Parc Natural de la Albufera
| Parc Natural de la Albufera | |
|---|---|
| Localisació | |
| Tipos | Espai natural / Bosc |
| Província | Valéncia |
| Dimensions | |
| Superfície | 21 120 ha |
El parc natural de la Albufera () o simplement La Albufera (de l'àrap البحيرة al-Buḥayra, que significa 'el llac') és un espai natural protegit espanyol situat en la província de Valéncia, Comunitat Valenciana. Va ser també conegut pels romans com Nacarum Stagnum i en alguns poemes àraps se li denomina Espill del sol.
Este parage de 21 120 ha, que va ser declarat parc natural per la Generalitat Valenciana el 8 de juliol de 1986,[1] es troba situat a uns 10 km al sur de la ciutat de Valéncia. Comprén l'albufera, el seu entorn humit i la cordonera llitoral o restinga adjacent a abdós.[2]
En data 23 d'octubre de 1990 es va aprovar el document de Pla Especial de Protecció del Parc natural (actualment derogat pel Tribunal Suprem d'Espanya) i el Decret 96/1995, de 16 de maig, va aprovar el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) de la Conca Hidrogràfica de la Albufera.[3] El 19 de novembre de 2004, va ser aprovat pel Consell de la Generalitat Valenciana el decret 259/2004 pel que s'establix el Pla Rector d'Us i Gestió (PRUG) de la Albufera.[4]
En 1902, l'escritor valencià Vicente Blasco Ibáñez va escriure la novela Canyes i fanc, ambientada en la Albufera de principis de XX.
La albufera de Valéncia és una estany coster somera (profunditat mija de 1 m) situada en la costa mediterrànea al sur de la ciutat de Valéncia. Ocupa una superfície de 23,94 km² i està rodejada de 223 km² d'arrossars.[5] La seua conca hidrogràfica s'estén per 917,1 km², des del nivell de la mar fins a una altitut d'uns 1000 m s. n. m. Està separada de la mar per una estreta barra llitoral (restinga) arenenca en dunes estabilisades per un bosc de pins (dehesa del Saler). La Albufera és una zona de pas per a moltes espècies d'aus migratòries.
El seu valor ecològic és molt gran ya que ací es troben espècies de gran valor ecològic en perill d'extinció, com el fartet o el samarugo. Ademés és una de les poques albuferas que es conserven en bon estat en la Comunitat Valenciana, la costa de la qual antigament estava formada per una successió de albuferas i marjales. Hui en dia encara es poden vore la successió de marjales en tota la costa valenciana, encara que de menor tamany que la Albufera de Valéncia, des del marjal de Pegue-Oliva, el marjal de Jaraco, el marjal de Rafalell i Vistabella en la pedania valenciana de Rafalell i Vistabella, el Marjal del moro en Puzol-Sagunt, o el marjal de Almenara, entre uns atres.[6]
Geografia
Municipis compresos
El conjunt de municipis que comprenen el territori del parc natural de la Albufera es dividix en quatre comarques, la Ribera Alta, la Ribera Baixa, l'Horta Sur i la Ciutat de Valéncia, i a la seua volta, molts d'estos municipis conten en pedanies dins de l'àmbit territorial del parc natural. Són 13 els térmens municipals compresos en el parc.

Vies de comunicació

La principal via d'accés al parc és l'autopista del Saler (V-15) que partint de Valéncia travessa el parc de nort a sur fins al Saler, a on es prolonga en forma de carretera convencional fins a Sueca (CV-500), i en Els Palmeres enllaça en la carretera CV-502, que es dirigix a Cullera. Una atra via d'accés a la zona nort del parc natural és la CV-401, la qual va de la zona comercial de Alfafar fins a la pedania valenciana del Saler.
Al suroest del parc transcorre la N-332, la qual travessa el parc des de Sollana fins a Sueca, encara que en l'actualitat s'estan portant a terme les obres per a convertir esta carretera en l'Autovia Valéncia-Almeria per la costa. També són importants les autovies urbanes de la pista de Cadira (V-31) i la circumvalació sur de Valéncia (V-30), les quals servixen de llímit artificial al parc.
Ademés d'estes vies, cal destacar que el parc natural de la Albufera està travessat per infinitat de camins rurals i vies pecuàries, les quals conecten les diverses zones del parc i els distints núcleus urbans de la zona. També existixen distints ports fluvials, com els de Catarroja, El Tremolar, Cadira i Sollana, aixina com embarcaderos en El Palmar i El Saler.
