Lluís XIV de França

Archiu:Louis XIV of France.jpg

Lluís XIV de França

Luis XIV (Saint-Germain-en-Laye, 5 de setembre de 1638-Versalles, 1 de setembre de 1715), malnomenat el Gran (en francés: li Grand) o el Rei Sol (li Roi Soleil), va ser rei de França des de 1643 fins a la seua mort en 1715. El seu regnat, de 72 anys i 110 dies, és el més longeu de l'història dels reis les dates dels quals poden ser verificables.

Encara que la França de Luis XIV va ser un icon de l'era del absolutisme en Europa, el rei es va rodejar d'una varietat de figures polítiques, militars i culturals significatives, com Bossuet, Colbert, Li Brun, Li Nôtre, Lully, Mazarino, Molière, Racine, Turenne i Vauban.

Luis va començar el seu govern personal en 1661, despuix de la mort del seu principal ministre, el moradura Mazarino. Partidari de la llegitimació divina, Luis va continuar la llabor dels seus predecessors de crear un Estat centralisat governat des de la capital. Va tractar d'eliminar els restants de feudalisme que persistien en algunes parts de França, en obligar a molts membres de la noblea a habitar la seua fastuoso Palau de Versalles; i va conseguir pacificar a l'aristocràcia, molts dels membres dels quals havien participat en la Fronda durant la seua minoria d'edat. Per estos mijos es va convertir en un dels monarques francesos més poderosos i va consolidar un sistema de monarquia absoluta en França que va perdurar fins a la Revolució francesa.

Luis també va impondre l'uniformitat de la religió baixe la Iglésia catòlica. El seu revocació del Edicte de Nantes va abolir els drets de la minoria protestant hugonote i la va sometre a una onada de dragonadas, obligant de fet als hugonotes a emigrar o convertir-se, ademés de destruir pràcticament la comunitat protestant francesa.

Durant el llarc regnat de Luis, França es va convertir en una gran potència europea i va fer valdre regularment el seu poder militar. Un conflicte en Espanya va marcar tota la seua infància, mentres que durant el seu govern personal, el regne va participar en tres grans conflictes continentals, cada u contra poderoses aliances estrangeres: la guerra franc-neerlandesa, la guerra dels Nou Anys i la guerra de successió espanyola. Ademés, França també va disputar guerres més curtes, com la Guerra de Devolució i la Guerra de les Reunions. La guerra va definir la política exterior de Luis i la seua personalitat va molejar el seu enfocament. Impulsat per "una mescla de comerç, venjança i pique", va intuir que la guerra era el mig ideal per a realçar la seua glòria. En temps de pau, es va concentrar en preparar la següent guerra. Va ensenyar als seus diplomàtics que el seu treball consistia en crear ventages tàctiques i estratègiques per a l'eixèrcit francés. A la seua mort en 1715, Luis XIV va deixar a la seua bisnieto i successor, Luis XV, un regne poderós, encara que molt endeutat despuix de la guerra de successió espanyola que s'havia prolongat des de 1701.

Entre els guanys significatius durant el seu regnat, que tindrien una àmplia influència en el periodo modern primerenc fins a ben entrada la Revolució Industrial i fins als nostres dies, figuren la construcció del Canal del Migdia, el mecenage d'artistes i la fundació de la Acadèmia de Ciències de França.

Infància i ascens al tro

Luis XIV va nàixer el 5 de setembre de 1638, en Saint-Germain-en-Laye, succés que va ser rebut com un dò diví pels seus pares, Luis XIII i Ana d'Àustria, els quals no havien conseguit descendència en vintitrés anys; per això va ser batejat com Luis Diosdado o Louis-Dieudonné (Dieudonné significa «dau per Deu»); també se li varen otorgar els títuls de premier fils de France («primer fill de França») ademés del tradicional de delfí de França.

Posteriorment, en 1640, Luis XIII i Ana varen tindre un segon fill, Felipe, que seria duc d'Orleans.

Luis XIII no es fiava de l'habilitat de la seua esposa per a governar França despuix de la seua mort, per #lo que va decretar que un consell regente governara en nom del seu fill durant la seua minoria d'edat, per a reduir aixina el poder d'Ana d'Àustria com regna mare durant la regència. No obstant, despuix de la mort de Luis XIII i despuix de l'ascensió al tro, en cinc anys, de Luis XIV el 14 de maig de 1643, Ana va anular el testament de Luis XIII en el Parlament, va trencar en el Consell i va quedar com a única regente. Durant la seua regència, va confiar el poder al seu primer ministre, l'italià moradura Mazarino, al que la majoria dels círculs polítics francesos despreciaven pel seu orige no francés.En finalisar la guerra dels Trenta Anys, en l'any 1648 va començar una guerra civil francesa coneguda com la Fronda. Mazarino va continuar en les polítiques de centralisació mampreses pel seu predecessor, Richelieu, aumentant aixina el poder real a costa de la noblea. En 1648, va intentar impondre un impost als membres del Parlament, el qual estava constituït, principalment, per membres de la noblea i alts càrrecs eclesiàstics. Els membres del Parlament no solament varen rebujar l'impost, sino que també varen ordenar la crema de tots els edictes financers de Mazarino. En una ocasió en que la moradura va ordenar arrestar a alguns membres del Parlament, París es insurreccionó. Un grup d'parisino molests va irrompre en el palau real exigint vore el rei. Despuix de ser conduïts a l'alcova real, es varen quedar mirant a Luis XIV, que s'estava fent el dormit, i despuix es varen marchar tranquilament. Pel perill que corria la família real i la monarquia, Ana va fugir de París en el rei i els seus cortesanos. Poc temps despuix, la firma de la Pau de Westfalia va permetre a l'eixèrcit francés tornar a ajudar a Luis XIV i la seua cort real. Ya en giner de 1649 va començar el sege de la rebel París. La subsecuente Pau de Rueil va acabar en el conflicte, per lo manco temporalment.

La segona Fronda va començar quan la primera Fronda (Fronde Parlementaire) va finalisar en 1650. Nobles de tot ranc, des de princeses de sanc real i cosins del rei, com Gastón d'Orleans, la seua filla, Ana María Luisa d'Orleans, Luis II de Borbón-Condé i Armant de Borbón-Conti, a nobles de llarc linaje com Francisco VI, duc de la Rochefoucauld, Frédéric Maurice de la Tour d'Auvergne, el seu germà, Enrique de la Tour de Auvergne-Bouillon i Marie de Rohan-Montbazon, inclús nobles d'ascendència real llegítima com Enrique II d'Orleans i Francisco de Borbón-Vendôme, varen participar en la rebelió contra el poder real. Inclús el clero tenia representació en la rebelió en la persona de Jean-François Paul de Gondi. Com a resultat a estos dies tumultuosos, en els que es diu que la regna mare va tindre que vendre les seues joyes per a alimentar als seus fills, Luis XIV va desenrollar una gran desconfiança cap a la noblea.

