la masmorra, en vintitrés campanes ha desaparegut. El cor es trobava dins de la volta en nervis ogivals del àbsit central. Una capella es va afegir en la nau entre la torre nort i la torre de l'homenage Isarn.

Provablement l'11 d'octubre de 1365, Urbà V vi a assegurar-se de la correcta eixecució dels treballs. Marsella ho va acollir suntuosamente i va ser rebut en l'iglésia de Saint-Lazare pel bisbe Guillaume Sudre. El papa, rodejat de les seues moradures, va passar pel convent dels trinitarios, la plaça de Lenche, l'iglésia de Notre-Dona'm-dones-Accoules, i a continuació, Sant Víctor.

Tomba del papa Urbà V.

Bust del Papa Urbà V, en l'Iglésia Colege Benedictino de Sant Marcial en Aviñón.

Urbà V va confirmar la lliberació de la jurisdicció episcopal, Sant Víctor va passar a dependre directament del papa.

Urbà V va morir el 19 de decembre de 1370 en Aviñón. Primer va ser enterrat en la catedral d'Aviñón; com havia demanat que els seus restants es dugueren a l'abadia de Sant Víctor, el seu ataüt va ser conduït el 31 de maig de 1372 cap a Marsella. La cerimònia de sepeli en Sant Víctor va tindre lloc el dissabte 5 de juny de 1372, baix la presidència del seu germà, la moradura Anglic de Grimoard. Varen assistir a la cerimònia molts prelats i varis abat com Etienne Aubert, abat de Sant Víctor. Va ser inhumat en la tomba encarregada pel seu successor Gregorio XI al mestre picapedrero Jean Joglari. Es tractava d'un monument de 7 metros d'alt i de 3,7 metros d'ample a on va ser tallada l'image del fallit. Pot fer-se una idea de la forma de la tomba despuix d'un disseny del fi del XVIII i de la semblança en la tomba d'Inocencio IV en el monasteri de Villeneuve. lès-Avignon. La tomba d'Urbà V està desapareguda. Es poden apreciar en la paret del cor els restants de les columnes i un pináculo trencat, en una série d'arcs de pedra de trébol, que és tot lo que queda del monument retirat al final del Antic Règim. No se sap si els seus restants varen ser dispersos o amagats. L'image del yacente de 1980, és un model d'un que estava en el cenotafio de l'antiga iglésia de Saint-Martial en Aviñón. El sarcòfec que estava cobert en ferro i vellut no es va trobar.

Decadència i desaparició del monasteri

Sigles XV i XVI

Els enriquiments deguts a Urbà V varen senyalar un dels últims grans periodos de l'abadia, que va sofrir, com el restant de la Provença i la ciutat, les devastación de la pesta en 1348, afegits despuix els conflictes incessants i els desastres múltiples de la guerra dels Cent Anys. Només despuix de 1430 la vida va renàixer progressivament. Al començament del XV, l'abadia va donar asil al antipapa Pedro de Lluna Benedicto XIII d'Aviñón que havia tingut que fugir d'Aviñón abans de retornar a Espanya. El antipapa es va hostajar en dos ocasions en l'abadia de Sant Víctor (1404 i 1407) que es va convertir, durant varis mesos, en la verdadera sèu del tribunal pontifical. Estes estàncies varen ser molt gravosas per a l'abadia.

Nau i capçalera de l'iglésia.

La moradura Jean de la Balue, que havia segut encarcerat per orde de Luis XI en 1469 en el castell de Loches, a on va permanéixer prop de dotze anys, es va refugiar en abril de 1481 en l'abadia.

A partir del XVI, els monges varen infringir la norma del seu fundador Sant Benito. Els monges abandonaven el monasteri i preferien la ciutat a on s'estajaven. Ademés, s'equipaven ricament ya que a sovint eren ajudants de la noblea provençal. En la seua indumentària, es proponien manifestar la seua pertinença a esta noblea, pero tal comportament va ser un greu incompliment a la norma monástica.

Des de l'any 1570 fins a 1588, Jules de Medicis va ser l'abad de Sant Víctor. Els historiadors sospiten que va poder haver furtat la biblioteca de l'abadia, les obres de la qual de teologia i llitúrgia, com també de dret, història, lliteratura antiga, medicina i ciència eren conegudes despuix de l'inventari que es va fer de les mateixes en el XII. Per a explicar la desaparició d'esta biblioteca cal basar-se en Louis Antoine de Ruffi que escrivia en 1696 «la majoria dels manuscrits d'esta biblioteca es varen dur a França». L'erudit J. A. B. Mortreuil supon que Julien de Médicis, abat de Sant Víctor, havia oferit al seu parent la reina Catalina de Médicis, els manuscrits de la seua abadia. Esta hipòtesis va causar una violenta polèmica entre Mortreuil i Agustín Fabre que suponia, sense cap prova, que era Richelieu qui s'havia fet càrrec de la majoria dels llibres.

