Anar al contingut

Osteichthyes

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Els osteíctios[1] (Osteichthyes, del grec ὀστεον /ósteon/, ‘os’, i ἰχθύς /ichthus/, ‘peix’), coneguts vulgarmente com a peixos òsseus, són un grup taxonómico de vertebrats gnatóstomos que inclou a tots els peixos dotats d'esquelet intern òsseu, és dir, fet principalment de peces calcificades i molt poques de cartílec. Junt en els condrictios (peixos cartilaginosos), formen els dos grans grups que comprenen els animals cridats vulgarmente «peixos»; encara existix un tercer grup: el dels peixos sense mandíbules (lampreas i mixines), en molt pocs representants actuals. Hui en dia se sap que este grup està format per les classes Actinopterygii i Sarcopterygii (esta última inclou els tetrápodos).

Classificació

Els peixos òsseus comprenen dos classes:[2][3]

Els actinopterigios comprenen l'immensa majoria dels peixos, caracterisats per una estructura òssea radial en les aletes. Els sarcopterigios comprenen els peixos en aletes pares lobulades, és dir, els celacantos i peixos pulmonados, que estan directament emparentats en els vertebrats terrestres (Tetrapoda). Per això, i segons la sistemàtica cladística, els tetrápodos s'inclouen en esta classe.

Filogenia

En térmens cladísticos els osteíctios i els sarcopterigios són grups parafiléticos degut a que d'alguns peixos sarcopterigios varen evolucionar els tetrápodos segons analisís moleculars, morfològics i fòssils. Açò obliga en la sistemàtica cladística a incloure als tetrápodos dins dels sarcopterigios i octeíctios. Per tant les relacions filogéneticas serien les següents:[4][5]

Característiques

Internament es distinguixen algunes diferències en els peixos cartilaginosos mentres que estos posseïxen una vàlvula espiral en l'intestí els osteoictios presenten cegos pilóricos i carixen de glándula rectal. En el sistema respiratori, apareixen brànquias dins d'una cambra branquial, i recobertes per un opèrcul que mostra a l'exterior una sola obertura branquial a cada costat. Ocasionalment pot marcar-se un preoperculo. Ademés, les brànquies no estan separades per septos. En alguns grups, la bufa natatoria s'ha transformat en un pulmó original, que li servix ademés per a surar a determinat nivell, o desplaçar-se verticalment. Abdós estructures, pulmó i bufa natatoria, són mútuament excloents, és dir, quan existix un no existix l'atre, i viceversa. Presenten majoritàriament boca terminal, capaç de realisar moviments molt precisos gràcies a que posseïxen ossos dérmicos articulats. Les dents ixen d'alguns d'estos ossos dérmicos i carixen de tongada quan cauen o trenquen. Ademés, la seua aleta cabal és homocerca. Aparte del seu esquelet intern calcificado o osificado (l'excepció és l'esturión, que ho té cartilaginoso com els condrictios), també posseïxen ossos en la dermis de la seua tegumento en forma d'escates, lo que es coneix com dermatoesqueleto. Estes escates tenen un important valor taxonómico, ya que el tipo i número (especialment en la llínea lateral i transversalmente) són usats com a traces identificatius dels distints grups. En relació en les aletes dels osteíctios, trobem majoritàriament un parell d'aletes pelvianas i un parell d'aletes toràciques o pectorals (abdós aletes són parells i simètriques en el cos) i una o vàries dorsals o una o vàries anals en el pla sagital, pero no de forma simètrica. També presenten aleta cabal. Depenent de la posició de les aletes pelvianas i toràciques, podem distinguir quatre tipos d'osteíctios: abdominals (si les aletes pelvianas es troben situades per darrere de les toràciques), toràcics (si estan a la mateixa altura o llaugerament retardades), yugulares (si estan per davant) o ápodos (carixen d'aletes pelvianas).

Algunes espècies són gregarias i es reunixen en bancs per mig de senyals acústiques. Són, en general, animals carnívors, encara que també existixen espècies filtradoras, i inclús herbívors. El nivell d'adaptació al mig fa dels peixos òsseus els més numerosos de tots els grups.

