Anar al contingut

Territori Chilé Antàrtic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Territori Chilé Antàrtic

Territori Chilé Antàrtic, també denominada com a Antàrtica Chilena,[1][2] és la denominació que rep en Chile un sector del continent antàrtic,[2] ubicat entre els meridianos 53° O i 90° O, sobre el que el país manté una reclamació territorial.[1] El sector, que se solapa parcialment en les àrees reclamades per Argentina (Antàrtida Argentina, se solapa entre els meridianos 53° O i 74° O al sur del paralel 60° S)[3] i pel Regne Unit (Territori Antàrtic Britànic, se solapa entre els meridianos 53° O i 80° O al sur del mateix paralel),[4] és reclamada per la República de Chile —el país més propenc geogràficament— com partix integrant del seu territori.[1][5]

Administració

[editar | editar còdic]

El territori reclamat per Chile comprén les illes Shetland del Sur, la península Antàrtica (denominada com a «Terra d'O'Higgins» en el país) i les seues illes adjacents (l'illa Alejandro I, l'illa Charcot, i part de la Terra d'Ellsworth, entre atres). Posseïx una superfície de 1 250 257,6 km2. Els seus llímits es troben definits pel decret 1747, promulgat el 6 de novembre de 1940 i publicat el 21 de juny de 1955, del Ministeri de Relacions Exteriors, el qual establix que:

Formen l'Antàrtica chilena o territori antàrtic, totes les terres, illes, illots, secs, glaciars (pack-isse) i demés, coneguts i per conéixer-se, i el mar territorial respectiu, existent dins dels llímits de la conya constituïda pels meridianos 53º llongitut oest de Greenwich i 90º de llongitut oest de Greenwich.
Decrete N.º 1747[1]

Administrativamente, l'àrea forma part de la comuna Antàrtica, la qual és l'única comuna de Chile que no posseïx una municipalitat, per açò les comunes Antàrtica i Cap de Forns es varen agrupar i sent abdós administrades des de la municipalitat de Cap de Forns, en sèu en Port Williams. La comuna Antàrtica és una de les dos comunes de la província Antàrtica Chilena, la qual, a la seua volta, forma part de la regió de Magallanes i de l'Antàrtica Chilena.

Les reclamacions territorials chilenes sobre l'Antàrtica es basen principalment en consideracions històriques, jurídiques i geogràfiques. L'eixercici de la sobirania chilena sobre el Territori Chilé Antàrtic es fa efectiva en tots els aspectes que no es troben llimitats per la firma del Tractat Antàrtic de 1959.[6] Este tractat va destinar les activitats antàrtiques exclusivament a fins pacífics dels països firmants i adherentes, congelant els litigis territorials i impedint la realisació de noves reclamacions o l'ampliació de les existents mentres dure la seua vigència.[7] La creació de bases i les visites dels presidents de la República han segut importants accions per a eixercir de manera efectiva la sobirania.[8]

Chile conta actualment en tretze establiments operatius: quatre refugis i nou bases antàrtiques actives. Quatre d'estes últimes són permanents i cinc d'estiu.

Història

[editar | editar còdic]

Argumentació chilena respecte dels seus drets antàrtics derivats de títuls hispans

[editar | editar còdic]
Artícul principal → governació de la Terra Australis.
Mapamundi d'Abraham Ortelius (1572), en a on apareix la Terra Australis Incognita.

Durant molts anys els cartógrafos i exploradors europeus varen especular en l'existència de la Terra Australis Incognita, un immens territori que es creïa ubicat més al sur del estret de Magallanes i de l'illa Gran de Terra del Fòc i que suponien aplegava fins al pol sur.[9]

El 7 de juny de 1494, Espanya i Portugal varen firmar el Tractat de Tordesillas. Este tractat otorgava drets sobre els territoris recent descoberts a abdós monarquies segons una llínea que anava de pol a pol que mai va ser demarcada; als 46° 37' O en l'interpretació clàssica espanyola, i més a l'occident segons l'interpretació portuguesa. Les àrees antàrtiques reclamades hui per Chile, encara desconegudes en eixe llavors, caïen dins de la zona que s'atribuïa Espanya.[10][11][12][13]

(...) que es faça é senyale per la dita mar Oceà una ralla, o llínea dreta de pol á pol, convien á saber, del pol àrtic al pol antartico, que és de Nort á Sul (...)

El tractat va ser avalat en 1506 per la bula pontifícia Ea quae pro abonament pacis, per lo que es va fer obligatori per a tots els països catòlics, pero no va ser reconegut pels Estats europeus no catòlics i inclús per alguns que sí ho eren, com França. Per eixa raó, per a Gran Bretanya, Països Baixos, Rússia i atres països, les àrees antàrtiques varen ser després del seu descobriment considerades res nullius, és dir terra de ningú subjecta a l'ocupació de qualsevol nació.[13]

Mapa de la governació espanyola de la Terra Australis (1539-1555). Posteriorment, va ser incorporada a la governació de Chile.[14][15][13][16][17]

El 24 de giner de 1539 l'emperador Carlos I d'Espanya va firmar una capitulació en Pedro Sánchez de la Hoz nomenant-ho governador de les terres al sur del estret de Magallanes, cridades llavors Terra Australis, i de les illes no assignades que descobrira:[18]

(...) Item, vós prometem que, fet el dit descobriment de l'atra part del dit estret, o d'alguna illa que no siga en parage alié, vos harémos la gràcies als vostres servicis; i entre tant que no som informats de lo que aixina descubriéredes, seais el nostre governador dello.

No obstant, esta capitulació no va tindre efecte algun i el 12 d'agost de 1540 Sánchez de la Hoz va cedir tots els seus drets a la governació de la Terra Australis al conquistador de Chile Pedro de Valdivia, qui en 1545 va ser elegit governador de Nova Extremadura o de Chile pel cabildo de Santiago, reunint les governacions. El 29 de setembre de 1554 l'emperador va traspassar la governació de la Terra Australis a Jerónimo d'Alderete: (...) de l'atra part del dit Estret de Magallanes, lo que no va poder ser reclamat per Valdivia perque havia fallit en decembre de 1553. El 29 de maig de 1555 Alderete va ser ademés designat governador de Chile fins a l'estret de Magallanes.[12] Els successius governadors de Chile varen tindre l'encàrrec d'explorar els territoris al sur de l'estret, transferint-se el domini a la governació de Chile.[15] L'Estat chilé, com un dels successors dels drets d'Espanya en la regió, considera que va heretar els títuls jurídics sobre la terres antàrtiques originats en la capitulació de la Terra Australis.[13][16][19][17]

Una de les obres més importants de la lliteratura hispana, el poema épico «La Araucana» (1569) d'Alonso d'Ercilla, és considerada també per Chile com a favorable a la seua argumentació, ya que es pot llegir en la sèptima estrofa de la seua Vora I:


I en la quarta estrofa de la seua Vora III:


Existixen també cròniques i mapes, tant de Chile com d'Europa, que indiquen la pertinença de la Terra Australis Antàrtica com a part de la Capitania General de Chile.

