Iquique (en aimara: Iki Iki‘'lloc de somis', 'lloc de descans'’)[1] és una ciutat-port i comuna ubicada en el nort gran de Chile, capital de la província homònima i de la Regió de Tarapacá. La superfície territorial de la comuna durant el cens de 2002 era de 2835,3 km², ya que Alt Hospici estava inclosa, pero despuix de la separació d'abdós comunes, la superfície d'Iquique és de 2242,1 km². La població de la ciutat en 2017 era de 191468 habitants i la seua densitat poblacional de 85,4 hab./km².[2] Iquique pertany al Àrea Metropolitana Alt Hospici-Iquique, coneguda també com a «Gran Iquique», la que conta en una població de 299843 habitants, segons el cens de 2017, convertint-se en el sèptim núcleu urbà més poblat del país. Iquique té un dels drets comercials de port lliure o Zona Franca més gran d'Amèrica del Sur, cridat tradicionalment ZOFRI (Zona Franca de Iquique). Hi ha al voltant de 2,4 km² (0,93 el meu²) de depòsits, sucursals bancàries i restaurants. La zona va ser breçol de la cultura Chinchorro, fa 5000 anys. Aixina mateix, s'han trobat evidències de 4000 anys a. C. en plaja Caramucho, tots de peixcadors-recolectors que en forma nómada o semi-sedentarias aprofitaven els recursos del mar. Els habitants prehispánicos que varen entaular contacte en els espanyols varen ser els camanchacos, denominats «changos» pels europeus, els quals es caracterisaven per les seues basses fetes de cuiro de llop marí, utilisades per a la peixca i recolecció de mariscs.
Toponímia
L'orige del nom "Iquique" ha segut objecte de diverses interpretacions. Segons l'interpretació de l'historiador Rómulo Cúneo Vidal, el terme Iquique provindria del aimara i significaria "somi", en alusió a els efectos del canvi d'altitut experimentats pels habitants de la precordillera. Aixina mateix, sugerix que el nom podria estar relacionat en el descans de llops marins i aus en les roques, associant-ho en l'acte de somiar o reposar.[3]
Una atra hipòtesis, proposta per l'investigador aymara Manuel Mamani, sosté que "Iquique" deriva del terme aimara Iki-iki, relacionat en el verp ikiña, que significa "dormir, hostajar, pernoctar". baix esta interpretació, el nom faria referència a un hospici o lloc d'hostage.[4]
A lo llarc de la seua història, la ciutat també ha segut denominada "Port de Tarapacá", "Iquique" i "La nostra Senyora de la Concepció d'Iquique". Un punt rellevant en els seus inicis va ser l'illot d'Iquique, denominat Illa Blanca durant el periodo hispà, Illa de Quadros en l'época peruana i, abans de la seua integració al continent baix sobirania chilena, Illa Serrano.
Història
Periodo precolombí
Els habitants de la regió eren agricultors, els collas, diferenciats totalment dels peixcadors o camanchacos, pero es complementaven entre sí, pese a ser diferents en tasques i obligacions i tal volta en els seus orígens. Els collas varen cultivar les valls costeres, pero no varen crear un centre de poder fort, lo que va fer que durant el periodo Intermig Tardà estigueren supeditats al domini dels lupacas o aimaras del altiplà andino. Fins a la conquista espanyola, els uros subjectes conformaven una tercera part de la població. El predomini d'estos pobles nómades va durar el VI, época en la que s'inicia l'expansió tiahuanacota en la costa Sur. De l'assentament existixen registres històrics. En la era precolombina, Iquique era un lloc a on també es concentrava la població changa. Iquique va ser dominat primer pels senyors de Chucuito i despuix pels incas els qui ho varen incorporar a la seua imperi; entre els vestigis que varen deixar en esta zona, es pot destacar la capacocha del Cerro Esmeralda, a 905 m. s. n. m, a on varen ser sacrificades dos jóvens, una de 18 anys aproximadament i una atra d'entre 9 i 10 anys, junt en una rica ofrena formada per braçalets d'or i argent, ceràmica, fins textils, carabasses, closques de Spondylus, tabletas de vaig rapar, etc. Datacions han estimat que varen morir entre 1475 i 1499.
Periodo del Virreinato del Perú (1539-1821)
En els seus inicis, Iquique era a penes un caseriu habitat pels Camanchacos, els quals salaven peixcat (charquecillo) i explotaven rústicamente el guano d'aus marines en l'antiga «illeta d'Iquique». El moviment portuari de l'época estava reduït a l'embarque d'este guano. Iquique, que integrava part del Collasuyo inca, va ser conquistat pels espanyols conformant part del Virreinato del Perú. baix l'era virreinal, Iquique comença la seua activitat com un embarcadero. Un dels fets importants en este periodo és que es va entregar part dels territoris d'esta comarca com encomanes pel virrey del Perú. D'ací naixen dos importants encomanes: Sant Lorenzo de Tarapacá i Pica. En un principi, Iquique va ser per als primers pobladors un punt de recalada per a internar-se cap al poble de Sant Lorenzo de Tarapacá, sèu de la jurisdicció política i administrativa de la província (des de 1768). No obstant, una época de major prosperitat per al territori (no obligadament per a Iquique que solament servia com desembarcadero, en el sector del Colorat, ya que l'argent es va conduir principalment per terra cap a Sant Marcs d'Arica) s'inicia en el descobriment de les riquees minerals de la zona (l'argent d'Huantajaya i de Santa Rosa), durant el XVIII. Cap a 1811, un document colonial mencionava en Iquique l'existència d'una aduana, encarregada de vigilar els embarques de minerals i dels primers enviaments de salitre. L'aduana s'hauria construït en 1788 sobre la base d'un celler per a depositar els productes duts des de Valparaíso. Sobre el descobriment del salitre en la regió, conta una llegenda que va ocórrer quan dos indígenes de la zona varen fer una fogata i va escomençar a ardir la terra que contenia caliche. Enterat el retor de Camiña, i duent aigua beneïda, arreplega unes mostres i reconeix que contenien nitrat de potassi. Una atra part de les mostres es trobaven en el pati de la casa del sacerdot i, més vesprada, observa que les plantes es desenrollaven extraordinàriament.[5]
En la proclamació d'Independència d'Espanya, el 28 de juliol de 1821, esta zona meridional del Perú va passar a formar part del Departament d'Arequipa i, en 1857, es va incorporar al Departament de Moquegua, al com pertanydria fins a 1878.
Charles Darwin, qui va recalar el port el 12 de juliol de 1835, va estimar en mil el número dels seus habitants i descriu alloc com un «llogaret de fusta». Posteriorment, el cens de 1862 va determinar una població de 2485 persones, mentres que 10 anys despuix va tirar una sifra de 5088 habitants.[6]
En el marc de la Guerra entre Perú i Bolívia en 1842, l'Eixèrcit de Bolívia, al mando del General José Ballivián, ocupa l'extrem sur peruà, entre ells l'àrea de Tarapacá i el port d'Iquique. L'Eixèrcit bolivià no contava en tropes suficients per a mantindre l'ocupació la qual en el combat de Tarapacá, montoneros peruans formats pel major Juan Buendía, provinents d'Iquique, varen derrotar el 7 de giner de 1842 al destacament dirigit pel coronel bolivià José María García, qui mor en l'enfrontament. Aixina, les tropes bolivianes desestagen Tacna, Arica i Tarapacá en febrer de 1842, replegant-se cap a Moquegua i Puno.[7] El Tractat de Puno posa fi a esta lluita. El salitre i la seua explotació, a partir de la década de 1830, convertixen a la ciutat en un punt important per al comerç d'este producte. La fisonomia del chicotet llogaret va canviar durant el cridat cicle del salitre que va convertir a Iquique en l'eix del comerç del preciós nitrat. El 26 de juny de 1855, va ser reconegut com a Port Major, l'11 de juliol de 1866 es declara ciutat. En 1868, la societat conformada per Ramón Montero i Germans s'adjudica la construcció del ferrocarril salitrero, junt en la estació de trens de la ciutat, el que s'inaugurarà el 28 de juliol de 1871. L'indústria del nitrat genera gran prosperitat en el port, atraent a alguns estrangers, s'instalen en la ciutat, donant-li una fisonomia un poc més europea. El seu port, cap a mediats del XIX, és freqüentat per barcos anglesos i francesos, per a transportar el salitre cap als ports europeus. S'estima que al voltant de l'any 1870, el majordom anglés Eliott Stubb va desembarcar en el port a on va crear el tradicional Whisky sour, sent Iquique peruà. el primer artícul que es té d'esta beguda és d'un diari nortamericà de Wisconsin en 1870, un atre artícul que es té és de <<El Comerç d'Iquique>>, un diari peruà que va ser propietat del tacneño Modest Molina, despuix de la Guerra del Pacífic i l'invasió chilena el diari va tindre que tancar en 1879. En aquella época, varen nàixer o es avecindaron en el port, grans personages de l'història peruana, tals com Alfonso Ugarte, qui va aplegar a ser alcalde de la ciutat en 1876, i era un ric empresari salitrero i hacendado; Guillermo Billinghurst, qui despuix aplegarà a ser President del Perú i, Ramón Zavala, també héroe peruà i adinerat empresari salitrero, entre uns atres. En l'any 1875, el govern peruà ordena la realisació d'un cense nacional. Com a resultat del mateix, Iquique va registrar 11 717 habitants dins del radi urbà, per lo que es presumix una major població en les afores. cal senyalar que el delegat censal de la Província Llitoral de Tarapacá va ser el veterà Coronel retirat Francisco Bolognesi. Coincidint en la seua importància econòmica, derivada de l'indústria del guano i el salitre, en 1878, el Govern de Lima va separar Tarapacá de Moquegua, creant el Departament Llitoral de Tarapacá, otorgant-li la calitat de capital del nou Departament. En l'any 1878 va ser construïda l'anomenada Torre del Rellonge, que va ser manat a construir pellavors alcalde Benigno Posada, per a remplazar a l'antic rellonge Iglésia Matriu que havia segut destruït per un incendi anys abans. El rellonge havia segut importat des d'Anglaterra. Hui en dia es troba en la plaça Prat. En eixe context, en 1879 es va desnugar la Guerra del Pacífic. Iquique seria teatre d'episodis de primera importància per a l'història de Bolívia, Chile i Perú. En el context del bloqueig naval del port, el 21 de maig d'eixe any es produïx el Combat Naval d'Iquique i, el 16 de juliol, és bombardejat per l'Esquadra chilena.
