Existència
En filosofia, la existència[1] és, en térmens generals, la realitat d'un ent. A este concepte li'l sol contrastar en el de essència.[2][3]
Etimologia
La paraula existència prové del terme llatí existentia, derivat tardà del verp existere, compost de ex- («fora»)[4] i sistere («detindre's»)[5] o stare («estar dret»),[6] i que significa «eixir, aparéixer, mostrar-se»; o ben «ser, estar».[7][8] Aixina, atenent a el seu etimologia, la paraula existència significa «lo que està ahí» o «lo que està fòra».[9]
Desenroll del concepte
En la filosofia antiga i medieval
- Artícul principal → Presocráticos.
Els filòsofs de l'Antiga Grècia distinguien l'existència verdadera de l'apariència sensible i canviant — lo fenoménico. Varen considerar i varen estudiar la realitat o essència de totes les coses com arché (ἀρχή): principi, orige i causa de totes les coses.
Als filòsofs presocráticos els va preocupar determinar qué és lo que existix, més que explicar la mateixa existència de les coses.[10] Aixina, teorizaban que “lo que hi ha” (lo que realment existix) és l'aigua (Tals), l'aire (Anaxímenes), lo ápeiron (Anaximandro), o els números (Pitàgores).
Heráclito planteja no haver essències, no existir les coses, lo que verdaderament existix és el moviment, el canvi o devindre.
En Parménides el problema adquirix un nou sentit sobre l'inteligibilitat com Idea del ser.
Platón, Aristòtil, i els filòsofs cristians varen tractar el tema en referència a la realitat de les idees, enteses com formes de la matèria en la seua relació en el món. Varen considerar, puix dos modos fonamentals d'existència: la matèria i la forma.
Els primers escrits que tracten este tema específicament són els diàlecs de Fedón, La República, el Polític i el Timeo de Platón i la Metafísica d'Aristòtil.
- Artícul principal → Platón.
Platón supon que la realitat, pròpiament dita, són les idees que, com gèneros llògics universals, existixen en un món ordenat i jerarquizado més allà del món material, presidida per l'Idea de les Idees: L'Idea del Ben. Un demiürgue pren com a model dites idees i les introduïx com "ànimes" o formes (principi de moviment) en la matèria, que pròpiament no és res; la matèria per sí és caos, desorde (el mal). D'esta forma s'explica i comprén el món material sensible en el que vivim, i el sentit de la vida com a trànsit cap a una atra vida, la verdadera, en el món de les i
deas al que l'ànima aplega despuix de successives reencarnacions fins a aplegar a l'ànima de l'home, racional, que es lliurarà finalment de la matèria a través de la filosofia per mig del coneiximent i amor de l'Idea del Be, orige de tot Ser i de tot Ben.
Platón és el primer filòsof que realisa un plantejament unificat dels modos d'existir:
- Essencial i necessari en el món de les idees, de les que cada cosa en el món participa segons el seu propietats, enteses com a formes cada una segons el seu essència particular, en la font del verdader Ser: l'Idea del Ben, (Deu per als cristians).
- Transitori i insegur en els sers materials del món a través de les successives unions de les idees en la matèria, ara com a forma o ànima (principi de automovimiento i vida) que introduïxen orde i jerarquia en la matèria (eterna, caòtica, desorde, mal).
- Com a sentit existencial de l'ànima humana en el seu trànsit pel món.[nota 1]
- Artícul principal → Aristòtil.
Aristòtil és verdaderament el primer que va desenrollar una teoria elaborada de l'existència mundana; només existixen les coses individuals com "substàncies primeres", que únicament poden realisar la funció de subjecte i mai de predicat; és l'única realitat que té existència pròpiament dita i per sí mateixa. L'únic terme llingüístic que pot aplicar-se ad ella és el nom propi. Tots lo demés térmens del llenguage representen conceptes, (cantitats, temps i lloc, relacions, qualitats, etc., les cridades Categories) que s'apliquen
substància primera com predicats; si be hi ha un, el de substància segona que, per representar l'essència és universal i predicat de tots els individus existents que tinguen participació en la mateixa essència durant tota la seua existència i de forma permanent. Tot lo demés té existència analògica i derivativa com predicats de les substàncies primeres, és dir, que existixen en funció de les coses individuals a les que modifiquen de forma accidental.