Durant la Santa Lliga de París, baix la dictadura de Charres de Casaulx, l'abadia va ser presa pels hòmens del duc de Savoya colocats baix el mando de Méolhan, governador de Notre-Dona'm de la Garde; despuix va ser reconquistada pels marselleses.

Secularisació en el Gran sigle

Despuix de la mort de Charles de Casaulx, no es va tornar a mamprendre cap reforma en Sant Víctor. El 22 de setembre de 1648, els regidors escriuen al moradura Mazarino per a fer-li saber que van a intervindre davant el papa per a demanar la secularisació de l'abadia. El papa Inocencio X es nega a concedir una bula de secularisació i preferix confiar la sòrt del monasteri marsellés a les congregació benedictinas de l'Abadia de Saint-Maur, que s'havien fet càrrec dels monasteris de Montmajour, Saint-Denis i Saint-Germain de Prés.

Al final del XVII, Luis XIV en enterar-se dels desórdens en l'abadia va aprovar en data 4 d'abril de 1662 un concordato firmat entre els benedictinos reformats de Saint-Maur i els monges de Sant Víctor. Luis XIV va promulgar un reglament que va revocar el concordato, no obstant, a pesar de les seues promeses, una part dels monges varen proseguir la seua vida disoluta.< En 1708, Vintimille del Luc, bisbe de Marsella, constata que la clausura del convent no existix ya i que els religiosos llogaven cases en la ciutat per a freqüentar-la asiduamente.

Durant la pesta de Marsella de 1720, l'actitut dels monges, contràriament a la del conjunt del clero, no va ser valent. Només varen saber protegir-se ells mateixos darrere les muralles del seu monasteri, tancant cuidadosadament tots els vans, i llimitant-se a enviar algunes almoines i a anunciar que resaven per a la salut comuna.

El 13 de juliol de 1726, encara que l'abad Jacques Gouyon de Matignon, antic bisbe de Condoms era hostil al papa Benedicto XIII va crear en Sant Víctor una iglésia colegiala a on el capítul estava format per un abad, un sacerdot, un tesorer i per setze canonges. En la secularisació els monges es varen convertir en canonges. El 17 de decembre de 1739, el papa Clemente XII va publicar una bula de secularisació. En 1774, un decret real, va fundar un capítul noble els membres del qual devien ser provençals i tindre quatre ascendents nobles. A partir d'esta data els canonges varen ostentar el títul de canonge-comte de Sant Víctor. Una bula els va autorisar a dur, només fora del temple, un escapulario com a únic signe religiós.

L'últim abat de Sant Víctor va ser el príncip Louis François Camille de Lorraine Lambesc, fallit en 1787 i que no es va substituir a causa de l'esclat de la Revolució.

Desmantellament baix la Revolució

La vespra de la Revolució, l'abadia de Sant Víctor estava constituïda per un extens conjunt que s'articulava en dos parts distintes en relació a l'iglésia actual:

• En el sur es trobava el claustre, un dormitori, la sala capitular i un edifici cridat el lavabo dels monges abastit per un pou. Estos edificis s'estenen fins a l'eix mijà de l'avinguda actual de Còrsega.
• En el nort es va construir un chicotet claustre i el palau de l'abad. Estes construccions que corrien pel carrer Sainte, ocupaven també una part de la plaça de Sant Víctor i el jardí de la plaça Berthe-Albrech.

Les parets exteriors d'estes construccions estaven reforçades per torres quadrades en almenas. Els distints aspectes d'esta abadia nos són coneguts per diversos plans i gravats, en particular, pels dibuixos de Joseph Marchand que va realisar distints bosqueig durant el periodo revolucionari.

• Dibuixos de Joseph Marchand
• 
  L'abadia a finals del XVIII.
• 
  Dormitori de l'abadia a finals del XVIII.
• 
  Claustre de l'abadia a finals del XVIII.

Com moltes atres construccions religioses, a l'abadia li la va decretar com Ben Nacional en 1791. Es varen posar huit lots en venda en juny de 1793, pero cap va trobar comprador. En juliol de 1793, una nova adjudicació es va llançar sobre la base d'onze lots. Aixina va escomençar la desmembración de la prestigiosa abadia en la destrucció del claustre. Pero un fet més greu va aplegar en la firma per Barres, Fréron, Saliceti i Ricord, en el decret del 6 de giner de 1794, que prevea la destrucció de les iglésies que servien de sèu per a les reunions dels federalistes. Per a l'abadia de Sant Víctor, que era la sèu de la secció número 20, es va reactivar la seua destrucció.

En 1794 l'abadia i les dos iglésies varen ser despullades dels seus tesors, les relíquies varen ser cremades, i varen desaparéixer l'or i l'argent, els monges es varen retirar del monasteri que es convertix en un depòsit per a la palla i el fenaç i va aplegar a ser utilisat com a presó. Segons Joseph Marchant, si l'iglésia es va conservar va ser gràcies a la protecció dels propis presos. Joseph Marchant va deixar suficients testimonis que demostren que el claustre va servir per a albergar als soldats cridats Alóbroges.