Periodo de la República de Chile (1884 al present)
Torre del Rellonge en la Plaça Arturo Prat, inaugurada en 1877.Torres de l'iglésia de Sant Antonio de Pàdua. Construcció cap a 1904.Antic camió White.
Durant la Campanya de Tarapacá, el 2 de novembre de l'any 1879, les tropes chilenes (Eixèrcit i Armada en conjunt) varen conseguir ocupar Pisagua desembarcant el seu material de guerra i el restant de les seues tropes, despuix de bregada resistència per part de les forces peruanes, conseguint posesionarse del ferrocarril que conectava Pisagua en Dolors. L'enfrontament de major rellevància i que va canviar el curs de la guerra va ser la Batalla de Sant Francisco o Dolors que va ocórrer el 19 de novembre de 1879. Açò va tindre transcendentals conseqüències, ya que va significar que el general Juan Buendía del Perú, ordenara abandonar la província de Tarapacá i partir cap a Arica, a on es trobava el centre d'operacions de les forces aliades. La ciutat d'Iquique, va ser entregada al Cos Consular Americans , francesos , italià i Chilé per part del Cap de Plaça, Coronel peruà José Miguel dels Rius, qui va informar no dispondre de forces per a mantindre l'orde , seguritat d'IQUIQUE i les vides dels presoners de l'Esmeralda i les propietats de les famílies que es mantenien neutrals i que havia rebut órdens superiors d'abandonar la ciutat, per al dia 22 d'acort a la reunions dels consulats de la ciutat ,varen ordenar que el cos de bombers d'Iquique custodiaria la ciutat en 200 hòmens a càrrec del comandant de bombers i cap de la segona companyia alemana N°2 Sr. Jorge Schmidt . El 23 de novembre es va realisar l'ocupació pacífica de la ciutat per part de les forces chilenes segons consta en el bolletí de guerra de la guerra del pacifico del 23 de novembre de 1879, …¨ a les huit i mija del matí estava reunida tota la tropa desembarcada d'a bordo dels bucs, front a la casa del senyor cònsul americà, i llavors el comandant general del cos de bombers i cap de la companyia alemana n° 2, don Jorge Schmidt, va fer al capità Gaona entrega de totes les oficines, archius i papers fiscals. La força que fins a eixe moment custodiava la ciutat, es componia de les quatre companyies de bombers existents en el port, el número del qual és de 200 hòmens, i estos varen ser remplazados pels mariners del Cochrane en la custòdia dels distints punts. El Capità de Navío Juan José Latorre Benavente, comandant del Blindat "Almirant Cochrane", qui mantenia el port bloquejat. Eixe dia es va iniciar l'administració chilena de la ciutat d'Iquique. Com a resultat de lo anterior, eixe mateix dia varen obtindre la seua llibertat els presoners de la corbeta Esmeralda, els qui es trobaven detinguts des del 21 de maig de 1879. El vicealmirante Patricio Lynch va convocar el 25 de novembre del mateix any, a ciutadans i membres del Cos Consular per a que forme la Junta Municipal, la que va elegir al francés Eduardo de Lapeyrouse com a alcalde de la Junta Municipal d'Iquique. Al final de la guerra, en 1883, i pel Tractat d'Ancón, la ciutat passa a formar part de Chile oficialment. baix l'administració chilena, l'importància i espenta econòmica de la ciutat va continuar acreixent-se. En 1885 existixen registres de l'instalació de llínees de tramvies tirats per cavalls (carros de sanc), denominat Ferrocarril Urbà d'Iquique, que varen funcionar fins a 1930. Producte de la riquea econòmica generada per l'indústria salitrera, Iquique va ser la primera ciutat del nort de Chile en posseir tramvies, alguns dels quals eren de dos pisos (imperials) i, també, de tracció animal (carros de sanc) i a bateries en 1916. Per a la década de 1920, la companyia de tramvies va passar a mans angleses, els que varen invertir en tracció a gasolina.[8]
La seua preponderant importància econòmica nacional, va propiciar que, menys d'una década despuix de la seua incorporació a Chile, durant la cridada Guerra Civil de 1891, s'instalara en la ciutat la Junta Revolucionària, que va liderar les accions en contra del Govern constitucional del president José Manuel Balmaceda, en Santiago.
Iquique.-—Ciutat, capital de la província i departament de Tarapacá. Yacer en els 20° 12' Lat. i 70° 10' Lon. a la vora del Pacífic, en el que té el seu port. La poblen 15,391 habitants, estrangers molts d'ells. Ocupa un espai pla arenenc, casi al nivell de la plaja i rodejat per declius d'altures àrides i calbes que s'alcen pels punts del nort, orient i sur sobre eixe nivell á més de 700 i 800 metros. El seu assent baix repartix en pomes, dividides per carrers amples fins a de 20 metros algunes, i en tres belles places. Les seues cases, en general de fusta i de regular construcció, no baixen en número de 4,500. Conté edificis públics convenients, notant-se el de l'aduana, que és de pedra llaurada, al front del com es troba un excelent moll; iglésia parroquial, bon hospital, presó, mercat d'abast, quarters de policia i de bombers, regulars hotels i club, teatre, establiments de benefici de minerals, de destilació d'aigua potable, de gas, de crèdit i d'atres indústries. Posseïx oficines de correu, de telégraf i de registre civil; un liceu de segona ensenyança i escoles gratuïtes; cort i dos jujats. Conté igualment l'estació principal i maestranza del ferrocarril que es dirigix á els salitrals ú oficines d'elaboració de salitre en la part central del departament. L'assent d'esta ciutat es comprenia d'antic en territori del Perú i es dia primitivamente Iqueique, Se supon vindre el nom d'una paraula dels seus idiomes equivalent á dormida en el camí. Sembla haver segut lloc d'estació d'indis peixcadors en vagar per estes costes, i ho va anar despuix dels que viajaven d'Arica al mineral de Guantajaya, des del seu descobriment. La riquea d'este li va fixar la seua primera població, aixina com la decadència de les seues primeres mines la va mantindre atrassada fins a 1836 en que principió á reviure per mig de l'elaboració de salitre en districtes de la seua rodalia a l'orient i que s'extrea pel seu port. En l'aument posterior d'eixa producció, el poble va adquirir vàries millores i el seu port va ser declarat en 1855 port major. A fins de 1861 es va mamprendre la construcció del ferrocarril, que li ha donat gran importància per comunicar-ho en els expressats salitrals. Entre tant, també ha experimentat alguns desastres, com el sofrit en el terremot del 13 d'agostó de 1868, en l'incendi de 7 d'octubre de 1875, en un atre terremot i eixida de mar de 9 de maig de 1877, i en els incendis de 22 d'octubre de 1880 i de 10 de març de 1883, sense contar el bombardeig dels bucs insurrectos de 1891. Té també el recort memorable del combat de 21 de maig de 1879. En enguany el 23 de novembre va ser ocupada la ciutat per forces de Chile i va quedar incorporada á esta república pel tractat de pau en el Perú de 20 d'octubre de 1883. La llei de 31 d'este més del següent any la va erigir en capital de la seua pròpia província i departament, creats per la mateixa llei. Dista per mar uns 1,310 quilómetros al N. de Valparaíso.
