Anar al contingut

Individualitat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Individualitat[1], que prové del llatí individŭus (‘indivisible’ o que no es pot dividir),[2] es referix a una unitat front a atres unitats dins d'un mateix sistema.

El terme «individu» s'aplica particularment als sers humans per a caracterisar-los com a subjectes morals, és dir, és solament una persona sense poblacion o comunitat responsabilitats i deures. En este sentit, també s'utilisa el terme «persona» en lloc de «individu». Ademés, les característiques, interessos i peculiaritats individuals de les persones es distinguixen de les del grup poblacional (comunitat, societat, colectiu) del que provenen i s'atribuïxen a l'individualitat com a elements subjectius de la personalitat.


Unitat i pluralitat en lo individual

Des del concepte grec de ἄτομος,[3] (àtom = que no es pot dividir), definit per la Real Acadèmia Espanyola, permet un acostament llingüístic al concepte, com l'adjectiu «individual», que no pot ser dividit.[4] En filosofia, en algunes teories a lo manco, individu serà qualsevol ser racional, és dir en capacitat de racionament, com a base per a la formació de teories de pensament i la metafísica.[5]

A voltes es confon en classe llògica o un tot-llògic en la metafísica: distribuït o no-distribuït, com si fora un conjunt d'individus existents. Açò pot ocórrer quan s'utilisen de forma semàntica pronoms vagos com: algun, qualsevol o tots (considerant tals pronoms com a substitució de u, un per u o qualsevol de tots o alguns dels possibles elements de la classe llògica com si foren individus reals i existents). Es confon d'esta manera la propietat d'una classe llògica, com a unitat llògica del pensament, en la classe natural formada per individus; com si fora aquella un conjunt numerable, en lloc de "un".[6][7]

Mario Bunge definix a l'individu com a substancial, lo mateix que propietat, és un concepte primitiu que no admet definició i és la base de la determinació de qualsevol i tota cosa; sent per tant equivalent a lo elemental d'un sistema.[8] Si el sistema és conceptual llavors lo elemental no és individu sino constructo o «ideal».[9]


Filosofia clàssica i medieval

Una de les primeres figures de l'història intelectual europea en abordar explícitament la relació entre l'individu i la comunitat en la finalitat de clarificar conceptes va ser Aristòtil, qui, en el seu Política, va descriure als humans com «zoon politikon», és dir, com a sers socials. Aristòtil concep a l'individu com lo individual, com ser que existix (l'ent); combinació de matèria i forma, segons la seua teoria del hilemorfisme. Ho denomina ousia prote*, substància primera. Segons esta perspectiva, el món està compost per substàncies materials, subjectes al moviment. L'home, com a idea, és substància segona.

Plató flama a individu "Home". L'home per a Platón és metafísic i esta format a partir d'un cos i ànima, entenent el cos com la presó de l'ànima, explicat en el seu alegoria del carro alado. Per a Platón l'individu és la dualitat i el temps que est viu és el temps que l'ànima està en el cos i lo que gasta en lliurar-se per a seguir existint com a ànima. Per a Platón el cos, en ser material compost d'àtoms, correspon al món fenoménico i per tant caòtic atomisme;[10] l'individualitat de l'home com a unitat procedix de l'ànima com forma substancial.

Ciceró usava els térmens "individuus" i "dividuus".[11] Séneca: qaedam separari a quibusdam senar possunt, cohaerent, individuae sunt, "certes coses que estan unides (coherent) i no poden ser separades entre sí, són coses individuals".[12] L'individu, per tant, és qualsevol entitat pel fet de ser indivisible, aun cuando puga estar composta de parts. Tan individu és una pedra com un arbre o un home.

