Phocidae

Phocidae

Dos foques jóvens en terra de Paul de Vós, 1650.

Els fócidos o foques verdaderes (Phocidae) són una família de mamífers pinnípedos adaptats a viure en mijos aquàtics la major part del temps. el nom comú deriva directament dellatí phoca, que a la seua volta té el seu orige en el grec φώκη (phṓkē). Es coneixen 33 espècies. Carixen de pabelló auditiu i les seues extremitats posteriors estan dirigides cap a arrere i no són funcionals en el desplaçament terrestre, característica que els diferencia dels otáridos (llops i orsos marins).

blava=distribució de les foques

Característiques

Les foques habiten les regions costeres de bona part del món, en l'excepció de les zones tropicals. Tenen cossos allargats i fusiformes, adaptats a la natació; les extremitats anteriors són curtes i aplanades, millor preparades per al seu us com a aletes . Ademés, posseïxen una grossa capa de greix baix la pell que els ajuda a conservar la calor en les aigües fredes. Les seues extremitats posteriors també estan adaptades per a nadar, ya que funcionen com una espècie de timó que els permet impulsar-se i canviar de direcció en facilitat en l'aigua. En terra ferma, no obstant, les foques es desplacen en major dificultat, arrastrant el seu cos sobre el sol per la forma de les seues aletes. La seua alimentació es basa principalment en peixos, calamars i atres animals marins. .

Biologia

Anatomia externa

Foca de port cràneu (Phoca vitulina).

Els fócidos adults varien de de llongitut i 45 kg (99.2 lb) de pes la foca anellada i 4000 kg (8818.5 lb) l'elefant marí del sur, que és el membre més gran de l'orde Carnivora. Els fócidos tenen menys dents que els membres terrestres de l'orde Carnivora, encara que conserven poderosos caninos. Algunes espècies carixen per complet de molar. la fòrmula dental superior és 2–3.1.4.0–2, i l'inferior 1–2.1.4.0–2. Tenen cossos allargats i fusiformes, adaptats a la natació; les extremitats anteriors són curtes i aplanades, millor preparades per al seu us com a aletes que per al desplaçament en terra. Les posteriors adopten una posició fixa cap a arrere, i no poden retraure's. A diferència d'atres pinípedos, les foques carixen per complet de pabelló auricular. Mentres que els otáridos són coneguts per la seua velocitat i maniobrabilidad, els fócidos són coneguts pels seus moviments eficients i econòmics. Açò permet a la majoria dels fócidos buscar aliment llunt de terra per a explotar els recursos dels seus assuts, mentres que els otáridos estan lligats a zones riques en surgencia prop dels llocs de crío. Els fócidos naden per mig de moviments laterals del seu cos, utilisant al màxim les seues pates atrasseres. Les seues pates davanteres s'utilisen principalment per a dirigir, mentres que les atrasseres estan unides a la pelvis de tal forma que no poden dur-les baix el cos per a caminar sobre elles. Són més hidrodinàmiques que les foques pelliceres i els lleons marins, per lo que poden nadar més eficaçment llargues distàncies. No obstant, com no poden girar les pates atrasseres cap a avall, són molt terramaner en terra, ya que tenen que retortillar-se en les seues pates davanteres i els músculs abdominals.

Renyó de foca.

El sistema respiratori i circulatori dels fócidos està adaptat per a permetre'ls bucejar a profunditats considerables, i poden passar molt temps baix l'aigua entre respiració i respiració. L'aire és expulsat dels pulmons durant l'immersió cap a les vies respiratòries superiors, a on els gasos no poden ser absorbits fàcilment pel torrent sanguíneu. Açò ajuda a protegir a la foca de la Maltia per descompressió. l'oït mig també està revestit de sens sanguíneus que es inflan durant el bucege, ajudant a mantindre una pressió constant.

Els fócidos estan més especialisats per a la vida aquàtica que els otáridos. Carixen d'orelles externes i tenen cossos elegants i hidrodinàmics. Tenen peçons retràctils, testículs interns, i una baïna peneana interna proporcionen una major hidrodinàmica. Baix de la pell hi ha una capa suau de grassa. Els fócidos són capaços de desviar el fluix sanguíneu a esta capa per a ajudar a controlar la seua temperatura.

El pelage de les foques és generalment curt i dens en edat adulta; la major part de la protecció tèrmica no l'oferix est, sino la grossa capa de greix subcutàneu, que pot representar fins a un quarto del pes de l'animal. Algunes espècies carixen casi de pèl.

Comunicació

A diferència dels otáridos, les foques verdaderes no es comuniquen lladrant. En el seu lloc, es comuniquen donant palmades en l'aigua i emetent gruñidos o sons greus. Estos sons els servixen per a comunicar-se en atres foques, especialment durant l'época de reproducció o quan volen advertir algun perill. Ademés, les palmades en l'aigua també poden ajudar-els a cridar l'atenció d'atres foques propenques o a marcar la seua presència en el territori.

