Devònic
| Era Eratema[1] |
Periodo Sistema |
Inici (millons anys) | |
|---|---|---|---|
| rowspan=7 style="background:Plantilla:Period color" | Paleozoico | colspan=2 style="background:Plantilla:Period color" | Plantilla:Tc | 298,9±0,15 | |
| rowspan=2 style="background:Plantilla:Period color" | Carbonífero | style="background:Plantilla:Period color" | Pensilvánico | 323,4±0,4 | |
| style="background:Plantilla:Period color" | Plantilla:Tc | 358,86±0,19 | ||
| colspan=2 style="background:Plantilla:Period color" | Devónico | 419,62±1,36 | ||
| colspan=2 style="background:Plantilla:Period color" | Silúrico | 443,1±0,9 | ||
| colspan=2 style="background:Plantilla:Period color" | Plantilla:Tc | 486,8±1,5 | ||
| colspan=2 style="background:Plantilla:Period color" | Cámbrico | 538,8±0,6 | ||
El Devónico és el quarto sistema i periodo del Paleozoico en l'escala temporal geològica. Succeïx al Silúrico i antecedix al Carbonífero. Va durar uns 61 millons d'anys, començant fa uns 420 millons d'anys i terminant fa uns 359 millons d'anys. Deu el seu nom a Devon, un comtat ubicat en la península de Cornualles, en el suroest d'Anglaterra, lloc a on el geòlec escocés Roderick Murchison i el seu colega anglés Adam Sedgwick, varen identificar este sistema en 1839.[2]
Pel que fa a la paleogeografia, les terres emergides varen terminar repartides entre un supercontinent en el sur, Gondwana, i un atre en el nort, a l'altura del equador, cridat Laurusia, que va escomençar el periodo com dos cratones en colisió, Laurentia i Bàltica, separats inicialment pel oceà Jápeto. A la llarga abdós varen convergir para, més tart, formar el supercontinent únic cridat Pangea.
En els oceans, els taburons primitius es fan més numerosos que durant el Silúrico, i apareixen els primers peixos d'aletes lobuladas i els peixos òsseus. Els grans secs de coral, els trilobites i els braquiópodos seguixen sent comuns, i apareixen els primers moluscs ammonites. Sobre terra ferma, les primeres plantes en llavor s'estenen formant enormes boscs. Durant el Devónico, fa uns 365 millons d'anys, sorgixen els primers amfibis. També proliferen vàries llínees d'artròpodes terrestres. Al final del periodo es va produir l'extinció massiva del Devónico, que va afectar greument a la vida marina. Durant el Devónico es varen formar els jaciments de petròleu i de gas d'algunes zones.
Apareixen les primeres lycopodiàcees, coes de cavall i falagueres, aixina com les primeres plantes en llavor (progimnospermas), primers arbres (la progimnosperma Archaeopteris), i primers insectes (sense ales). Braquiópodos estrofoménidos i atrypidos, corals rugosos i tabulats, i crinoides són molt abundants en els oceans. Ammonoideos goniatíticos alcancen el seu màxim, sorgixen els coleoideos en forma de calamar. Declinen els trilobites i els agnatos acorazar, comença el regnat dels peixos mandibulats (placodermos, d'aletes lobuladas i osteíctios, primers tiburons). Els primers amfibis són encara aquàtics. Es forma Euramérica (continent de les Areniscas Roges Antigues).
Subdivisions
Plantilla:Devónico El Devónico normalment es dividix en Inferior, Mig i Superior, i en sèt edats/pisos, que en orde dels més recents als més antics són els següents:
Paleogeografia
La paleogeografia està dominada pel supercontinent Gondwana al sur, el continent Siberia al nort, i la formació del chicotet supercontinent d'Euramérica en el mig. El Periodo Devónico va ser un moment de gran activitat tectónica, en Laurusia (l'unió de Laurentia i Bàltica) i Gondwana acostant-se.
