Pedro de Valdivia

Pedro Gutiérrez de Valdivia (Castuera, Corona de Castella, 17 d'abril de 1497-Tucapel, Chile, 25 de decembre de 1553) va ser un militar i conquistador espanyol d'orige extremeny. Despuix de participar en diverses campanyes militars en Europa, va viajar a Amèrica, a on va formar part de les huestes de Francisco Pizarro, governador de Perú. En el títul de tinent governador otorgat per Pizarro, va liderar la conquista de Chile a partir de 1540. Va fundar les ciutats més antigues de Chile, incloent la capital Santiago (1541), La Serena (1544), Concepció (1550), Valdivia (1552) i L'Imperial (1552). Ademés, va dispondre la fundació de les ciutats de Villarrica i Els Confines (Angol). De part dels seus companyers conquistadors organisats en un cabildo, va rebre en 1541 el títul de governador i capità general del Regne de Chile, sent el primer en ostentar dit càrrec. Despuix de contindre la resistència indígena i algunes conspiracions en contra seua, va retornar en 1548 al Virreinato del Perú, a on Pedro de la Gasca li va confirmar el títul. De tornada a Chile, va mamprendre contra el poble mapuche la cridada guerra d'Arauco, en la qual va morir en la batalla de Tucapel (1553). En vàries oportunitats va estar acompanyat de Francisco Martínez Vegaso o Francisco Pérez de Valenzuela, entre uns atres conquistadors espanyols. En les primeres campanyes de la fundació de Santiago va estar present en Juan Jufré i Juan Martín de Candia en els qui havia viajat des de l'Alt Perú. També va estar en el posterior toqui mapuche Lautaro.

Pedro de Valdivia

Orígens

Família

• Valdivia va nàixer el 17 d'abril de 1497 en la regió espanyola d'Extremadura, en eixa época pertanyent a la Corona de Castella. En la comarca de la Serena, vàries localitats disputen ser el breçol del conquistador. A nivellocal alguns indiquen que va ser Villanueva de la Serena, uns atres que va ser Campanar (d'a on és natural originalment la família Valdivia), alguns atres que Zalamea de la Serena, pero la Real Acadèmia Espanyola de l'Història indica que va nàixer en Castuera, a on està la seua casa natal i la dels seus antepassats.

Pedro de Valdivia va pertànyer a una família de fidalcs en certa tradició militar, la Casa de Valdivia. El croniste i soldat de la hueste de Valdivia Pedro Mariño de Lobera, senyala en la seua Crònica del Regne de Chile: «el governador Don Pedro de Valdivia va ser filegítim de Pedro d'Onças (Arias) de Melo, portugués molt hijodalgo, i d'Isabel Gutiérrez de Valdivia, natural de la vila de Campanar en Extremadura, de molt noble linaje». No obstant, mai ha pogut ser trobat en els archius espanyols document algun (civil, militar o eclesiàstic) que avale esta afirmació. Per una atra part, l'acabament estudie genealògic La família de Pedro de Valdivia, publicat en 1935 per l'erudit chilé Luis de Rosegue i Ursúa (1874-1947), ha establit que molt provablement el conquistador va ser filegítim de Pedro Onças de Melo i de la seua esposa Isabel Gutiérrez de Valdivia, abdós de linaje noble.

Experiència militar en Europa i Amèrica

En 1520 va iniciar la seua carrera com a soldat en la guerra de les Comunitats de Castella, i posteriorment va militar en l'eixèrcit de l'emperador Carlos V, destacant la seua participació durant les campanyes de Flandes i les guerres italianes, en la batalla de Pavía i en l'assalte a Roma. Va contraure matrimoni en Zalamea de la Serena en 1525, en una noble cridada donya Marina Ortiz de Gaete, natural de Salamanca. En 1535 va partir al Nou Món i no tornaria a vore la seua esposa. Va mamprendre viage a Amèrica en l'expedició de Jerónimo d'Ortal, aplegant a l'illa de Cubagua en 1535 en el propòsit d'iniciar la busca del fabulós El Dorat. En Terra Ferma va participar en el descobriment i conquista de la província de Nova Andalusia en el seu amic Jerónimo d'Alderete, companyer d'armes en la Guerra de les Comunitats de Castella. Va ser testic de la fundació de Sant Miguel de Neverí en 1535. Desavenències en Ortal varen fer que partix de les seues expedicionarios ho abandonaren buscant atres horisons més prometedors. Alderete, Valdivia i una quarantena d'hòmens més estaven entre els alçats. En separar-se varen aplegar al territori de la Província de Veneçola baix el control dels Welser d'Augsburc, i com a desertor, els varen detindre les autoritats alemanes en Santa Ana de Cor, i els cabecilla varen ser enviats a Sant Dumenge per a ser jujats.

• Valdivia no figurava entre els cabecilla de la rebelió; va ser lliberat i es va quedar en Cor. Durant eixa llarga estància va fer amistat en Francisco Martínez Vegaso alvançat i prestamista espanyol al servici dels Welser. Anys despuix Valdivia, Alderete i Martínez s'associarien per a la conquista de Chile. Despuix d'un periodo encara no clarificat, en 1538 Valdivia va passar al Perú i es va allistar en les forces de Francisco Pizarro, participant com la seua maestre de camp en la guerra civil que Pizarro mantenia en Diego d'Almagro. En finalisar este conflicte en Almagro derrotat en la batalla de les Salines, la seua eixercite militar va ser reconegut i recompensat en mines d'argent en el Cerro de Porco (Potosí), i terres en la vall de la Canella (Charcas). Propenca a esta encomana estava la parcela assignada a la viuda d'un militar, Inés Suárez, en qui va establir un víncul íntim, no obstant estar casat en Espanya.

La ruta a Chile

Preparant l'expedició

Per al governador del Perú l'iniciativa va supondre alguns beneficis i cap cost. Valdivia va deixar disponibles per a un atre colaborador els repartimientos d'indis i la mina. Ademés l'autorisació no va involucrar respal econòmic de les caixes reals, puix era costum que els conquistadors es finançaren pel seu conte. Cedint a l'entusiasme del Maestre de Camp, li va facultar en abril de 1539 per a passar a la conquista de Chile com el seu tinent de governador, encara que «no em va favorir —va escriure més tarde Valdivia—, ni en un tan sol pes de la Caixa de S. M. ni seu, i a la meua costa i missió vaig fer la gent i despeses que va convindre per a la jornada, i em vaig adeutar per lo poc que vaig trobar prestat, demés de lo que al present yo tenia».

Pese al seu encabotament, les dificultats per a reunir finançació i soldats varen estar a punt de frustrar el pla de Valdivia. Els prestamistes varen jujar desmesurat el risc a les seues capitals, i la gent va refugir enrolarse en la conquista de la terra més desacreditada de les Índies, considerada des del regrés de Diego d'Almagro com a miserable i hostil, sense or, i de clima molt fret. En dir de Valdivia en carta a l'Emperador Carlos V de data 4 de setembre de 1545:

No hi havia home que volguera vindre a esta terra, i els que més fugien d'ella eren els que va dur l'Alvançat don Diego d'Almagro, que com la va desamparar, va quedar tan mal infamada, que com de la pestilència fugien d'ella; i encara moltes persones que em volien i eren tinguts per cuerdo, no em varen tindre per tal quan vaig tindre que gastar la facenda que tenia, en una empresa tan apartada del Perú i a on l'Alvançat no hi havia perseverado.

Fins que es va dirigir a un conegut i acabalat comerciant prestamiste que obrava com a soldat alvançat, Francisco Martínez, que acabava d'aplegar d'Espanya en un recapte d'armes, cavalls, herrajes i atres artículs molt apreciats en les colónies. Martínez va accedir associar-se per a contribuir, aportant la seua capital (9000 pesos d'or en mercaderies, valorades per sí mateixa), a canvi de la mitat dels beneficis que produïra l'empresa, llabor que recaïa sobre Valdivia. Finalment va conseguir reunir uns 70 000 pesos castellans, suma escassa per a l'envergadura de l'iniciativa, puix per llavors un cavall per eixemple, costava 2000. Sobre soldats, solament 11 es enrolaron en l'aventura, més la placentina Inés Suárez, que va vendre les seues alhajas i tot lo que tenia per a ajudar a les despeses de Valdivia. Anava en calitat de criada d'est, per a dissimular una miqueta que era en realitat el seu amant i amiga. Quan ya es disponia a mamprendre la marcha, va aplegar a Cuzco l'antic secretari de Pizarro, Pedro Sánchez de la Hoz, que havia tornat a Espanya després de fer fortuna en la conquista primerenca del Perú. Retornava en cèdula real otorgada per Rei que li facultava a explorar les terres al sur del Estret de Magallanes, donant-li el títul de Governador de les terres que allí descobrira. A instàncies i manipulacions de Pizarro, Valdivia i Sánchez de la Hoz varen celebrar un contracte de companyia en la que el primer aportava tot lo reunit al moment, i el segon es comprometia a aportar cinquanta cavalls i doscentes corazas i a equipar dos navío que al cap de quatre mesos devien dur a Chile diverses mercaderies per a recolzar l'expedició. Aquella societat mal avinguda anava a causar numerosos contratemps a Valdivia en el futur, Valdivia no sense raó considerava a Sánchez de la Hoz com un obstàcul a les seues futures ambicions patrimonials.

¿Qué movia a Pedro de Valdivia a mamprendre un proyecte que casi tots consideraven insensat?. Pensava que les desacreditades terres del sur eren apropiades per a establir una governació de caràcter agrícola, i creïa poder descobrir suficients riquees mineres, si ben no tan abundants com en el Perú, pero suficients per a sostindre una província de la que ell anara Senyor. Perque per damunt de tot Valdivia es proponia establir un nou regne que li donara fama i poder. «Deixar fama i memòria de mi», dia. Encara que un més dels fidalcs aventurers que per llavors venien d'Espanya a «fer l'Amèrica», els talents de Valdivia eren superiors. Be ho sabia, i estava convençut de que conseguiria renom en el «tan mal infamat» Chile, puix mentres més difícil'empresa, més fama per al mamprenedor. Astut, infatigable i en gran sentit de l'oportunitat, este líder audaç, a sovint imprudent, va tindre la virtut —i acàs la genialitat— d'alçar la mirada per sobre riquees trivials i vore futur allà, a on els demés solament veen dificultats.

Inici de l'expedició

Des de la serra cuzqueña varen baixar a l'est fins a la vall d'Arequipa, seguint al sur per la zona propenca a la costa. Passant per Moquegua i després Tacna, varen acampar en la quebrada de Tarapacá. Durant este trayecte nous auxiliars es varen sumar a la chicoteta hueste, fins a sumar vint castellans. de Pedro Sánchez de la Hoz, que devia haver-se unit ací a l'expedició aportant les espècies compromeses, no es tenia notícia. L'atre soci de l'empresa, el capitaliste Francisco Martínez, va tindre un greu accident i va deure tornar-se al Perú. La notícia de la marcha de Valdivia s'havia difòs pel altiplano, i varis soldats se li varen unir en Tarapacá. Entre ells, alguns que més vesprada tindrien rol protagónico en la conquista de Chile: Rodrigo Araya en setze soldats; també Rodrigo de Quiroga, Juan Bohón, Juan Jufré, Gerónimo d'Alderete, Juan Fernández d'Alderete, el capellà Rodrigo González de Marmolejo, Santiago d'Azoca i Francisco de Villagra. l'Expedició de Pedro de Valdivia a Chile ya sumava 110 espanyols. Varen partir llavors per a Atacama la Chica seguint el Camí del Inca a on varen fer campaments en Pica, Guatacondo i Quillagua per a aplegar a Chiu-Chiu. Allí Valdivia es va enterar de que el seu camarada d'Itàlia Francisco d'Aguirre es trobava en Atacama la Gran (Sant Pedro d'Atacama) i va eixir en alguns ginets a la seua trobada. Açò li va salvar providencialmente la vida. En efecte, Pedro Sánchez de la Hoz, que havia quedat en el Perú tractant de reunir els reforços pactats, solament havia conseguit que li cobraren antics deutes. Pero sentint-se respalat per la designació real de governador, una nit al començament de juny de 1540 va aplegar al campament de Valdivia en Atacama la Chica (Chiu-Chiu) junt a Antonio d'Ulloa, Juan de Guzmán, i atres dos còmpliços. En sigilo es varen acostar a la tenda a on suponien trobar dormint a Valdivia, en el propòsit d'assessinar-li i prendre el mando de l'expedició. En entrar en la morada a obscures, varen advertir que en ellit no estava Valdivia sino donya Inés Suárez, qui va donar grans crits d'alarma i reprendió en durea a Pedro Sánchez, mentres este es disculpava nerviosament. Ya desperte el campament pel rebombori de donya Inés, va acodir l'aguasil de camp Luis de Toledo en alguns soldats per a castigar als intrusos, pero al vore que es tractava de l'enaltit personage va optar per enviar un mensager a alertar a Valdivia de la sospitosa conducta del seu soci. A la seua tornada Valdivia en mal dissimulat enuge va pensar en penjar a Sánchez de la Hoz, encara que finalment li va perdonar la vida a canvi de la renúncia per escrit a tot dret (a la seua cèdula real) d'expedició i conquista. Dels còmpliços va desterrar a tres, pero Antonio d'Ulloa es va guanyar la seua confiança i va ser incorporat a les huestes.