Fi de la guerra en Espanya i regnat personal

Mentres, la guerra en Espanya continuava. Els francesos varen rebre respal militar d'Anglaterra, dirigida per Oliver Cromwell. La aliança anglo-francesa va véncer als espanyols en la batalla de les Dunes de 1658. El resultat de la guerra va ser la firma del de Tractat dels Pirineus que va fixar la frontera entre Espanya i França en els Pirineus, al mateix temps que Espanya es va vore forçada a entregar a França vàries ciutats dels Països Baixos espanyols i el Rosselló.

Este tractat va canviar la balança de poder, #lo que va incloure l'unió de les cases dels Habsburgo i dels Borbón:

• El matrimoni del rei Luis XIV en l'infanta d'Espanya María Teresa d'Àustria, qui era filla del rei Felipe IV d'Espanya;

• La boda del propi Felipe IV en la princesa Isabel de França, qui en això es va convertir en reina d'Espanya; cal senyalar-se que abdós eren tios carnals de Luis XIV, per #lo que resultava que el monarca espanyol i la seua esposa eren primers-germans dobles.

El matrimoni doble es va celebrar el 9 de juny de 1660 en l'iglésia de Sant Joan Batista, en la població de Sant Joan de Llum. I per lo tant este acontenyiment deuria garantisar la pau entre abdós monarquies.

Guerra en les Províncies Unides dels Països Baixos

Despuix del decés de Felipe IV d'Espanya, tio i sogre de Luis XIV, en 1665, el fill de Felipe i de María Teresa, Carlos, qui en eixe moment tenia a penes 3 anys d'edat, va ascendir al Tro com Carlos II d'Espanya.

Luis XIV va reclamar el territori de Brabante, en els Països Baixos, governats fins a llavors pel rei d'Espanya, senyalant que devia ser tornat a la seua esposa, María Teresa, qui era mija germana major de Carlos II (filla del primer matrimoni del pare d'abdós).

Luis XIV va argumentar que les costums de Brabante no permetien que un fill sofrira prejuïns per les conseqüències de que el seu pare tornara a casar-se, per #lo que tenia prioritat sobre els fills dels següents matrimonis a l'hora d'heretar.

Estes reclamacions donarien orige a la Guerra de Devolució de 1667, en la qual Luis va participar personalment.

Els interessos de Luis en els Països Baixos es varen beneficiar dels problemes interns de la República dels Sèt Països Baixos Units.

El polític més important del moment en les Províncies Unides, Johan de Witt, temia que el jove Guillermo III, Príncip d'Orange, es fera en el poder en les Províncies Unides.

Mentres que De Witt pensava que una guerra naval contra França podia ser soportable, no aixina una guerra terrestre, que permetria l'intervenció de Guillermo III, deixant-li en el poder.

Aixina, en les Províncies Unides dividides pel conflicte intern entre els seguidors de De Witt i els de Guillermo d'Orange, junt a les refregues entre anglesos i holandesos, França no va tindre cap dificultat en invadir Flandes i el Franc Comtat.

Els moviments i alvanç de l'eixèrcit francés varen sorprendre als habitants de les Províncies Unides, i per lo mateix els francesos varen ocupar dits comtats, i una volta reposts d'eixes accions de guerra, els neerlandesos varen solicitar el respal a Anglaterra i Suècia restablint-se aixina la Triple Aliança l'any 1668.

La formació de la Triple Aliança posava a Luis XIV davant el problema de vore's envolt en una guerra de majors dimensions, per #lo que va acceptar firmar la pau en el Tractat d'Aquisgrà, pel qual França es quedava en el control de Flandes, pero tornava el Franc Comtat a Espanya.

La Triple Aliança no va durar molt. En 1670, Carlos II d'Anglaterra, atret per soborns francesos, va firmar en secret el Tractat de Dover, convertint-se en aliat francés. Abdós regnes varen declarar la guerra a les Províncies Unides en 1672.

La ràpida invasió i ocupació de la pràctica totalitat dels Països Baixos, llevat Ámsterdam, va provocar un colp d'Estat contra De Witt, #lo que va permetre a Guillermo III fer-se en el poder. Guillermo III es va aliar en Espanya i el Sacre Imperi, i, despuix de dos anys de lluita, en 1674 va firmar un tractat de pau en Anglaterra, forçant als anglesos a retirar-se de les Províncies Unides.

Guillermo d'Orange va terminar casant-se en María II d'Anglaterra, neboda de Carlos II d'Anglaterra, matrimoni que devia garantisar la pau i una aliança d'abdós nacions, #lo que va anular qualsevol futura incursió dels anglesos en assunts o conflictes dels Països Baixos.

No obstant, i a pesar d'estos moviments diplomàtics, la guerra va continuar en grans victòries franceses sobre les forces de la coalició oponent. No obstant, les nacions implicades, extenuadas per la guerra, varen començar a negociar una pau, que va finalisar en 1678 en la Pau de Nimega. En dit tractat, i a pesar de que va tornar tot el territori holandés capturat, Luis XIV va guanyar la possessió de més ciutats i va retindre el Franc Comtat, que havia segut invadit en poques semanes.

El Tractat de Nimega va incrementar encara més l'influència francesa en Europa, pero no va satisfer a Luis XIV. El rei va despedir al seu ministre d'assunts exteriors, Simon Arnauld de Pomponne, l'any 1679, perque considerava la seua actitut massa compromesa en els aliats. Luis XIV va continuar engrandint el seu eixèrcit, encara que, en lloc de conseguir les seues reclamacions territorials per les armes, va usar juïns.

Pero degut a que en dit tractat s'havien inclós condicions ambigües, alguna cosa que era molt comuna en els tractats de l'época, gràcies a això Luis va conseguir reclamar que els territoris que se li havien arrebatat en els tractats firmats prèviament, els que devien cedir-se junt en les regions depenents i les terres que havien pertanygut a eixos territoris formalment. L'anexió d'estos territoris tenia l'objectiu de proporcionar a França una frontera més defendible.

