L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Amaryllidaceae

(Redirigit des de «Amarilidáceas»)

Les amarilidàcees (Amaryllidaceae) són una família de plantes herbàcies, perennes, bulbosas o rizomatoser, pertanyents a l'orde Asparagales de les monocotiledóneas. Poden ser fàcilment reconegudes pels seus flors trímeras dispostes en inflorescències similars a umbeles, les quals es troben rodejades de dos bràctees en l'extremitat d'un escape. La família està composta per al voltant de 73 gèneros i aproximadament 1600 espècies i es distribuïx per tot lo món. La diversitat d'esta família es troba taxonòmicament organisada en tres subfamílies, a les que fins fa poc temps se'ls reconeixia la categoria de família: amarilidóideas, alióideas i agapantóideas. Llevat esta última, que presenta un sol gènero, les dos restants es dividixen en vàries tribus.

Amaryllidaceae

Artícul bo

Les amarilidàcees presenten una considerable importància econòmica i cultural. De fet, moltes de les seues espècies són utilisades com a condiment, plantes ornamentals, hortícoles i medicinals.[1]

Descripció

Erro al crear miniatura:
Perigonio (crema) i paraperigonio (groc) en Narcissus.
 
Estigma trífido en Hippeastrum.
 
Umbela en Scadoxus.
 
Càpsula loculicida en Hippeastrum.

Les amarilidàcees són plantes terrestres, rarament aquàtiques o epífites, herbácees o suculentes i, llevat quatre espècies, perennes. Presenten bulbos o, més rarament, rizomes —per eixemple en Clivia, Scadoxus i Agapanthus—. Els bulbos es troben recoberts per les bases membranosas dels fulls, formant una estructura que es denomina «corfoll». la raïl primària es troba ben desenrollada.[1]

Les fulles són simples, paralelinervadas, de vora sancera, lineares, oblongas, elíptiques, lanceoladas o filiformes, sésiles o pecioladas, generalment arrosetadas, espiralades o dísticas. Presenten un meristema basal persistent i desenroll basípeto.

 
Agapanthus, detall d'una flor.
Erro al crear miniatura:
Agapanthus inapertus, inflorescència.
Erro al crear miniatura:
Allium aflatunense.

Les flors són hermafrodites, actinomórfiques (és dir, de simetria radial) o llaugerament zigomórfiques, pediceladas o sésils, vistoses, cada una associada a una bràctea filiforme. el perigonio està compost de sis tépals disposts en dos verticilos de 3 peces cada u, les quals presenten aproximadament la mateixa forma i el mateix tamany. Els tépals es troben lliures entre sí o be poden estar soldats en la base formant un tubo perigonial o hipanto, el qual es prolonga en alguns casos en una «corona» —també anomenada paraperigonio o falsa corola, per eixemple en Narcissus—, a voltes reduït a escates o dents poc notables.[2][1]

l'androceo presenta sis estams disposts en dos verticilos de tres peces cada u —rara volta presenten solament tres estams, com en Zephyra, o de 9 fins a 18, com en Gethyllis—, oposts als tépals, insertos sobre el tubo del perigonio o la base dels tépals. Els filaments són prims, filiformes o es troben eixamplats en la base, poden ser lliures (Hippeastrum) o estar units entre sí per mig d'una membrana que rodeja a tot l'ovari que es denomina «copa estaminal», com per eixemple en Hymenocallis. Les anteres són oblongas o llineals.[1] Els estams a voltes tenen apèndixs que formen una corona estaminal —per eixemple en Hymenocallis—.


el gineceo és d'ovari ínfero en el cas de les amarilióideas i és d'ovari súpero en les agapantóideas i alióideas. Està format per tres carpelos units entre sí i delimitant tres cavitats o lóculos, els quals contenen des de dos a tres fins a molts òvuls anátropos de placentaació axilar. L'ovari es contínua en un estil i en un estigma diminut, capitado a profundament trífido. Presenten usualment nectarios florals i la secreció de néctar prové del perigonio o del gineceo, usualment en els septos de l'ovari.[1][3]

Les flors es troben dispostes en inflorescències determinades cimosas en l'extremitat d'un escape, a voltes compactar i similars a umbeles —per lo que reben el nom de «pseudoumbelas»—, rarament reduïdes a flors solitàries. Les bràctees involucrales, aquelles que tanquen als pimpollos de les flors, poden estar presents o absents.[1][3]

el frut és una càpsula indehiscente o una càpsula loculicida, ocasionalment pot ser una baya —com per eixemple en Clivia—. Les llavors són seques a carnosas, aplanadas a globosas, alades o sense ales i presenten endosperma que no reserva almidó sino olis. La testa està usualment incrustada en fitomelanines (en algunes excepcions, com Amaryllis o Hymenocallis). El color de les llavors usualment és negre, o també vert o roig.

