Anar al contingut

Real Fàbrica d'Artilleria de Sevilla

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Real Fàbrica d'Artilleria de Sevilla

La Real Fàbrica d'Artilleria de Sevilla va ser una fundició de canons establida en el barri extramuros de Sant Bernardo en 1565. Va ser adquirida per l'Estat en 1634. L'edifici actual va ser edificat entre 1725 i 1796.[1] En el XVIII era la fàbrica d'artilleria en major capacitat d'Espanya.[2] En 1991 havia cessat la seua activitat. La seua maquinària i útils s'havien traslladat al municipi sevillà d'Alcalà de Guadaíra i al municipi asturià de Trubia.[3]

En 2018 l'Unió Europea va finançar la rehabilitació de l'espai en 20 millons d'euros per al seu us com a centre cultural.[4] La primera exposició va ser inaugurada en 2024.

Orígens

[editar | editar còdic]

Despuix de la conquista del regne de Granada a finals de el XV es va crear una fundició d'artilleria en Basa. Esta va ser substituïda[5] en 1499 per una atra en Màlaga para artillar places fronterices, dotar d'armes de fòc als eixèrcits de terra i armar als barcos de guerra que guardaven les costes d'Andalusia.[6] Es desconeix quàn va deixar d'operar la fundició malaguenya, pero en la segona mitat de el XVIII Juan Antonio d'Estrada i Parets i Francis Carter parlen d'ella com alguna cosa desaparegut feya molt temps.[7]

En Sevilla consten fundidores des de començos de el XVI. En 1510 va partir de Sevilla en destí a Puerto Rico el fundidor Jerónimo de Brusseles i en 1517 va partir del mateix lloc a Ultramar el fundidor Diego Martínez.[8] Ramón de Sales i Hernández va senyalar en la seua obra Memorial històric de l'artilleria que cap a 1811 en Càdis hi havia una peça d'artilleria realisada en Sevilla en 1542.[9]

Justino Matute i Gaviria va indicar que Carlos I va crear una fundició d'artilleria en Sevilla en 1526, pero no hi ha proves d'açò. Lo que sí que és cert és que va estar eixe any en l'Alcázar per a contraure matrimoni en Isabel de Portugal.[8]

Juan Morel era un fundidor de Sevilla de el XVI. En 1552 consta que vivia en la collaació de Sant Lorenzo i que realisava artilleria i campanes.[10] El seu fill, el també fundidor Bartolomé Morel, es va casar en María de Ribera. El matrimoni va tindre un atre fill en el mateix ofici, cridat Juan Morel Ribera.[8]

Juan Morel va fabricar en 1557 dos canons per a la ciutat canària de Santa Creu de la Palma.[11]

En el catàlec del Museu de l'Eixèrcit figura, en el número 3.856, un atre canó fabricat per Juan Morel el 1563.[9]

En 1564 Juan Morel es va obligar a realisar dos canons de bronze en l'escut real per a Francisco Hernández Moreno i Gregorio Espinosa.[9]


En l'Archiu del Ajuntament de Sevilla figura que, en 1565, els propietaris de tres solars del barri extramuros de Sant Bernardo, Lázaro Martínez de Cózar i la seua dòna María de Guzmán, els varen concedir a cens perpetu i per renda de 132 reals i 12 maravedís a l'oficial fundidor Juan Morel.[12]

Jorge Vigón i Antonio Martín Torrent varen senyalar la creació de la fundició d'artilleria sevillana en 1540. No obstant, el Anuari militar d'Espanya de 1892 i José Gestoso i Pérez retarden la creació fins a 1565.[8]

En les década de 1560 i 1570 Bartolomé Morel va realisar per a la catedral de Sevilla el penell conegut com el Giraldillo, el facistol, el tenebrario i sèt campanes.[13][14]

Juan Morel Ribera va continuar l'ofici pero va morir al començament de el XVII sense tindre fills varons adults. En esta circumstància la seua viuda, María del Junc, va vendre la fundició el 3 de novembre de 1604[15] a Antonio de Ávalos i Pedro Gil Vambel[16] per 40-597 reals i 29 maravedís i un tribut de 114 reals i 12 maravedís.[17]

En 1608 Ávalos va vendre la seua part de la fundició a Pedro Gil Vambel per 11.000 reals.[17] Este últim va decidir ampliar la fundició i, en 1609,[15] va comprar als hereus de Juan Morel cases confrontants per 400 ducados i un cens de 41 reals.[17]

