Real Fàbrica d'Artilleria de la Cavada

Real Fàbrica d'Artilleria de la Cavada

Localisació de les Reals Fàbriques d'Artilleria de Liérganes i La Cavada. La franja blava mostra la vall del riu Miera, d'especial importància per al desenroll de l'activitat en les dos instalacions

Es coneix per Real Fàbrica d'Artilleria de la Cavada a unes importants instalacions fabriles i mineres, que els seus alts forns varen estar situats en les poblacions pròximes de Liérganes i La Cavada, en els municipis de Liérganes i Riotuerto, en Cantàbria (Espanya). Va ser la primera siderúrgia i indústria armamentística del país i va produir durant més de dos sigles, entre 1622 i 1835, elements d'artilleria i munició de ferro destinats a la defensa del Imperi espanyol i a garantisar el seu domini de les mars.

El desenroll de l'artilleria en el XV i la seua eficàcia en els camps de batalla europeus va propiciar una revolució tecnològica i una carrera armamentística de les potències continentals. A partir de finals de el XVI i a mida que més estancat es mostrava el combat terrestre, més s'esforçaven les principals potències en buscar la determinació per mig de la força naval i el perfeccionament de les seues tècniques militars. És en este periodo quan sorgixen les primeres flotes de guerra nacionals capaces de prolongar el conflicte a gran distància de la metròpoli. En els sigles successius quedaria ben palés que aquelles nacions que no pogueren abastir-se de mils de canons para artillar els seus barcos es vorien relegades de les principals rutes comercials marítimes, deixant el protagonisme en el domini dels oceans, nou escenari principal de confrontació, a atres països.

Espanya no va ser aliena a este canvi estratègic en l'escenari bèlic mundial i als nous models de fer la guerra. En el centre de la revolució militar marina estava l'artilleria, el canó, que va permetre l'expansió militar europea per tot lo món conegut. La creació de flotes armades que protegiren les rutes comercials marítimes va requerir el canvi de producció de les ferrerías i el forjat dels cars canons de bronze al molejat dels més moderns canons de ferro colat. Això va supondre una revolució industrial per l'us de noves tècniques de fundició. L'apremiante necessitat d'artilleria al servici d'unes polítiques que fomentaven els conflictes i les guerres contínues va obligar a donar resposta per mig d'un sistema de producció autàrquic. La Real Fàbrica va aplegar a produir uns 26.000 canons, en anys de producció de fins a mil canons en destí a la marina i a l'eixèrcit. Un sistema basat en la construcció de plantes industrials en el propi territori capaços de satisfer les necessitats de material bèlic del país sense recórrer a operacions de diplomàcia secreta i comerç no manifeste que pogueren provocar caure en l'òrbita política de la potència suministradora. Esta política va ser comuna a la majoria de les potències europees en major o menor mida.

La posada en funcionament d'estos centres de producció a l'abric de polítiques mercantilista, en la creació de Manufactura Reals per a la fabricació de bens considerats estratègics pels governs, requerien un gran volum de capital especialment si es tractava de la producció de peces de gran tamany. Es necessitaven unes importants instalacions per a albergar alts forns de gran capacitat en unes condicions geogràfiques particulars a on assentar-se i mà d'obra molt qualificada. Estes condicions no eren fàcils de reunir en l'Europa de el XVI i bona prova d'això varen ser les tentatives fallanques que es varen donar en Espanya i en els seus territoris d'ultramar d'instalar fundició similars.

Actualment, existixen numerosos restants del conjunt d'instalacions i factories que varen aplegar a formar la Real Fàbrica d'Artilleria en les localitats de Liérganes, La Cavada i en la riga de Tijero, pero únicament el conjunt històric del Real Lloc de la Cavada està declarat be d'interés cultural.

Història de les fàbriques

Retrate de Curtius

Primers intents

A principis de el XVII l'escassea d'artilleria era tal en els eixèrcits reals que la Junta de Fàbriques de Navío va elevar a Felipe III una angustiosa consulta per la que es va decidir fer vindre de Flandes fundidores de ferro per a establir-se en Viscaya, Guipúscoa o «Les Montanyes». En l'any 1602 l'embaixador Baltasar de Zúñiga va ser comissionat per a la busca dels fundidores, posant-se est en relació en Jean Curtius, home de gran prestigi entre els industrials, posseïdor d'una gran fortuna i que habitava la Maison Curtius (hui Museu Arqueològic de Lieja).

L'intervenció de l'empresari va propiciar la contractació de dos cases de fundició en ferro. Pero en aplegar a Viscaya varen trobar tals dificultats per a la seua implantació per part del Señorío, que sempre va vore en recel l'intromissió de la Real Facenda en el benefici i laboreo dels seus riquíssims veneres de ferro i de la competència que el nou método siderúrgico poguera ocasionar a les seues instalacions tradicionals, que varen retornar a Flandes en setembre de 1603 indemnisats en 16 000 florines.

Els inicis

Dibuix d'un alt forn del sigle XVIII. Per la creixent demanda de ferro per a fondre canons, l'alt forn es va generalisar en França a mitan del sigle XV. L'antepassat directe dels utilisats en Espanya es trobava en la regió de Namur, en lo que hui és Valonia (Bèlgica).

Enterat Curtius d'este fracàs i entenent que l'empresa era de lluentes possibilitats, es va oferir ell mateixa a implantar la seua fabricació duent a la seua costa la mà d'obra necessària.

En quant va conéixer la decisió del Consell d'Estat per la que se li autorisava a portar a terme tal empresa, es va traslladar a Espanya en la finalitat de reconéixer els territoris del nort en busca del lloc més adequat per al seu propòsit, decidint-se per la localitat de Liérganes ya que el encajonado riu Miera, de curs més caudaloso i regular que el de hui en dia, es prestava per a obtindre l'energia necessària. Ademés el lloc era idòneu perque estava rodejat d'extensos i frondosos boscs, en les seues proximitats es varen descobrir les mines de ferro dels monts Montecillo i Vizmaya, i perque en ser una comarca empobrida la mà d'obra auxiliar seria abundant i barata.

En un principi, a partir de 1616, Curtius va aprofitar la Plantilla:Map draw sobre el riu Miera i va escomençar la busca de pedreres, proves de carbó, ensajos de fundició i la construcció de les forjas, forns, carboneras i murs exteriors del complex fabril de Liérganes, el cost del qual li va supondre l'elevada suma de 10 000 ducados.

Per al seu treball es varen dur de Flandes numerosos oficials fundidores. La localisació de la fundició responia a criteris d'aprovisionament de matèria primera en els boscs propencs, a priori inagotables, el cabal abundant i regular de l'encaixat riu Miera durant sis a huit mesos a l'any (diferent al de l'actualitat i en la seua major part modificat per la pròpia activitat de deforestació de les fàbriques en els monts de la capçalera del vall del Miera), l'existència de pedreres propenques de pedra refractaria, arenes i argila per als mòles, les propenques eixides dels productes a les drassanes de Guarnizo i el port de Santander en la mar Cantàbrica i la proximitat a mines de ferro, pedreres i terres d'arena i fanc, aixina com l'abundant mà d'obra. Des de l'inici de l'activitat, les fàbriques de Liérganes i La Cavada duyen sis tipos de clientela principals per a la seua producció militar: la marina de guerra espanyola, l'eixèrcit, les fortalees en places peninsulars i d'ultramar, els armadors de la marina mercant i de cors i les exportacions a atres països, sempre que estos no foren «infels ni a un atre cap enemic de la Corona, sino a amics i confederados d'ella, preferint sempre amics, vassalls i súbdits fidels».

