Anar al contingut

Eocè

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Era
Eratema[1] 		Periodo
Sistema 		Época
Série 		Inici
(millons anys)[2]
rowspan=7 style="background:Plantilla:Period color" | Cenozoico rowspan=2 style="background:Plantilla:Period color" | Cuaternario style="background:Plantilla:Period color" | Holoceno 0,0117
Pleistoceno 2,58
rowspan="2" style="background:Plantilla:Period color" | Neógeno style="background:Plantilla:Period color" | Plioceno 5,33
style="background:Plantilla:Period color" | Mioceno 23,04
rowspan="3" style="background:Plantilla:Period color" | Paleógeno style="background:Plantilla:Period color" | Oligoceno 33,9
style="background:Plantilla:Period color" | Eoceno 56,0
style="background:Plantilla:Period color" | Paleoceno 66,0

El Eoceno és la segona série i época del Paleógeno en la escala temporal geològica. Succeïx al Paleoceno i precedix al Oligoceno. Comença fa 56 millons d'anys i finalisa fa 33,9 millons d'anys.[2]

Durant esta época es varen començar a formar algunes de les cordilleras més significatives del món actual, com els Alps i el Himalaya, i varen ocórrer varis canvis climàtics importants: el màxim tèrmic del Paleoceno-Eoceno, que va aumentar la temperatura del planeta i delimita l'inici d'esta época geològica; i el event Azolla, un refredat global que donaria pas a les primeres glaciacions. La extinció massiva Gran Coupure marca el fi del Eoceno.

Les aus predominaven sobre els demés sers, i els primers cetáceos varen començar el seu desenroll. Ademés, la espècie de serp més gran que ha existit data del Eoceno, i es va produir una gran expansió i diversificació de les formigas. La Antàrtida va començar l'época rodejada de boscs tropicals, i ho va finalisar en l'aparició de les primeres conyes polars. Existixen multitut de jaciments paleontológicos en diversos llocs del món que confirmen estos fets, com el lloc fosilífero de Messel, en Alemània, o la Formació Green River, en Norteamérica.

El nom de Eoceno, definit pel britànic Charles Lyell, prové de les paraules gregues eos (ἠώς, ‘alba’) i kainos (καινός, ‘nou’), fent referència a l'aparició dels órdens moderns de mamífers durant esta época.

Subdivisions

[editar | editar còdic]

El Eoceno es subdivide en quatre Edat geològica/pisos per la Comissió Estratigráfica Internacional. Informalmente se sol subdividir en Eoceno inferior (Ypresiense), Eoceno mig (Luteciense i Bartoniense), i Eoceno superior (Priaboniense). És menys freqüent subdividirlo en inferior i superior únicament. En este cas, el Luteciense passaria a formar part del Eoceno inferior, mentres que el Bartoniense faria lo propi en el Eoceno superior.

Plantilla:Paleógeno


Paleogeografia

[editar | editar còdic]
Vore també: Pangea

La tercera i última gran fase de la fragmentació del supercontinente Pangea va tindre lloc a principis del Cenozoico, entre el Paleoceno i el Oligoceno. El paleocontinente Laurentia, format pels actuals Amèrica del Nort i Groenlàndia, va continuar separant-se d'Eurasia i eixamplant el jove oceà Atlàntic, a pesar de que es creu que encara existia alguna conexió entre abdós masses terrestres.[7] Mentres l'Atlàntic continuava la seua expansió, l'ancestral oceà Tetis va continuar tancant-se per l'aproximació del continent africà i euroasiàtic.

A principis del Eoceno, el continent australià encara permaneixia unit a la Antàrtida, pero durant el Lutetiano, Austràlia va començar a separar-se ràpidament de l'Antàrtida movent-se cap al nort per la deriva continental, tal i com ya havia succeït en el subcontinent Indi i Nova Zelanda decenes de millons d'anys abans, durant el Cretácico. L'aïllament del continent antàrtic carrejaria conseqüències dràstiques sobre el clima global, com el màxim tèrmic del Paleoceno-Eoceno o el event Azolla.

Orogénesis

[editar | editar còdic]

La Era Cenozoica va ser un periodo d'intensa activitat orogénica. Durant la denominada orogènia alpina es varen formar les montanyes del sistema de Tetis, una cordillera que s'estén sobre la part meridional de Eurasia i que inclou els Alps, els Cárpatos, les montanyes d'Àsia menor, Iran, el Hindu Kush, el Himalaya, i les montanyes del surest asiàtic. Esta activitat orogénica va provocar un intens metamorfisme regional.