El supercontinent Euramérica (o Laurusia) s'havia creat a principis del Devónico per la colisió de Laurentia i Bàltica i es va situar en la zona del tròpic de #Capricorn. Esta és una zona naturalment seca que, tant en el Paleozoico com actualment, està somesa a la convergència de dos grans circulacions atmosfèriques, la Cèlula de Hadley i la Cèlula de Ferrel. En estos casi deserts es varen formar els antics depòsits sedimentaris de arenisca roja, compostes per ferro oxidat de color roig (hematita) característiques de les zones seques. La formació del continent de les Velles Areniscas Rojas (Euramérica) es va traduir en aparició de barreres naturals i, conseqüentment, un major provincialisme. Destaca la província Apalachiense a l'oest en una fauna distintiva. Es varen escomençar a formar les Montanyes Apalaches d'Estats Units i les Montanyes Caledónicas de Gran Bretanya i Escandinavia. La costa oest de Norteamérica, pel contrari, va ser una zona de deltes i estuaris, en l'actual Idaho i Nevada. Un arc volcànic es va acostar en el Devónico tardà a la plataforma continental i va escomençar a elevar els depòsits d'aigua profunda, una colisió que va anar el preludi de la formació de l'Orogènia Antler que va tindre lloc al començament del Carbonífero.[3]
El restant dels continents va permanéixer unit en el supercontinent Gondwana. En el sur de Gondwana apareix una província lligada a condicions fredes (Malvinokaffric) que se situava en lo que hui és la conca del Paraná. Caria de secs, briozoos, ammonites i existia un predomini dels bivalvats excavadors. Al final del Devónico, la separació entre el continent de les Velles Areniscas Rojas i Gondwana era cada volta menor i la seua proximitat explica el fet de que Amèrica del Nort, Europa, i el nort d'Àfrica compartixquen per lo manco el 80 % dels seus gèneros devónicos.
El nivell de la mar era elevat en tot lo món, i gran part de les terres estaven sumergides baix mars someros, a on vivien els organismes de secs tropicals. El profunt i enorme oceà Panthalassa (el "oceà universal") comprenia el restant del planeta. Atres oceans més chicotets eren Paleo-Tetis, Proto-Tetis, l'oceà Rheico i l'oceà Ural (que es va tancar durant la colisió de Siberia i Bàltica).
Evolució de la biota
En este periodo es varen produir importants innovacions en la biota terrestre, destacant la primera expansió generalisada sobre els continents de la vida, que fins a llavors solament tenia una presència important en les mars. L'expansió de les plantes terrestres va contribuir, junt a la continentalisació i l'elevació orogénica, a un progressiu refredat del clima, que va produir la crisis d'extinció que marca el final del periodo.
La gran diversificació de gnatostomados, ammonoideos i euriptéridos va tindre un efecte profunt sobre molts animals aquàtics relativament inermes. Varen contribuir al decliu en el Paleozoico mig de la diversitat en trilobites (80 famílies ordovícicas per 23 famílies silúricas; en el Devónico inclús va ser a pijor). Els seus esquelets externs débilment calcificados oferien poca resistència a les mandíbules dels peixos i segurament els trilobites no tenien mecanismes per a la locomoció ràpida. A això se sumava la pressió eixercida per nautiloideos i ammonoideos que varen continuar evolucionant en èxit. Els chicotets i inermes ostracodermos, que s'extinguixen al final del Devónico, també serien un assut fàcil, ya que caria inclús de la capacitat d'excavar el sediment que tenien a lo manco algunes espècies de trilobites.
Vida marina
Les mars devónicos tenien un nivell generalment alt de vida. En els oceans es va produir una diversificació de les esponges, apareixent les silíceas, i florint els secs, basats en corals, esponges i algues bentòniques. Un gran sec, ara en la superfície en el noroest d'Austràlia, s'estenia per llavors mils de quilómetros, delimitant un continent devónico. Pero el major canvi en els ecosistemes aquàtics va ser l'aparició de nous animals nectónicos, molts d'ells predadores. Continua la diversificació dels moluscs, apareixent els primers ammonoideos a partir dels nautiloideos durant el Devónico inferior; els nautiloideos varen persistir, encara que en una baixa diversitat. Els bivalvats inclús invadixen els hàbitats d'aigües dolces. Els trilobites escomencen a declinar, pero encara apareixen formes noves, incloses algunes de gran tamany. Els artròpodes euriptéridos varen continuar sent un grup important de predadores.