Locomoció

La majoria dels osteíctios posseïxen bufa natatoria que els permet ser ingrávidos en l'aigua, ya que l'omplin o buiden de gas per a controlar la profunditat en la que es troben. Aprofiten millor el moviment d'ascens o descens pegant les aletes al cos i evitant el roçament. Les aletes es conserven, no obstant, perque resulten útils per a moviments més precisos. Ademés, les aletes han evolucionat originant distintes funcions, com servir per a caminar pel fondo (Periophthalmus barbarus), per a palpar (Tríglidos, Trigla), com a ventoses (Lepadogaster), o com a ales per a botar durant un temps per damunt de la superfície (Cheilopogon) evitant als depredadors aquàtics en situacions d'estrés. La morfologia típica dels peixos és la que menys resistència hidrodinàmica oferix per a la natació: l'extrem anterior aguzado i una altura igual a un quarto de la llongitut del cos, estant l'altura màxima en el primer terç del cos contant des del cap. Esta forma permet minimisar les turbulències facilitant l'alvanç. De tots modos, no tots els peixos presenten una morfologia similar a la descrita. La llongitut de l'animal varia d'uns grups a uns atres, aixina com la part propulsora del moviment. Els anguiliformes tenen una part propulsora molt allargada; els carangiformes són intermijos i els més típics; i els ostraciformes tenen una part propulsora molt chicoteta. Estes diferents formes responen a diferents i variades formes de vida dels peixos. Dins dels carangiformes destaca un grup especial, els escombriformes, que és el tipo de moviment millor adaptat a una natació contínua. Ho presenten tonyines, bonicos, bíssols. Tenen un cos molt musculoso en molt baixa resistència a l'aigua: la coa és lo més prima possible, semilunar i rígida, i tenen pínnulas que servixen per a reduir les turbulències. Són per tant molt hidrodinàmics, perfeccionant esta traça en un rostre en punta i en unes regates que permeten a les aletes pares i impar retraure's i no oferir resistència al moviment. Per a poder tindre una elevada activitat muscular, mantenen la temperatura corporal per damunt de la del mig, per lo que es diu que són pseudohomeotermos. Els individus grans mantenen velocitats de 60 a 70 km/h, i superen en velocitat punta els 100 km/h. La bufa natatoria falta també en els escómbridos.

Anatomia

Tegumento

el tegumento, o pell, està format per la dermis i epidermis.

Epidermis i dermis

la dermis dels osteíctios presenta escates imbricades (com les teixixques d'una casa), i sobre les escates es dispon l'epidermis. Esta posseïx unes dèu capes de cèlules no queratinizades i vives (a diferència del restant dels tetrápodos) i una capa basal, que és la que es va dividint i originant noves cèlas epidérmicas. La epidermis presenta moltes cèlas mucoses (glándulas unicelars que secretan mucus). Este mucus regula la permeabilidad de la pell (i per tant l'excreció) i reduïx la fricció entre les escates, permetent que estes s'articulen correctament. El mucus també servix per a lubricar el cos i per a defendre-ho de patógenos. La dermis, més grossa, conté escates, cromatóforos (cèles responsables de la coloració dels peixos), teixit conjuntiu, gots sanguíneus i terminacions nervioses.

Escamas dérmicas dels osteíctios[6]

Els distints tipos d'escates actuals deriven de les que presentaven els ostracodermos o placodermos. En la majoria dels grups es va suprimir la capa superior, quedant-se solament la part basal formada per os laminar. Esta eliminació va servir per a allaugerar el cos i facilitar la natació. Les escates cosmoideas, grosses, en os laminar, esponjoso, dentina i esmalt, persistixen en els sarcopterigios. Les escates ganoideas són una forma intermija, en una capa grossa d'os laminar, os esponjoso i esmalt, present en alguns grups, com Lepisosteus. Els peixos moderns tenen les escates elasmoideas, formades exclusivament per os laminar. Hi ha dos tipos d'escata elasmoidea: la cicloidea i la ctenoidea. La ctenoidea té una vora posterior en unes chicotetes incisions radials a modo de pentines. La cicloidea té una vora posterior plana. Les escates cicloideas són pròpies en general de peixos més primitius, i les ctenoideas, de peixos més moderns. Les escates elasmoideas tenen una estructura en capes circulares. La part central de la escata és el focus (plural focii), al voltant del com apareix una série de anells de creiximent (annulii) que servixen per a estimar l'edat de l'individu. També poden presentar ràdios (radii) per la seua vora. La part anterior (o camp anterior) de la escata està situada per baix d'atres escates.