[[Boe cio]][13] transmet un concepte d'individu en lo que és perfecte i complet dins de la seua espècie.[14] Distinguix tres sentits: allò que no es pot dividir per ser una unitat,[3] per la seua solidea física,[3] encara podent constatar que tinga parts, a lo manco espacials i que no pot es predicat d'atres coses.[15] Tracta a l'individu en sentit general, referent tant a una unitat material com real. Queda inexplicado cóm el compost de "unitats individuals" pot ser "un individu" i no molts, com un gra d'arena comparat en "un montó". En el sentit material de realitat física, si la realitat física es dividix, pot deixar de ser immediatament un individu o deixar de ser-ho solament en determinades circumstàncies. Constituïx un ultime grau de singularitat, lo que fa que l'unitat es torne incomunicable i intransferible,[16] el mateix tipo específic de l'original.[14][17]

Els escolàstics en l'Edat Mija varen tractar este concepte baix el punt de vista de el principi de individuacó.[16] Varen distinguir el individuum vagum és dir: qualsevol home, qualsevol taula, qualsevol cosa com una unitat no senyalada com a tal dins d'una mateixa espècie. Aixina ho utilisa Tomàs d'Aquino, un individu és distint i subsistente en la naturalea intelectual i racional.[14][18]

Metafísicamente, l'individu com tal es constituïx segons una essència com principi substancial: és la forma universal lo que constituïx lo individual existent, lo que l'individu té en comun en atres membres de l'espècie al que pertany. Açò és d'especial importància en el cas de l'ànima espiritual humana, que ha de ser individual i no material pero, al mateix temps, eixa ànima ha de ser universal per ser principi formal de l'home com espècie.

Para Duns Scoto la noció d'individu requerix dos principis diferenciats: el seu naturalea comuna com espècie, i el seu entitat individuante entre les quals no hi ha distinció real sino únicament formal. La individuacó és essencial i independent dels continguts materials o empírics.


Edat Moderna

En l'Edat Moderna s'assumix el sentit de Porfirio que ve a ser alguna cosa aixina com lo «idèntic», «açò», «esta cosa», «este determinat ser». Identifica lo atòmic en lo que és segons lo que és en sí mateixa lo que ve a ser lo «irrepetible» en sentit de ser «únic», lo que convé a una identitat, com Sócrates.[19]

La «individualitat» i lo «individual» és la noció abstracta d'una identitat que es coneix com subjecte de el seu predicats:

Tal és l'interpretació de la llògica de Port-Royal.[20]

Esta noció la varen assumir tant els racionalistes com els empirista si be en importants diferències.


Racionalistes

Descartes va comprendre dos órdens completament diferenciats d'elements individuals. Els elements materials que constituïxen l'orde de l'extensió, (res extensa) i els elements o unitats espirituals que constituïxen l'orde del pensament, (res cogitans). Adicional ad açò, Descartes de la mateixa manera que atres filòsofs, concep a l'home ("real i verdader") com una dualitat entre cos i ànima

Spinoza diluïx l'individualitat en la seua relació en el Tot com un modo d'una substància única, Deu: "sive Deus sive Natura"; la pluralitat és aparent pero no real, per lo que no existix més que una única individualitat o individu, una única substància, és dir un Monisme panteísta.

Esta noció la va utilisar Leibniz si ben aplicada a l'unitat última de lo real, la mónada com orde únic en la constitució del món en successives coordinació i subordinació de les mónadas, (l'harmonia preestablida per Deu), i ve a significar el pas a la filosofia moderna.[21][22]

Leibniz senyala la singularitat de lo individual, la mónada, i unes relacions merament externes en les demés; relacions armónicamente establides per Deu.[23] Per això en Deu, per a qui la noció és completa, no existixen les veritats de fet sino que tot ocorre de modo necessari com veritats de raó.

Wolff considera que lo individual és aquell ser que es troba enterament determinat per la noció d'espècie i la diferència numèrica.[24] Lo que nos recorda la diferència entre la llògica clàssica aristotèlica com "participació en les formes", i la llògica de Port-Royal de nocions i atributs.


Empirista

Per la seua banda els empirista varen senyalar lo individual com lo dau, sent per tant una percepció elemental com idea simple o senya irreductible en l'experiència de la pròpia consciència.[25]


El criticisme

Para Kant l'individualitat és el resultat de l'aplicació de diverses categories i la seua manifestació en els juïns necessàriament lligats a l'intuïció sensible de l'experiència fenoménica, somesa per tant a l'espai-temps:

JUÍ CATEGORIA
Afirmatiu Realitat
Singular Totalitat
Categòric Inherencia i subsistència

Lo individual acaba sent una "unitat de fenomen" que deixa a l'aire la seua relació en lo real puix és frut de l'activitat del yo com "apercepción transcendental".