El subcontinent indi, que s'havia separat prèviament de Gondwana en el Cretácico Superior, i que s'havia desplaçat a una velocitat de 16 cm/any des de llavors, va colisionar en Eurasia a principis del Eoceno. La colisió entre estes dos masses terrestres va originar la cordillera més alta del món, el Himalaya.[8] Este procés de orogénesis encara perdura en l'actualitat, fent que el Himalaya siga uns cinc centímetros més alt cada any.[9]

Per una atra part, la orogènia cimmeriana, un procés orogénico que havia començat en el Jurásico, va continuar creant algunes de les cordilleres que actualment es troben en el centre del continent asiàtic. El Eoceno va ser l'escenari de la fase final d'esta orogénesis.

Eurasia no va ser l'únic continent en activitat orogénica. La configuració geològica de multitut de montanyes d'Amèrica del Nort daten de principis de Cenozoico, com per eixemple les Black Hills de Dakota del Sur, Wyoming, o les Apalaches de la costa este.

Clima

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Màxim tèrmic del Paleoceno-Eoceno.
Artícul principal → Event Azolla.


El clima global del Eoceno va ser, provablement, el més homogéneu del Cenozoico; el gradient tèrmic del equador als pols era llavors la mitat que en l'actualitat, i les corrents oceàniques profundes eren excepcionalment càlides. Les regions polars eren molt més càlides que hui en dia, en temperatures similars a l'actual noroest dels Estats Units. Els boscs templats aplegaven fins als mateixos pols, mentres que els climes tropicals plujosos aplegaven fins als 45° de latitut nort. La diferència més elevada es trobava en les #latitut templades, encara que el clima dels tròpics era similar al dels nostres temps.[10] En estar units a l'inici del Eoceno el continent australià i la Antàrtida en una sola massa terrestre, les corrents oceàniques fredes i càlides es mesclaven, mantenint una temperatura oceànica homogénea.[11]

Des del principi d'esta época, la temperatura va aumentar, en un dels calfaments globals més ràpits (en térmens geològics) i extrems que s'han registrat en l'història geològica, denominat màxim tèrmic del Paleoceno-Eoceno. Va ser un episodi de calfament ràpit i intens (de fins a 7 °C en #latitut altes) que va durar menys de cent mil anys.[12] El màxim tèrmic va provocar una extinció massiva, per lo que la fauna del Eoceno i del Paleoceno són molt diferents.

És possible que este intens calfament fora causat per l'expulsió de clatratos de metà enterrats en el fondo marí. Es creu que els #sediment a on es trobaven almagasenats estos clatratos varen ser pertorbats a mida que els oceàs es calfaven, i el metà que contenien va provocar l'aument de la temperatura global. S'estima que es varen emetre a la atmòsfera dos mil gigatoneladas de metà, un gas d'efecte hivernàcul dèu voltes més potent que el diòxit de carbono.[13]


L'aument de les temperatures en tot el planeta no va ser l'única conseqüència, puix el clima global també es va tornar més humit, i gran part d'esta humitat va ser conduïda als pols.[14] La gran cantitat de pluja sobre el oceà Àrtic, junt en la configuració dels continents (que ho aïllava del restant d'oceans), va reduir dràsticament la salinitat. El aigua dolça acumulada en la zona àrtica va preparar el terreny per a que succeïra un gran canvi climàtic de signe totalment opost i que marcaria el final del Eoceno.

El clima es va mantindre càlit durant el restant del Eoceno, a pesar de que un refredat global, que finalment duria a les glaciacions del Pleistoceno, va començar a mitan d'esta época a causa de dos factors: el event Azolla, i l'aïllament de la Antàrtida.

El event Azolla va tindre lloc fa quarantanou millons d'anys, quan el falaguera Azolla d'aigua dolça, també cridada «falaguera mosquit», va començar a créixer en grans cantitats sobre l'oceà Àrtic. A mida que s'afonaven sobre sol marí, les plantes varen escomençar a formar part dels #sediment del sol oceànic, a on no era possible el seu descomposició per l'escàs nivell d'oxigen de les capes d'aigua profundes. La reducció de la cantitat de carbono en la atmòsfera terrestre va contribuir a transformar el planeta d'una «Terra hivernàcul», suficientment càlida com per a que les tortugas i les palmeras habitaren en els pols, en una «Terra gelada».[15][16]

En la separació del continent australià fa uns quarantacinc millons d'anys, l'Antàrtida va quedar privada del fluix d'aigües equatorials que fins a llavors suavisava el clima. En la privació d'estes aigües càlides, l'Antàrtida es va gelar i el oceà Antàrtic va iniciar la seua glaciació, creant un fluix d'aigua freda i banquisas que varen reforçar l'efecte del refredat.

Fauna

[editar | editar còdic]

Aus

[editar | editar còdic]

Per primera volta en la història de la Terra, les aus predominaven sobre tots els demés sers. Les aus predadoras jagantes, com és el cas del Gastornis, anteriorment conegut com Diatryma, s'alimentaven de mamífers com el Propalaeotherium, en Europa i Amèrica del Nort,[17] mentres que els Phorusrhacidae, coneguts com les «aus del terror», es convertirien en els superpredadorés per excelència d'Amèrica del Sur.