Desert d'Atacama i vall de la Possessió

el desert d'Atacama.

Segons Vivar, per a llavors l'expedició completava «cent cincuenta y tres hòmens i dos clercs, els cent i cinc de cavall i quarantahuit de peu», més el miller d'indis de servici, que el seu llent anar per la càrrega del bagage determinava el ritme de l'alvanç. En entrar al vast, sec i temible Desert d'Atacama, ardent (40 a 45 °C) de dia i gèlit (-10 a -5 °C) en la nit, Valdivia va dividir l'expedició en quatre grups, que varen marchar separats per una jornada, donant aixina temps a que les escasses fonts d'aigua, agotades per un grup, pogueren recuperar-se mentres aplegava el següent. El cap va eixir en l'última colla, pero s'alvançava en dos de cavall, per a animar als seus hòmens, «mirant com tots passaven els seus treballs, sofrint ell en el cos els propis que no eren chicotets, i en l'esperit els de tots».

Ya en lo profunt del Desert l'alé delíder es va fer més necessari. De tant en tant entropeçaven en els restants morts d'hòmens i animals, alguns de l'expedició d'Almagro: «Són tan asprosos i fredor els vents dels més llocs d'este despoblado, referix Pedro Mariño de Lobera, que ocorre arrimar-se el caminante a una penya i quedar-se gelat i yerto en peu per molts anys, que sembla estar viu, i aixina es trau d'ací carn mòmia en abundància». Junt en senyalar-els la ruta, aquells cadàvers confirmaven la fama del país a on l'iniciativa de Valdivia els anava ficant. Tal volta afligit pel macabre paisage, Juan Ruiz, un dels trencats que ya havia estat en Chile en Almagro, es va arrepenedir de l'aventura. Dia en secret als seus companyers «que ací no havia de menjar ni per a trenta hòmens, i anava amotinant gent per a tornar-se al Perú». Advertit de la sedició per la seua maestre de camp Pedro Gómez de Don Benito, Valdivia va mostrar l'atra cara dura del seu liderage. Ni tan sols va permetre confessar al insurrecto i li va fer aforcar sumariamente per traïció, continuant sense més la marcha. El grup de vanguarda de l'expedició, que encapçalava Alonso de Monroy, duya ferramentes per a millorar els passos i evitar que els cavalls despeñasen. També procurava profundisar els chicotets pous que coneixien els guies indis, «perque tenien aigua clara que no faltara per a la gent que arrere venia». No obstant, quan duyen uns dos mesos de camí pel desert més sec del planeta, solament varen trobar manantials agotats, i l'eixèrcit va creure perir en la batalla contra la deshidratació baix l'aplastant sol atacameño. Els hòmens anaven perdent l'esperança.

Aguada Donya Inés: Mariño de Lobera insinua la seua troballa com a milacre. Vivar no obstant no ho menciona en la seua detallada crònica del pas pel desert d'Atacama. Per la seua banda Fancs Arana va escriure en 1873: «El pou o alvertent que hui du el nom de donya Inés i que produïx encara una miqueta d'aigua, és provable que siga el mateix a que es referix Mariño, encara que segurament est, arrastrat per la passió de lo maravellós que dominava als conquistadors espanyols, haja exagerat l'importància del treball manat fer per Inés Suárez, la qual potser no va fer una atra cosa que descobrir un alvertent natural».

Pero la dòna no. Conte Mariño que Inés Suárez va manar cavar a un yanacona «en l'assent a on ella estava», i quan havia profundisat no més d'un metro, l'aigua va brotar en l'abundància d'una riera, «i tot l'eixèrcit es va satisfer, donant gràcies a Deu per tal misericòrdia, i testificant ser l'aigua la millor que han begut la del jahuel de donya Inés, que aixina li va quedar per nom». Encara que és difícil donar crèdit a este prodigi, a lo manco en els térmens descrits pel valiós croniste, lo cert és que des de llavors eixe lloc fins a hui es diu Aguada de Donya Inés. Es troba sobre una quebrada de nom Donya Inés Chica, a uns 20 km al noreste d'El Salvador, i al peu d'un mont conegut com a Cerro Donya Inés, situat immediatament al nort del Salar de Pedernals. Pocs dies despuix les fatigues del Despoblado terminaven, si be «varen perir moltes persones de servici aixina indis com a negres». El dijous 26 d'octubre de 1540, l'expedició va poder acampar en la ribera d'una amena riera a on, diu el citat narrador, «no solament els hòmens manifestaven extraordinari consol en vore's fòra de tantes calamitats, més encara també els cavalls insinuaven el regocijo que sentien, en els relinchos, lozanía i bríos que mostraven, com si reconegueren el terme dels treballs». Estaven en l'esplèndida vall de Copiapó, o Copayapu en llengua indígena. En entrar en ell varen tindre que enfrontar en batalla a huestes de l'ètnia diaguita, estimada per Lobera en huit mil guerrers, a la que varen derrotar fàcilment, podent aixina instalar-se en la vall.

Com ací començava la seua jurisdicció, Valdivia va cridar a tota la terra que haguera d'este vall al sur la Nova Extremadura en recort del seu sol natal. Va fer colocar una creu de fusta en un lloc prominent i a continuació, relata un historiador, «formóse la tropa ostentant els seus uniformes militars i les seues relluents armes i els sacerdots varen entonar l'Et Deum, despuix de lo que tronó l'artilleria, varen redoblar els tambors i atabals i prorrumpieron els expedicionarios en aclamació d'alegria. En seguida el conquistador, en l'espasa nueta en una mà i el pendó de Castella en l'atra, va donar en aire marcial uns quants passejades pelloc i va declarar posesionado la vall, en nom del rei d'Espanya, i per ser est el primer territori habitat de la conquista a ell encomanada, va ordenar se li denominara Valle de la Possessió».

Encara en mig del goig general, un detall d'esta cerimònia no va passar inadvertit per a alguns. Valdivia devia ocupar el territori a nom del governador Pizarro, del que era el seu tinent, mes ho va fer en nom del Rei Carlos V, provocant suspicàcies en els conquistadors que li eren menys afins. Alguns varen declarar en el procés que varis anys més vesprada se li va seguir davant el virrey La Gasca, «que aplegat a la vall de Copiapó (Valdivia) va prendre possessió d'ell per S. M., sense dur recaptes sino de don Francisco Pizarro pel seu tinent, donant-nos a entendre que era ya governador».

conquista de Chile

Fundació de Santiago de Chile

Artícul principal → Assentaments_prehispánicos_en_Santiago_de_ChileCiutat_inca_baix_Santiago_de_Chile.

Renova la marcha al sur seguint el Camí Inca. En caure a la vall del riu Laja per la vall de Putaendo, el curaca Michimalonco ho va intentar detindre en escaramuzas sense èxit. Va alvançar després més al sur, trasponer les grans ciènages de Lampa i Quilicura, fins a aplegar el 13 de decembre de 1540 a la vall àmplia i fèrtil del riu cridat pels picunche Mapuchoco (actual Mapocho), que descendix vorejant la falda meridional d'un cerro cridat Tupahue. En enfrontar un peñón cridat AHuelénWala en mapudungún, el caixer es dividia en dos braços, deixant tancada entre els seus braços una illa de terra plana. Hi havia sequia eixe any i els aborigen es trobaven en hambruna. Prop d'ahí, en l'actualocalisació de l'Estació Mapocho, hi havia un tambo inca que partia cap a la Cordillera el Camí de les Mines, que terminava en l'actual Mina La Disputada de les Comtes, en a lo manco dos tambos intermijos. Este camí era usat per a transitar cap al apu de Cerro El Plom, a on se celebraven ofrenes a Viracocha.

La fundació de Santiago, oli de Pedro Lira (1888). L'obra mostra a Pedro de Valdivia en el cim del Huelén, senyalant cap al centre delloc triat per a fundar la ciutat, l'actual Plaça d'Armes, el 12 de febrer de 1541. Arrere s'aprecia el riu Mapocho, i al fondo el cerro El Plom, el cim andina més alta de la vall.

Monument a Pedro de Valdivia en el Cerro Santa Lucía en elloc exacte a on va ser fundada la ciutat de Santiago de Nova Extremadura.

• Valdivia va instalar el campament en el Cerro Blanco a on hi havia un pucara inca

La zona estava en una guerra civil. Va esperar en el cim d'este cerro, colocant una ermita en la base a on va instalar al seu amant Inés de Suárez. Va proyectar fundar esta ciutat entre abdós cerros mentres esperava una etapa propícia. va esperar fins al dia de Santa Lucía en que devia creuar per sincretisme religiós per a ocupar l'esplanada solsticial. Un sacerdot jesuïta li havia informat que eixe dia , es compliria un cicle metònic. I aixina va poder manipular als picunches. Elloc li va semblar adequat per a fundar una ciutat. Flanquejat al nort, sur i est per barreres naturals, l'emplaçament permetia als conquistadors defendre millor el poblat de qualsevol atac indígena. Per un atre costat, la població aborigen era més abundant en la vall del Mapocho que en les valls de més al nort, assegurant als conquistadors mà d'obra per a cultivar la terra, i sobretot per a explotar les mines que encara tenien esperança de descobrir, a pesar de que els naturals les dien escasses. En tot, sembla que no era la seua intenció donar a este assentament d'armes el caràcter de capital del regne. Anys més tarde Valdivia vendria els seus solars i atres bens en la vall del Mapocho, establint la seua residència en la ciutat de la Concepció, que estimava ubicada en el centre de la seua jurisdicció, tenia en els seus voltants llavadors d'or, i una enorme població aborigen. El 12 de febrer de 1541, es va fundar la ciutat de Santiago del Nou Extrem als peus del Huelén, rebatejat com a Santa Lucía. Va traçar la ciutat l'alarife Pedro de Gamboa en forma de damero, dividint en pomes el terreny dins de l'illa fluvial, les que es varen repartir al mateix temps en quatre solars per als primers veïns. Al traçat i formació de la ciutat li va seguir en el més de març la creació del primer cabildo, important el sistema jurídic i institucional espanyol. L'assamblea va quedar integrada per Francisco d'Aguirre i Juan Jufré com a alcaldes, Juan Fernández d'Alderete, Francisco de Villagra, Martín de Solier i Gerónimo d'Alderete com a regidors, i Antonio de Pastrana com a procurador. A penes instalats, va aplegar a oïts de Valdivia una informació de la major gravetat encara que d'orige desconegut; es va difondre en la colónia que els almagristas havien assessinat en el Perú al governador Francisco Pizarro. De ser certa la notícia, els poders de tinent governador de Valdivia i els repartimientos entregats als veïns podien quedar automàticament extinguits, en vindre un atre conquistador del Perú a regir la terra i distribuir-la entre la seua hueste.

Governador i capità general

Considerant la situació política en Perú, el cabildo va resoldre entregar a Valdivia el títul de governador i capità general interí en nom del Rei. Astut, Valdivia, fins a llavors tinent de governador de Pizarro va rebujar públicament el càrrec inicialment, per a no quedar com a traïdor davant est per si seguia viu (Pizarro va ser assessinat 15 dies despuix). No obstant, davant l'amenaça dels veïns d'entregar a un atre el govern, Valdivia, que en realitat desijava ardientemente ser nomenat governador, va acceptar l'11 de juny de 1541. Això sí, va deixar constància escrita que se sometia a la decisió del poble contra la seua voluntat, cedint solament perque l'assamblea li feya vore que aixina servia millor Deu i al Rei. Sobre este particular, s'ha especulat que el mateix Valdivia li les va arreglar per a córrer el mateix el rumor sobre la mort de Pizarro. Sosté la sospita la següent circumstància: no obstant ser efectiu que el governador del Perú va ser assessinat pels almagristas, el fet no va tindre lloc sino fins al 26 de juny de 1541, quan ya Valdivia havia rebut el càrrec de Governador de Chile del cabildo de Santiago. Ademés, resulta un tant estrany que l'extremeny s'haja negat ya no una, sino tres voltes, a acceptar; puix existint presunció sobre la mort de Pizarro, la solicitut del cabildo resultava del tot raonable. Com haja segut, deu tindre's en conte que mentres a Pizarro l'empresa de Chile no li havia costat més que el paper en que va estendre el recapte a Valdivia, est va abandonar la seua cómoda posició en el Perú, va assumir deutes i va acceptar societats els térmens de les quals rayaban en l'usura, «per a deixar fama i memòria de la meua» conquistant lo que es creïa la terra més pobra del Nou Món, «a on no hi havia com donar de menjar a més de cinquanta veïns».

