Iglésia de Sant Francisco (Santiago de Chile)

La Iglésia de Sant Francisco és un temple religiós de cult catòlic ubicat en el costat sur de l'Alameda del Libertador General Bernardo O'Higgins, en la ciutat de Santiago, Chile. Edificada en el mateix lloc a on es trobava la primera versió del temple, destruït per un terremot en 1583, va terminar la seua construcció en 1618 en murs de pedra i planta de creu llatina, lo que la convertix en l'immoble més antic de la capital i del país en data d'edificació coneguda.

Encara que va sofrir diverses modificacions, l'iglésia conserva la seua estructura de pedra que forma la seua nau central i el transepto. És l'únic eixemplar de la primera arquitectura de la ciutat, puix el restant va sofrir les conseqüències dels terremots que han afectat a la ciutat, en particular el de 1647; açò la posiciona com un referent icònic, històric i patrimonial de Santiago. En conjunt en el convent adossat va ser declarada com Monument Històric en 1951, i inclosa en la llesta tentativa de bens que podrien ser postulats com Patrimoni de la Humanitat en 1998.

Història

En 1541, el conquistador Pedro de Valdivia va fundar Santiago de Nova Extremadura entre els braços del riu Mapocho. Despuix de la fundació de la ciutat, Valdivia va solicitar al cabildo la sessió d'un solar de terra per a establir una ermita per a l'image de la Verge del Recobre que transportaven els seus huestes; el cabildo va acceptar la proposta i va cedir els terrenys a la vora del braç sur del Mapocho (conegut com La Cañada) per considerar-los un "parage lluntà i perillós".

L'ermita va ser administrada per l'Orde de la Mercé, els qui després varen viajar al sur acompanyant a les huestes que anaven a conquistar la Araucanía. En 1544, l'Orde Franciscana va solicitar la cessió de l'ermita i de tretze solars adjunts a la congregació en el compromís de la construcció d'un temple per a resguardar la figura de la Verge. Els franciscanos varen ocupar els terrenys dels mercedarios inclús en acabant de que estos tornaren en 1554. La cessió va ser finalment acceptada per les autoritats colonials i en 1575 es va donar inici a la construcció del temple en mà d'obra indígena. El primer temple d'atobó va ser completament destruït despuix d'una tremolació ocorreguda en 1583. Els treballs es varen reiniciar i el 23 de setembre de 1595, la figura de la Verge del Recobre es coloca en l'iglésia, que du dos terços de la nau construïda i part de la travessia.

La construcció de l'iglésia finalisa en 1613. L'iglésia, en planta de creu llatina i murs de pedra, conta en una torre, sostre artesonado i sacristia. En els anys posteriors es dona inici a la construcció del convent aledaño, compost per dos claustres construïts en 1628. No obstant, el Terremot Magne del 13 de maig de 1647 va danyar greument l'edifici, el qual va perdre la seua torre i el segon pis dels claustres.

Archiu:Santiago - Iglesia de San Francisco (1872).jpg

L'Iglésia de Sant Francisco cap a l'orient (1872)

Ràpidament, va ser reconstruïda la torre i l'iglésia va seguir ampliant-se. Es va ampliar un claustre, es varen construir dos nous i es va instalar una enfermeria en els convents, mentres que en el temple es varen instalar vàries capelles laterals en el seu interior i un refectorio. Mentres en l'exterior, horts i jardins adornaven les afores, en l'interior es varen instalar elements d'art colonial com la série de quadros de la vida de Sant Francisco d'Assís, creada per Basilio Santa Creu i duta des del Perú en 1684.

En 1730, un nou terremot va assotar a la ciutat i els danys produïts en la torre varen forçar al seu derrocament en 1751. Una tercera torre és construïda i en 1758 s'inaugura la portada principal de l'iglésia dissenyada en pedra sellar. En 1828 es pavimenta el pis de l'iglésia en rajola, s'instalen mámparas i la cajonería de la sacristia, realisada en caoba. Novament, la torre de l'iglésia és demolida en 1854 que és reemplaçada per una dissenyada per l'arquitecte Fermín Vivaceta. L'actual torre, terminada en 1857, conta en un rellonge de quatre esferes i la seua arquitectura és de característiques decimonónicas que conseguixen harmonisar en les traces colonials presents en el restant del temple.