En 1603 l'almirant Gabriel de Castella va eixir de Valparaíso per a reconéixer les costes de Chile i va aplegar a la costa sudoccidental fins al grau 64 sur, descobrint les primeres terres antàrtiques. En 1616 es va descobrir el Cap d'Hornos.[16][20][21]

El 30 d'abril de 1606 Pedro Fernández de Quirós va prendre possessió de totes les terres del sur fins al pol per a la corona d'Espanya en l'illa Esperit Sant en Vanuatu, a la que va cridar Austrialia de l'Esperit Sant pensant que era part de la Terra Australis Incognita.[22]

Albiraments antàrtics no verificats

[editar | editar còdic]

El navegant espanyol Gabriel de Castella va salpar de Valparaíso en març de 1603 al mando de tres naus en una expedició encomanada pel seu primer germà, el virrey del Perú Luis de Velasco i Castella, per a reprimir les incursions de corsarios neerlandesos en les mars al sur. Segons pareix eixa expedició va alcançar els 64° de latitut sur. No s'han trobat encara en archius espanyols documents que confirmen la latitut alcançada i si varen realisar albiraments de terres, no obstant, el relat del mariner neerlandés Laurenz Claesz (en un testimoni sense data, pero provablement posterior a 1607), documenta la latitut i l'época. Claesz declara que ell:

ha navegat baix l'Almirant don Gabriel de Castella en tres barcos a lo llarc de les costes de Chile cap a Valparaiso, i des d'allí cap a l'estret [de Magallanes], en l'any de 1604; i va estar en març en els 64 graus i allí varen tindre molta neu. En el següent més d'abril varen retornar de nou a les costes de Chile.[23][24]
En el mapa Tabula geographica Regni Chile de 1646 mostra la Terra Australis Incognita a l'est de Terra del Fòc.

Un atre document neerlandés publicat en Ámsterdam en tres idiomes en 1622 afirma que als 64º S hi ha terra «molt alta i montanyosa, coberta de neu, com el país de Noruega, tota blanca, que semblava estendre's fins a les illes Salomón»,[25][26][27] lo que podria confirmar un albirament previ a la publicació. Les terres avistar serien les illes anomenades des del XIX en el nom de Shetland del Sur. El document neerlandés, tal com es pot notar, encara que ya distinguia la separació entre Terra del Fòc i l'Antàrtica encara mantenia la creència de que el continent hui cridat Antàrtica incloïa a Austràlia i zones pròximes a les equatorials illes Salomón en les que se suponien grans mines d'or.

Atres historiadors atribuïxen el primer albirament de terres antàrtiques al marí neerlandés Dirk Gerritsz, que hauria trobat les illes hui denominades Shetland del Sur. Segons el seu relat, la seua nau va ser desviada de curs per una tormenta despuix de trasponer l'estret de Magallanes, en el viage d'anada d'una expedició neerlandesa a les Índies orientals en 1599. Existixen dubtes sobre la veracitat del relat de Gerritsz.

En els mapes de l'época, el continent antàrtic i Austràlia formaven part d'un immens continent conjetural cridat Terra Australis Incognita. El primer en descobrir l'existència d'una mar que separava a Amèrica de la possible Terra Australis Incognita va ser l'espanyol Francisco d'Hoces en 1525,[28] motiu pel qual la mar per ell recorregut és conegut en Espanya com a mar d'Hoces, encara que és més freqüent en la cartografia la denominació passage de Drake per a referir-se al mateix, nomenclatura que ademés és l'utilisada en Chile, ya que algunes fonts parlen de que Francis Drake hauria passat per allí.[29] L'existència del pas de Drake es va confirmar quan el navegant holandés Willem Schouten es va convertir en el primer en navegar al voltant del Cap d'Hornos en la seua ruta cap a les Índies Orientals en 1616.[30] En 1772, l'explorador britànic capità James Cook circunnavegó l'oceà Austral.

Descobriment de l'Antàrtica

[editar | editar còdic]
Mapa alemà de l'Antàrtica de 1891; Adolf Stielers Handatlas, publicat per Gotha: Justus Perthes.

Despuix de l'independència de les colónies americanes, les noves repúbliques es varen reconéixer entre sí el principi del uti possidetis, és dir, els nous Estats tindrien com a llímits aquells heretats de les colónies espanyoles de les quals s'originaven. Per això, la República de Chile estava constituïda per totes aquelles terres que varen pertànyer anteriorment a la Capitania General de Chile i va assumir luego que eixos títuls incloïen drets sobre l'Antàrtica.[31]

Una hipòtesis no provada és que en el XIX la península Antàrtica i els archipèlecs de les Antilles del Sur varen ser freqüentment visitats per caçadors de focas espanyols i hispanoamericans, els qui haurien ocultat els territoris en qüestió per a evitar la competència (en especial dels britànics). La presència d'estos caçadors estaria atestada per la trobada de possibles restants dels seus refugis en les costes orientals de la península Antàrtica. En esta época ya existia la certea d'un continent blanc al sur del passage de Drake, separat de la Terra del Fòc. En apoyo d'esta hipòtesis se cita que el 25 d'agost de 1818 el Govern de les Províncies Unides del Riu de l'Argent va otorgar la primera concessió per a la caça de foques i pingüins en territoris corresponents al continent antàrtic a Juan Pedro d'Aguirre. En el petitorio que Aguirre havia presentat el 18 de febrer va solicitar autorisació per a l'instalació d'un establiment per a caça de llops marins en alguna de les illes existents a l'altura del pol sur.cita requerida Se sap també que el foquero rioplatense Spiritu Sant al mando del capità Carlos Tidblom, va ser seguit en setembre de 1819 des de les illes Malvines pel bergantín nortamericà Hercilia al mando de Nathaniel Palmer alcançant-ho en l'illa Decepció en les Shetland del Sur. El fet de que estos foqueros es dirigiren a les illes en rumbo fix sol ser considerat com a prova de que les coneixien anteriorment.