La nova colónia

Monument a Pedro de Valdivia en la plaça d'Armes de Santiago. Estàtua en bronze realisada per l'espanyol Enrique Pérez Comendador.
Sosté el conquistador en la seua mà dreta el roll de l'acta de la fundació de Santiago, i recolza l'esquerra en l'espasa, símbol de justícia. En la metàfora de l'artiste, el robust cavall sense regnes és Chile, que camina al futur pel seu conte a partir de l'obra del fundador.

Les cases dellogaret es varen edificar en els pocs materials disponibles en l'entorn, fusta en reboçat de fanc i sostre de palla. La plaça era un pedregal eriazo en un gran madero vertical empotrat en el centre, símbol del domini del Rei de Castella. Una séquia abastia l'aigua des d'un alvertent del Santa Lucía, travessant el poblat cap a l'est. Al costat nort de la plaça estava el solar i rancho de Valdivia, una ramada per a les assamblees del cabildo i el recint de la presó. L'iglésia i solars dels retors en el front ponent. El principal afany del governador era la troballa d'or a la seua volta un argument per a atraure nous contingents per a profundisar la conquista i poblament. De trobar-ho justificaria l'expedició i milloraria l'ànim dels 150 aventurers que li acompanyaven, alguns ya inquiets. Es donava per contat que l'or no seria tan abundant com en el Perú, pero devia haver-ho, pel tribut en el metal que antany pagaven els naturals chilens al Inca. Intentant descobrir d'on eixia eixa contribució, i per a proveir-se d'aliments hurtándolo en les sembres dels indis, Valdivia i la mitat dels seus hòmens eixien en freqüència a reconéixer les valls dels voltants, deixant en ellogaret com a tinent de governador a Alonso de Monroy. Una d'eixes excursions els va dur al sector coster de la vall de Chile (Aconcagua) a on els esperava un belicoso cacic principal, Michimalonco, el poderós cacic que allí regia i qui ya tenia l'experiència en la presència espanyola en haver rebut en bons térmens a Diego d'Almagro en 1535, i encara abans, al primer espanyol que va chafar territori chilé, Gonzalo Calvo de Barrientos. Atrincherat en un fort en gran número d'indis «ben ormejats per a la guerra», el caudillo indígena va pretendre aprofitar l'eixida dels invasores per a dur la lluita a un lloc tàcticament ventajós per a ell, i enfrontar primer solament a una fracció d'ells, per a després donar conte del restant. Va manar Valdivia a la seua tropa acometre la fortalea i capcionar viu a Michimalonco, que esperava li anara d'utilitat. Despuix de tres hores de combat i la mort de molts indis i a penes un espanyol, els castellans varen terminar d'arruïnar el fort, capturant a michimalonco i atres caps indis en vida.

Empenyorat en conseguir l'ubicació de l'or i mà d'obra indígena per a extraure-ho, va tractar molt be als capturats, els qui aparentment varen cedir a les atencions i a canvi de la seua llibertat, varen guiar als castellans als seus llavadors en les quebrades de l'estero Marga Marga, molt prop delloc de la batalla. Diu el soldat croniste Mariño de Lobera, que al vore la faena els espanyols varen trencar en expressions de goig:

I com si ya tingueren l'or en les bosses, solament pensaven si hi havia tants costals i alforjas en el regne a on tirar tant, i cóm en breu temps anirien a Espanya a fer torres del metal, començant des de després a fer-les de vent.

Els cacics deuen haver contemplat en molt interés l'escena, puix inesperadament apareixia un aliat per a la defensa del seu sol: la codicia de l'invasor.

Construcció d'un navío. En Història general de les Índies Occidentals, per Antonio d'Herrera i Tordesillas.

Pedro de Valdivia va dispondre que dos soldats en experiència en explotacions mineres dirigiren als més de mil indis de treball que els cacics havien facilitat. Prop d'ahí, a on el riu Aconcagua desemboca en les plages de Concón, zona per llavors abundant en boscs, va ordenar també construir un bergantín per a transportar l'or al Perú, dur suministraments i embarcar allà als espanyols que, imaginava, es enrolarían en la conquista de Chile en constatar l'existència del metal. A càrrec de vigilar abdós empreses va quedar al capità Gonzalo dels Rius, al mando d'uns vinticinc soldats. Al començament d'agost, Valdivia es trobava supervisant personalment els treballs dellavador i drassana, quan va rebre un mensage escrit del seu tinent en Santiago, Alonso de Monroy, avisant que hi havia clars indicis d'una conspiració per a assessinar-li provinent de Sánchez de la Hoz i els seus afins. Va retornar de colp i repent allogaret i es va reunir en els seus capitans més lleals, mes no hi havia proves contundents contra els sospitosos. La calitat d'estos, dos d'ells integrants del Cabildo, aconsellava extrema cautela en el procedir. Pero va interrompre estes preocupacions la notícia d'un nou i greu acontenyiment, una catàstrofe que vindria a desmoronar el ya ben encaminat proyecte de Valdivia: va aplegar a Santiago una nit, despuix d'enajenado galop, el capità Gonzalo dels Rius junt al negre Juan Valent. Eren els únics sobreviviente al desastre: Liderats pels cacics Trajalongo i Chigaimanga, els indis dels llavadors i la drassana s'havien sublevat, sense dubte perque de no actuar en eixe moment, la vinguda de més espanyols en el buc faria més difícil expulsar-els de la seua terra. Varen atraure als codiciosos soldats en un gorc replet d'or, donant-els mort en una emboscada i arrasant després les dos faenes. Va eixir apurat el governador en alguns ginets a verificar l'estat de les obres, i si era possible reprendre els treballs, pero «aplegant a l'assent de les mines a on s'havia fet la matança, no va tindre oportunitat de fer una atra cosa més que de plorar el dany que veen els seus ulls». Pijor, les informacions que va poder arreplegar donaven conte que els naturals estaven preparant l'insurrecció general i definitiva. La drassana havia segut totalment destruït ademés. Quan Valdivia entrava de regrés en Santiago el seu semblant mostrava pesadumbre. Al vore-ho, un dels que conspirava en contra seua, un tal Chinchilla, no va poder evitar que el seu regocijo desbordara i es va posar a córrer per la plaça donant brincos d'alegria en «un pretal de cascabeles». Va saber açò el governador, l'humor del qual no deu haver estat ya per a delicadea, i va ordenar capturar-li immediatament per a ser aforcat. El mateix Valdivia contava al seu Rei més vesprada: «Vaig fer allí la meua perquisició (provablement va torturar a Chinchilla) i vaig trobar culpables a molts, pero per la necessitat en que estava (de soldats) vaig aforcar cinc que varen anar els caps, i vaig dissimular en els demés, i en açò vaig assegurar la gent». Agrega que els conjurats de Chile estaven d'acort en els almagristas del Perú, els que devien matar a Pizarro. Per la seua banda, Mariño de Lobera confirma que «els cinc varen confessar al moment de la seua mort ser veritat que s'amotinaven». Sembla que el propòsit dels golpista era retornar al Perú, acàs en el barco i en l'or. Pertanyien al bando dels almagristas, que ara regia allà, de modo que les seues perspectives eren molt millors en eixe país que en esta «mala terra». El seu camí no obstant, passava irremediablement per l'assessinat del Governador, ya que este no permetia a ningú abandonar la colónia. El bon croniste Alonso de Góngora Marmolejo descriu en estos térmens el sentir dels conspiradores: «que havien vingut enganyats; que millor els seria tornar-se al Perú que estar esperant cosa incerta puix no veen mostra de riquea damunt de la terra, i que no era cosa justa d'hòmens de be, que per fer Senyor a Valdivia passar ells tants treballs i necessitats; que Valdivia era codicioso de mando i que per manar havia avorrit al Perú, i que agora que els tenia dins de Chile serien forçats a tot lo que volguera fer dellos». Després d'un brevíssim procés instruït per l'Aguasil Gómez d'Almagro, el 10 d'agost de 1541 es varen alçar 6 horcas en la plaça de Santiago, en a on varen ser eixecutats junt a Chinchilla, don Martín de Solier, noble de Còrdova i regidor del cabildo, Antonio de Pastrana, procurador i sogre de Chinchilla, i dos conspiradores més. Per poc va lliurar eixa volta Pedro Sancho de la Hoz, bon amic del terramaner del cascabel, Chinchilla, en la companyia del qual havia vingut del Perú. Per a escarment d'algun atre impacient que volguera rebelar-se, o siquiera desertar després del desastre de l'or i el bergantín, els cadàvers dels desgraciats varen surar al vent en les horcas per molt temps, en lo més alt del Santa Lucía, reforçant la seua mala fama del Peñón del Dolor.

La destrucció de Santiago

Artícul principal → Destrucció de Santiago.

Despuix d'este segon intent de donar-li mort, Valdivia no tenia alternativa sino procedir en la forma resolta com ho va fer. Pero encara que va enfortir la seua autoritat en el front intern, en l'extern la situació dels espanyols oferia als líders indígenes una conjuntura immillorable per a intentar expulsar-els de la seua terra o exterminar-els definitivament. Els assessinats d'espanyols deuen haver semblat als cacics evidencia que l'assalt d'Aconcagua havia afectat severament la moral enemiga, al punt que es mataven entre ells. En contrast, la notícia de la victòria de Trajalongo es propagava entre les tribus de totes les valls propenques a Santiago, infundiendo renovat entusiasme entre els indígenes. Per a organisar-els, Michimalonco va convocar a una reunió, a la que varen concórrer centenars d'indis de les valls d'Aconcagua, Mapocho i Cachapoal. Varen decidir allí la rebelió total, que s'iniciaria ocultant tot restant d'aliment, per a apremiar encara més als castellans i al miller de yanaconas peruans que els servien. Aixina, «periran i no permaneixeran en la terra, i si acàs volgueren porfiar, que els matarien per una part en la fam i per una atra els apocarían en la guerra». Ademés, esperaven que la necessitat obligara als hispans a dividir-se eixint llunt del caseriu a abastir-se, deixant l'assentament desguarnecido. Davant la falta de víveres i l'amenaça d'insurrecció imminent, Pedro de Valdivia va manar capturar caps indis en els voltants de Santiago. En evident impaciència va dir als sèt cacics que es va conseguir capturar, «que donaren després traça que, o vingueren tots els indis de pau, o es juntaren tots a fer la guerra, perque desijava acabar d'una volta en això en be o en mal». Els va exigir ademés que ordenaren dur «bastiment» a la ciutat, i els va retindre fins que això succeïra. Pero des de després no va haver atac ni els aliments varen aplegar; esperaven que els espanyols es dividiren. El temps transcorria a favor dels indígenes. Va saber llavors Valdivia que hi havia dos concentracions d'indis de guerra, una de 5000 a 10.000 llances en la vall del Aconcagua encapçalada per Michimalonco i el seu germà Trajalongo, i una atra al sur en la vall del riu Cachapoal, terra dels promaucae, que mai s'havien rendit als espanyols. Va decidir llavors partir en noranta soldats, «a donar en la major» d'eixes juntes, la del Cachapoal, «perque trencant aquells, els atres no tingueren tantes forces». Allà esperava també reabastecerse de víveres, puix estava al tant que eixa terra «era fèrtil i abundosa de dacsa». Deu haver pensat que en els cacics del Mapocho de rehens, inhibia un atac dels indígenes d'eixa vall. Als d'Aconcagua ya els havia derrotat en el seu propi fort, i haurà estimat que podia resistir-els un contingent no molt gran, ben guarecido en el poble. En tot, resulta un tant difícil entendre esta temerària decisió de Valdivia, que sempre es va mostrar sensat en els seus plans de guerra: en Santiago va deixar solament cinquanta infants i ginets, un terç del total, dividits en 32 ginets i 18 infants, a càrrec d'Alonso de Monroy. A estos cal agregar un contingent de 200 yanaconas.

En la seua reduïda guarnició, el tinent Monroy es va preparar lo millor que va poder per a soportar l'anunciada envestida. Els yanaconas li varen informar que els indis s'acostaven dividits en quatre fronts per a atacar la ciutat per cada costat, i va repartir llavors les seues forces en quatre esquadrons, un encapçalat per ell mateix i els atres al mando dels capitans Francisco de Villagrán, Francisco d'Aguirre, i Juan Jufré. Va ordenar als seus hòmens que dormiren en roba de combat i en les seues armes a la vista. Va dispondre aixina mateix que asseguraren als cacics presos, i fer vigilància de ronda dia i nit pel perímetro de la ciutat.

Michimalonco ataca Santiago. Setembre de 1541.

Mentrestant, Michimalonco hi havia ya instalat sigilosamente les seues forces molt prop del poble. Les seues forces sumaven fins a vint millances de seguir les senyes de Pedro Mariño de Lobeira encara que el jesuïta Diego de Rosers, qui va escriure un sigle despuix dels fets, ho reduïx a sis mil (deu mencionar-se que Lobeira és conegut per exagerar freqüentment el tamany dels eixèrcits d'indis que varen enfrontar els espanyols). El dumenge 11 de setembre de 1541, tres hores abans de l'amanecer, el atronador bramido de guerra dels eixèrcits indis d'Aconcagua i Mapocho va iniciar l'assalt. Venien proveïts d'un arma sumament adequada: fòc, «que duyen amagat en gorcs, i com les cases eren de fusta i palla i les cerques dels solars de carrizo, ardia molt de vores la ciutat per totes les seues quatre parts».