En 1907, la ciutat va ser commocionada per la massacre en l'Escola Santa María, quan l'Eixèrcit, al mando del General Roberto Silva Renard, per orde del President Pedro Montt Montt i del ministre Rafael Sotomayor Gaete, va obrir el fòc en un grup de prop de 8500 obrers de les salitreras de l'interior, que havien marchat a la ciutat en protesta per condicions de treball dignes, eliminació de les fiches i jornades laborals més flexibles, i que havien segut estajats en l'escola per la força pública a l'espera de l'arribada de l'Intendent. La massacre va deixar un saldo discutible de morts (les sifres segons distints historiadors parlen des de 800 fins a 3000 morts. Vore: Bravo Elizondo, Pedro: Revista Camanchaca Nro. 15, "Quànts Varen ser els Morts en la Matança de la Santa María'"), entre hòmens i també dònes i chiquets els qui acompanyaven la marcha. Este fet va inspirar al iquiqueño Luis Advis Vitaglich a compondre la Cantata de la Santa María, popularisada pel grup Quilapayún i la novela «Santa María de les Flors Negres», de l'escritor talquinoHernán Rivera Letelier, hui radicat en Antofagasta. Iquique va ser un dels principals centres del moviment obrer en Chile. És aixina que en el mateix periodo de l'auge del salitre, es funda en Iquique el Partit Obrer Socialiste, el 4 de juny de 1912, en elocal del periòdic obrer "El Despertar dels Treballadors", ubicat en carrer Fancs Arana 9. Fundat per l'obrer tipógrafo Luis Emilio Recabarren, junt a uns 30 obrers salitreros i empleats, estos acorden, per unanimitat, fundar el partit polític de la classe obrera chilena, que més vesprada passaria a ser Partit Comuniste. En l'auge creixent del salitre, Iquique es transforma en una ciutat cosmopolita. S'expandix cada volta més, cap al surest i, aixina en la primera década del XX s'han construït el regiment Granaders, el Cassino Espanyol, l'hipòdrom i el velòdrom. El geógrafo chilé, Luis Risopatrón ho descriu a Iquique en el seu llibre Diccionari Jeográfico de Chile en l'any 1924:[10]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 431
Iquique (Ciutat) 20° 12' 70° 10'. Consta d'unes 350 pomes, dividides per carrers amples, fins a de 20 m algunes i oferix tres belles places; té el seu major llarc de N a S i ocupa uns 4,5 km² de superfície, en un espai pla i arenenc, rodejat per declius d'altures àrides i calbes, que s'alcen pels punts del N, I i S a mes de 700 i 800 m d'elevació. Les seues cases en jeneral són de fusta i de regular construcció i es troba a curta distància al N de la punta de Cavancha, en la que queda unida per una carretera i un ferrocarril; sembla haver segut lloc d'estació d'indis peixcadors en vagar per estes costes i ho fué despuix dels que viajaven d'Arica al mineral de Guantajaya, la riquea del quali va fixar la seua primera població, aixina com la decadència de les seues primeres mines la va mantindre atrassada fins a 1836, en que principió a reviure per mig de l'elaboració de salitre, en els districtes de la seua rodalia a l'I i que es estraia pel seu port. En l'aument posterior d'eixa producció el poble va adquirir vàries millores i gran importància li va donar la construcció del ferrocarril als espresados salitrals, mamprés a fins de 1861; entre tant també ha esperimentado alguns desastres, com el sofrit en el terremot del 13 d'agost de 1868, en l'incendi del 7 d'octubre de 1875, en l'atre terremot i eixida de mar del 9 de maig de 1877 i en els incendis de 22 d'octubre de 1880 i de 10 de març de 1883. Fué ocupada per les forces militars chilenes el 23 de novembre de 1879 i incorporada definitivament a la República, pel tractat de pau en el Perú del 20 d'octubre de 1883; s'ha observat un aument anual de la població, en el periodo de 1895-1907, d'1,64%, en una proporció d'alfabets en esta última data de 68,6%. En 16 anys d'observacions s'ha anotat 30,8° i 10° C com a temperatures màxima i mínima i com a promijos anuals 8,5° C d'oscilació diària, 18,4° C de temperatura, 81% d'humitat relativa, 7 de nebulositat (0-10) i 1,6 mm d'aigua caida, havent-se rejistrado 410,5 mm d'evaporament en 1919.
El fi de la Guerra va marcar l'inici del Fi de l'auge salitrero,[11] en l'invenció i industrialisació del salitre sintètic a través del Procés d'Haver i la pèrdua de mercats per al salitre natural. Iquique, que en eixe moment contava en 40 000 habitants (la quarta ciutat chilena més poblada d'aquells anys), tots dedicats a l'indústria del salitre, es va vore sériament colpejada per la baixa de les vendes d'este producte. La recessió va fer que millers de treballadors varen ser absorbits per la ciutat, generant alts índexs de desocupació i pobrea; la ciutat es va estancar per casi 30 anys fins que es va impulsar l'indústria peixquera, que gravitó en l'economia local per atres 25 anys més. En eixe punt Iquique va passar de ser primer port salitrero a primer port exportador de farina de peix. En 1975, en plena dictadura militar d'Augusto Pinochet, es va donar inici a la Zona Franca d'Iquique (ZOFRI), iniciativa governamental impulsada pel mateix mandatari, qui havia segut Comandant del Regiment Carampangue en la seua joventut. El mateix règim va construir el Aeroport Internacional Diego Aracena, en 1973. Pese als alvanços impulsats per Pinochet en la ciutat, en el Plebiscit de 1988 que decidia la seua permanència en el poder, el No va obtindre en Iquique un 54,27%, contra un 45,73% del Sí. Actualment, els seus habitants viuen principalment de la mineria del coure, mineria no metàlica (yodo), l'indústria peixquera, el turisme i el comerç generat per la Zona Franca d'Iquique (ZOFRI), principal motor de desenroll d'aquella zona. En 2001 Iquique va ser designada Capital Americana de la Cultura, sent la primera ciutat chilena en obtindre tal distinció. Iquique va ser elegida per un jurat internacional integrat per les màximes autoritats de la OING Capital Interamericana de la cultural, d'Espanya, Brasil, Estats Units i Canadà; i per l'alcalde de Mèrida (Mèxic), Xavier Abreu Serra, que va ocupar este honroso carregue l'any 2000. Esta iniciativa de designar anualment a una localitat d'alguns dels 35 països del continent americà com a «Capital Cultural», pretén contribuir a un millor coneiximent entre els pobles d'Amèrica i proyectar la cultura americana als demés continents.
Iquique s'ubica a 1787 km, aproximadament, de Santiago de Chile i a 310 km de la ciutat d'Arica. La comuna d'Iquique es troba emplaçada en les unitats geomorfològiques de Cordillera de la costa, Planicie marina o fluviomarina i Farellón coster;[12] la ciutat s'emplaça sobre una plataforma llitoral molt estreta i emmarcada en un altíssim faldeo coster de més de 600 metros. La seua altitut mija és de 52 m s. n. m., variant des del nivell marí fins als 125 m s. n. m.[13] En la llínea dellitoral alternen trams rocosos baixos i algunes plages de bojaca molt angostes alimentades per una deriva llitoral dominant de direcció nort (plages: Llarga o Brava, i Huaiquique). Cap a l'est, la ciutat i el territori estan llimitats per la cordillera de la Costa, que en el sector alcança altures promijos de 700 m s. n. m. i que es caracterisa per presentar un tall abrupte cap a l'oest, conegut com farellón coster. El seu orige és poligenético, llaurat per la mar a partir d'un escarpe de falla de rumbo N-S.
La baïa d'Iquique s'obri des de punta Pedres cap al Sur, punta Morro a l'Est i la península Serrano cap a l'Oest. Es troba en les coordenades Lat. 20 ° 12 ° S, Long. 70 ° 09 ° W. El seu fondo és parell, constituït per arena i fango. Cap al sur hi ha pedres i roques que solament permeten el tràfic d'embarcacions menors. Està protegida dels vents predominants per la cadena d'alts cerros que hi ha al sur d'ella, i que terminen en Punta Grossa, i per les obres de defensa del port artificial.