En 1618 es va contractar la construcció de dos alts forns de tipo valón cridats Sant Francisco i Sant Dumenge. Estos forns eren «moles immenses de cantería a modo de piràmide quadrangular truncada». Les seues calderes medien 6,30 metros d'alt més 11 metros de fos.

Ruïnes de l'alt forn de Santa Teresa a finals de el XIX. El método de fundició utilisat era a la valona, que consistia en fer arrabio en els alts forns per a després refinar-ho en una forja fina. Actualment no existix vestigi algun d'estos forns, que la seua cantería va ser reaprovechada per a la construcció d'edificis despuix del tancament de la fàbrica

Eixe mateix any varen escomençar les proves en l'arribada de quaranta oficials fundidores duts de Flandes junt en les seues famílies. El cost de tots estos treballs i el manteniment dels flamencs ascendia a 100 000 ducados i Curtius apremiava la confirmació del Consell d'Estat per a que li confirmaren els privilegis de fabricació d'artilleria de ferro, municions i atres manufactura. Finalment el 9 de juliol de 1622 una real cèdula aprova un generós contracte que garantisava a Curtius el monopoli de la fabricació de numerosos productes. Pero el seu titánica lluita per montar la seua empresa, el retart dels demanats i la delicada situació de les seues empreses en Flandes va dur a Curtius a la ruïna i en 1628 es va vore obligat a cedir els seus drets un consorci integrat pel contador Salcedo Aranguren; Jean de Croÿ, comte de Solre i home de diplomàcia de Felipe IV; Charles Baudequin, gentilhombre belga; i Georges de Bande, un luxemburgués este últim molt inteligent i hàbil en els negocis. El nou grup conseguix un demanat per a l'artilleria espanyola de 200 canons entregant en juliol de 1630 les primeres 25 peces.

A la mort d'un Curtius casi arruïnat, De Bande va desplaçar als seus socis i es va fer en la direcció de l'empresa, decidint en 1634 la construcció d'un nou ingeni en la població de Plantilla:Map draw.

Els canons fosos en La Cavada, com el de l'image del calibre 18, eren més llaugers i de major calitat que els de el restant de països. Açò es va conseguir per l'investigació en noves tecnologies de fundició. La preponderancia política, militar i econòmica d'Espanya no hagueren segut possibles sense un domini del camp tecnològic.

Bande va millorar la producció, mesclant el mineral montañés en el de Somorrostro (despuix d'obtindre autorisació del Senyoria de Viscaya). Est seria sense dubte el seu major guany en conseguir en això un alvanç militar notable conegut com les peces allaugerades. En l'ajuda de Juliol César Firrufino, un expert polifacètic de l'época, Bande va desenrollar canons de ferro un 30% més llaugers que els convencionals, mantenint la seua calitat i rendiment. Esta innovació es va conseguir per mig de la modificació de la composició de les vetes de mineral de ferro utilisades en la fundició. Este alvanç va posicionar a Espanya com a líder en la tecnologia de fundició de ferro en tan sol 10 anys, beneficiant no solament a la seua Marina, que requeria de canons més llaugers, sino també contribuint a l'alvanç tecnològic de l'artilleria a nivell mundial.

El mineral de ferro per a abastir les fàbriques de canons provenia de les mines d'Heras, Somorrostro i Mont Vizmaya. En l'image, l'antiga explotació minera a l'aire lliure en el Mont Vizmaya (Entrambasaguas). L'excavació i extracció dels nòduls d'òxit de ferro ha permés deixar al descobert interessants formes càrstiques en la roca calcàrea

En els nous canons, l'aument de la demanda va supondre ademés la posada en marcha en 1636 d'un proyecte major: l'instalació d'una nova fàbrica anomenada Santa Bàrbara en el parage de la Cavada (configurant lo que hui és la localitat), en el Concejo de Riotuerto. El lloc se situava més pròxim a per a on aplegava la vena viscaïna i també a a on s'almagasenava l'artilleria produïda, que per llavors era el castell de Sant Felipe, en Santander.

En este lloc, a cinc quilómetros de Liérganes, és a on es varen construir entre 1635 i 1637 dos alts forns (dels quatre que va aplegar a tindre) cridats Sant Josep i Santa Teresa, acompanyats d'atres innovacions tecnològiques en anys posteriors. A partir d'esta época, la Fàbrica d'Artilleria de la Cavada serà la denominació de totes les instalacions associades al complex (Liérganes, Valdelazón, Tijero, i demés mines i monts). En De Bande en la direcció també es va construir una capella i el moll de Tijero, a on es donava eixida a les peces d'artilleria per a ser almagasenades en el citat castell de Sant Felipe. La nova factoria va quedar terminada en 1637 en un cost de 24 000 ducados.

Les fàbriques varen alcançar entre 1635 i 1640 una alta producció de l'orde de sis per un, frut de la demanda d'armament de la monarquia en la finalitat de mantindre a l'Espanya de Felipe IV com a gran potència europea i poder controlar les rutes marítimes cap a Flandes. Es varen fondre en este periodo un total de 939 canons de calibres superiors, 195 000 beles, 4010 bombes i unes 8500 granades. És durant este periodo, en 1635, quan es varen alçar dos nous alts forns també tipo valón de dimensions jagantesques per a l'época: 12 metros d'alt en pedra de cantería, dels quals 7,30 metros correspondrien a la caldera. Els forns, batejats com Sant Josep i Santa Teresa, seran els majors del món en aquell moment tenint en conte que el de Sharpley Pool, en Anglaterra, que media 30 centímetros més es va alçar en 1652.

La derrota naval de les Dunes i els alçament de Catalunya i Portugal varen significar un carpiment de la demanda de canons per a l'Armada. La sobreproducció de la fàbrica va canviar els esforços de fabricació, que es varen dedicar a les municions i la pólvora front a l'artilleria. La conveniència d'instalar una atra fàbrica prop del Rosselló, teatre d'operacions francoespañol, va fer a Georges De Bande alçar atres instalacions en el Señorío de Molina. Lo pròspera de la seua indústria li va permetre fer fortuna i aumentar el seu prestigi en un lloc com el montañés tan sensible per llavors a títuls i preeminència, comprant el privilegi de hidalguía, el títul de senyor de Villasana de Mena i ser nomenat tesorer de millons de Laredo.

Dos direccions

El procés de fundició dels canons de ferro, continuat des de maig fins a octubre, es realisava de la següent forma. Des de la part superior dels alts forns, que es trobaven al mateix nivell que la carbonera, s'anava carregant la càpsula. Primer només en carbó vegetal, per a despuix de transcorreguts varis dies i una volta alcançada la temperatura desijada, afegir alternativament capes de carbó i mineral de ferro (A). El carbono del carbó vegetal arrebatava l'oxigen al mineral de ferro, el qual s'anava depositant en el fondo de la caldera en tindre una major densitat. En la part inferior del forn existien unes toveras per a on es forçava l'entrada d'aire per mig d'uns grans manches accionados per mecanismes hidràulics (B). L'aire insuflado favoria l'oxigenaació i en això la combustió. En el cresol del forn es trobava un orifici pel que fluïa l'arrabio quan se sagnava l'alt forn i es dirigia al fos en el que es trobava enterrat el mòle del canó (C). Damunt d'esta obertura, pero baix de les toveres, hi havia una atra boca per a on eixia l'escoria, de menor densitat que el ferro (D)

Un canó d'avancarga del calibre 48 recuperat per al Museu de la Real Fàbrica d'Artilleria de la Cavada. l'Armada Real preferia els canons de major calibre puix els barcos espanyols practicaven la denominada guerra a l'espanyola, acostant-se a l'enemic i usant canons d'alt calibre encara que de menor alcanç ya que produïen efectes més contundents. En canvi atres marines europees, com la Marina Real Britànica, preferien utilisar l'artilleria per a afonar a distància als bucs enemics, per lo que solien utilisar canons de menor calibre i major alcanç, pero menys efectius.