Escamas de la llínea lateral del rútil (Rutilus rutilus).

Les escates de la llínea lateral són diferents. Tenen uns forats per a que la llínea lateral funcione correctament. Estes escates fan que la llínea lateral es marque i resulte relativament conspicua.

Cromatóforos

Els cromatóforos del peix zebra són els encarregats de generar el mimetisme en el fondo, en ser exposts a ambients obscurs (dalt) o lluminosos (avall).

Els cromatóforos de la dermis, responsables de la coloració de la pell, són els melanóforos (contenen melanina, enfosquixen la pell i són cèlules molt ramificades) i els xantóforos o lipóforos (posseïxen pigments d'estructura lipídica de color groguenc). La combinació d'abdós produïxen colors rojosos. També existixen els iridocitos o guanóforos, que contenen capes de guanina que produïxen efectes sobre els dos pigments mencionats, alterant la seua coloració. Poden produir una coloració blanca característica. Hi ha peixos, com el palaya o la platija, capaces d'imitar la coloració del fondo, en un efecte conegut com metacrosis, o canvi ràpit de color. La metacrosis es conseguix gràcies a l'estructura típica dels melanóforos, que permet concentrar la melanina en unes zones i dispersar-la en unes atres, donant diferents patrons de coloració. El control d'esta capacitat es deu a una via nerviosa i una via endocrina. Les hormonas que participen són l'adrenalina, que concentra la melanina, i l'hormona dispersora de la melanina (MDH, de les seues sigles en anglés Melanin-Dispersing Hormone), que la dispersa. Les coloració varien molt depenent de la forma de vida. Els peixos epipelágics són, en la seua major part, contrasombreados, ya que tenen ellom obscur i l'abdomen blanc, lo que servix per a mimetizarse en el mig contra els depredadors (vists des d'una posició inferior, el color blanc de la pancha fa que es mimeticen en el reflex del sol; vists des d'una posició superior, el color obscur de l'esquena fa que es mimeticen en el fondo obscur de la mar o oceà). Estos mateixos peixos són plateados pel flanc (el cridat argenteum), també com a estratègia de mimetisme. En els peixos de riu predominen les coloració pardas i verdosas, pero encara hi ha contrasombreado. Els peixos de fondo solen ser rojos ya que este és el color que primer es pert a mida que descendim en profunditat. Ademés, solen tindre els ulls en un tamany més gran que els epipelágics. Trobem en certes espècies coloració en dissenys disruptius (com els de les zebres), i coloració de distracció, com ocelos o taques que imiten ulls. Les coloració crípticas poden aplegar a ser molt exagerades, i es donen tant en peixos depredadors com en potencials preses. S'observen aixina mateix coloració fanéricas (cridaneres) que freqüentment es donen en época de celosia, o be servixen per a avisar de que l'animal posseïx mecanismes de defensa especial (coloració aposemáticas). Un eixemple típic de coloració aposemática són els peixos pallasso (Amphiprion), que viuen en els tentàculs de les anémones. Acanthurus, el peix cirugià, té una espina molt tallant per a defendre's i avisa en un aspecte molt cridaner. Alguns peixos netejadors tenen coloració fanérica per a ser reconeguts com a tals; també hi ha espècies imitadores d'estes últimes, fent-se passar per netejadors i aprofitant la confiança de l'individu per a alimentar-se d'ell.

Fotóforos

Els fotóforos són òrguens que emeten llum. Es dona en moltes espècies batipelágiques. Els fotóforos tenen normalment una estructura de glándula. Estos òrguens de producció de llum varien molt d'unes espècies a unes atres. En alguns casos es transformen les escates sobre els fotóforos per a que actuen de lents, i atres voltes vénen acompanyades de guanóforos. Servixen per a reconéixer individus de la mateixa espècie, per a localisar assuts o per a atraure-les. Apareixen en molts grups, inclosos en alguns en els condrictios, per lo que és un procés de convergència adaptativa.