A l'alerta dels centinelas havien eixit apurades els colles de cavalleria a tractar de lancear en la penombra als indis que inflamaven el caseriu des dels seus parapetos despuix dels solars. Encara que l'ímpetu formidable de les cabalgaduras conseguia desbaratar-els, es refeen ràpidament, protegits per les fleches. Michimalonco va planejar be el seu atac: els arcabuceros, una de les ventages tàctiques dels espanyols, poc podien fer en l'obscuritat, i en aplegar el alba el fòc dominava en tota la vila. La llum del dia i les flames varen mostrar alíder indi que la ciutat ya estava suficientment vulnerable i va manar als seus esquadrons d'assalt a prendre-la. Des dels pedregals de la vora sur del Mapocho, un d'eixos pilots alvançava resueltamente cap al recint des d'a on s'escoltaven, per sobre la bulla de la batalla, els crits de Quilicanta i els cacics presos. Monroy va manar una vintena de soldats a tancar-els el pas. Diu el croniste Jerónimo de Vivar que els rehens estaven en un quarto dins del solar de Valdivia al costat nort de la plaça, posats en cep, i que l'esquadró rescatista volia entrar pel seu pati posterior, provablement prop de l'actual cantó de les calles Pont i Sant Dumenge. Els defensors conseguien contindre'ls, pero cada volta aplegaven més indis de refresc, «que es henchía (omplia) el pati que era gran».

Inés Suárez, l'amant i sirvienta de Valdivia, es trobava en una atra peça de la mateixa casa, observant en creixent angustia l'alvanç indígena, mentres curava ferits. Es va donar conte de que si es produïa el rescat, la moral engrandida dels naturals faria més provable la seua victòria. Pertorbada, va prendre una espasa i es va dirigir a l'habitació dels presos exigint als guàrdies Francisco de Rubio i Hernando de la Torre, «que mataren després als cacics abans que anaren socorreguts dels seus. I dient-li Hernando de la Torre, més tallat de terror que en bríos per a tallar caps: Senyora, ¿De quina manera els tinc yo de matar?»

«¡Desta manera!», i ella mateixa els va decapitar.

Va eixir en seguida la dòna al pati on tenia lloc el combat, i blandiendo l'espasa ensanguinada en una mà i mostrant el cap d'un indi en l'atra, va cridar enfurida: «¡Fòra, auncaes!, ¡Que ya vos he mort als vostres senyors i cacics!... I oït per ells, veent que el seu treball era en va, varen tornar les esquenes i varen tirar a fugir els que combatien la casa».

l'apòstol Santiago defenent la ciutat de Santiago de la Nova Extremadura. En Històrica Relació del Regne de Chile, pel P. Alonso d'Ovalle de la Companyia de Jesús. Roma, 1646.
Gravat basat en la Crònica de Mariño de Lobera:«Michimalonco va manar que mentres tots bevien una miqueta per a entrar en més esforç, anaren a la ciutat alguns espies per a contar els espanyols que en ella hi havia, desijant saber si hi havia alguns menys dels treinta y dos de cavall i dèu i huit de peu, havent mort algun en la batalla. Els espies varen contar als espanyols un a un moltes voltes, i varen trobar sempre ser trentatrés els de a cavall. Varen ser en esta relació al general Michimalongo, el qual va fer burla d'ells, dient que devien estar embriagados i que ell no pretenia saber si els de a cavall eren més de treinta y dos, sino si eren menys, puix no haver més era cosa molt certa, i que a tots constava sense dubte alguna. I tornant a enviar atres espies li varen donar la mateixa relació que els primers, lo que varen fer molts atres indis que va enviar diverses voltes concordant tots que els de a cavall eren trentatrés, la qual cosa, hi havia també notat Francisco de Villagrán al temps de la batalla, per lo que es va tindre per cosa certa, com lo va ser, que aquell cavaller que allí estava demés dels treinta y dos coneguts era el gloriós Apòstol Santiago, enviat de la divina Providència per a donar recobre al poble del seu advocación, que invocava el seu sant nom».

Conten totes les informacions posteriors dels espanyols, que després de la matança de cacics el curs de la batalla va girar al seu favor. Per eixemple, Valdivia donava les següents raons per a entregar a Inés una encomana en un document de 1544: «Por cuanto vàreu fer que mataren els cacics posant vós les mans en ells, que va ser causa que la major part dels indis s'anaren i deixaren de barallar veent morts els seus senyors, que és cert que si no moriren i se soltaren, no quedara espanyol viu en tota la dita ciutat. I despuix de morts els cacics vàreu eixir a animar els cristians que anaven barallant, curant als ferits i animant als sans». Costa creure no obstant, que un brau eixèrcit d'huit mil indis que anava guanyant una baralla tan crucial per al seu destí, haja mermat en ànim fins a terminar derrotat per aquella circumstància. Decisiu o no, sembla que el brutal acte de Suárez i eliderage que després va assumir, va millorar la moral espanyola, a l'hora que l'ímpetu dels indis va ser decaent. I al final de la vesprada, sagellava la victòria dels primers santiaguinos una violenta càrrega de cavalleria liderada per Francisco d'Aguirre, que la seua llança va terminar en «tanta fusta com a sanc, i en la seua mà tan tancada en ella, que quan va voler obrir-la no va poder, ni un atre algun dels que varen procurar obrir-li-la, i aixina va ser últim remei serrar l'asta per abdós parts, quedant ficada la mà en la empuñadura sense poder desapegar-se fins que en unció es va obrir, al cap de vint i quatre hores».

Pero en la victòria va aplegar també la més completa ruïna. Valdivia descriu l'estat calamitoso en que va quedar la colónia: «Varen matar vintitrés cavalls i quatre cristians, i varen cremar tota la ciutat, i menjar, i la roba, i quanta facenda teníem, que no quedem sino en els andrajos que teníem per a la guerra i en les armes que a costeres dúyem». Per a alimentar a un miller de persones, entre espanyols i yanaconas, solament es varen salvar «dos porquezuelas i un cochinillo, i una polla i un pollet, i fins a dos almorzes de blat», és dir, lo que cap en les dos mans juntes i ahuecades. Mariño de Lobera afig, «i va vindre la seua calamitat a tal estretixc que el que trobava llegums selvats, langosta, rata, i semblant sabandija, li semblava que tenia convit».

El governador, destre en la ploma com en l'espasa, va resumir estes misèries en la següent frase d'una carta dirigida al Rei: «Els treballs de la guerra, invictísimo César, puédenlos els hòmens soportar. Perque loor (honor) és al soldat morir barallant. Pero els de la fam concorrent en ells, per als sofrir, més que hòmens han de ser».

Per molt manco s'havien tornat les huestes de l'alvançat Almagro. Els de Valdivia en canvi, resolts a permanéixer en la indómita terra de Chile, varen enfrontar la pobrea en notable tenacitat. Inés Suárez, qui havia salvat el tesor dels tres chanchos i dos pollets, es va encarregar de la seua reproducció. Bona costurera, també zurcía els harapos dels soldats i els confeccionava penyores en cuiro de gos i atres animals. El grapat de blat es va reservar per a sembrar-ho, i una volta collit, encara ho varen sembrar dos voltes més sense consumir res. Entretant, es varen alimentar de raïls i de la caça d'alimañas i pardals. De dia llauraven i sembraven armats. De nit una mitat feya guàrdia en la ciutat i les sembres. Reedificaron les cases ara en atobó, i varen construir un murallón defensiu, del mateix material, d'uns tres metros d'alt, al voltant de la plaça diuen uns historiadors i uns atres, que en centre en ella comprenia un perímetro de nou pomes. Ahí almagasenaven els recaptes que conseguien recolectar, i es refugiaven «en havent crida d'indis», mentres els de a cavall eixien «a recórrer el camp i barallar en els indis i defendre les nostres sementeras».

Varen enviar a Alonso de Monroy en atres cinc soldats a demanar recobre al Perú. I per a que allà veren l'esplèndida prosperitat d'este país i s'animaren a vindre, l'astut Valdivia va idear una singular tàctica de mercadeo: va fer fondre tot l'or que va poder reunir i va fabricar per als viagers gots, empuñaduras i guarnicions per a les espases, i estribos. Varen eixir de Santiago en giner de 1542, pero els indis diaguitas de la vall de Copiapó varen matar a quatre i els sobreviviente, Monroy i Pedro de Miranda, no varen conseguir escapar del captiveri sino fins a tres mesos despuix. Recent en setembre de 1543, a dos anys de l'incendi de Santiago, aplegava a la baïa de Valparaíso un barco en l'anhelat recobre.

• Valdivia estava fora de Santiago quan un yanacona li va avisar que hi havia vist passar dos cristians venint de la costa a la ciutat. Va partir al galop de regrés, i al vore el pilot de la nau i el seu acompanyant, el recio conquistador va quedar mut, mirant-els, i al temps va trencar en plany. «Arrasats els ulls d'aigua» conta el testic Vivar, i afig que en silenci es va anar al seu aposento, «i estacades els genolls en la terra i alçant les mans al cel, va traure el parla i va donar moltes gràcies al nostre Senyor Deu que en tan gran necessitat havia segut servit d'acordar-se d'ell i dels seus espanyols». Poc despuix, en decembre, entrabar a la vall del Mapocho l'incansable Monroy, al cap d'una columna de setanta ginets. Catòlics devotísimos, la hueste conquistadora s'encomanava, davant tots estos trances, a una chicoteta figura de la Verge de fusta policromada, que Valdivia havia dut d'Espanya i li acompanyava a totes parts subjecta a una argolla del seu ensellament. Si el seu tinent conseguia tornar en recobre, el governador havia promés alçar una ermita per a honrar-la. En el temps l'ermita va aplegar a ser l'iglésia de Sant Francisco en La Alameda, l'edifici més antic de Santiago. I ahí està encara, la diminuta image de La nostra Senyora del Recobre, presidint l'altar major. Ya fa molt oblidada pels santiaguinos, és l'únic vestigi de l'edat embrionària de Chile que perdura. Ya reposta la colónia, Valdivia va seguir en el seu pla de conquista. Va fomentar la tornada dels naturals als seus sementeras i es va guanyar com a aliat al seu llavors enemic Michimalonco i els seus acólitos, els qui no varen hostilisar més als santiaguinos, establint-se inclús una sòrt de comerç entre les comunitats indígenes i espanyola.

Expansió de la colónia

Ciutat de la Serena. En Històrica relació del regne de Chile, pel P. Alonso d'Ovalle. Roma, 1646.

El reforç dut per Monroy aumentava el contingent espanyol a doscents soldats, i les mercaderies del barco Santiaguillo posaven temporalment a terme a la estrechez en Santiago. Valdivia haguera volgut partir de colp i repent a conquistar els territoris del sur, puix tenia fundats temors que atres conquistadors en recaptes reals vingueren pel estret de Magallanes. Ya en 1540, quan la seua expedició s'acostava a la vall del Mapocho, els indis contaven haver divisat una nau en les costes de Chile. Era la d'Alonso de Camargo, supervivent d'una fracassada expedició que en autorisació real, havia entrat per l'Estret de Magallanes des d'Espanya. Les fatigues i perills que varen afrontar Monroy i Miranda en la seua aventura pel desert varen revelar l'urgència de destinar alguns soldats a establir un port intermig entre la baïa de Valparaíso i el Callao, i una escala terrestre per a millorar la extenuante i arriscada ruta que comunicava l'encara precària colónia chilena. En tal propòsit va encarregar en 1544 al capità d'orige alemà Juan Bohón, en companyia d'uns trenta hòmens la fundació de la segona ciutat del territori. En la vall que els naturals cridaven Coquimbo es va establir La Serena, nomenada aixina per la pàtria del cap conquistador. Elloc va ser triat per la seua fertilitat i per la seua rodalia a les mines d'or d'Andacollo, a sol sis llegües a l'interior, que en aquell temps ya havien explotat els indis comarcanos per a tributar al Inca.

Expedició marítima de Juan Bautista Pastene en les naus Sant Pedro i Santiaguillo.
En el títul estés a Pastene en 1544, Valdivia li ordena aplegar «fins a l'Estret de Magallanes», segurament sabent que el seu descobridor lo havia ubicat més allà de la latitut 50°S. No obstant, Pastene es va detindre en la latitut 41°S És possible que el marí, que segons el mateix Valdivia era «persona de molta honra, fidelitat i veritat», haja tingut a la vista algun document oficial que indicava que el territori assignat a Valdivia aplegava solament fins al paral 41°S. A lo manco la concessió que li va fer el virrey La Gasca en posterioritat a esta exploració, en 1547, senyalava al Governador una extensió entre Copiapó i el grau 41 de latitut austral.
En carta a Carlos V escrita un any despuix del viage de Pastene, Valdivia es cuida de fer un canvi sotil en referir-se a l'orde donada al navegant. Diu: «li vaig enviar a descobrir esta costa cap a l'Estret de Magallanes».
Varen acompanyar a Pastene el tesorer Jerónimo d'Alderete, el capità Rodrigo de Quiroga, el escribano Juan de Cárdenas, Diego Osorio de Càceres, Antonio Farabarano, Juanes de Mortedo, Juan Elles, el capità Pedro Esteban, i Antonio Venere.