A la mort de Bande en 1643, ya enriquit enormement, la seua dòna Mariana de Brito va dirigir la fundició operada pels tècnics flamencs (prop de setanta famílies es varen assentar en la zona) alcançant alts rendiments. La considerable fortuna de Jorge de Bande va suscitar recels i enveges que varen originar una intervenció de l'estat. El historiador José Alcalà-Zamora conta com la seua important fortuna va ser tema de conversació en l'alta burocràcia de l'Estat que despuix de desburgacions va reclamar a la viuda de Bande uns forts interessos per una suposta falta d'incompliment en l'entrega d'unes peces d'artilleria per a Flandes en 1631 i cóm varen ser intervinguts els bens del luxemburgués. Mariana de Brito va poder retindre la factoria de la Cavada recomprándosela en subasta a l'Estat en bens dels seus fills despuix de la seua apropiació.

Mariana i els seus fills habitarien en la casa solar d'Olivares de Riotuerto, «cases estes molt principals» cridades de la Cavada, en la seua iglésia adossada de l'advocaació de Santa Bàrbara, en els mesos de major activitat industrial (de novembre a abril, en el que el cabal del riu Miera podia moure millor els ingenis). En els restants residirien en les seues cases de la vila de Santander.

L'estancament de la producció de la fàbrica a partir d'este periodo va ser palés, provocat per la conclusió de les polítiques guerreres de la monarquia espanyola i la reducció de màrgens de benefici impost per l'estat. El difícil manteniment dels nous preus per part de Mariana de Brito i l'imminent caducitat de l'assent de la fàbrica va fer que s'incorporara Diego de Noja i Castell com asentista de la fàbrica de Liérganes i donya Mariana a la de la Cavada.

La situació d'escassa demanda estatal va ser llaugerament atenuada per la compra de peces per Països Baixos, enfrontada a Anglaterra, i per mijos particulars. No obstant, es varen sofrir freqüents crisis i desocupacions en la producció que no serien superats fins a 1716.

En 1661 s'incorporen a la direcció de la fàbrica els fills de Mariana de Brito (fallida en 1673): Juan i José d'Olivares, quedant finalment Juan a càrrec de la fàbrica de la Cavada i José en la de Corduente. Al decés de Diego de Noja, el seu net Pedro de Helguera Alvarado va ocupar el seu lloc. D'esta forma, les famílies Noja i Olivares varen ser dirigint les fàbriques de Liérganes i La Cavada, respectivament, fent cada una la mitat de les entregues oficials, encara que en la realitat va ser la de Liérganes alguna cosa superior. L'innovació tecnològica en este periodo va vindre de la mà de la munició terrestre: morters i bombes varen ser d'interés per a la guerra i el sege. I tot això fins a 1715.

El periodo expansiu

De 1716 a 1800 va vindre la gran época de les fàbriques, assentada en l'important expansió de les rutes de l'Atlàntic i el major creiximent de l'Armada espanyola per la protecció dels barcos que feyen les rutes per les Índies. De 1716 a 1800 es varen construir en Espanya, no sense problemes, un total de 103 navío de llínea en més de 6900 canons. En 1773 l'Armada espanyola disponia de 60 navíos en més de 6000 peces d'artilleria. No obstant, es varen perdre 49 bucs entre 1761 i 1805, sobretot per combats navals. Esta época va ser el gran envolament dels canons de ferro colat i va supondre un renomenat prestigi per a les peces fetes en les fàbriques de Liérganes i La Cavada per la seua llaugerea i seguritat. Era de sobres coneguda en el món la calitat d'estos canons, que a pesar de dispondre de poc ornato, tenien una gran virtut: no solien rebentar encara que se someteren a un prolongat fòc i «avisaven» abans en l'aparició de clavills o péntols expulsats, a diferència d'atres canons que rebentaven d'improvise en el perill que suponia per a la dotació al seu càrrec. A este respecto, el marqués de l'Ensenar escriuria el 26 de juny de 1748:

Les fàbriques de ferro de la Cavada i Liérganes en La Montanya eren les més celebrades d'Europa, perque la matèria de les de França, Holanda, Anglaterra i Alemània és molt vidriosa, no resistix tant el canó i rebenta en péntols, i la d'ací no es distinguix del bronze més que en no ser de tanta duració, perque per lo demés té la mateixa suavitat i blandura

Zenón de Somodevilla i Bengoechea, marqués de l'Ensenar

Les dos factories de Liérganes i La Cavada són regides en esta época pel net de Mariana de Brito, Nicolás Xavier d'Olivares, que va alcançar els nivells de producció de l'época de Jorge de Blande. És en este temps quan en les fàbriques es realisen ademés les encanyat de les fonts d'Aranjuez i Sant Ildefons, importants pel volum de fundició. En 1738 el fill de Nicolás Xavier, Joaquín, es va fer càrrec de l'assent dels Alts Forns i alcança en 1742 el títul de marqués de Villacastel. En esta época varen ser assignats privilegis i prerrogatives als asentistas i operaris de les fàbriques, alguna cosa que no va agradar als habitants de les localitats i que va ser orige de problemes de convivència.

S'inaugura un nou forn i un reverbero en el que s'alcancen els màxims volums de producció de l'història de les fàbriques (1756-59) en 800 peces d'artilleria i obra civil i 400 000 peces de munició. En 1759 mor Joaquín, i les fàbriques de Liérganes i La Cavada les posseïx la seua filla María Teresa del Pilar, que es casaria en el comte de Murillo.

La nacionalisació de les instalacions

l'arc commemoratiu de Carlos III en La Cavada va servir d'entrada principal al complex fabril. L'edifici adossat va estar destinat al cos de la guàrdia i l'administració.

En l'arribada de Carlos III en 1759 es revoquen els privilegis concedits als Villacastell, s'intervé i expropia la fundició, convertint-l'en Real Fàbrica en 1763, i es nomena director d'esta al tinent coronel Vicente Xiner. María Teresa del Pilar i el comte Murillo són compensats en una cantitat important a pagar per la Corona: més de cinc millons de reals.

La poca autonomia de les Reals Fàbriques ya estatals front a l'iniciativa privada, i l'excessiva burocràcia, va introduir dificultats en el seu desenroll, tant de gestió com de producció i innovació. Els forns varen reduir el seu volum de producció i les innovacions tecnològiques en països com Anglaterra varen ser complement a la seua deterioració. No va obrir la seua producció a les possibilitats de la demanda civil i privada sino que es va llimitar a satisfer els encàrrecs militars en l'excessiva dependència de l'Armada, que a la postre seria la seua perdició pel colapse d'esta. A això cal sumar un mal plantejament financer en l'expropiació, que va supondre el pagament d'unes rendes molt altes als hereus de la Casa de Villacastell durant huitanta anys per damunt dels problemes de l'Erari públic

Les directrius i els experiments tècnics del Cos d'Artilleria de l'Eixèrcit en la fàbrica de la Cavada, que incloïen noves tècniques de fundició en sòlit en mòles de fanc i posterior tornejat, varen supondre un fracàs en la calitat de les peces i un rebuig d'armament inútil. Els fets ocorreguts a finals de 1771 en Ferrol, a on varen rebentar dos canons fosos en La Cavada, varen fer sometre a totes les peces foses en sòlit a vàries proves de les que es varen obtindre un penós resultat: el 80 % del casi un miller i mig de canons varen rebentar o es varen badar. Les investigacions varen concloure que la deterioració de les peces no es devia al método de fundició, sino als minerals de ferro utilisats i al método de tornejat.

