Cerro Santa Lucía

Erro al crear miniatura:

Cerro Santa Lucía

Erro al crear miniatura:

Vista del cerro Santa Lucía.

Erro al crear miniatura:

La terrat Neptú.

Erro al crear miniatura:

Cerro Santa Lucía vist des del Cerro Sant Cristóbal.

El cerro Santa Lucía, antigament cridat cerro Huelén en picunche, és un parc urbà ubicat en el cor de la ciutat de Santiago de Chile. Llimita al sur en l'Avinguda Libertador General Bernardo O'Higgins, a on es troba l'estació Santa Lucía del Metro de Santiago, a l'oest en el carrer Sant Lucía, al nort en la calle Mercé i a l'est en el carrer Victoria Subercaseaux. Té una altitut de 629 m s. n. m., una altura de 68 m i una superfície de 65300 m².

Toponímia

Es creu que els aborigen ho cridaven Huelén, que significaria 'dolor, desdicha', encara que la seua verdadera etimologia encara no ha segut dilucidada i és controversial fins al dia de hui. Atres possibilitats són que provinga de la paraula welen, a la seua volta derivada de la veu wele, pero en el significat de 'desgràcia, mal presagie'. És possible també que no siga una paraula d'orige mapuche, sino que es tracte d'una atra llengua local.

Segons alguns historiadors, just despuix de l'arribada dels espanyols, comença el procés d'expropiació al curaca Huelén Huala, a qui mana a La Dehesa.

Història

Periodo prehispánico

Artícul principal → Chile prehispánico.

Existixen antecedents de restants d'ocupacions humanes en la zona des de l'última glaciació.

Ciutat inca en Chile

Santiago hauria segut fundada sobre un centre administratiu inca, el més austral d'eixe Imperi, d'acort a lo postulat en una publicació d'una investigació del Museu Nacional d'Història Natural divulgada en giner de 2013 en el seu bolletí mensual. L'estudi realisat per l'arqueòlec Rubén Stehberg i l'historiador Gonzalo Sotomayor Cap varen postular que Santiago hauria segut un important centre administratiu i ceremonial de l'Imperi del Tawantinsuyu i que el camí del inca aplegava fins a la Plaça d'Armes.

L'investigador Rubén Stehberg del Museu i Gonzalo Sotomayor de l'Universitat Andrés Bell varen reunir les evidències de les investigacions presentades en 1976, més documents històrics i a açò varen agregar noves evidències en les quals postulen de que baix la ciutat del caixco vell de Santiago es trobaria un assentament inca en els cursos mijos dels rius Mapocho i Maipo. L'ocupació contava en reis i autoritats a lo llarc de les valls fins a aplegar a Mapocho, pero estos haurien segut morts durant la conquista de Diego d'Almagro. La ciutat inca del Mapocho li la comparava, segons escrits demostrats en l'estudi, com una atra versió de Cuzco, un lloc en que prosperava la mineria i l'agricultura. D'això postulen llavors que Pedro de Valdivia realment no va fundar Santiago, sino que va viajar directament a poblar-la i prendre possessió de la ciutat.

Segons el croniste Gerónimo de Bibar, Valdivia tenia l'intenció de «poblar un poble com el Cuzco a les riberes del riu nomenat Mapocho i que foren allà a donar-li obediència». En esta i atres cites similars, s'evidencia que el poble existia i era com Cuzco, és dir com una capital provincial. Fins ara, l'història ha senyalat que Pedro de Valdivia va fundar Santiago el 12 de febrer de 1541 i que en el lloc hi havia alguns pocs mapuches i una escassa organisació. No obstant, estes noves investigacions donen força a la teoria de que lo que ara és el centre de Santiago podria haver segut un important centre administratiu i ceremonial de l'Imperi inca.

En eixe antic "Santiago incaico" hi havia un "tambo major" que va ser usat per Pedro de Valdivia per a albergar els primers cabildos i que correspondria a a on hui està la Municipalitat. Pero també hi havia atres edificis administratius i cases de mamacones, dònes dedicades al cult al sol.

Gonzalo Sotomayor

Una contradicció a esta versió és que Valdivia va colocar Santa Lucía al cerro de la ciutat en honor a la santa del dia. No obstant, el dia de santa Lucía és el 13 de decembre, no el 12 de febrer. En 2000 atres investigacions realisades varen destacar que «els incas varen nomenar un governador en Aconcagua cridat Quilicanta, el qual hauria tingut al seu càrrec "gent de guarnició" i varen colocar un atre en la conca de Santiago cridat Vitacura, a càrrec de "gent de presidi"». Segons l'estudi existien dos variants del «camí del Inca» que es desprenien de la vall d'Aconcagua per a juntar-se novament en les rodalies del cerro Sant Cristóbal. En el mateix lloc a on els europeus varen instalar la seua Plaça Major, la plaça d'armes, hi ha escrits que nomenen un tambo jagant, característic dels indígenes. Evidències d'arqueologia es varen trobar baix alguns metros de la superfície mentres analisaven la mitat sur de la conca del riu Mapocho.