Els pingüís, que havien aparegut durant el Paleoceno, varen aplegar a Amèrica del Sur sobre el Eoceno mig, i en el Bartoniense ya havien començat a estendre's per aigües atlàntiques. Alguns gèneros i espècies primitives de pingüins són els Perudyptes devriesi (de 76 cm d'altura) i el gran Icadyptes salasi (de 150 cm d'altura), abdós trobats en les costes desérticas d'Ica, al sur del Perú;[18] aixina mateix els Archaeospheniscus o el jagantesc Anthropornis nordenskjoeldi, que media 170 cm d'altura i pesava al voltant de 90 kg. En comparació, el pingüí emperador, que és el pingüí actual més gran, solament medix 122 cm d'altura i 37 kg de pes.

Els anseriformes varen començar a diversificarse, en gèneros com Presbyornis, que estava relacionat en els ànets i les ocas actuals. Els estudis de la família Presbyornithidae són molt importants per a entendre l'evolució de les aus. Les espècies que vivien en zones costeres i estaven menys especialisades tendien menys a extinguir-se que les espècies més adaptades a un ecosistema concret.

El Palaeotis és una ratite de la qual s'han trobat fòssilés en el lloc fosilífero de Messel, en Alemània. Estes troballes són especialment interessants, puix la tesis tradicional sosté que les ratites es varen originar en Gondwana, basant-se en la seua difusió actual. El descobriment en Europa de Palaeotis, junt en atres ratites en Amèrica del Nort i Mongòlia, posa en evidència esta hipòtesis.[19]

En les fosforitas de Quercy s'han trobat evidències d'una difusió més àmplia dels loros durant el Eoceno. Els restants fòssils del gènero Quercypsitta, datats entre 34 i 37 millons d'anys, indiquen que els loros varen aplegar en el passat a #latitut més septentrionals de les que es troben en l'actualitat.[20] El fòssil de loro més antic del que es té constància ha segut trobat en la Formació Fur, Dinamarca, i té una antiguetat de 54 millons d'anys, coincidint en l'inici del Eoceno.[21]

Mamífers

[editar | editar còdic]

L'acontenyiment més important en la evolució dels mamífers durant el Eoceno va ser, provablement, la evolució dels cetáceos. En acabant de que els seus antepassats abandonaren la vida aquàtica 300 millons d'anys arrere, un grup de mamífers relacionat en els artiodàctils primitius va conseguir efectuar la transició d'un mig terrestre a un mig aquàtic.


Este procés va començar en els Pakicetidae del Eoceno mig i inferior de Pakistan. Es tractava d'animals carnívors terrestres, pero la configuració dels oss dels oïts i el seu dentició va demostrar que representen el primer pas en l'evolució de les ballenes. Uns quants millons d'anys més vesprada, algunes criatures, com el Ambulocetus, ya tenien un estil de vida amfibi, i les seues pates posteriors estaven més adaptades per a la natació que per a caminar sobre terra ferma.[22] Els Protocetidae representen un pas posterior en l'evolució dels cetáceos, i és possible que llavors ya dispongueren d'una aleta cabal com la dels cetáceos actuals.[23]

Els primers cetáceos completament marins varen aparéixer fa uns quarantacinc millons d'anys. Els Basilosauridae, que inclouen gèneros com el Basilosaurus o el Dorudon, tenien una anatomia molt similar a la de les ballenes actuals. Aixina i tot, el seu cervell es trobava menys desenrollat i no tenien el meló típic dels odontocetos. Les primeres ballenes dentadas no apareixerien fins a casi finalisat el Eoceno.

Els ungulats també varen continuar evolucionant durant el Eoceno. Els artiodàctils varen aparéixer a principis d'esta época, fa cincuenta y cuatro millons d'anys, i a finals del Eoceno ya s'havien diversificado en els tres suborden actuals: Tylopoda (camellos), Suinae (porcs), i Ruminantia (ovellas, cabras, i vacas). La gran expansió dels Perissodactyla, que els varen desplaçar cap a hàbitats menys pròspers, i l'aparició d'herba en el Eoceno, varen condicionar el desenroll del particular aparat digestiu que posseïxen els artiodàctils i que més alvance els ajudaria a desbancar als Perissodactyla com els herbívors dominants.[24]