La fàbrica va aplegar a produir entorn a 26 000 canons. La majoria d'estes peces tenien el seu destí en les bateries costeres de l'imperi i el seu Armada real. Molts dels barcos varen ser construïts en les atarazanas de Guarnizo, a a on s'enviaven gran part dels canons. El de l'image va protegir el fort de Sant Carlos en Santoña.

Tot això va provocar un estrangulamiento de la facenda i va obligar a la Marina –client principal i casi exclusiu de dites fàbriques– a efectuar massives importacions d'artilleria britànica, procedents del gran complex siderúrgico escocés de Carron. Des de la Secretaria d'Estat de la Marina es vea estos fracassos en preocupació, puix estos incidents en la principal fàbrica d'artilleria espanyola provocaven que l'Armada estiguera desartillada i a mig determini resultava insostenible dependre de l'abastiment exterior en un producte de tant valor estratègic, máxime quan ya es vea vindre un enfrontament bèlic en Anglaterra, en ocasió de l'independència dels Estats Units.

Aixina que, la producció de canons que necessitava la flota espanyola (dèu mil peces de 1764 a 1793, contant també els bucs mercants i corsarios) no es va conseguir, aplegant únicament a les 6000 unitats. Es va seguir recorrent als excedents en Anglaterra per a alcançar el programa naval d'armament fins a la guerra d'Espanya en este país en 1778. En 1790 es construïx un sext forn en la finalitat de cobrir este dèficit i ajudar, en principi, a la fortificació de les places en les Índies. La Cavada escomença a fondre carronadas, elements que ya eren utilisats en les marines angleses i franceses i que s'escomencen a produir despuix de la seua prova en bucs espanyols. La necessitat de producció en noves tècniques també va fer reclutar a fundidores francesos pero ni per eixes es va aplegar a les cantitats requerides i en 1768 el mestre fundidor principal de la fàbrica i responsable dels alts forns, Francisco Richters, reconeix estar confòs davant els nous métodos metalúrgics introduïts i els fracassos tècnics acumulats.

Demanda naval de canons per a l'Armada Espanyola (1764-1796)

Anys	Navío de llínea	Canons	Promig anual
1764-1765	3	262	131
1766-1770	17	1346	269,2
1771-1775	10	740	148
1776-1780	7	558	111,6
1781-1785	10	782	156,4
1786-1790	13	1112	224,4
1791-1796	8	680	85
Total	98	5480	166

En 1781 s'encomana al Ministeri de Marina la direcció de la fàbrica de la Cavada i es torna als antics métodos de fundició dels anys de Villacastel de la mà d'Antonio Valdés i Fernández Bazán, nou director. Es conseguixen bons resultats i es construïx en 1783 una tancada de tàpia al voltant de tot el complex i un arc triumfal a modo de portada que donava entrada a la fàbrica i que encara es conserva en La Cavada.

Assut de Valdelazón (1926). Esta represa va formar part de les vastes obres d'aprofitament hidràulic que va aplegar a tindre la Real Fàbrica d'Artilleria. Posteriorment s'utilisaria per a donar energia a la fàbrica de La Montañesa Textil, fins que en l'any 1994 una riada acabaria per destruir-la.

A partir de 1787 es tornen a fondre en els forns objectes per a l'indústria privada, com a escuts, peces de maquinària, caños, ferramentes per a obres en camins, etc. Eixe mateix any, l'ingenier de la Marina, Fernando Casat de Torres coneix a l'ingenier austríac Wolfgang de Molta en Viena. Este contacte influirà de forma notable en el devindre de la fàbrica de la Cavada durant els següents anys. Les trobades que varen tindre Casat de Torre i de Molta en Àustria varen estar marcats per un caràcter secret que be podria calificar-se d'espionage industrial-militar i que va dur a l'oferiment de treball en el Regne d'Espanya. Aixina, en 1790 i una volta acceptat l'oferiment i seguint órdens reals donades pel ya ministre de la Marina, Antonio Valdés, l'embaixador en Venècia Simón de les Cases acompanya a Wolfgang de Molta en el seu viage a Espanya.

En La Cavada, i despuix de reconéixer l'estat de les instalacions, de Molta es fa càrrec de la construcció d'un sistema de conducció de fustes per flotació a lo llarc del riu Miera. Per mig d'una série d'importants infraestructures de canalisació i represamiento del seu caixer, la fusta era transportada fins a la fàbrica.

Esta empresa consumix numerosos recursos econòmics i supon un important esforç de construcció mai realisat fins al moment en Espanya. L'empresa va ser parcialment completada i únicament va funcionar uns pocs anys. Les raons del seu abandó varen ser variades pero sobretot es varen deure a l'alt cost del seu desenroll, l'oposició de les gents, i a les massa optimistes previsions en el volum de fusta transportada. En 1792 s'introduïxen importants reformes en els forns de Liérganes.

El decliu

Fernando Casat de Torres i Irala, per Eusebio Albarzer (Museu Naval de Madrit). Va ser un dels espies industrials espanyols més importants de la segona mitat de el XVIII, junt a ilustres figures destacades com Antonio de Ulloa o Tomás Pérez Estala.

El decliu de la marina espanyola, en la derrota en la batalla de Trafalgar, va afectar a la fàbrica que va entrar en crisis de sobreproducció i des dels últims anys de el XVIII el seu rendiment cau en picat per tres factors: falta de demanda de la Marina Real, escassea de diners i falta de carbó.

Cap a 1688 els nous navío de llínea estaven capacitats per a operar tant en la mar Carib com en l'oceà Índic i en el Pacífic, a fi de conseguir tant la superioritat tàctica com l'estratègica. En l'image el navío espanyol Santíssima Trinitat (1769), que en les seues quatre ponts i 140 canons va ser el major de la seua época, afonant-se en la batalla de Trafalgar. L'artilleria naval espanyola i les seues municions procedien en la seua major part de les instalacions de Liérganes i La Cavada

La Marina de guerra espanyola va experimentar una vertiginosa reducció dels seus bucs pels afonaments en confrontacions en l'Imperi britànic. Aixina, i segons José Alcalà-Zamora, en 1796 constava de 77 navío de llínea, 66 en 1800, 39 en 1806, 21 en 1814, 7 en 1823 i 3 en 1830.

Respecte a l'últim factor, la Corona va expedir una Cèlula que obligava a que es donaren els monts als preus acostumats, i que a petició dels asentistas es repararen els camins per a fer aplegar el transport de la fusta. L'abús d'estos privilegis va provocar el recel dels habitants i la desaparició de les ferrerías de la zona. En 1754 i en la finalitat d'assegurar l'aprovisionament de fusta, el marqués de Villacastel decidix ampliar l'àrea de restricció forestal a cinc lleguas de radi, i tal va ser la busca desesperada de carbó vegetal que es va extraure fusta dels boscs d'Espinosa dels Monteros, construint en 1796 un Plantilla:Map draw, un colossal tobogán de 2400 metros de llongitut per a la construcció de la qual es varen amprar 5000 hages.

Com ya es va indicar abans, va estar en servici poc temps, ya que per a l'any 1800 no tenia activitat.