Pedro Gil Vambel es va posar en contacte en Juan Hurtado de Mendoza, marqués del Hinojosa, membre dels consells d'Estat i de Guerra, per a indicar-li que necessitava l'ajuda de Francisco Ballesteros, de la Real Fundició de L'Habana, que havia segut creada cap a 1597.[18] El marqués del Hinojosa va enviar a Ballesteros a la fundició de Sevilla en 1612. Ballesteros va guanyar gran prestigi i el seu retrat apareix en l'obra Lliure de descripció de verdaders retrats d'ilustres i memorables varons realisada per Francisco Pacheco i publicada en Sevilla en 1649.[19][20]

En 1622 Juan Vambel va heretar la fundició.[20]

En 1625 Felipe IV va senyalar en un escrit que havia realisat ordenat realisar ensajos en canons i els produïts en Sevilla sofrien una merma del 28% per la mala calitat del coure que es duya de L'Habana, quan lo habitual en atres fundició era del 5%.[21][22]

En 1630 Francisco Ballesteros va intentar controlar ell solament la fundició, perque considerava que Juan Vambel no era fundidor ni tenia capacitat per a això.[23]


Francisco Ballesteros, natural d'Úbeda, havia descobert en 1614 l'art de fondre canons "sense destra". Els canons en destra, per ser esta de ferro i quedar incorporada en el bronze, es podrixen en breu temps. Els canons realisats sense destra són més fortes i duradors. Més alvance, en 1618, va conseguir fabricar canons que llançaven proyectils al doble de distància que uns atres en el mateix pes, diàmetro i bala. En 1622 va protagonisar una atra fita, quan va fondre simultàneament 500 quintales de metal produint 20 peces d'artilleria quan el màxim fins a la data estava en 10 peces al mateix temps. També va inventar una cureña més fàcil de manejar i més forta.[24]

Francisco Ballesteros va morir en 1631, despuix de haver treballat 19 anys en la fundició sevillana. En 1633 un fill seu va reclamar 107.962 reals que li devia l'Estat al seu pare per haver fos 1.112 canons sense destra [25] en coure de Cuba sense mescla del d'Hongria i per haver inventat un nou model de cureña. També demanava el títul de fundidor major d'artilleria per al seu primer Francisco Ballesteros, fill de Fernando Ballesteros.[26]

Francisco Ballesteros, nebot del fundidor homònim, havia segut aprenent en la fundició sevillana i va continuar ajudant a Juan Vambel a partir de 1631.[23]

Fàbrica de l'Estat

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Vista de l'interior de la Real Fàbrica d'Artilleria de Sevilla (2018), en l'avinguda Eduardo Date.

El comte-duc d'Olivares, valgut de Felipe IV, va decidir que Sevilla tinguera una fundició de l'Estat. Despuix d'unes negociacions, es va comprar a Juan Vambel la fundició del barri de Sant Bernardo per 55.000 reals l'11 de març de 1634. Els diners li va ser entregat a Vambel per Jacinto Tomás, pagador d'Artilleria, en nom de la Real Facenda, que es va fer càrrec dels tributs que pesaven sobre els edificis.[26]

Des de llavors, l'Estat cedia la fundició a asentistas durant dèu anys, comprometent-se estos a satisfer els demanats de canons. El primer asentista va ser Juan Vambel. En 1639 li va substituir com asentista Francisco Ballesteros,[27] que va seguir en este càrrec fins que va morir en l'epidèmia de pesta de 1649.[28]

En 1649 el capità general d'Artilleria, marqués de Aguilafuente, va realisar un informe que parlava de cóm s'havia intentat que el fundidor Enrique Habett comprara coure de Caracas, de mala calitat, per a la fundició.[29]

El 1650 va passar a ser asentista Juan Sniders de Salazar per dèu anys en el compromís de que l'Estat li sortira de coure de Hongria i estany d'Anglaterra. No obstant, Sniders va morir sobtadament eixe mateix any.[30] El capità general d'Artilleria va conseguir que s'encarregara de la fundició Enrique Habett, germà de Bernardo Habett, que tenia un comerç en Sevilla i havia segut fiador de Sniders.[28]

Els canons fabricats en Sevilla varen seguir servint per a la defensa de Canàries. Entre 1741 i 1742 un comissari provincial d'Artilleria, Manuel Gayangos, va indicar que en l'illa de Tenerife hi havia quatre canons en un calibre de 22 cm, un de 1651 i tres de 1653, que havien segut fabricats en Sevilla pel fundidor Juan Fers Hors.[31]