Els carnívors dominants durant el Eoceno varen ser els creodontos. Els carnívors solen tindre dos dents carnasiales, un molar i un atre premolar, pero en canvi, les dents carnisales dels creodontos eren abdós molar.[25] Els creodontos inclouen alguns dels mamífers predadores terrestres de major tamany que han existit, com el Andrewsarchus, que aplegava a medir tres metros i mig de llongitut, casi dos metros d'altura, i pesava 250 kg.[17] Aixina i tot, el seu gran tamany no li va bastar per a impondre's a llarc determini, puix varen ser superats per atres carnívors i varen terminar per extinguir-se en el Mioceno. La seua extinció es va deure a una série de factors, en primer lloc, el seu articulació lumbosacra no es trobava suficientment evolucionada per a córrer com el restant de carnívors, i, ademés, la seua condició de plantígrat els feya menys eficients a l'hora de córrer.[26] En segon lloc, els creodontes tenien una dentició diferent que els feya carnívors obligats, és dir, estaven restringits a menjar solament carn, mentres que els miácidos i la majoria de carnívors de l'época encara posseïen dents adaptades per a mastegar un atre tipo d'aliments.[25] L'últim creodonte que apareix en el registre fòssil, el Dissopsalis, es va extinguir fa huit millons d'anys.

Peixos

[editar | editar còdic]

Durant el Eoceno, els taburons lamniformes (o taburons rayados) varen sofrir una gran diversificació. El taburó donyet és un de tants eixemples de taburons que varen aparéixer durant esta época.[27] Una de les espècies més destacables va ser el Otodus obliquus, un taburó aparegut en el Paleoceno, que podia alcançar els nou metros de llongitut i s'alimentava de mamífers marins, peixos, i atres taburons.[28] Molts paleontòlecs creuen que el O. obliquus és un antepassat del gènero Charcharocles, i, per lo tant, que manté una estreta relació en el major taburó depredador que ha existit, el Carcharodon megalodon. Uns atres, no obstant, relacionen al O. obliquus en el gran taburó blanc, encara que el número de paleontòlecs que ho creuen va disminuint, puix cada volta existixen més evidències de la seua relació en el megalodon.[29]


Un atre peix destacable va ser el Enchodus, un depredador relacionat en els salmones. El Enchodus tenia una série de claus en la part anterior dels maxilars superior i inferior i en els ossos palatinos. A pesar de ser un depredador, la gran majoria de les seues fòssilés s'han trobat dins dels estòmecs d'atres depredadors més grans, com els mosasáuridos, els plesiosaurios, o l'au marina Baptornis.

Reptils

[editar | editar còdic]

Una de les espècies de serps més gran que es coneix va viure durant el Eoceno. Gigantophis garstini podria haver superat els dèu metros de llongitut, mentres que les serps actuals més grans, les anacondas, ronden els sèt metros de llarc. Esta serp, que va habitar el planeta fa quaranta millons d'anys en la zona de l'actual Egipte, s'alimentava provablement de proboscídeos basals, els antecessors dels actuals elefants.[30] Una atra serp de grans dimensions que va viure durant esta época va ser Palaeophis, una serp marina. Al principi, es va calcular que la seua llongitut oscilava entre els trenta i quaranta metros, una sifra tremendament elevada per a una serp, pero estimacions més recents tiren llongituts aproximades de nou metros.[31]

Artròpodes

[editar | editar còdic]

El fet més rellevant del Eoceno en relació en els artròpodes va ser l'expansió de les formigas. Durant el Cretácico només hi havia unes quantes espècies de formigues en l'antic continent de Laurasia que representaven menys d'un 1 % del total dels insectes. A finals del Paleoceno va començar una radiació adaptativa que es va prolongar durant el Eoceno i que els va situar com els insectes dominants fins al fi de l'época. El seu èxit va ser tal, que el 90 % de les espècies de formigues que varen viure durant el Eoceno, perduren encara.[32]

En el lloc fosilífero de Messel, situat en Alemània, s'han trobat fòssils de Formicium, un gènero de formiga que inclou un total de cinc espècies i es coneix únicament a partir de restants de mascles i reines. L'envergadura de les reines oscilava entre tretze i quinze centímetros, lo que la convertix en la major de les formigues que jamai ha existit. També s'han trobat fòssils d'este gènero en el Regne Unit i en Estats Units, pero en estos casos es tracta solament d'ales aïllades.