El clima d'Iquique és desértico coster, que està influenciat per la massa marina i la Corrent d'Humboldt. Es caracterisa pels nuvolats abundants, baixa oscilació i amplitut tèrmica en autumne fins a hivern i part inicial de la primavera, pero això canvia en estiu, quan les temperatures apleguen a duplicar-se i l'oscilació aumenta, sent la ciutat costera més calorosa i humida de Chile en l'estació estival, potenciada pel farellón coster que convertix a la ciutat en un verdader gorc, concentrant-se la humitat provinent de l'evaporament del mar. La ciutat rep algunes precipitacions en estiu, especialment entre giner i febrer per l'alta pressió de Bolívia cridada de manera rigorosa: «pluges estivals», encara que comunament s'ampra les errades accepcions de «hivern bolivià» o «hivern altiplánico». Les temperatures d'Iquique es caracterisen per la poca diferència entre les extremes diàries, aixina com també la poca variació en la temperatura entre els mesos més càlits i els més frets. Ademés la ciutat presenta una alta humitat i casi l'inexistència de precipitacions.[15] Les màximes en estiu són de 25 °C i les mínimes en hivern de 13 °C.[16]
Mides de protecció ambiental i conflictes socioambientals
Fins a 2022, la comuna d'Iquique conta en les següents zones que posseïxen algun nivell de protecció ambiental:[22]
Demografia
Segons les sifres històriques dels censos poblacionals, la comuna d'Iquique ha experimentat un creiximent significatiu en la seua població a lo llarc dels anys.[23][2] En l'any 1885, Iquique tenia una població de 18,013 habitants. Esta sifra es va incrementar a 35,007 en 1895, i a 41,081 en 1907. Per a 1920, la població va ser de 38,375 habitants, experimentant un aument en 1930, alcançant els 48,180 residents. La població va seguir creixent en els anys subsegüents, registrant-se en 39,282 en 1940, 40,934 en 1952, i 50,655 en 1960. Per a 1970, Iquique albergava a 64,977 persones, cantitat que es va incrementar considerablement en 1982 a 110,991 habitants, i posteriorment a 144,417 en 1992. Els censos de 2002 i 2012 varen reflectir una població de 168,397 i 184,953 respectivament. En l'any 2017, es varen registrar 191 468 habitants, i les senyes més recents, de l'any 2023, indiquen una població de 230 595 residents en la comuna d'Iquique. Segons les senyes recolectades en el cens de l'any 2002 realisat pel Institut Nacional d'Estadístiques, la comuna posseïx una superfície de 2242,1 km² i una població de 166 204 habitants. Iquique acull al 69,6 % de la població total de la regió, de la qual un 1,09 % correspon a població rural i un 98,91 % a població urbana.[2] Actualment els immigrants corresponen al 9,2 % de la població total. Les colectivitat estrangeres més numeroses són la peruana i la boliviana. Existix també una important colectivitat d'immigrants chinencs, atrets pel bum de la ZOFRI. Al començament del XX, durant l'época del cridat "auge del salitre" numerosos grups d'immigrants es varen assentar en la rada d'Iquique. Els grups d'immigrants europeus més numerosos varen ser els italians i els anglesos, seguits pels espanyols i austro-hongaresos (hui croates). Un número important dels descendents d'estos immigrants viu actualment en la ciutat d'Iquique. La ciutat d'Iquique tenia una població en 2002 de 164 396 habitants i una superfície de 22,12 km², per lo que té una densitat de 7 432 hab/km². La comuna conte ademés en atres localitats com ellogaret de Chanavayita en una població de 434 habitants i en caserius menors com Caleta Sant Marcos, Punta Grossa, Caleta Chipana, Caleta Els Verts, Alt Els Verts i Riu Sec.[24]
En el nivell de comuna, les senyes reflectixen un creiximent constant en la població d'Iquique. En 1992, la comuna tenia 146,089 habitants, número que es va incrementar a 166,204 habitants en 2002, i despuix a 184,468 en 2012. El cens més recent, de 2017, mostra una població de 191,468 habitants a nivell de comuna.[25]
Sobre l'evolució demogràfica a nivell de ciutat, els censos de l'INE mostren un creiximent similar. En 1992, la població de la ciutat d'Iquique era de 145,139 habitants, incrementant-se a 164,396 habitants en l'any 2002.[26][24]
La comuna d'Iquique es dividix en els districtes:[2]
El districte de Port posseïx una població de 3,721 habitants i comprén 0.8 km².
Barri Industrial alberga 12,800 habitants i té una extensió de 65.4 km².
El districte Hospital té 11,087 habitants, en una superfície de 5.1 km².
Caupolicán conta en 19,486 habitants, en un àrea de 2.2 km².
Plaja Brava posseïx 18,580 habitants i 2.1 km² de superfície.
Parc Balmaceda, en 10,843 habitants, té 1.1 km² de superfície.
Arturo Prat alberga 10,773 habitants en 1.0 km².
Punta Llops conta en 1,592 habitants i una gran extensió de 2,127.8 km².
Gómez Carreño té 23,165 habitants i 1.7 km² de superfície.
La Tirana, en una població de 40,428 habitants, comprén 33.5 km².
Administració
Iquique des del sur.
Municipalitat
La Municipalitat Ilustre d'Iquique està dirigida des de 2016 per l'alcalde Maurici Soria Macchiavello (Ind./PPD), mentres que el concejo municipal per al periodo 2024-2028 està compost pels següents regidors:[27]
L'activitat econòmica d'Iquique, capital de la Regió de Tarapacá, es basa principalment en el comerç internacional per mig de la Zona Franca d'Iquique (ZOFRI) i el port marítim (un dels sis de major moviment portuari de Chile), la gran mineria del coure, el turisme, la indústria peixquera, manufacturas, construcció. En 2018, la cantitat d'empreses registrades en Iquique va ser de 7404.[28] L'Índex de Complexitat Econòmica (ECI) en el mateix any va ser de 0,89, mentres que les activitats econòmiques en major índex de Ventaja Comparativa Revelada (RCA) varen ser Fabricació d'Acumuladors de Piles i Bateries Primàries (49,64), Activitats del Poder Judicial (27,5) i Reparacions Elèctriques i Electròniques (19,43).
El comerç és important, puix la regió és el pas dels productes chilens cap als països del nort (Perú i Bolívia) i cap a Brasil, pel corredor interoceánico existent. La ZOFRI (Zona Franca d'Iquique), ha provocat el progrés del desenroll comercial, especialment en la venda d'automòvils i productes tecnològics, alguna cosa molt atrayente per a gran cantitat de chilens i estrangers. La ciutat conta en 3 centres comercials cridats Mall, un d'ells és el Mall Zofri, el qual és part de sistema de zona franca, la qual ven productes al detall sense el pagament d'IVA del 19 %, l'atre és el Mall Plaça Iquique (anteriorment Malles Américas), que conté les tendes Falabella i La Polar. En este centre de negocis operen més de 1650 empreses, les que efectuen operacions de compravenda de l'orde de 4700 millons de dólars a l'any. Ademés de tot açò la ciutat té un centre de servicis ben constituït que les grans multitiendas, conviuen en centres bancaris, entitats públiques i PIMES que en la seua majoria comprén sectors des del manufacturero, retail, expendido d'aliments o uns atres. Dins del sector comercial en el passejada Baquedano queda com a sector altament turístic desenrollant-se al voltant d'est els servicis que necessiten moltes empreses de la zona, constituint-se este sector de la ciutat un rol comercial i centre de negocis gràcies al bum de les oficines principalment en este sector per les seues ventages comparatives en el restant de la ciutat, aixina com la comissaria general que està en la zona i els diversos quarters de bombers.
Peixquer
Les produccions de farina i oli de peix representen el 50 % i el 60 % del total nacional. La peixca industrial, iniciada en la década de 1950, genera el major aporte al Producte Geogràfic Brut, en un 26 %. Iquique és el major port peixquer de Chile, desembarcant el 35 % del total de la peixca del país (especialment al anchoveta i el jurel) i l'extracció del qual genera oli i farina de peix en un 95 %, sent destinat el 5 % restant a conserves, congelats i uns atres.
Manufactura
En l'indústria manufacturera, representa el 5 % del Producte Geogràfic Brut i el seu major esforç està en les drassanes, els quals han ampliat la seua capacitat de construcció un eixemple d'això, és les drassanes de la Marque Chilena, la qual construïx des de bucs peixquers fins a luxosos yates. Les maestranzas, de la ciutat fabriquen parts i peces de recanvis dirigits a l'activitat industrial especialment aquelles que servixen a l'indústria minera i peixquera.
Construcció
La construcció d'obres civils en la ciutat ha segut el motor del creiximent d'Iquique durant els últims 15 anys, otorgant un sagell molt dinàmic al sector de la construcció. No obstant, la falta de terreny en el radi urbà ha impedit que la construcció de cases prospere i en l'actualitat siguen les torres d'edificis que dominen la construcció en la ciutat. És destacada la construcció d'edificis alts sobre els 25 pisos que ocupen eficientemente els pocs terrenys disponibles. Actualment la construcció d'edificis residencials es proyecten en el sector sur de la ciutat principalment: Baix Molle, pero degut a que es troba fòra del radi urbà, el sector carix d'infraestructura concorde, les construccions destinades a vivenda resulten poques. Un atre sector que aculla construcció d'edificis és en el sector coster principalment Cavancha i Plaja Brava lloc a on s'està construint la torre més alta de la ciutat en 37 pisos d'altura.
Mineria
La mineria metàlica està present especialment pel que fa al mineral coure. El coure s'extrau en Quebrada Blanca, Cerro Colorat i en Donya Inés de Collahuasí, que va entrar en plena producció en 1999 i ya és casi una de les majors mines del món. La mineria no metàlica és el principal producte en volum és el Clorur de Sodi (sal comuna), extret en el Salar Gran. És de cos cristalí i casi pur (98,5 % de purea). S'extrauen més de sis millons de tonellades a l'any. També és important la producció de salitre i yodo extret pel reciclage d'antigues oficines salitreras en Huara i Pou Almonte i noves oficines com a Nova Victòria.