L'iglésia seguix expandint-se durant fins de el XIX. Es completa la nau lateral sur i en 1865 es transforma la frontera de l'iglésia. Posteriorment, es reparen les cobertes de l'iglésia i el claustre principal i en 1881 es reemplaça l'antic altar de característiques barroques per l'actual, mentres es coloca marbre en les graderías del presbiteri, es repara el artesonado, s'instalen figures d'algeps i decoració pintada i finalment es estuca i decoren els murs interns i externs del temple. En 1895 es construïx una capella menor en el cantó nororiente de l'iglésia, que completa la planta actual de forma rectangular.

En l'arribada de el XX, l'Orde Franciscana comença a sofrir problemes econòmics, lo que l'obliga a cedir gran part del convent. El derrocament dels claustres interiors s'inicia en 1913 per a després donar forma a l'actual Barri París-Londres. En 1929 seria creada una nova frontera cap a la recent creada carrer Londres. En la finalitat de preservar el lloc, l'iglésia va ser declarada Monument Nacional a través del Decret Suprem 5058 del 6 de juliol de 1951.

En 1960 es funda el Comité Pro-Restauració de Sant Francisco i en 1969 s'obri el Museu d'Art Colonial de Sant Francisco. Entre 1972 i 1974 varen ser restaurats la frontera, la torre i l'orgue del temple. La restauració continuaria en 1986 després dels greus danys que el terremot de Santiago de 1985 va causar a les naus laterals, el rellonge i el llindar d'entrada del cor del convent. En els anys següents també varen ser restaurades les obres d'art, especialment el "Arbre Genealògic de l'Orde Franciscana".

En setembre de 2018, el temple va celebrar 400 anys de la seua inauguració. En este motiu, el Papa Francisco li va concedir a l'orde franciscana el privilegi de celebrar un Jubileu extraordinari durant tot 2018 i 2019. Aixina, qui visite el temple durant este periodo pot obtindre l'indulgència plenària baixe les normes establides pel dret canònic.

Arquitectura

Archiu:Vista Interior Iglesia San Francisco de Asís.jpg

Vista de l'interior de l'iglésia, en l'altar major de fondo.

El temple originalment era en planta de creu, construïda en grans blocs de pedra. A fins de el XVIII se li varen erigir en rajola naus laterals, perdent la forma de creu i adquirint la rectangular que presenta actualment. L'estructura de la techumbre és de fusta i les teixixques d'argila. El artesonado que decora la nau central és un dels elements més notables de l'iglésia; és d'estil mudéjar i la seua construcció va començar en 1615. També mereix especial menció la porta que comunica la sacristia en el claustre; en tres fulls que omplin 5 per 3 metros, és de fusta de ciprer prolijamente tallada.

Els claustres tenen murs d'atobó; la techumbre i la tabiquería del segon pis són de fusta, en tant la arquería que emmarca els corredors exteriors -sostinguda per massices columnes toscanas, és de rajola. Els claustres alberguen fins a hui obres d'art de gran valor. Destaquen entre elles els 42 llenços de l'escola cuzqueña que representen la vida de Sant Francisco, i que daten de la segona mitat de el XVII. Actualment funciona en estes dependències el Museu d'Art Colonial, que alberga una de les majors coleccions d'art colonial del continent.

Enllaços externs

• Iglésia i Convent de Sant Francisco en el lloc web del Consell de Monuments Nacionals
• Museu Sant Francisco
• LA IGLESIA I CONVENTO MAYOR DE SAN FRANCISCO, Quaderns del Consell de Monuments Nacionals, en Memòria Chilena