Est és el periodo d'expansió dels peixos, especialment dels placodermos, pero també dels selacios (taburons), i els osteictios, tant els sarcopterigios, dels que deriven els vertebrats terrestres, com els actinopterigios, el grup de vertebrats que actualment domina les mars. De fet, es coneix al Devónico com l'Edat dels Peixos. Els restants són molt diversos i ben preservats, molts d'ells en els depòsits d'aigua dolça de #llac. D'este temps daten ya restants de celacantos. A mitan del Devónico els placodermos comencen a guanyar la partida als ostracodermos. Del linaje dels sarcopterigios sorgixen els gèneros Ichthyostega i Acanthostega, que històricament estan lligats a la transició dels peixos cap als tetrápodos. Dita transició va ocórrer durant el pas del Devónico al Carbonífero. Alguns sostenen que eixa transició va escomençar a partir del Eusthenopteron.
Diversificació dels peixos
Una dels grans dubtes que existien era si els primers peixos varen ser d'aigua dolça o marina. Molts peixos d'aigua dolça s'han trobat en depòsits de les Velles Areniscas Rojas, un àrea terrestre formada pel tancament del oceà Jápeto (est d'Amèrica del Nort, Groenlàndia i Europa Occidental). Els primers registres es donen en mijos marins, encara que la majoria dels peixos silúricos són d'aigua dolça. Varen ser sorgint distints grups de peixos:
- Ostracodermos (pell òssea): Menuts en ulls emparellats com els de els vertebrats superiors, sense mandíbules i coberts per una armadura òssea. Boques chicotetes adaptades per a consumir chicotetes partícules d'aliment. Aletes poc mòvils i se supon que eren cartilaginosos. Varen desaparéixer en el Devónico superior. Destaca Drepanaspis, en un ventre pla adaptant-se a una vida necto-bentónica, l'aleta superior de la coa asimètrica estava més desenrollada, per lo que esta estructura en el moviment de la coa favoriria el descens. També cal mencionar Pteraspis, en un ventre curva i una aleta inferior elongada que favoriria l'ascens, sugerint una vida de natació més activa.
- Acantodios (Silúrico inferior-Pérmico): Allargats en numeroses aletes recolzades per espines eixints. Presentaven algunes característiques dels peixos moderns: aletes emparellades, escates i mandíbules. Estes últimes varen permetre major capacitat de depredació. Les mandíbules varen evolucionar a partir de la modificació d'un parell d'arcs branquiales a una mandíbula simple. Va ser un oportunisme evolutiu, una alteració evolutiva d'una estructura existent per a eixercitar una funció enterament nova. Estos animals varen declinar al final del Devónico per a extinguir-se en el Pérmico. Nos varen deixar un important llegat evolutiu. Durant el Devónico es va produir una gran radiació adaptativa de peixos en mandíbules que varen ocupar nous nivells de la cadena trófica en els hàbitat d'aigua dolça i marina.
- Placodermos: Coberts de plaques òssees i representants més grans del grup (cim de la piràmide). Varen aparéixer en aigua dolça entre el Silúrico superior i el Devónico inferior. Molt abundants i diversos en el Devónico (dolços i secundariamente apareixen en mijos marins).
- Taburons (Silúrico-present): Eren formes primitives i pocs sobrepassaven el metro de llongitut. Molt importants en els mijos marins devónicos. El registre fòssil és molt fragmentario en roques anteriors al Devónico mig.
- Actinopterigios (Peixos d'aletes radiadas): Èxit modest durant el Devónico. Els gèneros fòssils com Cheirolepis, diferixen dels actuals en que tenien coes asimètriques i escates no superpostes. Varen sobreviure per a dominar les mars mesozoicos i cenozoicos i inclouen la majoria dels peixos moderns d'aigua dolça i marina.
- Sarcopterigios (Peixos d'aletes lobuladas): Inclouen els pulmonados (Dipnoi) i celacantos entre uns atres. El Devónico va ser el periodo de major èxit per als pulmonados. Hui sobreviuen tres únics gèneros (Sudamérica, Àfrica i Austràlia). Alguns experts opinen que açò pot reflectir la desintegració de Gondwana en el Mesozoico. El gènero australià, Neoceratodus, rep el seu nom de l'estreta semblança en el gènero triásico Ceratodus. El superéxito dels pulmonados es deu a la seua capacitat de retindre aire en els pulmons en els periodos de dessecació. Dits pulmons presumiblement tenien una funció similar en el Devónico. La majoria dels sarcopterigios varen viure en mijos d'aigua dolça; no obstant, els celacantos varen invadir els oceans. Un únic gènero que es va descobrir en 1938 en aigües profundes prop de Madagascar sobreviu hui. Els pulmonados varen declinar despuix del Devónico, deixant un ric llegat evolutiu, ya que d'ells varen derivar tots els vertebrats terrestres i els seus pulmons varen ser els predecessors dels nostres.