En 1654 el marqués de Leganés va propondre crear una atra fundició d'artilleria en Sevilla junt a la Porta de Jerez, per estar prop del riu i la Casa de la Contractació. El veedor Feliciano Guillarte i el contador Martín Alonso Vidal, encarregats de l'artilleria de la Flota d'Índies, també varen sugerir colocar-l'en eixe entorn. No obstant, este proyecte no es va portar a terme.[32]

En 1657 el militar Juan Ordóñez de la Barrera, natural de Lora del Riu, va donar a conéixer als fundidores i artilleros de Sevilla el microscopi, que havia segut inventat en 1590 per Zacharias Janssen.[33]


En 1659 el general d'Artilleria de Sevilla Luis Fernández de Còrdova va informar al Consell de Guerra que la fàbrica estava parada perque no se li havia suministrat 11.000 pesos i coure al asentista. Per llavors varen aplegar galeones en 61.600 pesos i 1.125 quintales de coure. En 1660 s'havia suministrat el coure a la fundició pero els diners que se li devia s'havia amprat per la Real Facenda en atres despeses.[34]

En 1661 el fundidor principal era Juan Gerardo, que va deixar el seu nom en alguns canons fosos en esta época[33]i en 1663 en la campana Sant Cristóbal de la Giralda de Sevilla,[35] trencada en 1981.

En 1678 figura com fundidor Antonio Rivas.[36]

Enrique Habett va renovar com asentista fins a la seua mort, en 1683. Va ser succeït en este càrrec pel seu fill, Enrique Bernardo.[37] En 1683 Enrique Bernardo Habett, recolzat pel marqués de la Font Bella, va demanar al rei que li donaren tot o part d'uns diners que se li devia al seu pare per a pagar a especialistes alemans que amenaçaven en abandonar la fundició sense no cobraven.[38]

En febrer de 1683 va tindre lloc riada en la ciutat en la que també es va inundar la fundició.[39]

En 1686 la fàbrica es trobava de nou parada per falta de mijos.[36]

En 1691 el mestre major del cabildo municipal va examinar l'edifici, que es trobava en risc de solsida, i va estimar que feyen falta 25.054 reals de vellón per a reparar els seus murs. El Consell de Castella va accedir a finançar la reparació per considerar-ho fonamental.[38]

Erro al crear miniatura:
Nau de Fundició d'Acers de Sevilla en 2013. Construïda en els anys 30, es troba a a penes vàries decenes de metros de la Real Fàbrica d'Artilleria. Esta nau era usada per a la fundició de canons.

En els últims anys de el XVII es fabricaven en esta fundició un promig de 400 canons anuals.[40]

En 1694 el asentista va passar a ser Enrique del Boye Habett, que es va mantindre al front fins a la seua mort en 1705.[37] Est va contar en l'ingenier major del rei i fundidor d'artilleria Matías Solano,[36] que despuix de 1705 va continuar en la fundició al front de l'establiment. En 1709 va passar a ser asentista el fundidor Bernardo del Boye Abet.[41]

En 1717 l'indústria armamentística passaria a estar dirigida pels comandants d'artilleria de cada regió. El comandant d'artilleria de Sevilla, Marcelo de Arrigoni, va passar a dirigir la fundició sevillana. En 1718 va ser substituït en el càrrec per Adolfo Bischof.[42]

Els fundidores varen passar a ser asentistas supeditats als militars. Els fundidores des de 1717 fins a 1765 consta que varen ser Bernardo del Boye Abet, el seu fill Juan del Boye, Juan Solano i el seu fill José Solano.[43]

Bishof va ser director fins a 1734, en alguns periodos de interinitat de Juan Pingarrón i Miguel Fontova.[42] Eixe any, va ser succeït per Miguel García Campana.[43] Els següents successors varen ser Guillermo Corall (1740-1742), Miguel de Tortosa (1742-1749), José María Sanesi (1749-1757), Juan Manuel de Porres (1757-1759), Francisco de Molina (1759-1764) i Francisco Domínguez (1764-1766).[44]