Els problemes


La referència a l'home

L'individu mentres que unitat indivisible aplicada en ser humà, sol considerar-se unida:

A partir d'eixes consideracions el concepte d'individu com "Yo", "Ego", "persona" ha donat lloc a múltiples teories i consideracions sent d'especial rellevància l'individualisme.[31]


La filosofia contemporànea

El problema de lo individual presenta sérios problemes. Destaquem solament alguns dels plantejaments més concrets sobre lo individual, singular i particular que destaquen alguns pensadors:

  • El problema dels noms propis:
    • ¿Poden significar? ¿Tenen significat?
    • Si no tenen significat, ¿poden substituir-se per descripció per mig de la disjunció inclusiva de propietats?[32]

L'Enciclopèdia Oxford de Filosofia considera que la individuacó és:

  • lo que constituïx a un u d'alguna cosa.
  • I pot ser enumerat conforme a un criteri establit.

El u (individu) està en íntima relació en lo múltiple d'un gènero o espècie com classe natural, o classe llògica per al seu possible coneiximent ben com alguna cosa constructo, o be com cosa, és dir individu real.

El u per a destacar-se com a individu ha de ser element discernible en un conjunt, fent-ho diferent de l'element nul.[33] Pero la definició del conjunt requerix una propietat (llògica), com a classe, be com a contingut d'experiència o be com axioma conceptual en una teoria prèvia. Vejau Individu substancial.[34]

Lo que intuïtivamente en l'experiència ordinària apareix com alguna cosa individual evident solament pot indicar-se com un "açò"[35] i en l'ús normal del llenguage ser designat per mig d'una paraula, nom propi, o terme llingüístic o enunciat que el seu significat és un concepte llògic de contingut universal:

El recurs de poder contar com número les unitats percebudes, si be nos permet "senyalar-ho" com a individu, no sempre nos permet no obstant elaborar el concepte llògic d'individualitat segons siga l'orde que prèviament trobem establit com criteri d'unitat.

Si l'individu és un element simple no podrem expressar "qué és" dit element al no poder tindre conceptes generals que expressen la seua identitat com predicat.[36][37][38]

Aixina que, afig l'Enciclopèdia Oxford de Filosofia:

Quan no hi ha un principi singular per a determinar quànts Xs hi ha en algun lloc en un temps donat, pot dir-se que els Xs no poden ser individuados com a tals.

Lo que nos obliga a establir un sistema de referència que permeta contar, és dir enumerar, lo que considerem Xs i separar els Xs dels no-Xs.

En tan difícil situació es varen vindre a trobar els físics i matemàtics neo-positivistes, Russell, Whitehead i el Círcul de Viena, quan els àtoms elementals varen ser desapareixent com unitats indivisibles i les partícules-ones-elementals sorgien més i més en una física a on lo individual elemental desapareix darrere d'unes experimentació que responen a uns conceptes-llògics previs més que a unes realitats unitàries numerables.

Estos conceptes-llògics previs són productes d'unes teories que procuren modelar la realitat segons unes tècniques i metodologia adequades, i no obedixen sempre ni molt manco a una unitat contable que puga ser individualisada.[39][40]

Per un atre costat la pèrdua de la suposta perfecció matemàtica de la Teoria de conjunts, despuix del teorema de Gödel, va supondre el final del programa formaliste de Hilbert de formalisació matemàtica aixina com de l'intuicionisme de Brouwer. En la física quàntica el fet de poder contar individualitats ya no és necessari.

L'aritmètica i les matemàtiques, en definitiva, estan someses a la capacitat ampliadora de la dinàmica de la pròpia raó en la seua busca de el saber; en la superació de cada coneiximent donat o tingut com a tal. La ciència, (Popper), no establix veritats, sino ampliacions de coneiximents possibles sobre lo real. La llògica de la raó és més àmplia i creativa que qualsevol sistema llògic-matemàtic; sempre en camí d'ampliació futura. Com molt abans havia escrit Bachelard:

L'aritmètica no és, com tampoc, la geometria, una promoció natural d'una raó immutable. L'Aritmètica no està fundada en la raó. És la doctrina de la raó la que està fundada en l'aritmètica elemental. Abans de saber contar a penes sabíem qué era la raó. En general, l'esperit deu plegar-se a les condicions del saber.
Bachelard. Filosofia del No.
Esta persona pot tindre el seu referent com a individu per descripció d'una propietat, sense necessitat de nom propi.