Clima


El seu clima és mediterràneu, suau, en una humitat promig anual del 65%. La seua temperatura mija és de 17,8 °C. Com a mostra la gràfica, els seus valors mijos oscilen entre els 11,5 °C de giner i els 25,5 °C d'agost.
Les precipitacions són de 454 mm a l'any. Solen ser de gran intensitat i concentrades en autumne, fenomen que es coneix com gota freda.
| Giner | Febrer | Març | Abril | Maig | Juny | Juliol | Agost | Setembre | Octubre | Novembre | Decembre | Any | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Temperatura mija | 11,5 | 12,6 | 13,9 | 15,5 | 18,4 | 22,1 | 24,9 | 25,5 | 23,1 | 19,1 | 14,9 | 12,4 | 17,8 |
| Temperatura màxima | 16,1 | 17,2 | 18,7 | 20,2 | 22,8 | 26,2 | 29,1 | 29,6 | 27,6 | 23,6 | 19,5 | 16,8 | 22,3 |
| Temperatura mínima | 7,0 | 7,9 | 9,0 | 10,8 | 14,1 | 17,9 | 20,8 | 21,4 | 18,6 | 14,5 | 10,4 | 8,1 | 13,4 |
| Precipitacions | 36 | 32 | 35 | 37 | 34 | 23 | 9 | 19 | 51 | 74 | 51 | 52 | 454 |
| Humitat | 63 | 61 | 61 | 60 | 65 | 65 | 66 | 68 | 67 | 66 | 65 | 65 | 65 |
| Giner | Febrer | Març | Abril | Maig | Juny | Juliol | Agost | Setembre | Octubre | Novembre | Decembre | Any | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Dies en pluja | 4 | 3 | 4 | 5 | 5 | 3 | 1 | 2 | 4 | 5 | 4 | 5 | 44 |
| Dies en neu | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 |
| Dies en tormenta | 0 | 0 | 1 | 1 | 2 | 2 | 2 | 3 | 3 | 2 | 1 | 0 | 18 |
| Dies en boira | 1 | 2 | 1 | 1 | 1 | 1 | 0 | 1 | 1 | 0 | 1 | 1 | 10 |
| Dies en gelades | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 |
| Dies de sol | 9 | 6 | 7 | 5 | 5 | 8 | 13 | 10 | 7 | 6 | 7 | 7 | 91 |
| Hores de sol | 169 | 169 | 212 | 229 | 256 | 271 | 314 | 285 | 237 | 201 | 167 | 150 | 2660 |
Hidrografia
- Artícul principal → Confederació Hidrogràfica del Xúquer.
La conca aboca a la Albufera per diversos barrancs o rambles.[8] Els més importants que apleguen són: la Rambla del Poyo (també conegut com a barranc de Torrent, barranc de Masanasa o barranc de Chiva), la conca del qual té 367,6 km² (el 40 % de la conca total); el Barranc de Picasent (també conegut com a barranc de Beniparrell); el Barranc dels Algadins té una superfície de conca de 23 km², i la major part de la seua conca està ubicada en el terme municipal d'Alginet, encara que també discorre pel terme d'Algemesí. Este barranc pert la definició del seu caixer en Algemesí, convertint-se en una séquia, la qual desagua en la Albufera.
Encara que la Albufera té una conca hidrològica pròpia, la realitat és que esta només proporciona una menuda part de les aportacions, mentres que la gran majoria de les aigües apleguen des dels rius Xúquer i Túria (en menor mida). En este sentit, la Albufera és part integrant de l'esquema hidrològic del riu Xúquer, puix rep ademés per una ret d'sesenta y tres séquies l'aigua sobrera del rec. Estes séquies també arrepleguen part de les abocades d'aigües residuals de poblacions de les afores, com El Romaní. Les séquies de la Vega de Valéncia prenen les aigües del riu Turia despuix de la Séquia Real de Moncada, aprofitant els últims cabals, i deixant els seus sobrants i escorrentías per a la séquia de l'Or i els regadius de Francs i Marjales de la Albufera de Valéncia.
Ademés existixen aportes de manals que sorgixen del fondo i de les afores de l'estany, les aigües del qual arreplega també la ret de séquies que creuen els arrossars,[9] aixina com les aigües procedents de les depuradores de Pinedo, Quart-Benager i Albufera Sur.