Turisme
L'activitat turística és molt important per a la ciutat ya que representa un dels principals recursos econòmics en proyecció cap al futur, posseïx característiques naturals essencials; un balneari en la ciutat que és apte per al bany sense representar riscs ni posseir corrents o onage fort (gràcies a la protecció que otorga la península), també per posseir un clima templat que voreja temperatures agradables, per posseir plages, panorames desérticos i facilitats d'estadía, per últim el seu atractiu d'arquitectura del temps de les salitreras. Posseïx un dels millors desenrolls turístics a nivell nacional, el rubro d'hotels, restaurants i comerç representava un 30,68 % del PIB.
Organisacions sindicals
En Iquique existixen numeroses i influents organisacions sindicals, moltes d'elles afiliades a la CUT, sent de les més importants els sindicats portuaris, ZOFRI, sindicats miners, comerç i funcionaris públics. També organisacions sindicals enfortides per fets històrics com per ser la "Matança de Santa María", el 17 de decembre de 1907. Les representacions sindicals estan donades per; comerç, funcionaris públics, mineria i construcció, entre uns atres.
La ciutat d'Iquique és sèu d'una série d'institucions de relacions internacionals, tals com l'Unitat Regional d'Assunts Internacionals (URAI) del Govern Regional de Tarapacá, encarregada de l'anàlisis i gestió de les relacions bilaterals i multilaterals de la regió en els països veïns de Perú i Bolívia, Amèrica Llatina i el restant del món, la Comissió de Turisme, Patrimoni i Relacions Internacionals del Consell Regional de Tarapacá, l'oficina regional del Servici Nacional de Migracions, l'oficina regional de la Direcció general de Promoció d'Exportacions (ProChile), el Departament de Migracions i Policia Internacional de la Policia d'Investigacions, i les Oficina de Relacions Internacionals[29] i Oficina de Migrants de la Municipalitat d'Iquique.[30] Ademés, la Corporació de Desenroll de Tarapacá conta en l'Oficina Comercial de Tarapacá en la ciutat de Camp Gran, Mate Grosso del Sur, Brasil.[31]
En matèria de relacions internacionals i educació, els principals actors dins d'Iquique són la Direcció general de Relacions Internacionals i l'Institut d'Estudis Internacionals (INTE) de la Universitat Arturo Prat.[32]
Edifici central de l'Universitat Arturo Prat d'Iquique.
La comuna d'Iquique conta en establiments educacionals públics, subvencionats i particulars, en els quals s'impartix l'educació Preescolar, Educació Bàsica i Educació Mija i es desglossen de la següent forma: 28 coleges Públics, 33 coleges privat - subvencionats i 8 coleges privats. La ciutat també conta en diverses universitats:
La primera companyia de bombers de la ciutat (encara peruana), va ser fundada el 10 de decembre de 1870 per Alfonso Ugarte i Guillermo Billingurst.[33] Entre els anys 1860 i 1866, va funcionar una companyia de bombers anomenada "Companyia de Bombes Peruana" de la qual solament es fa menció en ellibre Història de les Companyies de Bombers d'Iquique, de Dimas Filgueira, editorial Bini1888, Iquique, de la qual no hi ha majors detalls, llevat que els seus implementos varen passar a ser part de la bomba Iberia N.º 1 anys més vesprada. En l'actualitat, el Cos de Bombers d'Iquique, es troba afiliat a la Junta Nacional de Cossos de Bombers de Chile. Per un atre costat la ciutat d'Iquique té un dels cossos de bombers més antic de Chile, per lo tant, és molta la relació històrica que té en la ciutat, ya que grans incendis han afectat a edificacions antigues, grans indústrias i casas-habitacions. Fundat el 7 d'octubre de 1875, ha estat per 140 anys al servici de la comunitat. Nou companyies organisades i entrenades en distintes especialitats (Aigua, rescat, Hazmat, escals i trauma) componen l'institució:
Companyia Espanyola de Bombers "Espanyola" N.º1. Especialitat d'aigua i trauma.
Companyia Alemana de Bombers "Germania" N.º2. Fundada el 18 d'octubre de 1872 per residents alemans. Especialitat d'aigua i rescat.
Companyia Italiana de Bombers "Ausonia" N.º4. Especialitat d'aigua i materials perillosos.
Companyia Croata de Bombers "Dalmacia" N.º5. Fundada originalment per Peruans en 1874. Després de la guerra de 1879, membres de la colónia Austrohúngara resident en Iquique -croates provinents de la regió de Dalmacia- assumixen la seua direcció). Especialitat d'aigua i escals.
Companyia Chilena de Bombers "Sargent Llogaret" N.º6. Esta companyia, en época Peruana era una companyia de residents Chilens. Especialitat d'aigua i rescat.
Companyia de Bombers "Bomba Tarapacá" N.º7. Especialitat d'aigua, rescat vehicular i incendis en altura.
Companyia Britànica de Bombers "Victoria" N.º11. Fundada el 24 de maig de 1909 per residents Britànics. Especialitat d'aigua i rescat tècnic pesat.
Companyia de Bombers "Iquique" N.º12. Especialitat d'aigua.
Companyia de Bombers "Guardiamarina Ernesto Riquelme" N.º14. Especialitat d'aigua, rescat i trauma.
Companyia de Bombers "Gilberto Molina Gahona" N.° 16. Ubicada en la caleta Chanavayita a 60 km al sur d'Iquique. Especialitat d'aigua.
Restants mortals d'Arturo Prat
Ocorregut ya el Combat Naval d'Iquique (21 de maig de 1879), els restants mortals del Capità Arturo Prat Chacón, són traslladats fins al quarter de la Primera Companyia de Bombers, en eixe llavors, "Bomba Iberia". Tota esta operació va ser supervisada pel Sr. Eduardo Plans.
La festivitat religiosa de la Verge de la Tirana se celebra actualment cada 16 de juliol en el poble de la Tirana, a on participen balls de diversos tipos en devoció a la Verge del Carmen. Esta és la festivitat més important del nort gran, per la massiva concurrència de peregrins.
Carros Alegóricos Nadalencs
Carro alegórico nadalenc passejant per Iquique.
Tradició nadalenca que consistix en caravanes d'autos i camions en adorns nadalencs que es dediquen a llançar caramelos als chiquets espectadors que els veuen passar en dies abans del Nadal. Tot va escomençar al principi dels anys 60, personal de Correus de Chile va escomençar a dur regals als seus fills en el camió del repartiment d'encomanes i un funcionari, Mario Vidal, es vestia com el "Viejito Pascuero" i abdós eixien el dia 24 de decembre en la vesprada a visitar les cases dels funcionaris que tenien fills menors. El carro era simple, solament el vell pascuero i els seus ajudants; estos no es disfrassaven i el camió no tenia adorns. En el pas dels anys, les peixqueres iquiqueñas es varen sumar i els sindicats de les peixqueres d'Iquique varen escomençar a adornar el vehícul i cada volta millor, paulatinament, fins a aplegar als carros alegóricos d'hui en dia. En l'actualitat, este succés s'ha consolidat com una tradició que es repetix anualment en époques nadalenques (a mitan de decembre). No obstant, esta tradició ha anat evolucionant. Cada any, els carros alegóricos nadalencs carreguen entre 10 i 15 voluntaris en el camió disfrassats de vells pascueros o de personages de dibuixos animats infantils que llancen caramelos als chiquets espectadors que veuen passar a dits camions i estos mateixos passen per tot Iquique plens de colors, caramelos, músiques taquilleres i molta alegria que repartixen cap als chiquets i famílies espectadores que els veuen passar. Molts carros fins a inclouen les nomenades bandes de bronzes (típiques dels balls religiosos de la festa de La Tirana) tocant música en viu mentres recorren tot Iquique i Alt Hospici. El fi d'esta notable tradició consistix que les empreses i sindicats que organisen estes caravanes nadalenques detinguen el seu recorregut en cada casa dels seus funcionaris els fills menors dels quals reben regals nadalencs com també es feya en els anys 60. Esta tradició és reconeguda pels iquiqueños per ser única a nivell mundial.
Museus
Vista del frontis de l'ex-aduana d'Iquique.Museu Corbeta Esmeralda.Museu Municipal d'Iquique: dependent de la Corporació Municipal de Desenroll d'Iquique, ocupa l'antic edifici de l'empresa Astoreca, construït en 1902. Posseïx coleccions d'etnogràfiques de les poblacions aimaras del altiplà andino i indígenas de la costa. Conte, ademés, en una sala dedicada a l'explotació salitrera. S'ubica en Passejada Baquedano 951.
Museu Naval Iquique: Inaugurat el 20 de maig de 1983 per la Armada de Chile per a exhibir els elements rescatats del naufragi de la corbeta Esmeralda. El Museu conserva elements originals de numerosos bucs que varen participar en la Guerra del Pacífic, sent la seua major colecció els extrets de la corbeta Esmeralda a on destaca la baranda de toldilla, des d'a on el capità Arturo Prat arengó a la tripulació el 21 de maig de 1879. L'edificació va sofrir un incendi en 2016. Es troba ubicat en un costat del edifici de l'antiga Aduana d'Iquique, edifici que va servir com a presó als sobreviviente del combat naval d'Iquique. L'edifici va ser declarat Monument Nacional pel D. S. 1559 de 1971. D'igual forma els restants de la corbeta Esmeralda varen ser declarats Monument Nacional pel D. S. 723 de 1973.