Una atra mida va ser la prohibició del tall d'arbres en els monts corresponents a la dotació de la Real Fàbrica baix pena de severs castics als veïns. En este sentit José Alcalà-Zamora relata un succés ocorregut en la nit del 27 de maig de 1784:

Dos pobres labriegos, Antonio Costa i Manuel Gutiérrez, per a fer eixir a un rabosot que els havia matat dos ovelles varen capcionar fòc a una xara. A conseqüència, es va cremar un quejigo, a pesar dels desesperats esforços per a evitar-ho. El Tribunal de la Cavada, despuix de haver-los expropiat en els preliminars un llançol i atres penyores, com a únics bens que tenien, els va condenar a dos anys de presidi en Àfrica, apercibiéndoles de que serien dèu a la següent transgressió. Va intervindre Madrit, rebaixant la pena a desterro per igual temps a sis lleguas del seu domicili, atenent a la falta d'ànim i dolo i evidenciant-se que l'incendi es va fer per a evitar continuara el risc del seu ganado, únic objecte de mantindre aquells infeliços.

José Alcalà-Zamora i Queipo de Pla. Història d'una empresa siderúrgica espanyola: Els Alts Forns de Liérganes i La Cavada, 1622-1834, pág. 46

Si be, sobre este fet José Bonifacio Sánchez opina en el seu llibre Història i Guia Geològica i Minera de Cantàbria que la pobrea en la disculpa davant este incident es deu relacionar en l'idiosincràsia del llaurador i la pràctica tradicional de crema de mont associada a l'agricultura i la ganaderia. Pel contrari, conte també el fet de que varen existir gratificacions per la plantació d'arbres que segons indicava Melchor de Jovellanos ningú mai cobrava:

es premia en mig real al que planta un arbre i anys fa que ningú es presenta a cobrar el premi.

Independentment de tot això, estes prohibicions en les curtes de llenya i fustes dels monts varen provocar queixes de la flota, que es vea perjudicada en l'obtenció de recursos per a la seua subsistència i que a la llarga va supondre la deforestació dels monts orientals de Cantàbria i nort de Burgos, especialment despuix de l'incorporació de les fàbriques a la Corona i la Ordenança de la Marina de 1741.

L'ingenier de la Marina i director de la fàbrica de la Cavada, Fernando Casat de Torres, rep l'orde de buscar la forma de substituir en La Cavada la fundició en carbó vegetal pel de mineral. Per a este fi comença una série d'experiments i observacions a fi de conseguir la seua utilisació i l'explotació de les mines de la localitat pròxima de Penagos. En 1790 es troba en Anglaterra en missió d'espionage industrial i en la seua correspondència epistolar veem que estava estudiant, en la mida de les seues possibilitats els processos de combustió del carbó, trobant-se en no poques dificultats:

«Els experiments que V. E. trobarà extractados, encara que no tenen res de maravellós cree mereixeran la seua atenció, puix sobre ser un treball enterament nou, descobrixen feliçment les senyes que nos faltaven per a determinar, en exactitut, la cantitat d'aire atmosfèric que deu amprar-se en l'ignició dels carbons minerals per a que la descomposició de l'aire vital produïxca el major efecte possible en les fundició; problema que pense haver resolt completament en la teoria que done de la combustió del coak.»

En una atra carta dirigida a l'embaixador d'Espanya en Londres li indica que ha passat de la província de Birminghan a Staffordschire en busca de persones en amplis coneiximents en l'explotació del carbó que no varen aplegar a bon fi pels seus exorbitantes pretensions econòmiques o per la seua escassa instrucció en el coneiximent de l'ingenieria de mines.

El 15 d'abril del mateix any se li ordena contractar a un o dos facultatius acreditats pero que no anaren ni anglesos ni francesos, per a lo que viaja a Alemània i durà de Westfalia a Francisco Stievenard en 1790, un facultatiu en amplis coneiximents en l'explotació de mines de carbó que va rendir uns excelents servicis tant en les mines de Penagos com, posteriorment, en les de Langreo en Astúries. No obstant, l'utilisació de carbó mineral per a la fundició de la Cavada no conseguix els resultats desijats i es torna al carbó vegetal.

En 1794 es nomena ministre principal de la Cavada a Vicente Ruiz de Apodaca i Eliza i en la seua direcció la fàbrica destaca per tindre un major impuls. Durant la guerra de l'Independència espanyola Ruiz de Apodaca es veu obligat a exiliar-se per l'arribada de les tropes franceses, encara que en la seua marcha salva papers importants i més d'un milló de reals. En 1795 tanca, despuix de 160 anys d'activitat, la fàbrica de Liérganes i produïx les últimes peces per a la guerra contra França.

A partir de 1800, només funcionaven dos dels quatre forns disponibles, alguna cosa causat en gran part per l'escassea de matèria primera. Els anys previs a l'invasió napoleònica varen supondre un efímer increment del número de fundició entre 1806 i 1808. No obstant, el rendiment de la fàbrica seguiria sent escàs.

Les riuades del riu Miera en 1801 i 1834 varen fer que el cabal de les seues aigües en la localitat de La Cavada superara el pont del Real Lloc, infraestructura que va servir d'entrada al recint fabril.

L'invasió francesa va ocupar en els seus inicis el País Vasc i Navarra. La fàbrica de la Cavada es va convertir en un punt estratègic d'importància. En l'arribada de l'eixèrcit napoleònic a Santander el 23 de juny de 1808, La Cavada no va tindre una ocupació contínua per la geografia del lloc, aïllada i entre montanyes i a que els francesos necessitarien d'una forta guarnició per a posar en marcha unes fundició en escassa llealtat dels seus operaris i una producció inútil per a la ya molt reduïda flota francesa. Ademés, la preocupació de les tropes imperials de Napoleón era ocupar la costa davant l'incertitut d'una invasió anglesa.

La Guerra de l'Independència va dur a la zona temps de penúria i fam davant la nocura en el cobro de sòu dels operaris de les fàbriques i l'incorporació dels jóvens a l'eixèrcit. El rendiment de la fàbrica es va reduir considerablement. El respal de la fàbrica de la Cavada a la causa del rei Fernando VII va ser un fet, prestant material clandestí tant a la guerrilla com a les tropes regulars. Alguns dels operaris varen aplegar a instalar una forja i armería en Penya Rocías, en el vall de Soba, que va suministrar bales de fusil i turquesa per a les tropes espanyoles fins que va ser descoberta.

Si ben l'eixèrcit napoleònic es va dur lo que va poder, i en les seues incursions a la fàbrica va haver apresamientos i fusilaments, també és cert que varen ser algunes bandes de guerrillers els que varen fer majors excessos, fins a tal punt que les gents locals es varen sentir aliviades per la captura per part de les tropes napoleòniques d'alguns d'ells, les activitats de les quals es podrien considerar més pròximes al bandolerisme. En canvi, va estar també per Liérganes i La Cavada la guerrilla de Juan López Campillo, futur ídol de la Guerra de l'Independència.

Pero la verdadera repercussió negativa que va tindre esta lluita per a les fàbriques va ser les penúries sofrides pels seus treballadors, que sense sustente per deixar de cobrar els sòus en una zona d'agricultura pobra, molts varen emigrar en les seues famílies, els més jóvens es enrolaron en l'eixèrcit i aquells més desafortunats varen morir de fam o malalties. Al final de la guerra solament un terç dels operaris seguia en les fàbriques i inclús el personal directiu va haver d'escapar o ocultar-se. Aixina, Juan Francisco d'Aguirre, director de la fàbrica durant eixa época, es va amagar en Solars fins a la seua mort el 26 de febrer de 1811 i el mando de les fàbriques varen quedar a càrrec d'Alonso Arias, quart cap en ranc, que va fer un eixercici de gran diplomàcia per a bregar entre els ímpetus de les guerrilles i les autoritats invasoras.