En l'hivern d'eixe any va aplegar a Valparaíso un atre barco, el Sant Pedro, enviat per Vaca de Castro, governador del Perú a l'adop, i piloteado per Juan Bautista Pastene, «genovés, home molt pràctic en l'altura (hàbil per a medir la latitut) i coses tocantes a la navegació». En setembre otorga a l'experimentat navegant italià el pretencioso títul de Tinent General de la Mar del Sur per a que en els dos chicotets barcos, el Sant Pedro i el Santiaguillo, reconeguera les costes meridionals de Chile fins a l'Estret, i prenguera possessió de tot eixe territori «per l'emperador Don Carlos, Rei de les Españas i en el seu nom pel governador Pedro de Valdivia». La «armada» solament va aplegar fins a una baïa que varen cridar Sant Pedro, com la nau capitana, més o menys en la latitut de l'actual ciutat d'Osorno. De tornada varen descobrir i varen prendre possessió de la baïa de Valdivia (Anilebu), possiblement la desembocadura del riu Cautín, la del Biobío i la baïa de Penco. La fertilitat de les terres avistar, l'abundant població indígena, i l'envergadura dels caixers fluvials que feyen palidecer al Mapocho, varen redoblar l'ansietat de Valdivia per partir a la conquista del sur. Pero les seues forces eren encara insuficients per a llançar-se a eixes comarques densament poblades i fer efectiva la possessió proclamada pels seus exploradors. Era per tant indispensable la vinguda de més soldats si be, com ya se sap, «no duent or era impossible dur un home». Va dedicar llavors en l'estiu de 1545, grans esforços per a extraure-ho dels llavadors de Marga Marga i Quillota, i pese a que bona part de l'or extret no pertanyia a Valdivia, est li les va arreglar per a fer-se de la porció que corresponia a les seues subalternos. Per les bones i per les mals: Conten que el devot Governador aprofitava les misses per a «predicar» la conveniència d'entregar-li l'or per a enviar per nou reforç i recobre, «i el que no li'l prestara sabera que li'l trauria. ¡I la pelleranca en això!».

Va obtindre finalment al voltant de vinticinc mil pesos que va entregar a Monroy, junt a uns poders que li facultaven per a contraure deutes a nom de Valdivia, per a que viajara novament al Perú, ara en companyia de Pastene en el Sant Pedro. Un per terra i l'atre per mar durien hòmens, cavalls i mercaderies. Més encara una atra preocupació rondava la ment de Valdivia: Encara se li donava el títul de Tinent de Governador de la província de Chile. Aixina li cridava el governador Vaca de Castro en un document que Monroy havia dut a la seua tornada del Perú, i també en les autorisacions que va dur Pastene. Encara que Valdivia va ocultar estos documents i va seguir cridant-se Governador, ya se li feya indispensable obtindre una confirmació del seu càrrec pel Rei, i per a això va decidir enviar en Monroy i Pastene a un tercer emissari, que passant pel Perú devia continuar a Espanya. En notable desacert com es vorà despuix, va triar per a este comés a Antonio d'Ulloa, qui s'havia guanyat la confiança del Governador pese a ser un dels còmpliços de Pedro Sancho de la Hoz en aquell intent d'assessinat en Atacama. Este delegat va dur cartes de Valdivia que donaven permenorisada relació al Rei dels seus esforços en esta conquista i les característiques del territori. En una d'elles, dibuixa entusiasmat a l'emperador Carlos V un complaciente quadro de Chile.

I per a que faça saber als mercaders i gents que es volgueren vindre a avecindar, que vengen, perque esta terra és tal, que per a poder viure en ella i perpetuar-se no l'hi ha millor en el món. Dígolo perque és molt plana, sà, de molt content. Té quatre mesos d'hivern, no més, que en ells, si no és quan fa quart la lluna, que plou un dia o dos, tots els demés fan tan lindo sols, que no hi ha per a quins aplegar-se al fòc. L'estiu és tan templat i corren tan deleitosos aires, que tot el dia es pot l'home anar al sol, que no li és importuno. És la més abundant de pastures i sementeras, i per a donar-se tot gènero de ganado i plantes que es pot pintar. Molta i molt lindo fusta per a fer cases, infinitat atra de llenya per al servici dellas, i les mines riquíssimes d'or, i tota la terra està plena dello, i donde quiera que volgueren traure-ho allí trobaran en qué sembrar i en qué edificar i aigua, llenya i yerba per als seus ganados, que sembla la crie Deu a posta per a poder-ho tindre tot a la mà.

Pedro de Valdivia, La Serena, 4 de setembre de 1545

A propòsit d'esta descripció generosa, se solia dir en sarcasme en Santiago, «que la calefacció d'esta ciutat en els antics hiverns, consistia en llegir la carta de don Pedro de Valdivia, a on diu que en Chile mai fa fret».

Aquella carta panfletera tenia per finalitat que el monarca li nomenara Governador del magnífic regne que com a fidel vassall estava conquistant. I tentar als peninsulars a vindre a la conquista i poblament de les immenses extensions entre Santiago i l'Estret que Valdivia necessitava ocupar. O acàs també, a cinc anys d'haver aplegat, el cap espanyol tenia a Chile ya tan ficat en les venes que —com a un fill— era incapaç de vore-li un defecte.

Guerra d'Arauco

Entretant, els seus soldats en Santiago insistien en partir al sur. La població indígena de la zona central de Chile va disminuir considerablement, per les baixes de guerra i ya que molts varen fugir per a no servir. En insuficients indis per a repartir en encomana entre els 170 conquistadors esperant en la vila capital, la conquista de Chile es va detindre. la conquista d'Amèrica es basava en l'encomana, que consistia en un artificio jurídic simple pero extraordinàriament eficaç: el Papa en la seua autoritat, havia dispost que tant el territori de les Índies com els seus habitants naturals eren propietat del rei d'Espanya. Els indis, que per decenes de milenis varen habitar Amèrica, ocupaven ara de sobte i per decret solc del Imperi hispà, i per tant devien necessàriament tributar. Per un atre costat, les expedicions de conquista obtenien poc o cap finançament de la corona, de modo que per a compensar-els, el bon monarca, a través dels seus representants en les Índies, cedia o encomanava un determinat número d'indis i el seu corresponent tribut als oficials i soldats que havien mostrat cert mèrit en la conquista. Pero des de després els indígenes no tenien diners en qué tributar, aixina que este pagament era substituït per treball per als encomenderos, que els obligaven a extraure or de mines i llavadors. Una volta que el conquistador reunia suficient or, era freqüent que tornara a Espanya a gojar de la seua fortuna. El Rei per la seua banda, eixamplava d'esta manera el seu imperi. En giner de 1544, a penes aplegat el primer reforç de Monroy, Valdivia havia assignat les primeres encomanes, pero la reduïda població indígena solament li va alcançar per a xixanta dels doscents veïns. Pijor com no es coneixia be el número d'indis que habitava l'àrea ya conquistada, va assignar a eixos pocs encomendero cantitats que no varen poder completar-se. Inclús en el repartiment dels naturals de la ciutat de La Serena, «per a que les persones que vaig enviar anaren de bona gana, dia el Governador, els vaig depositar indis que mai varen nàixer». Informats de l'abundància d'habitants al sur del riu Itata, els soldats que havien quedat sense repartimiento en Santiago urgían per partir quant abans allà a fundar una ciutat i sometre als indis comarcanos al rendable règim d'encomanes.

«I com era tan gran l'ànsia que Valdivia tenia de proseguir la conquista», va decidir no esperar el reforç de Monroy i Pastene, que podia tardar més d'un any, i va partir al sur de Chile en giner de 1546 en una expedició de xixanta soldats. «Va caminar a la llaugera, diu Vivar, fins a passar el caudaloso riu d'Itata, lo últim de lo que ell en els seus companyers havia conquistat, i d'allí alvance no havia passat cap espanyol». Anaven molt contents veent la fertilitat de la terra, la seua hermosura i abundància i, sobretot, la gran multitut de gent que cobria les valls. Estant en un estany a cinc llegües al sur del riu (tal volta l'estany Avendaño en lo que hui és Quillón), va acometre un reduït grup d'indígenes que va ser desbaratat en facilitat. Pel cacic d'aquell estany va saber Valdivia que tots els natius de la regió estaven fent gran junta per a enfrontar als espanyols, i els va manar dir en el cap indi acompanyat d'un yanacona traductor, que venia de pau, pero si volgueren barallar els esperava.

Hipòtesis sobre elloc de la Batalla de Quilacura i els trayectes de la primera expedició de Valdivia al sur del riu Itata. Segons la Crònica de Jerónimo de Vivar, Quilacura es troba a 13 llegües al sur del port de mar.
En creuar el Itata, els castellans provablement varen començar a buscar el Biobío i la baïa de Penco, la latitut de la qual sense dubte els va senyalar Pastene. Elloc era ideal per a establir una ciutat, pero sorpresos per l'hostilitat mapuche, varen deure retirar-se.
febrer de 1546.

Encara que sense paraules, la resposta va ser prou clara: varen tornar al desgraciat yanacona ben palejat. Varen caminar dos dies més fins a aplegar al parage de Quilacura, «que està a tretze llegües del port de mar (la baïa de Penco)». Mentres instalaven campament baix la lluna plena, de sobte varen sentir «tants alaridos i tamborinades que bastaven per a aterrar a la mitat del món». Eren els araucanos, atacant en fúria jamai vista pels espanyols. La batalla va durar gran part de la nit, «estant l'esquadró tancat d'indis tan forts com si foren tudescos», és dir, com a soldats alemans, els més braus que fins a llavors coneixien els europeus. I al fi la ventaja de les cabalgaduras i els arcabuces va conseguir trencar l'ofegue i va salvar als de Castella una volta més. Va morir el cacic Malloquete i uns doscents indis, i els extenuados espanyols varen contar dotze soldats malferits i dos cavalls morts. Dispersats els indígenes, Valdivia va resoldre eixir de colp i repent delloc. Es va dirigir a la vall del riu Andalién, a on varen poder descansar i curar ferits. a l'atre día varen capturar alguns naturals, i va saber per ells que en amanecer següent cauria sobre els debilitats conquistadors un eixèrcit moltíssim major, «puix si de nit no varen encertar pocs, volien acometre de dia». Ara sí, els espanyols estaven perduts. Valdivia va reunir als seus principals capitans en una junta de guerra que no va demorar en decidir la retirada. A penes va caure la nit varen deixar els fòcs del campament encesos per a fer creure als indis que seguien allí, i varen retornar cap a Santiago de pressa pero sigilosamente per la costa, camí diferent al pres d'anada, per a despistar més a l'enemic. S'inaugurava la guerra d'Arauco en els soldats espanyols i els feroços araucanos. En tot, no va ser la retirada espanyola la circumstància més rellevant d'aquella primera jornada en terra araucana, sino un fet en apariència intranscendent. Entre els araucanos capturats un mozalbete d'uns dotze anys va cridar l'atenció de Valdivia. Fascinat en la seua inteligència i vivacitat va decidir fer-ho la seua paje i caballerizo. El chicotet es dia Leftrarú, i era de linaje noble, fill del cacic Curiñancu. Anys més tarde el chiquet fet yanacona entraria en l'història com a paradigma de la seua raça encara indómita, el més gran toqui: Lautaro.

La segona nit varen vindre, passat la mija della, sobre nosatres tres esquadrons d'indis, que passaven de vint mil, en un tan gran alarido i ímpetu que semblava afonar-se la terra i varen començar a barallar en nosatres tan reciamente, que a trenta anys que baralle en diverses nacions de gent i mai tal tenacitat he vist en el barallar com estos varen tindre contra nosatres.

Pedro de Valdivia relata una trobada en els araucanos, citat per Álvaro Jara en la Guerra i Societat en Chile.

Tornada al Perú

Retrate del capità Pedro de Valdivia (1942) per Ignacio Zuloaga, Palau de la Moneda, Santiago de Chile.