Un nou sentit nominalista es manté en autors com Nelson Goodman o Quine, per a els qui solament admeten ontológicamente entitats concretes, és dir individus; no existixen més realitats que les realitats concretes. Les i ntidades abstractes classes llògiques o conceptes, no són més que recursos llògics per a operar en elles.

Gödel no pensa aixina:

És cert que el meu interés pels fonaments de la matemàtica va sorgir a través del contacte en “el “Círcul de Viena”, pero les conseqüències filosòfiques dels meus resultats, lo mateix que els principis heurístics que duen ad ells són qualsevol cosa menys positivistes o empirista... He segut un realiste conceptual i matemàtic des de 1925 aproximadament. Mai he mantingut la tesis de que la matemàtica siga sintaxis del llenguage, sino que pel contrari esta tesis, en qualsevol dels seus sentits raonables, pot ser refutada en els meus resultats.
Carta que Gödel dirigix a Mr. Grandjean en 1975.

Una famosa obra sobre els individus i la seua individualisació és l'escrita per Peter Frederick Strawson. Llingüísticament o be nos referim a una individualitat particular per mig d'un nom propi o una disjunció inclusiva de propietats que el seu referent pot resultar problemàtic; puix les classes, com a descripció de possibles individus de tals propietats i en possibles móns diferents, difícilment eviten tota ambigüitat de referència.[41]

Aixina que el problema per un costat és cóm poden identificar-se els individus particulars si no és:

  • Per indicació: directa en l'experiència, «senyalant en el dit: "açò"»; o designació otorgant un nom propi a l'experiència en que dita individuacó és coneguda.
  • Per referències: be siga a través de la transmissió del nom propi otorgat o de la seua descripció per disjunció inclusiva de propietats, (essencials o no essencials), evitant tota ambigüitat en la referència.[42]

Es tracta, llavors, d'averiguar les formes de procedir per mig de les quals es parla sobre els individus.

Problemàtica que nos du al tema de l'activitat cognit iva de la ment i a la percepció de les unitats significatives i el seu semiosis per mig de les quals establim les evidències pertinents a la referència i usos del llenguage tant en l'ús del llenguage i definició vulgar com en el coneiximent més profunt de la ciència.


Objetivisme

L'objetivisme considera a tot ser humà com a entitat independent i sobirana que posseïx un dret inalienable a la seua vida, un dret que deriva de la seua pròpia naturalea de ser racional. Per això, una societat civil, forma d'associació, cooperació o convivència pacífica entre els sers humans només pot conseguir-se sobre la base del reconeiximent dels drets individuals - i que un grup, com a tal, no té més drets que els drets individuals dels seus membres. El principi dels drets individuals és l'única base moral de tots els grups o associacions. Ya que només una dòna o un home poden posseir drets, l'expressió "drets individuals" és una redundància (que es deu utilisar per a major claritat en el caos intelectual de hui), pero l'expressió "drets colectius" és una contradicció en térmens. Els drets individuals no estan subjectes a votació pública, una majoria no té dret a votar en contra dels drets d'una minoria, ya que la funció política dels drets és precisament protegir a les minories de l'abús de les majories: "La minoria més menuda del món és l'individu. Qualsevol que negue els drets de l'individu no pot alegar ser un defensor de les minories", segons Ayn Rand.


Individualitat i individu

Per una atra part Zubiri, des del camp de la filosofia, fa una distinció entre singulum i individu stricto sensu.

El primer és un ent singular, pero l'home és necessàriament individu stricto sensu.[43]

Ferrater Mora, establix l'existència de graus d'individualitat, que són en gran medida graus de discernibilidad. Hi ha per tant diversos modos en els que pot dir-se que alguna cosa és "individu".[44]

Paul Ricoeur per la seua banda distinguix l'identitat idem (el mateix) i l'identitat ipse (sí mateixa). La primera té que vore en l'identitat numèrica, continuïtat ininterrompuda en la permanència en la duració, en el temps. La segona és una identitat narrativa que admet variacions de personalitat, perque es basa en la necessitat de alteridad, necessitat de l'atre.[45]

Recolza este modo de concebre la "individualitat" que la Biologia situa lo individual primàriament en la relació individu-espècie, por cuanto el subjecte de l'evolució és l'espècie biològica per un costat. Pero aixina mateix en el regne de la vida com a organisació complexa de la matèria lo individual es definix per una funció, des d'un gen, un teixit, orgue etc.