- Artícul principal → Filosofia cristiana.
Ricardo de Sant Víctor va elaborar un concepte de l'existència basat en l'etimologia del terme:
Els neoplatónicos i els primers filòsofs cristians varen pensar que les idees tenien realitat com essències en la ment de Deu. Seguint la tradició neoplatónica i agustiniana S. Anselmo per mig del cridat argument ontològic donava per demostrada l'existència de Deu a partir de l'idea de Deu: Ser Perfecte, font de tota existència.
- Artícul principal → Tomás d'Aquino.
En l'introducció del aristotelismo en Europa pels àraps el tema de l'existència adquirix un nou sentit en la Baixa Edat Mija en incorporar Tomàs d'Aquino a la filosofia cristiana la distinció d'Avicena entre "ser d'essència" i "ser d'existència". Inaugura aixina una via nova de demostració de l'existència de Deu partint del coneiximent del món sensible, material i mòvil, les "cinc vies". Despuix ha passat a ser el modo d'explicar l'existència en l'nomenada filosofia tradicional aristotèlic-tomista, a voltes mal cridada escolàstica.
Front a tots estos autors, que consideren la realitat de les idees en Deu, pero no en l'enteniment humà i per això són cridats realistes, es troben els que consideren que les idees no tenen realitat alguna fòra del pensament de qui les pensa, són purs nomenes.
Els filòsofs nominalistas i en especial, Guillermo de Ockham, varen considerar que les idees, com conceptes, no són més que "paraules", "noms" ("flatus vocis") que no tenen realitat cap; només són predicats llingüístics sobre les coses individuals de les que fem generalisacions per a entendre-nos. Seguint el aristotelismo i considerant l'experiència com a verdadera font del coneiximent de l'existència, afirma solament l'existència per als sers individuals. Els conceptes generals no tenen existència com a tals, sino dependència del pensament que els crea. A Deu s'aplega per la via més neoplatónica i agustiniana[nota 2] i franciscana de l'Idea del Ben i de l'Amor, i no la via de la mera raó argumentativa.
En l'Edat Moderna
- Artícul principal → Descartes.
- Artícul principal → Racionalisme.
En l'Edat Moderna el tema de l'existència adquirix nous matisos a partir del racionalisme de Descartes i la deriva de la Llògica de Port-Royal d'Antoine Arnauld i Pierre Nicole:
La llògica de Port Royal basada fonamentalment en la filosofia de Descartes assumix la formalisació silogística d'Aristòtil pero, mentres Aristòtil pretén manifestar o dir lo que és la realitat, ara la funció del juí categòric es planteja com a identificació del predicat en el subjecte percebuts com idees. El juí és una relació d'idees.[nota 3]
|
Els dos térmens s'unixen per mig del verp 'ser', que actua com a còpula; o 'no ser', si el predicat és negat del subjecte. Cada juí té tres components: el terme subjecte, el verp copulativo que vincula o separa el subjecte del predicat, siga este com tribut de la substància o be com a modo de la mateixa.
Quan l'unió és consecuenci a de la noció mateixa o propietat intrínseca de la substància, el predicat es considera un atribut. Quan és una predicació accidental es diu Modo.
L'existència és evidentment l'atribut fonamental de la substància.[nota 4] D'esta manera l'existència és considerada com un predicat.
Descartes establix com a noció de substància allò que no necessita d'un atre per a existir.