Despuix de la Guerra de l'Independència, en 1818 es comença una nova fundició en resultats desastrosos. L'arribada del Govern lliberal i l'impuls dels ajuntaments varen obstaculisar les operacions carboneras de la Cavada, tan denostades pels parracs, puix els impedien l'us lliure dels boscs i la creació de terres agràries.

Instaurat, de nou, el règim absolutista de Fernando VII, va seguir la fàbrica la seua activitat sense conseguir produir a preus competitius. Vists els resultats d'explotació de la fundició, molts operaris varen començar a buscar nous treballs.

L'image, de l'any 1926, mostra encara un canó abandonat en la vora del riu Miera junt als restants de la fàbrica.

El desig de privatisació de la Real Fàbrica de la Cavada pel govern de Fernando VII no va conseguir atraure el capital estranger, més interessat en les zones mineres asturianes. I si ben un tal José Infant Vallecillo va propondre en 1832 la restauració de les instalacions de Liérganes i La Cavada, no es va aplegar a un acort donat les concessions abusives que exigia, incloent terres faeneres en Cuba. En 1831 el catedràtic Gregorio González Azaola és nomenat director interí de les instalacions de la Cavada. Coneixedor de les noves indústries en Europa recolzades en la mineria del carbó, havia viajat en 1826 en busca d'alvanços tecnològics que pogueren aplicar-se a la Cavada pero la complexitat en les reformes que la fàbrica necessitava fa que de per perdudes les velles instalacions reals, sugerint que anaren aprofitades com a fàbrica de farina, curtidos o teixits.

Una inundació del riu Miera en la vesprada del 19 d'agost de 1834 va destruir part de les instalacions i les preses que movien les màquines de la Cavada, que ya s'havien reparat tres anys arrere. Ya no es varen tornar a reconstruir i des del Govern es va demanar al ministre de Marina que «si desfera en prontitud d'una càrrega tan pesada».

Les Màquines de Valdelazón era el lloc que la Real Fàbrica disponia d'instalacions per al barrenado i proves de dispar dels canons que produïa. A la dreta s'aprecia un canal, ya cegat, que conecta en el caixer del riu Miera i que proveïa de la força necessària per al funcionament de les màquines de fresado de les ánimas dels canons.

Les incursions de les tropes carlistas varen saquejar les instalacions durant tot eixe any. Eixos dos fets varen ser el punt final d'una fàbrica que va tancar en 1835 i que s'estima va produir en les seues més de 200 anys d'activitat 26 000 canons, centenars de mils de bales de distint calibre i millers de peces d'orde civil.

Despuix de l'abandó de les instalacions en els anys posteriors a 1830, «els comarcanos es varen afanyar a anar-se duent tot lo que varen poder dels edificis i tallers, entre atres idees, provablement en l'ingènua d'impedir la restauració de les instalacions», degut en part a l'enfrontament durant anys en l'Estat sobre l'us i treball en els monts. En 1838, davant l'amenaça dels carlistas, les últimes peces d'artilleria que quedaven almagasenades en La Cavada i que dataven d'abans de la guerra napoleònica varen ser transportades a Santander. Allí estarien fins a 1847 que, a excepció d'alguns canons que varen ser duts a Algecires, el restant es va subastar per a refundició. Es va plantejar inclús el derrocament dels forns de reverbero per a evitar ser usats pels enemics dels cristinos, alguna cosa que mai va ocórrer. En 1840 ya solament quedaven al manteniment i custòdia de la fàbrica un fundidor, nou empleats i quinze soldats sense pràcticament cap llabor. En 1848 el Ministeri de la Marina ven per 11336 reals a Juan de la Pedraja el denominat Plantilla:Map draw, utilisat per a les llabors de barrenado i proves de tir. En este terreny es construirà una important fàbrica de teixits i hilados de cotó durant la Primera Revolució Industrial, que continuïtat fins a finals de la década de 1960: La Montañesa Textil.

Ya en 1850, Pascual Madoz en el seu diccionari geogràfic-estadístic-històric descrivia el lloc de la Cavada indicant que:

No hi ha ploma que baste a pintar les destrosses que este lloc ha sofrit de pocs anys a esta part.[...] Les famoses obres d'assuts, caixers i demés han segut arrebatades per les corrents: les enormes rodes que componien les màquines, i tots els útils han desaparegut; les abundants fustes de caoba, cedre i carrasca que omplien els depòsits i maestranzas, han segut assut de l'abandó i del pillage; i prop de 2000 canons de ferro de tot calibre, un sense número de bales i molts atres efectes, s'han transportat a Santander atres parts. En el lloc sol han quedat les cases de les màquines, el quarter, el palau, la capella, el rellonge posat en una torrecita, que esta parat, i vàries taules de ferro colocades en diferents punts per a joc, refresc, etc. [...] Existix hui una guarnició d'11 artilleros i un sargent, un inválido, i el contador que habita el palau.

En 1881 casi no quedava rastre ya de la fàbrica.

Els tècnics i operaris

Una diligència creuant l'antic pont de la Cavada sobre el riu Miera a finals de el XIX i que donava accés a la fàbrica d'artilleria. Pascual Madoz ho descrivia com un pont «de 2 arcs de pedra llaurada en uns 30 peus d'altura en la seua part mija, i l'esgambi suficient per a donar pas á un carruage major; té soberps tallamars, alguns d'ells de canons de ferro i lo que presenta de més notable és la seua gran fortalea, puix res ha desmerecido a pesar de les fortes avingudes que ha sofrit».

L'instalació de les fàbriques de Liérganes i La Cavada varen supondre l'arribada de tècnics provinents de Flandes en la finalitat de difondre i instruir als operaris espanyols autòctons l'experiència que aquells tenien en l'art de la fundició. Estos grups d'especialistes varen ser els que varen posar en marcha entre 1617 i 1628, en el decidit respal de la Corona, la fàbrica de Liérganes i a cada dificultat o progrés en Europa es procurava dur el personal més capacitat. De tal forma que inclús encara en 1679 calia conseguir nous tècnics flamencs perque «no s'havia pogut conseguir que els naturals d'estos regnes s'hagueren aplicat a esta facultat».

Els mestres flamencs, sabedors del treball en les mines, formaven ademés a pràctics encarregats de les llabors de localisació del mineral i el seguiment de la seua explotació per a l'aprovisionament de material per als forns.

Primera pàgina de l'escrit de solicitut de reconeiximent de mèrits del flamenc Juan-Evaristo Gales Budar, operari de la Real Fàbrica d'Artilleria de la Cavada i veí de Riotuerto, realisat 1806 durant el regnat de Carlos IV.

