Candidat independent

Erro al crear miniatura:

Candidat independent

Un candidat independent, candidat cívic o polític independent és el postulante, usualment a algun càrrec polític, que no pertany a cap partit polític ya existent en elloc. Es diu «cívic» per realisar el seu candidatura al marge dels partits polítics existents, ya que en una democràcia els ciutadàs tenen el dret inherent, universal i inalienable de postular-se als càrrecs d'elecció popular. Usualment no disponen dels mijos materials i personals propagandístics propis d'un partit, ni conten en una base de votants habituals. La possibilitat de presentar-se com a candidat independent i les condicions requerides per a això depenen de les normes electorals delloc. Hi ha distintes raons per les quals un polític pot presentar-se com a independent, entre algunes d'elles podem trobar:

• Els independents poden recolzar polítiques que diferixquen de les propostes pels partits preexistentes.

• En algunes parts del món existix la tradició de votar per independents, per lo que afiliar-se a un partit és desventajoso.
• En alguns països, com Rússia, és necessària una cantitat ingent de membres en més d'una regió per a crear un partit.
• En alguns països, com Kuwait, els partits polítics estan prohibits. La circumstància d'haver segut elegit partint d'una candidatura independents no els impedix la possibilitat de pactar en uns atres per a formar govern i inclús a voltes la circumstància de no dependre d'un partit polític els facilita les decisions que puguen prendre en tal sentit i pot colocar-els en posicions molt ventajoses per aplegar a ser imprescindibles en la formació d'alguna majoria parlamentària.

Eixemples per país

Argentina

L'únic i més destacable cas de candidat independent és el de l'expresident Dumenge Faustino Sarmiento, que si ben era part del govern lliberal-conservador, no pertanyia a cap partit polític puntual. Sarmiento va ser guanyador de les Eleccions Presidencials de 1868 en les quals va véncer a Just José d'Urquiza (Partit Federal) en 79 vots electorals (el 60.30% dels vots).

Austràlia

Candidats independents, rara volta han segut elegits per al Parlament d'Austràlia, encara que són més comunament elegits per als parlaments estatals. Un gran número d'independents són exmiembros d'algun dels principals partits d'Austràlia, el Partit Laborista Australià, el Partit Lliberal d'Austràlia o el Partit Nacional d'Austràlia. Actualment, dos independents se senten en la Cambra de Representants d'Austràlia: Cathy McGowan (per Indi), i Andrew Wilkie (per Denison), antic membre del partit Verts Australians. En el Senat d'Austràlia apareix John Madigan (per Victoria, Austràlia), antic membre del Partit Demòcrata Laborista, i Nick Xenophon (per Austràlia Meridional), qui s'ha eixercitat en el seu càrrec des de 2008.

Canadà

Independent dels polítics han portat a terme una considerable influència en la Cámara de Canadà en els últims anys Canadà ha segut governat pels successius governs de minoria independent en membres del Parlament (diputats) la celebració de la balança de poder. En l'elecció federal de 2004, Chuck Cadman va ser elegit per al parlament federal com a diputat independent en representació de la Columbia Britànica a cavall de Surrey Nort. Cadman havia representat a cavall que, en nom del Partit Reformiste de Canadà i l'Aliança Canadenca, pero despuix de l'Aliança Canadenca es va fusionar en el Partit Conservador Progressiste de Canadà per a formar el nou Partit Conservador de Canadà en 2003, Cadman va perdre la candidatura per a representar als conservadors Part en que anar a Jasbir Singh Cheema. Cadman llavors va ser en la posterior elecció com a independent i va derrotar Cheema, aixina com els candidats d'atres parts de Canadà, per un marge significatiu. En la primavera de 2005, la vinculació Cadman emesos votar a favor d'un presupost recolzat pel Partit Lliberal del govern de Paul Martin, aixina com el Nou Partit Democràtic (PND), pero l'oposició de conservadors i l'oposició Bloc Quebequense.

Costa Rica

Vore també: Diputats independents en l'Assamblea Llegislativa de Costa Rica

En Costa Rica no és possible d'acort a la llegislació vigent, que un ciutadà es postule a un càrrec d'elecció popular cóm un independent sense la representació d'un partit polític.

En el marc de l'ordenament jurídic vigent, els partits polítics tenen el monopoli en la nominació dels candidats a diputats d'acort al Còdic Electoral del Tribunal Suprem d'Eleccions.

No obstant és possible convertir-se en polític independent ya que dita possibilitat està amparada en l'Artícul 25 de la Constitució Política de Costa Rica que garantisa la llibertat d'associació per lo que no se li pot obligar a un ciutadà en el seu eixercici de lloc polític electe a permanéixer en un partit polític específic i poden unir-se a una atra agrupació política. Esta situació és comuna en cada periodo llegislatiu de l'Assamblea Llegislativa de Costa Rica, en que freqüentment es declaren diputats independents, o en el cas d'alcaldes de cantones que se separen del partit pel que varen ser electes.