De fet per a alguns racionalistes, pel mètoto rigorosament deductivo i l'exigència d'un Principi de raó suficient que imponia el racionalisme, varen aplegar a la conclusió de que l'única substància pròpiament dita és Deu. Noció que va servir de fonament a l'ocasionalismo i al monisme panteísta de Spinoza. Leibniz va tindre que recórrer, per a salvar les veritats de fet, a la "harmonia preestablida" per Deu per a explicar la conexió de les idees en l'ocórrer del món.[nota 5]
Esta forma d'entendre l'existència aplicada a la substància divina dona validea llògica a l'argument ontològic de Sant Anselmo, acceptat novament per Descartes.
La noció innata de Deu inclou la seua existència i ser font de tota perfecció i de tota existència. La perfecció de Deu és la garantia de que les meues idees, en quant continguts de la meua consciència, corresponen a una realitat.[nota 6] L'error és possible pel mal funcionament de l'individualitat, per les passions, o per la falta del [[Anàlisis de contenid vos|anàlisis]] en la relació de les idees.
L'idea de Deu implica la seua existència, com a exigència de la pròpia raó, i sense necessitat de percepció mundana alguna.[nota 7]
- Artícul principal → Empirisme.
Els empirista no varen acceptar les idees innates, i per tant varen rebujar l'argument ontològic; únicament varen considerar l'existència dins de l'associació d'idees a partir de l'experiència.
David Hume va reivindicar que l'existència no afig res a la noció d'una cosa; distinguint les veritats de fet i la relació d'idees.
Leibniz i, més tart Kant, varen distinguir entre veritats de fet i veritats de raó i juïns a priori i juïns a posteriori.
Per a Leibniz la coordinació entre estes dos veritats és possible per la Harmonia preestablida per Deu.
Per a Kant el coneiximent humà troba el seu llímit en els objectes de l'experiència com a única garantia d'existència. La realitat com tal, independent de ser coneguda, si be podem pensar-la, no és accessible al coneiximent humà. Deu, l'ànima, el món, són "idees regulativas de la Raó" en la seua pretensió de superar els llímits del conéixer. Deu un postulat de la Raó Pràctica. La Metafísica no és possible com a ciència.
Es contempla el tema de l'existència des de dos perspectives:
- La perspectiva llògica. La llògica adquirix una nova dimensió en la formalisació simbòlica. El silogisme aristotèlic s'interpreta com una Llògica de classes i, com llògica de predicats, l'existència s'explica per mig de quantificadors.
- La perspectiva existencial referent a la consciència de "existir" com a condició essencial de l'home.
La llògica de l'existència com predicat
En llingüística, la paraula 'existir' servix de predicat gramatical, pero els filòsofs des de sempre han discutit si el concepte de existència és un predicat llògic. Uns sostenen que 'existir' predica alguna cosa, i que té el mateix sentit que frases com «és real», «té ser», «es troba en la realitat» o «està en el món real». Uns atres, en canvi, neguen açò, i arguyen que el terme 'existir' és merament un sinònim de 'ser', i que tot enunciat que conté el predicat 'existir' es pot reduir a un enunciat que no usa este predicat. Per eixemple, «existix un trébol de quatre fulls» es pot expressar també com «hi ha un trébol que té quatre fulls», o «és un trébol de quatre fulls».
