Zona epipelágica

La zona epipelágica (del grec ep(í) ἐπί gr. 'sobre' + pelag- πέλαγος gr. 'alta mar' + -ik-vos/-ē gr.) és un dels nivells en els que està dividit l'oceà segons la seua profunditat. En oceanografia identifica a les aiguas marines situades entre la superfície i els 200 metros de profunditat o zona mesopelágica. Eixa regió es caracterisa per ser abundant la vida submarina ya que penetra la llum solar i gràcies a dita allumenament poden realisar la fotosíntesis les plantes.

Archiu:Pelagiczone es.png

Diagrama dels nivells de la zona pelágica.

En biologia marina este terme fa referència a la descripció d'un tipo determinat d'ambient d'hàbitat natural de les espècies de plantes i d'animals marins que naden lliurement i que viuen i/o s'alimenten en aigües obertes a dites profunditats.

En la superfície estes aigües són agitades per l'onage i travessades per la llum. Ací viuen la majoria de les espècies capturades pels peixcadors.

En les aigües superficials viuen els peixos blaus. Són animals de grans recorreguts, de tenyides argentados i que preferixen les aigües agitades. Es desplacen en bancs immensos i les seues migracions obliguen als peixcadors a realisar llargues navegació per a localisar als bancs. Aixina succeïx en els arencs, les sardinas, la bíssol i, també , en els grans tonyines. Entre els grans peixos viagers, la família dels taburons conta en eixemplars de vàries tonellades de pes, que no s'alimenten res més que de plàncton; atres taburons, més menuts pero més voraços, perseguixen els bancs de sardines i trenquen les rets dels peixcadors.

També viuen en esta zona els peixos que es capturen en aparejos d'arrastre tirats per barcos: lluç, pescadilla, tigla, salmonete, abadejo, ralla, palaya, etc. Entre estes espècies hi ha algunes que viuen en el fango dels fondos marins, pero la majoria ascendixen periòdicament fins a la superfície. L'abadejo, amic de les aigües fredes i profundes, puja a la superfície per a la posada, en busca d'aigües més càlides.

Molts dels peixos que viuen en este domini s'alimenten del plàncton; és dir, d'organismes microscòpics, animals o vegetals, que les aigües duen en suspensió. Estos microorganismes són, a voltes, tan abundants que poden fer canviar el color de la mar, que en lloc del blau del seu estat natural, pren tonalitats verdes. En les aigües fredes procedents de les regions polars o de les profunditats oceàniques, riques en sals minerals, abunden extraordinàriament els microorganismes. Les mescles d'aigües de naturalea diferent, creen un mig particularment propici per a la vida marina. D'ahí l'atracció que des de fa molt temps eixercixen sobre els pobles peixcadors els bancs de Terranova i, les aigües que voregen la costa occidental del continent africà.