En 1720 el director Marcelo de Arrigoni va planificar unes obres, que varen ser portades a terme per l'arquitecte municipal Juan Navarro. No obstant, en 1725 consta que eixes obres havien sofrit danys per un terremot i l'ingenier general Jorge Pròsper de Verboom va realisar derrocaments en la fundició per a acometre obres de nova planta dissenyades per ell. Les obres de construcció varen córrer a càrrec de l'ingenier Francisco López Barris. En 1729 les obres es varen paralisar quan estaven casi terminades.[45] En 1730 l'ingenier Ignacio Sala Garrigó va continuar en les obres planificades per Verboom.[46] En 1738 es va construir una gran nau a l'est de l'edifici.[47]


En 1754, 1757, 1758 i 1789 es varen ser adquirint immobles propencs per a ampliar la fundició gràcies a fondos assignats pel rei. En 1794 es varen comprar cases circumdants per a aïllar la fundició.[48][49]

En 1757 varen començar obres en la fàbrica, en plans firmats pel director Juan Manuel de Porres.[50]

Entre 1749 i 1752 varen aplegar informes a Espanya des de França sobre el sistema de fundició en sòlit.[51] En 1757 varen aplegar a Sevilla quatre fundidores francesos i un barrenador per a fer proves de fondre en sòlit. El fundidor francés Drouet va recórrer les màrgens del riu Guadaíra i va instalar en l'antic molí de blat sevillà de Aljudea, mogut per les aigües del riu Guadaíra, un banc de barrenar i un torne iguals als que funcionaven en França. L'assistent de la ciutat, marqués de Monterreal, va assistir a les proves que varen ser realisades pel fundidor Solano. No obstant, els resultats no varen ser bons.[52]

Llavors els francesos varen intentar fondre quatre canons en la fàbrica de hojalata de Ronda. Una volta allí es varen trobar en que els forns no permetien fondre canons del calibre que es proponien. El comandant d'artilleria sevillà Juan Manuel de Porres va propondre que els francesos fongueren en Ronda simplement cilindres de ferro sol per a provar la tècnica. Mentrestant, Porres va encarregar una màquina en Sevilla per a això. Despuix d'una inundació en Sevilla que ho va paralisar tot, es va procedir en 1758 a treballar en Sevilla en els cilindres de Ronda i, paralelament, Solano va portar a terme la fundició en sòlit de dos canons de bronze. Esta volta els resultats varen ser exitosos.[52]

En 1759 Porres es va encarregar personalment de la construcció d'un forn per a fondre en sòlit. En 1760 va quedar per escrit en un informe que els resultats havien segut deficients degut a que els francesos no estaven acostumats a treballar en el coure americà i a la baixa calitat del revestiment interior del forn.[53] En 1762 el nou forn va escomençar a derrocar-se, sent necessari el seu apuntalament.[54]

En novembre de 1759 va passar a ser director de la fàbrica Francisco de Molina.[55] Est va encarregar un informe a quatre alafires sobre les obres fetes a càrrec de Porres, dirigides per l'arquitecte Pedro de Sant Martín. Estos, d'acort en Molina, varen dir que eren negatives. Despuix d'açò, Sant Martín va demanar que els huit arquitectes més afamados de la ciutat es pronunciaren. Estos arquitectes (entre els que estaven Pedro de Silva, Vicente Vengoechea i Ambrosio de Figueroa) varen informar positivament de les obres realisades.[56] Es va demanar un nou informe a l'ingenier Sebastián Van der Borcht, que va pensar que les obres realisades fins a llavors estaven ben, pero va afegir que devien cobrir-se parts al ras i fer estructures complementàries.[57]

En 1761 va aplegar a Sevilla el fundidor Zacharías Dietrich, natural de Praga, que havia estat prèviament en les fàbriques de Barcelona i La Cavada. El director Francisco Molina li va encarregar una tasca que va terminar en un incendi. Este fet, encara que no va generar grans pèrdues, va perjudicar la seua salut mental.[58]

En 1764 l'inspector d'artilleria Félix Gazzola va propondre que s'invitara a Espanya al suís Jean Maritz, que havia realisat la tècnica de fos en sòlit en gran èxit i era inspector de les fundició franceses. En la primavera de 1766 Maritz va aplegar a Barcelona en un equip de 21 tècnics. En autumne de 1767 va manifestar la seua intenció de traslladar-se a Sevilla.[59] En la ciutat andalusa es va crear una comissió d'oficials d'artilleria per a colaborar en ell en la que varen estar el capità Lorenzo Lasso i els tinents Santiago Hidalgo, Manuel Rodes, Tomás de Reina, Rudesindo Cabrejas i Jorge Guillelmi.[60]