Les séquies
Des de l'época romana i musulmana, la zona conta en una important ret de séquies i canals per al rec. Una de les més importants és la Séquia Real del Xúquer, la qual és el canal de rec que proporciona l'aigua a la major part de les hortes i els arrossars situats en l'entorn de la Albufera; el seu cabal mig en els periodos de rec és de 15 m³/s.[10] Desagua indirectament en la Albufera, ya que aporta els cabals sobrers per distints canals que desemboquen directament en el llac: l'Alqueresia, Barranquet, La Foya, Nova de Cadira i termina en la séquia de Albal.
La séquia mare de Sueca, per la seua banda, dona servici als arrossars de la zona sur de la Albufera; el seu cabal mig en els periodos de rec és de 13 m³/s.[10] Les aigües apleguen a la Albufera per la séquia Nova que termina en la séquia Dreta.
Mentres que la Séquia de Favara, una de les huit séquies de la Vega de Valéncia que estan baix la jurisdicció del Tribunal de les Aigües de Valéncia, rega les hortes i camps del marge dret de l'antic riu Turia dominats per esta séquia fins a la séquia de Rovella i els arrossars del noroest de l'Albufera de Valéncia, terminant en el canal del Port de Catarroja. De la mateixa manera que la Séquia de l'Or, la qual és l'última séquia de l'Horta de Valéncia, que dona rec a les terres del marge dret del riu Túria compreses entre el caixer del riu, al sur del mateix, i la mar Mediterràneu, en el seu major partix terres de l'arrossar de la zona nort del parc natural de la Albufera, terminant les seues aigües en la Albufera pel canal del Port del Saler i la séquia de Rabisanxo.
Història
Formació
L'orige del llac de la Albufera es remonta al començament del Pleistocé. La seua formació és el resultat del tancament d'una antiga baïa (formada com a conseqüència de l'afonament de la planura valenciana) per un ampli cordonera llitoral entre els rius Xúquer i Túria, és dir, entre Valéncia i Cullera (uns 30 km). La separació definitiva entre la Albufera i la mar es va donar durant l'época romana. Llavors la superfície del llac era molt major (entorn a 30.000 ha) pero en el pas dels anys i per l'interés en obtindre noves zones de cultiu (especialment d'arròs) sumat a l'efecte de la colmatació (consistent en una acumulació progressiva de sediment) s'ha anat disminuint de tamany fins a les 2800 ha actuals.[11]
Edat Antiga
Edat Mija i Moderna
Durant l'etapa islàmica de la Península, l'emir de Saragossa, Mostahim, va rebre la Albufera com a premi per la seua aliança en el Cid para la pren de Valéncia.
La peixca es va reconéixer llegalment des de l'any 1250, quan un grup d'habitants del llavors poblat de Ruzafa (actualment de Valéncia) es va traslladar i va instalar a l'illa d'El Palmar per a poder peixcar de manera més senzilla i cómoda. Al temps, esta llegalitat va ser reconeguda en les poblacions de Cadira i Catarroja. Jaume I va quedar tan maravillado que va decidir que «encara que en el Regne, es consideraran fòra del mateix i del terme de la ciutat de Valéncia, deixant-les anexionadas al Patrimoni del Príncip».[13]
En 1250, en Morella, despuix d'haver segut inclós en els bens de la Corona, es va dictar un privilegi el 21 de giner, pel qual qualsevol podia peixcar en el llac, en la condició d'abonar una quinta part.
Poden trobar-se edictes sobre la Albufera en concessions o ratificació de pràcticament tots els reis, com Pedro I, Juan II, Alfonso II, Martín I, Fernando I, Carlos I, Felip II i Felipe IV, entre uns atres.
En 1671, es va prohibir l'entrada en la Albufera, els seus llímits i la Dehesa. La descripció de la fauna demostra que pràcticament es conservava en tot el seu esplendor. Carles III va canviar novament les ordenances i es varen començar a arrendar els llocs de caça, reservant dos, Uchana i Rinconcito, per al capità general i cedint dos dies a l'any a qui volguera caçar.
Edat Contemporànea

En aplegar el XIX, es va trobar una prova de les condicions que mantenia la Albufera i l'impressió que va causar en els invasores francesos; José Bonaparte, a petició pròpia, li va concedir al Mariscal Suchet el títul de Duc de la Albufera. Suchet va ser el senyor del llac i el seu entorn fins a 1818, quan el rei Fernando VII va recuperar el tro.[14]
Va ser a partir del segon terç del XIX quan el llac va escomençar a estretir-se per la pràctica d'enterrar el llac, per a cultivar arròs especialment. La fauna poc a poc es reduïa al mateix ritme, trobant-se ya únicament caça menor.