Herbart i John Stuart Mill varen acceptar la naturalea predicativa de l'existència en frases com un número, que és el més gran, no és possible» (Herbart)[12] o «un centaure és una ficció poètica» (Mill).[13]
Franz Brentano considerava que es pot juntar el concepte representat pel grup nominal 'un A' al concepte representat per un adjectiu 'B' per a donar el concepte representat per un B-A» com a grup nominal. Pero no és una proposició en sentit de veres o falsetat perque no implica cap existència. Per a poder afirmar una existència de dita unió caldria afegir «És el cas d'un B-A» o «No és el cas d'un B-A», la qual cosa donaria sentit d'existència i per tant de proposició a l'enunciat nominal. Per eixemple, podem unir 'home' i 'sabio' per a formar el concepte 'home sapient', pero el grup nominal 'home sapient' no és una proposició llògica en sentit de veres o falsetat. En canvi, les frases «és el cas d'un home sapient», «no és el cas d'un home sapient», i sobretot «Juan és sapient», sí són proposicions en sentit de veres o falsetat que parlen de l'existència en el món. En general, tota frase en que s'expresse alguna informació adicional sobre l'existència d'individus que tinguen dites propietats, en una llògica de primer orde, pot ser una proposició en sentit de v erdad o falsetat que parla de l'existència en el món. Per eixemple, les frases «algun home és sapient», «cap home és sapient», «tots els hòmens són sapients», «qualsevol home és sapient» i «algun home no és sapient», són proposicions tals, ya que brinden informació adicional sobre l'existència d'un 'home sapient' per mig dels térmens 'algun', 'cap'. 'tots', i 'qualsevol'.cita requerida
Frege va desenrollar un punt de vista semblant en la seua obra Les Fundacions de l'Aritmètica, i Charles Peirce va fer lo mateix. El punt de vista de Frege i Brentano és la base de la posició dominant en la filosofia i llògica actual. Des de dit punt de vista, la relació entre el subjecte i el predicat d'una proposició s'establix com a contingut de possibles variables que donen existència o no existència a l'unió o separació de dits subjecte i predicat.cita requerida Esta idea la va expressar Quine en la seua frase: «Ser és ser el valor de variable.»[14]
En atres paraules, l'existència ve a ser un quantificador llògic (cridat «quantificador existencial») en el que es determina que es dona a lo manco un cas d'alguna parella subjecte-predicat, a on el subjecte és una variable llògica el domini del qual està establit pel predicat.cita requerida
Semàntica
No obstant lo anterior, no cap dubte de que algunes idees tals com els ‘Pegasos’, els ‘Centaures’, els ‘Cocos’ o les ‘Bruixes’, signifiquen alguna cosa, tenen alguna realitat de referència, perque les usem en determinades situacions en sentit i eficàcia, per eixemple, en l'exclamació "¡Chiquet si no menges la sopa va a vindre el Coco!".
Alexius Meinong pansa per ser el filòsof que otorgava realitat al significat dels conceptes. De modo que Pegàs i Centaure, Coco i Bruixa, tenien una realitat existent lo mateix que La montanya d'or. És lo que concedix sentit i nos permet afirmar: La montanya d'or no existix.
David Lewis en la seua doctrina del realisme modal considera que cal diferenciar l'existència i l'actualitat.
Russell que va aplegar a acceptar el punt de vista de Meinong critica posteriorment esta posició en que fa existent a tota la realitat,[nota 8] la qual cosa sembla excessiu.[15]
El problema per tant del significat de l'existència com a concepte no sembla fàcil de resoldre.
Étienne Gilson considera que essència i existència són conceptes irreductibles. Podem comprendre el concepte de l'existència, pero no podem aprehender l'existència mateixa, l'acte d'existir, si no és per mig de l'experiència concreta de lo existent.
Maritain per això diu que és el juí com enunciat de l'experiència lo que s'enfronta a “el “acte d'existir”, com a fet del món.
¿Existix la 'existència'?
En algunes afirmacions l'existència s'implica sense mencionar-la. L'afirmació 'un pont creua el Támesis en Hammersmith' no pot tractar solament d'un pont, el Támesis i Hammersmith. Ha de ser sobre la 'existència' també.
Per una atra part, l'afirmació 'un pont creua l'Estany Estigia en Llim' té la mateixa forma, pero mentres en el primer cas comprenem un pont real en el món real fet de pedra o rajola, és menys clar lo que significarà la 'existència' en el segon cas.
Ya els nominalistas reivindicaven que certs grups nominals poden ser 'eliminats' per reescriure un enunciat en una forma que té el mateix sentit, pero que no conté el grup nominal. Aixina Ockham va reivindicar que 'Sócrates té saber', que podria semblar que otorga l'existència d'una referència per a 'saber', pot ser reescrit com 'Sócrates és sapient', que conté només un referent 'Sócrates'.