Durant l'any 1797, una calma relativa va permetre demanar l'utilisació de l'antiga iglésia per a celebrar el cult religiós; pero l'eixèrcit va recuperar l'edifici a l'objecte d'almagasenar forrajes per als seus cavalls. En decembre de 1802, l'arquebisbe va recomençar la possessió dels llocs. La decisió de restitució al cult de l'iglésia de Sant Víctor es va prendre en la data del 14 de giner de 1803. Esta decisió es va fer efectiva el 19 de maig de 1804 per a l'iglésia superior i en 1822 per a les criptes.

Els restants del claustre despuix dels seus derrocaments.

Les destrucció del claustre i el conjunt dels edificis, començades baix la Revolució, varen continuar fins a mediats del XIX. El carrer Sainte es va prolongar lo mateix que la de la Cordelería que pren el nom d'avinguda de Còrsega. Es varen crear algunes noves vies:

• el carrer de l'Abadia que voreja l'envergadura meridional de l'iglésia i va requerir la destrucció del claustre.
• el carrer del Comandant Lamy, conectant el carrer Sainte i l'avinguda de la Còrsega, es va traçar en el lloc de l'antic dormitori.

Es varen construir alguns edificis entre el carrer de l'Abadia i l'avinguda de Còrsega a on es troba la casa parroquial construïda en 1860. En els cellers d'esta última es troba el pou que abastia d'aigua el lavabo dels monges.

Iglésia actual

Pla de l'iglésia superior..

Pla de l'iglésia

A- Pòrtic de l'entrada	1- Sarcòfec i creu en el centre
B- Capella del Santíssim Sacrament	2- Altar de marbre del V
C- Nau
D- Part dreta (costat sur)	3- Sarcòfec d'Abraham
I- Part esquerra (costat nort)	4- Notre Dona'm de la Sagesse 5- Estàtua de San Lázaro
F- Travessia	6- Taula de Michel Serre 7- Relicario 8- Taula de Papety 9- Relicario
G- Capçalera de l'iglésia	10- Altar 11- Emplaçament de la tomba d'Urbà V
H- Sacristia
I- Capella de l'Esperit Sant	12- Fonts bautismals
J-Entrada a la cripta

L'iglésia inclou dos parts ben distintes: per una part la nau i per una atra el travessia i el cor. L'entrada se situa en la torre d'Isarn.

Porta d'entrada

Volta del porche.

La porta d'entrada se situa en l'est de la torre d'Isarn. Este porche és molt sobri; la volta molt convexa es recolza en dos potents arcs ogivals de secció rectangular, sense clave, que tornen a descansar sobre pilars en arestes vives insertats en els ànguls.

Dins del porche, es troba un sarcòfec de marbre de Carrara que data del final del IV o del principi del V. Este sarcòfec es va descobrir durant excavacions efectuades en el sòtol d'este lloc. L'ornamentació se simplifica al màxim en el centre, en una creu llatina colocada en un compartiment rectangular enquadrat pels dos grans panels en estrígils.

Nau central

la nau en quatre trams i les seues dos naus laterals és d'estil gòtic. Es remonta al mandat d'Hugues de Glavinis mort en 1250. Les voltes en creuerias ogivals inicialment estaven previstes per a tots els sostres, pero per a la nau l'arquitecte va preferir adoptar unes planes, deixant inutilisades les columnes que devien rebre la sustentació de l'arrancada dels nervis de les voltes; la nau evoca aixina l'época romànica. En el XVII es va realisar un allumenament directe de la nau trepant les voltes per a obrir unes finestres.

en el fondo de la nau central, colocat sobre una tribuna, es troba l'orgue construït en 1840 per a. Zieger. En 1974, la caixa dibuixada per D. Godel (Ginebra) va ser construïda per la casa Foix de Marsella mentres que el fabricant d'òrguens J. Dunand de Villeurbanne realisava la part instrumental reutilisant una vintena de jocs de Zieger. baix este orgue es troba l'accés a la cripta.

Nau lateral esquerra

Taula d'altar.

en el fondo d'esta nau, prop de l'orgue, se situa l'entrada de la capella del Santíssim Sacrament. A l'esquerra d'esta entrada es va colocar l'estàtua de Notre-Dona'm del Saber realisat segons model de les clàssiques vérgens catalanes del XI. En esta capella es troba un altar de marbre blanc (1,78 x l x 1,12 cm) que data del V i presenta sobre la seua cara frontal dos grups de sis columnes que enquadren l'emblema de Crist. En la cara contrària, el mateix emblema central mostra el símbol del corder. Sobre els chicotets laterals figuren uns frisos de colomes picoteando grans d'arracades de vinya.

En la capella situada entre la torre d'Isarn i la tomba d'Urbà V, es troba una estàtua de sant Víctor, patró de la ciutat de Marsella, tallat per Richard Van Rhijn, i instalat en la basílica el 24 de giner de 2007 i que va ser beneïda per Georges Pontier, arquebisbe de Marsella.