El 12 de maig de 1865, el llac i la Dehesa varen passar a ser propietat de l'Estat, terminant en més de sis sigles de propietat real. En 1911, tant el llac com el seu Dehesa, passen a ser propietat de la ciutat de Valéncia, per a que tots els valencians anaren propietaris d'este espai natural de gran valor ecològic, ambiental i paisagístic, encara que l'adquisició definitiva no es va realisar fins a 1927,[15] per un preu d'1 062 980'40 pessetes.[16]
A mitan del XX, es va realisar un proyecte per a construir l'aeroport de Valéncia en l'entorn de la Dehesa,[17] i traslladar allí els vols que es realisaven en la Malvarrosa, pero finalment, per problemes de fonamentació es va traslladar d'ubicació a l'actual de Manises.
En 1962, es va autorisar la redacció d'un pla per a l'urbanisació de la Montanya de la Dehesa, a l'hora que l'Ajuntament de Valéncia cedia al Ministeri d'Informació i Turisme uns terrenys destinats a l'edificació d'un parador i l'emplaçament d'un camp de gòlf. En 1967, es va aprovar pel municipi el Pla d'Ordenació del Saler i en això es va llançar el procés d'urbanisació. En 1971 es varen concedir 63 ha a una societat privada per a l'explotació d'un hipòdrom.[16]
Encara que anteriorment ya s'havien produït informes per part de la Real Societat Espanyola d'Història Natural senyalant la preocupació pel futur de l'entorn natural de la Albufera, és a inicis dels anys setanta quan les denúncies de Félix Rodríguez de la Font en la televisió produïxen les primeres polèmiques públiques. Per estes i al seu eco entre biòlecs, periodistes i l'incipient moviment ecologiste, en 1973 l'Ajuntament va suspendre les subastes de parceles. En 1974, el consistori va reduir a la mitat la superfície edificadora prevista.[16]
Durant la Transició, les forces polítiques i associacions veïnals varen insistir en l'ús públic de la Albufera i la Dehesa. De 852 ha previstes, solament es varen urbanisar 40 destinades a vials. En l'arribada dels ajuntaments democràtics en 1979 es va produir un gir cap a una política més proteccionista i conservacionista.[16]
Unitats ambientals i paisagístiques
La Dehesa del Saler


- Artícul principal → Dehesa del Saler.
La Dehesa del Saler, situada en l'àmplia restinga que s'estén entre les desembocadures del Túria i del Xúquer, forma part de la primitiva flecha llitoral que va ocasionar el tancament de la Albufera de Valéncia. És en l'actualitat un dels fenomens llitorals més interessants de la península ibèrica, tant per la seua extensió com per ser un dels pocs mijos sedimentaris palustres encara funcionals.
Un factor decisiu en l'evolució de la costa, seria la deriva llitoral, la qual seguix la direcció, predominantment, nort al sur en intensitat suficient com per a arrastrar els sediment que aporten els rius. L'acció eòlica també contribuïx a la formació de dunes i a reforçar la gruixa i l'esgambi de la restinga que separa el mar de llac. La restinga s'ha format en dos etapes: en la primera época es va formar la part del marjal i el camp de dunes més pròxim a la Albufera; mentres que el camp de dunes marítim i les plages s'han format posteriorment (des de l'Edat del Bronze).
En orige, la Albufera es comunicava en la mar per una o vàries àmplies boques () que unes voltes desaguarían les aigües continentals del llac, i unes atres donarien pas a les aigües salobres de l'mar. Actualment, la Albufera està conectada en la mar a través de tres canals: la gola de Puchol, la gola del Perellonet i la gola del Perelló.
Les depressió intradunares (malladas)
Entre els dos conjunts dunares i puntualment dins d'estos, existixen àrees deprimides caracterisades pels seus sols poc permeables i la presència del nivell freàtic pròxim a la seua superfície. Les malladas i saladares han sofrit processos de degradació antròpica en aterraments, dessecacions i drenages que els han afectat de forma important. Pese a açò, encara queden algunes malladas en bon estat i en una fauna i flora característica, incloent el fartet o el samarugo.