D'acort a lo observat per Stehberg i Sotomayor, els vestigis arqueològics senyalen l'existència de l'antic assentament incásico en Santiago, en influències de les cultures diaguites i Aconcagua. S'hauria tractat, acàs, d'una ciutadella o chicotet establiment de caràcter agrícola molt alié al de les cultures locals hortícoles i caçadores-recolectores que hi havia abans, les que mantenien un modus vivendi més be dispers i falte de cohesió administrativa. De fet, el del Valle del Mapocho va poder haver segut l'únic establiment d'este tipo en uns 500 km a la redona.

L'informació històrica, arqueològica i geogràfica disponible coincidix en senyalar que entre el cerro Huelén per l'orient, els dos caixers del riu Mapocho pel nort i sur, respectivament i en algun punt intermig entre les actuals calles Bandera i Brasil, pel ponent, es va emplaçar un important centre urbà Tawantinsuyu. El conjunt arquitectònic s'organisava entorn a una gran plaça que, segons l'informació arqueològica i etnohistórica disponible, es va emplaçar exactament en el lloc a on Pedro de Valdivia va fundar la seua.

Rubén Stehberg.

Esta administració incaica es va emplaçar entre el cerro Huelén, actual Santa Lucía, per l'orient; els dos caixers del riu Mapocho pel nort i sur; i per algun punt intermig entre les actuals calles Banderes i Brasil pel ponent, estos llímits geogràfics són els mateixos usats en la ciutat de Cuzco (Perú):

Cuzco va ser emplaçada al peu d'un cerro sagrat, Sacsayhuaman, i està flanquejat per dos esteros que confluïxen en el riu de Cuzco. En eixe sentit hi ha una similitut prou interessant.

Rubén Stehberg

Conquista i Colónia

Artícul principal → Conquista de Chile.

Pedro de Valdivia va fundar Santiago en el cerro Santa Lucía

Quan els conquistadors varen aplegar a la vall del riu Mapocho, varen utilisar este peñón com un punt de reconeiximent i mirador. Va ser en este lloc a on Pedro de Valdivia va fundar la ciutat de Santiago de Nova Extremadura el 12 de febrer de 1541 despuix d'haver creuat el Mapocho el 13 de decembre de 1540, dia de Santa Lucía ya que Valdivia sabia que ocupava un lloc solsticial. En la seua ala oest, es varen assentar els primers molins de Chile i les primeres vinyes pertanyents a Rodrigo de Araya. Posteriorment, ho seguiria en les mateixes empreses Bartolomé Blumenthal, besyayo de la Quintrala.

A l'orient del cerro Santa Lucía es varen crear dos finques: una en 1546, que va pertànyer posteriorment a Bartolomé Blumenthal (castellanizado com Bartolomé Flores) i una atra en 1557, la de Juan Gómez. Abdós varen plantar les primeres vinyes de la Vall Central. Cap a fins de el XVIII, varen ser subdivididas en dèu quintes, lo que va donar orige als carrerons que a principis de el XIX es varen convertir, entre unes atres, en els carrers Pare Valdivia (antiga Els Ànets) i Victoria Subercaseux (antiga Tres Montes), encara que, pel descuit, varen aplegar a ser denominades "femer". Actualment es troba allí el Barri Lastarria.

Salve per les ermites i algunes cases en les seues faldes, el cerro no va tindre construccions importants durant el periodo colonial.

Independència

Artícul principal → Independència de Chile.

Erro al crear miniatura:

Torreón espanyol del cerro Santa Lucía

Durant la Reconquista (1814-1817), en el govern de Casimiro Va marcar del Pont (últim governador espanyol de la Capitania General de Chile), és quan el cerro adquirix major significat com a element d'ampara militar, en construir-se en ell dos forts o castells: la bateria Va marcar, després Castell González (a on actualment està la plaça Caupolicán), i la bateria Santa Lucía, després Castell Hidalgo. El Castell Hidalgo va rebre eixa denominació despuix de l'independència en homenage al valent capità Manuel Hidalgo, mort en combat en la batalla de Chacabuco.

L'ingenier militar espanyol, al servici de la Corona, Manuel Olaguer Feliú, va ser qui va dissenyar i va eixecutar les obres d'abdós fortes i d'un edifici anexe per a depòsit de municions i alberc de la guarnició. D'estes obres, sobreviuen en la passejada, els sectors d'arquitectura fortificada en esclafidors i almenas, molt modificats en el curs de 2 sigles. Eixes bateries varen quedar inconclusas, pero varen ser terminades més tart pel Govern Nacional, encara que en realitat jamai varen ser utilisades per al seu destí original de defensa.