Este mètoto va ser acceptat generalment en el XX per l'escola analítica de filosofia.
No obstant, este argument pot ser invertit pels realistes si mantenim que l'enunciat 'Sócrates és sapient' pot ser reescrit com 'Sócrates té saber', lo que implicaria un referent amagat per a 'sabio'.
Un atre problema és que els sers humans semblen processar informació sobre personages de ficció com si processaren informació sobre persones reals. Per això el chiquet "tem al Coco". i hi ha qui "creu en els dimonis".
|
Un científic potser faria una distinció clara sobre objectes que existixen, i podria afirmar les condicions que haurien de tindre tots els objectes que existixen; per eixemple estar composts de matèria o energia. Pero en la cosmovisión del gran públic, l'existència inclou objectes reals, ficticis i encara contradictoris.
Si passem de l'afirmació 'Pegàs vola' a l'afirmació 'Pegàs existix', no a firmem que Pegàs està compost d'àtoms, sino que Pegàs existix en una cosmovisión particular, la cosmovisión del mit clàssic.
Quan un matemàtic raona de l'afirmació 'ABC és un triàngul' a l'afirmació els 'triànguls existixen', no afirma que els triànguls estan composts d'àtoms sino que els triànguls existixen dins d'un model matemàtic particular.
En atres paraules, el significat dels conceptes, els interpretem nosatres en cada context en el que són utilisats.
Segons la Teoria de Descripcions de Bertrand Russell, l'operador de negació en una frase singular té un àmbit ampli i estricte: distinguim entre 'algun S és no-P' (a on la negació pren un àmbit estricte) i no és el cas que 'algun S siga P' (a on la negació pren un àmbit ampli).
El problema és que tal distinció no pot mantindre's en el cas dels noms propis.
'Sócrates no és calp' i 'no és el cas que Sócrates siga calp' semblen tindre el mateix sentit, i abdós apareixen a afirmar o presupondre l'existència d'algú (Sócrates) que no és calp; en abdós casos la negació pren un àmbit estricte.
Generalment, la teoria de descripcions ha caigut en descrèdit, encara que hi ha hagut intents recents per a reanimar-la per Stephen Neale i Frank Jackson.
Segons la teoria de referència directa[17] un nom propi estrictament no té sentit si no es referix a un objecte concret i existent.[18] L'argument de la funció semàntica d'un nom propi és dir-nos quin objecte du el nom, i llavors identificar dit objecte. Pero no es pot identificar un objecte si este no existix en cap món determinat.
|
Un nom propi ha de tingues er un portador per a tindre sentit. Si el portador és un existent en un món de ficció, la seua existència pertany a eixe món de ficció.
Variants de la teoria de referència directa han segut propostes per Saul Kripke, Gareth Evans, Nathan Salmon, Scott Soames i uns atres.
‘Pegàs vola’ implica l'existència en el sentit ampli, perque permet supondre que alguna cosa vola en un món en el que existixen els Pegasos.
Pero no implica l'existència en un sentit estricte, ya que sense contradir dita proposició podem afirmar igualment 'Pegàs no existix' en el món exterior.
|
Segons els dos sentits d'existència, ampli i estricte, podríem establir que:
- Les formes 'N és P', a on 'N' és un nom propi o un objecte singular determinat, i 'Algun S és P' tenen abdós sentit ampli d'existència.
- Les formes 'N existix' o 'Els S (o alguns S) existixen' tenen existència en sentit estricte.
El sentit comú sugerix la no existència de coses com els personages o llocs i móns ficticis.
El sentit existencial i l'Existencialisme
- Artícul principal → Existencialisme.
Des del principi la vida de l'home com ser racional planteja una reflexió: el sentit de l'existència. El tindre que afrontar el fet indubtable del misteri del naiximent i de la mort com a individu.
Els primers plantejaments d'esta dimensió de l'existència humana troben resposta en la dimensió màgic-religiosa de cada cultura.