El marjal
- Artícul principal → Marjal.
El marjal són les terres que anteriorment formaven part del llac i que ara estan dedicades al cultiu de l'arròs. El seu prop de 14 000 hectàrees són l'àrea més extensa del parc, representant les zones planes inundables i formant un païsage agrari en gran significat històric en el context valencià. Encara que es tracta d'un mig antropizado i somés a un règim d'explotació intensiva, l'arrossar constituïx un hàbitat imprescindible per al funcionament del sistema ecològic de la Albufera i una activitat econòmica tradicional de la població de la zona.
L'arrossar conferix una clara estacionalidad a tot el sistema, en les alternances d'inundació/dessecació dels camps i el creiximent de la planta, que fan variar considerablement l'extensió i característiques de la superfície inundada, configurant-se en sentit ecològic com un estany temporal que s'inunda en autumne i es deseca en primavera, i com a zona de cultiu en estiu.
Els manals (ullals)
Els manals () són els manals que trobem a lo llarc del marjal de la Albufera. En estos manals trobem fauna autòctona com el samarugo i el fartet, de la mateixa manera que trobem vegetació, tant aquàtica, com palustre i de ribera.
D'esta manera, els valors més importants dels ullals són, la presència d'invertebrats endèmics del parc, una vegetació aquàtica d'aigua dolça de les millor conservades en la península, ser l'hàbitat de varis peixos en perill d'extinció, i ser la font principal d'aigües netes que desaguan al llac.
A lo llarc de tot el marjal hi ha prop de 50 manals, els quals poden estar en diversos estats de conservació. Alguns com el ullal gros (manantial gran), el ullal de Baldoví,[18] l'Estany del Samarugo o els ullals de Senillera, estan en molt bon estat, i tenen poblacions d'espècies vegetals i animals en perill d'extinció mentres que els manals que trobem en els municipis de l'Horta Sur estan molt degradats.
El llac

El llac s'estén a uns 10 quilómetros de la ciutat de Valéncia cap al surest. És el més gran del país, es troba separat de la mar per un cordonera dunar assentat per les raïls d'una série de pins, adaptats a esta situació, i per una gran abundància de xara baixa. Antigament les aigües cristalines permetien vore el fondo, i les seues aigües eren consumides sense problemes pels peixcadors, especialment en els ullals.
Encara hui podem gojar de les barques impulsades per veles llatines, i per «les nomenades «perches» (pal allargat en el que el barquero impulsava l'embarcació recolzant en el sol del llac) o rems, hui també en motor, embarcacions estes que es troben entre les de més antiguetat en la seua forma de navegar, ya que la vela llatina és una de les formes de navegació més antigues conegudes. Durant l'época de millor temps s'oferixen per les diferents associacions de vela llatina com són la de Catarroja, El Palmar, Cadira o Sollana exhibicions d'esta navegació a vela els dissabtes.
Actualment el llac s'ha reduït aproximadament a un terç de lo que era en el XIX, quan aplegava fins a Valéncia, a la coneguda com a Creu de la Conquista, i s'estenia fins a Sueca, a un parage nomenat la Montanyeta dels Sants. Ya a principis del XX la seua superfície s'hi havia vist reduïda a 7 per 6 quilómetros des dels 17 per 6 de 100 anys abans. Afirmava Pérez Escrich que en 1930 tenia 9 llegües de circumferència.
Això li permetia ser un eficaç mig de comunicació entre les distintes poblacions i la capital, existint transports regulars.
En 1909, Emilio Sarzo, en el seu llibre de caça aquàtica, la Albufera i la Caldereria, conta que la profunditat era molt desigual, estant en alguns llocs les plantes aquàtiques molt pròximes a la superfície i en atres llocs existien 3 o 4 braces de profunditat. En l'actualitat, la Albufera està en un periodo de colmatació, pels numerosos aportes que rep dels barrancs de la seua part oest. La seua profunditat mija és de menys d'un metro, encara que en alguns punts es poden alcançar els 130 centímetros.
El Mont
El Mont, encara que es troba escassament representat, cal resaltar els relleus d'orige cretàceu situats en el terme de Cullera (El Cabezol i la Montanya dels Rabosots) i en el terme de Sueca (Montanya dels Sants).
El valor ambiental principal residix en el seu paper de fita paisagística. El Mont representa un illot de vegetació arbòrea de singular bellea en mig de la planura homogénea del marjal, destacant en l'horisó des de qualsevol racó del parc.
