Resbaladero de Lunada
El resbaladero de Lunada és una estructura dissenyada per l'ingenier austriaco Wolfgang Mücha,[1] que consta d'una estructura de fusta en forma de tobogán, sobre una base de pedra que media 1700 metros dels que actualment tan solament queden uns pocs vestigis de la base. Ademés estava acompanyada d'un prat, denominat finca de la Pila, situat al peu del resbaladero, que comprenia vàries represas i una casa, en el mateix nom, composta d'una sola planta rectangular de disseny pasiego, a excepció d'una portalada en arcs i un escut que fa referència al rei Carlos III. Este ingeni de 1791 es troba en el municipi de Soba (en Cantàbria, Espanya), situat en el marge dret del riu Miera, a 10 km de Sant Roque de Riomiera, en el seu ascens al portell de Lunada.
Este patrimoni industrial de el XVIII és considerat des de juliol de 2003, ben inventariat per la Conselleria d'Educació, Cultura i Deport del Govern de Cantàbria per considerar-se una obra de gran magnitut, el propòsit de la qual era el transport de fustes per les escarpadas pendents de Lunada per a finalisar en la Real Fàbrica de Canons de La Cavada i Liérganes, a les quals li les deu en gran partix l'escassa presència d'arborat en les parts altes del vall del Miera i del nort de la província de Burgos.
Història
Context històric
L'ingeni s'establix durant l'época en la que es va nacionalisar la Fàbrica de Canons en 1763, per part de Carlos III, rebent aixina el títul de Real Fàbrica, posa al front en un primer moment al tinent coronel Vicente Xiner i posteriorment, gràcies als problemes d'innovació i de fundició, a Antonio Valdés i Fernández Bazán del Ministeri de Marina, que torna a l'antic método de fundició, per mig de carbó vegetal del ferro colat en mòles soterrats, i a fabricar objectes per a l'indústria privada tornant el prestigi a la Real Fàbrica. Davant este auge es fa necessari un aument d'arbres per al seu carboneo, lo que es traduïx en un aument de la dotació de monts incloent aixina els monts del nort de Burgos, estenent-se fins a La Rioja pero apareix la problemàtica del transport del carbó, en el seu moment fet en el lloc de curta, durant este periodo l'ingenier Fernando Casat Torres coneix en Viena a un atre ingenier austríac, Wolfgang Mücha, el qual té la possibilitat de treballar per al Regne d'Espanya de Carlos IV, en la Real Fàbrica de la Cavada, est accepta, i propon una solució al transport de fustes des de l'atre alvertent de la cordillera Cantàbrica: el resbaladero.
Biografia de l'ingenier austríac Mücha
Naixcut en 1758 com a primogènit d'una casa distinguida de Carniola (en l'actual Eslovènia). Va començar en la seua joventut destacant en matemàtiques, química metalúrgica, lo que li va fer ser el protegit del príncip de Likeinstein. Despuix de varis treballs per a est, li varen oferir ser oficial del Cos d'Artilleria, ya que va acceptar. En esta posició va adquirir molta fama en millorar el rendiment de les mines de ferro i en les fàbriques de canons de Mariazell. En 1787 va ser nomenat professor en el Colege de Bombarders de Mariahöf, eixercite que no li agradava, puix dia que no era de la seua competència i li desviava de la seua carrera, tal i com li'l va fer saber a l'ingenier de Marina i director de la Real Fàbrica de la Cavada, Fernando Casat de Torres i Irola, davant l'oferiment de treballar per a Espanya. Est va acceptar si li pagaven «[…] un sòu de 4000 florines i una superior graduació militar».
Despuix de molta inquietut davant el seu possible encarcerament, i d'un llarc viage, aplega a La Cavada el 30 d'octubre de 1790. El seu comés general era «reconéixer i examinar l'estat de la Fàbriques de la Cavada, método d'aquelles fundició i lo demés que pertanyga a este ram». En dit context se li encarrega la millora de la fundició i l'ensaig de la fundició al coque.