La primera terra descoberta en forma confirmada al sur del paralel 60° S va ser per l'anglés William Smith a bordo del bergantín mercantil Williams, mentres navegava des de Buenos Aires a Valparaíso, desviat de la seua ruta al sur del Cap d'Hornos, el 19 de febrer de 1819 va avistar l'extremitat nordest (punta Williams) de l'illa Livingston. Va denunciar el seu descobriment en Valparaíso, pero no li va ser cregut i en un atre viage va tornar a desviar-se alcançant el 16 d'octubre de 1819 l'illa Rei Jorge. Va batejar a l'archipèlec com a Nova Bretanya del Sur i va prendre possessió d'ell a nom de la Corona britànica, donant a conéixer els seus descobriments en aplegar a Montevideo quan esta ciutat formava part de les Províncies Unides del Riu de l'Argent.

Entre 1819 i 1821, els bucs russos Vostok i Mirny, al mando de l'alemà Fabian Gottlieb von Bellingshausen al servici de Rússia, varen navegar per les mars antàrtiques. En giner de 1820, d'acort en corroboració posteriors, va avistar territori continental.[32] En 1821 varen avistar una illa a la que varen denominar Terra d'Alejandro I (69° 53' S) en honor al sar de Rússia d'aquell llavors. La qüestió sobre quí entre Palmer, Bellingshausen o el tinent britànic Edward Bransfield, que va acompanyar a Smith en l'estiu de 1819-20, va anar el primer en avistar territori continental antàrtic, seguix sent controvertida.[33]

En 1823, l'anglés James Weddell va descobrir la mar que hui du el seu nom, aplegant fins als 74° 15' S i 34° 17º O.[34]

El 10 de juny de 1829, el Govern de Buenos Aires va dictar el decret de creació de la Comandància Polític Militar de les Illes Malvines i les adjacents a la Cap de Forns en la mar Atlàntica, acte que sol ser considerat en Argentina com incloent a les illes antàrtiques. A partir d'eixos anys, va començar a produir-se un increment de la caça de ballenes i llops marins en la zona.cita requerida

Bernardo O'Higgins menciona a les illes Shetland del Sur com a part de la seua noció del territori chilé heretat de l'Imperi espanyol (uti possidetis iuris).

En 1831 el libertador chilé Bernardo O'Higgins va enviar una carta a la Marina Real Britànica parlant sobre el seu país:

Chile vell i nou s'estén en el Pacífic des de la baïa de Clòchines fins a Nova Shetland del Sur, en latitut 65° Sur i en l'Atlàntic des de la península de Sant Josep en latitut 42° fins a Nova Shetland del Sur, o siga, 23° en una superabundancia d'excelents ports en abdós oceans, i tots ells salubres en totes les estacions. Una simple mirada al mapa de Sudamérica basta per a provar que Chile, tal com queda descrit, posseïx les claus d'eixa vasta porció de l'Atlàntic Sur[35][36]
Bernardo O'Higgins

En 1843 una expedició chilena va fundar el Fort Bulnes, prenent possessió de l'estret de Magallanes, a només dies de que aplegaren navío britànics i francesos en el mateix objectiu. Anys més vesprada, en 1848 Chile funda la ciutat de Punta Arenes.[37]

En 1856 es va promulgar el tractat d'amistat entre Chile i Argentina que va reconéixer els llímits del uti possidetis juris, és dir, els definits per les lleis indianes fins a 1810.[38]

El creiximent de la colónia chilena en Magallanes, llavors ya en la ciutat de Punta Arenes, va permetre la fundació de companyies per a la cacera i explotació de ballenes en les mars antàrtiques, les que varen demanar l'autorisació del govern de Chile.[39]

El president Jorge Montt va promulgar l'Ordenança Peixquera N.º 1623 el 17 d'agost de 1892, l'objectiu del qual era controlar la peixca illegal de foques, lleons marins, llúdries i atres espècies, sent el primer document que buscava regular l'extracció de recursos naturals en l'Antàrtida. Com a forma de control indirecte, es varen otorgar arrendaments i concessions per a les illes situades al sur del Cap de Forns. Alguns dels empresaris que els varen solicitar varen ser: Pedro Pablo Benavides, Lujes Koenigswerther, José Pasinovich, Dumenge Bou Herrera i Enrique Fabry. El Decret N.º 1642 va prohibir la caça i la peixca durant un any. Posteriorment, el 19 d'agost de 1893, i ans que finalisara la prohibició, el Govern, en l'aprovació del Consell d'Estat, va prorrogar per mig del Decret N.º 83, per quatre anys, la caça i la peixca de foques, lleons marins, llúdries i chungungos en la zona.[17] En 1894, es va entregar la potestat a la governació de Punta Arenes per a l'explotació de recursos marins al sur del paralel 54° S.

En 1895 i 1896, l'Armada de Chile va iniciar estudis en el continent antàrtic despuix de rebre comunicacions de capitans de barcos balleneros i mercants que faenar en les mars antàrtiques. Otto Nordenskjöld va compartir en la Societat Científica Chilena i el seu president, Federico Puga Born, l'idea de viajar a les illes Shetland del Sur en l'estiu de 1896-1897; no obstant, estos plans no varen aplegar a concretar-se.[17]

XX

[editar | editar còdic]

En els primers anys del XX, va aumentar l'interés per estudiar els territoris antàrtics. Algunes d'estes expedicions varen demanar permís al govern de Chile per a poder realisar-se, entre les que es pot destacar la del professor suec Otto Nordenskjöld en 1902 i la del anglés Robert F. Scott en 1900.[17] També Chile va entregar permissos d'explotació, com el conferit el 31 de decembre de 1902 pel Decret N.º 3310 a Pedro Pablo Benavides per a arrendament de les illes Diego Ramírez i Ildefons, podent estendre's en la peixca cap al sur indefinidament, baix la condició d'instalar una estació naval en eixes illes.[17]

El buc factoria chilé Governador Bories, ancorat en caleta Balleneros, Illa Decepció en 1908.

A partir de 1903 balleneros chilens varen visitar l'illa Decepció, liderats pel capità noruec Adolfo Andresen baix bandera chilena.[40][41][42][43]

Un decret emés per Chile el 27 de febrer de 1906 va cedir l'explotació industrial agrícola i peixquera per 25 anys, en les illes Diego Ramírez, Shetland del Sur, Georgias del Sur i la Terra de Graham a Enrique Fabry i a Dumenge de Bou Herrera, encarregant-se'ls també l'ampara i la custòdia dels interessos sobirans de Chile en la zona. Argentina va protestar formalment el 10 de juny de 1906 per eixes accions de Chile i a l'any següent Chile va invitar al Govern argentí a negociar un tractat per a dividir les illes i l'Antàrtica continental americana, pero no va ser acceptat.