En 1767 Maritz va presentar el seu proyecte de reforma de la fàbrica sevillana. En la primavera de 1768 varen començar les obres afegint arbotantes, excavant nous fonaments i construint nou voltes cilíndriques cobrint un passera que rodeja tota la fàbrica. En 1770 les obres varen continuar les obres construint cinc arbotantes que donen a la partix nort.[61]

En 1768 es va instalar en el molí sevillà de Sant Joan dels Teatinos, mogut per les aigües del riu Guadaíra, un banc de barrenar i un torne iguals als que funcionaven en França.[60]

Maritz va aplegar a Sevilla l'estiu de 1772 i es va mostrar satisfet en els alvanços. Posteriorment es va derribar el forn alçat per Drouet baix disseny de Dietrich deixant solament la volta cilíndrica i la fossa. Es varen construir dos forns menuts, un de 12 quintales per a proves i peces chicotetes i un atre de 100 per a refinar metals, aixina com atres dos forns per a molejar les culatas dels canons.[61]

En 1773 Maritz va terminar un pla de la fàbrica sevillana en el que figuraven les obres realisades i les que faltaven per fer.[61] En ell apareixen els següents forns en la part coneguda com a Fundició Antiga: un de 300 quintales per a la fundició de canons de calibre 12 i morters, un de 140 quintales per a peces menors, un de 100 quintales per a lligam, un atre de 12 quintales per a proves. En la part de la Fundició Nova apareixen dos forns, de 500 i 600 quintales respectivament, per a fondre artilleria grossa.[62]

Maritz també va integrar en el procés de fabricació el nou pati que hi havia al nort i va dissenyar dos portes al sur, que permetien l'accés de materials, i una atra al nort, la principal.[63]

Els viagers que aplegaven a Sevilla varen escomençar a elogiar esta fàbrica en els seus escrits, com Jean-François Peyron, que va estar entre 1772 i 1773, i William Jacob, que va estar a principis de el XIX.[62]

Entre 1772 i 1773 Maritz va mamprendre obres en el molí de Tizón del riu Guadaíra per a l'instalació en est de tres màquines de barrenar mogudes per energia hidràulica.[63]

En 1775, quan les obres planejades estaven casi finalisades, Martiz es va anar a Lió per la seua alvançada edat i per temes familiars.[64]

En 1778 el director de la fundició sevillana Santiago Hidalgo i Gómez va substituir la força hidràulica pel motor de sanc (és dir, bésties de tir), que conseguia major suavitat i uniformitat en els moviments.[60] Est estava ubicat en la pròpia fàbrica.[65]

Entre 1778 i 1782 Tomás Botani va començar en l'ampliació de la fundició cap al carrer Santíssim Crist de la Salut en la construcció d'unes noves naus.[66] Esta obra va ser terminada per Vicente San Martín.[67]

En 1784 es va construir a l'oest la zona de afino, en un sostre de fusta.[65]

Tomas Reyna i Sanz va ser director entre 1793 i 1796.[55] En 1796 encara s'estaven realisant obres en l'edifici, concretament la volta o vestíbul entre la porta principal i el pati.[68]


Quan les obres de el XVIII varen concloure, esta fundició contava en huit alts forns en capacitats de 700, 600 i 500 quintales, més atres cinc baixos en una capacitat de fundició que anava descendint fins als 120 quintales. També cal afegir els forns de afinar estany i els de reverbero per a afinar i lligar metals. Açò la va convertir en la millor fàbrica d'artilleria d'Espanya i una de les millors d'Europa.[2] En 1782 treballaven en esta instalació 240 persones.[2]

Els enviaments d'armes fabricades en este lloc a Amèrica varen ser especialment intensos en el XVIII. Consta que, solament entre 1751 i 1755, es varen enviar carregaments a Veracruz, Cartagena d'Índies, Hondures, Caracas, Maracaibo, Cumaná, L'Habana, Puerto Rico, Sant Dumenge, Buenos Aires i Llima.[69]

En l'atac britànic a Santa Creu de Tenerife de 1797 la plaça espanyola va ser defesa en 87 canons i 7 morters. D'estos sol es conserva el "Canó Tigre", fabricat per Juan Solano en Sevilla en 1768, i que és considerat popularment com el que va ferir a l'almirant britànic Horacio Nelson.[70]

En este lloc es va fabricar un canó de 2,27 metros de llarc i un calibre de 12,1 centímetros conegut com "El Dragó" el 26 de febrer de 1790. En 1791 va ser provat per Carlos IV en Aranjuez i, despuix d'açò, se li va gravar el següent poema:[71]