Vida terrestre
Unes atres de les coses que caracterisen al Devónico és la colonisació de la terra. Els artròpodes provablement varen invadir la terra en el Silúrico primerenc; no obstant, les primeres senyes provenen de la formació Rhynie Chert del Devónico inferior d'Escòcia. Dita formació preserva una comunitat de plantes i artròpodes que aporta una gran informació sobre l'ecologia primitiva dels primers mijos terrestres. A banda de les plantes citades més alvance, apareixen artròpodes que inclouen escorpiones, seudoescorpiones, àcars i insectes en ales. Els artròpodes marins i dulceacuícolas varen deure evolucionar cap a sistemes de respiració aérea, independentment uns d'uns atres. No és possible en les senyes del registre fòssil enumerar l'orde d'arribada d'àcars, escorpiones i ciempiés, tots els quals tenen hui descendents extraordinàriament diversos que viuen entre les modernes plantes vasculars.
Primers amfibis
Abans de l'aparició dels vertebrats, el món terrestre primitiu estava poblat per artròpodes. Existix certa polèmica sobre el moment en que els vertebrats es varen aventurar fòra de l'aigua i sobre les causes que els varen espentar a fer-ho. No obstant, no hi ha dubte de que els amfibis (capaços de respirar aire, pero dependents de l'aigua per a la seua reproducció) havien aparegut ya al final del Devónico. Icnites d'amfibis apunten a una aparició molt més primerenca. En 1977 en el sol del pati d'una casa d'Austràlia va aparéixer un bloc en trentatrés icnitas de provable edat silúrica-devónica. En el Devónico superior s'han descobert els esquelets de Ichthyostega, Acanthostega (Groenlàndia), Tulerpeton (Rússia) i Metaxygnathus (Austràlia).
Raons de l'èxodo
La teoria clàssica, creada per Romer en 1950, sosté que els peixos es varen traslladar per a escapar de la dessecació progressiva de les aigües. No obstant, els peixos hagueren pogut enterrar-se en el fanc durant l'estació seca en els seus sistemes desconectats, com fan els moderns peixos pulmonados. Esta teoria ha segut criticada per la llimitada existència de proves de sequies i perque explica solament una mínima part de les adaptacions al mig terrestre, no la sancera complexitat de les extremitats dels amfibis.
L'hipòtesis més simple és que els pulmonados es varen traslladar a terra per a explotar nous recursos: no solament menjar, en forma de plantes i chicotets animals que no eren aprofitats per ningú, sino també oxigen, molt més disponible en l'aire que en l'aigua, encara que varen tindre que deprendre a absorbir-ho sense risc.
Problemàtica de la vida terrestre
Este nou hàbitat que es presentava carrejava molts problemes que solucionar:
- Mecanismes especials de respiració: La respiració va ser el menor dels esculls que els peixos devónicos d'aletes lobuladas varen tindre que salvar per a evolucionar cap als amfibis.
- Gravetat: Este problema ho compartien en els vegetals. El soport i el moviment va ser el problema principal. En l'aigua, el cos a penes pesa i l'animal no necessita adaptacions especials per a conservar la seua forma, capacitar-ho per a moure's, soportar el pes o mantindre els òrguens en el seu lloc. La columna vertebral d'un peix està adaptada a la natació i en especial a flexionarse lateralment. La pressió bàsica d'un amfibi es dirigix cap a avall i necessita músculs per a mantindre l'esquena (quan l'animal s'incorpora), el cap empinat, la regió ventral (per a previndre la seua ruptura per l'acció del pes dels òrguens interns).