De la mateixa forma l'Antropologia, lo mateix que la Sociologia situen a el "individu" dins d'un sistema de relacions.

L'individu deixa de ser subjecte llògic com una classe d'un solament, com ocorria en la llògica silogística,[46] com a element aislable d'una relació. És en el sí d'un sistema material, orgànic, biològic-social-cultural, en el que es produïx la "individualisació" en el que es desenrolla una un conjunt|unitat dins del sistema o personalitat única, com individu stricto sensu i persona.[47]


Referències

  1. ↑
  2. ↑ «Significado de Individuo (Qué es, Concepto y Definición)». significados.com.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 (2007) Salud mental y trabajo (en es), Plaza Valdes. ISBN 978-970-722-551-0. Consultat el 2025-11-10.
  4. ↑ Gortari, Elí de (1988-01-01). Diccionario de la lógica (en es), Plaza y Valdes. ISBN 978-968-856-169-0. Consultat el 2025-11-10.
  5. ↑ Morris, Charles G.; Maisto, Albert A.; Salinas, María Elena Ortiz (2005). Introducción a la psicología (en es), Pearson Educación. ISBN 978-970-26-0646-8. Consultat el 2025-11-10.
  6. ↑ Aristòtil. Metafísica VIII. cap.III; B. Russel. Mr. Strawson, sobre el referir. La evolución de mi pensamiento filosófico. op. cit. p. 250-257
  7. ↑ http://faculty.fullerton.edu/jeelooliu/435(10)_Strawson%20&%20Donne llan.pdf
  8. ↑ Mario Bunge, Diccionario de filosofía, México, Siglo XXI, 1999, p. 40.; Mario Bunge, Treatise on basic philosophy. Volume 3. Ontology I: The furniture of the world, Dordrecht, D. Reidel Publishing Company, 1977, p. 158.
  9. ↑ Mario Bunge, Treatise on basic philosophy. Volume 1. Semantics I: Sense and Reference, Dordrecht, D. Reidel Publishing Company, 1974.
  10. ↑ Timeo
  11. ↑ Borja, Rodrigo (1997). Enciclopedia de la política (en es), Fondo de Cultura Económica. ISBN 978-968-16-5217-3. Consultat el 2025-11-10.
  12. ↑ Hastings, James; Selbie, John Alexander; Gray, Louis Herbert (1928). Encyclopaedia of Religion and Ethics (en en), Scribner. Consultat el 2025-11-10.
  13. ↑ Boethius (1906). Anicii Manlii Severini Boethii In Isagogen Porphyrii commenta (en la), Microcard Eds.. Consultat el 2025-11-10.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Perelló, Sebastián Fuster (1997). Misterio Trinitario. Dios desde el silencio y la cercanía. (en es), Editorial San Esteban. ISBN 978-84-8260-030-7. Consultat el 2025-11-10.
  15. ↑ Bautista-Vallejo, José Manuel (2006). Educar en la posmodernidad: descubrir personas y orientar su desarrollo (en es), EUNED. ISBN 978-9968-31-502-9. Consultat el 2025-11-10.
  16. ↑ 16,0 16,1 Manzano, Jorge (2006). Miniléxico. Términos escolásticos de referencia (en es), Universidad Iberoamericana. ISBN 978-968-859-616-6. Consultat el 2025-11-10.
  17. ↑ Gràcia, Jorge J. I. (1987). [https://www.google.com/books/edition/introducci%C3%B3n_a_el_problema_de_la_individu/X8g97hKZBecC Introducció al problema de la individuac ió en l'alta Edat Mija] (en es), UNAM. ISBN 978-968-36-0245-9. Consultat el 2025-11-10.
  18. ↑ Gracia, Jorge J. E. (1987). Introducción al problema de la individuación en la alta Edad Media (en es), UNAM. ISBN 978-968-36-0245-9. Consultat el 2025-11-10.
  19. ↑ Gracia, Jorge J. E. (1987). Introducción al problema de la individuación en la alta Edad Media (en es), UNAM. ISBN 978-968-36-0245-9. Consultat el 2025-11-10.
  20. ↑ Incluso l'existencia es considerada como predicado de l'esencia. La noción es al mismo tiempo esencia y sujeto de todos sus predicados como identidad sustantiva; lo que viene a justificar l'argumento ontológico para la demostración de la existencia de Dios, siguiendo la doctrina cartesiana.
  21. ↑ La mónada com unitat d'acció reunix en sí la seua activitat en una incomunicació total; el seu ser és l'acció que es manfiesta en els seus predicats; l'anàlisis dels seus predicats manifesta el seu ser. La noció de cada substància individual és precisament la suma de el seu predicats. Si ben Leibniz inclou en ells tant la percepció que és l'estat interior de la monada que representa les seues relacions en les demés mónadas de l'univers, i la apercepción, que és la consciència o el coneiximent reflexiu d'eixe estat interior,(Monadologia && 23 i 30) a on reconeix la seua identitat individual i, si és el cas, el seu mismidad com a consciència. Açò és lo que fa a Leibniz més modern que Descartes i més propenc a l'Ilustració i la filosofia contemporànea, puix el seu pluralisme panpsiquista inicia el camí cap a la filosofia del subjecte que acaba en els idealisme: transcendental, Kant; subjectiu, Fichte; objectiu, Schelling; [[Absol uto (metafísica)|Absolut]], Hegel