Els cromosomes en les amarilidóideas són en general llarcs, de 3 a 28 µm. Els números cromosòmics bàsics són x = 6, 8, 9, 10, 11 i 26; i diferixen entre les tribus.[1][3] En el cas de les alióideas, els números cromosòmics bàsics són x = 4, 5, 6, 7, 8 i 9 i els cromosomes poden ser des de relativament chicotets a grans (de 2 a 20 µm). 

Les agapantóideas, finalment, presenten un número cromosòmic bàsic x = 15, si be s'han informat també x = 14 i x = 16, i els cromosomes tenen una llongitut de 4 a 9 µm.

Fitoquímica

Les alióideas i amarilidóideas presenten molècules relacionades en la defensa, denominades lectines, molt particulars i que s'unixen específicament a la manosa.[4][5]

Les alióideas presenten saponines esteroideas, aixina com composts característics de cada espècie i són creats per la transformació química d'una série de composts volàtils de sofre generades per la ruptura de sulfóxidos de S-alquil i S-alquenil cisteína. El més representatiu és l'aliina. Al trozar els teixits del bulbo, s'activen les enzimes alinasa (EC 4.4.1.4) i la sintasa del factor llacrimògen (LFS). Els metabòlits secundaris de l'aliina són:

  • Sulfóxido de S-metil cisteína (MCSO, metiina, present en la majoria de les espècies de Allium i en algunes brasicàcees)
  • Sulfóxido de S-trans-prop-1-enil cisteína (PECSO o isoaliina; característica de la ceba),
  • Sulfóxido de S-propilcisteína (PCSO, propiina, en la ceba i espècies afins).
  • Ajoenos (I i Z)
  • Sulfóxido de tiopropanal
  • Vinilditiinas
  • Tioacroleína
  • Sulfur de alilo

Els estudis de la transformació dels intermediaris biosintéticos per marcage, i de les medicions dels composts de sofre en la ceba i l'all han proporcionat informació per a sugerir la ruta de biosíntesis.[6][7]

 
Metabòlits de l'aliina


La fitoquímica de la subfamília de les agapantóideas també oferix particularitats. De fet, totes les espècies de Agapanthus produïxen fitoecdiesteroides, composts que estan relacionats en la defensa de les plantes front a l'atac d'insectes que s'alimenten dels seus fulls. Ademés, s'ha comprovat que els extractes de les espècies d'este gènero exhibixen propietats antifúngiques en una acció molt efectiva contra patógenos de les plantes.

Ademés, i tenint en conte que el color blau de les flors dels agapantos és únic en la família, s'ha determinat les estructures químiques de dos de les principals antocianines que conferixen tal color, les quals representen els únics eixemples coneguts de pigments en els que el grup acil aromàtic i el flavonoide estan units covalentement a l'antocianina.

Les amarilidóideas no presenten sulfur de alilo —característic de les alióideas— antocianidines, àcit elágico, saponinas ni inulina. Els flavonoles poden o no estar presents.[3] Les amarilidóideas presenten un tipo únic d'alcaloides derivats de la tirosina cridats norbeladines. Tals alcaloide són responsables de les propietats ponzoñosas d'un gran número d'espècies de la subfamília. Es coneixen més de 200 estructures diferents, de les quals 79 varen ser identificades solament en el gènero Narcissus.[2] la norbeladina és una amina formada per la reducció de la base de Schiff formada entre el aldehit protocatéquico i la tiramina. La norbeladina pot acoplar per radicals lliures als dos anells aromàtics que presenta. Aixina, poden formar-se distintes estructures d'acort al patró d'acoplament dels anells.[8]

a) Licorina
b) Crinina
c) Galantamina
 

Evolució i filogenia

L'edat del grup troncal de les amarilidàcees, o siga, l'edat de les amarilidàcees i els seus parents extints pertanyents al mateix linaje, s'ha estimat en 91 millons d'anys, i la del grup corona, edat en la que se supon varen iniciar la seua divergència les amarilidàcees actuals, en 87 millons d'anys.

Les agapantóideas, naturals d'Àfrica, constituïxen el clado més divergent de la família. Les alióideas (en un representant d'Àfrica i els restants membres d'Amèrica i del hemisferi nort) són el clado germà de les amarilidóideas, representades en Àfrica, Amèrica, Àsia i Europa. el cladograma que sintetisa les relacions filogenético entre les subfamílies i tribus de les amarilidàcees es proveïx a continuació:


Taxonomia

Història taxonòmica

Erro al crear miniatura:
Allium moly.
Erro al crear miniatura:
Allium narcissiflorum.