- El balancege lateral de salamandres o fardachos són el vestigi dels seus antecessors, els pulmonados. Les aletes lobuladas dels pulmonados tenen gran semblat en les extremitats dels primers amfibis. Els pulmonados del Devónico es movien arrastrant-se pels fondos cenagosos, simulant l'acció de remar, ya que no posseïen articulacions en muscle i colze. Els primers amfibis varen modificar la seua cintura pèlvica i pectoral, que varen créixer i es robustecieron. La cintura pectoral es va separar dels ossos del cràneu i es va associar a l'aparat costillar. Es va produir llavors una pèrdua de la movilitat del cràneu que presentaven els peixos òsseus, acompanyat d'un robustecimiento dels ossos craneanos per a previndre el trencament del cap baix l'acció gravitatoria o a causa de fortuïtes colisions en el deambular terrestre.
- Mecanisme per a minimisar la pèrdua d'aigua: L'aire sec de la terra provoca la deshidratació dels fràgils teixits de peixos, per la difusió d'aigua que es produïx des del cos cap a l'ambient. Fins a la queratinisació de la pell dels reptils eixe problema seguia sense resoldre's.
- Nous mecanismes de reproducció: Igual que els amfibis moderns, els primers tetrápodos devien posar els seus ous en l'aigua, dels que eixien taperots que més tart es metamorfoseaban en formes adultes terrestres. S'han trobat taperots fòssils complets, en les brànquies plumosas que usaven per a respirar baix l'aigua. Fins que els ous varen desenrollar una coberta, resultava inviable deixar estos en la terra.
Paleobotánica
En el Devónico apareixen, es diversifican i s'expandixen les plantes vasculars (apareixen els estomes i les traqueides), que en avant dominaran la vegetació terrestre. Pot dir-se que el Devónico és per a les plantes terrestres lo que el Cámbrico havia segut per als metazoos. El Devónico escomença en chicotetes plantes vasculars, les primeres, com Cooksonia lligades encara a ambients encharcados. Una atra de les primeres plantes vasculars, alguna cosa posterior a Cooksonia, va ser Rhynia, que també era un psilófito, encara que més gran i complex. Es va cridar aixina perque el primer fòssil trobat d'esta planta va ser en Rhynie (Escòcia). Tenia molts esporangis simples que apareixien com engrosamientos en l'extrem dels brots, els quals eren horisontals. Segons pareix els seus rizomes estaven associats a foncs. Una hipòtesis sobre l'evolució de les plantes manté que la terrestralisació d'estes va ser possible per la seua associació a foncs.

Al final del periodo dominen en els continents formes arbòrees de licopodiófitos, trimerófitos, esfenófitos, pteridófitos i progimnospermas. La majoria d'estes plantes tenen verdaderes raïls i fulls, i moltes eren molt altes. En el Devónico Superior, les falagueres arborescentes ancestrals com Archaeopteris i els arbres jagants Cladoxylopsida creixen en verdadera fusta (lignina). Per eixemple, nos trobem en el licopodiófito Archaeopteris, en 20 o 30 m d'altura, constituint els primers boscs. Els primers arbres coneguts, del gènero Wattieza (classe Cladoxylopsida), varen aparéixer en el Devónico Superior fa uns 380 millons d'anys.[4][5] Restants fòssils de troncs i fulls de falagueres arborescentes formen part de molts depòsits de carbó de l'Era Paleozoica. Esta ràpida aparició de tants grups de plantes i formes de creiximent s'ha cridat la "Explosió Devónica".
Les plantes vasculars a la seua volta varen permetre la formació de cadenes tróficas complexes fora dels ambients aquàtics i l'èxit dels primers animals plenament terrestres. Entre estos conten els primers artròpodes, tant quelicerados, com a aranyes, àcars, euriptéridos i escorpiones. La codependencia entre els insectes i llavors de plantes que caracterisa al món modern va tindre el seu orige en el Devónico Superior. La ràpida evolució d'un ecosistema terrestre contenint numerosos animals va obrir el camí per a que els primers vertebrats buscaren una vida terrestre. Al final del Devónico varen aparéixer els primers amfibis, encara molt pròxims anatómicamente als peixos dels que deriven, encara que no els amniotes, és dir, els reptils.