Museu Històric Militar: dependent de la VI Divisió d'Eixèrcit, la seua senzilla colecció mostra objectes i indumentària de la Guerra del Pacífic. Es troba en Passejada Baquedano 1396.
Museu de la Mar: de propietat de la Universitat Arturo Prat, és de caràcter privat. La seua colecció, que està en procés de classificació inclou principalment una mostra de la zoologia i fauna marina dellitoral. S'ubica en el Campus Huayquique de la UNAP.
Museu Corbeta Esmeralda: És una rèplica a tamany real de la Corbeta Esmeralda. En decembre de 2007, va ser entregat oficialment el proyecte de construcció de la rèplica de la Corbeta "Esmeralda", d'altura i dimensions similars a la que es troba afonada en la rada d'Iquique. La colocació de la primera pedra de l'obra, que està sent alçada en la Passejada Lynch, va ser efectuada en maig de 2010, en la presència del President de la República Sebastián Piñera Echenique, donant inici a la seua construcció. La construcció tenia un cost inicial d'US$5.000.000 (Cinc millons de dólars), aportats per la Companyia Minera "Donya Inés de Collahuasi", i desenrollats per l'Empresa Constructora Ingevec. Esta rèplica de la Corbeta "Esmeralda" és part de les Obres Bicentenario, conjunt d'obres desenrollades pel Govern de Chile junt en privats per a commemorar el Bicentenario de l'Independència de Chile, i va ser inaugurada en maig de 2011. En l'actualitat és possible accedir a ella pagant una admissió per al manteniment de l'embarcació a escala 1:1.
A principis del XX, estava en el seu apogeu l'indústria del salitre. En les primeres décades d'eixe sigle, Iquique creix econòmicament d'una manera sorprenent gràcies als importants alvanços de processament del Salitre, el que era exportat a diversos països d'Europa. Existien en l'época 170 oficines salitreras. Els amos d'estes oficines varen construir les seues cases d'estil Georgiano en Iquique, especialment en carrer Baquedano. En eixe context es construïx el Palau Astoreca en 1904 per encàrrec de don Juan Higinio Astoreca, amo de les oficines La Granja, Felisa, La Aurrera i Iris. El Palau Astoreca està construït integralmente de pi oregón. La seua arquitectura està inspirada en l'estil Georgiano. Este edifici té 1400 m², en el primer pis es varen fer 15 departaments i 22 en el segon. La casa va pertànyer a la família Astoreca, pero no va ser habitada per ells, perque en 1904 varen decidir traslladar-se a Valparaíso, per a en 1909 vendre en tot el seu mobiliari la propietat al govern, en la suma de 80.000 CLP. A partir d'eixe llavors va escomençar a funcionar allí la intendencia regional, fins que en 1977 es trasllada al nou edifici les habitacions decorades en mobles de diferent estil, entre els que destaquen: Neo-Luis XVI, Art Nouveau, Neo Renaixença francesa, entre uns atres. El Palau Astoreca és una joya arquitectònica que pot ser visitat pel públic en general, per a admirar la grandea d'una época passada.
Plaça Arturo Prat
La Plaça Arturo Prat és la plaça d'Armes de la ciutat d'Iquique. Un imperdible punt de referència per a tots els visitants. Ací es troben construccions imponents com la Torre del Rellonge i el Teatre Municipal. Ademés, tots els arbres i palmeres que adornen la plaça són Patrimoni Nacional per la seua antiguetat. També, conta en molts banquets per a reposar.[34]
El carrer Huancavelica durant la República del Perú, i Baquedano quan el port cau baix la dominació chilena, constituïx la columna vertebral de la ciutat. Baquedano era el carrer per a on l'aristocràcia iquiqueña passejava. Per ací els seus escàndals tan ben relatats en la novela de Juanito Zola, "Tarapacá" va despertar a les decenes de puritanas que allí dormien. Al final d'este carrer, cap al sur, i per les calles Bisbe Labbé, Patricio Lynch i Bulnes es va constituir el barri anglés. L'Iglésia Anglicana i la Logia Masónica són els seus referents simbòlics. El carrer Baquedano és testimoni de l'auge de l'indústria salitrera en la província. Les cases es varen edificar entre 1820 i 1920, les quals varen ser construïdes en similar arquitectura, aixina donar un toc especial a este carrer. Durant l'administració peruana este carrer es va cridar Santa Rosa, despuix Huancavelica; posteriorment, en l'administració chilena Manuel Baquedano i Cristian Fonseca. Les cases construïdes en pi oregón, fusta que va aplegar a este port procedent d'Estats Units i Canadà, construïdes pel sistema d'armassó simple o “Balloon Frame”, estil arquitectònic georgià. Destaquen els seus corredors cap al carrer en llaugers pilars i balaustrades de fusta i bells marcs de portes i finestres, l'us de lucarnas o llanternes, de miradors i el sostre aéreu sombreado sobre el terrat. Hui el carrer Manuel Baquedano està convertida en una passejada pública. En el dia reunix a diversos comerciants d'antiguetats, els qui junt en oferir els més insòlits i nous productes rememoren el temps de les salitreras. Ademés nos podem trobar a lo llarc de la passejada una série de restaurant-pub-bar que han anat apropiant-se i remodelant el carrer, recuperant (o empijorant per a molts) la vida delloc, sent esta, una font laboral-econòmica important per a moltes persones. Val destacar que en la passejada es troben ubicats importants centres culturals de la ciutat, com el Museu Regional, el Museu Militar i el palau Astoreca; i educatius com eliceu Libertador General Bernardo O'Higgins (ex Liceu d'Hòmens), establit en 1886 i ubicat entre els carrers Orella i Manuel Bulnes.
Teatre Municipal d'Iquique
El Teatre Municipal d'Iquique de nit.L'auditori del teatre municipal d'Iquique.
El Teatre Municipal d'Iquique va ser construït en 1889 pels germans Soler i es caracterisa per una frontera d'estil Neoclàssic en quatre figures femenines que representen quatre branques de l'art: la música, el teatre, la dansa i la pintura. El Teatre està íntegrament construït en fusta de pi oregón, fusta estructural provinent de Canadà. Les canyes, argila i conchuela mòltes són els materials de construcció predominants. Durant l'época d'or del salitre este teatre va ser l'escenari de representacions d'òpera, sarsuela i teatre de nivell internacional. En el Hall del teatre es troba un Foyer, baix la seua cúpula central estan pintats quatre genis de la música i quatre querubines que representen la música, la dansa, la pintura i el teatre. Actualment, esta arquitectura és Monument Nacional, per Decret Suprem de 1977. És per este motiu que des de l'any 2009 es troba tancat i en procés de restauració per a la seua conservació i utilisació exclusiva per a fins culturals i artístics. Esta determinació es va donar com a fonament perque en els últims anys el Teatre Municipal s'utilisava per a actes polítics, religiosos i educatius com a llicenciatures i aniversaris d'establiments educacionals, perdent la traça que va tindre en els seus anys d'esplendor.
Boya Corbeta Esmeralda
Boya Corbeta Esmeralda.
Colocada en elloc a on va ser afonada pels peruans la corbeta Esmeralda el 21 de maig de 1879, en el Combat naval d'Iquique. Està construïda d'acer i medix dotze peus d'alt, pintada en els colors de la bandera de Chile i arborant a la mateixa en la seua part més alta. Es realisen visites turístiques en llancha al voltant d'esta. La primera boya va ser instalada el 21 de maig de 1928 i conseguia allumenar-se de nit en llànties d'acetileno incorporades en la seua estructura. El 25 de maig de 1971 es va reemplaçar per una de fibra de vidre, que correspon a la que s'utilisa per a les tongades per reparacions. L'actual va ser colocada allí el 12 de maig de 1995.
Monument a la Dòna Emigrant
El Monument a la Dòna Emigrant
El “Monument a la Dòna Emigrant”, és una escultura d'acer, símbol de la família i l'emigració, que s'ubica en l'avinguda Arturo Prat, en el centre de la Plaça i Rotonda Chipana, realisada en 2002 per l'escultor i pintor italià Antonio Masini.
Correspon a la plaja ubicada front a la ciutat d'Iquique, en el seu llitoral. Les seues arenes de color blanc alberguen a estiuejadors durant totes les époques de l'any. En la seua extensió és possible practicar diversos deports nàutics com el bodyboard, surf, windsurf, velerisme, esquí aquàtic, entre uns atres. La temperatura promig en l'any alcança els 18.8 °C, per lo que pot ser visitada durant la major part de l'any, convertint a Iquique un gran centre turístic.