Ademés, este ingenier contava en coneiximents de les Dotacions de Montes i del propi riu Miera, a on extraurien les fustes per al carbó de la fundició. El transport d'estes es trobava emmarcat en un problema al que no s'havien enfrontat abans els carboneros de la fàbrica. Per a solucionar este contratemps, Mücha va ingeniar un sistema ya aplicat en les terres de Bohèmia que consistia en la flotació de la fusta per mig d'esclusa al fi de facilitar el transport ric avall, ademés d'un resbaladero que ajudaren a creuar les fustes dutes de l'atre alvertent de la cordillera Cantàbrica. Este proyecte va establir el transport dels 100.000 carros a la Fàbrica de la Cavada en 600 000 reals, afegint 150 000 les obres del canal en esclusa, trencament de roques i demés estructures. Dit presupost es va aprovar en extraordinària rapidea el 4 de juliol de 1791. En esta obra es demostra ya no solament l'ambició d'obrir-se el pas, sino també els coneiximents que posseïa sobre treballs forestals.
Pero a pesar de les bones sensacions del començ, per a Mücha no seria si no un quebradero de cap en trobar-se, no sense part de culpa, un sinfín de problemes en la població local, en les característiques del mig i problemes de finançació que li durien a perdre el respal dels seus defensors com Valdés, el seu càrrec i la seua assignació i ranc.
Característiques del resbaladero
El resbaladero de Lunada és una construcció en sòlida base de pedra sobre la que s'assenta una estructura de fusta d'hi haja en forma de «O», que servia per a transportar les fustes per les escarpadas pendents del port de Lunada. Tenia un recorregut d'1,7 quilómetros, superant diferents obstàculs que li imponia el mig.
En la seua primera versió, este ingeni es va dispondre directament sobre el terreny, recolzat sobre fustes de hi haja en tijera en una llongitut de 2112 metros, en caràcter provisional per a les proves. L'inici de construcció va ser el 8 d'agost de 1791 i per al 26 d'eixe mateix més ya varen començar les proves. Tenia un caràcter molt precari puix en alguns punts les fustes que esvaraven «botaven» del seu caixer, aplegant a colpejar en certa ocasió a dos operaris d'est. Aixina i tot es varen esgolar per ell 1200 carros de llenya. Pero pel seu material i la seua naturalea, a dia de hui no queden vestigis materials.
Donada la seua funcionalitat, l'ingenier Mücha es va plantejar la construcció d'un atre definitiu, de modo que es m ejorasen els fallos del provisional. Est estaria assentat sobre uns sòlits murs que es dispondrien de tal manera que evitaren el bot de les llenya i salvar les característiques topogràfiques i climàtiques del parage. Este millorat ingeni, segons Müller (ingenier encarregat pel ministre Pedro de Varela Ulloa de supervisar l'empresa del Miera en 1796, davant la necessitat d'un informe objectiu), mediria uns 6100 peus (1696 metros), mantenint una pendent casi constant de 20º, mida de modo que els troncs no adquiriren massa velocitat i desbordaren l'estructura, pero també per a que els troncs superaren la resistència produïda pel roçament.
Es tracta d'una construcció d'esgambi variable, de 3 a 4,5 metros, en pèrdues en alguns trams. Segons José Serra Álvarez es pot dividir en vàries seccions:
El tram més alt de 500 metros de llongitut, posseïx dos seccions, un primer tram casi rectilíneo, en una escassa pendent i empedrado, est termina en un mur de contenció que marca un brusc trencament de la pendent, en un aplanamiento i eixamplada. En la segona part del tram alt té una pendent, entorn als 30°, al que se li afig un traçat en zigzag que servix per a reduir el gran inclinament del terreny, per al seu comés es va construir un base de pedra calcàrea de 4,4 metros en les zones més amples, en cert inclinament cap a l'interior, en les curves del qual podien passar els troncs.