Ecologia
Vegetació

Les espècies vegetals que existixen en la Dehesa[19] s'inclouen en les següents comunitats: dunes llitorals, saladares, maquia i bosc mediterràneu, i formacions palustres.
En el cas de les dunes llitorals (més propenques a la mar) destaca la presència d'espècies pioneres pròpies de dunes mòvils com la grama de duna o la campanilla de mar i de dunes fixes com l'aladierno o el lentisco.
En les malladas s'acumulen sals, per lo que les plantes que viuen ací estan adaptades a les altes concentracions salines, d'ahí el nom de saladares. Solen ser vegetals suculents, com per eixemple l'herba salada i la barrilla.
La Maquia i el bosc mediterràneu està format per espècies arbòrees i arbustives com el pi carrasco, el taray, el lentisco, el ginebrera i la coscolla, ademés del mirto, el tomello, l'aliaga, el romer, la satureja i el margallonera.
En últim lloc, sempre en contacte en el llac de la Albufera i els diferents canals i séquies, es desenrollen comunitats palustres, entre les quals predominen les canyes, les aneas, les mansiegas i els carrizos, els quals afonen les seues raïls en l'aigua dolça o el fanc humit.
Fauna

El llac té gran diversitat d'animals en el seu entorn. Encara que es poden destacar algunes espècies de peixos,[20] com el fartet i el samarugo, per ser dos espècies de peixos en perill d'extinció, la recent aparició del peix bavosa Blennius fluviatilis, i l'anguila, mújol i lubina per la seua importància econòmica.
Encara que sense lloc a dubtes este parc és conegut per l'extraordinària riquea avícola[21] que posseïx destacant entre les anátidas l'ànet colorat en fins a 10 000 eixemplars, la cullera comuna en fins a 20 000 eixemplars o el ánade azulón.
També són destacables les colónies de garzas, podent resenyar la garcilla bueyera, la garcilla cangrejera o la garza real.
Per últim és reseñable la presència d'espècies com el charrán comuna, el charrán patinegro, la cigüeñuela comuna, la cerceta pardilla o la gavina.
Reserves del samarugo
El samarugo (Valéncia hispanica) és un peix autòcton de la costa mediterrànea ibèrica que està en perill d'extinció per la destrucció del seu hàbitat, per lo que s'ha creat una série de reserves en les que s'crío a este menut peix. Les reserves, situades en la zona del parc natural de la Albufera, estan distribuïdes per la zona de marjal del parc, manals regenerats.
En estes reserves també es tracta de recuperar atres organismes, el nenúfar blanc, l'utricularia (una planta carnívora), la Marsilea quadrifolia, la trencadalla, etc. Atres espècies animals a recuperar són el fartet, la comilleja (mossegadoret) i la gamba gabacha. La principal reserva del samarugo[22] és el ullal artificial que s'ha creat en el terme municipal d'Algemesí, en la Partida del Barranquet.
Activitats tradicionals
La caça
En les zones en poca profunditat conegudes com alterons és a on estan situats els llocs de tir, puix la caça és una de les activitats històriques de la zona. Alguns cronistes destaquen que ya en época musulmana era una zona de caça real, i posteriorment, despuix de la conquista, va passar a ser de titularitat de Jaime I i els seus successors.
Tal era la riquea de la zona compresa entre el Grao de Valéncia i Cullera, que segons el botànic valencià Cavanilles i atres cronistes de distintes époques, abundaven els cervos, javalins, cabres montesas, francolines, perdius, llebres, conills, llúdries i fins a xixanta varietats d'aus aquàtiques, aixina com una enorme cantitat de peixos. Com Un racó del Paraís» ho definien a mitan del XIII.
La cacera fòra dels llímits del llac és relativament recent, tenint com a precedent la tirada anual que se celebrava en l'estany de Sant Lorenzo de Cullera des de 1830. Esta tirada es realisava a finals de novembre, prohibint-se tirar des de l'1 de setembre a fi de permetre que es recuperara el número d'aus en la zona.
Actualment, es practica la caça en règim de «vedados» en Sueca, Cullera i Cadira, realisant huit tirades cada temporada en dissabte, entre finals de novembre i mediats de giner. Menció a banda mereix el vedado de Sollana, ya que la seua importància era major que el de Cadira; no obstant, ya no es realisen tirades en ell. Tradicionalment, en finalisar les tirades en els «vedados», es realisaven les càbiles, en les que es caçava durant huit o dèu dies consecutius i podia participar qualsevol membre de les societats de caçadors en el seu respectiu vedat.