Va ser confiscat pels francesos en la Guerra de l'Independència i recuperat pels espanyols despuix de la Batalla de Vitòria del 21 de juny de 1813. Llavors se li va gravar l'escut d'eixa ciutat i un atre poema que diu:[71]


Després esta peça d'artilleria va passar a Santoña. Des de 1852 es conserva en el Museu de l'Eixèrcit,[71] que té la seua sèu en l'Alcázar de Toledo. Hi ha una rèplica en el Museu de Armería d'Àlaba.[72]

El 4 de juliol de 1808, en els començos de la Guerra de l'Independència, es varen fabricar ací els sis primers canons maniobreros, invenció del brigadier Vicente María Maturana Altémiz, que varen ser nomenats "Fernandino", "Carolino", "La Junta S.", "President", "Patriotisme" i "Llealtat". Es varen seguir produint canons i munició per a l'esforç bèlic. En 1 de febrer de 1810 Sevilla va ser presa pels francesos, que varen prestar gran atenció a la fundició. Esta va ser visitada per José Bonaparte el 8 de febrer. El director de la fàbrica, coronel Juan de Areco i Fernández de Taula, va decidir marchar-se per a no colaborar en els francesos. Els invasores varen posar a càrrec de la fàbrica a Manuel Pe de Arros i Ademés. El 21 d'agost de 1810 Pe de Arros va ser nomenat coronel d'artilleria de l'Eixèrcit Francés i es va marchar a reconstruir la fundició de Toulouse. La fàbrica sevillana durant l'invasió també va estar a càrrec successivament de Manuel del Riu i Carmona, de Vicente de Berriz i Carrillo i de Manuel Sánchez i Sánchez. En agost de 1812 els francesos varen ser expulsats per un contingent hispà-britànic.[73]


Els francesos es varen dedicar a sabotejar la fàbrica abans d'escapar. En dos de les fosses de colada varen posar tota l'artilleria que no varen poder dur-se junt en estany, ferro, ferramentes, etc, abocant sobre el conjunt la càrrega dels forns. Un dels forns va ser inutilisat perque varen deixar gelar en ell la càrrega ya fosa. La fàbrica va tornar a funcionar en novembre de 1812 encara que ho va fer en baix rendiment, produint en quatre anys solament 120 peces. En 1816 es varen suspendre els treballs fins a 1820. En 1823 i bona part de 1824 tampoc es va treballar. En la década de 1830 la fàbrica va estar millor atesa, sobretot durant la primera guerra carlista. La fabricació de proyectils no es recomençaria fins a 1834.[74]

En 1848 el polític i militar Francisco Javier Azpiroz va comissionar al director interí de la fàbrica, el brigadier Pedro de Luján, per a que inspeccionara fàbriques d'atres països europeus i modernisara la fàbrica sevillana. Va estar en França, Alemània, Àustria, Bèlgica i Anglaterra i va comprar nova maquinària, entre la qual hi havia dos màquines de vapor, per un valor d'1.000.872 reals.[75]

Vicente Álvarez Miranda va escriure en la seua obra Glòries de Sevilla (1849) lo següent sobre esta fàbrica:[76]

Les peces d'artilleria que ixen de tan famós establiment tenen una reconeguda superioritat sobre casi totes les d'Europa, per confessió dels mateixos estrangers, aixina en la seua duració com en la purea de la matèria i en el seu bell color natural verda bronzejada, que en va han volgut els francesos fer prendre a les seues peces, valent-se de l'influència dels agents químics[76]

En 1858 es va dispondre que les fàbriques de Trubia i Sevilla portaren a terme un rallado dels canons. La comissió en Sevilla per a esta tasca va estar presidida pel coronel Juan Nepomuceno Domínguez Sagnen. Estos varen resultar ser de major alcanç i precisió. En 1859 es varen escomençar a produir canons rayados de 8 centímetros. Les primeres unitats d'este tipo varen ser finançades per la Real Maestranza de Cavalleria de Sevilla i regalades a l'Eixèrcit, que les va usar en la guerra d'Àfrica.[77] Més alvance es produirien canons rayados major calibre.[78]

En setembre de 1862 la família real va estar en Sevilla i va visitar la fundició.[79]