Les amarilidàcees, com es troben circunscriptas actualment, constituïxen un gran grup de monocotiledóneas petaloideas que inclouen a les amarilidàcees pròpiament dites (com a subfamília Amarilidoideae), als alls i espècies emparentades (subfamília Allioideae) i a les espècies de agapantos (subfamília Agapanthoideae).[9] El història taxonòmica d'esta família és prou extensa i caracterisada per diverses interpretacions i definicions.


Les amarilidóideas representen un dels elements del grup linneano Hexandra monogynia.[10] Des de 1764, els gèneros d'esta subfamília han segut classificats dins de les liliàcees o com una família separada, les amarilidàcees. Sèt dels 51 gèneros que Carlos Linneo va dispondre en Hexandra monogynia han segut sempre inclosos dins d'una mateixa unitat taxonòmica, com a orde Amaryllidaceae per John Lindley[11] i William Herbert;[12] suborden Amarylleae per John Gilbert Baker,[13] família Amaryllideae per Augustin Saint-Hilaire, Robert Brown[14] i John Hutchinson;[15] subfamília Amaryllidoideae per Ferdinand Albin Pax[16] i Hamilton Paul Traub;[17] tribu Amarylleae en el Sistema Bentham & Hooker propost per George Bentham & Joseph Dalton Hooker;[18] o secció Narcissi per Michel Adanson[19] i Antoine-Laurent de Jussieu.[20] Robert Brown, en 1810, va ser el primer en propondre que els gèneros en ovari súpero devien ser exclosos de Amaryllidaceae. De fet, tradicionalment abdós famílies —liliàcees i amarilidàcees— han segut separades entre sí per mig de l'inclusió de les espècies en ovari súpero en Liliaceae i aquelles en ovari ínfero en Amaryllidaceae. Després de més d'un sigle, la classificació de Hutchinson va ser la primera re-circumscripció radical de Amaryllidaceae, en la que es definia el caràcter que unificava a tots els membres de la família: la presència de inflorescència en umbeles rodejades d'un involucre d'una o més bràctees.[21]


Amaryllidaceae ha segut reconeguda, en diferents circumscripcions, per la majoria dels sistemes de classificació del XX. En el sistema Takhtajan es va reconéixer a Amaryllidaceae en el sentit més estricte.[22] el sistema de Cronquist, no obstant, incloïa a esta família dins d'una àmplia definició de Liliaceae.[23]

La família Liliaceae va ser concebuda per Antoine Laurent de Jussieu en 1789 i la seua definició era molt àmplia i artificial: totes les espècies de plantes en sis tépals i gineceo d'ovari súpero eren incloses en esta família. En un moment va aplegar a comprendre prop de 300 gèneros i 4500 espècies que s'incloïen dins del gran orde Liliales. com les «monocotiledóneas petaloideas», un grup caracterisat per flors en tépals vistosos i sense almidó en l'endosperma. Cronquist va ubicar a la majoria de les monocotiledóneas petaloideas en flors de sis estams en un molt ampli (i polifilético) Liliaceae. No obstant, en el temps es va aplegar a reconéixer que, definida d'eixa forma, la família de les liliàcees incloïa un vast i heterogéneu repertori de gèneros que no estaven relacionats filogenéticament entre sí. Varen existir vàries propostes per a separar grups chicotets de gèneros en famílies més homogénees, pero cap d'elles va ser àmpliament acceptada. En la década de 1980, en el context d'una revisió general de la classificació de les angiosperma, les liliàcees varen ser someses a un escrutini més intens. Cap a fins d'eixa década, el Real Jardí Botànic de Kew, el Museu Britànic i el Real Jardí Botànic d'Edimburc varen formar un comité per a examinar la possibilitat de separar a les liliàcees en subgrups més homogéneus, a lo manco per a l'organisació de les seues herbarios. El comité va recomanar que s'utilisen 24 noves famílies en lloc de l'antiga i àmpliament definida Liliaceae. En les últimes dos décades els estudis de ADN i les senyes morfològiques (particularment aquells relacionats en la morfologia reproductiva) sumats als anàlisis cladísticos, han permés concloure que les monocotiledóneas petaloideas en realitat no pertanyen a una mateixa família botànica sino que es distribuïxen en dos órdens diferents: Asparagales i Liliales. la monofilia d'estos órdens està sustentada per anàlisis cladísticos basats en morfologia, ADNr 18S i moltes atres seqüències de ADN. [24]


Dos de les famílies en les que es va dividir a l'antiga família de les liliàcees són les aliàcees i les agapantàcees, abdós monocotiledóneas petaloideas que actualment s'inclouen en l'orde Asparagales com a subfamílies de les amarilidàcees. En el sistema Dahlgren de 1985, ya s'havia postulat l'existència de dos órdens separats per a les monocotiledóneas petaloideas. De fet, havia reconegut a Amaryllidaceae i a Alliaceae com dos famílies separades dins de l'orde Asparagales, un orde de 31 famílies que ha evolucionat molts caràcters en paralel en l'orde Liliales.[25] Un dels caràcters més importants i consistents per a separar abdós órdens és la presència de fitomelaninas en la coberta de les llavors d'Asparagales, un caràcter posat ya de manifest per Jacques Huber en 1969.[21]