L'estructura cinegética del parc, els vedats de caça, conta en una superfície d'arrossar de 13 259 hectàrees, de les que 4201 corresponen als «vedados».
La peixca

Els musulmans ya explotaven la riquea piscícola de la Albufera. A partir de la Reconquista, els diversos monarques aragonesos i espanyols propietaris de la Albufera també obtenien els seus beneficis quedant-se en la quinta part de tot lo que es peixcava en el llac. En 1857 l'activitat peixquera comença a regular-se d'un modo més ordenat i d'acort en els temps que corrien. Es firmen els primers tractats en les distintes confraries peixqueres de la zona per a conseguir que els tributs es pagaren en metàlic i no en espècies.
Hui en dia, com a conseqüència de l'excessiva explotació i contaminació de les aigües, i de l'inadequada regulació de les comportes del Pujol que impedixen l'intercanvi natural d'espècies en la mar, l'activitat peixquera únicament es manté gràcies a la lliça. Les atres dos espècies, anguila i lubina han anat desapareixent progressivament.
L'agricultura

- Artícul principal → Cultiu d'arròs en la Albufera de Valéncia.
L'agricultura de la Albufera és fonamentalment l'arròs. La Albufera ha evolucionat juntament a este cultiu ya des de temps inclús anteriors a Jaume I (ya que l'arròs va ser introduït pels àraps). En la Albufera, el cultiu de l'arròs ha segut prohibit i autorisat vàries voltes des del XV, ya que la necessitat de grans àrees en aigües estancades suponia un perillós foc d'infecció per a la població.
El procediment amprat per a elevar el nivell del terreny i posar-ho en cultiu consistia en realisar, en primer lloc una mota o marge de terra que descollava del nivell del llac, delimitant la parcela del restant del llac. Posteriorment, es carrejava per mig de barques (albuferencs) el fanc fins a elevar lo suficient el terreny en la parcela i fer-ho apte per al cultiu de l'arròs.
L'arròs produït en el parc natural és casi en la seua totalitat del tipo denominat «redó» o «bomba», fonamentalment la varietat baïa.
No obstant també es donava una atra activitat, que consistia en l'obtenció del fango del fondo de l'estany, al que se li donava us per a la construcció. El procés era tediós i sacrificat, ya que s'utilisava una espècie de azada en un mànec lo suficientment llarc com per a alcançar el fondo de l'estany. Este material es transportava fins a la ciutat a través dels canals que derivaven de l'estany cap a l'interior.
Problemes migambientals

La Albufera, de la mateixa manera que tots els chapulls, són àrees molt sensibles, per lo que es veuen greument afectades per distints problemes com la contaminació de les aigües,[23] el destorbament del règim hídric -principalment en relació en els manantiales-, la colmatació del marjal, l'urbanisació en el sistema dunar, la pressió industrial entorn al parc -fonamentalment en els municipis de l'Horta Sur i la ciutat de Valéncia-, els impactes negatius que generen les distintes infraestructures, com a carreteres o el port de Valéncia, aixina com per l'aument de la pressió turística i recreativa. Tot açò ha provocat que l'aigua de la Albufera aplegue a ser un 80 % més térbola que fa anys.cita requerida
Vore també
- Albufera
- Valéncia
- Llocs Ramsar en Espanya
- Camí de Santiago
- Parcs naturals de la Comunitat Valenciana
- Espais naturals protegits d'Espanya
Notes
Referències
- ↑ «Decreto 89/1986, de 8 de julio, del Consell de la Generalitat Valenciana, de régimen jurídico del Parque Natural de la Albufera». Diario oficial de la Generalidad Valenciana (1986).
- ↑ «La Devesa de El Saler». Archivat des de l'original, el 14 de septiembre de 2015. Consultat el 8 de octubre de 2003.
- ↑ «Decreto 96/1995, de 16 de mayo, del Gobierno valenciano, por el que se aprueba el Plan de Ordenación de los Recursos Naturales de la Cuenca Hidrográfica de la Albufera». Diario oficial de la Generalidad Valenciana (1995).
- ↑ «Decreto 259/2004, de 19 de noviembre, del Consell de la Generalitat, por el que se aprueba el Plan Rector de Uso y Gestión del Parque Natural de l'Albufera». Diario oficial de la Generalidad Valenciana (2004).