A partir de 1906, varen començar a promulgar-se varis decrets, inclús des del Congrés Nacional de Chile, per a permissos d'explotació en la zona antàrtica. El ministre de Relacions Exteriors de Chile va mencionar el 18 de setembre d'eixe any els drets antàrtics chilens en una memòria i va declarar que la delimitació del territori estaria subjecta a investigacions preliminars.[44] Ademés, el president Germán Riesco va crear una Comissió Antàrtica depenent del mencionat ministeri, en l'objectiu d'organisar la primera Expedició Antàrtica Chilena i construir una estació meteorològica per a enfortir la sobirania en estos territoris a través d'una presència efectiva; no obstant, el terremot de Valparaíso de 1906 va impossibilitar que el proyecte rebera finançació.[17] Argentina va protestar formalment el 10 de juny de 1907 per eixes accions de Chile i es va iniciar un procés de negociacions per al reconeiximent mutu dels territoris antàrtics. S'establiria un llímit per a definir dos zones distintes, pero este tractat mai es va firmar.

El 8 de maig de 1906, es va crear llegalment, gràcies a l'iniciativa del capità Adolfo Andresen, la Societat Ballenera de Magallanes en sèu en Punta Arenes, el 7 de juliol de 1906 es funda la Societat Ballenera de Magallanes, pel Decret Suprem n.º 2905. Atres empreses balleneras també varen ser autorisades, com la Societat Ballenera Corral i la Companyia Peixquera Magallanes, que tenien varis centenars d'hòmens residint en Decepció durant els estius antàrtics i varen operar fins a la Primera Guerra Mundial.[45] Pedro de Bruyne va solicitar al Governador de Magallanes, Froilán González, l'autorisació per a fundar una estació en les Shetland del Sur, la qual va ser autorisada l'1 de decembre Sur per mig del Decret N.º 1314 del governador de Magallanes,[46] lo que varen fer en la caleta Balleneros de l'illa Decepció, issant allí la bandera chilena[47] i instalant un depòsit de carbó. Eixe lloc va ser visitat per Jean-Baptiste Charcot en decembre de 1908 per a aprovisionarse de carbó i va continuar sent habitat en temporada estival fins a 1914.[7]

En 1908, el buc britànic Telefon, que transportava carbó per a l'aprovisionament dels balleneros en l'illa Rei Jorge de les illes Shetland del Sur, va encallar en els secs de la baïa Almirantazgo (hui coneguts com a roques Telefon) i va ser abandonat per la seua tripulació per greus danys. En enterar-se de l'incident en l'illa Decepció, varis barcos varen salpar cap al lloc. El capità Andresen, a bordo del ballenero chilé Almirant Valenzuela, va aplegar primer, va abordar el buc abandonat en una maniobra perillosa, va issar la bandera chilena[39] i ho va reclamar segons la llei de el mar. Ho va remolcar fins a l'illa Decepció, varant-ho en una caleta (hui caleta Telefon) per a reparacions. En la primavera següent, el buc factoria Governador Bories ho va reparar en èxit, permetent que el Telefon navegara novament baix pabelló chilé.[45] La societat ballenera va adquirir el vapor Telefon que pertanyia a la companyia Lloyds en 1910, el qual havia segut puc en arremate despuix de l'accident.[39]

Luis Pardo Villalón, el marí chilé que va rescatar a l'expedició d'Ernest Shackleton, que havia permaneixcut varada en l'illa Elefant durant huit mesos, el 30 d'agost de 1916.

El 21 de juliol de 1908, el Regne Unit va anunciar oficialment la seua reclamació de sobirania sobre totes les terres dins dels meridianos 20° i 80° al sur del paralel 50°, que en 1917 va traslladar al sur del paralel 58° i en 1962, al paralel 60° S.[48]

La Carta Palesa del 21 de juliol de 1908, establia que: «el grup de les illes conegudes en el nom de Georgias del Sur, Orcades del Sur, Shetland del Sur, Illes Sándwich i el territori conegut com a Terra de Graham, situats en l'Oceà Atlàntic Sur, al sur del paralel cinquanta de latitut sur, ubicats entre els graus vint i huitanta de llongitut oest, són part del nostre Domini», lo que va produir en conflicte diplomàtic en el Regne Unit.[46] La Societat Ballenera de Corral, creada en 1910 en capitals chilens, noruecs i, des de 1915, solament d'Adolfo Andresen, varen operar en el llitoral austral i les aigües antàrtiques, en les Shetland del Sur i Orcades del Sur. Va contar en bases d'operacions en caleta Sant Carlos en Corral i en illa Decepció.[46]

En 1914, el britànic Ernest Shackleton va iniciar una expedició per a creuar el Pol Sur des del mar de Weddell al mar de Ross. En dos naus, el Endurance i el Aurora, es va dirigir cap al continent blanc, pero el clima va empijorar dràsticament fins que un témpano va destruir completament al primer navío. Shackleton va navegar per diversos ports argentins, de les illes Malvines i Georgias del Sur sense trobar a ningú que s'atrevira a buscar als expedicionaris atrapats en una illa antàrtica. No obstant, en Punta Arenes va trobar al pilot Luis Pardo Villalón, qui, a bordo del Yelcho, va conseguir rescatar als nàufrecs en l'illa Elefant. El 4 de setembre de 1916 varen ser rebuts en el port de Punta Arenes com a héroes. L'ardit del pilot Pardo, navegant en temperatures propenques als -30° i en una mar tormentoso ple de témpanos, li va valdre el reconeiximent nacional i internacional.[49][50]

Sobirania i Tractat Antàrtic

[editar | editar còdic]
Sagell postal commemoratiu de la declaració de sobirania sobre el Territori Antàrtic.
Mapa de Chile tricontinental, incloent reclamació antàrtica, la seua plataforma continental-zona econòmica exclusiva i plataforma continental estesa.
Gabriel González Videla durant l'inauguració de la Base General Bernardo O'Higgins en l'Antàrtica, en 1948.
Mapa de les tres àrees en que es dividix el territori chilé:
En blau: Chile continental.
En roig: Chile insular.
En vert: Chile Antàrtic.