Espanya

En Espanya en les eleccions, sobretot municipals, solen aparéixer candidatures de partits polítics en la denominació de independents o independent, és dir, al marge dels grans partits. Eixemples són el GIL, Candidatura Independent de Centre, Grup Independent per Lluís Maria Xirinacs va ser elegit senador independent i va formar part del grup parlamentari Entesa dels Catalans. En l'àmbit sindical també apareixen sindicats autodenominats independents; és el cas de la Central Sindical Independent i de Funcionaris. No obstant, en Espanya, no és possible que hi haja candidats personals independents, ni a diputats ni a atres càrrecs polítics, ya que deuen pertànyer a un partit polític. Alguns partits d'àmbit nacional, com Unió de Ciutadans Independents, han tractat de superar este inconvenient per mig d'una aposta pel municipalisme i la política local.

Estats Units

George Washington es va presentar i va véncer en les eleccions de 1788 com a candidat independent. Ralph Nader es va presentar com a candidat independent en les eleccions presidencials de 2004. Ross Perot es va presentar com a candidat independent a les eleccions de 1992 i 1996. Va obtindre 18% dels vots en 1992.

Països Baixos

Durant les negociacions sobre la composició del gabinet de 2023-24, Dick Schoof va ser propost com Primer ministre dels Països Baixos el 28 de maig de 2024 per les parts negociadores PVV, NSC, VVD i BBB . Açò ocorre en acabant de que Geert Wilders (PVV), líder del partit més gran en la Segona Cambra, rebera respal insuficient per a convertir-se en primer ministre i l'exministre del PvdA, Ronald Plasterk, retirara la seua candidatura. Schoof es presenta llavors com a primer ministre independent, en nom dels quatre partits. Despuix de 223 dies de negociacions, Schoof presta jurament davant el rei el 2 de juliol de 2024. Els Països Baixos han tingut un primer ministre independent sis voltes abans;

• Gerrit Schimmelpenninck (25 de març de 1848 - 17 de maig de 1848)
• Jacob de Kempenaer (21 de novembre de 1848 - 1 de novembre de 1849)
• Justinus van der Brugghen (1 de juliol de 1856 - 18 de març de 1858)

• Jan Jacob Rochussen (18 de març de 1858 - 23 de febrer de 1860)
• Jacob van Zuylen van Nijevelt (14 de març de 1861 - 10 de novembre de 1861)
• Schelto van Heemstra (10 de novembre de 1861 - 1 de febrer de 1862)

Mèxic

Artícul principal → Candidat independent en Mèxic.

En Mèxic les candidatures independents han segut un tema pendent en les reformes polític-electorals que s'han implementat en el país en l'última década. Miguel Riera diu que “L'Artícul 35 de la Constitució consagra el dret fonamental de tot ciutadà per a votar i ser votat per a un càrrec d'elecció popular, el qual forma part dels drets civils i polítics reconeguts a nivell internacional. En la vida política i electoral de Mèxic, tal prerrogativa ya ha segut plenament reconeguda."

Durant varis anys el dret de postular candidats a càrrecs per elecció popular ha segut un privilegi dels partits polítics, lo que ha tingut com a conseqüències el monopoli del poder per estos instituts polítics i la falta d'una real democràcia que permeta la participació ciutadana. Un ciutadà sense afiliació partidista tenia dret a ser votat quan recorria a la figura de candidatura ciutadana, a on un partit polític postula al ciutadà. En decembre de 2009 es va presentar una reforma política prèvia a la vigent de 2014, la qual contempla varis instruments de participació ciutadana com el referèndum, el plebiscit i les candidatures independents, sent president Felipe Calderón Hinojosa. En l'any 2012 i despuix de la seua aprovació en 17 estats del país, la comissió permanent del congrés federal va formular la declaració d'aprovació per a que es realisaren els canvis constitucionals necessaris. El 10 de febrer de 2014 es va publicar en el Diari Oficial de la Federació la més recent reforma electoral que, entre atres regulacions, establix les que deuen seguir els aspirants a obtindre una candidatura independent a nivell federal, fixant els requisits a cobrir per a obtindre el registre. Al respecte és pertinent senyalar que estes candidatures varen existir temps arrere, sent considerat el seu primer antecedent des del naiximent de la nació mexicana, el contemplat en les Bases d'Organisació Política de la República Mexicana de 1843 i com el seu antecedent més recent, la Llei Electoral de 1917. No obstant i no obstant l'alvanç que representa la seua aparició en la més recent reforma en la matèria, la seua reglamentació contempla requisits excessius que molt pocs aspirants estarien en possibilitat de complir, situació reflectida en el número de candidats independents registrats per a competir per una Diputació Federal pel principi de Majoria Relativa en el Procés Electoral Federal 2014-2015 que va anar de sol 22 contra els 2,644 candidats propietaris que varen registrar els 10 partits polítics nacionals i les 2 coalicions contendents. Des de 1920 han existit les candidatures independents, pero el partit d'eixe llavors en el poder i per abús d'autoritat va reformar les lleis electorals, encara en contra de l'artícul 35 Constitucional de Mèxic. En l'any 2000, Wilbert Alonzo Cabrera, naixcut en Mèrida, Yucatán, va llançar la seua Candidatura Ciutadana a la Presidència de Mèxic (dins de les rets socials), o també cridada Candidatura Independent. Posteriorment, 500 líders cívics avecindados en Estats Units de Norteamérica, en varis grups, varen ser al Congrés Mexicà a exigir dites candidatures independents, abolides inconstitucionalmente en 1920, via llei electoral i sense modificar l'artícul 35 (DE VOTAR I SER VOTAT), de la Carta Magna Mexicana; i ademés varen exigir conforme a la constitució, el poder votar des de l'estranger en les eleccions generals. La Carta Magna de Mèxic no diu que per a ser votat cal pertànyer a cap partit. La Llei Electoral, si ho exigia i aixina es va violar la Constitució per més de 70 anys. En 1949, en Magdalena Sonora, Arturo Moreno Federico, va ser candidat ciutadà independent, resultant triumfador. El 14 de març de 2013, la Suprema Cort de Justícia de la Nació valida les candidatures independents en l'estat de Quintana Rosegue, una acció que senta un precedent per a que els demés estats escomencen a reglamentar sobre este tema.