La reflexió filosòfica lligada des del principi a la condició racional de l'home, com a part de la cultura, ha respost en diferents plantejaments al tema de la condició específica de l'existència humana junt en l'idea de transcendència lligat a lo religiós, com ya comentem en el seu moment.
L'existència humana com tal no va ser objecte d'especial consideració respecte a l'existència dels demés objectes del món i el sentit de la vida s'enfocava be des d'un sentit d'elevació de "lo humà" per damunt dels demés sers de la naturalea considerant lo transcendent despuix de la mort, com a salvació, be com un sentit de transcendència moral, com a distints dels demés sers naturals que es manifesta en els valors morals.
Un nou plantejament sorgix a partir de l'Edat Moderna quan la consciència es convertix en la senya fonamental sobre el que recau l'orige de la reflexió filosòfica;[nota 9] l'home devé subjecte i otorga a la consideració existencial una nova dimensió, que adquirix formes diferents:
1.- La recuperació de la metafísica i de la transcendència per via de l'acceptació de les idees innates, i en això a Deu. La dimensió existencial manté llavors la seua dimensió transcendental i religiosa en el racionalisme
2.- El reconeiximent de l'impossibilitat de la Metafísica com a ciència dels empirista i de Kant postula la necessitat d'una dimensió transcendental des de la pròpia consciència de l'individu sobre la seua acció moral, lo que dona pas, per un costat a l'idealisme i per un atre a la reflexió de la condició social humana Locke, Rousseau, Hobbes pròpies de l'Ilustració, entesa esta com el "Triumfo de la Raó".
3.- L'unitat subjecte-objecte en un procés dialèctic de lo Absolut entés com Suj eto i Procés ideal, Hegel, a on lo individual apareix i es dissol com a moment de l'Unitat Transcendental Absoluta monista i l'ideal moral i social que es realisa en l'Estat.
5.- La constitució del subjecte com a resultat de les condicions materials de la seua existència, lo econòmic, regit per la "lluita de classes", Marxisme, que culminarà en la consciència social desenrollada en una Humanitat sense classes sense necessitat del poder de l'Estat.
6.- L'anàlisis fenomenológico de l'existència humana que es constituïx com a Escola de pensament o moviment en el cridat Existencialisme.
Adoptant el mètoto de la Fenomenologia diversos pensadors prenen com a centre de la seua reflexió la qüestió de l'existència humana. L'existencialisme ha segut una part important de la filosofia continental i la Lliteratura durant la segona mitat del XX, molt influenciats pels desastres de les dos Guerres Mundials.
Vore també
- Ontologia
- Llògica
- Metaontología
- Cogito ergo sum
- Solipsismo
- Dasein
- Disteleología
- Existència de Deu
- Sentit de la vida
- Tri-Laksana
Notes
- ↑ Por medio del Sol que ilumina y hace posible la visión y comprensión de las cosas, Analogía, Platón introduce en la filosofía por un lado el conocimiento científico, la verdad, en las esencias y, por otro, un sentido existencial de la racionalidad del ser humano que las religiones ya consideraban bajo el punto de vista de la moralidad y la idea de Salvación y condenación. El mundo material es despreciable por ser transitorio, no es verdadero y fuente únicamente de infelicidad mientras no se libere el alma por medio de la filosofía.
- ↑ Teoría de la iluminación: el conocimiento verdadero es una iluminación de Dios. Platón y los filósofos en cuanto que manifiestan el conocimiento verdadero están iluminados por Dios. "Creer para saber" es la mejor forma del conocimiento de la Verdad.