Luis també desijava la ciutat d'Estrasburc, un emplaçament estratègic important. Estrasburc estava emplaçat en Alsàcia, territori que no se li havia cedit a Luis XIII en la Pau de Westfalia, pero no es va cedir als seus reclams. No obstant, Luis XIV va decidir ocupar-la en 1681, argumentant conceptes llegals.

Dominació en la década de 1680

En la década de 1680 el poder francés sobre Europa, baixe el mandat de Luis XIV, havia aumentat enormement. La gestió econòmica d'un dels ministres més famosos de Luis, Jean-Baptiste Colbert, mort en 1683, va produir un gran canvi en la tesoreria real; els ingressos de la corona es varen triplicar baix la seua supervisió. Els príncips europeus varen començar a imitar el model francés en tots els seus aspectes. Les colónies franceses en l'estranger es varen multiplicar, tant en Amèrica com en Àfrica i Àsia, iniciant-se relacions diplomàtiques en nacions com Siam i Pèrsia. Per eixemple, l'explorador René Robert Cavelier de La Salle va reclamar per a França, en 1682, la conca del riu Mississipi, nomenant-la Luisiana en honor de Luis XIV. Inclús els jesuïtes francesos tenien presència en la cort Manchú en China.

En un intent d'aumentar més el seu domini en Europa, Luis XIV va reforçar el galicanismo, una doctrina que llimitava el poder papal en França. Ademés, Luis XIV va prendre mides per a disminuir l'influència i el poder de la noblea i el clero. Estes mides incloïen mantindre el control sobre el segon estat (la noblea), usant la tàctica de mantindre a l'alta noblea en cort del palau de Versalles, conseguint aixina que els nobles es quedaren la majoria de l'any baix la vigilància de Luis XIV, i no en els seus territoris, a on podien planejar rebelions i #insurrecció. Ademés, mantenint-se prop del rei era l'única forma possible per a poder guanyar favors reals com a pensions i privilegis necessaris per a la seua posició social. Luis divertia a estos visitants permanents en festes extravagants i atres distraccions, fet que contribuïa notablement al control real sobre una noblea poc disciplinada.

En l'apartat de disminuir l'influència nobiliaria, Luis va seguir el treball mamprés per les moradures Richelieu i Mazarino. Luis, despuix de traure experiències de la Fronda, creïa que l'única manera de mantindre la seua poder era colocar plebeus o, per lo manco, membres de la nova aristocràcia en els càrrecs importants. Dita política es basava en el fet de que Luis podia reduir un plebeu que tinguera gran influència pel seu càrrec a una nadería tan sol en despedir-li, cosa que no podia fer en l'influència d'un gran noble. Per això, Luis va dedicar a tota la gran aristocràcia a la posició de cortesanos, al mateix temps que nomenava ministres a plebeus i nous aristócrates. Com cortesanos, el poder de la noblea va disminuir notablement. Eixa falta de poder es veu reflectida en l'absència de rebelions, com la Fronda, despuix de Luis XIV. De fet, esta victòria de la corona sobre la noblea va assegurar que no hi haguera cap guerra civil important en França fins a la Revolució i l'Era Napoleònica.

Luis XIV va convertir el Palau de Versalles, originalment un refugi de caça construït pel seu pare, en un espectacular palau real. El 6 de maig de 1682 es va mudar allí oficialment en tota la seua cort. Luis tenia vàries raons per a crear un palau de tanta opulencia extravagant i per a canviar allí la residència de la monarquia. L'afirmació, no obstant, de que odiava París és imprecisa perque Luis no va deixar d'embellir la seua capital en monuments, mentres la millorava i desenrollava. Versalles complia com el lloc enlluernant i sobrecogedor per als assunts d'estat i per a rebre als mandataris estrangers, a on l'atenció no es dividia entre la capital i la gent, sino que recaïa totalment sobre el rei. La vida de la cort se centrava en la grandea. Els cortesanos es rodejaven de vides luxoses, vestits en gran magnificencia, sempre assistint a sopars, representacions, celebracions, etc. De fet, molts nobles es varen vore obligats a deixar tota la seua influència o a dependre totalment dels subsidis i subvencions reals per a poder mantindre el costós estil de vida versallesco. Esta situació va fer que els nobles deixaren d'intentar reprendre poder, que podria resultar en potencials problemes per a la corona, centrant-se, no obstant, en competir per ser invitats a sopar en la taula del rei o el privilegi de poder dur una vés-la quan el rei es retirava a les seues habitacions.

L'unificació nacional: el galicanismo

Artícul principal → Galicanismo.

Luis XIV va intentar incrementar el seu control sobre l'Iglésia. Va convocar una assamblea del clero (Assemblée du Clergé) en novembre de 1681. Despuix de la seua dissolució en juny de 1682, l'assamblea havia acceptat la Declaració del Clero Francés. El poder real es va incrementar, en detriment del poder papal. Entre atres mides, el papa no podia enviar llegats papals sense el consentiment de Luis; dits llegats, ademés, solament podien eixercir el seu comés despuix d'una atra aprovació una volta havien entrat en França. Els bisbes no podien abandonar el país sense aprovació real; cap agent governamental podia ser excomulgado pels seus actes en missió oficial; i no es podia apelar al papa sense l'aprovació del rei. El rei va obtindre el poder de promulgar lleis eclesiàstiques i totes les regles papals eren inválidas en territori francés sense el consentiment real. La Declaració, no obstant, no va ser acceptada pel papa, per raons clarament òbvies.

L'unificació religiosa: la revocació de l'edicte de Nantes

L'esposa de Luis XIV, María Teresa, va morir l'any 1683. Luis no es va mantindre fidel a ella per molt temps despuix del seu matrimoni de 1660: les seues vàries amants incloïen a Luisa de la Vallière, Françoise de Rochechouart, Madame de Montespan, i a María Angélica de Fontanges. No obstant, es va mantindre més fidel en el seu segon matrimoni, en Madame de Maintenon. El matrimoni morganàtic entre Luis XIV i Madame de Maintenon va tindre lloc, provablement, a finals de 1685.

Madame de Maintenon, abans protestant, s'havia convertit al catolicisme. Abans es creïa que, ademés, havia participat molt activament en la persecució dels protestants, i que va instar a Luis XIV a revocar el Edicte de Nantes, que proporcionava una miqueta de llibertat religiosa als Hugonotes (els membres de la protestant Iglésia Reformada). No obstant, esta implicació de Madame de Maintenon es qüestiona actualment. El mateix Luis XIV estava d'acort en el pla, ya que, com el restant d'Europa, catòlica o protestant, creïa que per a mantindre l'unitat nacional devia abans conseguir l'unitat religiosa; en el seu cas, una unitat baixe el catolicisme. Esta idea estava definida en el principi Cuius regio, eius religio, política religiosa en vigència des del seu establiment en la Pau d'Augsburc de 1555. De fet, ya havia començat la persecució dels hugonotes.