Sistema esquelètic

l'esquelet intern dels osteíctios està calcificado, en l'excepció dels esturiones, que és cartilaginoso. Està compost pel esquelet axial (columna vertebral), el esquelet cefàlic (cap), el esquelet zonal (les dos cintures que s'ancoren a les aletes pelvianas i toràciques respectivament) i el esquelet apendicular (aletes).

Esquelet generalisat d'un osteíctio.
1 Maxilar,
2 Arc hioideo,
3 Dentario,
4 Òrbita ocular,
5 Os de l'òrbita ocular,
6 Preopercular,
7 Subopercular,
8 Interopercular,
9 Opercular,
10 Ossos de la cintura escapular,
11 Aletes pectorals,
12 Ossos de la cintura pèlvica,
13 Aletes ventrals,
14 Columna vertebral,
15 Apófisis vertebral superior,
16 Apófisis vertebral inferior,
17 Costelles ventrals,
18 Costelles dorsals,
19 Pterigóforos de les aletes dorsals,
20 Pterigóforos de l'aleta anal,
21 Espines de l'aleta dorsal,
22 Radis de l'aleta dorsal,
24 Placa cabal,
25 Aleta cabal.".

Esquelet axial

Està format per la columna vertebral, que es subdivide a la seua volta en regió troncal (conjunt de vèrtebres que presenten costellas i carixen d'arc hemal) i regió cabal (conjunt de vèrtebres que carixen de costelles i presenten arc hemal). Les vèrtebras estan osificades i presenten un canal central molt chicotet pel que discorre la notocorda, present també en els cojinetes situats entre les vèrtebres. Cada una és cóncava per davant i per darrere, i posseïxen damunt un arc neural (pel que passa la cordonera nerviosa) i per davall un arc hemal (pel que passa un got sanguíneu i present solament en l'esquelet axial cabal). Al tipo de vèrtebres que trobem en els Condrictios les cridem anficélicas, i resulten útils per a la natació, conferint flexibilitat a l'esquelet axial. La notocorda queda comunicada pel centre de cada vèrtebra, els cojinetes entre vèrtebra i vèrtebra no estan aïllats. En la regió troncal hi ha dos tipos de costelles: les ventrals i les dorsals. Les ventrals són homòlogues a les dels tetrápodos. En el septo horisontal de teixit conjuntiu que separa la musculatura ventral de la dorsal apareix el joc dorsal de costelles.

Esquelet cefàlic

Està format pel cràneu, i protegix l'encéfal, els òrguens dels sentits i els arcs branquials. En comparació al cràneu dels taburons, els osteíctios presenten uns afegitons de esquelet dérmico òsseu (sense precursor cartilaginoso, conegut en conjunt com dermatocráneo, derivat de la closca dels ostracodermos) per damunt del cràneu intern (en precursor cartilaginoso, conegut en conjunt com endocráneo). Al cràneu que protegix l'encéfali donem el nom de neurocràneu; el restant forma part del esplacnocráneo. El cràneu és de gran complexitat, major que el dels tetrápodos. En la part de l'endocráneo, destaquem l'os etmoides, el alisfenoides i el esfenoide en la part més anterior. En la part dels òrguens d'oït apareix l'os ótico, i en la part que engancha a la columna vertebral estan el occipital i el paraoccipital. El dermatocráneo es dispon per damunt d'estos ossos, donant l'os nassal, el frontal etc. El dermatocráneo que forma un sostre per dalt es diu volta dérmica, i ha segut heretat pels tetrápodos. Per baix del neurocràneu hi ha atres ossos: palatinos, pterigoideos o pterigoides, vómer i parasfenoides. Estos ossos formen el paladar. El conjunt d'estos ossos junt en els que componen la mandíbula superior (maxila) rep el nom de complex maxilo-palatino. Este complex deriva dels dos cartílecs que els taburons tenen en les mandíbules: el palatocuadrado dona per ossificació el quadrat i el complex palatino-pterigoideo, el cartílec de Meckel dona lloc a l'os articular de la mandíbula inferior. No obstant, a estos ossos derivats del cartílec se superponen el maxilar i el premaxilar (es disponen sobre el palatocuadrado), que són ossos que funcionalmente reemplacen al palatocuadrado. Sobre el cartílec de Meckel (os articular) se superpon el dentario, que és un atre os dérmico. Les dents en els osteíctios apareixen sobre els ossos dérmicos. El següent arc és el hioideo, que colabora en la subjecció de la mandíbula (suspensió hiostílica, com en els taburons). Apareix un os intermig, el simpléctico, que unix el hiomandibular al quadrat. El hioides ve a ser l'esquelet de la llengua. En els arcs que seguixen a partir d'este ya no hi ha superposició d'ossos dérmicos. Els peixos òsseus tenen la capacitat de proyectar la boca, lo que permet obtindre un efecte de succió. Esta proyecció és del premaxilar, maxilar i dentario, que són els que duen les dents. Hi ha un atre conjunt d'ossos dérmicos, que són els ossos operculares. Estos ossos es disponen per damunt de l'arc hioideo. Són el preopercular, opercular, subopercular i interopercular. Per baix del cap, tancant les agallas per eixa zona, hi ha uns radis en una membrana entre ells, i es coneixen com a radis branquiósteos.