El director de la fàbrica, Francisco Alvear, va acceptar fondre en canons capturats en la guerra de Marroc dos estàtues de bronze de lleons per a colocar en el Palau de les Corts de Madrit. Per a la tasca, va solicitar que anaren agregats a Sevilla un grup de professionals de la fundició de Trubia, entre els que estaven Prudencio Suárez i els moldistas i fundidores José Virto, Francisco Yuazua i Inocencio Forts. El primer lleó estava terminat en 1865 i el segon en 1871. Varen ser instalats en l'entrada del palau madrileny en 1872.[80]

En 1888 es va fabricar en este lloc una estàtua del capità d'Artilleria Luis Daoíz, obra de l'escultor Antonio Susillo, que va ser instalada en la plaça de la Gavidia de Sevilla i inaugurada el 2 de maig de 1889.[81]

En 1904 la "fundició de canons" va escomençar a cridar-se oficialment "fàbrica d'artilleria".[82] En 1905 i 1906 es varen emetre decrets per a ampliar i reformar la fàbrica per a fabricar canons de campanya, montanya i lloc en els seus cureñas, armones, carros i proyectils.[83]


Durant l'I Guerra Mundial la fàbrica es va dedicar a la producció de canons Krupp i Schneider, aixina com a la producció de granades.[84]

En 1954 Espanya va escomençar a normalisar l'armament en els estàndarts de l'OTAN.[85]

El 30 de juliol de 1959 la fàbrica va passar a mans d'Empresa Nacional Santa Bàrbara d'Indústries Militars, empresa pública creada pel Institut Nacional d'Indústria.[86]

La fàbrica va cessar la seua activitat en 1991.[87]