Luis va continuar el procés d'unificació religiosa publicant un edicte en març de 1685, que estipulava l'expulsió dels judeus de les colónies franceses. També es va prohibir la pràctica de qualsevol religió, llevat del catolicisme. En octubre de 1685, Luis va promulgar el Edicte de Fontainebleau, que revocava l'anterior Edicte de Nantes, baixe el pretext de que l'extinció casi total del protestantisme en França feya innecessari un edicte que els concedira privilegis. El nou edicte ordenava que qualsevol clerc protestant que no es convertira al catolicisme anara desterrat; les escoles i institucions protestants varen ser prohibides; els fills de famílies protestants devien ser batejats per un sacerdot catòlic; i els llocs de cult protestants varen ser demolits. L'edicte descartava l'eixercici públic de la religió, pero no el creure en ella. De fet, l'edicte dia:

les persones de la Pretesa Religió Reformada podran, fins que agrade a Deu allumenar-los com als demés, (...) continuar el seu comerç i gojar dels seus bens sense que se'ls puga molestar o impedir en el pretext de dita R.P.R., baixe la condició de que no es dediquen a l'eixercici de dita religió, ni es reunixquen baix el pretext de resar o tindre servicis religiosos.

Esta frase continguda en l'últim artícul de l'edicte mai va ser aplicada; és més, ya des de 1681 s'havia posat en pràctica una campanya de #conversió forçades al catolicisme per mig del método de les dragonadas. Encara que l'edicte prohibia formalment la possibilitat de que els hugonotes abandonaren França, prop de doscents mil varen fugir clandestinament a Anglaterra, els Països Baixos, els territoris protestants dins del Sacre Imperi i a Amèrica del Nort. Este fet va ser amolador per als interessos econòmics de França, #lo que va dur a alguns personages com Vauban, un dels generals de Luis més influents, a condenar la mida públicament, encara que, en general, la seua proclamació va ser molt ben rebuda.

Cap a 1685, Luis XIV es trobava en l'apogeu del seu regnat. Un dels principals rivals de França, el Sacre Imperi Romà Germànic, va ser desmembrado mentres lluitava contra el Imperi otomà en la guerra austro-turca. El gran visir otomà va aplegar casi a prendre Viena, pero en l'últim moment el rei Juan III Sobieski, en un eixèrcit de forces polaques, alemanes i austríaques, va conseguir la victòria en la batalla de Viena, en 1683. Mentres, Luis XIV, gràcies a la Treua de Ratisbona, es anexionaba varis territoris, inclós Luxemburc. Despuix de repelir l'atac otomà en Viena, el Sacre Imperi va deixar d'estar amenaçat pels turcs; no obstant, l'emperador mai va intentar recuperar els territoris ocupats per Luis XIV.

La Lliga d'Augsburc

La revocació de l'Edicte de Nantes va tindre grans conseqüències polítiques i diplomàtiques, principalment en els països protestants, en els quals dita revocació va contribuir a crear un creixent sentiment antifrancés. En 1686, dirigents tant catòlics com a protestants varen fundar la Lliga d'Augsburc, ostensiblement un pacte defensiu per a protegir la zona del Rin, pero que era realitat una aliança ofensiva contra França. L'aliança incloïa entre els seus membres a l'Emperador del Sacre Imperi i varis dels governants dels estats alemans que formaven part de l'Imperi, principalment el Palatinado, Baviera i Brandeburgo. Les Províncies Unides, Espanya i Suècia també es varen unir a la Lliga.

Luis XIV va manar les seues tropes al Palatinado en 1688, degut a que el ultimàtum que va propondre als príncips germànics, pel qual estos devien ratificar la Treua de Ratisbona (confirmant aixina la possessió de Luis dels territoris anexionados en eixa treua) aixina com reconéixer públicament el dret de les reclamacions de la seua cunyada, va expirar. Aparentment, l'eixèrcit de Luis tenia com a órdens recolzar militarment les reclamacions territorials de la cunyada de Luis, Elisabeth Charlotte, duquesa d'Orleans, en el Palatinado. No obstant, l'invasió tenia el propòsit real de pressionar al Palatinado per a que abandonara la Lliga, conseguint aixina debilitar-la.

Les accions franceses varen unir als príncips en el bando de l'Emperador. Luis esperava que Anglaterra, governada pel rei catòlic Jacobo II, es mantinguera neutral en el conflicte, pero la Revolució Gloriosa anglesa va acabar en Jacobo, que va ser reemplaçat en el tro per la seua filla María II, que governava junt al seu marit Guillermo III (el Príncip d'Orange). Per l'enemistat que va sorgir entre Luis i Guillermo en la guerra en Holanda, est va decidir unir-se a la Lliga, la qual es coneixeria a partir d'eixe moment en el nom de Gran Aliança.

Les campanyes de la que seria coneguda com guerra dels Nou Anys (1688-1697) varen ser dominades, en general, per les tropes franceses. Les forces Imperials varen resultar poc efectives, puix el gros de l'eixèrcit imperial seguia enfrontant-se al Imperi otomà. Ràpidament França va conseguir una gran cantitat de victòries des de Flandes en el nort fins a la vall del Rin en l'est d'Itàlia i Espanya en el sur. Mentres, Luis XIV va recolzar a Jacobo II en el seu intent de recuperar el tro britànic, pero el estuardo no va tindre èxit. Este fet va fer que l'Anglaterra de Guillermo poguera entrar en més força en el conflicte continental. No obstant, a pesar del tamany de la coalició oponent, els francesos varen esclafar a l'eixèrcit aliat en la batalla de Fleurus, aixina com en la batalla de Steenkerque (1692) i en la batalla de Neerwinden (27 de juliol de 1693). Baixe la supervisió personal del rei, les tropes franceses varen capturar Mons en 1691 i la inexpugnable, fins al moment, fortalea de Namur, l'any 1692. La victòria naval francesa en la batalla de Beachy Head en 1690 va ser, no obstant, contrarrestada per la victòria angloholandesa en la batalla de la Hogue en 1692. La guerra va durar encara quatre anys més, fins que el duc de Saboya va firmar un acort de pau, aliant-se aixina en els francesos l'any 1696, reforçant els eixèrcits francesos i facilitant la captura de Milà i Barcelona.