Esquelet zonal

L'esquelet zonal està compost per les dos cintures, escapular o pectoral i pèlvica, en que s'ancoren les dos extremitats pares. La cintura escapular és la més anterior, i presenta elements dérmicos (ossos dérmicos), absents en la cintura pèlvica. La cintura escapular, en la seua part interna, està formada per l'escàpula i el coracoides, freqüentment units, englobats per una série d'ossos dérmicos. Existix un os dérmico gran, el cleitro, al que se subjecten l'escàpula i el coracoides. Per damunt d'est trobem el supracleitro, i més encara per damunt un atre os més, el postemporal. A voltes en esta cintura hi ha una clavícula. La cintura escapular es recolza alguna cosa en el cràneu. La cintura pelviana té una peça impar (el isquiopúbico o pelvis, procedent de dos peces que es varen fusionar). Esta cintura no es recolza en el cràneu, i gràcies a una atra peça solta, el basipterigio, dona flexibilitat a les extremitats.

Esquelet apendicular

L'esquelet apendicular dels peixos està format per les aletes. En les aletes impars podem distinguir dos zones: el pterigóforo i els radis. El pterigóforo és la part de l'esquelet apendicular que s'inserta en l'animal internament, en un septo de teixit conjuntiu. Els radis són la continuació en l'exterior de l'animal dels pterigóforos, i poden ser simples (d'una sola peça) o blans (de vàries peces articulades podent estar ramificades). Podrien derivar-se d'escates, per lo que es classifiquen com lepidotricos. En les aletes pares hi ha també unes peces basals i uns radis. En els elements basals l'estructura és molt variable. En les espècies més primitives són peces grans i complexes. En els teleósteos estes peces han tendit a perdre tamany i aumentar en número. L'aleta cabal és en la gran majoria dels casos homocerca (en els esturiones és heterocerca). Per a conseguir la coa homocerca s'ha desenrollat una peça oblicua, denominada urostilo, que s'interpreta que es tracta de restants de centres vertebrals de la coa heterocerca que s'han fusionat. La forma externa homocerca s'ha obtingut per la formació de sèt ossos hipurals derivats dels radis de la coa heterocerca. Per lo tant, la simetria de la coa homocerca és solament exterior, ya que l'estructura interna és molt asimètrica.

Sistema muscular

la musculatura completa dels osteíctios està dividida, bàsicament, en quatre parts resultat de dos divisions. La primera divisió o tabicación es deu a un septo axial o llongitudinal, que separa una mitat esquerra i una atra dreta. La segona divisió es deu a un septo horisontal o transverso, a on se situen les costelles dorsals, i ho dividixen en el múscul epiaxial (el de dalt) i el múscul hipoaxial (el d'avall). Els paquets musculars es recolzen cada u en el següent per a incrementar l'eficàcia del moviment. Esta disposició curva dels septos i els paquets musculars és la que dona a la carn dels peixos el seu aspecte característic. La musculatura apendicular deriva de l'axial, i es dona solament en la base de l'aleta. La musculatura cefàlica servix per a obrir i tancar la boca i controlar el hioides. En moltes espècies existix musculatura elèctrica. Els Monorrínidos, per eixemple, es comuniquen per electricitat i l'utilisen per a percebre obstàculs. Cada espècie d'este grup té una freqüència d'ones elèctriques característiques, sent este un dels mecanismes usats per a identificar individus de la seua mateixa espècie. Eixemples d'esta musculatura són Electrophorus electricus en musculatura elèctrica esquelètica, i Uroscopus en musculatura elèctrica derivada del múscul ocular.