Reproducció

Elefants marins del sur en Argentina

Les foques anellades de Saimaa, una subespècie de foca anellada, que només viuen en el llac Saimaa, Finlàndia, es troben entre les foques més en perill d'extinció del món, en una població total de només uns 400 individus.

Els fócidos passen la major part del temps en la mar, encara que retornen a terra o a la banquisa per a reproduir-se i donar a llum. Les femelles embarassades passen llarcs periodos buscant menjada en la mar, acumulant reserves de greix, i després retornen alloc de crío per a utilisar l'energia almagasenada per a alletar a les crío. No obstant, la foca comuna mostra una estratègia reproductiva similar a l'utilisada pels otáridos, en la que la mare realisa breus viages de busca d'aliment entre els periodos d'alletament. Degut a que les zones d'alimentació d'una mare fócida solen estar a centenars de quilómetros delloc de crío, deu dejuni mentres alletament. Esta combinació de dejuni i alletament requerix que la mare proporcione grans cantitats d'energia a la seua crío en un moment en el que no està menjant (i a sovint, tampoc bevent). Les mares deuen suplir les seues pròpies necessitats metabòliques mentres alleten. Es tracta d'una versió en miniatura de l'estratègia de les ballenes jorobades, que consistix en dejunar durant la seua migració de varis mesos des de les zones àrtiques d'alimentació fins a les zones tropicals de crío i regrés. Els fócidos produïxen una llet espessa i rica en greix que els permet proporcionar a les seues crío grans cantitats d'energia en un curt periodo de temps. Açò permet a la mare tornar a la mar a temps per a repondre les seues reserves. L'alletament oscila entre cinc i sèt semanes en la foca monge i només tres o cinc dies en la foca de caixco. La mare termina l'alletament deixant a la seua crío en elloc de crío per a buscar menjar (les crío continuen alletant si se'ls dona l'oportunitat). No són infreqüents els "lladres de llet" que mamen de femelles no emparentades que dormen; açò sol provocar la mort del cadell de la mare, ya que una femella només pot alimentar a un cadell.

Creiximent i maduració

La dieta del cadell és tan alta en calories, que acumula una reserva de greix. Ans que el cadell estiga llest per a buscar menjar, la mare ho abandona i el cadell consumix el seu propi greix durant semanes o inclús mesos mentres madura. Les foques, com tots els mamífers marins, necessiten temps per a desenrollar les reserves d'oxigen, els músculs natatorios i les vies neurals necessàries per a bucejar i buscar aliment de forma eficaç. Les crío de foca no solen menjar ni beure aigua durant este periodo, encara que algunes espècies polars mengen neu. El dejuni post-desmame oscila entre dos semanes en la foca de caixco i 9-12 semanes en l'elefant marí del nort. Les adaptacions fisiològiques i de comportament que permeten a les crío de fócidos soportar estos notables dejunis, que es troben entre els més llarcs per a qualsevol mamífer, seguixen sent un àrea d'estudi i investigació activa.

Estratègia alimentària

Els fócidos utilisen a lo manco quatre estratègies d'alimentació diferents: alimentació per succió, alimentació per agarre i esgarre, alimentació per filtració i alimentació per perforació. Cada una d'estes estratègies d'alimentació es veu favorida per una morfologia especialisada del cràneu, la mandíbula i les dents. No obstant, a pesar de l'especialisació morfològica, la majoria dels fócidos són oportunistes i ampren múltiples estratègies per a capturar i menjar als seus assuts. Per eixemple, la foca lleopart, Hydrurga leptonyx, utilisa l'alimentació per agarre i esgarre per a alimentar-se de pingüins, l'alimentació per succió per a consumir peixos chicotets i l'alimentació per filtració per a capturar krill.

Ecologia

Les foques són capaces de nadar grans distàncies i sumergir-se a grans profunditats per a capturar el seu assut; la foca de Weddell pot sumergir-se fins a 600 m baix el nivell d'el mar. Les distàncies que deuen cobrir durant l'alimentació imponen un ritme peculiar a l'alletament; la llet de les foques és sumament rica en calories per a permetre al cadell sobreviure durant les llargues absències de la seua mare. La varietat de tamany entre les foques és notable; algunes espècies del gènero Phoca no superen el pes d'un humà adult, mentres que els elefants marins mascle pesen més de 3500 kg, encara més que les morsas. De fet, els elefants marins són els mamífers marins més grans entre els no cetáceos. Les foques comunes no són uns mamífers migratoris. Ademés, solen anar en grups de cent eixemplars i tenen preferència per anar a costes, baïes, etc.^{cita requerida}

L'immensa majoria de les foques naden en les salades aigües marines, pero la foca del Baikal passa tota la seua vida en les aigües dolces d'este llac, en Siberia, característica única en la seua espècie. Se sap que la foca comuna en ocasions navega en estuaris i rius per a buscar menjar. També hi ha subespècies tant d'esta espècie com de la foca ocelada que viuen en llac sense eixida al mar. L'estructura social de les foques varia enormement entre espècies; a diferència dels lleons marins, no solen formar grans colónies. Algunes espècies formen parelles monógamas, unes atres s'associen en chicotetes tribus, i els elefants marins formen manades compostes per un macho i un harem de femelles. Són predadores sumament eficaços, alimentant-se de peixos, crustacis i cefalòpodes, encara que alguna espècie captura també pingüins.