Nau lateral dreta

Al fondo, baix l'orgue, es troba l'accés a la capella de l'Esperit Sant, a on es va colocar un pou en brocal monolític procedent de Saint-Rémy de Provença i que va servir de pila bautismal. En esta capella es troben també un bust de Crist tallat i un tapís de Lorimy-Delarozière que representa l'Esperit Sant.

En el tram següent, una passarela de fusta permet entrevore un sòtol de la part meridional de la cripta en la capella de Saint-Blaise i l'Atri.

Sarcòfec representant el sacrifici d'Abraham.

En el següent tram, baix una tapisseria de Lorimy-Delarozière que representa el Apocalipsis, exactament en frente del porche d'entrada, s'expon un sarcòfec en marbre travertino. La coberta està realisada a modo de teulada. Sobre la cara llongitudinal s'aprecia l'escena del sacrifici d'Abraham i la curació del cego. Este sarcòfec (1,93 x 0,70 x 0,58 cm), va ser exhumat en 1970 en motiu d'uns treballs de consolidació i recomençament d'unes obres baix un pilar de la nau, i ha segut objecte d'estudis arqueològics molt detinguts.

• Interior del sarcòfec.

Els restants de penyores de vestir i l'esquelet varen ser estudiats per un equip d'investigadors i tècnics del laboratori de conservació, restauració i busques arqueològiques del CNRS en Draguignan. La persona enterrada correspon a una dòna d'uns vint anys d'edat i que medix 157 cm. El seu tipo antropològic no va poder determinar-se. Esta jove presentava seqüeles de poliomielitis en la cama dreta. Les penyores de vestir en seda consistien, principalment, en un corfoll decorat en bandes teixides i un galó brodat en fil d'or. Sobre el cap de la persona s'havia colocat una corona vegetal, símbol de victòria i vida eterna. Esta persona devia ocupar un ranc social elevat com ho sugerixen la riquea de les escultures del sarcòfec, la penyora de vestir de seda, una creu d'or colocada sobre el front i l'ocupació de l'incens, este últim ingredient costós en l'época.

• Escultura del sarcòfec.

Les representacions sobre el costat llongitudinal de la tomba es distribuïxen en tres grups:

• • A l'esquerra, representació d'Abraham en el moment del sacrifici del seu fill Isaac: esgrimix en la mà dreta un gavinet mentres que en la mà esquerra, manté al seu fill posat en cuclillas. la mà de Deu (Dextera Domini) apareix en el cel per a retindre el seu gest mentres que un moltó estira d'un pico de l'abric d'Abraham per a manifestar la seua presència. Deu demana aixina substituir als sacrificis humans per ofrenes d'animals.
  • En el centre, es troba Crist sobre una montanya d'a on ixen els quatre rius. En la mà esquerra, dona un roll a Pedro i alça la dreta sobre Pablo que ho aclama. Dos palmeres enquadren la figura del Crist.
  • A la dreta, dos personages es troben en Crist que sana a un cego tocant-li els ulls. El Crist és barbilampiño i du un llarc cabellam que es distribuïx per una i una atra partix la cara. L'escena de la curació del cego evoca el símbol de que Crist és la llum del món.

Transepto (travessia)

La zona del transepto nort està perforada per un óculo i el costat sur per un arc de mig punt. En cada braç, hi ha casetes tancades en reixes en una colecció de relicarios. Al fondo de la travessia sur s'expon una taula de Papety que representa a Sant Josep i el Chiquet Jesús, mentres que la travessia nort està decorat per una taula del pintor català Michel Serre representant la Verge. En la travessia sur es troba l'entrada a la sacristia.

Àbsit

Clau de volta.

El costat oriental de Sant Víctor, que inclou la travessia i el cor va ser reconstruït pel papa Urbà V. l'àbsit és de cinc costats i està flanquejat, exteriormente, per quatre grans contraforts escarpados. Es va formar un eixint sobre els murs del monasteri constituint una verdadera fortalea en parets de fins a 3,25 m de gruixa.

Altar de l'escultor Jean Bernard.

L'àbsit està allumenat per tres trams estrets de finestrals colocats en cavitats profundes. En el costat del Evangeli es troba un arcosolio, que és tot lo que queda del monument funerari esculpido en 1372 per al papa Urbà V.

el tabernáculo i altar, dedicats en 1966, són obres de Jean Bernard. L'altar és de pedra i bronze, a on hi ha un friso en les paraules de sant Pablo «un sol Senyor Jesucristo». Este altar se sustenta en dos peanas en quatre estàtues cada una:

• sant Víctor de Marsella, sant Pedro, sant Pablo, San Casiano
• sant Juan Bautista, Urbà V, sant Lázaro, santa María Magdalena

la clau de volta data de la data del cor dels anys 1360-1370. Representa a sant Víctor a cavall. Els adorns de l'ensellament del cavall i la roba del cavaller són una representació molt fidedigna de l'época.