- ↑ Téngase en cuenta el cambio de significado de la palabra idea entre la filosofía tradicional y en la Edad Moderna a partir de Descartes. Si hasta entonces las ideas representaban el conocimiento de las formas esenciales de la realidad de las cosas, ahora son únicamente una representación mental, un contenido de conciencia del sujeto que percibe. Su relación con lo real es problemática; genera incluso la posibilidad de un solipsismo
- ↑ Los escolásticos ya hacían esta distinción y lo aplicaban sobre todo a Dios, pues en Dios únicamente pueden predicarse atributos
- ↑ Tengamos en cuenta que es el momento en que el mètoto científico a través del análisis matemático está empezando a establecer las leyes físicas justificadas en cálculos matemáticos, significando el nacimiento de la Nueva Ciencia Moderna. ¿Cómo explicar que la realidad física del mundo se comporta conforme a las leyes del cálculo matemático? ¿Cómo explicar que se puede determinar, antes de que ocurra, un eclipse calculando previa y matemáticamente el movimiento de los astros?
- ↑ Negando la posibilidad de un genio maligno, como se planteó Descartes, que nos estuviera engañando en la percepción de nuestros contenidos de conciencia, como ideas, incluso en las ideas matemáticas
- ↑ Como una necesidad lógica, del pensamiento. Es lo que se denomina juicio a priori porque su validez no depende de l'experiencia. La lógica actual diría que en realidad en dicha afirmación lo que se está diciendo es "Dios es Dios", lo mismo que si decirmos "mamífero es un ser que mama" es decir una tautología. Las tautologías como verdades lógicamente necesarias no hablan del mundo, porque hablan de lógica no de existencia mundana.
- ↑ Por eso algunos autores, por ejemplo Lacan, distinguen lo real de la realidad. Véase Lo real
- ↑ El "pienso luego existo" de Descartes, principio del nuevo modo que toma la reflexión filosófica
Referències
- ↑
- ↑ Ferrater Mora, José (1964). «EXISTENCIA», Diccionario Filosófico, 5a edició, Buenos Aires: Editorial Sudamericana, p. 608. «Lo que hemos dicho en los artículos Real y Realidad, Ser y también Esencia (en cuanto ésta se contrapone a la existencia) puede ayudar a comprender el concepto aquí dilucidado.»
- ↑ Asociación de Academias de la Lengua Española. «existencia». Diccionario de la Lengua Española. Consultat el 21 de octubre de 2018. «'existencia' (...) Fil. Por oposición a esencia, realidad concreta de un ente cualquiera. (...)»
- ↑ Lewis & Short (1879). «ex», A Latin Dictionary (en inglés), Oxford: Clarendon Press. Consultat el 21 de octubre de 2018. «IV. In composition (...) B. Signification. 1. Primarily and most freq. of place, out or forth (...)»
- ↑ Forcellini, Egidio; Furlanetto, Giuseppe (1940 reimp.). «SISTO», Lexicon Totius Latinitatis, Digitalizado por Godmy (en latín), p. 390. «SISTO (...) B) "Sisto", neutrorum more vel absolute, tralaticium est, consistere, sedere, quiescere, "stare, fermarsi, posarsi". (...)»
- ↑ Forcellini, Egidio; Furlanetto, Giuseppe. «STO», Op. cit., p. 495.
- ↑ Forcellini, Egidio; Furlanetto, Giuseppe. «EXSISTO», Op. cit., p. 382. «EXSISTO vel "existo"(...) ("ex" et "sisto, sto"). (...) - Exsistere, ἐξέρχομαι, est exire, exeundo apparere, prodire ([...] Hisp. "salir, apparecer [sic], mostrarse") (...) II.) (...) ¶ 2. Item saepe ponitur pro "esse, apparere", (...)»
- ↑ Harper, Douglas. «existence». Online Etymology Dictionary. Consultat el 21 de octubre de 2018. «(...)from Medieval Latin "existentia"/"exsistentia", from "existentem"/"exsistentem" (nominative "existens"/"exsistens") "existent," present participle of Latin "existere"/"exsistere" "stand forth, come out, emerge; appear, be visible, come to light; arise, be produced; turn into," and, as a secondary meaning, "exist, be;" from ex "forth" (see "ex-") + "sistere" "cause to stand," (..)»