Unes setanta famílies varen vindre a Liérganes i La Cavada a principis de el XVII, principalment de la zona de Lieja, per a posar en marcha les fàbriques d'artilleria i varen anar el germen de cinc o sis generacions de flamencs assentats en la regió que varen treballar al voltant de les instalacions durant els sigles XVII i XVIII. Esta comunitat, que es favoria d'un monopoli en les funcions de la fundició, va tindre que sofrir durant 200 anys un aïllament per part dels parracs pròxims a les fàbriques, en un procés d'integració llarc i a voltes difícil influït per la diferència en l'idioma, la nacionalitat, l'endogàmia familiar o l'estatus econòmic i civil. Varen ser objecte de reticències, desviacions i malos tratos per part de les gents del lloc (possiblement no tant pels propis obrers que treballaven en les fàbriques) tractant-los, encara inclús a les seues bisnietos, com a estrangers i formant una espècie de linaje per casi endogàmia forçosa i calificant-los de rabudos, terme despectiu de l'época en el que s'aludia als flamencs. Varen ser privats dels oficis concejiles i honors socials. Se'ls va concedir el fur d'Artilleria «___protected_title_1___ pero varen existir numerosos pleits per l'oposició de la població a que dispongueren de títuls d'hidalguía. El privilegi va ser concedit per Felipe V en 1718, reiterat en 1784 i novament en l'any 1794, quan se'ls confirma el dret a dur un uniforme militar. Durant anys varen ser constants les lluites entre llogarenc i operaris per a obtindre sotils ventages uns i suprimir-les els atres en el respal de l'Estat. Varen aplegar les ofenses inclús fins a en el moment dels sepelis, com arreplega un text d'un legajo recuperat en el llibre de José Alcalà-Zamora i Queipo de Pla:

...fins a en la mateixa iglésia els tenen lloc destinat per a enterrar els cadàvers i s'ha verificat el cas de que, havent fallit una dòna del lloc de Rucandio en el de Riotuerto, la parròquia del qual correspon a la Cavada, advertint els parents de la difunta la donaven sepultura prop d'a on la tenen els flamencs, varen exclamar en to i veus descompostes dins de la pròpia iglésia volia dur-l'al seu lloc, perque no era raó quedara una espanyola junt a tan mala companyia.

Estes injúries podien aplegar en alguns casos a l'extorsió i aixina ho denuncia en 1698 un tal Tomás Baldor, en nom dels seus companyers, els veïns dels quals els tracten «penant-los i entrant en les seues habitacions en violència i traent-los penyores per a fer-se pagament de les penes que els feyen».

La descendència d'estos tècnics de Flandes, orgullosos del seu treball, ha aplegat fins als nostres dies. Els seus llinages, en la seua majoria flamencs, varen passar a castellanizarse en el XVIII. En Riotuerto, Liérganes o municipis limítrofs, és fàcil trobar hui veïns en algun llinage Arche, Baldor o Valdor, Del Val, Bernó, Cobria, Guate, Lombó, Vaig marcar, Oslé o Uslé, Otí, Rojí, Roqueñí, Sart, etc.

Gancheros canalisant els troncs per al seu transport per flotació en 1929 en un lloc indeterminat d'Espanya. Les tècniques de maderada no deurien distinguir-se molt de les practicades llavors en el riu Miera.

El número de treballadors variava depenent de l'época de l'any, sent els mesos de fundició el temps en que les fàbriques requerien més amprats. En novembre se solia escomençar a encendre els forns, que tardaven uns 40 dies en preparar-se per a començar la fundició. En estiu, el baix nivell del riu Miera obligava a parar i s'aprofitaven estos mesos per a realisar tasques de neteja i construcció de nous cresols. Esta eventualitat de la majoria dels treballadors i els baixos sòus obligaven a la realisació simultànea de tasques agrícoles. La temporalitat també es reflectia en els treballs de mineria, transport i carboneo associats a la producció de les instalacions. En molts casos l'obligatorietat de treballar en la curta i carrege de fustes en els monts de Cantàbria i Burgos ocasionava numeroses queixes dels veïns que veen desatenent sus labores agràries per mesos en uns salaris que consideraven escassos.

No obstant, la localisació del complex fabril en la zona va presentar oportunitats de treball per a les famílies de Riotuerto, Liérganes, Entrambasaguas, Miera o atres municipis propencs, extremadament miserables i pobres. Estes expectatives varen supondre l'aument sensible de població en la Junta de Cudeyo, antiga divisió comarcal. El creiximent entre 1636 a 1750 va ser d'un 40 %, fins a aplegar als 8000 habitants.

Les condicions del treball tant en la fàbrica com en les mines i els monts eren molt dures, incorporant-se dònes i chiquets a moltes tasques. A modo d'eixemple, diversos autors fan referència a l'utilisació de les neveres de el Plantilla:Map draw, propenc port de Alisas, o del de la localitat de La Cantolla, en el lloc conegut com Plantilla:Map draw, per al tractament de cremats de la fàbrica:

L'orige de les neveres que fins al moment coneixem en Cantàbria està relacionat, per tots els indicis, en la demanda de gèl de les fàbriques de canons de Liérganes i La Cavada, que generaven gran cantitat de cremats i atres ferits.

Virgilio Fernández Acebo. Bolletí número 5 del Museu de les Viles Pasiegas.

El sòu, encara sent baix en comparació a atres fàbriques d'Espanya, resultava superior a la mija de la regió i suponia un interessant complement a les tasques agrícoles en una zona «pobra i miserable». José Alcalà-Zamora quantifica en una mija de 4,82 reals de vellón els salaris dels 274 operaris que treballaven en les fàbriques en març de 1799. No obstant, les diferències eren molt grans, i aixina els ajudants de fundició cobraven 800 reals al més i un director 3000.

S'obtenien atres beneficis, com els retirs a operaris veterans que caigueren impossibilitats o malalts, encara que existia a voltes l'obligació d'assistir a les fundició mentres hi haguera forces. A les viudes o òrfens de vells empleats se'ls otorgava una pensió a través d'almoina. Estos retirs varen ser desapareixent a mida que la situació econòmica de la fàbrica va ser empijorant. Millor sòrt tenien aquells treballadors fixos i els que disponien de casa dins del recint fabril, ya que podien dispondre de hort, adquirir artículs a preus econòmics en la «tabernilla» de la Cavada, primes per resultat, carbó, etc. En total la fàbrica va aplegar a donar treball a unes mil persones en els temps de major bonança.

Arqueologia industrial i llegat històric

Llímit i elements actualment observables de l'antic recint del Real Lloc en la localitat de la Cavada.
1. Pont.
2. Portada de Carlos III.
3. Edificis de la guàrdia i administratiu.
4. Almagasens.
5. Casa Redona.
6. Cases dels operaris i les caballerizas.
7. Retén de troncs i rampa.
8. Canal.
9. Porta de Ceceñas.
10. Horta del ministre.
11. Horta del Comandant.
12. Horta del Tesorer.
13. Venda.
14. Horta de la casa d'oficial contador i del quarter.

En l'actualitat encara existixen restants de la real Fàbrica de la Cavada, encara que la major part de les construccions fabriles han desaparegut o els seus restants han segut reutilisats per a noves edificacions.

En La Cavada es poden vore restants dels tancaments del complex que va poder aplegar fins a la propenca població d'Els Prats. Existix un alt mur de mampostería junt a la carretera que du al poble de Rucandio, en el Plantilla:Map draw, el qual va servir també de sege al recint. Esta construcció, que no apareix en els plans originals del Real Lloc, són els restants d'un perímetro alçat per a guardar la fusta que descendia del riu Miera des del port de Lunada, malograt proyecte de Wolfgang de Molta. A este proyecte també pertanyen uns retén alçats en el riu Miera i Plantilla:Map draw, hui en estat ruïnós pero perfectament visibles.

La portada d'entrada en honor a Carlos III, declarada be d'interés cultural en 1985, és una de les tres portes que tenia el recint junt en la de Ceceñas i la de Liérganes. Va ser construïda entre 1783 i 1784 per l'arquitecte Francisco de Salcines i respon a un estil neoclàssic, en arc de mig punt, pilastres a abdós costats i frontón triangular en el que es llig l'inscripció:

CARLOS III REY. AÑO 1784.