La ment del conquistador de Chile es va quedar en el sur. En la seua copiosa població indígena, el formidable Bío-Bío i l'estupenda baïa de Penco, «el millor port que hi ha en les Índies», va dir. Tornaria a penes aplegat el reforç de Monroy, imprescindible per a doblegar al aguerrido amo d'eixa terra. No solament a fundar una ciutat i repartir encomanes, sino a establir-se ell mateixa allí, per a espentar la conquista fins a l'Estret de Magallanes, la seua eterna obsessió. Pero de Monroy i Pastene res se sabia. Havien eixit de La Serena a fins de 1545, i el viage per mar al Callao podia demorar una miqueta més d'un més, de modo que fa molt devien haver enviat yanaconas donant conte dels seus alvanços, d'acort a les instruccions del cap. Tement una desgràcia, en agost de 1546, després de casi un any sense notícies, decidix enviar un nou delegat. Va demanar un atre préstam d'or als colon, «voluntari» per supost, reunint setanta mil pesos, i en duplicats de la correspondència al Rei va despachar a Juan de Ávalos. Va passar un atre any més durant el qual, encara que devorat per l'impaciència, es mantenia optimista: va aumentar les sembres per a rebre als reforços que confiava arribarien en qualsevol moment. Esperava en va. Puix per fi l'1 de decembre de 1547, a vintissís mesos de la seua partida, va aplegar Pastene. Pero venia sense res. Sense Monroy, sense soldats, sense mercaderies, i sense un pes d'or, en un barco que va tindre que demanar fiat. En els llavadors de Quillota va ubicar al governador per a explicar les raons d'aquell fracàs tan cabal. Elleal Alonso de Monroy havia mort fulminat per una maltia infecciosa poc despuix d'haver arribat al Callao. Antonio d'Ulloa li havia traïcionat. Va obrir les cartes que devia dur al Rei i les va llegir «davant de molts atres soldats i, mofándose d'elles, les va trencar». I es va unir a la causa de la rebelió, els representants de la qual havien confiscat l'or i el bergantín Sant Pedro. Gonzalo Pizarro, que havia derrotat i mort al virrey Núñez de Vela en la batalla d'Añaquito, liderava un alçament general dels conquistadors del Perú contra la Corona. La principal causa: baix l'influència del cura Bartolomé de las Casas en Espanya s'havien dictat noves ordenances que corregien el règim d'encomana en favor dels indis, i que en la pràctica casi ho suprimien. Consternados per lo que consideraven un despulle inacceptable, els encomendero d'eixe país varen aclamar com caudillo a Pizarro i es varen declarar en rebelia. La Corona, en resposta, havia enviat a pacificar la regió en els més amplis poders al clerc Pedro de la Gasca, que al moment ya es trobava en Panamà, des d'a on manava mensages conciliadors i demanava ajuda a totes les colónies. Segurament Valdivia ardia en ràbia i frustració davant l'eixam de dificultats: La mort del més lleal dels seus colaboradors, la traïció d'Ulloa i la pèrdua de les cartes al Rei.^{cita requerida} Expropiat l'or, la conquista paralisada per falta de soldats, i el seu govern en perill per l'incertitut política. No obstant, casi junt en Pastene va aplegar per terra Diego de Maldonado, informant que Gonzalo Pizarro, resolt i ambiciós, preparava el seu eixèrcit en Cuzco per a enfrontar a l'enviat del Rei. Era per a Valdivia, sense dubte, la gran oportunitat de revertir el desafortunat estat del seu proyecte: Anar al Perú i ajudar al representant plenipotenciario del Rei a recuperar eixe país. Si colaborava en La Gasca, que com a eclesiàstic no tenia experiència militar, est tindria que compensar-ho. Potser nomenant-li al fi Governador. Duria suficient or per a proveir-se de cavalls i equip per als combats, per a adquirir embarcacions i, per cert, enrolaría ell mateixa les tropes que necessitava per a la conquista del sur de Chile. Va mantindre això sí la seua determinació en secret. Perque hi havia un inconvenient. En l'enviament de tant delegat, l'or de la caixa del regne i el propi de Valdivia estaven casi agotats. Solicitant un tercer préstam «voluntari» als colon, per una atra part, arriscava un amotinament. Aixina que urdió una estratagema coludido en Francisco de Villagra i Gerónimo d'Alderete. Va anunciar que ara estos dos capitans anirien per reforç al Perú, pero que per primera i única volta autorisava a qualsevol a deixar el país duent en si l'or reunit, per a demostrar allà que esta terra no era tan miserable. A lo manco quinze espanyols varen decidir acceptar el generós oferiment, desijosos d'abandonar la pobra i perillosa colónia o be anar a abastir-se de mercaderies per a retornar i vendre-les. A mitan de decembre estava tot llest per al viage des de Valparaíso. Els cabals i bagage dels afortunats emigrants degudament inventariats a bordo del barco que va dur Pastene. Pero abans de partir, Valdivia va oferir una festa en terra per a despedir als seus camarades, que havien enfrontat tantes fatigues junt a ell. Mentres es desenrollava molt animat aquell convite el governador de Chile, com el més ruin dels granujas, li les va arreglar per a pujar en sigilo a un batel que els seus còmpliços tenien preparat. Va abordar ràpidament el barco i va salpar rumbo al nort. Immensa va ser la sorpresa i després la fúria davant la canallada de l'apreciat cap, que es fugava en tots els seus bens. Els pijors insults de l'época anaven i venien des de la plaja mentres el navío s'alluntava en l'horisó.

Pedro d'Urdemalas, que aixina li varen malnomenar les víctimes de la trampa, creïa que la seua excusa era admissible. A lo manco per a les instàncies oficials, puix a ell mateixa li havien pres l'or, pero per a una causa contra el monarca. Va declarar en el barco davant el escribano Juan de Cárdenas, «que s'havia entrat en el navío perque convenia al servici del seu Majestad, i que si fins a llavors no ho havia fet saber, era per no ser torbat. Vaig en determinació, va dir, a buscar un cavaller que diuen està en Panamà que ve de part de La seua Majestad per a li seguir en el seu real nom». Va ordenar també a Francisco de Villagra, nomenat ya governador interí, que prenguera la part que li pertanyia del producte dels llavadors i fora pagant les cantitats confiscades. Naturalment res d'açò va tranquilisar als despullats. Encapçalats per Juan Romero varen concebre traspassar el govern a qui corresponia per real cèdula, Pero Sánchez de la Hoz. Estava este a l'adop en la presó de Talagante, i encara que per primera volta des de que es va associar en Valdivia no tramaba absolutament res, va rebre a Juan Romero i va acceptar l'oferiment dels perjudicats pel governador si be, temerós, va voler que un atre ho representara. Romero li va instar a escriure una carta declarant que els seus títuls eren suficients per a fer-se del govern en nom del Rei, i que ho faria sempre i quan se li prestara suficient respal. En seguida va entregar la carta a Hernán Rodríguez de Monroy, que ademés de ser enconado enemic de Valdivia, estava reputat com d'ànim resolt. I ho era en realitat, o més be temerari, perque va partir a entrevistar-se en Villagra, i exhibint la declaració de Sánchez de la Hoz va solicitar el seu aval. Francisco de Villagra, que també era decidit, va tallar dràsticament i sense contemplació la sedició. Va fer detindre a de La Hoz, que en reconéixer l'autoria de la carta de representativitat que tenia Monroy, va ser decapitat sense siquiera confessar-se, mentres Juan Romero era aforcat. En este breu procés i la seua sentència, prou irregular per lo demés, les conjuraciones sobre l'autoritat de Valdivia es varen diluir. Pero ya era molt. Els descontents varen creure tindre suficient cabal per a que ho sancionara una instància superior, i li les varen arreglar per a enviar les seues greus acusacions al Perú.

Governador pel Rei

• Valdivia per la seua banda navegava contra el temps en companyia de Gerónimo d'Alderete i uns quants més. Conscient que es jugava el pervindre, intentava unir-se a les forces de la Gasca abans del crucial enfrontament en la hueste de Pizarro. Després de fer curta escala en La Serena i en la baïa d'Iquique, es va enterar en el port d'Ilo de que l'enviat del Rei, havent passat ya per Llima, estava en el seu eixèrcit en Jauja, i es dirigia a Cuzco per a la gran batalla en els rebels. En desembarcar en el Callao i traslladar-se a Lima escriu al cap realiste pregant-li que demore un dia en cada detenció, que ell marchava a tota pressa per a donar-li alcanç. En la capital es va fer de cabalgaduras i equip de guerra, i com anava en bons diners, va ormejar a molts atres soldats del Perú afins al Rei, que no havien pogut acompanyar a la Gasca per falta d'armes i cavalls. Va seguir en frenètica persecució del Virrey, ara en el seu destacament. «Va caminar en tanta pressa, diu Vivar, que feya en un dia lo que el President feya en tres». Per fi el 24 de febrer de 1548 ho va alcançar en Andahuaylas, a uns 50 km de Cuzco.

Viage de Valdivia al Perú i lloc de la Batalla de Xaquixahuana el 9 d'abril de 1548. Xaquixahuana o Jaquijahuana és hui coneguda com a Pampa d'Anta, en la província d'Anta del departament de Cuzco.

La recepció de Pedro de la Gasca va ser cordial. Els soldats del Perú tenien informat al clerc de les habilitats d'estratega de l'extremeny, que des de la batalla de les Salines era llegenda. Per a decepció del que pretenia ser Governador de Chile no obstant, La Gasca li va cridar solament capità Valdivia. Mes no es desalentó, pel contrari. Nomenat maestre de camp junt al també prestigiado mariscal Alonso d'Alvarado, de colp i repent va desplegar el major encabotament i tota la seua inteligència tàctica preparant a la milícia del Rei per a sorprendre i abrumar als de Gonzalo Pizarro. No era fàcil. Els revolucionaris havien obtingut gran victòria en la sanguinosa Batalla d'Huarina, semanes abans, i el seu cap de camp era el mariscal Francisco de Carvajal, el mític Dimoni dels Andes, d'indiscutible talent militar i tan valeroso com a violent i desapiadat. Pero l'arribada de l'igualment célebre Pedro de Valdivia va encendre la moral dels realistes i el retor Virrey havia fet lo seu, enviant mensages plens de bondat i oferint perdó i amnistia a la tropa rebel i als seus principals capitans. Més decisiu i en virtut dels seus amplis poders, La Gasca els va propondre negociar l'aplicació de les noves ordenances sobre les encomanes d'indis, fisurando aixina el sustente de la revolució. A la llum dels fets sembla que, per a minimisar el derrame de sanc espanyola, els d'el Rei apuntaven al centre de la moral de l'adversari en la següent estratègia: Mentres per un costat el sagaz retor mostrava en les seues encomandes tota la comprensió i misericòrdia de La seua Majestad, per l'atre Valdivia i Alvarado devien mostrar l'insuperable poder del Imperi. Després d'un notable esforç llogístic i a marcha forçada, els dos coronels varen conseguir creuar en l'eixèrcit real'abrupte caixó del riu Apurimac, i despuix d'algunes escaramuzas menors, assentar-ho de nit despuix dels escarpados cerros que rodejaven el camp de Pizarro, en la vall de Xaquixahuana, a quatre llegües de Cuzco. Instalat en el cim d'un tossal, conte Vivar, a penes va despuntar el alba del 9 d'abril de 1548, el chilé va ordenar als millors artilleros disparar quatre cañonazos a la tenda que semblava ser la principal, la de Pizarro. Els proyectils varen fer blanc, dilacerant a un lloctinent delíder rebel i ferint a un atre parell. Pero les baixes eren lo menys important. Valdivia buscava el colp sicològic. Sobrecoger l'ànim dels insurgents al verse amanecer rodejats per l'eixèrcit del Rei al que alguna volta varen jurar llealtat, que ademés ocupava en perfecte orde i distribució les posicions estratègiques de la vall. Li va resultar. Francisco de Carvajal, el comandant de les forces de Pizarro, que havia militat en Valdivia en Itàlia pero ignorava que estiguera en el Perú, va reconéixer la mà:

—«Valdivia està en la terra i rig el camp real... ¡O el diable!», se li va escoltar maldir. Tot estava fet. La major part dels soldats rebels, impressionats per l'apany dels esquadrons del front real, i sense temple per a combatre a les poderoses forces imperials de la seua amada Espanya, varen optar per canviar de bando al cap d'una curta refrega, i acceptar l'amnistia que se'ls oferia.

—«¡Ah... Senyor Governador, que El seu Majestad vos deu molt!», va dir ple de satisfacció Pedro de la Gasca quan Valdivia es va presentar duent pres al terrible Carvajal. Ho havia conseguit. Era Governador de Chile pel Rei.

Procés de Valdivia - La tornada a Chile

Llímits de la Governació de Pedro de Valdivia. El 23 d'abril de 1548 el virrey del Perú Pedro de la Gasca va estendre en Cuzco la cèdula que li otorgava en nom del rei d'Espanya el títul de Governador i Capità General de la Nova Extremadura. El document establia els següents llímits; «Des de Copiapó que està en 27.º de la llínea equinoccial fins a la partix sur, fins a quaranta i un de la dita part, procedint nort sur dret per meridiano, i d'ample entrant de la mar a la terra hueste leste cent llegües». Valdivia va demanar que el seu territori aplegara fins al Estret de Magallanes, pero La Gasca es va negar. Més tarde ho va solicitar a Carlos V por intermedio d'el seu embaixador Gerónimo d'Alderete. El monarca va accedir quan Valdivia ya havia mort.