  22. ↑ Interesante descripción del problema de la identidad y pluralidad de individuos a partir de las diferencias tal como son consideradas por Aristòtil, Locke y el pensamiento de Leibniz en: Gómez Pin, V. Leibniz, la diferencia material. Los filósofos y sus filosofías, Tomo II. 1983. Barcelona, Vicens-Vives. ISBN = 84-316-2139-7
  23. ↑
    És molt cert que, quan a un mateix subjecte se li atribuïxen molts predicats, i el tal subjecte ya no s'atribuïx a cap atre, li la crida substància individual.../...Aixina les coses, podem dir que la naturalea d'una substància individual o d'un ser complet és la de tindre una noció tan perfecta que baste per a fer comprendre i deduir tots els predicats del subjecte al que se li atribuïx dita noció
    Leibniz. Discours de métaphysique,& 8,9
  24. ↑ Ontología § 227 y 240
  25. ↑ El "YO" concebido como una suma de percepciones como sostenía Hume
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 Arts.de referencia en Enciclopedia Oxford de Filosofía. op. cit.
  27. ↑ Véase descripción y la posibilidad de una verdad necesaria a posterior. Kripke, op. cit.
  28. ↑ Kripke, op. cit.
  29. ↑ Rationalis natura individua substantia (Sustancia individual de naturaleza racional). Tal es la definición escolástica de persona
  30. ↑ En este caso es el resultado de ser una manifestación especial de un sistema nervioso suficientemente complejo como para realizar esas funciones que consideramos inteligentes, que lo diferencian de los demás individuos de la naturaleza. La valoración de esa diferencia puede marcar un orden diferente o no del resto de los seres del universo
  31. ↑ Cfr. Principio de individuación. Concepción en Schopenhauer
  32. ↑ Así lo propuso Russell y los neopositivistas.
  33. ↑
    L'anàlisis de l'estructura es produïx generalment per etapes... Lo que es pren per unitats no analisades en una etapa es presenta com a estructures complexes en l'etapa immediata..../...Els ossos, les molècules, els àtoms i els electrons poden ser tractats, separadament, per a certs propòsits, com si foren unitats no analizables carents d'estructura, pero en cap etapa hi ha raó positiva per a supondre que siga este el cas en realitat. Les unitats més simples alcançades fins ara poden resultar en qualsevol moment susceptibles d'anàlisis. Si ha d'haver unitats no susceptibles d'anàlisis perque carixen de parts, és qüestió que, segons pareix, no hi ha modo de decidir. No és important ya que no hi ha res erròneu en una descripció d'estructura que partixca d'unitats que resulten despuix complexes. Per eixemple, els punts poden definir-se com a classes de successos, pero això no fa fals res de la geometria tradicional, que considerava els punts com a simples. Tota descripció d'estructura és relativa a certes unitats que són considerades, de moment, com a carents d'estructura, pero mai ha de supondre's que tals unitats hagen de tindre, en un atre context, una estructura que siga import davant reconéixer.
    B.Russell. op. cit. p.234
  34. ↑ Su relación con la materia es, en la actualidad científica, físicamente irrelevante. Frente al clásico principio de individuación materia signata quantitate, según los escolásticos, el concepto físico de materia actualmente tiene nada o poco que ver con el sentido de la experiencia, toda vez que la idea de cuerpo-extensión-tiempo-energía tienen una relación completamente distinta a partir de la teoría de la relatividad y la física cuántica. Zubiri propone por ello una distinción entre sustancia y sustantividad. Zubiri. Sobre la esencia. Parte III. cap. 8
  35. ↑ Como hace el niño pequeño al señalar con el dedo índice lo que quiere pero no tiene palabras con la que designar eso que quiere
  36. ↑ El chiquet "senyala" en el dedito lo que vullgues, quan no té mijos d'expressar lo que és "això que vol". "That's baix", "açò és aixina" com a percepció essencial que remet a l'experiència directa d'un objecte, tal com va considerar Russell. I ya Plató en el Teeteto:
    Escolta, puix, un somi en canvi d'eixe atre somi. Cree haver sentit també dir á algu