Parc Temàtic Cavancha
És una de les avingudes costaneras de Chile, a on els chiquets tenen accés a gojar de jocs interactius i paisages naturals. Elloc contempla l'habilitació del santuari dels Yacaré i també és elloc de les següents espècies:
Abans Havien Koi i Guppy els quals varen morir per raons de l'activitat humana La qual cosa era que tiraven monedes a l'estany. L'obra del Parc Yacaré Aventura està emplaçada en 1600 metros quadrats, a on es va crear un hàbitat especialment acondicionat per a l'exhibició de 21 yacarés, els que conten en dos ambients de descans –un en terra i un atre en aigua, abdós controlats en la seua temperatura, ya que estos reptils requerixen per a la seua supervivència entre 20 i 25 °C. A uns metros hi ha un show de llops marins (Otaria flavescens) amaestrados cridat El tesor dels llops lo que és una atracció solament en l'estiu. Al front hi ha un estable en els següents animals
La Parròquia de La nostra Senyora de l'Inmaculada Concepció va ser construïda en 1885, dos anys despuix d'incendiar-se l'antiga Iglésia Parroquial d'Iquique, gràcies a l'iniciativa i gestions del vicari apostólico Camilo Ortúzar. A penes es va iniciar la seua construcció en 1884 i fins a l'any 1888 va albergar els restants del capità Arturo Prat i d'atres héroes del Combat naval d'Iquique. El 20 de decembre de 1929 i per mig de la Constitució Apostólica "Ad Gregem Dominicum", el papa Pío XI crea la Diòcesis d'Iquique, convertint a esta iglésia en la Catedral de la ciutat. La Catedral és d'estil neoclàssic italià, el seu edifici rectangular ocupa una quadra completa; a un costat s'ubiquen les oficines parroquials i en la seua part atrassera alberga una Capella Ardent. En el pati nort del temple es troba un enorme crucifix que, es diu, és el protector d'Iquique. El seu interior es compon de tres naus, dividides per dos rencs de columnes corintias, la nau central presenta una volta blava adornada en estreles dorades. Despuix de l'Altar Major es troba una esplèndida representació de l'Asunción de Santa María. La Catedral d'Iquique s'ubica en carrer Bisbe Labbe, entre Bolívar i Esmeralda, a pocs passos del moll de passagers i del centre comercial de la ciutat.
Deports
Estanislao Loayza va ser el primer chilé en disputar una corona del món, en 1925.Arturo Godoy va lluitar pel títul mundial de pes pesat, caent per punts.
Sense lloc a dubtes el deport ha segut una institució cultural en la ciutat. Des de l'época del salitre, varen escomençar a vore la llum una série d'institucions deportives (Jorge V, Unió Matador, Unió Morro, Cavancha, Maestranza, Club Chung Hwa, per nomenar alguns), i en distintes disciplines deportives. El boxeig va rendir els seus primers triumfos de la mà de figures emblemàtiques tals com Estanislao Loayza, "Tani", el primer en disputar un títul mundial en 1925, o l'oriunt de Caleta Bona, Arturo Godoy, campeó nacional qui va disputar el títul mundial en Joe Louis, el "bombarder de Detroit", en el Madison Square Garden de Nova York, en 1940, i en quí va perdre en definitiva per punts. Encara hui es poden visitar els vestigis dels gimnasis utilisats per estos íconos del deport local en el carrer Thompson, a on han segut convertits en cellers per a feriantes. El 4 de setembre de 1971 va ser una data per a l'història. Chile va aventajar a Estats Units per 128.300 punts. Chile s'havia classificat com el campeó del Món en Caça Submarina, a on elloc de l'ardit va ser en Iquique. L'equip estava conformat per Raúl Choque, Pedro Roces, i el coquimbano Fernando Sánchez. Ademés de Federico Schaffer, qui va anar el capità, Samuel Rodríguez i Eduardo Soto.
El fútbol, no obstant, va ser qui li va donar el títul de "terra de campeons" a la ciutat. Segons antecedents històrics, el primer partit oficial de fútbol es va jugar (possiblement) el 14 de juny de 1896, en motiu de l'aniversari de la Societat d'Ilustració i Progrés d'Iquique. L'any 1902 es crea la Lliga de Fútbol d'Iquique, en la participació de clubs formats principalment per estrangers. Esta Lliga és reemplaçada el 19 de maig de 1931 per la Associació de Fútbol d'Iquique (AFI). Per a eixe llavors existien una série de clubs, representatius dels distints barris de la ciutat, tals com el Club Yungay (fundat en 1905 i el més antic d'Iquique), C. D. Maestranza (fundat en el mateix any), Estrela de Chile (fundat en 1921), Club Deportiu Unió Morro (fundat en 1923), Club Unió (fundat en el mateix any), Club Deportiu Ràpit (fundat de la mateixa manera que l'anterior), Club Jorge V (fundat en 1926) i Club Sportiva Italiana (fundat al mateix any), entre uns atres. L'inauguració de l'Estadi Municipal d'Iquique en els antics terrenys de l'hipòdrom del Tarapacá Sporting Club el 21 de maig de 1933cita requerida, va popularisar el deport.
La selecció local de fútbol va conseguir 7 títuls amateurs a nivell nacional; l'últim en 1978, quan és fundat el Club de Deports Iquique. Est pren la posta gloriosa, fent-se en el títul de segona divisió en 1979, i, un any més vesprada obté la Copa Polla Gol (torneig d'obertura) en derrotar a Colo-Colo per 2 a 1 en el estadi Nacional. Figures d'eixe equip varen ser Luis Acao (oriunt d'Huara i capità de l'equip) i Fidel Dávila, entre uns atres. D'aquell club, Juan Ponce de Ferrari i Cristian Sasso es varen convertir en els primers jugadors del club en ser nominats a una selecció chilena de fútbol, en 1980. Per desgràcia, l'història va concloure en l'any 2002, quan l'institució dels dragons celests cau a la tercera divisió, en mig d'una crisis deportiva i econòmica. L'any 2007, no obstant, torna al professionalisme, esta volta baix el nom de Municipal Iquique, a on conseguix el campeonat de 3° divisió i l'ascens a la Primera B. A l'any següent conseguix l'ascens a Primera Divisió derrotant a l'equip de Coquimbo Unit per llançaments penals. Despuix d'una breu temporada en la Primera Divisió, descendix bruscament a la Primera B, en que va estar per una temporada, fins a conseguir el títul de campeó de la seua categoria en novembre del 2010. En decembre del 2010, i despuix de trenta anys, torna a ser campeó de la Copa Chile, en guanyar-li a Deports Concepció per 4 gols contra 3 en penals (empat en el temps reglamentari), disputat en el Estadi Francisco Sánchez Rumoroso de Coquimbo. No obstant el nom de "Municipal" és poc acceptat per l'unflada, la qual va demanar que reprenguera el seu antic nom, Club Deportes Iquique, situació que es va concretar el mateix any. Jugadors destacats d'eixes temporades varen ser Rubén Taucare, Edson Puch (traslladat posteriorment a Universitat de Chile), Sebastián Marchant, Leonardo Mas, Fernando Martel i el seleccionat Sub-20 Álvaro Ramos. Ademés conseguix classificar a tornejos internacionals per primera volta en la seua història, com la Copa Suramericana en les edicions 2011, 2012, 2014 i 2017 i a la Copa Libertadores d'Amèrica els anys 2013 i 2017. En paral, la Universitat Arturo Prat va participar en la Tercera Divisió de Chile entre 2006 i 2008. El surf i el bodyboard desenrollen any rere any noves oportunitats per a la ciutat. Sent una de les ciutats en més constància d'onage específic per a la pràctica d'estos deports en el món, esta ciutat es convertix en un punt turístic clau per al seu desenroll. En el bodyboard exponents com Juan Antonio Fischer, Gabriel "Momio" Brantes, Hernán Flores, Eduardo Carpinello, i Eduardo Salines han segut cridats a la selecció nacional obtenint importants guanys dins i fòra de Chile, aixina com també les noves generacions. En surf, Juan Carlos Lombardi, Rebuig Fancs, Roddy Álvarez, Cristian "Morris" Tàpia i Reinaldo Ibarra destaquen en la disciplina física. L'any 2014 el Campeonat del Món de Bodyboard de la ISA (Associació Internacional de Surf) es va portar a terme en Plaja Cavancha resultant campeó per equips per la destacada participació dels medallistes Yoshua Toledo (Iqui) ore categoria Junior, Anaís Velis (Quintero) argent en Dames Junior, i Gabriel Brantes (Iqui) bronze en categoria Open. El fútbol americà en Iquique sorgix en octubre del 2011, sent els "Wolf" o "Wolves" d'Iquique els pioners d'este deport en la ciutat. Els entrenaments generalment tenen lloc en Plaja Cavancha. També la peixca en apnea té una figura Iquiqueña destacada, Pedro Lay Fumada, campeó chilé en peixca submarina en apnea i subcampeó del món per equips de peixca en apnea en 2012, en la selecció de Chile, i gran coneixedor de les costes de la regió de Tarapacá.