Per la seua banda, el gènero Agapanthus va ser establit per El Heritier en 1788. Des de la seua creació, l'inclusió del gènero en una determinada família ha segut matèria de debat. Durant décades Agapanthus va ser dispost en la família de les liliàcees, com per eixemple, en el Sistema de Cronquist. Després va ser traslladat a la família Amaryllidaceae i més vesprada novament traslladat a la família Alliaceae. Durant alguns anys li'l va dispondre en la seua pròpia família, Agapanthaceae, un ranc que va ser molt discutit.


El Grup per a la Classificació Filogenético de les Angiosperma (APG) en el seu treball de 1998 va acceptar a Agapanthaceae, Alliaceae i Amaryllidaceae com tres famílies independents dins d'orde Asparagales. En el treball del APG II (2003) el reconeiximent de Agapanthaceae i Amaryllidaceae era opcional, abdós podien també ser incloses dins de la família Alliaceae sensu clapixc.[26] Les alióideas estan estretament emparentades en les amarilidóideas i en les agapantóideas. De fet, els tres grups són herbes bulbosas en inflorescència terminals umbeladas, que tenen per davall bràctees espatàcees i naixen en un conspicuo escape, totes estes característiques provablement són sinapomórficas. Més encara, els anàlisis cladísticos sostenen l'estreta relació entre elles.[27] En la publicació de 2009, el sistema APG III reconfirmó el criteri de considerar a les tres famílies com a part d'una gran circumscripció de Alliaceae.[28] No obstant, en lloc de conservar-se el nom Alliaceae, que té preeminència, es va acceptar la proposta del taxónomo i especialiste en plantes bulbosas Alan W. Meerow d'utilisar per a este grup el nom Amaryllidaceae.[29]

Classificació

1.- Agapanthoideae Endl.

AP

 
Inflorescència de Agapanthus africanus en flors blanques.
 
Inflorescència de Tulbaghia violacea.
 
Flor de Muilla coronata.
 
Inflorescència d'una espècie de Cyrtanthus.
 
Inflorescència de Lycoris aurea.


Les agapantóideas inclouen un sol gènero, Agapanthus, el qual és molt variable, a pesar de que totes les espècies tenen una apariència similar, en grossos rizomes, fulls en forma de llargues tires o bandes i inflorescència en umbeles en l'extrem d'un escape més alt que els fulls. Com a resultat de varis estudis que inclouen caràcters tals com el contingut de ADN nuclear, color i vitalitat del polen i estudis morfològics, moltes espècies de han reduït a sinonímia i unes atres s'han categorizado com subespècies, per lo que hui es considera que hi ha solament dos espècies perennifolias —A. africanus i A. praecox— i quatre espècies caducifolias —A. campanulatus, A. caulescens, A. coddii i A. inapertus— lo que fa un total de 6 espècies, moltes de les quals presenten una o més subespècies.

2.- Allioideae Herb.

AP La subfamília Allioideae comprén aproximadament 13 gèneros i unes 600 espècies. Els gèneros més representats són Allium (550 espècies), Ipheion (25 espècies) i Tulbaghia (24 espècies). La subfamília va ser dividida en 3 tribus, sobre la base de la distribució geogràfica, els caràcters morfològics, citològics i moleculars. Les tres tribus i les seues característiques més distintives són:

  • Allieae, comprén un sol gènero, Allium, distribuït en zones templades del Hemisferi Nort. Els bulbos no presenten almidó, els fulls són més o menys unifaciales, la corola és connada en la seua part basal, no presenten corona o paraperigonio. Els estams són connados basalment o adnatos a la corola i presenten filaments alados. Les cèlules del tapet de les anteres són mononucleares. Els òvuls, en número de 2 a 14 per carpelo, són epítropos. l'estil és sòlit i ginobásico. l'endosperma és celular i l'embrió curve. El número cromosòmic bàsic més freqüent és x = 8, no obstant, s'han informat espècies en x = 7 i x = 9. la poliploidía i l'apomixis són prou freqüents.
  • Tulbaghieae, comprén també un sol gènero, Tulbaghia, que es distribuïx en Suràfrica. Presenta plantes rizomatosas, en curtes làmines foliares. Les flors presenten bràctees, la corola és fortament connada i exhibixen una corona massiva. Els estams són sésiles (no posseïxen filament) i es troben units a la corola. Presenten de dos a molts òvuls per carpelo i les llavors són més o menys aplanadas. El número cromosòmic bàsic és x = 6.
  • Gilliesieae: és la més variable de les tres tribus, en 10 o 11 gèneros que es distribuïxen des del sur d'Estats Units i Mèxic fins a Argentina i Chile. Les flors poden o no presentar corona, el androceo està compost per 2 o 3 estams, poden presentar estaminodios. Mostren de dos a molts òvuls per carpelo. L'embrió és curt i el número cromosòmic més freqüent és x = 4. Gilliesia presenta flors fortament zigomorfas, en sol 2 estams, que mimetisen insectes per a atraure'ls i que estos faciliten la polinisació. Schickendantziella, per un atre costat, presenta solament 3 tépals. Finalment, Nothoscordum té estils sòlits. Els restants gèneros que s'inclouen en esta tribu són Ancrumia, Caloscordum, Erinna, Garaventia, Gethyum, Ipheion, Leucocoryne, Miersia, Milula, Muilla, Nectaroscordum, Solaria, Speea, Trichlora, Tristagma i Zoellnerallium.
3.- Amaryllidoideae Burnett

AP

La subfamília de les amarilidóideas comprén unes 800 espècies ordenades en 13 tribus les que, a la seua volta, poden agrupar-se en clados segons sugerix l'anàlisis filogenético de les mateixes basat en seqüències de ADN plastídico.[30] Tals clados són congruents en la distribució geogràfica de les tribus.[31] Les tribus de Amaryllidaceae, el número de gèneros que componen cada una, el seu número cromosòmic bàsic i algunes característiques de cada una, es llisten a continuació:[21]

  • Amaryllideae (11 gèneros, x = 10 i 11). Esta tribu està caracterisada per la presència de fibres cartilaginosas en els fulls, escapes en esclerénquima, polen bisulcado en exina espinulosa (els grans de polen són monosulcados i en exina reticulada en els restants gèneros de la família) i pels òvuls unitégmicos. Les llavors dels membres d'esta tribu són verdes i carnosas i no presenten un periodo de dormició o latencia, per lo que germinen ràpidament, inclús sobre la mateixa planta mare. Varis gèneros populars en jardineria pertanyen a esta tribu, enterament africana, tals com Amaryllis, Crinum i Nerine.[32]
  • Cyrtantheae (1 gènero, x = 8). Consistix en un sol gènero endèmic d'Àfrica, Cyrtanthus, el qual ha segut separat dels restants membres de Haemantheae per a dispondre-ho en la seua pròpia tribu. Compartix en alguns gèneros de Haemantheae el mateix número cromosòmic (x = 8) i la distribució estrictament africana, pero es distinguix per les seues càpsules loculicidas. Les llavors chatas, alades i en fitomelaninas distinguixen a Cyrtantheae de totes les restants tribus africanes. És, per un atre costat, la tribu més diversa sobre morfologia floral.
  • Haemantheae (6 gèneros, x = 6, 8, 9, 11 i 12). Esta tribu africana comprén gèneros que presenten frut en forma de baya carnosa i en llavors de viabilitat breu. En general, no tenen bulbo sino raïls fasciculadas, com per eixemple Clivia, Scadoxus i Cryptostephanus[33]
  • Calostemmateae (2 gèneros, x = 10). Esta tribu consistix en dos gèneros, Proiphys i Calostemma, que constituïxen un component de Australasia aïllat del restant de la família.
  • Lycoridae (2 gèneros, x = 11). Constituïx el linaje d'Àsia central i oriental de la família. Els dos gèneros que la componen (Lycoris i Ungernia) estan estretament relacionats filogenéticament en la tribu Pancratiae.
  • Pancratieae (2 gèneros, x = 11). És una tribu distribuïda en el Vell Món, en una posició filogenético prou controvertida. Pancratium és el membre de la tribu en una distribució més àmplia.
  • Narcisseae (2 gèneros, x = 7, 10 i 11). Caracterisada per un escape sòlit i bràctees espatàcees fusionades en un tubo. Narcissus presenta paraperigonio, el qual està absent en Sternbergia.
  • Galantheae (5 gèneros, x = 7, 8, 9, 11 i 12). És una tribu molt relacionada en l'anterior i, de fet, per a alguns taxónomos deu considerar-se una subtribu de Narcisseae. Galanthus i Leucojum són dos gèneros popularment coneguts en jardineria.
  • Hippeastreae (ca. 10 gèneros, x = 6, 8, 9, 10, 11 i 12). És una tribu neotropical originària d'Amèrica. Està caracterisada per un escape buit i cert desenroll del paraperigonio. Hippeastrum, Griffinia, Habranthus, i Sprekelia són alguns dels gèneros d'esta tribu.
  • Eucharideae (4 gèneros, x = 23). Tribu americana en representants originaris de l'est d'Els Andes. Presenten fulls llarcs i pecioladas. Els gèneros que constituïxen esta tribu són Eucharis, Caliphruria, Urceolina i Plagiolirion.
  • Stenomesseae (8 gèneros, x = 23). És una tribu andina, caracterisada per un número cromosòmic 2n = 46 i per un paraperigonio ben desenrollat en la majoria dels gèneros. Stenomesson és un dels representants de la tribu.
  • Hymenocallideae (3 gèneros, x = 23). Tribu americana constituïda pels gèneros Ismene, Hymenocallis i Leptochiton, els que presenten una corona estaminal molt desenrollada.
  • Eustephieae (3 gèneros, x = 23). Esta tribu representa un clado dels Andes centrals i australs. Els gèneros Eustephia, Hieronymiella i Chlidanthus presenten llavors seques, chatas i discoideas.