«Va caldre donar-li la Governació a ell abans que a un atre, dia La Gasca, per lo que a S. M. va servir en esta jornada, i per la notícia que de Chile té, i per lo que en el descobriment d'aquella terra ha treballat». Valdivia va reprendre llavors en vigor els treballs per a la conquista de Chile. Va poder allistar en Cuzco huitanta soldats, els va manar en un capità a reunir recaptes per al creuament del Despoblado en l'entrada d'Atacama, i esperar allí al restant de les columnes. Va manar capitans a fer gent a l'est, en la Província de Charcas, i al sur, en Arequipa. Va partir en seguida a Els Reis a on va comprar navío, cavalls, recaptes i pertrechos, salpant al cap d'un més en tres naus al sur. Va desembarcar prop d'Arequipa per a reunir-se en l'expedició i encaminar-la cap a Atacama. Pero tanta era la seua avidez de sumar tot recluta possible per a sometre el sur del país, que no media conseqüències. Va contravindre expresses instruccions de la Gasca en orden a no enrolar alguns connotados pizarristas condenats a galeras per traïció al Rei, ni prendre indis peruans per al respal de la travessia del desert i per al servici en Chile. Eren estos valiosos per a la Gasca, no tan preocupat d'abusos, sino de la seua obligació de recompensar en encomanes als impacients espanyols que havien lluitat pel bando del Rei contra Pizarro. En el Callao, Valdivia va impedir abordar les seues naus als oficials reals, que pretenien baixar els indis embarcats. I per a completar el quadro de transgressions, el governador va reclutar per a Chile alguna soldadesca de mal viure que «venien furtant la terra i els naturals i encara fet mui mal tractament dels veïns d'Arequipa».

No va tardar en aplegar esta informació al Virrey La Gasca, que acàs va poder deixar-la passar, pel crèdit obtingut per Valdivia en Xaquixahuana, i «perque convenia descarregar estos regnes de jente». Pero també per llavors va saber el president de l'eixecució en Chile de Pedro Sancho de la Hoz. Se li va dir que l'havia ordenat Valdivia i que el mort era portador d'una recapte real per al govern de Chile. Era massa. De ser cert, La Gasca quedava en molt incómoda posició; ell mateixa conta en claritat el destret en que podia estar ficat: «Si fora veritat que [Valdivia] havia mort a Pedro Sancho tenint este recaptes del seu Majestad per a la governació d'aquella província, en lloc de castigar-li per haver mort al governador della, yo li he donat la mesma governació». Alarmat, el president va enviar al general Pedro d'Hinojosa, home de la seua sancera confiança, a donar alcanç a Valdivia i averiguar en la major cautela sobre les responsabilitats d'est en aquells fets, entre els soldats del campament que ya havien estat en Chile. El delegat devia informar-se, «en tot el secret que poguera, de les coses de Chile que m'havien dit, i si hayase ser veritat, procurara de fer tornar [pres] a Valdivia i enviar [a Chile] la jente, perque es buidava una miqueta de la que en esta terra sobra». Estava Valdivia en els seus hòmens prop de Tacna per agost de 1548 quan Hinojosa es va presentar. L'enviat del Virrey va dissimular les seues intencions per a tindre temps d'indagar, dient-li que estava allí solament per l'assunt dels indis i les fechorías dels seus reclutes, que eren insuficients per a prendre mides contra Valdivia més allà d'una amonestació. Després d'un parell de dies de desburgacions en el campament no obstant, el delegat de la Gasca va poder a lo manco confirmar que De la Hoz havia segut eixecutat en Santiago. Va omplir de colp i repent un recapte que portava firmada en blanc pel Virrey, i va irrompre un matí en la tenda de Valdivia en dotze arcabuceros apuntant al Governador en les meches de les seues armes enceses. Conminó al chilé a acompanyar-li a Lima a rendir conte dels seus actes davant el president. Per cert l'agitació cundió entre el centenar de turbulentos hòmens de guerra que acompanyaven a Valdivia i, passada la sorpresa, estaven llests per a actuar al primer gest del seu cap. Hinojosa per la seua banda tenia solament aquells dotze arcabuceros. Pero tenia la firma del Virrey. Valdivia es va contindre, comprenent que devia tornar cregut «per a no perdre lo servit»; el seu proyecte depenia d'això. Vore-ho de tornada en Lima va resultar un consol per a Pedro de la Gasca, «que coneixia i apreciava els seus servicis i que la seua intelijencia no podia ocultar-se-li». Li va dir que «era eixemple per a que tots lo súbdits del seu Majestad saberen obedir en aquella conjuntura i temps tan vidriados i terra de renous». Més encara, va manifestar tindre confiança que lo que havien dit de la seua persona eren falsetats i invidias». Li va tractar en especial deferència, permetent-li deambular lliure per la capital del Virreinato mentres desenrollava l'investigació. Mes no era solament enveja. Com a qualsevol governant, alguns li avorrien. Se sentien maltractats, miserablemente despullats per Pedro d'Urdemalas, al que tenien per tirà. Dona clar conte d'això el següent incident: Mentres La Gasca indagava sobre lo ocorregut en Chile, en octubre de 1548 va aplegar al Callao una fragata en alguns soldats de Chile que venien a queixar-se de Valdivia personalment davant el Virrey, «i per a que no ho proveïra per governador perque no ho rebrien en la terra». Un d'ells, sense dubte d'aquells defraudats en l'or, no va poder contindre la fúria al vore en el carrer conversant a Valdivia en La Gasca: «La vostra senyoria no deu saber quí és este home en el que està parlant... ¡Puix sàpia que és un gran lladre i malfatà, que va usar en nosatres la major crueltat que ha usat cristià jamai en el món!», i va continuar, fòra de sí, insultant a Valdivia. Este novament va mantindre la calma, si ben com és de supondre, li va costar. La Gasca semblava inclinat a permetre la seua partida a Chile, aixina que els enemics de Valdivia, resolts a impedir-ho, varen redactar apresuradamente un desordenat plec que contenia 57 acusacions, i li'l varen fer aplegar. La lletania de denúncies va ser ben resumida per Fancs Arana: 1) Desobediència a l'autoritat dels delegats del Rei; 2) Tirania i crueltat en les seues subalternos; 3) Codícia insaciable; 4) Irreligiosidad i costums relaixades en escàndal públic. El plec acusatorio no obstant, tenia un greu defecte: es va presentar sense firma. Home de Dret, La Gasca es va donar conte fàcilment de l'ardid: «Parecióme —va escriure el Virrey— que se'm donaven tan disimuladamente [els capítuls de l'acusació] que es podia sospitar que els que havien segut en donar-els volien ser testics, i per açò vaig prendre informació dels que havien segut en ells delators». És dir, es va preocupar d'establir ben els qui havien redactat el document, i com tots els contraris a Valdivia que venien en la fragata havien participat en això, cap va poder declarar com a testic. Per una atra part, en aquella nau venia també Pedro de Villagra junt a atres veïns afins a Valdivia, en cartes del Cabildo de Santiago que advocaven al seu favor i solicitaven al Virrey li nomenara Governador. D'esta manera, estos últims, pero els lleals al governador que li havien acompanyat en el seu viage al Perú, eren casi els únics que coneixien els fets de Chile i estaven habilitats per a testificar. Per la seua banda, requerit per la Gasca a 30 d'octubre de 1548, Valdivia va elaborar un llarc escrit en el seu defensa. Segons Fancs Arana, l'acusat es va defendre «en la confiança i l'enterea del que creu que pot justificar per complet la seua conducta». Finalment el president va poder establir, en lo relatiu a la seua principal preocupació, que el recapte real de Sancho de la Hoz li facultava solament per a conquistar i governar els territoris al sur del Estret de Magallanes (en eixe llavors es creïa que després de l'Estret un continent continuava cap al sur). Respecte a les atres acusacions, va poder constatar que «eren falses, o recaïen sobre faltes de poca entitat».

En sentència del 19 de novembre de 1548, Valdivia va ser absolt i autorisat a tornar a Chile com a Governador, això sí, en algunes condicions. Entre unes atres, que no prenguera represàlies contra els seus adversaris; que dins de sis mesos de la seua arribada a Chile, casara o enviara al Perú o a Espanya al seu amant Inés Suárez, i readjudicara les encomanes d'indis assignades a ella; i que tornara els cabals presos a particulars; «i que lo que ha tret i pres prestat de la caixa i facenda de S. M. ho torne a ella, i que d'ací alvance en cap manera prenga de la dita caixa». Aliviat, Valdivia va acceptar de bona gana tot lo que se li va impondre, declarant que «aixina ho complirà i tenia pensat complir, encara que no se li manara». L'intensitat d'aquells dies va exigir també un preu. Quan retornava passant per Arequipa, prop del Nadal d'aquell any, «dióme una maltia, dia ell mateixa, del cansansio i treballs passats, que em va posar en l'extrem de la vida». A penes va poder tindre's en peu, no obstant, el conquistador de Chile va seguir alvance: «En terme d'huit dies i passades les festes, no ben convalecer, em vaig partir per a la vall de Tacana, d'a on havia eixit, i vaig passar huit llegües alvance al port d'Arica».

Va tornar a Chile en 200 soldats en giner de 1549 i en aplegar a La Serena les dificultats continuaven. Va trobar destruïda la ciutat i a Juan Bohón mort en 30 espanyols més, a mans dels indígenes del Huasco. Va deixar instruccions als seus capitans per a reconstruir-la i castigar als indis, i després va seguir per mar a Valparaíso arribant en abril de 1549. Ya en Santiago les coses varen millorar. Va ser rebut en verdadera alegria pels colon, «com un amic que ha vingut despuix de molta absència». Va confirmar a Francisco de Villagra com a tinent de Governador por cuanto, li va dir, «m'heu donat bo conte i raó de lo que vos vaig deixar encarregat de part de La seua Majestad, com ho solen i acostumen els cavallers de la vostra professió i calitat». Com havia perdut hòmens en la matança de la Serena, poc despuix va reunir trenta mil pesos d'or i va enviar a Villagra en un dels nous barcos al Perú. Devia este enrolar quant soldat poguera entre els molts que allà, sabia Valdivia, no se sentien ben recompensats en encomanes pels seus servicis al Rei en la guerra civil. Li va ordenar que la seua tornada per terra ho fera pel costat oriental de la cordillera dels Andes, per a que abans de creuar a l'oest deixara alguns dels reclutats allí, en una ciutat que devia fundar en eixe territori, inclós en la governació donada per la Gasca. Va manar també a Francisco d'Aguirre a pacificar la regió de la Serena i les valls del Huasco i Copiapó. Implacable, Aguirre va acorralar i ajustició als cacics rebels, que s'havien refugiat en la Vall delímarí. «Els espanyols tancaven vius als indis, aixina hòmens com a dònes, en ranchos de palla i, després, els capcionaven fòc, fent-els morir per partides de cent». Aixina es va eliminar tot perill per a la refundació definitiva de La Serena. Llavors la mirada de Pedro de Valdivia es va dirigir, novament, cap al sur. Per fi creïa estar en condicions de llançar-se a l'invasió i conquista de la terra dels mapuches, i lo que hi haguera més allà.

Guerra d'Arauco

Batalla d'Andalién i fundació de Concepció

Artícul principal → Batalla d'Andalién.

En giner de 1550 va iniciar una nova campanya cap al sur seguint la ruta que havia pres tres anys arrere. Valdivia estava novament malt, pero es va fer transportar pels yanaconas durant el trayecte, prenent de quan en quan el seu cavall a càrrec del seu paje, Lautaro. El 24 de giner va aplegar a la zona de Penco i va alcançar el Bío-Bío i ho va creuar, mentres grups de locals li vigilaven, de nit una massa de dos mil d'ells li varen atacar sent rebujats, despuix d'açò el 22 de febrer va aplegar al riu Andalién, a on va acampar. En la nit es va presentar un esquadró d'araucanos d'aproximadament 10.000 individus donant gran chivateo i pateando la terra i es va travar una furiosa batalla campal de tres hores, veent-se sériament compromesa per als espanyols, a on una càrrega a peu i de lanceros va aliviar la situació deixant un espanyol mort i varis yanaconas ferits.

• Valdivía es va atrincherar en elloc, el qual donaria fonament a la ciutat de Concepció. Nou dies més vesprada es varen presentar una atra volta els araucanos formats en esquadrons armats en astrals, fleches i llances, més mazas i garrots i varen atacar el fort. La batalla es va decidir en una sola càrrega de cavalleria, en el qual varen morir o varen quedar malferits 900 indis. En esta batalla va morir eixecutat per Jerónimo d'Alderete, el seu aliat Michimalonco. Als sobreviviente, Valdivia els va manar a amputar la seua mà dreta i nas com a senyal d'escarment i els va lliberar per a que sembraren el pànic, esta forma de fer la guerra es tornaria contra els mateixos espanyols. Esta acció, ademés, va fomentar l'odi irrevocable d'un indi que tenia com paje cridat Lautaro.

• Valdivia va permanéixer tot eixe any de 1550 en el fort de Penco fundant formalment Santa María De l'Inmaculada Concepció, el qual seria el tercer poblat important despuix de la Serena i Santiago. Allí s'instalaria la Real Audiència. Junt a açò, Valdivia va establir una relació en María Encio, vinguda en ell des de Perú i duta des de Santiago i filla d'un dels seus prestamistes. El poblat era un fort i estava rodejat de zones semipantanosas, ademés de ser una zona de grans pluges i hiverns llarcs. Valdivia per la convalescència de la seua maltia no va poder alvançar més, en part també per l'alvanç de l'hivern. En el futur Concepció seria plaça forta principal en la guerra d'Arauco.