Terminat per l'alcaldesa Myrta Dubost, patrocinat per una empresa minera de la regió. Inaugurat el 13 de setembre de 2008, és considerat un dels més grans d'Amèrica i és una de les vàries atraccions principals d'esta ciutat, este parc també conta en un Bike Park; zona per a ciclistes a on poden realisar les seues acrobàcia i desenrollar les seues habilitats en rampes i montículs de terra. Este parc es troba en el sector del parc Plaja Brava en tongada d'un antic "clot" que va permanéixer varis anys en un proyecte que es dubta de la seua veracitat.
Transport
Plaça Arturo Prat en dos tramvies turístics que funcionen a bateries.
Transport marítim
Actualment, el port d'Iquique és un dels més importants del nort de Chile i, la raó és que fa de port principal per a mercaderies que ingressen a la zona franca; d'esta manera apleguen a diferent països com Perú, Bolívia, Argentina, Paraguai, Equador, Brasil, Colòmbia i Uruguai, és dir, és un dels principals ports del Àsia-Pacífic en Amèrica del Sur pel Pacífic, a diferència de Valparaíso, principal port d'entrada d'automòvils solament de Chile. Les càrregues que mou el port local estan directament relacionades en la ZOFRI (electrodomèstics, automòvils nous i usats, mercaderies en general, insumos miners). A la seua volta, bona part de les importacions bolivianes es fan a través d'este port, generant un intens tràfic entre Iquique i la ciutat boliviana d'Oruro. En els últims anys, el port ha desenrollat iniciatives orientades a la sostenibilitat, incloent l'implementació d'un sistema de allumenament LED d'alta eficiència energètica en la seua infraestructura operativa, lo que ha contribuït a reduir la chafada de carbono del terminal marítim i a optimisar els costs energètics en les seues operacions nocturnes.[35]
A nivell de travessies, Iquique no li ha segut un port atractiu ya que si s'haguera considerat per eixemple les condicions de Batimetría, en el cas de seguritat, ya que posseïx una millor fossa de navegació en el port interior, ademés la plaça hotelera, i opcions eventuals, és superior ya que el nivell d'activitats és major. Iquique posseïx 150 quilómetros de plages en molt bona peixca i parages molt interessants, d'esta forma haguera segut descartat de pla el chicotet port d'Arica, lo que li hauria afectat a l'economia ariqueña. Per un atre costat el port d'Iquique és un dels tres ports en la regió, existix el port de Patillos i el port de Patache, els quals té una forta activitat en la mineria a granel de material Cuprífero i sal, esta última del Salar Gran.
Transport aéreu
A nivell aeronàutic, el Aeroport Internacional Diego Aracena (o Chucumata) servix a la ciutat d'Iquique. Distant a uns 30 km aproximadament al sur, té una pista d'aterrisage de 3.350 metros de llarc i una llosa de 60 metros d'ample. És el quarto aeroport sobre passagers transportats, i el segon aeroport sobre transport de càrrega de Chile, segons senyes de la Junta d'Aeronàutica Civil. Atén vols comercials de LATAM Airlines, Sky Airline, JetSmart i Amaszonas S. A les quals presten servicis de transport regular de passagers tant a nivell nacional a destins com: Antofagasta, La Serena, Santiago, Concepció i internacional per mig de vols directes cap a La Pau i Santa Creu (Bolívia), Asunción (Paraguai) i Bota (Argentina) (vol estacional d'estiu). Per als pròxims anys es preveu l'ampliació del terminal aéreu, per a satisfer esta alta demanda.
A nivell de carreteres, la conectivitat de la ciutat és relativament bona. Si be les vies que la conecten en les propenques ciutats d'Arica i Antofagasta estan pavimentades, l'infraestructura associada a elles seguix sent mínima. Actualment existix l'autopista concesionada en un total de 87 km que unixen la ciutat en la Ruta Panamericana (47 km) i en l'aeroport (40 km). L'actual terminal rodoviario de la ciutat és un eixemple de l'urgència d'inversió que requerix Iquique en este aspecte. La precària infraestructura té un caràcter provisorio i no és capaç d'absorbir l'intens tràfic, principalment internacional. Les principals empreses de busos en servici nacional són: Tur Bus, Pullman Bus, Busos CikTur, Kenny Bus, Busos Nort Gran, Cruz del Nort, Ramos Chole, Pullman Carmelita, Pullman Santa Rosa, TSA Pullman San Andrés i Pullman Cuevas. Servici Internacional a Oruro (Via Colchane) i La Pau (Bolívia) Via Tambo Cremat: Bus Fer, TransLitoral, Trans Salvador S. R. L. Jet Sur Internacional, Trans Luján i Trans Paraís. Servici Internacional a Asunción (Paraguai) Via Passe de Jama: Pycasu S. A. Servici Internacional a Jujuy - Salta (Argentina) via Calama - Pas de Jama Andesmar.
Transport públic
El transport interurbà està dividit en dos zones: els microbuses que servixen a la comuna d'Iquique (llínees 4, 5, 6, 6A, 7, 9, 10, 17 i 18) i els que conecten en la comuna d'Alt Hospici (llínees 1, 1A, 1B, 1.21, 3, 3A, 3B, 3C, 33 i 400). L'implementació del sistema TransIquique va canviar la numeració dels microbuses (de llínees 4,5,6 a 110, 102, 120; per eixemple) i prevea un reordenamiento del tràfic en el transport públic en carrers segregats, vies exclusives i paradors "diferits" (actualment els autobusos prenen i deixen passagers en qualsevolloc). Els Taxis Bàsics, Radiotaxis i els cridats "Colectius" també serien incorporats a este reordenamiento. No obstant des de principis de maig, Iquique i Alt Hospici posseïxen taxis colectius en llínees (Alt Hospici 111, 222, 333 i Iquique 444 i 555) la qual conta en un total de 75 taxis colectius, que s'anirà incrementant en la seua cantitat. En setembre els conductors dels taxis colectius (sense llínees) junt en els radis taxis deuran formar part d'un sindicat, per a poder per fi tindre un reordenamiento en el transport públic.[36]
Està en etapa d'estudi per a una pròxima licitació pública la construcció d'un Metro cable o telefèric que una a la comuna d'Iquique en la comuna d'Alt Hospici, per a, d'esta forma, aliviar el tràfic vehicular de la congestionada avinguda Alejandro Soria (ruta 16), que unix abdós localitats. Dins d'este sector està en fase de proyecte per a 2020 la proposta que consistix en un nou terminal de busos per a la ciutat d'Iquique, emplaçat en el sector de Baix Molle i que complixca en brindar un servici concorde a les necessitats que sorgiran en el pla de la conectivitat i informació des d'i cap a la ciutat en l'habilitació del corredor bioceánico Sants-Iquique. En una primera instància es desenrollarà un PLA MESTRE que considera intervindre diversos punts dins d'Iquique (incloent Alt Hospici) i nous traçats vials que plantegen optimisar conectivitats. Per mig d'esta proposta es busca establir el punt de partida per a la solució a conflictes i problemàtiques urbanes que hui en dia es presenten en la ciutat d'Iquique, com per eixemple, la congestió producte de l'alta densitat vehicular i del trànsit de camions de càrrega pesada i de busos interurbans en carrers que no soporten la gran escala d'estos fluix; aixina com també la carència d'un espai significatiu i concorde per a la rebuda de passagers que, al mateix temps, complixca en entregar l'informació sobre qué fer o on anar dins i fòra de la ciutat i també que siga capaç de donar la possibilitat en desplaçaments cap a punts rellevants sobre lo turístic i comercial dins de rets existents. En açò algun dels beneficis directes que durà el proyecte serà la creació de parades de micro busos al voltant del recorregut, aixina com la creació tren llauger que ira des del terminal de busos nou fins a la zona franca d'Iquique.
Mijos de comunicació
En Iquique, es concentren els mijos de comunicació de la regió, entre els quals estan els diaris L'Estrela d'Iquique i Diari Longino, les plataformes digitals informatives com els diaris digitals dels anteriors, el mig digital Mig El Boyaldía, ademés de Diari El Nortino, Cavancha, El Sol d'Iquique i Iquique en llínea. El 16 de febrer de 2019 va fer la seua primera publicació la revista digitala Iquiqueña, convertint-se en el primer magazín en llínea de la regió de Tarapacá. Les emissores locals estan Bravissima, Paulina, Super, Municipal, Vilas, Latorre, Unap, Jatum acaru, La Mega, Carib, Sant Lorenzo, Encert i de tall religiós Paraules de Vida i Temps Finals
Pampa i Mar no es termine solament contínua en senyal online.
↑González Miranda, Sergio (2006). . Institut d'Estudis Internacionals, Centre d'Investigacions de l'Home en el Desert. Universitat Arturo Prat. Iquique: Chungará, Revista d'Antropologia Chilena. Consultat el 2007.
_-_comuna_de_Iquique.svg)
_(cropped).jpg)
Fútbol
La Pau, Bolívia
Supetar, Croàcia
Wikisource contiene obras originales de o sobre Iquique.