Arc branquial

Es coneix com a arcs branquiales o arcs faríngeus (es consideren sinònims) a les estructures a modo de clavills, situades a abdós costats de la faringe, que s'originen durant el desenroll embrionari dels animals del tall Cordados. Poden permanéixer en l'individu adult (lamprees, peixos), formant brànquies plenament funcionals, o estar presents en estat embrionari (tetrápodos incloent el ser humà). En els tetrápodos adults, els arcs no existixen com a tals, pero existixen reminiscència com la trompa de Eustaquio i atres parts del oït, que conformen el canal auditiu, i també numeroses estructures derivades, com el clavada. En zoologia els arcs branquiales es referixen a les estructures respiratòries de larves i adults mentres arcs faríngeus són les estructures embrionàries.

Concepte embriológico

Esquema d'un embrió en desenroll en el que es mostren els tres primers arcs branquiales.

Es coneix com a arcs branquiales o arcs faríngeus a les estructures a modo de clavills, situades a abdós costats de la faringe, que s'originen durant el desenroll embrionari dels animals del tall Cordados. Els arcs es desenrollen a partir de les tres capes de teixit embrionari.

• Segons molts autors, concretament els arcs faríngeus són l'estructura en general, i es poden cridar arcs branquiales únicament quan complixquen una funció respiratòria aquàtica. Per eixemple, en peixos els cridarem arcs branquiales pero en mamífers terrestres no (es cridarien arcs faríngeus).^{cita requerida}

Se situen ventrolateralment a l'animal. El seu número, habitualment de sis parells, i la seua disposició clarament seriada, permeten una nomenclatura que els denomina, de la part més cefàlica a la més cabal, segons els números romans: I, II, III, etc.

El primer arc faríngeu, o I, és el primer en aparéixer: se separa l'estomodeo del pericardi. Els sis parells d'arcs següents s'originen posteriorment, pel creiximent diferencial de la faringe.

Concepte zoològic

Es denomina arc branquial a cada una de les estructures anatòmiques en bucle o circuit altament irrigadas que fonamenten les brànquies dels peixos i d'uns atres tàxons zoològics.

Arcs branquiales soportant les brànquies en un lucio

Els vertebrats més primitius varen tindre brànquies proveïdes d'arcs branquiales. Com a reminiscència evolutiva, tots els vertebrats actuals els posseïxen també en alguna etapa de la seua creiximent embrionari. Estos òrguens només persistixen en la vida adulta d'alguns tàxons, mentres que en la majoria deriven en òrguens en funcions i estructures anatòmiques molt diferents.

En els peixos gnatostomados el primer arc branquial embrionari dona lloc a les mandíbules i el segon al complex hiomandibular, mentres que els restants donen lloc a l'estructura principal de les brànquies adultes. En el desenroll dels reptils i la gran majoria dels amfibis es van perdent tots o casi tots els elements branquiales, incloent els arcs branquiales complets. En aus i mamífers postembrionarios l'hioides queda encara més simplificat.

Funció

En les espècies en que l'aparat branquial persistix en estadis postembrionarios, és típicament usat per a funcions de respiració i/o alimentació, segons tàxons. Molts peixos han modificat els arcs branquiales anteriors en mandíbules faríngees, a sovint equipades en especialisades dents faríngees que ampren per a retindre el seu aliment. Es tracta de dents llargues i esmolats en espècies com les morenes, que són carnívores, en contrast en els amples i esclafats dents faríngees d'espècies durófagas com la carpa negra Mylopharyngodon piceus.

En els amfibis i reptils l'arc hioideo es modifica passant a tindre funcions similars. A sovint és utilisat en la ventilació respiratòria quan s'impulsa des de la boca i no des dels pulmons. Eixercita també un paper en la protrusión de la llengua para la captura d'assuts. En espècies molt altament especialisades, capaces de proyectar la llengua per a capturar als seus assuts, com els camalleons o algunes salamandres pletodóntidas l'aparat hioideo es modifica intensament con este fin. En atres espècies, com les que s'alimenten succionant, es hipertrofia. Quan la llengua només té funcions sensorials, com succeïx en els varanos i les serps, se sol reduir l'aparat hioideo.