El 14 de giner de 1939, Noruega va declarar les seues reclamacions territorials sobre territori antàrtic entre els meridianos 0° i 20°, lo que va inquietar al Govern chilé, per lo que el president Pedro Aguirre Cerda va incentivar la definició del Territori Antàrtic Nacional i el 7 de setembre d'eixe any va establir per decret N.º 1541 una comissió especial per a examinar els interessos del país en l'Antàrtica una comissió dirigida ad honorem per Juliol Escudero Guzmán i integrada per Enrique Corvodez Madariaga, Antonio Huneeus Guanya i Ramón Canyes Montalva. El comandant Ramón Canyes Montalva va exigir l'1 d'abril de 1940 que s'establiren explícitament i lo abans possible les fronteres chilenes en l'Antàrtida.[51] La comissió va establir els llímits d'acort en la teoria dels sectors polars tenint en conte precedents geogràfics, històrics, jurídics i diplomàtics, els quals varen ser oficialisats pel Decret N.º 1747, promulgat el 6 de novembre de 1940 i publicat el 21 de juny de 1955.[1] La primera data es commemora cada any en el país com el «Dia de l'Antàrtica Chilena».[52][53]

Chile considerava que els seus drets antàrtics estan sustentats pel principi del uti possidetis juris, heretant la governació de la Terra Australis de 1539 i transferida a la governació de Chile en 1555.[13][46][17][54][15]

Segons Pablo Ihl, els dominis antàrtics heretats de Chile tenien com a llímit oriental el meridià de Tordesillas, situat més a l'est que el 53° O reclamat com a llímit oriental.[51] És per açò que Oscar Espinosa Moraga creïa que Chile va reduir la seua reclamació territorial per a no incloure a les illes Orcades del Sur en favor d'Argentina,[51][n. 1] no obstant, la majoria dels càlculs del meridià de Tordesillas es troben a l'oest de les illes mencionades.[55] El Decret N.º 1723, de 2 de novembre de 1940, va otorgar al Ministeri de Relacions Exteriors de Chile la competència exclusiva per a gestionar tots els coneiximents i resolucions relacionats en la reclamació territorial antàrtica.[17] Argentina va protestar formalment pel decret per mig de nota del 12 de novembre de 1940, rebujant la seua validea i expressant una potencial reclamació a la mateixa àrea.[56] A la seua volta, el Regne Unit va protestar el 25 de febrer de 1941.

El Territori Chilé Antàrtic i l'Antàrtida Argentina segons Chile. Abdós països li reconeixen a l'atre el territori que no se superpon en el propi.[57] A fins de 1940, Argentina i Chile varen reconéixer mútuament «que Chile i Argentina tenen drets indiscutibles de sobirania en la zona polar denominada Antàrtida americana».[58] Va haver enteniments entre abdós països en 1952 i 1953.[59][60]

En giner de 1942, Argentina va declarar els seus drets antàrtics entre els meridianos 25° (prop de l'extrem est de les Illes Sandwich del Sur) i 68° 34' O, al sur del paralel 60° S, establint l'Antàrtida Argentina, d'acort en la teoria de les regions polars.[61][62][63][n. 2] Allò va donar lloc a un memoràndum de resposta del govern chilé del 3 de març de 1942, reservant els seus drets. En 1946 Argentina va desplaçar el llímit occidental del Sector Antàrtic Argentí, ampliant la reclamació fins als 74° O.[64]

En 1947, Chile va començar a eixercir actes de sobirania en el continent antàrtic en la Primera Expedició Antàrtica Chilena i l'instalació de l'Estació Meteorològica i Radiotelegráfica Sobirania, actual Base Naval Capità Arturo Prat.[65] A l'any següent, el 18 de febrer, i com a forma d'assentar les reclamacions chilenes, el president Gabriel González Videla va inaugurar la Base General Bernardo O'Higgins en la península Antàrtica, la construcció de la qual va estar a càrrec d'Eduardo Saavedra Rojas[66] i sent la primera visita oficial d'un cap d'Estat a l'Antàrtica.[67] Mentrestant, la primera base argentina la part continental de l'Antàrtica, el destacament naval Almirant Brown, es va inaugurar en 1951.[68]

El 4 de març de 1948, Chile i Argentina varen firmar un mutu acort en la protecció i defensa jurídica dels seus drets territorials antàrtics,[69][70] reconeixent mútuament:


En 1953, el representant d'Índia en les Nacions Unides va presentar un proyecte per a l'internacionalisació del continent antàrtic, moviment al que varen adherir varis països sense història d'actes de sobirania sobre dit continent. Els que sí els tenien varen començar gestions per a evitar l'internacionalisació, i l'embaixador chilé en Nova Delhi, Miguel Serrano, va conseguir que el primer ministre Jawaharlal Nehru baixara la proposta.[71]

El 4 de maig de 1955, el Regne Unit va presentar dos demandes, contra Argentina i Chile, respectivament, davant la Cort Internacional de Justícia per a que esta declarara l'invalidea de les reclamacions de sobirania dels dos països sobre les àrees antàrtiques i subantárticas. El 15 de juliol de 1955, el Govern chilé va rebujar la jurisdicció de la Cort en eixe cas i l'1 d'agost ho va fer també el Govern argentí, per lo que el 16 de març de 1956 les demandes varen ser archivades.[72]

La llei N.º 11486 del 17 de juny de 1955 va posar al Territori Chilé Antàrtic baix la dependència de la província de Magallanes, la que es va transformar el 12 de juliol de 1974 en la XII Regió de Magallanes i de l'Antàrtica Chilena.[73] El 4 de novembre de 1975, es va crear la província Antàrtica Chilena en les comunes de Navarino i Antàrtica Chilena.[74]

El 28 de febrer de 1957, el Decret Llei argentí N.º 2129 va establir els llímits del seu reclam com els meridianos 25° i 74° O i el paralel 60° S. En 1958, el president dels Estats Units Dwight Eisenhower va invitar a Chile a la Conferència pel Any Geofísico Internacional per a resoldre l'assunt antàrtic. L'1 de decembre de 1959, Chile va firmar el Tractat Antàrtic, el qual va entrar en vigor el 23 de juny de 1961[6] i que va establir que:

  • L'Antàrtica és Patrimoni de la Humanitat.
  • Dona al territori antàrtic fins pacífics, impedint-se l'instalació militar o armada.
  • Els països firmants del tractat tenen dret a establir bases en fins científics (biologia marina, sismologia, vulcanologia, etc.).
  • Deixa els litigis sobre les reclamacions congelats assegurant a cada nació firmant un statu quo pel temps que dure el tractat.
  • En este territori de fins pacífics no es poden fer ensajos nuclears, ni de guerra, ni deixar rebujos tòxics.