La guerra dels Nou Anys va finalisar en 1697 en el Tractat de Ryswick. Luis XIV va tornar Luxemburc i atres territoris dels que s'havia apoderat en la guerra neerlandesa de 1679, pero va conservar Estrasburc. També va adquirir la possessió de jure de la seua, fins a llavors de facto, possessió d'Haití aixina com la devolució dels territoris de Pondicherry i Acadia. Luis, per una atra part, va tindre que reconéixer el regnat de Guillermo III i María II com a sobirans de Gran Bretanya i Irlanda, per #lo que estos últims es varen assegurar que mai més tornaria a recolzar a Jacobo II; d'igual modo va renunciar a les seues reclamacions sobre el Palatinado. Espanya va recuperar Catalunya i atres territoris perduts, tant en la guerra dels Nou Anys com en atres anteriors, en els Països Baixos. Luis també va tornar en este tractat la Lorena al seu duc, pero baixe la condició de permetre la lliure circulació francesa en el territori. Els térmens generosos del tractat varen ser interpretats com una concessió per a favorir un sentiment profrancés en Espanya, #lo que, finalment, duria a Carlos II, rei d'Espanya a designar a Felipe, duc d'Anjou (net de Luis) com el seu successor.

La successió espanyola

Artícul principal → Guerra de Successió espanyola.

El problema de la successió al tro espanyol va dominar la situació europea despuix de la Pau de Ryswick. El rei espanyol, Carlos II, malnomenat el Fetillat, estava molt malalt i no podia tindre descendència. L'herència de la Corona espanyola era quantiosa, ya que Carlos II no solament era rei d'Espanya, sino també de Nàpols, Sicília, Milà, els Països Baixos espanyols i un gran imperi colonial. En total, vintidós dominis distints.

França i Àustria eren els principals candidats al tro, ya que abdós tenien llaços familiars en la família real espanyola. Per un costat, Felipe duc d'Anjou (que seria Felipe V d'Espanya), el pretenent francés, era el bisnieto de la filla major de Felipe III d'Espanya, Ana d'Àustria, i el net de la filla major de Felipe IV d'Espanya, María Teresa d'Àustria. L'únic inconvenient per a les seues aspiracions a la successió era la seua renúncia al tro, la qual en el cas de María Teresa, no obstant, no era efectiva, ya que Espanya no havia complit la seua part del tractat. Per un atre costat, Carlos, archiduc d'Àustria i més tarde emperador, fill menor de Leopoldo I, frut del tercer matrimoni d'est en Leonor del Palatinado, reclamava el tro espanyol per la seua yaya paterna, que era la filla menor de Felipe III; esta pretensió, al contrari de la francesa, no estava condicionada per cap renúncia prèvia. No obstant, i usant les regles de successió, la posició francesa era superior, ya que el seu pretenent descendia de la filla major.

Algunes potències europees temien la possibilitat de que tant França com el Sacre Imperi es feren en el control d'Espanya, #lo que deterioraria l'equilibri de poder en Europa. Per això, Guillermo III, rei de Gran Bretanya i Irlanda, preferia a un atre candidat, el príncip bavar José Fernando de Baviera, net de Leopoldo I i la primera esposa d'est: Margarita Teresa d'Espanya, filla menuda de Felipe IV. En els térmens del Primer Tractat de Partició, firmat en L'Haya en 1698, en plena guerra dels Nou Anys, per Anglaterra i França per a evitar una aliança hispanoalemana, s'estipulava que José Fernando heretaria Espanya, incloent els territoris italians, mentres que els Països Baixos es repartirien entre les Cases de França i d'Àustria. Espanya, no obstant, no havia segut consultada i rebujava frontalment la partició del Imperi espanyol. La cort espanyola insistia en la necessitat de mantindre l'integritat de l'Imperi. Per això, quan el tractat va aplegar a oïts de Carlos II, est va declarar a José Fernando com el seu únic hereu, llegant-li tota l'herència en solitari.

El problema va resorgir sis mesos despuix, quan el príncip José Fernando va morir de pigota. La cort espanyola insistia en la seua posició de mantindre tot el territori espanyol governat baix un sol mando, #lo que únicament deixava les possibilitats de deixar dit mando a França o a Àustria. Carlos II, pressionat per la seua esposa alemana, es va decidir per la casa austríaca, elegint com a hereu al archiduc Carlos. Ignorants de la decisió de Carlos II, Luis XIV i Guillermo III varen firmar un segon tractat, que deixava a l'archiduc en Espanya, els Països Baixos i les colónies, mentres que el fill major i hereu de Luis, Luis Gran Delfí, heretaria els territoris italians, en previsió d'intercanviar-los posteriorment per Saboya o la Lorena.

En 1700, agonisant en el seu llit de mort, Carlos II va canviar les disposicions successòries inesperadament. Pel Tractat de Ryswick, l'opinió espanyola s'havia tornat més francófila, i Carlos II, basant-se en les experiències prèvies que demostraven la superioritat militar francesa, va pensar que França estava més capacitada per a mantindre l'unitat de l'imperi. L'herència espanyola li va ser oferida en la seua totalitat a Felipe, duc d'Anjou, fill menor del Delfí. L'oferta incloïa una clàusula per la qual Felipe devia renunciar a la seua posició en la llínea successòria francesa.

Esta oferta deixava a Luis XIV davant una difícil decisió: per un costat podia acceptar tot l'Imperi espanyol, traïcionant aixina els Tractats de Partició que prèviament havia firmat en Guillermo III, o podia rebujar l'oferta, acceptant el Segon Tractat i deixant Europa en un estat de pau. Luis XIV havia assegurat a Guillermo III que compliria els térmens del Tractat i partiria els dominis espanyols. No obstant, inclús acceptar solament una part del llegat espanyol posava a França en greu perill d'entrar en guerra en el Sacre Imperi; ademés, Guillermo III havia deixat clar que no recolzaria a Luis en una guerra per a obtindre els territoris estipulats en el Tractat de Partició. Luis XIV, sabent que en qualsevol circumstància la guerra era inevitable, va decidir que era més profitós acceptar l'oferta successòria proposta per Carlos II. Aixina, quan Carlos II va morir l'1 de novembre, Felipe, duc d'Anjou, va ser proclamat Felipe V, rei d'Espanya.