- ↑ Ferrater Mora, José. Loc. cit.. «En tanto que derivado del término latino "existentia", el vocablo 'existencia' significa "lo que está ahí", lo que "está afuera" — "exsistit".»
- ↑ Ferrater Mora, José. Loc. cit..
- ↑ Juan Domínguez Berrueta, La moda existencialista, Revista de Educación, 1950. Véase también Three Are the Perfection of Charity - The De Trinitate of Richard of St. Victor: Richard dissects the word "person" into two components: the mode of being, or nature, which one more generically or more specifically possesses; and the mode of obtaining being, or "obtention" (obtinentia), which is the principle of one's origin. Likewise, the word "existence" can be dissected: to "sist" (sistere) is to "be" in a given mode of being; to "ex-sist" (ex-) is to "be out from," to "be" with regard to the mode of origin of one' s being.60 To be a person solely by qualitative difference, solely by mode of being, is angelic personhood; to be a person solely by obtention, by "being out from," is divine personhood; to be a person according to both senses at once is human personhood.
- ↑ Plantilla:Citalibro
- ↑ Plantilla:Citalibro
- ↑ Plantilla:Citalibro
- ↑ Teoría de las Descripciones y Teoría de tipos. Op. cit. cap. 14.
- ↑ Mircea Eliade and the Dialectic of the Sacred, por Thomas J. J. Altizer, Westminster Press, 1963, pág. 107.
- ↑ Una versión temprana que fue propuesta por Bertrand Russell, y quizás más temprano por Gottlob Frege.
- ↑ Aunque sea en un propio mundo también de referencia.
Bibliografia
- La notion d'existence: Antiquité classique, civilisation moderne, 1964
- Llògica de Port-Royal, Antoine Arnauld i Pierre Nicole, Cambridge 1996
- Un Sistema de Llògica, Mill, J.S., octava edició 1908
- La Teoria de Térmens per Ockham, Loux, M., (traducció de Llibre I de la Summa Logicae c-1327
- L'evolució del meu pensament filosòfic, Russell B., Madrit Aliança Editorial, 1982
- Breu tractat sobre l'existència i de lo existent, Jacques Maritain, Buenos Aires 1949
- L'estructura de l'existència, Nicola Abbagnano, 1939
- Semantics and Philosophy, Milton K. Munitz and Peter K. Unger, New York University Press 1974
- On the plurality of worlds, D. Lewis, Oxford 1968
- Paraula i objecte, Willard V. Quine, Barcelona Llabor 1968
- What is existence?, C.J.F. Williams, Oxford 1981
- El ser i el temps, M. Heidegger, Madrit FCE 1993
- L'existencialisme és un humanisme, J.P. Sartre, Barcelona 1992
- Diccionari de Filosofia (4 Toms), J. Ferrater Mora, Madrit Aliança Editorial 1984
- Enciclopèdia Oxford de Filosofia, T. Honderich, Madrit Editorial Tecnos, 2001
- Declaració Universal dels Drets de l'Home
Llegir més
- Platón, La República, Penguin Classics, 2003, ISBN 0-14-044914-0, ISBN 978-0-14-044914-3
- Aristòtil, La Metafísica, Penguin Classics, 1999, ISBN 0-14-044619-2, ISBN 978-0-14-044619-7
- Heráclito, Fragmentarios, James Hilton, forward, Brooks Hexton, translator, Penguin Classics, 2003, ISBN 0-14-243765-4, ISBN 978-0-14-243765-0.
- Eagleton, Terry: The Meaning of Life (Donant sentit a la vida), Oxford University Press, 2007, ISBN 0-19-921070-5 ISBN 978-0-19-921070-1
- Magee, Bryan: The Story of Philosophy (L'Història de la Filosofia), Dorling Kindersley, Lond., 1998, ISBN 0-7513-0590-1
- Williams, C. J. F. What is Existence? (¿Qué és l'existència?), Oxford University Press, 1981