Vore també

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Mora Piris, 1994, p. 96.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Mora Piris, 1994, p. 57.
  3. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 272.
  4. ↑ «Brusseles llibera més de 20 millons per a la Fàbrica d'Artilleria de Sevilla». ABC de Sevilla.
  5. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 25.
  6. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 20.
  7. ↑ Rafael Vidal Prim(2007).«La fundició d'artilleria: una important indústria malaguenya entre els sigles XV i XVII».Péndola : Revista d'Ingenieria i Humanitats.(18)
    74-85.ISSN 1132-1245.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 De la Vega Viguera, 1992, p. 29.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 De la Vega Viguera, 1992, p. 39.
  10. ↑ Mora Piris, 1994, pp. 27-28.
  11. ↑ Javier López Martín(2015).«El artillado de les naus: el disseny de les peces, la seua ubicació en els barcos i els centres de producció durant els sigles XVI i XVII».Antropologia. Revista Interdisciplinària De el INAH.(100)
    67–104.
  12. ↑ Mora Piris, 1994, p. 27.
  13. ↑ Mora Piris, 1994, pp. 30-31.
  14. ↑ «[1]», Diari de Sevilla.
  15. ↑ 15,0 15,1 Mora Piris, 1994, p. 32.
  16. ↑ Juan Tous Meliá. Publicat en El Dia/La Prensa el 6 de novembre de 2010. «La culebrina Sant Miguel (1563-1860). Un patrimoni de l'illa de la Palma recuperat de l'oblit».
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 De la Vega Viguera, 1992, p. 70.
  18. ↑ Handy Acosta Cuellar«Mantenint la forja encesa: esclavizados africans i tecnologia de fundició de coure en Cuba (1540-1767)».Perspectives Afro.1(2)
    128-4.
  19. ↑ Mora Piris, 1994, pp. 33-34.
  20. ↑ 20,0 20,1 De la Vega Viguera, 1992, p. 71.
  21. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 74-75.
  22. ↑ Mora Piris, 1994, p. 35.
  23. ↑ 23,0 23,1 Mora Piris, 1994, p. 36.
  24. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 93-94.
  25. ↑ Mora Piris, 1994, p. 34.
  26. ↑ 26,0 26,1 De la Vega Viguera, 1992, p. 76.
  27. ↑ Mora Piris, 1994, p. 37.
  28. ↑ 28,0 28,1 Mora Piris, 1994, p. 38.
  29. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 87-88.
  30. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 80-81.
  31. ↑ Tous Meliá, 1999, p. 47.
  32. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 81.
  33. ↑ 33,0 33,1 De la Vega Viguera, 1992, p. 82.
  34. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 81-82.
  35. ↑ «Antiga Campana Sant Cristóbal de la Giralda de Sevilla (1663-1981)».
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 Mora Piris, 1994, p. 39.
  37. ↑ 37,0 37,1 De la Vega Viguera, 1992, pp. 85-86.
  38. ↑ 38,0 38,1 De la Vega Viguera, 1992, p. 86.
  39. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 88.
  40. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 90.
  41. ↑ Mora Piris, 1994, p. 40.
  42. ↑ 42,0 42,1 Mora Piris, 1994, p. 41.
  43. ↑ 43,0 43,1 De la Vega Viguera, 1992, p. 102.
  44. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 285-286.
  45. ↑ Mora Piris, 1994, pp. 73-74.
  46. ↑ Mora Piris, 1994, p. 75.
  47. ↑ Mora Piris, 1994, p. 77.
  48. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 109-110.
  49. ↑ Mora Piris, 1994, p. 43.
  50. ↑ Mora Piris, 1994, p. 47.
  51. ↑ Mora Piris, 1994, p. 49.
  52. ↑ 52,0 52,1 Mora Piris, 1994, pp. 80-82.
  53. ↑ Mora Piris, 1994, p. 83.
  54. ↑ Mora Piris, 1994, p. 84.
  55. ↑ 55,0 55,1 De la Vega Viguera, 1992, p. 286.
  56. ↑ Mora Piris, 1994, p. 85.
  57. ↑ Mora Piris, 1994, pp. 85-86.
  58. ↑ Mora Piris, 1994, p. 86.
  59. ↑ Mora Piris, 1994, pp. 88-90.
  60. ↑ 60,0 60,1 60,2 De la Vega Viguera, 1992, p. 115.
  61. ↑ 61,0 61,1 61,2 Mora Piris, 1994, p. 92.
  62. ↑ 62,0 62,1 Mora Piris, 1994, p. 93.
  63. ↑ 63,0 63,1 Mora Piris, 1994, p. 94.
  64. ↑ Mora Piris, 1994, pp. 94-95.
  65. ↑ 65,0 65,1 Mora Piris, 1994, p. 95.
  66. ↑ Francisco Regna Fernández-Trujillo i Eduardo Martínez Moya. «Rehabilitació parcial del conjunt de la Real Fàbrica d'Artilleria per a l'instalació del Centre Magallanes ICC». Real Acadèmia de Belles arts de Santa Isabel de Hongria.
  67. ↑ Eva Díaz Pérez. «La Fàbrica d'Artilleria: el bronze fos del temps». Real Acadèmia de Belles arts de Santa Isabel de Hongria.
  68. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 110.
  69. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 116-118.
  70. ↑ Tous Meliá, 1999, pp. 9-13.
  71. ↑ 71,0 71,1 71,2 (1856) qui+varen lliurar+en+glòria+Els+j%C3%B3venes+de+Vitòria+De el+poder+de+Napole%C3%B3n.&pg=PA375&printsec=frontcover Catàlec dels objectes que conté el Real Museu Militar a càrrec del Cos d'Artilleria, Imprenta de Teulada, pp. 374-375.
  72. ↑ «La Batalla de Vitòria. 1813». Ajuntament de Vitòria-Gasteiz i Diputació Foral d'Àlaba.
  73. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 154-156 i 287.
  74. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 166.
  75. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 166 i 179.
  76. ↑ 76,0 76,1 Vicente Álvarez Miranda. Carlos Santigosa (ed.). Glòries de Sevilla: en armes, lletres, ciències, arts, tradicions, monuments, edificis, caràcters, costums, estils, festes i espectàculs, p. 13.
  77. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 183.
  78. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 186.
  79. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 188-190.
  80. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 193-194.
  81. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 203-204.
  82. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 221.
  83. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 222.
  84. ↑ «La Fàbrica d'Artilleria durant la Gran Guerra».Andalusia en el història.(45)Consultat el 4 d'octubre de 2014.
  85. ↑ De la Vega Viguera, 1992, p. 256.
  86. ↑ De la Vega Viguera, 1992, pp. 254-256.
  87. ↑ Conselleria d'Urbanisme de Sevilla. «Real Fàbrica d'Artilleria».

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • De la Vega Viguera, Enrique (1992). Sevilla i la Real Fundició de Canons, Edicions Guadalquivir. ISBN 84-86080-96-7.
  • Mora Piris, Pedro (1994). La Real Fundició de Bronzes de Sevilla. Sigles XVI a XVIII, Castillejo. ISBN 84-88783-02-7.
  • Tous Meliá (1999). El Tigre. Un canó de 16. Història i Llegenda, Tertúlia d'Amics del 25 de Juliol del Museu Militar Regional de Canàries. ISBN 9788492373321.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Real_Fàbrica_d%27Artilleria_de_Sevilla&oldid=883151»