Sistema digestiu

Posiciones de la boca en els peixos:
(a) - Terminal,
(b) - Superior,
(c) - Subterminal, inferior

El sistema digestiu consta d'un tubo en una série de glándulas anexes. En l'inici està la cavitat bucal, i despuix una faringe a on es localisen les clavills branquials. La boca és molt variable en tamany i forma, podent ser ínfera, terminal subterminal o orientada cap a dalt. Presenten un estòmec normal, en forma d'O o carixen d'ell. Quan existix, al final poden aparéixer uns cegos pilóricos. Els dents són molt variables. Els típics són chicotets, cònics i disposts en la vora de la mandíbula (acrodontos), subjectes en teixit conjuntiu (lligaments), lo que els permet certa movilitat, útil en la vascularisació cap a dins i permanència en una posició recta i fixa per a la captura d'assuts. A voltes trobem dents en els arcs branquials, i a voltes apareix heterodoncia, és dir, dents en diferents formes. Les glándulas anexes al tubo digestiu més importants són el fege, que és ric en vitamines A i D i el bazo.

Dieta

El tipo de dieta condiciona la dentició i la forma general de l'aparat digestiu. Lo més freqüent és la dieta carnívora, en detriment de la dieta herbívora. Els carnívors tenen l'estòmec gran i dilatable, en prou cegos pilóricos i intestí curt i recte. En els herbívors l'estòmec és simple, a voltes en una part diferenciada en estòmec triturador, en intestí llarc i complex. Els peixos que s'alimenten de plàncton posseïxen unes dents que han reduït el seu tamany o han desaparegut, ya que l'aliment es reté en els arcs branquials.

Sistema respiratori

La respiració en els osteíctios pot ser per brànquias o pulmons. La bufa natatoria (bufa gaseosa) deriva de la paret dorsal de l'esòfec, i té un orige distint al pulmó, encara que existixquen casos de peixos que usen la bufa natatoria com a pulmó, pero és solament una convergència adaptativa. Esta bufa apareix en posició dorsal, i a voltes té una conexió directa en l'intestí. De fet la bufa natatoria es forma com un chicotet divertícul del digestiu. El canal que comunica la bufa en el digestiu es diu canal pneumático, i permet introduir aire en esta. Este conducte solament apareix en peixos primitius (peixos fisóstomos), i en els més evolucionats està obstruït (obliterado) (peixos fisoclistos). El conducte pneumático obté el seu nom de que du aire. Els Osteíctios actuals tenen cinc arcs branquials. El septo corresponent a l'arc hioideo és el que estaja als ossos operculares. Les brànquies tenen un sistema de contracorrent, lo que aumenta l'efectivitat de l'intercanvi gaseós (captació d'oxigen). L'espiràcul desapareix, llevat en els esturiones. Els septos intrabranquials (llevat l'opèrcul) entren en regressió (en el esturión i en els Holósteos està a la mitat) i terminen desapareixent en els més moderns (Teleósteos: tenen dos làmines branquials per arc branquial de cada costat, no separades ya per cap septo). Un peix teleósteo té quatre brànquies dobles a cada costat. Cada una d'estes brànquies és doble perque té dos làmines no separades per un septo. Cap a l'interior de la boca apareixen unes espines (branquispinas), molt desenrollades en els filtradores. També es troben dents faríngees que es formen en els arcs branquials.