Els oponents de Luis XIV varen acceptar a Felipe com a rei espanyol a regañadientes. No obstant, est va actuar precipitadamente en 1701 quan va transferir a França el assent de negres, un permís per a vendre esclaus a les colónies espanyoles, moviment que suponia un gran risc per al comerç anglés. Ademés, Luis XIV va deixar de reconéixer el regnat de Guillermo III despuix de la mort de Jacobo II, reivindicant al fill i hereu d'este Jacobo Francisco Estuardo (conegut com el Vell Pretenent) com a rei d'Anglaterra i Irlanda. Més allà, Luis va manar tropes als Països Baixos espanyols per a assegurar la seua llealtat a Felipe V i per a guarnir les fortalees espanyoles, que havien estat durant un temps baix control holandés com a part de la Barrera que protegia les Províncies Unides de potencials atacs francesos. En conseqüència, es va formar una aliança entre Gran Bretanya, les Províncies Unides, el Sacre Imperi Romà Germànic i la majoria d'estats germànics. Baviera, Portugal i Saboya es varen aliar al costat de Luis XIV i Felipe V.

La subsecuente guerra de successió espanyola va continuar durant pràcticament el restant del regnat de Luis. Els francesos varen tindre una miqueta d'èxit, aplegant casi a capturar Viena, pero la victòria de Marlborough i Eugenio de Saboya en la batalla de Blenheim (13 d'agost de 1704) i atres derrotes com la batalla de Ramillies i la batalla de Oudenarde unit a la hambruna i el deute creixent va fer que França tinguera que prendre una postura defensiva. Baviera va ser conquistada pels aliats despuix de la batalla de Blenheim, i Portugal i Saboya es varen passar ràpidament a l'atre bando. La guerra va ser molt costosa per a Luis XIV; cap a 1709, l'eixèrcit francés estava greument debilitat i Luis pregava una pau. No obstant, totes les negociacions de pau varen quedar en res per les condicions que imponien els aliats. Cada volta es feya més clar que Luis no podria mantindre en la seua òrbita tots els territoris espanyols, pero igualment quedava cada volta més clar que els seus oponents no podrien llevar a Felipe V del tro espanyol despuix de les victòries franc-espanyoles en les batalles d'Almansa i Villaviciosa.

La situació francesa va empijorar en la caiguda de Bouchain, que deixava a Marlborough en el camí pràcticament lliure per a aplegar fins a París. Pero la mort de l'emperador José I en 1711, fill major del ya fallit Leopoldo I, deixava a l'archiduc Carlos com a possible hereu d'un Imperi tan gran com el de Carlos V: el Sacre Imperi i l'Imperi espanyol baix un mateix mando. Dit Imperi seria tan problemàtic per als anglesos com lo seria l'Imperi espanyol en òrbita francesa. Esta circumstància va fer que Gran Bretanya i França començaren unes negociacions unilaterals de pau. Dits acorts varen culminar en el Tractat de Utrecht. La pau en el Sacre Imperi va aplegar en 1714, en el Tractat de Baden. Els punts principals de la pau varen ser els següents: Felipe V quedava reconegut com a rei d'Espanya i de les colónies espanyoles, les possessions espanyoles en els Països Baixos i Itàlia es varen dividir entre Àustria i Saboya, mentres que Gibraltar i Menorca passaven a mans angleses. Ademés, Luis XIV es comprometia a no oferir més respal al Vell Pretenent en la seua campanya per a fer-se en el tro anglés. Encara que França va tindre que cedir vàries colónies en les Américas a Anglaterra, la majoria de les seues possessions continentals perdudes en la guerra li varen ser tornades, conseguint inclús algun territori reclamat, com el principat d'Orange.

Fi de sèt décades de regnat i mort

El final del seu regnat va estar marcat pels primers síntomes de decadència del règim i de la cort, el decliu de l'hegemonia francesa en el continent, el fracàs de la seua política colonial i l'inquietant malestar social sorgit de les hambruna que patia el poble pla. No obstant, el monarca, cridat «vicediós» pel bisbe Antoine Godeau,^{cita requerida} va seguir fidel a sí mateix i confiat fins al dia de la seua mort (1715) en la seua voluntat com a únic motor de la vida del regne i dels seus súbdits.

Luis XIV va morir l'1 de setembre de 1715 de cangrena, pocs dies abans del seu septuagèsim sèptim natalici i despuix d'setenta y dos anys de regnat. El seu cos yacer en la basílica de Saint-Denis, en París. Pràcticament tots els fills llegítims del rei varen morir en l'infància. L'únic que va aplegar a la madurea, el seu fill major Luis, el Gran Delfí va morir abans que el seu pare, en l'any 1711, deixant tres refillols. El major d'ells, Luis, duc de Borgoña, va morir en 1712, seguit pel fill major d'est, Luis, duc de Bretanya. Per lo tant, el bisnieto de cinc anys de Luis XIV, Luis, el duc d'Anjou, fill menut del duc de Borgoña i Delfí despuix de la mort del seu yayo, el seu pare i el seu germà major, va anar el successor al tro francés, regnant com Luis XV de França.

Luis XIV va intentar evitar la pujada al tro del seu nebot Felipe II, duc d'Orleans, qui en ser el parent més propenc es convertiria en el regente del futur Luis XV. Luis XIV preferia desviar part d'eixe poder al fill illegítim que va tindre en Madame de Montespan, Luis Augusto de Borbón, i va crear un concejo regente com el que prèviament va crear Luis XIII anticipant-se a la minoria d'edat de Luis XV. El testament de Luis XIV disponia que Luis Augusto seria el protector de Luis XV, superintendente de l'educació del jove rei i Comandant de la Guàrdia Real. El duc d'Orleans, no obstant, es va assegurar l'anulació del testament en el Parlament, sobornant als parlamentaris en la devolució del poder que Luis XIV els havia arrebatat. Luis Augusto va ser despullat del seu títul de Prince du Sang Royal (Príncip de Sanc Real), el qual se li havia concedit a ell i al seu germà Luis Alejandro de Borbón, i de la comandància de la Guàrdia Real, pero va mantindre el seu lloc de superintendente, quedant Felipe II com a únic regente. El seu germà Luis Alejandro, no obstant, va conseguir conservar els seus privilegis i títuls.

Personalitat de Luis XIV

Isabel Carlota de Baviera, coneguda en la cort de Versalles com a Madame, qui anara la seua segona cunyada va fer la següent descripció del rei, poc despuix de la seua mort:

Quan el rei volia, era l'home més agradable i amable del món. Sense ser perfecte, el nostre rei tenia grans i belles qualitats i no va meréixer ser tan difamado i despreciat pels seus súbdits a la seua mort. Mentres va viure, ho adularon fins a la idolatría.