La comuna de l'Antàrtica va ser creada pel Decret 3773 de l'11 de juliol de 1961 i va dependre del Departament de Magallanes (Punta Arenes) fins a 1975, quan es crea la Província Antàrtica Chilena, passant a dependre administrativamente de Port Williams. Contava originalment en dos districtes: Pilot Pardo i Terra d'O'Higginss:[75]

El 9 d'abril de 1984, Augusto Pinochet inaugura l'assentament civil denominat vila Les Estreles en l'Illa Rei Jorge junt a l'Escola Antàrtica Vila Les Estreles F-50 dient:

Vostés, compatriotes, en l'esperit pioner, estan proyectant des del present una llum cap al futur que honra l'intenció del Govern i del poble chilé de desenrollar esta regió.

El capità de bandada Daniel Contreras va ser designat com el primer alcalde de la comuna d'Antàrtica.[76]

En juliol de 2003, Chile i Argentina varen començar a instalar un refugi comú cridat Abraç de Maipú, a mig camí entre les bases O'Higgins, de Chile, i Esperanza, d'Argentina.

En 2014 el president Sebastián Piñera inaugura l'Estació polar científica conjunta Glaciar Unió estant a 1 129 km de distància del Pol Sur, sent la tercera més propenca despuix de la base nortamericana Amundsen-Scott i la base chinenca de Kunlun. Per a la creació de la base, varen ser traslladats els domo de l'Estació polar Tinent Arturo Parodi Alister, que la Força Aérea de Chile mantenia des de 1999 en els monts Patriot.[77]

En febrer de 2022 Chile va entregar la seua segona presentació parcial respecte de la Plataforma Continental Estesa Occidental del Territori Chilé Antàrtic[78][79] i en agost del mateix any realisa les presentacions orals d'abdós presentacions parcials en la Sessió N°55 de la Comissió de Llímits de la Plataforma Continental en l'ONU en Nova York.[80][81]

En 2023 el SHOA va posar a disposició un gràfic ilustratiu que mostra tots els espais marítims reclamats pel país, incloent els de la plataforma continental i plataforma continental estesa del Territori Chilé Antàrtic.[82][83][84][85]