Importància econòmica i cultural

Com a hortalices i condiment

El gènero econòmicament més important és Allium, que inclou algunes de les plantes comestibles més utilisades, tals com la ceba (Allium cep), l'all (A. sativum i també A. scordoprasum), la chalota, echalote o escalonia (Allium ascalonicum), el porro (A. ampeloprasum), el porro salvage o rampa (Allium tricoccum) i varis condiment com la cebolleta (A. schoenoprasum). Es consumixen tant els bulbos, fresca o cuits, com els fulls.

Com a plantes medicinals

Els representants de les alóideas són llaugerament antisépticos, i molts són utilisats en medicina. Els composts organosulfurados de les espècies d'esta subfamília tenen propietats antioxidants, antibióticas, anticarcinogénicas, antiteratogénicas, estimulants del sistema immune i protectores de la funció hepàtica.[34] Varis estudis basats en investigacions clíniques i epidemiológiques indiquen que el consum regular d'all pot disminuir el risc de càncer i de malalties cardiovasculars. Ademés, l'all posseïx fortes propietats antisépticas.

Com a plantes ornamentals

 
Numeroses espècies d'amarilidàcees són apreciades com plantes ornamentals. En l'image s'observa un camp de producció de flors de narciso.

Numeroses espècies de Allium —els denominats «alls ornamentals»— s'utilisen en jardineria per a embellir parcs i jardins. Són fàcils de cultivar si ben no són molt populars, tal volta per l'olor aliáceo que despedixen. Els seus inflorescències tenen llarga vida en aigua, per lo que també són útils com a flor tallada. Ademés, les inflorescència seques s'utilisen per a decoració hogareña. La diversitat que presenten estes espècies ornamentals, tant en altura (des de 20 a 120 cm), com en forma i color del fullage (des de fulls fins fins a molt amples, vert obscur fins a vert azulado) i color de les flors (groc, blanc, blau, púrpura i rosat) les fa sumament versàtils per a ubicar en distints tipos de jardins. Presenten dos tipos bàsics de inflorescència: en esferes grans o en chicotets grups de flors erectes o decumbentes. Entre les primeres es troben Allium giganteum, A. albopilosum, A. sphaerocephalon, A. aflatunense i A. karataviense. En el segon tipo d'inflorescència es troben A. narcissiflorum, A. triquetrum, A. beesianum i la popular A. moly.[2][35] Ipheion uniflorum, coneguda en el nom de «estrellita», és una chicoteta bulbosa de no més de 15 cm d'altura que s'utilisa en roqueros i per a naturalizar baix d'arbres. Florix en primavera i proveïx una abundant cantitat de flors en forma d'estrela. El color més comú és el blanc, pero hi ha cultivares de color azulado (‘Wisley Blue’) i blau profunt (‘Rolf Fiedler’).[2][35] Tulbaghia violacea («all de societat») és el representant del gènero millor conegut. Té una altura de 40 a 60 cm, presenta flors tubulars de color violeta clar, fullage siempreverde i florix durant tot l'estiu.

Atres gèneros de les alióideas en representants ornamentals són Leucocoryne i Gilliesia.[2][35]

Les espècies i cultivars d'agapantos també s'utilisen com a plantes ornamentals en parcs i jardins. Són espècies sumament adaptables, rústiques i de fàcil cultiu, raó per la que li les utilisa molt en parcs i jardins de baix manteniment. L'época de floració és fins de primavera i estiu. Si be toleren qualsevol tipo de sol, es conseguixen excelents eixemplars usant un sol profunt i fèrtil. Poden prosperar ben tant a ple sol com a mija ombra. Requerixen un abundant rec en primavera i estiu, més espayat durant el hivern. Es multipliquen per llavors o per divisió de les mates en autumne.[2][35] Moltes de les espècies de amarilidóideas són populars com a plantes ornamentals en parcs i jardins. Aixina, vàries espècies i cultivares dels gèneros Crinum, Nerine, Amaryllis, Leucojum, i Hippeastrum es cultiven en eixe objecte des de fa sigles. Una menció a banda mereix el cas de Narcissus, cultivat en vàries parts del món com a ornamental en jardins i també per a flor de cort.