La bufa gaseosa

Un gran alvanç evolutiu va ser la possessió d'una bufa natatoria, estes li proporcionen flotabilitat positiva. La bufa natatoria es troba ubicada just baix de la columna vertebral, conta en un repte (regió de gran densitat capilar) que interconecta la bufa natatoria al sistema vascular de l'organisme, els gasos lliberats de la sanc en esta regió inflan la bufa natatoria. (Moyes, C. & Schulte, P.; 2007)

En els més moderns tendix a diferenciar dos parts: la cambra oval (més alvançada), separada per un esfínter muscular del restant de la bufa. L'esfínter servix per a poder buidar ràpidament la bufa. Els fisoclistos omplin la bufa segregant gas al seu interior en els cossos rojos, que són regions en una repte mirabile de capilars. Se secreta oxigen a la bufa, obtingut de la transformació de glucosa en àcit làctic. Per a buidar la bufa intervé la cambra oval: s'obri l'esfínter, entra l'aire en la cambra oval, i en esta (que té les parets molt fines) l'oxigen passa a la sanc.

Els pulmons

Són ventrals. La bufa deriva evolutivamente dels pulmons. El pulmó apareix per eixemple en els Dipnoos, com Protopterus (peixos pulmonados africans). El pulmó es comunica en l'esòfec per mig d'una chicoteta tráquea. Té alveolos, fins a tres generacions (un alveolo, en alveolos que a la seua volta tenen alveolos). La derivació dels pulmons a la bufa natatoria començaria en la reducció del seu número a un solament, i el desplaçament d'est a la regió dorsal (lo que permet que quede per damunt del punt d'equilibri). Despuix d'açò ya apareixeria l'esfínter i desapareixeria el conducte pneumático. Molts peixos ampren la bufa natatoria com un sistema complementari per a l'obtenció d'oxigen. Es planteja que els pulmons podrien haver aparegut abans de la separació entre Condrictios i Osteíctios, pero en els Condrictios hauria desaparegut per complet. La bufa té a sovint atres funcions:

Pot servir per a produir sons o per a rebre'ls. Algunes espècies fan vibrar arcs de les vèrtebres per a fer sorolls que són amplificats per la bufa (que actua com una caixa de resonància). Uns atres utilisen les branquispinas dels arcs branquials, que fan chocar per a produir sò. Quan la bufa servix per a percebre sons, els dos oïts interns comuniquen per mig d'osículos (els osículos de Weber) en la bufa. De modo que l'aparat queda com: oït intern-sac endolinfático-osículos de Weber-bufa natatoria. Sembla ser que els osículos de Weber deriven de vèrtebres.

Reproducció

La reproducció és generalment ovípara, en posades que poden aplegar a ser de millons d'ous, a l'objecte de compensar l'alta mortalitat que sofrixen les cries (estratègia r/K). Ocasionalment també es dona la reproducció ovovivípara i vivípara. la fecundació és externa, per això, al contrari de lo que ocorre en els condrictios, els mascles no posseïxen òrguens copuladores. Els hàbits reproductors són molt sofisticats, inclús en activitats com a construcció de nius o conte de les cries. Els sexes poden ser separats, hermafroditas, i inclús existir intercanvi de sexes en determinades etapes de la vida. En algunes espècies de peixos abissals existix dimorfisme sexual (el mascle és molt més chicotet que la femella, i viu com a paràsit pegat a ella durant tota la seua vida).

Vore també

Referències

  1. ↑ Diccionario de la lengua española
  2. ↑ taxonomy. nl/TaxonTree. aspx? id=42243The Taxonomicon - Osteichthyes
  3. ↑ mnhn. fr/search. php Froese, R. & Pauly, D. (Editors). 2009. FishBase. World Wide Web electronic publication. www. fishbase. org, version (10/2009).
  4. ↑ ncbi. nlm. nih. gov/pmc/artículs/PMC3682800/Multi-locusphylogeneticanalysisrevealsthepatternandtempoofbonyfishevolution. NCBI.
  5. ↑ (2012).«A marine stem-tetrapod from the Devonian of Western North America».PLoS ONE.7(3)
    i33683.doi:10.1371/journal. posa.0033683.
  6. ↑ Varis autors (2005). «Peixos», Animal. La definitiva i impactant guia visual de la vida salvage en el nostre planeta, Madrit: Pearson Educació, S. A..

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Osteichthyes&oldid=1534350»