El 3 de giner de 2025, el president Gabriel Boric es va convertir en el primer cap d'Estat del món en chafar el pol sur[86][87][88][89] i tercer cap de Govern, sent el primer d'Iberoamèrica.[90][91] Anteriorment Helen Clark de Nova Zelanda va estar en 2007 i Jens Stoltenberg de Noruega en 2011.[92]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Fixa Territori Chilé Antàrtic». Biblioteca del Congrés Nacional de Xile.
  2. ↑ 2,0 2,1 Plantilla:Cita diccionari
  3. ↑ Ministeri de Relacions Exteriors, Comerç Internacional i Cult d'Argentina (ed.): «Antàrtida». Archivat des d'el original, el 28 de novembre de 2022. Consultat el 6 de febrer de 2023.
  4. ↑ Govern del Regne Unit (ed.): «British Antarctic Territory» (en anglés). Archivat des d'el original, el 5 de giner de 2023. Consultat el 6 de febrer de 2023.
  5. ↑ Senat de Chile (ed.): «En Comissió de RR. EE. destaquen l'importància estratègica de contar en un Estatut Chilé Antàrtic». Archivat des d'el original, el 20 d'octubre de 2021. Consultat el 6 de febrer de 2023.
  6. ↑ 6,0 6,1 «Tractat Antàrtic».Consultat el 20 de març de 2021.
  7. ↑ 7,0 7,1 Pinochet de la Barra, 1976, pp. 90-95 i 173.
  8. ↑ «S'establixen llímits de l'Antàrtica chilena - Cap als 215 anys d'història» (en és). Eixèrcit de Chile. Consultat el 2025-08-24.
  9. ↑ «El mit de l'existència del continent "Terra Australis"», La frontera austral: Terra del Fòc, 1520 - 1920 (en és), Càdis: Servici de Publicacions de l'Universitat de Càdis. ISBN 9788477864370.
  10. ↑ Reflexions antàrtiques, 1. edició (en és), Santiago, Chile: Ed. Andrés Bell, p. 61. ISBN 9789561319639. «Terra Australis existia i que bona part d'ella se situava a l'occident de la llínea de Tordesillas, que dividia les colónies d'Espanya i Portugal. En 1539, Carlos V va concedir eixa Terra Australis a Pedro Sancho d'Hoz»
  11. ↑ (2010) Atles d'història de Chile, Décimaición edició (en és), Santiago de Chile: Ed. universitària, p. 26. ISBN 9789561117761. «En 1539 es va otorgar una quinta governació, la de Terra Australis, a Pedro Sancho d'Hoz. Les capitulacions només senyalaven l'extensió de nort a sur; d'est a oest deurien comprendre abdós costes o tocar la llínea del Tractat de Tordesillas. Això provablement indicava un desig de la corona: que el concessionari explorara i conquistara també cap a l'interior. Els lindes de les governacions varen ser determinats sense previs coneiximents del territori, fet que originaria greus problemes.»
  12. ↑ 12,0 12,1 Desenrolle de l'Antàrtica (en és), Santiago de Chile: Institut d'Estudis Internacionals, Universitat de Chile; Editorial Universitària..
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 (novembre de 1944) L'Antàrtica Chilena, Editorial Andrés Bell.
  14. ↑ Chile història de la divisió polític-administrativa, 1810-2000 (en és), p. 14.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 El Llarc Procés Històric de Partició Territorial: Les Fronteres d'Amèrica Llatina i el Carib, Sigles XVI Al XXI (en és), Mèxic, D. F: Bonilla Artigas editors, S. A. de C. V. ISBN 9786077588740. «quinta governació anomenada Terra Australis. Esta governació comprenia des de la ribera sur de l'Estret de Magallanes fins al pol; és dir, la part més austral del continent. No obstant, es va renunciar a esta capitulació i va ser cedida a favor de la Governació de Chile (vore Mapa 3)»
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 (1977) Desenrolle de l'Antàrtica, Chile: Institut d'Estudis Internacionals, Universitat de Chile; Editorial Universitària.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 17,7 17,8 «Antecedents històrics sobre el Territori Antàrtic Chilé coneguts cap a la década de 1950».Universitat de Magallanes.Consultat el 23 d'octubre de 2022.
  18. ↑ Pinochet de la Barra, 1976, pp. 55 i 56.
  19. ↑ «El conjurat que va governar l'Antàrtida». Jot Down. Consultat el 19 d'agost de 2022.
  20. ↑ «L'Antàrtida de Gabriel de Castella, un atre gran espanyol oblidat» (en és). El Confidencial.
  21. ↑ «L'Antàrtida, l'atre continent que va descobrir Castella». Guadalajara Diari.
  22. ↑ Canal Social [1] archivat en Wayback Machine.
  23. ↑ «Gabriel de Castella, contra la Llegenda Negra» (en és).
  24. ↑ «Gabriel de Castella».
  25. ↑ (1983) El Descobriment de l'Antàrtica: Dirck Gerritsz - Gabriel de Castella (en és), Santiago de Chile: Bolletí de l'Acadèmia Chilena de l'Història.
  26. ↑ «DON GABRIEL DE CASTELLA PRIMER AVISTADOR DE LA ANTARTICA» (en és). Revista Marina.
  27. ↑ Gabriel de Castella, el descobridor de l'Antàrtida.
  28. ↑ Oyarzun, Javier, Expedicions espanyoles a l'Estret de Magallanes i Terra de Fòc, 1976, Madrit: Edicions Cultura Hispànica ISBN 978-84-7232-130-4
  29. ↑ Sugden, John (2006). Sir Francis Drake, London: Pimlico, p. 46. ISBN 978-1-844-13762-6.
  30. ↑ Historical dictionary of the discovery and exploration of the Pacific islands, Lanham, Md.: Scarecrow Press. ISBN 0810853957.
  31. ↑ Jaime Eyzaguirre. Breu Història de les Fronteres de Chile.
  32. ↑ Bellingshausen and the Russian Antarctic Expedition, 1819–21 (en en), Palgrave Macmillan London. doi:10.1007/978-1-137-40217-2. ISBN 978-1-137-40217-2.
  33. ↑ Vejau un detallat estudi en Jones. A. G. I. (1982). Antactica observed: Who discovered d'Antarctic continent?. Whitby: Caedmon of Whitby Press.
  34. ↑ A Voyage Towards the South Pole, Performed in the Years 1822-1824: Containing an Examination of the Antarctic Siga ... and a Visit to Terra Del Fòc with a Particular Account of the Inhabitants (en en), Longman, Rees, Orme, Brown, and Green.
  35. ↑ Epistolario de don Bernardo O'Higgins en autoritats i corresponsals anglesos, 1817-1831 (en és), p. 411.
  36. ↑ (1916) Epistolario de D. Bernardo O’Higgins - tom II, Santiago: Imprenta Universitària, pp. 545.
  37. ↑ “Fort Bulnes, el valor de la pren de possessió efectiva | Revista de Marina” . Revista Marina 141 (995).
  38. ↑ Nostres relacions en Argentina. Una història deprimente. Del Tractat de pau, amistat, comerç i navegació de 1856 al Tractat de llímits de 1881 (en és), Santiago de Chile: Andrés Bell.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 «LA SOCIETAT BALLENERA DE MAGALLANES: DE CAÇADORS DE BALLENES A "HÉROES" QUE VAREN MARCAR LA SOBIRANIA NAcional, 1906-1916».Història (Santiago).43(1)
    41–78.doi:10.4067/S0717-71942010000100002.
  40. ↑ «ILLA DECEPCIÓ: VISIONS I PERCEPCIONS CHILENES, 1947-1953».Revista Estudis Hemisfèrics i Polars.
  41. ↑ «Adolf Amandus Andresen» (en no). Polar Historie. Consultat el 25 de giner de 2026.
  42. ↑ «Et polargravsted med stil» (en no). Norsk Polarklubb 1939.
  43. ↑ «L'ÚLTIM SOMI DEL CAPITÀ "ADOLFUS" ANDRESEN: LA CAÇA DE BALLENES EN AIGÜES MAGALLÁNICAS (1933-1935)».Magallania (Punta Arenes).38(1)doi:10.4067/S0718-22442010000100003.
  44. ↑ (1984) Política antàrtica de Chile, Institut d'Estudis Internacionals de l'Universitat de Chile, p. 73. doi:10.34720/gwqw-7x02.
  45. ↑ 45,0 45,1 Alfonso M. Filippi P. «El Comodoro Andresen i l'Activitat Ballenera Austral i Antàrtica Chilena». Revista Marina.
  46. ↑ 46,0 46,1 46,2 46,3 «Alguns antecedents sobre la política antàrtica chilena, 1892-1917.». Estudis Hemisfèrics i Polars.
  47. ↑ (2014) Història de Chile 1891-1994 Política, Economia, Societat, Cultura, Vida Privada, Episodis, El Cid Editor Incorporated, p. 62.
  48. ↑ «Britain in Antarctica».
  49. ↑ «100 anys del Pilot Pardo» (en és).
  50. ↑ «La desconeguda història d'el "pilot Pardo", el chilé que va liderar el primer gran rescat en l'Antàrtica» (en és).