- ↑ Sanjaume et al, 1992
- ↑ Proveniente del libro Tasas de sedimentación en L'Albufera de Valéncia de 1992
- ↑ «Valencia». Instituto Nacional de Meteorología. Archivat des de l'original, el 1 de enero de 1997. Consultat el 23 de novembre de 2017.
- ↑ «Confederación Hidrográfica del Júcar». Consultat el 7 de septiembre de 2009.
- ↑ Soria, 1997
- ↑ 10,0 10,1 «Acequias de la Albufera». Consultat el 6 de septiembre de 2009.
- ↑ «Hábitats del Parque Natural de la Albufera». Archivat des de l'original, el 13 de diciembre de 2009. Consultat el 7 de septiembre de 2009.
- ↑ Rufo Festo Avieno. «Versos 479-495», Ora Marítima (papel). Consultat el 2004.
- ↑ La Albufera y la Calderería, página 22. Emilio Sarzo. 1906
- ↑ «Suchet sólo pudo ser duque de la Albufera». Archivat des de l'original, el 13 de mayo de 2006. Consultat el 7 de septiembre de 2009.
- ↑ «Historia de la Albufera». Archivat des de l'original, el 24 de julio de 2009. Consultat el 7 de septiembre de 2009.
- ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 Tortosa, Paco (2011). Sueca: paisatge, cultura i mig ambient (en valenciano), Edicions 96 y Ajuntament de Sueca, pp. 69 a 71. ISBN 978-84-92763-61-0.
- ↑ «Historia del aeropuerto de Valencia». Consultat el 7 de septiembre de 2009.
- ↑ Ullal de Baldoví
- ↑ «Vegetación de la Albufera». Archivat des de l'original, el 24 de julio de 2009. Consultat el 7 de septiembre de 2009.
- ↑ «Ictiofauna de la Albufera». Archivat des de l'original, el 24 de julio de 2009. Consultat el 7 de septiembre de 2009.
- ↑ «Avifauna del Parque natural de la Albufera». Archivat des de l'original, el 13 de agosto de 2009. Consultat el 7 de septiembre de 2009.
- ↑ «Documental sobre la Laguna del Samaruc de Algemesí». Archivat des de l'original, el 28 de diciembre de 2008. Consultat el 7 de septiembre de 2009.
- ↑ «Contaminación en la Rambla del Poyo». Consultat el 7 de septiembre de 2009.
Bibliografia
- Docavo Alberti, Ignacio (1979). La Albufera de Valencia: Sus peces y sus aves (Ictiofauna y Avifauna), Valencia: Instituto Valenciano de Biología Aplicada; Institución Alfonso El Magnánimo. ISBN 84-00-04426-6.
- Carrasco, J.M.; Planta, M.(1985).«Contaminación de La Albufera de Valencia por plaguicidas utilizados en el cultivo del arroz».Revista de agroquímica y tecnología de alimentos.25(1): 144-148.ISSN 0034-7698.
- García Perales, Vicent; Soennecken, Heike (2011). La albufera de Valencia: Estudio del habla y la cultura popular (Traducción inédita que M. Sanchis Guarner hizo de la obra de Max Thede 'Die Albufera von Valencia. Eine volkskundliche Darstellung'. Hamburg: VKR, 1933), Paiporta (Valencia): Denes. ISBN 978-84-92768-81-3. (Recopilación de noticias sobre este libro)
- Navarro, Enrique A. (Coord.) (2008). La biomasa de la Albufera, aprovechamiento y corrección de impactos, Sueca (Valencia): Aleta. ISBN 978-84-96992-18-4.
- Segura Beltrán, Francisca S.; Pardo Pascual, Josep E.; Sanjaume Saumell, Eulalia; López García, María José(1992).«Tasas de sedimentación en L'Albufera de Valéncia».Cuadernos de geografía.(51): 63-81.ISSN 0210-086X.Consultat el 30 de marzo de 2015.
- Soria, J.M. (1997). Estudio limnológico de los ecosistemas acuáticos del Parque Natural de la Albufera de Valencia (Tesis doctoral inédita), Valencia: Universidad de Valencia. Consultat el 30 de octubre de 2016.
- Tortosa, Paco; Prósper, Pepa (2009). La Albufera: Guía para descubrir el parque natural, Valencia: Universitat de Valéncia. ISBN 978-84-370-7399-6.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>