Flora

[editar | editar còdic]

A principis del Eoceno, les altes temperatures varen calfar els oceans i varen crear un ambient humit i calorós, a on es podien trobar boscs que s'estenien de pol a pol. Llevat les regions desérticas més seques i extremes, la Terra es trobava completament coberta de boscs.[11]


Els boscs polars gojaven d'una gran extensió. S'han trobat fòssils i inclús restants preservats d'arbreés, com les cupresáceas o el gènero Metasequoia, en la Illa de Ellesmere, situada en l'àrtic canadenc. Els restants preservats que s'han trobat no es tracten de fòssils, sino de fragments originals que es varen conservar en aigües pobres en oxigen en els boscs pantanosos del Eoceno i que despuix varen ser enterrats ans que s'iniciara la seua descomposició.[33] També s'han trobat fòssils d'arbres subtropicales i inclús tropicals del Eoceno en llocs com Groenlàndia o Alaska. Les junglas aplegaven fins a #latitut tan septentrionals com el noroest dels Estats Units i Europa.[11]

A principis d'esta época, varen aplegar a créixer palmeras en Alaska i en el nort d'Europa, encara que a mida que l'época alvançava, i el planeta s'anava gelant, les palmeres varen començar a ser menys abundants. Les Metasequoia es trobaven àmpliament esteses.

El refredat va començar a mitan de l'época. A finals del Eoceno l'interior dels continents ya havia començat a desecarse, i en algunes zones els boscs començaven a reduir-se considerablement. La herba, que acabava d'aparéixer, es trobava confinada en les riberes dels rius i encara no s'havia estés per les sabanas i planuras.[34]

El refredat terrestre va ser acompanyat per canvis estacionals. Els arbres caducifolios, que estaven més adaptats als grans canvis de temperatura, varen començar a impondre's sobre les espècies perennes tropicals. A finals del Eoceno, els boscs caducifolios cobrien ya vastes regions en els continents septentrionals, incloent Amèrica del Nort, Eurasia i el Àrtic, mentres que les jungles solament varen conseguir resistir en Amèrica del Sur, Índia i Austràlia.

La Antàrtida, que va començar el Eoceno envolta en boscs templats-subtropicales, es va gelar significativament a mida que passava el temps. La flora tropical de temperatures altes va desaparéixer, i a principis del Oligoceno, el continent antàrtic ya albergava boscs caducifolios i grans regions de tundra.

Gran Ruptura de Stehlin

[editar | editar còdic]

La Gran Ruptura de Stehlin (en francés Gran Coupure) va ser un event d'extinció que va supondre un gran canvi en la població de diversos organismes en Europa, sent els mamífers un dels grups més afectats. El paleontòlec suís Hans Georg Stehlin va falcar el seu nom en 1910,[35] fent referència al canvi dràstic dels mamífers europeus.

Este event, ocorregut fa 33,9 millons d'anys,[36] ha servit com a criteri per a definir el llímit entre el Eoceno i el Oligoceno, i està caracterisat per les grans extincions i per la especiación alopátrida d'espècies primitives aïllades. En Àsia va succeir un event similar, al que se li va denominar «Remodelat Mongol».


Una de les causes principals d'este fet sembla ser el tancament del estret de Turgai, lo que va unir Europa i Àsia i va posar fi a l'aïllament paleogeográfico d'Europa, permetent aixina migracions massives d'espècies entre abdós continents. Ademés, l'obertura del passage de Drake va accentuar la corrent circumpolar antàrtica, iniciant aixina un refredat progressiu, lo que va donar lloc a la formació d'un conya de gèl en l'Antàrtida,[37] aixina com a la formació d'una capa d'aigua freda sobre els fondos oceànics. La formació de conyes va provocar una important disminució del nivell de la mar i va accentuar l'efecte albedo, reflectint la radiació solar i causant un gran descens de les temperatures. La capa d'aigua freda va provocar que moltes de les espècies que habitaven en aigües càlides (com el Basilosaurus i alguns taburons) periren, donant lloc a una fauna molt poc diversificada. El canvi climàtic que estava tenint lloc seria el preàmbul de les primeres glaciacions polars.

Els mamífers varen sofrir una gran renovació. Els tàxons dels mamífers endèmics europeus varen ser substituïts per immigrants asiàtics, extinguint-se aixina més de la mitat dels mamífers europeus, i afectant d'esta manera al restant de la flora i fauna. Els moluscs també varen sofrir una gran renovació, especialment en la costa oest dels Estats Units i en la planura costera del nort del golf de Mèxic.[38]

Impactes de meteorit

[editar | editar còdic]

Algunes teories senyalen l'impacte de bòlits sobre Siberia com el principal responsable d'este event per les anomalies trobades en les traces d'iridi, element molt útil per a detectar els impactes de meteorits, supostament fa 34 millons d'anys.[39][40] Inicialment es va propondre com un únic event, pero posteriorment es va plantejar un patró d'extinció en massa escalonada, sent cada u d'ells un impacte distint de cometa o meteorit.[41][42][43] No obstant, este model d'extinció escalonada va ser rebujat posteriorment en evidenciar-se que els impactes varen ser anteriors a les extincions,[44] confirmant-se més vesprada gràcies a l'estudi de multitut de corts i sondejos oceànics.[45] Estos sondejos han segut datats en molta precisió per mig dels foraminíferos planctónicos, concloent que la seua extinció no va ser produïda pels impactes.[45][46]


La troballa posterior de cuarzos en #metamorfisme de choc i espinelas riques en níquel,[47][48][49] aixina com el descobriment de varis cràters en Siberia (Cràter Popigai) i Norteamérica, han confirmat que fa aproximadament 35,6 millons d'anys tres grans meteorits varen impactar sobre el planeta.[50] Alguns autors han sugerit que estos impactes varen accelerar el refredat global,[51][52] encara que les senyes isotòpiques no recolzen esta acceleració.[37]

Jaciments paleontológicos

[editar | editar còdic]

Estos són alguns dels jaciments paleontológicos més destacats de l'época Eoceno:

Wadi Al-Hitan

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Wadi Al-Hitan.