  51. ↑ 51,0 51,1 51,2 El preu de la pau chilé-argentina, 1810-1969 (en és), Editorial Nascimento, p. 284.
  52. ↑ Coronel d'Aviació (BA) Miguel Figueroa, Cap de la Divisió Antàrtica de la FACH. «Dia de l'Antàrtica Chilena» (en és). Força Aérea de Chile. Consultat el 2025-08-24.
  53. ↑ «Eixèrcit va commemorar Dia de l'Antàrtica Chilena en jornada acadèmica» (en és). Eixèrcit de Chile. Consultat el 2025-08-24.
  54. ↑ Chile essencial: turisme i chilenidad (en és), CANOPUS EDITORIAL DIGITAL SA. ISBN 9789560113931. «En 1554 el conquistador Pedro de Valdivia, que ya tenia a càrrec la Governació de Chile, va conseguir que el Consell d'Índies traspassara els drets de Nova León i de Terra Australis al territori colonial chilé.»
  55. ↑ «Tractat de Tordesillas» (en és). Biblioteca Nacional de Chile.
  56. ↑ (1996).«The Polar Regions and the Development of International Law».Cambridge Studies in International and Comparative Law.Cambridge University Press.3
    58.Consultat el 21 de març de 2011.
  57. ↑ (2007) Chile i els seus interessos en l'Antàrtica (PDFPDF), Santiago: Acadèmia Nacional d'Estudis Polítics i Estratègics. ISBN 956-8478-17-9. «en 1948 Chile i Argentina varen acordar actuar de comú acort per a defendre els drets d'abdós països en l'Antàrtica, quedant per a una data posterior la delimitació dels seus territoris. Este acort va ser ratificat en un acta firmada pels presidents d'abdós països en 1978.»
  58. ↑ Pinochet de la Barra, 1987, p. 213.
  59. ↑ «Argentina i Chile s'unixen per a frenar a Gran Bretanya en l'Antàrtida». Clarín. Consultat el 7 de juliol de 2025.
  60. ↑ «Chile i Anglaterra exclouen a Argentina de l'acort antàrtic fins a 2022». El Disenso. Consultat el 7 de juliol de 2025.
  61. ↑ (1957) Norsk hvalfangst-tidende organ for donen Norsk Hvalfangeforening (en en), International Association of Whaling Companies, p. 490. «In 1942, Argentina claimed a sector between 25° and 68 : 34 W., south of 60° S. and to the Pole. In 1946 the claim was estendre to all regions be- tween 25° and 74° W., south of 60° S.»
  62. ↑ (1983) Tot és història, p. 66. «En el propòsit de reafirmar els drets en les terres d'Antàrtida compreses entre els meridianos 25° i 68° 34 W i el Sur del paralel 60° S»
  63. ↑ (1960) National Interests in Antarctica: An Annotated Bibliography (en en), O. S. Government Printing Office, p. 9. «Buenos Aires, 3 June 1946; in this note Argentina claims a sector South of Parallel 60 between 25° and 68° 34' long. West, and refers to her note of Sept. 1940 and subsequent notes, i. f., to the Universal Postal Union, reserving Argentine rights; pp. 55-16»
  64. ↑ «Review of La pugna Antàrtica: el conflicte pel sext continent 1939–1959».Polar Record.52(2)
    262–263.doi:10.1017/S0032247415000650.
  65. ↑ Ministeri de Relacions Exteriors de Chile. «Informe d'Oscar Pinochet de la Barra sobre Primera Expedició Oficial (1947)». Archivat des d'el original, el 4 d'agost de 2011. Consultat el 4 de giner de 2007.
  66. ↑ «EL GENERAL EDUARDO SAAVEDRA ROJAS». Revista de Marina.
  67. ↑ “L'itinerari del primer president en territori antàrtic | Revista de Marina” . Revista Marina.
  68. ↑ «Estació Brown (Almirant Brown)» (en és).
  69. ↑ “Negociacions antàrtiques de Chile en un món canviant” (és) . Revista Estudis Internacionals 20 (Nº78).
  70. ↑ «Antàrtica suramericana: Chile i Argentina una meta en comuna (Primera mitat del sigle XX)» (en és). Santiago de Chile: Universitat de Chile.
  71. ↑ «L'Antàrtida» (en és).
  72. ↑ International Court of Justice. «Contentious Cases: Antarctica (United Kingdom v. Argentina)» (en anglés). Archivat des d'el original, el 9 de setembre de 2015. Consultat el 21 de març de 2011.
  73. ↑ «Estatut del govern i administració interiors de l'Estat». Biblioteca del Congrés Nacional de Xile.
  74. ↑ «Dividix les regions del país en províncies que indica». Biblioteca del Congrés Nacional de Xile.
  75. ↑ «Fixa els llímits provincials de Magallanes, els seus departaments, comunas-subdelegacions i districtes». Biblioteca del Congrés Nacional de Xile.
  76. ↑ «Chile consolida la seua sobirania en el territori antàrtic» (PDF). La Nació. Consultat el 1 de decembre de 2025.
  77. ↑ «Glaciar Unió». FACH.
  78. ↑ Comité Nacional de la Plataforma Continental - Chile (ed.): «Plataforma Continental Occidental del Territori Chilé Antàrtic». Archivat des d'el original, el 20 de decembre de 2021. Consultat el 21 d'octubre de 2024.
  79. ↑ García, Nicolás. «[2]». Consultat el 25 de novembre de 2024.
  80. ↑ Direcció Nacional de Fronteres i Llímits de l'Estat de Chile (DIFROL) (ed.): «Chile realisa les seues presentacions orals de Plataforma Continental estesa d'Illa de Pasqua i Antàrtica a la Comissió de Llímits de la Plataforma Continental en Nacions Unides». Archivat des d'el original, el 3 d'octubre de 2022. Consultat el 21 d'octubre de 2024.
  81. ↑ «Proyecte Plataforma Continental de Chile». Govern de Chile. Consultat el 21 d'octubre de 2024.
  82. ↑ «SHOA posa a disposició gràfic ilustratiu dels espais marítims de jurisdicció chilena». Armada de Chile. Consultat el 17 d'octubre de 2024.
  83. ↑ «Plataforma continental: La postura que ha mantingut Chile davant les reparacions d'Argentina i la nova molèstia per mapes del SHOA». Emol. Consultat el 17 d'octubre de 2024.
  84. ↑ «Cancelleria argentina envia queixa formal a Chile per mapa de l'Armada que inclou plataforma continental». Emol. Consultat el 17 d'octubre de 2024.
  85. ↑ «Argentina protesta per mapa en plataforma continental elaborat per Armada de Chile». Nou Poder. Consultat el 17 d'octubre de 2024.
  86. ↑ «El primer cap d'Estat de l'història en chafar el pol sur: la fita que va marcar la visita del president Boric a l'Antàrtica». Ràdio Polar. Consultat el 4 de giner de 2025.
  87. ↑ «El primer cap d'Estat de l'història en chafar el Pol Sur: La fita que va marcar la visita del President Boric a l'Antàrtica». CNN Chile. Consultat el 10 de giner de 2025.
  88. ↑ «El viage del President Boric al Pol Sur: ¿un llegat?». El Mostrador. Consultat el 10 de giner de 2025.
  89. ↑ «Gabriel Boric és el primer cap d'Estat de l'història en chafar el Pol Sur». El Rabosot Nortino. Consultat el 10 de giner de 2025.
  90. ↑ «President Boric fa història i aplega al Pol Sur: "Venim a reivindicar la nostra visió d'Estat"». Biobío. Consultat el 4 de giner de 2025.
  91. ↑ «President Boric destaca viage al Pol Sur: “Nos permet posicionar-nos com la principal porta d'entrada a l'Antàrtica”». La Tercera. Consultat el 4 de giner de 2025.
  92. ↑ «No solament Boric: els atres dos mandataris que han visitat el Pol Sur». La Tercera. Consultat el 4 de giner de 2025.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (1984) Història de Chile des de la Prehistòria fins a 1891, Santiago: Editorial Ercilla. ISBN 956-10-1405-X.
  • Eyzaguirre, Jaime (2000). Breu història de les fronteres de Chile, 28.ª edició, Santiago: Editorial Universitària. ISBN 956-11-1356-2.
  • Fredes Valenzuela (1993). Manual d'Història de Chile: Des de la Prehistòria fins a 1973, 11.ª edició, Santiago: Zig-Zag. ISBN 956-12-0766-4.
  • Pinochet de la Barra (1976). L'Antàrtica Chilena, Santiago: Andrés Bell.
  • «Negociacions antàrtiques de Chile en un món canviant».Estudis Internacionals.20(78)doi:10.5354/0719-3769.1987.15737.



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Territori_Chilé_Antàrtic&oldid=1410497»