Campanya de 1551 i fundació de Valdivia

En febrer de 1551, Valdivia, en companyia de Pedro de Villagra mamprén una campanya des de Concepció en 170 soldats, i com sempre, un número no registrat de yanaconas, i va aplegar fins a les màrgens del riu Cautín i funda un fort propenc al tributari ric Dames, deixant encarregat a Pedro de Villagra la missió de terminar-ho.

L'actual ciutat de Valdivia.

Dins d'esta campanya, aplega a la vall de Guada(ba)lafquén (actual ciutat de Valdivia), i en notar que esta es trobava a la vora del Ainilebu (riu dels Ainil) que havien denominat sèt anys abans en honor a ell en el nom de Valdivia, decidix fundar una ciutat que duguera per nom el seu llinage, és aixina com funda la ciutat de Valdivia, el 9 de febrer de 1552, a les vores del riu Valdivia, continuació del riu Calle-Carrer. Un testic descriu el fet:

Vist el Governador tan bona comarca i lloc per a poblar una ciutat i ribera de tan bon riu, i tenint tan bon port (diu) va fundar una ciutat i institutóla ciutat de Valdivia, i va fer Alcaldes i regiment. Fundóse (conclou) el nou de febrer any de MDLII

Jerónimo de Bibar

En abril de 1552, torna al flamant fort en més d'un any d'operacions i funda la quarta ciutat espanyola cridada L'Imperial, açò degut a que va trobar en els rehens indígenes unes àguiles en dos caps tallats en fusta, semblant a l'emblema de Carlos V. En algun moment d'estos acontenyiments el seu paje Lautaro, es va fugar en el seu cavall, una celada i la corneta d'órdens de Godínez. La fundació va atraure a molts colon per la calitat de la terra, l'abundància de fustes i privilegiat entorn. S'interna més cap a la cordillera i vores d'un gran llac funda la ciutat de Villarica, com un assentament miner per l'abundància de mines d'argent. Fent un alvanç en profunditat cap al sur aplega al sen de Reloncaví i divisa a lo llunt l'illa de Chiloé. Est és el màxim punt d'alvanç de Valdivia cap a l'estret de Magallanes. Este periodo es va caracterisar per trobar-se en estranya calma en la guerra d'Arauco, de fet no es varen registrar més que escaramuzas locals. Valdivia va creure per un moment pacificada la regió per l'escarment donat als indígenes en la batalla d'Andalíen. En la realitat l'estranya apatia mapuche obedia a atres causes.

• Valdivia va instruir a Gerónimo d'Alderete a viajar a Espanya encarregant-li confirmar el seu nomenament de Governador per real cèdula, entregar el Quint Real i dur a Chile a la seua esposa Marina Ortiz de Gaete.

Campanya de 1553

Funda Valdivía en l'estiu de 1553 els forts de Tucapel, Arauco i Purén i establix els fonaments de la quinta i última ciutat fundada pel conquistador, Els Confines d'Angol, propenc als forts ya mencionats. En 1553 es varen fugar alguns auxiliars de les mines de Villarica i varen matar a un espanyol. Els capitans dels forts varen advertir els síntomes inequívocs d'un alçament indígena i varen donar l'alarma a Concepció.

• Valdivia va despachar a Gabriel de Villagra cap a L'Imperial i a Diego de Maldonado en quatre hòmens cap a Tucapel. En el camí, indis els varen emboscar, sobrevivint Maldonado i un quart home ferit de gravetat qui va poder arribar al fort d'Arauco. Paralament, indígenes- al mando de Caupolicán - varen introduir armes encobertes en el fort de Purén i, de no ser per l'avís d'un indi delator, més uns reforços aplegats a càrrec de Gómez d'Almagro des de l'Imperial, els espanyols haurien sofrit una carniceria ya que hordes d'indis s'havien reunit a l'hora de la sesta per a atacar el fort. Els espanyols varen observar que els indis atacaven en forma molt distinta a batalles anteriors i organisada com una còpia de les tàctiques espanyoles. Tal va ser la seua efectivitat que es varen tancar en el fort, enviant un avís a Valdivia sobre l'extrema gravetat de la situació. Els indígenes varen interceptar a l'emissari durant la seua eixida del fort, baix instruccions de Lautaro, ho varen deixar proseguir i ya de regrés duya l'instrucció de Valdivia de reunir-se en ell en Tucapel, a on va ser capturat per les huestes de Lautaro.

Lautaro va traure a relluir la seua astúcia en retindre a Gómez d'Almagro en el fort de Purén, va fer fer que es capturara a un indi ben adestrat i a penes els espanyols ho varen interrogar va dir que a penes ixqueren espanyols del fort serien fortament atacats.

Batalla de Tucapel i mort de Valdivia

Artícul principal → Batalla de Tucapel.

• Valdivia personalment al mando va eixir en 50 ginets més auxiliars des de Concepció el 23 de decembre de 1553 en demanda del fort de Tucapel, a on creïa ya reunides les forces de Gómez d'Alvarado. Va pernoctar en Labolebo, a la vora del riu Lebu i enjorn en el matí envie una patrulla d'alvançada en cinc soldats a càrrec de Luis de Bobadilla.

Ruta de Valdivia a Tucapel. Cronologia segons Fancs Arana.

Estant ya a mija jornada del fort de Tucapel, era molt estrany no tindre notícia alguna del capità Bobadilla. El dia de Nadal de 1553, es posa marcha de matinada i en aplegar als voltants de la loma de Tucapel se sorprén del silenci absolut reinante. El fort estava totalment destruït i sense un espanyol en els voltants. Mentres feyen campament en les ruïnes humeantes, en el bosc es varen escoltar chivateos (crits) i colps en el sol. Després un grup numerós d'indígenes es va precipitar cap als espanyols. Valdivia a penes va poder armar les seues llínees defensives i aguantar el primer choc. La cavalleria va carregar sobre la retaguàrdia de l'enemic, pero els mapuches tenien prevista esta maniobra, i varen dispondre lanceros que varen contindre enèrgicament la càrrega. Els espanyols varen conseguir descompondre la primera càrrega dels indígenes^{cita requerida}, que es varen retirar en riuades baixes des de la loma als boscs^{cita requerida}. No obstant, a penes baixaven les espases quan va irrompre un nou esquadró indígena; varen rearmar llínees i varen tornar a donar càrrega en la cavalleria. Els mapuches, ademés dels lanceros, tenien hòmens armats en mazas, boleadoras i llaços, en els que varen conseguir desmontar als ginets espanyols, i assestar colps de mall en els seus cràneus quan intentaven empinar-se del sol. Es va repetir una volta més el quadro: despuix del toc d'una banya, el segon esquadró es va retirar en algunes baixes, i un tercer contingent es va presentar a la batalla. Darrere d'esta estratègia dels batallons de refresc estava Lautaro. La situació dels castellans es va tornar desesperada. Valdivia davant el cansanci i les baixes, va reunir als soldats disponibles i es va llançar a la lluita encarniçada. Ya la mitat dels espanyols yacer en el camp i els indis auxiliars mermaven.

Últims moments de Valdivia. Gravat d'el XIX.

En un moment del combat, veent que se'ls anava la vida, Valdivia es dirigix a els qui encara li rodegen i els diu:

—«¿Cavallers qué fem?»—
El capità Altamirano respon:
—«¡Qué vola vostra senyoria que fem sino que barallem i morim!»—

Pronte el resultat de la batalla es va definir i finalment el cap va dispondre la retirada, pero el propi Lautaro va caure pel flanc produint el desbande. Era just lo que Valdivia no desijava i els indis es varen deixar caure un a un sobre els espanyols aïllats. Solament el governador i el clerc Pou que montaven molt bons cavalls varen conseguir prendre camí de fugida. Pero en creuar unes ciènages, els cavalls es empantanaron i varen ser capturats pels indis. Segons alguns historiadors, en un acte de represàlia per les mutilacions i massacre als indígenes que va ordenar després de la batalla d'Andalién, Valdivia va ser dut al camp mapuche a on li varen donar mort despuix de tres dies de tortures, que varen incloure cercenamientos similars a les realisats pel conquistador per a escarmentar als indis en aquella batalla.^{cita requerida} D'acort a Alonso de Góngora Marmolejo, el martiri va continuar en l'amputació dels seus músculs en vida, usant closques esmolades de pechina, i menjant-els llaugerament torrats davant dels seus ulls. Finalment varen extraure a carn viva el seu cor per a devorar-ho entre els victoriosos toquis, mentres bevien chicha en el seu cràneu, que va ser conservat com a trofeu.^{cita requerida} El cacic Pelantarú ho va tornar 55 anys despuix, en 1608, junt al del governador Martín Óñez de Loyola, mort en combat en 1598. Segons la cronista Carmen de Pradals, la mort de Valdivia va ocórrer de la següent manera:

Estant pres pels indis, estos decidien cóm castigar a Valdivia. En estes que un cap indi vi per darrere, va agarrar un garrot i li arreó un viage en el cogote. Li esmochó.

Este relat de la mort de Valdivia va ser un dels més estesos oralment en els primers moments entre els qui es trobaven en els voltants de Tucapel. El fi de Valdivia segons Jerónimo de Vivar relatat en la seua Crònica i relació copiosa i verdadera dels Reynos de Chile (1558), capítul CXV:

Retrat i autorretrato de Pedro de Valdivia

Era Valdivia, quan va morir, d'edat de cincuenta y seis anys, natural d'un lloc d'Extremadura, cridada Castuera, home de bona estatura, de rostre alegre, el cap gran conforme al cos, que s'hi havia fet gros, espaldudo, ample de pit, home de bon enteniment, encara que de paraules no ben llimades, lliberal i feya mercés graciosamente. Despuix que va ser senyor rescebía gran content en donar lo que tenia: era generós en totes les seues coses, amic d'anar ben vestit i lustroso i dels hòmens que ho anaven, i de menjar i beure be: afable i humà en tots.

Alonso de Góngora Marmolejo, companyer de Valdivia

Per a governar els vassalls de V. M., vaig ser capità per als animar en la guerra, i ser el primer als perills, perque aixina convenia. Pare per als favorir en lo que vaig poder i adolir-me dels seus treballs, ajudant-li'ls a passar com de fills, i amic en conversar en ells. Geomètric en traçar i poblar; alarife en fer séquies i repartir aigües; llauro i gañán en les sementeras; mayoral i rabadán en fer criar ganados. I en fi, poblador, criador, sustentador, conquistador i descobridor.

Pedro de Valdivia, La Serena, 4 de setembre de 1545

Estàtua eqüestre de Pedro de Valdivia en la plaça d'Armes de Santiago.

Batalles de Valdivia

Pedro de Valdivia va ser un dels pocs conquistadors que era militar de professió (a diferència de Cortés o Almagro); de fet va destacar al servici del rei d'Espanya no solament en Amèrica sino també en Europa.

• Batalla de Villar (en el bando comunero)
• Batalla de Pavía (a càrrec d'una divisió del terç del Marqués de Peixcara)
• Saco de Roma
• Batalla de les Salines (Maestre de Camp)
• Batalla de Quilacura
• Batalla de Jaquijahuana
• Batalla d'Andalién
• Batalla de Penco
• Batalla de Tucapel

Homenages

La ciutat de Valdivia, en el sur de Chile, va ser nomenada per ell en honor al seu llinage. En els sigles posteriors s'ha nomenat «Pedro de Valdivia» a diferents llocs i carrers de Chile, entre ells l'oficina salitrera Pedro de Valdivia en el nort del país i l'avinguda Pedro de Valdivia en Santiago. Lo propi en l'Avinguda Pedro de Valdivia de Concepció. La gran majoria de les ciutats chilenes conten en un carrer, avinguda, parc o barri nomenat en homenage de don Pedro, el fundador de Chile. Entre 1939 i 1947 es varen imprimir billets de 20 pesos en el retrat de Pedro de Valdivia com a commemoració dels 400 anys de la fundació de Santiago, celebrats en 1941. Entre 1977 i l'any 2000 es varen imprimir billets de 500 pesos chilens en el seu rostre en l'anvers i en 1975 dos astrònoms chilens varen descobrir un asteroide que varen batejar (2741) Valdivia en el seu honor. En la Plaça d'Armes de Cañete es trobava els busts de Pedro de Valdivia i García Hurtado de Mendoza, durant l'esclat social manifestants varen derribar i vandalizaron les estàtues. En 2021 la Plaça d'Armes seria reconstruïda pero no varen ser inclosos els busts. Finalment en maig de 2025 les estàtues varen ser novament colocades en la plaça.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pedro de Valdivia.

Pedro de Valdivia en Viquidites.

• Wikisource contiene obras originales de Pedro de Valdivia.
• Valdivia i la fundació de Chile
• Genealogia de Pedro de Valdivia en Genealog. cl.