Els atres dos trams discorren d'una manera rectilínea, separats abdós per una curva, en la que tindrien problemes per a salvar el caixer d'un regato que dona a la partix nort de l'estructura. Estos inconvenients es veen atallats per la construcció de tajeas, que deixaven passar l'aigua per un desaiguador, en canvi esta curva es vea afectada per l'acumulació de neus i en certs moments per solsides de roques, davant este problema, Mücha va idear lo que va donar en cridar el «desnevadero», que evitava l'acumulació d'estes precipitacions i el dany a l'estructura.
Al final de l'últim tram es troba l'estació de canvi de pendent que junt en l'encara existent rampa final servien per a la ralentisació dels troncs, fins a aplegar a la plana de la Pila.
Lo comentat fins ara és la base del resbaladero, en realitat per a on circulaven els troncs seria una canalisació superior establida sobre este basamento de pedra calcàrea. Este canal, citat gràficament per Jovellanos com a forts troncs d'hi haja units per un machihembrado, de forma curva, sobre la que hi havia uns troncs que ajudaven a esgolar els maderos. Ademés per a enfortir l'estructura s'usaven unes taches de nou polzades. De totes maneres per a «ajudar a baixar» les llenya estes es feyen en el cap més gros per a que no es travaren en el descens, i s'humia o regava en l'aigua el resbaladero, que segons la tratadística de l'época, s'utilisava per a que disminuïra la fricció i pogueren descendir els troncs en diferents époques de l'any, inclús en époques hivernals es congelava fent menor dita força. Per a conseguir a l'aigua, es va construir un arca o «calero» </noinclude>, en forma quadrada i un va canalisat fins al resbaladero. Ademés per a la supervisió del descens es trobaven algunes atalayes (</noinclude>, </noinclude>, </noinclude>), des d'a on es donaven senyals per a que deixaren esvarar les fustes o no baixaren més.
Totes estes estructures i idees conseguien que els troncs salvaren un desnivell de 400 metros i ho feren en un temps de 2 minuts.
En l'actualitat es troben chicotetes reminiscència de lo que va ser, es nota en cert modo el recorregut que seguia i algunes de les estructures sobre la que se situava, com les tajeas per a salvar les vaguadas i un fragment molt ben conservat de l'estructura, coincidente en el final del resbaladero, que denota un inclinament diferent que servia per a aminorar la velocitat del descens.
Vore també
Referències
Bibliografia
- López, Ignacio J. (1993): “El resbaladero de Lunada”, artícul en el Bolletí del Museu de les Viles Pasiegas, n.º 10.
- «Resbaladero de Lunada», artícul en Ería, revista cuatrimestral de geografia, n.º 70.
Universitat d'Oviedo, 2006.
- Resolució de 9 de març de 2004, per la que s'inclou en l'Inventari General del Patrimoni Cultural de Cantàbria, com Ben Inventariat, «el Resbaladero i Casa del Rei», en la pujada al Portell de Lunada, terme municipal de Soba.
- Serra Álvarez, José (2009): Geografia històrica d'una utopia tecnològica de l'Ilustració espanyola: La flotació de fustes pel riu Miera (Cantàbria) a finals del sigle XVIII. Santander: Conselleria de Mig ambient (Govern de Cantàbria).
Enllaços externs
- "Resbaladero de Lunada", artícul en el Bolletí del Museu de les Viles Pasiegas. Consultat el 20 de juliol de 2012.
- Lavín Bedia, Roberto (2000): «Fa temps, en La Cavada... José Alcalà-Zamora i el recort dels "ingenis" del Miera», artícul publicat el 21 de juliol de 2000 en el diari Alerta (Cantàbria).
- La Cavada (sitie web de l'Associació Amics del Museu de les Reals Fàbriques d'Artilleria de la Cavada), 2006. Consultat el 21 de juliol de 2012.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Resbaladero de Lunada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.