Cripta

Esquema de les criptes de l'abadia.

Pla de les criptes

A- Escala d'accés
B- Capella de sant Mauront	1- Quatre dels sèt durmientes d'Éfeso 2- Sarcòfec dels companyers de sant Maurici 3- Sarcòfec de sant Maurici
C- Capella d'Isarn	4- Làpida funerària d'Isarn 5- Sarcòfec de santa Eusebia 6- Sarcòfec dels companyers de santa Úrsula 7- Epitafi de Glazinis 8- Fresca dels monges constructors
D- Capella de sant Andrés
I- Antiga sacristia	9- Epitafi de Fortunatus i Volusianus 10- Sarcòfec de Crist entronisat 11- Sarcòfec de les ovelles i els cérvols 12- Sarcòfec d'Anastasis 13- Coberta del sarcòfec en acrósticos 14- Epitafi pagà
F- Martyrium	15- Verge negra 16- Sarcòfec de sant Casiano 17- Tomba de les santes Chrysante i Darie
G- Capella de sant Lázaro	18- Sarcòfec dels Sants Inocents
H- Atri	19- Mosaic
I- Capella de sant Blas
J- Capella de sant Hermés
K- Antic accés a la cripta

L'accés a la cripta s'efectua per una escala en la part posterior de la nau baix l'orgue. S'entra directament en la sala de la capella de sant Mauront que servix, junt en atres sales de la cripta, de basamento a la part occidental de l'iglésia superior.

Capella de Sant Mauront

Quatre dels sèt durmientes

Els quatre dels sèt durmientes.

Este és un fragment del cantó esquerre d'un sarcòfec de marbre de Carrara de finals del IV. Representa una processó de cinc apòstols; l'obra completa seria en el centre, en Crist en una montanya donant la llei a sant Pedro, rodejat pels dotze apòstols. Els personages evolucionen en un entorn marcat per almenas i portes fortificades. Segons Jean-Baptiste Grosson, este bajorrelieve es va prendre provablement d'un cementeri per a decorar la tomba que els monges de Sant Víctor dien ser el dels sèt durmientes. En la seua Història de Marsella, Louis Antoine de Ruffi va representar este sarcòfec.

Sarcòfec de sant Maurici

La cara frontal d'este sarcòfec |(2,22 x 0,68 x 0,57 cm), cridat Maurici d'Agauno, està datat de finals del IV, es repartix en sèt parts adornades en closques i per columnes en espiral en els capitells derivats de l'estil corinto. En el centre, figura el Crist imberbe, assentat sobre un tro al peu del com es troba una ovella que gira el cap cap a ell, image simbòlica del Paraís. En abdós costats de Crist, es troben els dotze apòstols agrupats en parelles.

Sarcòfec dels companyers de sant Maurici

Sarcòfec dels companyers de sant Maurici.

Este sarcòfec (2,10 x 0,55 cm) en marbre de Carrara està datat de finals del IV. La part frontal es dividix en cinc compartiment, en el centre, es troba Crist ensenyant a dos apòstols Pedro i Pablo, d'a on li ve l'atre nom pel que és conegut este sarcòfec: “Crist doctor”. A la dreta, es representen les escenes de la detenció del Crist, després la seua compareixença davant Poncio Pilatos a on es veu cóm es llava les mans. A l'esquerra, Crist apareix a l'apòstol Pablo. Després està representada la lapidació de Pablo en Lystra.

Capella d'Isarn

En esta capella es troba, baix l'escala d'accés, la làpida de l'abad Isarn de Marsella. Sobre la paret este de la capella, s'expon, cada u en una caseta: el sarcòfec de santa Eusebia i el de la seua companyera santa Úrsula, pràcticament en frente de la làpida d'Isarn, l'epitafi d'Hugues de Glazinis. Per fi, sobre una volta, un fragment d'un fresca representa a monges constructors.

Làpida funerària d'Isarn

Aubin Louis Millin, en el seu llibre Voyage dans els départements du midi de la France (Viage pels departaments del sur de França), és el primer provablement en donar una reproducció gravada de l'obra més celebrada d'art de l'abadia. Esta placa va ser tallada en el fondo d'un sarcòfec del que guarda la forma. L'abad de Marsella Isarn, està representat yacente sobre esta llarga llosa terminada per dos semicírculs, pero el centre dels quals és rectangular i més ampli que estos. El cos només apareix en els dos semicírculs: el cap i el bàcul pastoral en un, els peus en un atre. La placa rectangular du una inscripció traçada en huit llínees. De la mateixa manera, sobre cada circumferència, una inscripció més chicoteta està gravada en una T, aixina com el bàcul pastoral. Estes inscripcions daten de finals XI, per lo tant varen ser realisades poc temps despuix de la mort d'Isarn ocorreguda en 1047. Una traducció va ser feta pel pare Paul Amargier i es va reproduir en l'obra de Charles Seinturier.

Làpida funerària d'Isarn.