Isabel Carlota de Baviera, cunyada de Luis XIV

Mecenage de les arts

Vore també: Estil Luis XIV

Luis va recolzar generosament a la cort real de França i a els qui treballaven a les seues órdens. Va posar a la Acadèmia Francesa baix el seu mecenage i es va convertir en el seu "Protector". Va permetre que florira la lliteratura clàssica francesa protegint a escritors com Molière, Racine i La Fontaine, les obres de la qual seguixen sent influents fins als nostres dies. Luis també va patrocinar les arts visuals finançant i encarregant obres a artistes com Charres Li Brun, Pierre Mignard, Antoine Coysevox i Hyacinthe Rigaud, les obres de les quals es varen fer famoses en tota Europa. Compositors i músics com Jean-Baptiste Lully, Jacques Champion de Chambonnières i François Couperin varen prosperar. En 1661, Luis va fundar la Académie Royale de Danse, i en 1669, la Académie d'Opéra, importants acontenyiments impulsors de l'evolució del ballet. També va atraure, va recolzar i va patrocinar a artistes com André Charles Boulle, que va revolucionar la marqueteria en el seu art de la taracea, hui conegut com "treball Boulle". Sempre a la busca de nous talents, el rei va convocar concursos de música: aixina, en 1683, Michel-Richard de Lalande es va convertir en mestre adjunt de la Capella Real, component les seues Simfonies per als Soupers du Roy junt en 77 Grand Motets de gran envergadura.

A lo llarc de quatre campanyes de construcció, Luis va convertir un pabelló de caça construït per Luis XIII en l'espectacular Palau de Versalles. A excepció de l'actual Capella Real (construïda prop del final del seu regnat), el palau va alcançar gran part del seu aspecte actual despuix de la tercera campanya de construcció, a la que va seguir el trasllat oficial de la cort real a Versalles el 6 de maig de 1682. Versalles es va convertir en un escenari enlluernant i sobrecogedor per als assunts d'Estat i la recepció de dignatarios estrangers. En Versalles, només el rei acaparava l'atenció.

S'han sugerit vàries raons per a la creació de l'extravagant i senyorial palau, aixina com per al trasllat de la sèu de la monarquia. El memorialiste Saint-Simon va especular en que Luis vea Versalles com un centre de poder aïllat a on les càbales traicioneras podien ser descobertes i frustrades més fàcilment. També s'ha especulat en que el tumult de la Fronda va fer que Luis odiara París, que va abandonar per un retir campestre, pero el seu patrocini de moltes obres públiques en París, com l'establiment d'una força policial i de l'allumenat públic, donen poca credibilitat a esta teoria. Com un eixemple més de la seua contínua preocupació per la capital, Luis va construir Els Inválidos, un complex militar i llar fins als nostres dies d'oficials i soldats malalts per lesions o vellea. Encara que la farmacologia era encara prou rudimentària en la seua época, Els Inválidos va ser pioner en nous tractaments i va establir noves normes per al tractament dels malalts terminals. La conclusió del Tractat de Aix-la-Chapelle en 1668 també va induir a Luis a demolir les muralles del nort de París en 1670 i substituir-les per amplis bulevars arborats.

Luis també va renovar i va millorar el Louvre i atres residències reals. En un principi, Gian Lorenzo Bernini anava a proyectar ampliacions del Louvre; no obstant, els seus plans haurien supost la destrucció de gran part de l'estructura existent, substituint-la per una vila d'estiu italiana en el centre de París. Els plans de Bernini varen ser finalment archivats en favor de l'elegant columnata del Louvre dissenyada per tres francesos: Louis Li Vau, Charres Li Brun i Claude Perrault. En el trasllat de la cort a Versalles, el Louvre es va entregar a les arts i al públic. Durant la seua visita des de Roma, Bernini també va eixecutar un renombrado bust-retrate del rei.

Ballet

Luis amava el ballet i va dansar en freqüència en els #ballet de la cort durant la primera mitat del seu regnat. En general, Luis va ser un ballarí entusiasta que va interpretar 80 papers en 40 #ballet importants. Açò s'aproxima a la carrera d'un ballarí de ballet professional.

Les seues eleccions varen ser estratègiques i variades. Va dansar quatre papers en tres de les comédies-#ballet de Molière, que són obres de teatre acompanyades de música i dansa. Luis va interpretar a un egipcíac en Li Mariage vaig forçar en 1664, a un cavaller more en Li Sicilien en 1667, i tant a Neptú com a Apolo en Els Amants magnifiques en 1670.

A voltes interpretava papers principals que eren apropiadament reals o divins (com Neptú, Apolo o el Sol) Atres voltes, adoptava papers mundans abans d'aparéixer al final en el paper principal. Es considera que, en tot moment, va dotar als seus papers de la suficient majestuosidad i va atraure l'atenció en el seu talent per a la dansa. Per a Luis, el ballet pot ser que no fora simplement una ferramenta de manipulació en la seua maquinària propagandística. El gran número d'actuacions que va realisar, aixina com la diversitat de papers que va interpretar, poden servir per a indicar una comprensió i un interés més profunts per esta forma d'art.

En realitat, la dansa del ballet va ser utilisada per Luis com a ferramenta política per a mantindre el poder sobre el seu Estat. Va integrar profundament el ballet en les funcions socials de la cort i va fixar l'atenció dels seus nobles en mantindre els estàndarts en la dansa del ballet, distraent-los eficaçment de les activitats polítiques. En 1661, la Acadèmia real de Dansa va ser fundada per Luis. Pierre Beauchamp, el seu instructor privat de dansa, va rebre l'orde de Luis d'idear un sistema de notació per a registrar les representacions de ballet, #lo que va fer en gran èxit. El seu treball va ser adoptat i publicat per Feuillet en 1700 com Choregraphie. Este gran alvanç en el ballet va eixercitar un paper important en la promoció de la cultura francesa i del ballet en tota Europa durant l'época de Luis.

Luis va fer molt recalcament en l'etiqueta en la dansa del ballet, #lo que s'aprecia clarament en "La belle danse" (l'estil noble francés). Es requerien habilitats més exigents per a interpretar esta dansa en moviments molt semblats als de la cort, com a forma de recordar als nobles el poder absolut del rei i el seu propi estatus. Tots els detalls i regles estaven comprimits en cinc posicions dels cossos codificades per Beauchamp.

Ancestros

Ancestros de Luis XIV de França

Descendència En María Teresa d'Àustria Del seu matrimoni en la seua primera esposa, la seua primera germana María Teresa d'Àustria, va tindre sis fills, dels quals solament un va aplegar a edat adulta: Luis (1 de novembre de 1661-14 d'abril de 1711), delfí de França; conegut com El Gran Delfí. Ana Isabel (18 de novembre de 1662-30 de decembre de 1662); María Ana (16 de novembre de 1664-26 de decembre de 1664); María Teresa de França (2 de giner de 1667-1 de març de 1672); Felipe Carlos (5 d'agost de 1668-10 de juliol de 1671). Luis Francisco (14 de juny de 1672-4 de novembre de 1672). En Luisa de la Vallière En Luisa de la Vallière va tindre quatre fills, dels quals solament varen sobreviure dos que serien llegitimats: Carlos de Borbón (1663-1665); no va ser llegitimat; Felipe de Borbón (1665-1666); no va ser llegitimat; María Ana de Borbón (1666-1739), Mademoiselle de Blois, casada en Luis Armant de Borbón, Príncip de Conti; va ser llegitimada el 14 de maig de 1667; Luis de Borbón (1667-1683), comte de Vermandois; llegitimat el 20 de febrer de 1669. En Madame de Montespan En Madame de Montespan va tindre sèt fills: Luisa Francisca de Borbón (1669-1672), va morir en l'infància; Luis Augusto de Borbón (1670-1736), duc de Maine; Luis César de Borbón (1672-1683), comte de Vexin i abad de Saint-Germain-dones-Prés, va morir en l'infància; Luisa Francisca de Borbón (1673-1743), Mademoiselle de Nantes, esposa de Luis de Borbón, duc de Borbón i VI príncip de Condé; Luisa María Ana de Borbón (1674-1681), Mademoiselle de Tours, va morir en l'infància; Francisca María (1677-1749), la segona Mademoiselle de Blois, que seria esposa de Felipe d'Orleans, duc de Chartres i futur Regente de França a la mort de Luis XIV; Luis Alejandro (1678-1737), comte de Toulouse. En Claudia de Vin dones Œillets En Claudia de Vin dones Œillets va tindre una filla: Luisa de Maisonblanche (1676-1718), casada en Bernardo de Prez i Baronesa de la Queue, no llegitimada. En María Angélica de Scorailles En María Angélica de Scorailles va tindre dos fills: Un fill (1679) que va morir poc despuix de nàixer. Una filla (1681) morta en nàixer. La mare va morir provablement com a conseqüència de complicacions derivades del part. Llegat El regnat de Luis XIV és considerat el més gran de l'història francesa. Luis XIV va colocar a un Borbón en el tro espanyol, fins a llavors el principal enemic francés, acabant aixina en sigles de rivalitat en dit país europeu que es remontava a l'época de Carlos I. Els Borbones es varen mantindre en el tro espanyol durant el restant de el XVIII, pero a partir de 1808 varen ser derrocats i restaurats vàries voltes. Les seues guerres i extravagants palaus varen dur a la bancarrota a l'estat (encara que és cert que França es va recuperar en solament uns anys), #lo que li va dur a pujar els imposts als llauradors, ya que la noblea i el clero estaven exents de pagar imposts. No obstant, Luis XIV va colocar a França en una posició predominant en Europa, afegint al país dèu noves províncies i un imperi. A pesar de les aliances oponents de vàries potències europees, Luis va continuar collint triumfos i incrementant el territori, el poder i l'influència francesa. Com a resultat de les victòries militars aixina com els guanys culturals, Europa admiraria a França i la seua cultura, menjar, estil de vida, etc.; el francés es convertiria en la lingua franca para tota l'èlit europea, inclús fins a la lluntana Rússia dels Románov. L'Europa de la Ilustració miraria al regnat de Luis com un eixemple a imitar. No obstant, el duc de Saint Simon, a qui no li agradava Luis XIV, diria: No hi havia res que li agradara més que els afalacs o, per dir-ho més clar, la adulació; quant més vasta i #terramaner era eixa adulació, en més plaure l'acollia... La seua vanitat era perpètuament alimentada —inclús els predicadores acostumaven a afalagar-li des del púlpit. No obstant, inclús l'alemà Leibniz, que era protestant, es referiria a ell com «un dels més grans reis que jamai hagen existit». Voltaire, l'apòstol de l'Ilustració, ho va comparar en Augusto i es va referir al seu regnat com a «época eternament memorable», malnomenant a la «Era de Luis XIV» com el «Gran Sigle» (Li Grand Siècle). Tractaments Títuls Predecessor: Luis XIII Rei de França i de Navarra Copríncipe d'Andorra 1643-1715 regència d'Ana d'Àustria (1643-1651) Successor: Luis XV Comte rival de Barcelona (en guerra contra Felipe IV d'Espanya) 1643-1652 Succeït per: Felipe IV d'Espanya Predecessor: Luis de França Delfí de França 1638-1643 Successor: Luis de França el Gran Delfí Vore també L'Estat soc yo Estil Luis XIV Usos i costums en la cort de Versalles Retrat de Luis XIV Palau de Versalles Absolutisme Baró Haussmann Galicanismo Guerra de Successió Espanyola Rebelions hugonotes Notes i referències Bibliografia V (1988). Luis XIV, Barcelona: Editorial Joventut. ISBN 84-261-2342-2. V, Peter (1995). La fabricació de Luís XIV (en és), Editorial NEREA. ISBN 978-84-86763-97-8. V, Peter (1992). The fabrication of Louis XIV, Reprinted edició (en en), Yale Univ. Press. ISBN 978-0-300-05943-4. V (1967). Luis XIV — El Rei Sol, Buenos Aires: Edicions Selectes SRL. «Louis XIV. The Catholic Encyclopedia (Volum IX)». Robert Appleton Company. Consultat el 15 de juny de 2006. V (1954). El sigle de Luis XIV, Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 978-968-16-0068-6. Enllaces externs Commons Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Luis XIV de França. Archiu:Wikiquote-logo.svg Lluís XIV de França en Viquidites. Carta autógrafa de Luis XIV a Inocencio XII Infància de Luis XIV (anglés) Cronologia de Luis XIV (anglés) Steingrad, I. (2004). "Louis XIV" (anglés) Acton, J. I. I., ORD Baró. (1906). Lectures on Modern History. Londres: Macmillan and Co. (anglés) Referències