Wadi Al-Hitan (وادي الحيتان, vall de les ballenes en àrap) és una regió del desert occidental d'Egipte, a on s'han trobat importants fòssilés de cetáceos primitius. Estos restants representen un dels principals registres de la història de l'evolució de les espècies: la transició de les ballenes d'animals terrestres a animals aquàtics. Els fòssils que s'han trobat en Wadi al-Hitan permeten saber que, durant el Eoceno, lo que hui en dia és el desert del Sahara llavors era una mar superficial del oceà Tetis.

Els fòssils complets o casi complets de Zeuglodon són les troballes més destacades de la vall, guanyant-se d'esta manera el sobrenom de «Valle dels Zeuglodon». El Dorudon és un atre cetáceo prehistòric del que s'han trobat registres fòssils en Wadi al-Hitan. En el 2005 la vall va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Formació Green River

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Formació Green River.


La Formació Green River és una formació geològica que s'estén sobre el nort d'Utah, l'oest de Colorat, i el suroest de Wyoming, en els Estats Units. En ell es poden trobar dos zones ben diferenciades de fanc rovinabaix molt fi, en els que es conserven una gran diversitat de fòssils complets i detallats. La zona més productiva, la denominada «zona de 18 polzades», conté una gran cantitat de fòssils, entre els que destaquen els peixos, en una série de capes laminadas de fanc, i representen uns quatre mil anys de depòsits. La segona zona fosilífera es tracta d'una zona no laminada d'alguna cosa menys de dos metros de gruixa en la que també es poden trobar fòssils molt detallats, encara que la seua extracció es veu dificultada al no estar disposta en làmines separables.[53]

Illa Marambio

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Illa Marambio.

L'Illa Marambio, també cridada Illa Seymour, és una de les setze grans illes que rodegen la punta de la península antàrtica.

El capità noruec Carl Anton Larsen va descobrir varis fòssilés en l'illa en l'any 1882, en el seu primer viage a l'Illa Marambio, a bordo del barco Jason. Des de llavors, l'illa ha segut objecte de quantioses investigacions paleontológicas.

Les investigacions realisades en l'Illa Marambio han ajudat a la comprensió del refredat durant el Eoceno, un procés que va culminar en l'inici de la glaciació de la Antàrtida. Estudis del carbonat de diversos punts del oceà Antàrtic sugerixen que, en lloc de tractar-se d'un refredat monotónico de la temperatura durant esta época, en el Eoceno mig va haver un breu episodi de calfament. També s'han estudiat multitut de fòssils, com alguns pingüís extints, diversos bivalvats, i uns atres animalés i plantas.[54]

Argila de Londres

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Argila de Londres.

L'Argila de Londres és un depòsit marí conegut pels seus fòssils. Es tracta del jaciment fosilífero més important del Ypresiense del sur d'Anglaterra, i és l'únic lloc d'Europa a on es pot trobar una enorme varietat de fòssils vegetals del Eoceno inferior.

La argila va ser depositada en una mar que alcançava els doscents metros de profunditat en la seua regió més oriental. S'han trobat fins a cinc cicles de deposición (que representen una transgressió seguida per una reducció de la profunditat de la mar), sobretot en la regió occidental, més superficial. Cada cicle comença en un material baste (incloent concentracions de sílex redonejat), i finalisa en una argila cada volta més arenenca.[55]

Els fòssils trobats d'animals inclouen bivalvats, gastrópodos, nautilus, carrancs, langostas, peixos (incloent dents de taburó), reptilés (sobretot tortugas), i eixemplars d'aus poc comunes. També s'han trobat alguns fòssils de mamífers.


En l'Argila de Londres són molt abundants els fòssils de plantes, incloent fruts i llavors. Fa poc menys de tres sigles que es varen escomençar a arreplegar fòssils vegetals, i s'han descrit unes 350 espècies. Açò fa que la flora de l'Argila de Londres siga una de les que més varietat té en fruts i llavors fòssils.[56]

Lloc fosilífero de Messel

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Sitie fosilífero de Messel.