Del nostre ilustre pare Isarn, ací estan els restants sagrats, els membres que han aplegat a ser gloriosos per tants mèrits.
La seua ànima va aplegar feliçment als cels. Home de Deu, de costums excepcionals i esperit pacífic
era alegre per a tots i en tot.
Va posar en pràctica lo que va ensenyar, abat bo i bienaventurado. També va fer dels seus discípuls hòmens bons.
Esta va ser el seu regal de vida i obligat a passar el llindar de l'existència,
la va deixar (la vida) en valor. Va governar, fidel, durant 27 anys,
la dolça rabera que li havia confiat el Senyor, el qual va abandonar el dia 8 de les calendas d'octubre (24 de setembre)
Per a entrar en el regne lluminós.

• @En torno del cap:

Estigues atent, t'ho pregue, tu que lliges, a lo que ha fet de mi, miserable difunt, la llei naixcuda del pecat del primer home.

• @En torno dels peus:

I gimiendo, des del fondo del cor, vaig donar i repetix: Deu tinga pietat d'ell. Amén

Sarcòfec de santa Eusebia

Louis Antoine de Ruffi ha donat la representació d'este sarcòfec en el seu Histoire de Marseille. En el centre del sarcòfec (2,05 x 0,62 x 0,54 cm), datat del principi del IV, es representa un medallón en un retrat enquadrat per dos panels. baix el medallón està representat Jonás en, a la seua esquerra, el gran peix, (ballena), que ho va engolir i ho va transportar. A la dreta, Moisés rep les Taules de la llei. A l'esquerra, també Moisés frega en el seu bastó una roca per a fer brotar un manantial.

Sarcòfec de les companyeres de santa Úrsula

Este sarcòfec (1,92 x 0,65 x 0,43 cm) data de la primera mitat del V. La cara anterior està dividida per sèt arcuaciones sostingudes per columnes; en el centre es troba Crist, coronat per la mà de Deu, està de peu sobre una montanya d'a on broten els quatre rius. S'enquadra per sant Pedro que du una creu i per sant Pablo en cinc apòstols a cada costat. Sobre el friso de la tapa es representen, a l'esquerra, dos cérvols en dos arbres: l'escena representa el paraís. En el centre, dos àngels duen un quadro en el que estan representats dos delfins que enquadren un crismón. A la dreta, l'escena del milacre de bodes de Caná i el de la terra promesa.

Epitafi d'Hugues de Glazinis

Esta llosa funerària data de mitan del XIII. Actualment falta una part del seu cantó inferior dret, pero ha estat representada intacta per Louis Antoine de Ruffi. Avall a l'esquerra, es troba el pòrtic de l'abadia en el campanar flanquejat de dos torres. En el centre, es troba una creu de Malta i a la dreta, un sacerdot revestit en els ornaments sacerdotals.

Monges constructors

Un restant de pintura mural del XIII es troba en un arc doble de la capella d'Isarn. Sobre este fragment de la fresca en fondo roig, es troben seges negres i corfolls de color blau turquesa, a on s'aprecia una escena de cantería i de construcció. Els gests dels obrers són precisos: un maneja una ferramenta de cantero, darrere d'ell, un atre obrer, en un gorro, alvança curvat baix una càrrega de mampostería. Davant, un tercer obrer maneja una pala mentres que un quarto alvança en una atra ferramenta. L'artiste va representar els diferents artesans que treballaven en el XIII en la terminació de l'iglésia.

• Sarcòfecs i pintura en la capella d'Isarn
• 
  Sarcòfec de santa Eusebia.
• 
  Sarcòfec de les companyeres de santa Úrsula
• 
  Els monges constructors

Capella de sant Andrés

Capella de sant Andrés.

A partir de la capella d'Isarn, en dirigir-se cap al nort, s'accedix a la capella de Sant Andrés, que està englobada en els fonaments de la torre d'Isarn. En esta capella, es trobava una creu en X que procedia d'un furt fet en Patras en Grècia per algun senyor de la quarta creuada i contenia les relíquies de sant Andrés. Es va tornar a manar, el 19 de giner de 1980, per una delegació de la diòcesis de Marsella i de la parròquia de Sant Víctor baix el mandat del moradura Roger Etchegaray, arquebisbe de Marsella, al archimandrita de l'iglésia grega que en agraïment els va fer un regal d'un icon en la efigie del sant. Una obertura a l'est de la capella, permet percebre excavacions i alguns sarcòfecs existents.

Antiga sacristia

A l'oest de la capella de sant Andrés es troba una sala descoberta en 1857, cridada antiga sacristia. En esta sala, s'exponen distints vestigis, en particular: l'epitafi de Fortunatus i Volusianus, el sarcòfec del Crist entronisat, el sarcòfec de les ovelles i cérvols, un fragment del sarcòfec d'Anastasis, una coberta del sarcòfec en acrósticos i un epitafi antic pagà.

