Anar al contingut

Guerra de les Reunions

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerra de les Reunions

Plantilla:Guerres franc-espanyoles

La guerra de les Reunions (1683-1684) va ser un conflicte de curta duració que va enfrontar a França en Espanya i els seus aliats, motivat pel desig de Luis XIV de França d'aumentar els seus territoris cap a l'est, sobretot a costa dels Països Baixos espanyols. La guerra es pot considerar continuació de la guerra de Devolució i de la guerra franc-neerlandesa, manifestació de la política territorial i dinàstica de Luis XIV.

Context

Els tractats que varen posar fi a la guerra de Devolució (Tractat d'Aquisgrà de 1668),[1] i a la guerra franc-neerlandesa (Tractats de Nimega de 1678),[2] aixina com la Pau de Westfalia de 1648 (que va posar fi a la guerra dels Trenta Anys), varen cedir certes ciutats a França. Tradicionalment, quan una ciutat canviava de mans, també ho feyen les àrees rurals que la rodejaven, les quals la proveïxen de menjar i atres suministraments. A sovint, les fronteres d'estes regions depenents estaven mal definides. De manera que, Luis XIV i la seua cort, a partir de 1670, varen introduir vàries Cambres de Reunió per a investigar si s'havia concedit a França tot el territori que li corresponia. Les Cambres de Reunió, lleals al rei, varen dictaminar, despuix d'una revisió de documents migevals conflictius, que es deurien concedir un número de zones perifèriques a França. Estes consistien generalment en chicotetes ciutats i pobles, i en la majoria dels casos, les anexió de Luis XIV es varen fer sense oposició.

La major part dels territoris ocupats es trobaven en els Països Baixos espanyols i en les parts occidentals del Sacre Imperi Romà Germànic, sobretot Alsàcia. Dos dels territoris ocupats per Luis XIV com la part de les Reunions eren Estrasburc i Luxemburc. Oficialment, es pretenia que Estrasburc fora una ciutat neutral i independent. No obstant, açò deixava grans terres rurals baix el control de Luis XIV sense la protecció de ciutats en una guarnició. Ademés, els consellers de Luis XIV creïen que mentres Estrasburc permaneixquera independent, Alsàcia mai estaria segura d'un atac.[3] De fet, el pont sobre el Rin en Estrasburc havia segut usat repetidament per les forces del Sacre Imperi.[4]

Capitulació d'Estrasburc.

Durant la recent guerra franc-neerlandesa, Estrasburc havia servit tres voltes com a entrada per a invasions del Sacre Imperi en Alsàcia.[5] Per eixa raó, Estrasburc posava en perill els territoris recent ocupats per Luis XIV en Alsàcia, de la mateixa manera que la gran fortalea de Luxemburc dominava atres regions que Luis XIV havia ocupat en els Països Baixos espanyols. En 1681 Estrasburc, llavors ciutat independent en el Sacre Imperi, va ser ocupada en acabant de que Luis XIV rodejara la ciutat en una aplastant força el 30 de setembre de 1681.[6]

Luis XIV també va ordenar al mariscal Louis François de Boufflers que rodejara i escomençara un bombardeig en morters contra Luxemburc.[7]


L'estiu de 1683 va ser un punt àlgit de la guerra de la Lliga Santa, en la qual el front oriental del Sacre Imperi es va afonar a conseqüència de la major ofensiva llançada alguna volta pel Imperi otomà.[8] La guerra en el front oriental del Sacre Imperi va trencar l'ímpetu de la confrontació de Luis XIV en l'Imperi a causa de Luxemburc i Luis XIV va decidir que seria poc polític per a ell atacar a un atre regne cristià mentres aquell regne era amenaçat pel Turc infel.[7]

En conseqüència, Luis XIV va ordenar en març de 1682 que es detinguera el bombardeig de Luxemburc i va retirar les seues tropes.[7] El 12 de setembre de 1683, tropes combinades imperials, alemanes i polaques varen derrotar als turcs davant les muralles de Viena (en la batalla de Kahlenberg), terminant en l'amenaça turca.[9]

La guerra

Com l'amenaça otomana havia segut parada en Viena, Leopoldo I va ser capaç de prestar atenció a lo que succeïa en l'oest. La resistència de Luxemburc a la demanda de la política de reunió francesa i el seu rebuig a rendir-se a l'eixèrcit francés varen causar l'esclat de la guerra. Espanya va declarar la guerra a França el 26 d'octubre de 1683.[10] Un eixèrcit francés baix el mando del duc de Humières va rodejar la ciutat de Courtrai durant la nit del 3 al 4 de novembre de 1683[11] i va capitular el 6 de novembre de 1683. Humières va alvançar llavors cap a Dixmuda, que es va rendir sense lluita el 10 de novembre de 1683.[11]