El lloc fosilífero de Messel, situat en Hesse, Alemània, i declarat Patrimoni de la Humanitat en 1995, és una antiga pedrera de pissarra bituminosa que conté la mostra millor conservada de la fauna i flora del Eoceno mig que es coneix. En la majoria de jaciments, trobar esquelets parcials supon tot un guany, pero en Messel existixen numerosos casos de conservació integral, i inclús en alguns es conserva el pelaje, les plomas, o les marques de pell d'algunes espècies. La gran diversitat d'espècies és també un punt a favor, gràcies, en part, a les #erupció de gas. En el jaciment s'han trobat:

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Els colors corresponen als còdics RGB aprovats per la Comissió Internacional d'Estratigrafia. Disponible en el lloc de la International Commision on Stratigraphy, en «Standard Color Codes for the Geological Clave Scale».
  2. ↑ 2,0 2,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada ICSchart
  3. ↑ «Ypresian ICS Stage». GeoWhen Database. International Commission on Stratigraphy. Archivat des d'el original, el 28 de novembre de 2015. Consultat el 10 de maig de 2008.
  4. ↑ «Lutetian ICS Stage». GeoWhen Database. International Commission on Stratigraphy. Archivat des d'el original, el 24 de maig de 2008. Consultat el 10 de maig de 2008.
  5. ↑ «Bartonian ICS Stage». GeoWhen Database. International Commission on Stratigraphy. Archivat des d'el original, el 4 de febrer de 2008. Consultat el 10 de maig de 2008.
  6. ↑ «Priabonian ICS Stage». GeoWhen Database. International Commission on Stratigraphy. Archivat des d'el original, el 28 de novembre de 2015. Consultat el 10 de maig de 2008.
  7. ↑ «Tectonics of the Eocene» (en anglés). UC Museum of Paleontology. Consultat el 18 de maig de 2008.
  8. ↑ Bin Zhu, William S. F. Kidd, David B. Rowley, Brian S. Currie, Naseer Shafique(2006).Journal of Geology.114
  9. ↑ Jean-Louis Mugnier, Pascal Leturmy, Gérard Vidal(2004).Thrust Tectonics and Hydrocarbon Systems.82Consultat el 18 de maig de 2008.
  10. ↑ Stanley (1999). Earth System History, Nova York: W.H. Freeman and Company.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Agaric. «Earth's Eocene Epoch». Associated Content. Archivat des d'el original, el 2 de giner de 2013. Consultat el 10 de maig de 2008.
  12. ↑ Gavin A. Schmidt, Drew T. Shindell(2003).Paleoceanography.18(1)Consultat el 10 de maig de 2008.
  13. ↑ «Clues to global warming». UC Santa Creu. Archivat des d'el original, el 6 de juliol de 2008. Consultat el 10 de maig de 2008.
  14. ↑ Pagani, M.;Pedentchouk, N.; Huber, M.; Sluijs, A.; Schouten, S.; Brinkhuis, H.; Sinninghe Damsté, J.S.; Dickens, G.R.; Atres(2006).Nature.443(7111)
  15. ↑ Macdougall, Doug (2004). Frozen Earth: The Once and Future Story of Isse Ages, University of Califòrnia Press.
  16. ↑ Mulvaney, Kieran (2001). At the Ends of the Earth: A History of the Polar Regions, Washington, D.C.: Island Press.
  17. ↑ 17,0 17,1 Haines, Tim (2001). Walking with Beasts, BBC Books.
  18. ↑ «Pinguinos Jagants Prehistòrics». ElMundo.és. Consultat el 5 d'octubre de 2008.
  19. ↑ Chatterjee, Sankar (1997). meu0000chat The Rise of Birds, Johns Hopkins University Press.
  20. ↑ Mourier-Chauviré, Cécile(1992).Geobios, Mémoire Spécial.14
  21. ↑ David M.Waterhouse, Bent I.Lindow, Nikita V.Zelenkov, Gareth J.Dyke(2008).Palaeontology.51(3)
  22. ↑ Sutera, Raymond(2002).Reports of the National Center for Science Education.20(5)
  23. ↑ Clementz, Marc T., Goswami, A.; Gingerich, P.; Koch, P.(2006).Journal of Vertebrate Paleontology.26(2)
  24. ↑ Janis, Christine; Jarman, Peter (1984). The Encyclopedia of Mammals, New York: Facts on File.