En entrar en esta sala, es veu la dreta la base occidental de la torre d'Isarn, realisada en pedres de talla ben entallades, provinents del cap Couronne. La potència d'esta albañilería contrasta en la rusticidad de les construccions prèvies i autorisa a assignar l'edificació de la torre d'Isarn, a un periodo que goja de tots els mijos tècnics i financers, cap al principi del XII.

Epitafi de Fortunatus i Volusianus

L'epitafi mostra una inscripció en la relació del martiri que varen sofrir Fortunatus i Volusianus, durant el mandat del emperador romà Traiano Decio, a mitan del III. Dirigir-se a l'apartat «Necròpolis grega i romana» de la «història de l'abadia».

Sarcòfec de Crist entronisat

Sarcòfec de Crist entronisat.

Este sarcòfec (2,07 x 0,44 cm) en pedra de Cassis datat de mitan del V. No subsistixen més que fragments que varen permetre una reconstrucció gràcies a antics dibuixos conservats. En el centre, Crist està representat en un medallón transportat per dos àngels alados; es troba assentat en un llibre obert. En els dos extrems, sant Pablo a l'esquerra i sant Pedro a la dreta que du la creu, es torna cap al Crist i ho aclama.

Sarcòfec de les ovelles i els cérvols

Sarcòfec de les ovelles i els cérvols.

Este sarcòfec en pedra de Cassis de 2 metros de llongitut data del V. Varen poder reconstruir-ho gràcies a dibuixos antics de Louis Antoine de Ruffi i de Joseph Marchand. Les escenes representades sobre el sarcòfec són: en el centre, el corder diví de peu sobre una montanya de la que ixen els rius del paraís, a l'esquerra i a la dreta respectivament els milacres de Caná i de la multiplicació dels pans. La tapa s'adorna en dos grups de tres ovelles que es dirigixen cap al centre a on hi ha un crismón en una ρ latinizada i les lletres Α (Alfa mayúscula) i ω (omega minúscula).

Fragment del sarcòfec d'Anastasis

Fragment d'un sarcòfec en marbre de Carrara que data del final del IV. Entre les quatre arcades conservades, es troba l'compartiment central original en la creu sobre el crismón. Els soldats guardians encarregats de la tomba en una i una atra part de l'aspa de la creu representen als bàrbars. Els dos apòstols que aclamen el motiu central són, en la dreta, sant Pablo i, en l'esquerra, sant Pedro. Sobre les atres arcades figuraven els atres apòstols.

Coberta del sarcòfec en acrósticos

Coberta del sarcòfec en acrósticos.

Esta tapa de sarcòfec s'adorna sobre la seua cara anterior de dos acroteras representant un cap d'home en llarc cabellam ondulat. Sobre esta cara anterior, una llarga inscripció datant la nova utilisació en els sigles V-VI està gravat per a glorificar una noble dama Eugénie.

Epitafi pagà

Esta estela funerària de la segona mitat del II, es va descobrir en la reutilisació per a la albañilería migeval. La fòrmula funerària DM gravada en l'interior d'un semicírcul significa que està dedicat als deus manes, segons la mitologia romana protectors de la llar.

El martyrium

El martyrium està elevat sobre dos tombes bessones que daten del final del IV, excavades en la roca. Estes tombes de direcció nort-sur estan tancades per pesades lloses en pedra de Cassis i contenien el cos de dos hòmens. L'interpretació tradicional, des de les excavacions efectuades en 1963 per Fernand Benoît, consistix en considerar a estos cossos com els de màrtirs d'ahí el nom de martyrium a este espai.

Sobre estes tombes, es va construir una chicoteta basílica a partir de l'época paleocristiana, l'estructura de la qual seguix sent perceptible a pesar de les reorganisació efectuades en l'Edat Mija. Esta basílica inclou una nau central de poc esgambi (3.17 m), estovada i en els costats en arcs carregats en pilars de pedra. El colateral dret, a l'oest, es va modificar molt en l'Edat Mija.

Contra el pilar esquerre, a l'entrada de la nau, es va colocar l'estàtua de la Verge Negra o La nostra Senyora de la Confessió, mentres que el sarcòfec de sant Casiano es va colocar en el centre.

Verge negra

Esta estàtua, d'una altura de 98 centímetros, és de fusta de nogal (que en els anys adquirix un color negre), datada de finals del XIII o principis del XIV. Durant la Revolució, va poder salvar-se pero es va dispersar el seu tesor, constituït per penyores de vestir i joyes, durant l'any 1794. L'estàtua va ser venuda a través de subastes i adjudicada a M. Laforêt, oficial municipal; despuix es va expondre en diferents iglésies per a finalment retornar-la solemnement a sant Víctor el 20 de maig de 1804.

La Verge Maria es presenta, coronada i en vel, en un tro en majestad, sostenint en la mà esquerra al chiquet Jesús sobre els seus genolls. S'honra molt especialment el 2 de febrer, dia de la candelaria.

Sarcòfec de sant Casiano

Sarcòfec de Juan Casiano.