Locomoció

Les foques caninas es diferencien de l'atra gran família de foques, Otariidae (foques orejudas), principalment en que el seu impuls es desplaça cap a la part atrassera del cos. Mentres que les foques orejudas s'impulsen en l'aigua com un pingüí per mig de forts colps dels seus musculosas aletes davanteres, les aletes davanteres de les foques caninas, molt més chicotetes i dèbils, es mantenen prop del cos quan naden. Les aletes atrasseres, per un atre costat, formen grans superfícies creades per l'àmplia extensió dels dits. Les foques caninas es mouen en l'aigua batent les seues aletes atrasseres. Estes característiques representen una millor adaptació a la vida aquàtica que la de les foques orelles. No obstant, açò es produïx a costa de la locomoció en terra, que sembla terramaner per als gossos foques. Ya que les aletes davanteres ya no poden sostindre el cos i les aletes atrasseres no poden espentar-se baix del cos, els gossos foques alvancen arrastrant-se sobre el seu estòmec. Per a això, estoves l'esquena, mous la part posterior del cos cap a avant i després espentes el pit cap a avant. Degut a que este moviment és molt laboriós, a sovint intenten moure's rodant cap als costats. La forma de locomoció dels gossos foques en el gèl i la neu és menys desventajosa, ya que inclús una chicoteta cantitat de propulsió és suficient per a permetre que el cos s'esgole sobre la superfície plana. Les foques orejudas a sovint eren vistes com el grup més "primitiu" i les foques caninas com el grup més "alvançat". No obstant, la sistemàtica moderna evita tals classificacions i els restants fòssils d'abdós tàxons tenen aproximadament la mateixa edat.

Evolució

Els fòssils de pinnipedos més antics coneguts daten del Mioceno mig, en una edat d'uns 15 millons d'anys i han segut excavats en la regió del Atlàntic Nort. Els estudis genètics indiquen que els pinnípedos estan emparentats en els úrsidos i els mustélidos, pero fins ara es tenien poques senyes paleontològics que ho confirmaren i que mostraren la seua evolució morfològica.

Classificació

Els Phocidae es classifiquen com seguix:

• Família Phocidae
  • Miophoca†
  • Palmidophoca†
  • Subfamília Monachinae
    • Afrophoca†
    • Australophoca†
    • Tribu Monachini
      • Monachopsis†
      • Pristiphoca†
      • Properiptychus†
      • Messiphoca†
      • Mesotaria†
      • Callophoca†
      • Pliophoca†
      • Pontophoca†
      • Monachus monachus (foca monge del Mediterràneu)

• • • • Neomonachus schauinslandi (foca monge d'Hawái)
      • Neomonachus tropicalis† (foca monge del Mar Carib) (Provablement extinta cap a l'any 1950)
    • Tribu Miroungini
      • Mirounga angustirostris (elefant marí septentrional)
      • Mirounga leonina (elefant marí meridional)
    • Tribu Lobodontini
      • Hadrokirus†
      • Monotherium†
      • Ommatophoca rossii (foca de Ross)
      • Lobodon carcinophagus (foca cangrejera)
      • Hydrurga leptonyx (foca lleopart)
      • Leptonychotes weddellii (foca de Weddell)
    • Acrophoca longirostris† (foca coll de cisne)
    • Piscophoca†
    • Homiphoca†
  • Subfamília Phocinae
    • Kawas†
    • Nanophoca†
    • Pachyphoca†
    • Devinophoca†
    • Sarmatonectes†
    • Leptophoca†
    • Praepusa†
    • Cryptophoca†
    • Erignathus barbatus (foca barbuda)

• • • Cystophora cristata (foca de caixco o capuchina)
    • Tribu Phocini
      • Phoca vitulina (foca comuna o de port)
      • Phoca largha (foca tacada)
      • Pusa hispida (abans Phoca hispida; foca anellada)
      • Pusa sibirica (abans Phoca sibirica; nerpa o foca del Baikal)
      • Pusa caspica (abans Phoca caspica; foca del Caspio)
      • Pagophilus groenlandica (abans Phoca groenlandica; foca de Groenlàndia)
      • Histriophoca fasciata (abans Phoca fasciata)
      • Phocanella†
      • Platyphoca†
      • Gryphoca†
      • Halichoerus grypus (foca grisa)

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Phocidae.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Phocidae.
• Phocidae en "Fauna ibèrica; mamífers". Ángel Cabrera Latorre. 1914. Facsímil electrònic.