El desenroll dels sols i dels sistemes de raïls de plantes, provablement va produir canvis en la velocitat i en el patró d'erosió i deposición de #sediment. El "reverdecimiento" dels continents va actuar com sumidero del diòxit de carbono i els nivells d'este gas d'efecte hivernàcul en l'atmòsfera varen poder haver disminuït. Açò va poder haver gelat el clima i donat lloc a la massiva extinció del final del periodo.
Extinció devónica
- Artícul principal → Extinció massiva del Devónico.
El final del periodo ve marcat per una crisis d'extinció massiva que va afectar més a les mars que als continents durant el trànsit Frasniense-Fameniense, i més a les #latitut tropicals que a les miges. Va ser fa uns 364 millons d'anys, i la majoria dels peixos Agnatos varen desaparéixer de sobte. Els corals (constituïts per corals tabulats, rugosos i estromatopóridos), que havien dominat el periodo es varen extinguir, i fins al Triásico no varen tornar els secs coralinos a ser importants. Molts tàxons marins varen sofrir una forta reducció de la seua diversitat, desapareixent grups planctónicos com els graptolites i els tentaculites. També varen desaparéixer acritarcos, ostrácodos, ammonoideos, i peixos (els placodermos i els ostracodermos varen desaparéixer, i els dipnoos es varen vore afectats). Ademés, es varen extinguir el 85 % de gèneros de braquiópodos i ammonoideos, ademés de molts tipos de gasteròpodes i trilobites. En els mijos terrestres, les plantes vasculars no semblen afectades per esta crisis. Les comunitats polars de la província de Malvinokaffric no experimenten pèrdues. Encara que se sospita del refredat global com a causa principal (degut a que apareixen de nous depòsits glacials en Gondwana), no s'exclou l'influència d'un impacte extraterrestre, per al que s'han propost varis possibles llocs de colisió. No obstant, l'existència en l'actualitat en la zona intertropical de plantes molt antigues (com és el cas de les falagueres arborescentes ya senyalats) fa també pensar que l'estabilitat climàtica a través del temps geològic és major de lo que molts pensen.
Vore també
Notes i referències
- ↑ Els colors corresponen als còdics RGB aprovats per la Comissió Internacional d'Estratigrafia. Disponible en el lloc de la International Commision on Stratigraphy, en «Standard Color Codes for the Geological Clave Scale».
- ↑ Sedgwick, A. i Murchison, R. I. (1839). «On the classification of the older rocks of Devonshire and Cornwall». Proceedings of the Geological Society of London, 3 (63): 121-123
- ↑ «Devonian Paleogeography». Archivat des de l'original, el 21 de decembre de 2007. Consultat el 6 d'agost de 2008.
- ↑ Stein, W. I., F. Mannolini, L. V. Hernick, I. Landling, and C. M. Berry. 2007. "Giant cladoxylopsid trees resolve the enigma of the Earth's earliest forest stumps at Gilboa", Nature (19 April 2007) 446:904-907.
- ↑ Fossil from a forest that gave Earth its breath of fresh air - Claves Online
Bibliografia
- Ahlberg, I. 1995. Elginerpeton pancheni and the earliest tetrapod clade. Nature 373: 420-425.
- Amos, A.J. i A.J. Boucot. 1963. A revision of the Brachiopod Family Leptocoelidae. Palaeontology 6: 440-447
- Berner R.A., 1999, Atmospheric oxygen over the Phanerozoic clave, Proceedings of the National Academy of Science, 96, 10955-10957
- Ogg, Jim; June, 2004, Overview of Global Boundary Stratotype Sections and Points (GSSP's) http://www.stratigraphy.org/gssp.htm Consultat el 30 d'abril de 2006.
- Van der Voo, R. 1988. Paleozoic paleogeography of North America, Gondwana and intervening displaced terranes: Comparisons of paleomagnetism with paleoclimatology and biogeographical pattern. Geol. Soc. Amer. Bull. 100: 311-324.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Devònic.- Devónico La deriva continental (Proyecte Celestia)
- http://www.duiops.net/dinos/devonico.html
- https://web.archive.org/web/20030112214551/http://homepage.mac.com/uriarte/devonico.html
- http://www.hontzamuseoa.com/paleoamigos/webgaia/k_devonico/kdevonico.html
- UC Berkeley site introduïxes the Devonian.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Devónico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.