  25. ↑ 25,0 25,1 MacDonald, David (1993). «The Carnassial Connection», Velvet Claw: A Natural History of the Carnivores, BBC Books.
  26. ↑ William Harmon Norton. «Chapter XXI. The Tertiary» (en anglés) (eBook). The Elements of Geology. Globusz Publishing. Archivat des d'el original, el 9 de març de 2008. Consultat el 20 de maig de 2008.
  27. ↑ Sepkoski, Jack(2002).Bulletins of American Paleontology.364
  28. ↑ Renz, Mark (2002). Megalodon: Hunting the Hunter, p. 26-30, Paleo Press.
  29. ↑ David Ward, Jim Bourdon. «Carcharocles» (en anglés). Elasmo.com. Consultat el 20 de maig de 2008.
  30. ↑ New Scientist(2004).New Scientist.(2473)
  31. ↑ Dennis Parmley, Melanie Devore(2005).Southeastern Naturalist.4(4)
  32. ↑ David Grimaldi, Donat Agosti(2000).Proceedings of the National Academy of Sciences.97(25)
  33. ↑ «Eocene Dawn Redwood Fossil Frond from Cache Creek» (en anglés). The Virtual Fossil Museum. Consultat el 20 de maig de 2008.
  34. ↑ Thomas R. Van Devender, Mark A. Dimmitt. «Desert Grasses» (en anglés). Arizona-Sonora Desert Museum. Consultat el 20 de maig de 2008.
  35. ↑ H.G. Stehlin(1910).Bulletin de la Société Géologique de France.4(9)
  36. ↑ Luterbacher, H.P.; Ali, J.R.; Brinkhuis, H.; Gradstein, F.M.; Hooker, J.J.; Monechi, S.; Ogg, J.G.; Powell, J.; Rol, O.; Sanfi lippo, A; Schmitz, B. (2004). «The Paleogene Period», A Geologic Clave Scale 2004, Cambridge University Press, Cambridge, p. 384-408.
  37. ↑ 37,0 37,1 Livermore, Roy; Nankivell, Adrian; Eagles, Graeme; Morris, Peter(2005).Earth and Planetary Science Letters.236(1-2)
  38. ↑ Ivany L.C.; Patterson W.P.; Lohmann K.C.(2000).Nature.407
  39. ↑ Ganapathy, R.(1982).Science.216(4459)
  40. ↑ Álvarez, W., Asaro, F., Michel, H.V., Álvarez, L.W.(1982).Science.216(4548)
  41. ↑ Hut, P.; Álvarez, W.; Elder, W.P.; Hansen, T.; Kauffman, I.G.; Keller, G.; Shoemaker, I.M.; Weissman, P.R.(1987).Nature.329
  42. ↑ Keller, G.(1986).Marine Micropaleontology.13
  43. ↑ Kauffman, I.G.(1988).Revista Espanyola de Paleontologia.(Extraordinari)
  44. ↑ Keller, G.; D'Hondt, S. L.; Orth, C. J.; Gilmore, J. S.; Oliver, P. Q.; Shoemaker, I. M.; Molina, I.(1987).Meteoritics.22(Març)
  45. ↑ 45,0 45,1 Molina, I.; Gonzalvo, C.; Keller, G.(1993).Geological Magazine.130(4)
  46. ↑ Gonzalvo, C. i Molina, I.(1992).Revista Espanyola de Paleontologia.7(2)
  47. ↑ Clymer, Aron K.; Bice, David M.; Montanari, Alessandro(1996).Geology.24(6)
  48. ↑ Pierrard, O.; Robin, I.; Rocchia, R.; Montanari, A.(1998).Geology.26(4)
  49. ↑ Molina, I.; Gonzalvo, C.; Ortiz, S.; Cruz, L.I.(2006).Marine Micropaleontology.58
  50. ↑ Poag, C.W.; Mankinen, I.; Norris, R.D. (2003). «Clapix Eocene Impacts: Geologic Record, Correlation and Paleoenvironmental Consequences», From Greenhouse to Icehouse, Columbia University Press, New York, p. 495-510.
  51. ↑ Wonhof, H.B.; Smit, J.; Brinkhuis, H.; Montanari, A.; Nederbragt, A.J.(2000).Geology.28(8)
  52. ↑ Bodiselitsch, B; Montanari, A.; Koeberl, C.; Coccioni, R.(2004).Earth and Planetary Science Letters.223(3-4)
  53. ↑ Kaytee Brenes, Micah Fleming, Nalini Rao, Lani Smith. «The Green River Formation» (en anglés). Localities of the Eocene. Consultat el 21 de maig de 2008.
  54. ↑ Ivany, L.C.; Lohmann K.C.; Hasiuk F.(2005).Salt Lake City Annual Meeting.(Octubre)Consultat el 21 de maig de 2008.
  55. ↑ Sumbler M.G. (1996). London and the Thames Valley, British Regional Geology séries, British Geological Survey.
  56. ↑ Collinson, M. (1983). Fossil plants of the London Clay, The Palaeontological Association. ISBN 0-901702-26-9.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

En espanyol

[editar | editar còdic]

En anglés

[editar | editar còdic]

En alemà

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Eocè&oldid=661008»