Fins a molt alvançat el XIX, la ciutat de Santiago presentava un aspecte modest i provinciano i el cerro Santa Lucía per a 1872 era un montó de pedres, àrit i rocós. A banda dels dos forts construïts per orde de Va marcar del Pont, durant la Reconquista, no hi havia atres edificis significatius.

Observatori astronòmic nacional

Artícul principal → Observatori Astronòmic Nacional de Chile.

Erro al crear miniatura:

Edifici del Observatori Naval d'Estats Units construït en el cim del cerro Santa Lucía en 1855. Detall d'una litografia en 360° de la ciutat

En 1847, en l'arribada a Santiago d'una expedició de l'Armada dels Estats Units a càrrec del tinent James T. Gilliss, s'inicia l'història de l'investigació astronòmica en el cerro Santa Lucía en la construcció d'un observatori astronòmic ubicat en el costat nort de l'actual plaça Pedro de Valdivia. l'Observatori Astronòmic Nacional va ser oficialment inaugurat en 1852 i es va constituir en un dels primers observatoris en Amèrica i potser en el més actiu durant el XIX, ya que en esta época es varen publicar al voltant de 30 treballs científics en revistes internacionals especialisades d'Alemània, Anglaterra i Estats Units.

Transformació del cerro en passejada

Erro al crear miniatura:

Castell Hidalgo

Erro al crear miniatura:

Rebuig Vicuña Mackenna visita les obres del cerro Santa Lucía (1874)

Entre 1872 i 1874, l'intendent de l'época, Rebuig Vicuña Mackenna, conduïx el proyecte de transformació del cerro, dotant-li d'estanys, fonts d'aigua, terrats preparats per a vegetació, camins per a carruages, jardins, una ermita (Ermita del cerro Santa Lucía), miradors, un edifici destinat per a museu en l'actual Castell Hidalgo i construccions pròpies d'un parc urbà inspirat en el paisagisme francés que predominava en la planificació de l'época. Encara que la transformació de cerro sec a cerro vert en la vegetació que li coneixem hui es va consolidant en anys posteriors, l'obra de Vicuña Mackenna és encara la transformació més important que ha sofrit el cerro en benefici dels habitants de la ciutat que des de llavors conten en un bell i imponent passejada urbana. cal senyalar que, en eixa época, moltes edificacions s'emplaçaven en les faldes del cerro sense solució de continuïtat en el restant de la ciutat.

Alguns arbres natius varen ser plantats en el cerro en l'intenció de desenrollar jardins d'esta passejada pública. Rebuig Vicuña Mackenna va plantar el 23 d'octubre de 1873 varis eixemplars de palma chilena (Jubaea chilensis) en el sector oriental del cerro dutes des de la Facenda Cocalán, els que un any despuix descriuria que ya escomençaven a formar un bosc.

Millores posteriors

Erro al crear miniatura:

Carros del ferrocarril elèctric del cerro Santa Lucía

En el XX, com a part d'un gran proyecte de millores urbanes realisades en Santiago en ocasió de la futura celebració del centenari de la República en 1910, es varen construir en el cerro noves obres, la més important, la construcció de l'accés monumental pel costat de l'Alameda en 1903. Entre 1902 i 1910 va circular per l'ala ponent del cerro un ferrocarril elèctric que permetia accedir cap al terrat Caupolicán i en eixe llavors el Teatre Santa Lucía.

Una atra transformació important ocorre en la década de 1930. Després de l'expropiació dels edificis construïts en el costat ponent, cap al carrer Sant Lucía, es crea allí un jardí, es manté la casa per a l'administrador del parc i s'eixampla el carrer. Després, en 1939, es expropia la vora sur cap a l'Alameda i cap a 1940 es construïx l'actual mirador en el peñón més alt del cerro. El 25 de juliol de 1959 va ser inaugurat el Jardí Japonés, ubicat en el sector oriente del cerro, construït en ajuda de l'embaixada de dit país.

Ya en el XXI, s'han realisat una série de millores com la tongada del sistema d'allumenament públic, la restauració i millorament de les reixes de protecció i la recuperació del Castell Hidalgo de l'abandó en que es trobava, transformant-ho en un nou centre d'events per a la ciutat. El Cerro Santa Lucía va ser declarat monument nacional el 16 de decembre de 1983 per mig del decret 1636 del Ministeri d'Educació Pública.

En octubre de 2014 es va realisar una consulta ciutadana, en la que es va propondre el canvi de nom del Cerro Santa Lucía pel de Welén. La proposta va ser rebujada pel 54,23 % dels votants.

El 10 de decembre de 2018 va ser instalat en el costat sur del cerro el Monument pels Drets LGBTI de Chile, consistents en una placa commemorativa i una càpsula del temps que conté documentació sobre la lluita pels drets de la diversitat sexual en el país.