El 7 de juliol de 2013, en les Eleccions estatals de Zacatecas de 2013, Raúl de Lluna Tovar es va convertir en el primer alcalde independent electe de Mèxic pel municipi de General Enrique Estrada, Zacatecas.

El 10 de febrer de 2014, va ser promulgada la reforma polític electoral de Mèxic, en la que ademés de reconéixer-se plenament les candidatures independents, s'enfortix la figura en garantisar que els ciutadans postulats a un càrrec d'elecció popular per esta via obtindran recursos públics i temps en radi i televisió.

El 7 de juny de 2015 es va convertir en un dia important per als independents en guanyar Jaime Rodríguez Calderón, exmilitante del PRI, en les eleccions per la gubernatura de Nou León, convertint-se en el primer governador electe per mig de la figura de candidatures independents.

Atres cinc candidats independents varen acompanyar el succés:

• Manuel Clouthier Carrillo, fill de Maquío (candidat a la Presidència de Mèxic en 1988 pel PA), es va convertir en el primer candidat independent en guanyar una diputació federal, en obtindre el 42.3% dels vots;

• César Valdés, es va convertir, en el 41% dels vots, en el primer candidat independent en ser electe alcalde en el municipi de García, Nou León (municipi en el que Jaime Rodríguez Calderón havia segut alcalde de 2009 a 2012);
• Pedro Kumamoto, va ser elegit diputat local en el 37.6% dels vots, el primer per la via independent pel X districte local en Zapopan, Jalisco;
• Alberto Méndez, en el 29.3% dels vots, es va convertir en el primer independent en guanyar en el municipi de Comonfort, Guanajuato;
• Alfonso Martínez Alcázar, exmilitante del PA, es va convertir en el primer candidat independent electe pel municipi de Morelia, capital de Michoacán, en obtindre el 27.56% dels vots.
• Carlos Alberto Manzo Rodríguez en prop del 66% dels vots es va convertir en el primer president municipal independent d'Uruapan, Michoacán, en 2024

Els requisits per a ser candidats independents ademés dels requisits que se'ls exigix als partits polítics són els següents:

• Tindre una associació civil en la que es comprove per lo manco com a president de dita associació al president i a el síndico.
• Tindre un conte bancari en a on es puguen depositar els montos que els otorguen les autoritats corresponents en cas de tindre èxit les seues candidatures.

Candidatura independent a la presidència de Mèxic 2018

Artícul principal → Eleccions federals en Mèxic de 2018.

El 7 d'octubre de 2017, Jaime Rodríguez Calderón va registrar davant l'Institut Nacional Electoral (INE) la seua aspiració a ser candidat independent a la presidència de Mèxic en les eleccions federals de 2018. Per a complir este objectiu va deure recaptar 876 mil firmes de respal ciutadà, equivalents al 1% del padró electoral i mantindre este percentage en per lo manco 17 entitats federatives. Despuix de demanar llicència del seu càrrec de governador de Nou León, Rodríguez Calderón va conseguir conseguir les firmes necessàries per a obtindre la candidatura presidencial independent el 17 de giner de 2018, sent el primer aspirant en conseguir els respals requerits. El 15 de març de 2018, l'INE va declarar que de les firmes presentades, 266 mil 357 estaven duplicades, més de 500 mil tenien inconsistencias, 158 mil 532 estaven simulades, més de 205 mil eren fotocòpies, quedant baix del marge solicitat en lo que no va ser acceptat el seu registre. Seguint els procediments electorals, el seu advocat Javier N. Pro va presentar davant el Tribunal Electoral del Poder Judicial de la Federació (TEPJF) tres recurs d'inconformidad. El primer, solicitant una pròrroga, va ser rebujat. El 9 d'abril el TEPJF va realisar un sessió pública a on varen debatre una queixa i varen donar per quatre vots a favor en tres en contra l'aval per a que Rodríguez puga aparéixer en la boleta electoral.

Vore també

• Candidat
• Candidat polític
• Candidat de paper
• Candidatura testimonial

Enllaços externs

• "BBC World News" 2006.
• "New York Claves Online". Obtingut el 08-11-2006.