El sarcòfec (1,40 x 0,48 x 0,45) en pedra de Saint-Béat es destinava a un chiquet i està datat de la primera mitat del V. La seua decoració està dividida en cinc casetes separades per pilastras. En l'esquerra, els pares presenten al chiquet mort. En el centre, un jove està en actitut d'oració en els dos braços elevats. Els atres tres compartiment restants, estan ocupats per imàgens de sants.

Tomba de les santes Chrisante i Darie

Este sarcòfec de 2.14 metros de llongitut en marbre de Carrara, està datat del final del IV. La cara principal del sarcòfec es dividix en sèt parts, en el centre presenta una creu elaborada sobre una montanya a on naixen els rius del paraís en els que es llaven dos cérvols. En els tres compartiment de l'esquerra hi ha tres escenes de la vida de sant Pablo aclamant a Crist, la detenció per un soldat i el seu martiri. A la dreta, escenes de la vida de sant Pedro, també representat aclamant a Crist, rebujant-ho i la seua posterior detenció.

Capella de San Lázaro

Capella de San Lázaro.

L'entrada a esta capella es troba emmarcada per dos columnes: a l'esquerra, una columna no visible actualment, perque està protegida per una coberta de fusta i a la dreta per una columna redona en que el seu capitell està tallada la figura d'un cap.

La figura del capitell correspondria al cap de Lázaro, bisbe d'Aix-en-Provence, que es va traslladar a Marsella, les característiques indiquen un clar arcaisme, es representa en un bàcul sostingut per una mà.

El sarcòfec (130 x 0,36 x 0,33 cm) cridat de «els Sants Inocents». És de marbre blanc, data del II i va ser descobert en 1628. El frontal està dividit en quatre grups: a l'esquerra dos amorcillos sostenen un escut redó, a continuació atres tres amorcillos estan en la forja, després atres dos tenen un disc reposant sobre el cap d'una esfinge i que conté a Romulus i Remus alletats per una lloba, i, finalment, tres amorcillos que forgen un caixco.

Sobre el baix relleu, María Magdalena està representada recolzada en una roca, al peu de la qual es troba un cràneu. Es troben cinc àngels aixina com un Crist sobre la creu. Esta obra s'assigna a un alumne de Pierre Puget.

Atri i capella de sant Blas

Mosaic floral.

l'atri, constava de nou columnes, procedents d'edificis pagans, tres eren de marbre i les atres de granit. El prefecto Charles-François Delacroix, en el pretext de procedir a treballs de consolidació, va fer retirar cap a 1803 estos pilars antics per a substituir-els per columnes d'un estil mal definit. Les tres cares, sur, est i occidental de l'atri estaven decorades en columnes monolítiques de granit, llevat la columna de l'oest, de marbre; dos varen ser reemplaçades per columnes de pedra. Les quatre columnes de la cara septentrional de l'atri també varen ser substituïdes per tambors cilíndrics massa grossos. Les columnes originals es varen utilisar per a adornar jardins i places. Una d'estes columnes servix de pedestal, en el carrer d'Aubagne, per al bust d'Homero.

Un mosaic floral és l'únic vestigi de la decoració de l'atri i data del VI. El motiu inclou elements en forma de càliç, que alternen en uns atres que sugerixen armeles allargades i en atres parts de volutes.

Referències

• Ruffi, Louis Antoine de (1696). Histoire de la ville de Marseille, contenant tout ce qui s'est passé de plus mémorable depuis sa fondation, durant li temps qu'elle a été république & sous domination dones Romains, Bourguignons, Visigots, Ostrogots, Rois de Bourgogne, Vicomtes de Marseille, Comtes de Provence & de nos Rois très chrétiens..

• Fabre, Augustin (1869). Els rues de Marseille (5 volums).

• Bourrilly, Victor Louis (1926). Essai sur l’histoire politique de la commune de Marseille dones origines à la victoire de Charles d’Anjou (1264).

• Benoît, Fernand (1933). « Saint-Victor », dans Congrès archéologique de France tènue à Aix-en-Provence en 1932.
• Benoît, Fernand (1954). Sarcophages paléochrétiens d’Arles et de Marseille.

• VV. AA. (1973). Catalogue de l’exposition Saint-Victor de Marseille, site et monument.

• Boissieu, Jean i Arrouas, Éric (1986). Saint-Victor, unix ville, unix abbaye. ISBN 2-86276-134-6.

• Baratier, Édouard (1990). Histoire de Marseille. ISBN 2-7089-4754-0.

• Seinturier, Charres (1994). Marseille chrétienne dans l’histoire, són Église dans un cheminement vingt fois séculaire. ISBN 2-86276-245-8.

• Duchêne, Roger i Contrucci, Jean (1998). Marseille. ISBN 2-213-60197-6.

• Mylène Violes(1999).«Dones moines bénédictins aux chanoines-comtes: aux origines de la sécularisation de l’abbaye de Saint-Victor».Bicentenaire de la paroisse Saint-Victor, actes du colloque historique (18 d'octubre de 1997).La Thune.Marsella: