Reclamacions territorials en l'Antàrtida
Existixen sèt països que mantenen reclamacions territorials sobre parts de la Antàrtica.[1] Estos països situen les seues instalacions d'observació i estudi científic dins del territori que reclamen. Fòra dels reconeiximents mutus que alguns d'eixos països s'han realisat entre sí, cap atre país reconeix les reclamacions antàrtiques. Dels sèt països sobirans, quatre són del hemisferi sur (Argentina, Austràlia, Chile i Nova Zelanda), mentres que el restant són països europeus (França, Noruega i Regne Unit).
L'artícul IV del Tractat Antàrtic, que es referix a la qüestió de les reclamacions territorials, especifica que les reclamacions anteriorment presentades no són afectades pel tractat, que no les llegitima ni invalida.
Tractat Antàrtic
- Artícul principal → Tractat Antàrtic.
El Tractat Antàrtic i els acorts relacionats, colectivament cridats Sistema del Tractat Antàrtic, regulen les relacions internacionals sobre l'Antàrtida, l'únic continent de la Terra sense una població humana nativa. Fins a 2014 el tractat ha segut firmat per 48 països. El tractat situa a l'Antàrtida com a reserva científica, establint llibertat d'investigació científica i prohibint l'activitat militar en el continent. Va ser el primer acort de control d'armes establit durant la Guerra Freda. L'Unió Soviètica i els Estats Units varen introduir reserves contra la restricció a noves reclamacions, i els Estats Units i Rússia afirmen el seu dret a realisar reclamacions territorials si atres països fan valdre les seues.
El Tractat Antàrtic establix que la firma del tractat:
- No constituïx una renúncia a qualsevol reclamació territorial prèvia.
- No afecta a la base de les reclamacions com a resultat de les activitats del país firmant en l'Antàrtida.
- No afecta als drets de l'estat baix la llei internacional a reconéixer (o negar-se a reconéixer) qualsevol atra reclamació territorial.
El Tractat afecta a les «noves reclamacions» posteriors:
- Cap activitat a partir de 1961 pot usar-se com a argument per a una reclamació territorial.
- No pot realisar-se cap nova reclamació territorial.
- No es pot estendre cap de les reclamacions territorials existents.
Argentina i Austràlia han realisat reclamacions al llit i subsol marí adjacent a les seues reclamacions antàrtiques.
Congelamiento de les disputes de sobirania territorial
En la firma del tractat les disputes territorials de sobirania en l'Antàrtida han perdut tot potencial perill de generar incidents o conflictes armats. El compromís dels signataris de no realisar en l'Antàrtida cap activitat de caràcter militar en fins que no siguen els de cooperar en l'investigació científica, aixina com l'esperit del tractat respecte al diàlec i la cooperació, han generat lo que freqüentment es designa com congelamiento dels litigis antàrtics. La necessària unanimitat per a modificar el tractat garantisa als estats reclamantes que podran conservar tots els seus drets per temps indefinit sense que cap atre estat els menyscabe, mentres que els estats no reclamantes tenen garantisat l'eixercici dels seus drets sense que l'Antàrtida siga repartida mentres dure el tractat.
El tractat no suspén ni congela les reclamacions de sobirania territorial en l'Antàrtida, manté el statu quo existent al moment de la seua firma preservant les posicions de totes les parts. Els estats reclamantes poden continuar negociant entre sí les seues diferències territorials, pero no poden ampliar-les ni s'acceptarà una nova mentres es trobe vigent l'artícul que ho prohibix.[2]
El tractat permet que els estats reclamantes preserven els seus títuls de sobirania i eixercixquen esta, en les llimitacions que la seua firma va impondre, en tots els aspectes que el tractat no regula expressament, encara que atres estats no les reconeguen, és per açò que països com Argentina i Chile consideren a les seues reclamacions territorials en l'Antàrtida com a parts sobiranes integrals dels seus respectius territoris. Si ben el tractat menciona les reclamacions de sobirania territorial prèviament fetes valdre, no les reconeix com a vàlides ni les desestima.
Abans de 1961, sèt països sobirans varen realisar huit reclamacions territorials en l'Antàrtida més allà del paralel 60. Estes reclamacions han segut reconegudes solament pels països que les han fet, alguns dels quals entre sí. Tots els territoris reclamats són sectors, en l'excepció de l'illa de Pedro I, els llímits de la qual estan definits per graus de llongitut geogràfica. En térmens de latitut el llímit nort de tots els sectors és el paralel 60° S que no travessa cap territori terrestre, continent ni illa, i que també és el llímit nort establit pel Tractat de l'Antàrtida. El llímit austral de tots els sectors, llevat el noruec, és el Pol Sur. Segons la seua reclamació original de 1939, el sector noruec no va especificar un llímit nort ni sur, aixina que el seu territori solament està definit pels seus llímits a l'est i a l'oest. Li l'ha considerat generalment com una reclamació costera.[3] El govern de Noruega va establir en 2003 que el llímit nort del sector noruec s'estén fins a 12 km de la costa del sector. En cap d'eixos territoris existix una població indígena. Les illes Orcades del Sur es troben dins del territori reclamat per Argentina i el Regne Unit, i les illes Shetland del Sur es troben dins dels territoris reclamats per Argentina, Chile i el Regne Unit. Austràlia, França, Nova Zelanda, Noruega i el Regne Unit reconeixen mútuament les seues reclamacions.[4] Argentina i Chile han reconegut les seues reclamacions mútues en les àrees que cada u d'eixos països no reclama. Abans de 1962, el Territori Britànic de l'Antàrtida era una dependència de les illes Malvines i també incloïa les illes Georgias del Sur i de Sandwich del Sur. Els territoris de l'Antàrtida es varen convertir en un territori britànic d'ultramar despuix de la ratificació del Tractat de l'Antàrtida. Els archipèlecs de Georgias del Sur i Sandwich del Sur varen seguir sent una dependència de les Illes Malvines fins a 1985, quan també varen passar a ser territoris d'ultramar separats.
En 1956 va sorgir la teoria de la defrontación, proposta per geopolítics brasilers per a delimitar territoris utilisant els meridianos geogràfics, que proporcionaria territoris a Brasil, Equador, Perú i Uruguai. En general, les reclamacions territorials realisades més allà del paralel 60 no han segut reconegudes per atres països. No obstant, a sovint apareixen en els mapes de l'Antàrtida —encara que açò no significa un reconeiximent d'iure—.
En 1967 l'Assamblea Nacional Constituent de l'Equador va realisar una declaració de sobirania sobre un sector de l'Antàrtida. Quan eixe país va adherir al Tractat Antàrtic en 1987 va ratificar eixa declaració i va efectuar reserva dels seus drets de sobirania.[5][6]
Reclamacions oficials
Territori antàrtic sense reclamar
| Territori | Llímits | ||
|---|---|---|---|
| Part de la Terra de Marie Byrd | 
|
90° O - 150° O | |
| pol sur - 70° S | |||
Vore també
Notes
- ↑ Els anys corresponen a la formalisació de les reclamacions territorials, no precisament a l'any en el que els països varen eixercir presència en elles.
- ↑ Argentina oficialisa el seu reclam entre els meridianos 74° O i 25° O en 1946, despuix de reclamar entre el 75° O i 25° O en 1941 i entre 68°24′ O i 25° en 1942. Des de 1904 reclama les illes Orcades del Sur, contant en presència en les illes.
Referències
- ↑ «[1]». Consultat el 2024-05-10 (en és).
- ↑ L'Antàrtida en el sistema internacional del futur. Pág. 229. Autor i editor: Carlos Juan Moneta. ISBN 950-694-043-6, 9789506940430
- ↑ Antarctica and the law of the siga. pp. 48. Volum 18 de Publications on ocean development. Autor: Christopher C. Joyner. Editor: Martinus Nijhoff Publishers, 1992. ISBN 0-7923-1823-4, 9780792318231
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Dret territorial equatorià. Pág. 352. Autors: Juliol Tobar Donoso, Alfredo Lluna Tobar. Editor: Imprenta del Ministeri de RR. EE., 1982
- ↑ L'ANTÀRTIDA. Diego Ribadeneira I. 1988 [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ La pugna antàrtica: el conflicte el sext continent 1939-1959, Buenos Aires: Guazuvirá Ed. ISBN 978-987-33-5970-5. «A Comissió Nacional de l'Antàrtic was reorganised in 1946 and a list of its nine objects is given. The western boundary of Antàrtida Argentina was estendre and more bases established.»
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reclamaciones territoriales en la Antártida» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.