Els sellars es troben soldats per coladuras de plom i ferro.

El pont sobre el riu Miera i que donava accés al recint del Real Lloc va ser alçat en el XVII. L'estructura va sofrir diferents danys a causa de les avingudes, en especial les dels anys 1801 i 1834. En 1999 el pont va ser afectat per una important transformació en motiu de l'ampliació de la carretera a Liérganes.

Panoràmica del Real Lloc en La Cavada. L'image senyala algunes de les estructures conservades de les antigues instalacions (pulsar per a ampliar).
1. Pont.
2. Portada de Carlos III.
3. Almagasens.
4. Casa Redona (Antiga capella).
5. Cases dels operaris i les caballerizas.

La conducció pel riu Miera de la fusta per mig de flotació era sense dubte l'operació més complexa de tot el procés maderero i la que major organisació exigia. Per l'escàs cabal i a lo accidentat del llit esta es feya pel método de peces soltes que eren dirigides des de la vora en l'ajuda de ganchos. Per les característiques dels rius cantàbrics, en valls estretes i escarpados, la conducció de la fusta no es podia realisar per mig de flotació agrupada (almadías) o lliure (maderadas), com ocorria en cursos fluvials de grans cabals, sino que es recorria a construir en el caixer chicotetes assuts escalonats. En omplir d'aigua estos ___protected_title_5___, s'obrien successivament les comportes fluint aigua i troncs. Este procediment era llent i no permetia conduir més que peces chicotetes i a distàncies no molt grans.

El transport de troncs pel riu per a abastir els forns de la Real Fàbrica va supondre l'eixecució d'importants obres en el caixer del Miera, en el que es barrenaron grans roques, es varen reblir pous i es va canalisar el riu en alguns trams. Les mides dels troncs devien presentar un estàndart de sèt peus de llarc (195 cm) en un extrem menys gros en la finalitat d'evitar el bloqueig del caixer.

El Real Lloc va ser el lloc a on la Real Fàbrica d'Artilleria de la Cavada tenia les seues instalacions en esta localitat. A l'esquerra s'aprecia el pont sobre el riu Miera i la portalada d'entrada al complex, junt a la via de ferrocarril. En la part inferior de l'image, els camins cap a Ceceñas i Serra Bella i pròxim a este últim els rencs de cases entre amijanadores per a alguns operaris. Al fondo i junt a la carretera a Liérganes, els almagasens.

Actualment també es poden apreciar estructures verticals, cridades retén, alçades en el caixer del Miera i que permetien agrupar la fusta que circulava a favor de la corrent i que era incorporada al riu des del resbaladero de Lunada a 20 km del retén, lloc des d'a on aplegava la fusta dels monts d'Espinosa dels Monteros i Quintanilla. Estos retén tenien una potent fonamentació i el cos estava construït en vores i morter. Varen existir a lo manco cinc retén en un doble renc diagonal i que originàriament tindrien un parquet de fusta en la seua part superior a modo de pont. Entre els pilars s'alçava una celosía de fusta que complia la funció de retindre els troncs. Estos eren desestajats a través d'una rampa que encara és observable.

Entre les vivendes es conserven la Casa del Pont, construcció junt al Miera i fòra de la fortificació, que podria haver estat destinada a la guàrdia, les cases del carrer de Dalt, edificis per a l'estage d'operaris i per a caballerizas, un edifici de vivendes junt a l'antic arc de Carlos III i que podria complir la funció de conserjería o oficines administratives, i la Casa Redona o El Palau, l'edificació principal del qual ha desaparegut i només es conserva la capella, ya molt transformada.

Existixen aixina mateix restants d'alguns almagasens i forns, contraforts i paraments sobre el riu que servien d'estructura defensiva i protegien de les avingudes, túnels, restants d'assut i canals.

Restants d'un contrafort del retén de troncs en el riu Miera pròxim a la localitat de la Cavada. Estes obres eixercien a modo de asnados, per a detindre la maderada que descendia aigües avall despuix de la riuada repentina de cabal.

El 27 de juliol de 2006 es va inaugurar en La Cavada un museu que arreplega l'activitat portada a terme per estes instalacions en la fundició de canons que es varen amprar en l'Armada Real Espanyola i en tot l'Imperi. Es poden observar canons, les diferents municions utilisades, maquinària, escuts nobiliarios i diverses maquetes tant de barcos com de les instalacions.

Per una atra part, en la població de Liérganes es conserven diverses casonas dels sigles XVII i XVIII, com la Casa dels Canons, i restants del canal i construccions dedicats al barrenado de canons en el lloc de Valdelazón. Tot això recort d'una época d'auge econòmic recolzada en la fàbrica d'artilleria.

Les fàbriques de canons de Liérganes i La Cavada varen ser durant l'Edat Moderna el complex siderúrgico més important d'Espanya i durant sigles l'únic lloc a on es varen produir canons de ferro colat per al sustente de l'Imperi. Pero potser el major llegat històric venja de la transformació del paisage de la zona oriental de Cantàbria i nort de Burgos a on va desaparéixer la major part de les masses arbòrees, ajudat pels processos de pradificaació associats a l'activitat ganadera pasiega, i dels llinages provinents de les famílies flamenques que varen posar en marcha i varen treballar durant anys les instalacions i que actualment duen multitut de veïns en aquells llocs a on es varen desenrollar les activitats de la factoria.

A lo llarc dels sigles XVII i XVIII, i en independència dels navío de guerra de l'Armada, mils de canons de ferro colat fosos en la Real Fàbrica varen eixir dels seus forns en destí a fortificar i armar les numeroses bateries costeres que Espanya posseïa repartides per tot lo món. Durant esta época totes les fortificacions dels ports en els que l'Imperi tenia possessions varen rebre canons de la Cavada, molts dels quals es conserven i s'exponen en l'actualitat.

Els historiadors senyalen que sense la producció d'esta fàbrica la Marina espanyola no haguera pogut codearse en les d'Anglaterra i França, ni per això Espanya haver retingut les colónies americanes fins a la seua emancipació en el primer quarto de el XIX.

• 
  Fort de Sant Miguel, en l'Illa de Nutka (Canadà)
• 
  Castell de Sant Marcos, en Florida (EE.UU.)
• 
  Bateria del fort de Sant Pedro, en Cebú (Filipines)
• 
  Fort de Boira, en Valdivia (Chile)
• 
  Cartagena d'Índies (Colòmbia)
• 
  Castell del Morro, en L'Habana (Cuba)
• 
  Forta Nostra Senyora de la Soletat, en Guam (EE.UU.)
• 
  Castell de Sant Joan de Ulua, en Veracruz (Mèxic)
• 
  Castell de Santa Rosa, en Illa Margarita (Veneçuela)
• 
  Castell de Sant Antón, en La Corunya (Espanya)
• 
  Ciutat Alta d'Eivissa (Espanya)
• 
  Castell de Sant Jerónimo, en Portobelo (Panamà)
• 
  Castell de Santa Bàrbara, en Alacant (Espanya)
• 
  Fortalea de Sant Felipe, en Port Argent (República Dominicana)
• 
  Fort de Sant Joan del Bayou, en Nova Orleans (EE.UU.)

Vore també

• Museu de la Real Fàbrica d'Artilleria de la Cavada
• Casa de la Pila
• Resbaladero de Lunada
• Real Fàbrica d'Artilleria de Sevilla
• Edat Moderna en Cantàbria.
• Personages relacionats en la Real Fàbrica d'Artilleria de la Cavada.
• Anex:Patrimoni Industrial d'Espanya