    nos que els primers elements, si puc dir-ho aixina, de que l'home i l'univers es componen, són inexplicables; que á cada u, pres en sí mateixa, no pot fer-se més que donar-li nom, sent impossible enunciar res més ni en pro ni en contra, perque seria ya atribuir-li el ser o el no ser; que no deu afegir-se res a l'element, si es vol enunciar-ho només; que ni encara deuen unir-se á ell les paraules ell, este, cada, només, açò , ni moltes atres semblants, perque no sent res fix s'apliquen á totes les coses i són d'algun modo diferents d'aquelles á les que s'apliquen; que seria precís enunciar l'element en sí mateixa, si açò fora possible, i si tinguera una explicació que li anara pròpia, per mig de la qual se li poguera enunciar sense l'auxili de cap atra cosa; pero que és impossible explicar cap dels primers elements, i que només pot nomenar-se'ls simplement, perque no tenen més que el nom.

    Pel contrari, respecte á els sers composts d'estos elements, com hi ha una combinació de principis, l'hi ha també en quant á els noms que fan possible la demostració, perque esta resulta essencialment de la reunió dels noms; que per lo tant, els elements no són ni explicables, ni cognoscibles, sino solament sensibles; mentres que els composts poden ser coneguts, enunciats i estimats per un juí verdader; qué, per tant, quan es forma sobre qualsevol objecte un juí verdader, pero destituït d'explicació, l'ànima á la veritat pensava exactament sobre este objecte, pero no li coneixia, perque no es té la ciència d'una cosa, mentres que no es pot donar ni entendre l'explicació; pero que quan al juí verdader es unia l'explicació, s'estava llavors en estat de conéixer, i es tenia tot lo requerit per a la ciència. ¿És aixina com has entés este somi o d'una atra manera?
    Platón, Obres completes, edició de Patricio de Azcárate, tom 3, Madrit 1871, p. 273
  37. ↑ Lo individual únic al no poder ser conceptualizado resulta incomprensible. Ya ho va dir Plató en el Teeteto. A este fi és interessant l'experiència que relata el P. Bartolomé de les Cases dels incas tenint que descriure a Moctezuma a uns sers molt estranys, "mitat home mital animal", els espanyols montats a cavall, alguna cosa que no havien vist jamai. O les dificultats dels biòlecs en pretendre classificar al ornitorrinco, un animal que trenca tots els esquemes coneguts fins a llavors.Umberto Eco. Kant i el ornitorrinco.(1999). Barcelona. Lumen. ISBN = 84-376-0466-4
  38. ↑ EL ÍNDICE EN LA FILOSOFÍA DE PEIRCE.Armando Fumagalli. http://www.unav.es/gep/AF/Fumagalli.html
  39. ↑ Schrödinger,
    Abans, si es preguntava a un físic de quin material estaven integrats els àtoms, ell podia somriure i respon en evasivas. Si, insistint, se li preguntava si era possible concebre'ls com a menudes porcions invariables de matèria ordinària, com les que imaginava el pensament pre-científic, el físic podia respondre que això no tenia molt sentit, pero no podia fer mal. La primera pregunta "absurda" hui ha cobrat significació. La resposta és un categòric "No". L'àtom carix de la propietat més primitiva que associem en una peça de matèria en la vida ordinària. Alguns filòsofs d'antany, si se'ls poguera plantejar el cas, dirien: els vostres àtoms moderns carixen de substància, i no són més que forma.
    op. cit. ¿Qué és una partícula elemental? p. 180
  40. ↑ La "observabilidad" científica, como experimento, lleva implícita la necesidad de una objetivación del fenómeno como unidad individual o sistemática, lo que admite que sea una interpretación de una formalización del lenguaje matemático y/o a través de las medidas observables mediante aparatos técnicos diseñados conforme a dicha interpretación teórica para que sea aceptada como adecuada, al menos científicamente y, por tanto provisionalmente, a la realidad. Cfr. Ciencia
  41. ↑ Strawson, op. cit. Kripke. op. cit.
  42. ↑ ¿Cómo establecer criterios de referencia respecto a un individuo concreto? Como señala Kripke, si encontramos una referencia no ambigua de "Aristòtil" por algunas de sus propiedades, tendríamos una verdad necesaria a posteriori, lo que abre el tema a problemas más amplios sobre la verdad.
  43. ↑ Zubiri, op. cit. pp. 164 y ss.
  44. ↑ Ferrater Mora. 1983. op. cit.
  45. ↑ Paul Ricoeur. Sí mismo como otro. 1996. ISBN 84-323-0923-0. Madrid Siglo XXI
  46. ↑ cfr. silogismo
  47. ↑ Último capítulo de Frank, M. op. cit. "persona y mónada".