També es cultiven Eucharis, Galanthus, Haemanthus, Hymenocallis, Lycoris i Cyrtanthus. Atres gèneros, tals com Habranthus i Zephyranthes, no són tan coneguts, pero el seu cultiu i millorament ya s'ha establit en vàries parts del món.[36][37]

Plantes tòxiques

Molts tàxons, particularment dins de les amarilidóideas, són utilisats per pobles indígenes pels seus usos medicinals, com saborizantes, psicotrópicos, i atres propòsits.[38] Aixina, Boophone disticha és conegut en Suràfrica com gifbol («bulbo venenós») per la seua llegendària toxicitat.[39] Esta propietat era utilisada pels aborigen d'Àfrica Austral per a enverinar les puntes de les seues fleches en realisar caceres.[39] La majoria, sino totes, les amarilidóideas són tòxiques per als humans. A modo d'eixemple, Amaryllis belladonna presenta un alcaloide en el bulbo cridat licorina, el qual afecta al cor i si els bulbos són ingerits en cantitat poden ser mortals.[39] Els gèneros Ammocharis, Boophone, Brunsvigia, Clivia, Crinum, Cyrtanthus, Galanthus, Haemanthus, Hymenocallis, Narcissus, Nerine, Scadoxus i Zephyranthes han segut citats com a tòxics per als humans per la presència d'alcaloides en els bulbos o atres parts de la planta.[40]