Un atre eixèrcit francés al mando del mariscal François de Créquy va bombardejar Luxemburc en 3000 a 4000 proyectils de morter entre el 22 i 26 de decembre de 1683 i es va retirar de la ciutat.[12] No obstant, el verdader lloc de Luxemburc va escomençar la primavera següent, quan, ajudat pel seu expert sobre tècniques de la guerra de seges, Sébastien li Prestre de Vauban, Luis XIV va rodejar una atra volta la gran fortalea de Luxemburc el 29 d'abril de 1684,[13] que estava defesa per 2500 hòmens que varen lluitar contra l'eixèrcit francés fins al 3 de juny de 1684, dia en el que es varen rendir.[13] Les forces espanyoles en els Països Baixos, recolzades pel Sacre Imperi, varen continuar combatent contra França, fins que es va alcançar un tractat que va posar fi a la guerra en la Treua de Ratisbona el 15 d'agost de 1684.[5] França va seguir mantenint tot el territori ocupat durant la guerra, inclusivament Estrasburc i Luxemburc.[14] Les accions que va prendre França despuix de la guerra tenien per finalitat convertir la treua en un tractat permanent.


A pesar de la seua brevetat relativa, la guerra de les Reunions va fomentar la reputació de ser un conflicte sobretot sanguinós. Luis XIV i els seus consellers militars varen dissenyar una campanya de represàlies violentes en un esforç per influir en l'opinió pública, en la finalitat de pressionar als oficials enemics per a rendir-se. Durant una batalla, Louvois va ordenar al comte de Montal que incendiara vint pobles prop de Charleroi perque els espanyols havien destruït dos graners en les afores de dos pobles francesos, i va insistir que ni una casa devia quedar en peu.[15]

Bombardeig de Gènova.

La República de Gènova tenia relacions en Espanya des de molt temps.Certament, banquers genoveses i cases financeres, com Centurioni, Palavicini i les famílies Vivaldi,[16] havien estat prestant diners al govern espanyol des de el xvi.[17] No obstant, la participació genovesa en la guerra recent entre Espanya i França havia segut més be llimitada, simplement permetent als espanyols reclutar soldats mercenaris en el territori genovés i construint algunes galeras per a la marina espanyola.[18] Pero encara eixa participació llimitada era massa per a Luis XIV. Com a castic per les indiscrecions i per permetre a les tropes espanyoles usar el port de Gènova, una flota francesa al mando d'Abraham Duquesne va partir de Tolón, la gran base naval francesa en el Mediterràneu, a Gènova el 5 de maig de 1684 i va escomençar el bombardeig de la ciutat el 17 de maig de 1684,[19] a excepció d'una treua del 22 de maig al 25 de maig de 1684 per a que tingueren lloc negociacions de pau. Quan les negociacions es varen trencar, el bombardeig va continuar fins al 28 de maig de 1684. En total, els francesos varen tirar 13 300 bombes sobre Gènova, destruint aproximadament les dos terceres parts de la ciutat.[20]

Referències

  1. ↑ John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714 (Longman Press: Harlow, England, 1999) p. 109.
  2. ↑ John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714, p. 156.
  3. ↑ John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714, p. 164.
  4. ↑ John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714, pp. 163-164.
  5. ↑ 5,0 5,1 John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714, p. 169.
  6. ↑ John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714, p. 163.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714, p. 165.
  8. ↑ Lord Kinross, The Ottoman Centuries: The Rise and Fall of the Turkish Empire (Morrow Quill Paperbacks: New York, 1977) pp. 343-347.
  9. ↑ Lord Kinross, The Ottoman Centuries: The Rise and Fall of the Turkish Empire, p. 347.
  10. ↑ John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714, p. 166.
  11. ↑ 11,0 11,1 John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714, p. 167.
  12. ↑ John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714, p. 170.
  13. ↑ 13,0 13,1 John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714, p. 168.
  14. ↑ Rhea Marsh Smith, Spain: A Modern History (University of Michigan Press: Ann Arbre, Michigan, 1965) p. 210.
  15. ↑ Lynne, John Albert(1993).«How War Fed War: The Tax of Violence and Contributions during the Grand Siècle».The Journal of Modern History.The University of Chicago Press.65(2)
  16. ↑ Hugh Thomas, Rivers of Gold: The Rise of the Spanish Empire from Columbus to Magellan (Random House: New York, 2003) p. 8.
  17. ↑ Rhea Marsh Smith, Spain: A Modern History, p. 159.
  18. ↑ John A. Lynn, The Wars of Louis X?IV: 1667-1714, p. 173.
  19. ↑ Lynne, John Albert (2002). The French Wars 1667–1714, Osprey Publishing, p. 48.
  20. ↑ John A. Lynn, The Wars of Louis XIV: 1667-1714 p. 174.

Bibliografia

En espanyol

  • (2006) L'Imperi espanyol: de Colón a Magallanes, Planeta. ISBN 84-08-06683-8.

En anglés

  • Lord Kinross, The Ottoman Centuries: The Rise and Fall of the Turkish Empire (Morrow Quill Paperbacks: New York, 1977).
  • John A. Lynn: The Wars of Louis XIV 1667–1714, London/New York 1999. ISBN 0-582-05629-2.
  • Rhea Marsh Smith, Spain: A Modern History (University of Michigan Press: Ann Arbor, Michigan, 1965).
  • John B. Wolf, The Emergence of European Civilization (Harper & Row Publishers: New York, 1962).


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_de_les_Reunions&oldid=1492017»