Bibliografia

  • Aristòtil (1994). Metafísica, Madrid. Gredos.. ISBN 84-249-1666-2.
  • Zubiri, X. (1962). Sobre la esencia, Madrid. Sociedad de Estudios y Publicaciones..
  • Strawson, P.F. (1987). An essays in descriptive metaphysics, London.Methuen..
  • Kripke, S. (2005). El nombrar y la necesidad, México. UNAM.. ISBN 970-32-2512-8.
  • Ferrater Mora, J. (1988). El ser y la muerte: bosquejo de filosofía integracionista, Madrid. Alianza.
  • Ferrater Mora, J. (1984). Diccionario de Filosofía (4 tomos), Barcelona. Alianza Diccionarios.. ISBN 84-206-5299-7.
  • Ferrater Mora, J. (1983). De la materia a la razón, Madrid. Alianza Editorial.. ISBN 84-206-5299-7.
  • Congrés Espanyol d'Estudis Clàssics. Unitat i pluralitat en el món antic. Actes del VI Congrés Espanyol d'Estudis Clàssics: (Sevilla, 6-11 d'abril de 1981) / Societat Espanyola d'Estudis Clàssics. 1983. Madrit. Gredos.
  • Díaz Muñoz, G. Zubiri, Lakatos i la crisis gödeliana del fonament matemàtic. The Xavier Zubiri Review, Volume 2, 1999, pp. 5-26.
  • Honderich, T. (editor). (2001). Enciclopedia Oxford de Filosofía, Madrid. Anaya. Tecnos. ISBN 84-309-3699-8.
  • Stein Murray. (2007). El principio de individuación: hacia el desarrollo de la conciencia humana, Barcelona. Luciérnaga.
  • Nicol, I. El principi de individuacó. Dianoia: anuari de Filosofia, ISSN 0185-2450, N.º. 15, 1969, págs. 115-140
  • Frank, M. (1995). La piedra de toque de la individualidad, Barcelona.Herder.. ISBN 84-254-1884-4.
  • Anicius Manlius Severinus Boëthius (1906). In Isagogen Porphyrii commenta, Corpus scriptorum ecclesiasticorum latinorum. MDCCCCVI. Editum consilio et impensis Academiae Litterarum Cesareae Vindobonensis, vol. XXXXVIII. Vindobonae F. Tempsky – Lipsiae G. Freytag..
  • Russell, B. (1982). La Evolución de mi pensamiento filosófico, Madrid. Alianza Editorial.. ISBN 84-206-1605-2.
  • Schrödinger, E. (1975). ¿Qué es una ley de la naturaleza?, México. Fonde de Cultura Económica..


Vore també

Enllaços externs