Vore també

Notes

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Dimitri, M. 1987. Enciclopèdia Argentina d'Agricultura i Jardineria. Tom I. Descripció de plantes cultivades. Editorial ACME S.A.C.I., Buenos Aires.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Rosella Rossi. 1990. Guia de Bulbos. Grijalbo. Barcelona.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Amaryllidaceae. In: L. Watson & M.J. Dallwitz (1992 en avant). The families of flowering plants: descriptions, illustrations, identification, information retrieval. Version: 27th April 2006. http://delta-intkey.com [1] archivat en Wayback Machine.. Data d'accés: 10 d'agost del 2007
  4. ↑ Van Damme EJM, Allen AK, Peumans WJ (1987) Isolation and characterization of a lectin with exclusive specificity towards mannose from snowdrop (Galanthus nivalis) bulbs. FEBS Lett 215: 140-144
  5. ↑ Van Damme EJM, Allen AK, Peumans WJ (1988) Related mannose-specific lectins from different species of the family Amaryllidaceae. Physiol Plant 73: 52-57
  6. ↑ Paul M. Dewick (2009). Medicinal natural products: a biosynthetic approach, John Wiley and Sons. ISBN 0470741686, 9780470741689.
  7. ↑ Jones MG, Hughes J, Tregova A, Milne J, Tomsett AB, Collin HA(2004).«Biosynthesis of the flavour precursors of onion and garlic».J Exp Bot..55(404)
    1903-1918..
  8. ↑ Ghosal, S. et al. (1985) Phytochemistry, 24, 2141.
  9. ↑ Chase, M.; Reveal, J.; Fay M. 2009. A subfamilial classification for the expanded asparagalean families Amaryllidaceae, Asparagaceae and Xanthorrhoeaceae. Botanical Journal of the Linnean Society 161: 132-136.
  10. ↑ Linnaeus, C. 1764. Species Plantarum, 3rd ed. Stockholm.
  11. ↑ Lindley, J. 1836. A natural system of botany. Longman, London.
  12. ↑ Herbert, W. (1837). Amaryllidaceae: precediu by an attempt to arrange the monocotyledonous orders, and followed by a treatise on cross-bred vegetables, and supplement, Londres: James Ridgway & Sons.
  13. ↑ Baker, J. 1888. Handbook of the Amaryllideae, including the Alstroemerieae and Agaveae. George Bell & Sons.
  14. ↑ Brown, R. 1810. Prodromus floræ Novæ Hollandiæ et Insulæ Van-Diemen
  15. ↑ Hutchinson, J. 1959. The Families of Flowering Plants. Ed. 2. 2 Vols. Clarendon Press, Oxford.
  16. ↑ PAX, F. 1888. Amaryllidaceae, pp. 97–124. In A. Engler and K. Prantl [eds.], Die natûrlichen pflanzenfamilien, Vol. 2. W. Engelmann, Leipzig, Germany
  17. ↑ Traub, H.P. 1963. The genera of Amaryllidaceae. American Plant Life Society; 1.ª ed. 86 pp
  18. ↑ G. Bentham & J.D. Hooker (three volumes, 1862–1883). Genera plantarum ad exemplaria imprimis in herbariis kewensibus servata definita.
  19. ↑ Adanson, M. 1763. Familles dones plantes. Vinvent, París.
  20. ↑ de Jussieu. A.L. 1789. Genera Plantarum. Herissant, París.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 Meerow, A.; Fay, M. i Chase, M. Guy, Ch. i Q-B. Li. The New Phylogeny of the Amaryllidaceae. Herbertia 54:180-203; 1999
  22. ↑ Takhtajan, A. 1969. Flowering Plants. Origin and Dispersal. Oliver and Boyd. London.
  23. ↑ Cronquist, A. 1988. The evolution and classification of flowering plants. 2.ª edició, New York Botanical Garden, New York.
  24. ↑ [enllaç trencat]
  25. ↑ Dahlgren RMT, Clifford HT, Yeo PF. 1985 The families of the monocotyledons. Structure, evolution, and taxonomy. Berlin, etc.: Springer-Verlag 520pp
  26. ↑ APG II. 2003. [enllaç trencat] Botanical Journal of the Linnean Society. 141, 399-436
  27. ↑ Fay, M. i Chase, M. 1996. Resurrection of Themidaceae for the Brodiaea alliance, and Recircumscription of Alliaceae, Amaryllidaceae and Agapanthoideae. Taxon 45: 441-451
  28. ↑ THE ANGIOSPERM PHYLOGENY GROUP (Birgitta Bremer, Kåre Bremer, Mark W. Chase, Michael F. Fay, James L. Reveal, Douglas E. Soltis, Pamela S. Soltis and Peter F. Stevens, Arne A. Anderberg, Michael J. Moore, Richard G. Olmstead, Paula J. Rudall, Kenneth J. Sytsma, David C. Tank, Kenneth Wurdack, Jenny Q.-Y. Xiang & Sue Zmarzty). 2009. An update of the Angiosperm Phylogeny Group classification for the orders and families of flowering plants: APG III. Botanical Journal of the Linnean Society 161, 105–121.
  29. ↑ Meerow, A.W., Reveal, J.L., Snijman, D.A., Dutilh, J.H. Superconservation proposal to conserve Amaryllidaceae (1805) over Alliaceae (1797). Taxon 56: 1299-1300. 2007
  30. ↑ Meerow, A.W. 1995. Towards a phylogeny of the Amaryllidaceae. En P. J. Rudall, P. J. Cribb, D. F. Cutler, and C. J. Humphries (editors), Monocotyledons: systematics and evolution, 169-179. Royal Botanic Gardens, Kew.
  31. ↑ Meerow, A.; Fay, M.; Chae, M. Guy, Ch. & Q-B. Li, Zaman, F. i Chase, M.(1999).«Systematics of Amaryllidaceae based on cladistic analysis of plastid rbcL and trnL-F sequence data».American Journal of Botany.86(9)
    1325-1345.Consultat el 8 de febrer de 2010.
  32. ↑ Snijman, D. A. and H. P. Linder. 1996. Phylogenetic relationships, seed characters, and dispersal system evolution in Amaryllideae (Amaryllidaceae). Annals of the Missouri Botanical Garden 83: 362-386.
  33. ↑ Meerow, A. W., i Clayton, J. R.(2004).«Generic relationships among the baccate-fruited Amaryllidaceae (tribe Haemantheae) inferred from plastid and nuclear senar-coding DNA sequences».Plant Systematics and Evolution.244
    141-155.doi:10.1007/s00606-003-0085-z.
  34. ↑ Evident, A.; A. Kornienko. 2009. Anticancer evaluation of structurally diverse Amaryllidaceae alkaloids and their synthetic derivatives. Phytochemistry Reviews Volume 8, 2:449-459.
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 Hessayon, D.G. The Bulb Expert. Transworld Publishers Ltd. Londres, 1999
  36. ↑ Hessayon, D.G. The Bulb Expert. Transworld Publishers Ltd. Londres, 1999.
  37. ↑ Taylor, P. 1996. Gardening with bulbs, a practical and inspirational guide. Pavillion Books Ltd., Londres.
  38. ↑ C. A. M. Louw, T. J. C. Regnier, L. Korsten. 2002. Medicinal bulbous plants of South Africa and their traditional relevance in the control of infectious diseases. Journal of Ethnopharmacology, Volume 82, Issues 2-3, 147-154
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 Amaryllidaceae. Toxicité dones Amaryllidaceae [2] archivat en Wayback Machine.. Consultat el 10 de giner de 2009.
  40. ↑ Munday, J. 1988. Poisonous Plants in South African Gardens and Parks. A Field Guide. Delta Books, Craighall, Johannesburg.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Amaryllidaceae&oldid=1462210»